—La llei i la violència són com les dues cares de la mateixa moneda; l’una no pot anar sense l’altra —sento que diu el policia que, després d’haver-me fet aterrar a l’interior de la gàbia, amb l’ajut del seu company, ha muntat darrera meu per no deixar-me sol. I, en alçar la mirada, aquell parell d’orelles tan menudes que gairebé són inexistents em fan reconèixer una versió potser deu anys més jove del gerent espiritual del meublé; tot just apunten, ara, els primers indicis de la seva futura obesitat—. Ets molt tendre per saber-ho, és clar. Quants anys tens? Disset, divuit?… Bé, no contestis si no vols. No és un interrogatori, això. Però et convé no perdre de vista, des d’ara, que totes dues, la violència i la llei, són inseparables com dos germans siamesos que comparteixen un sol cor. Suprimeix l’una i suprimiràs l’altra. Sense violència no hi ha llei i sense llei no hi ha violència. Quan no es va al fons de les coses, aquesta darrera afirmació pot semblar inexacta, però mira-te-la de prop. No la defineix precisament la llei, la violència? Ja som on anàvem, doncs… De fet, les coses sempre han estat així; des que s’instaurà el primer ordre, que, per distingir-lo del que pugui tenir la naturalesa, de la qual es diu que obeeix les seves pròpies lleis, anomenarem humà. La llei, primitivament, és la norma que estableix el pare de l’horda originària, com sembla que en diuen etnòlegs i antropòlegs, el mascle que es reserva els serveis sexuals de les femelles de la tribu i té els fills a distància, en un estat perpetu d’enveja i de protesta des que són prou grans per sentir una necessitat copulatòria que l’onanisme no supleix prou satisfactòriament. Sense el temor i, quan convé, sense el càstig, la norma seria infringida i el pare no podria mantenir els seus privilegis. I aquesta violència l’ha d’exercir també contra la femella, sobretot la femella jove, que per gust cal creure que preferiria copular amb els mascles de la seva edat, més puixants que el genitor. Ja t’adones, suposo, que la llei sempre és parcial, al servei d’algú que s’ha fet amb el poder. Pot ser un home, un sexe, una classe, fins i tot una comunitat, però sempre, comparativament, és particular. Si fos general, a benefici de tots, o de la majoria, canviaria talment de naturalesa que es convertiria en justícia. Priva que sigui així, per a les generacions posteriors a la mort del pare, allò que Roheim en diu la sanció endotribal, psicològicament motivada per la depressió i pel sentiment de culpa que, d’altra banda, acaba per fer de l’antecessor algú que hom homenatja i venera. El poder canvia de mans, però la font és la mateixa en virtut d’una identificació amb l’esperit que presidí la seva formulació, no necessàriament escrita, però sempre prou explícita… No m’objectis que, havent-se modificat les circumstàncies, cal que hi hagi una adaptació per part de l’home, car això equivaldria a ignorar una constant del seu procedir, determinada per les característiques que li forneix la intel·ligència. Ací podríem heure recurs a les nocions d’autoplàstica i d’al·loplàstica posades en circulació per Ferenczi. És ben veritat que es refereixen a l’evolució orgànica, però són igualment aptes en aquest domini que ara ens interessa: l’ésser humà no s’adapta a la realitat de cada instant, sinó que l’adapta a allò que creu que són les seves necessitats. Com, si no fos així, transformaríem el món? Autoplàstics, faria anys i panys que de l’home tal com l’entenem no se’n cantaria gall ni gallina; unes altres forces ens haurien anihilat… no sabem a favor de què. Ara, tal com som, tenim la vida llarga —i riu amb una mena de cloqueig mentre em vaig incorporant fins que em quedo assegut, potser a un metre i mig d’ell, observant, ara, que ja s’ha desat la pistola amb què m’amenaçà en rebel·lar-me, la qual li penja del cinyell que subjecta l’uniforme—. Tot ens és bo perquè ho triturem amb les dents del cervell, i qualsevol evolució que hi hagi, les que hi ha hagut ja des dels temps de l’horda, les dictem nosaltres. Una societat s’estableix contra la naturalesa de la qual participem, sí, però és també el món exterior, hostil a l’home, com tot allò que és dominat, reduït a conveniències que no li són pròpies. La fascinació del pensament que segrega la intel·ligència no actua en l’ordre de fora, que, mitjançant la nostra llei, contradiem; que l’hi imposem, ens assegura la seva hostilitat. Seria contra natura que un de nosaltres la sostingués amb el seu ressentiment. Que hagis caigut sota la mà dura de la llei, no et separa del legislador ni del braç executiu que la fa complir, ben al contrari. Reflexiona-hi un moment, sense passió, amb la imparcialitat que escau a l’home. Tu, ara, transgressor, has fet també aquesta llei, i fas que sigui més vigent, més necessària, quan hi faltes. Garanteixes amb el teu acte culpable, la seva