Ens havíem quedat prop de la porta i com que, segons sembla, a la sala/capella no es poden sostenir converses de cap mena ni ningú no té dret a parlar-hi, llevat de l’oficiant, l’encarregada i jo som els primers que sortim al passadís, des d’on assistim a la desfilada de les onze parelles, quatre de les quals s’encaminen a la porta mentre les altres set s’adrecen a les habitacions que els havien estat destinades o que ja han ocupat anteriorment, car en veu baixa em diu que cinc d’elles repeteixen, estimulades, com s’esdevé sovint, pel parlament il·luminat de l’obès, el qual, m’assabento ara, és obligadament abstemi; convé que guardi les energies per a la redacció dels sermons diaris que, després, s’aprèn de memòria, sense destruir mai els originals, conservats amb vista a una futura edició.

Me’l presenta de seguida que l’home ha tancat la porta, darrera els assistents a l’acte, i ens deixa per tal d’anar a treure el rètol de «complet» que encara penja a la banda de l’escala, però no sembla pas que el gerent espiritual em pugui ésser més útil que ella; únicament coneix, com la mateixa encarregada, una Elva, la mestressa. Tampoc no recorda cap noia amb unes mitges tan detonants com les que li descric.

—M’hi hauria fixat —diu, convençut—; sempre em fixo molt en la manera de vestir de les clientes. Esteu segur que no us confoneu d’establiment?

—No; fins i tot he reconegut el dormitori. I a ella —assenyalo cap a la noia que es disposa a obrir la porta—. Aquell dia anava despullada…

—Despullada? —repeteix amb una expressió preocupada, i hom diria que els capil·lars rebentats al nas li envermelleixen més—. No ho he aprovat mai. Ni ho aprovaré. La nuesa total desafavoreix l’erotisme.

Tot parlant, es dirigeix a l’habitació on he vist la petita de la qual la noia m’ha contat la història i dóna un cop d’ull a l’interior. En veure, però, que ara la roba li oculta la fosca del pubis, hi penetra i, delicadament, com una mare, la va enretirant perquè quedi novament ben exposada. Quan s’adona que l’he seguit, m’assenyala un tamboret i, amb penes i treballs, cama curta com és, s’enfila als peus del llit per asseure-s’hi tan confortablement com pot.

—Bé… —fa—. Ara em podeu dir què us passa.

—No la despertarem?

—La Lemisina? —i li palpa un genoll—. No; durant les hores d’obertura la tenim drogada.

—I no la perjudicarà, això?

—Sempre es recupera molt bé —em tranquil·litza—. Ho fem per respecte al seu pudor, que ja anirà perdent —afegeix, i torna—: Què us passa?

Però jo m’aixeco sense contestar i me’n vaig cap a la porta, que s’ha quedat ajustada. No em veig capaç de sostenir una conversa amb els ulls inevitablement fits en aquell triangle que, en fer-me seure davant, el gerent espiritual m’imposa potser amb la més bona voluntat del món, per obsequiar-me, ni em plau aquella insistència de la qual, d’altra banda, s’excusa senzillament en córrer al meu darrera:

—Només us volia ajudar…

—No em passa res —li dic, i continuo gambant.

Ell em subjecta el muscle quan ja sóc prop de la recepció, on l’encarregada seu amb un