existència, que podria esdevenir dubtosa o afeblir-se si el codi no s’aplicava… En un sentit molt subtil, però operant, en aquests instants ets la llei, com tot és allò que fa possible una potencialitat; l’encarnes amb tanta justesa que ni jo, l’executor d’un manament, no m’hi identifico més… L’escolàstica, que recordarem com una empresa en la qual se sublimaven les empentes de l’home eròtic, distingia entre la naturalesa creadora i la naturalesa creada, i d’altres pensadors van reprendre el tema amb més o menys encert, segons llurs capacitats de casuística, però l’astúcia dels raonaments, que obeïen únicament la lògica possible, però no obligada, del llenguatge, mai no serà prou convincent per als inclinats a l’empirisme, com jo mateix i la gran majoria dels meus col·legues. L’home, el creador, si fem abstracció d’una deïtat que no tan sols d’avui posem entre parèntesis, és alhora la cosa creada. Com, si no, s’explicaria la cultura i que tingui una continuïtat? Fes-hi voltes, si et sembla, i gira-ho damunt davall; el resultat sempre serà el mateix. Cada posseïdor de la facultat de crear és algú que fan els altres a través de la cultura institucionalitzada, a la qual s’integra, com a criatura, per tal de reforçar-la, alterar-la, capgiraria, com a creador que, no ben bé mestre dels seus dons, fins i tot quan capgira perpetua. El trauma, tan car als psicoanalistes, no deixa espai per a res més. No pots partir de zero quan hi ha una herència al teu darrera. Què importa que la refusis? Aquest refús t’hi lliga, vol dir que la tens en compte, que ha pesat en el teu determini. Cada refús t’integra tant com una acceptació. L’herència és allò de què parteixes —afirma amb una caparrada, bo i gratant-se l’engonal per sobre els pantalons. Ara ha repenjat l’esquena contra la paret, com jo mateix, però només hi reposa un omòplat de cadascú, girats com estem l’un cap a l’altre—. De nen, quan encara no eres lliure de rebutjar-la, t’esclafava ja. ¿Pots concebre una llei més despietada que la de la família, i un afany més gran, més masoquista, que el de l’infant a sotmetre-s’hi encara que no en respecti el principi? Acceptes la mentida, l’engany, aquestes formes culturals de violència que no tenen res a veure amb l’instint natural, si em perdones la redundància, i les adaptes a les teves necessitats puerils per a fer-ne ús ja aleshores i de més gran, quan seràs ensems, amb tota la plenitud del concepte, el creador i allò creat, l’home que fa la llei i la sofreix, l’home que adreça contra seu la violència perquè no hi ha cap altra manera d’adreçar-la contra els altres i que la societat, entesa com a conjunt cultural, es mantingui. Pots creure, si et plau, que és desolador i que només la malaltia permet que emergeixi i se sostingui una cultura. No seràs pas gens d’original; d’altres ho han pretès abans que tu en referir-s’hi com una forma de neurosi. Jo precisaria que n’és la manifestació, el símptoma gràcies al qual sabem que estem en perill. Però hem arribat a confondre’ns-hi fins a tal extrem que el símptoma ja no és el senyal de la malura, sinó l’instrument que la perpetua. Un punt de vista agosarat i potser escandalós i tot, per què no?, si hom no té present una veritat que esclata als ulls: tot allò que fem, tot allò que pensem, tot allò que imaginem, tot allò que projectem, és autoritzat pel marc de referència cultural, en el qual caben encara moltes altres idees i realitzacions que es troben en estat larvari i potser tardaran una mica a emergir amb prou coherència perquè comptin com una adquisició que aleshores ens semblarà inevitable. Cada teoria, cada pensament amb aparences d’inconformisme és, de fet, una exploració més acurada de les rels. Des d’allí, i amb el temps, s’inscriuen en l’àmbit de la norma… La doctrina de la fetalització que Bolk posà dempeus explica, certament, els trets de la cultura humana, però potser valdria la pena d’assenyalar que una infància prolongada, dependent de l’adult que en té cura, durant la qual un fetus nat prematurament, en el sentit que no es formà del tot a l’uterus, acaba de fer-se, no és una fatalitat ineludible. Cal creure que en el fetus uterí la recapitulació filogenètica comprendrà més i més, en els segles a venir, les peculiaritats homínides que la raça deixà enrera i que ja pertanyen a l’espècie, la qual cosa significa que, en el mateix lapsus, es comprimirà més història, i ara precisament història humana. Ens podem trobar, doncs, amb un infant preparat, car en aquella comprensió no hi haurà la repetició d’un procés biològic comú a tota la vida animal, sinó també una reposició del procés cultural privatiu de l’home. T’adones de l’enorme importància que tindrà aquest fet? S’elimina el trauma de la sortida, de la naixença, a un medi de cultura del qual l’animal recapitulador no podia tenir ni la sospita. Restarà el fet de l’expulsió des d’una vida protegida a una vida exposada, des de subordinació total a un principi d’independència, però l’aculturació ja haurà fet les primeres etapes i no constituirà una sorpresa. I en això jugaran el seu paper alguns factors físics estretament relacionats, entre ells aquest: les cèl·lules piramidals del còrtex frontal que ara, en néixer, només han atès la meitat del seu desenvolupament, l’hauran completat ja en aquest nadó del futur. Caldrà que sigui així perquè tingui lloc la recapitulació cultural. Ara: un ésser condicionat biològicament i culturalment, que s’estalvia un xoc, s’escapa encara menys que nosaltres a la seva condició de criatura sotmesa a les línies evolutives de la seva cultura, en les quals, en canvi, pot aprofundir. Aprofundir, però, és reforçar els fonaments per donar més solidesa a l’edifici. ¿Se’n segueix que ha d’ésser encara més estreta, més indestructible, la vinculació entre llei i violència? Si anteriorment hem dit que l’una no podia anar sense l’altra, la resposta és una segona pregunta: de què serveix, o quin és l’objecte de reforçar allò que ja estava prou incrustat? Inesperadament, el nou ésser s’enfronta amb una falta de finalitats i, doncs, amb una disminució d’ell mateix. Observa com és de saborosa, de tan contradictòria, la situació… —i em fita amb un somrís mofeta, com si fos conscient, més conscient que ningú, de l’arbitrarietat del discurs, en la qual funda el seu rigor—. Hi ha una manera de sortir-ne? Jo crec que sí. Perquè no s’aprofundeix en una construcció ja feta sense enderrocar-la. La intenció, no cal dir-ho, és reconstruir-la, però podria molt ben ser que en tornar a alçar-la ens adonéssim que copiar un model vell, ni que sigui per donar-li perfecció, és posar punt final a la nostra capacitat creadora, l’entrada en el carreró que ha fet naufragar tantes espècies i que fins ara hem sabut evitar, una actitud que fa la grandesa de l’home, la singularitat que el distingeix. Considera això, si et plau: allò que hem anomenat les línies evolutives de la nostra cultura comprenen no tan sols els camins recorreguts i que poden dilatar-se, allargar-se, sinó tots els altres que hem preterit circumstancialment i que retrobarem en aquella fondària, d’on surten. Al seu moment, van ser negats, o no s’exploraren prou, per la simple raó que un ordre exclou l’altre, que el desordre és la coexistència de diferents ordres, ni que cadascun d’ells sigui perfecte en l’absència dels restants. El problema és aquest: ¿com algú que ha recapitulat la trajectòria de l’espècie fins a l’extrem que ja forma part de la seva organització interior a l’instant de veure la llum, pot fer-ne un trampolí per al salt que el situarà en una altra via? Però és un problema que ja ha estat solucionat en el camp biològic. La síntesi que fem d’aquest historial és la prova que venim d’un lloc anterior i que no ens hi hem quedat; si ens hi haguéssim quedat no hi hauria recapitulació. Des del moment que n’hi hagi en el camp cultural, sabrem que n’hem sortit, que ens trobem en un més enllà tan complex com per assegurar-nos que, d’agregació en agregació, s’ha produït un salt qualitatiu. Tot de sobte, la llei serà inintel·ligible. Un salt de nivell afecta la totalitat de l’individu i de l’entorn; doncs, d’allò que el feia tal com era i el sostenia en aquesta manera d’ésser. La llei, que ara és la limitació, pot ser el desbordament que, sense suprimir la violència, la faci passar a l’altre costat. Aquesta violència, la d’ara, vull dir: l’única que ho és actualment. La que pot completar aquella llei, la ignorem, com ignorem la mateixa llei; si des de després del salt qualitatiu es poden veure els elements que hi han menat, des de cap d’aquests elements no és possible de preveure el futur que se situa en un altre replà, més alt. No hi ha plànols a la nostra disposició, com si sempre, en tot instant, la casa s’acabés ací, on som, i ningú no l’hagués de continuar. L’aminoàcid no preveia l’home, ni podia imaginar-se com un maó de l’edifici, més feble que ell, però que el domina. Era la criatura per excel·lència… Bé, cap especulació sobre el demà ni cap remembrança del passat no anul·len l’avui i l’ordre a través del qual s’hi ha arribat… No, l’ordre que el fa diferent i que anul·là els anteriors, dels quals serva allò que de temps en temps canvia per romandre inalterable: la llei, una llei, la que sigui, i la violència, una violència, la que sigui, que es repengen l’una en l’altra tan íntimament com un home i una dona que copulen. Oi que calen tots dos sexes perquè hi hagi coit? Sinó que aquest dura, perdura, s’allarga cap… Què fas? —es talla en sec, però ja he engrapat la pistola al mateix moment que em bolcava cap a ell, i quan alça les mans no sé si per rebutjar-me, forcejar amb mi o protegir-se la closca, és massa tard per evitar l’impacte de l’arma contra la templa; cau.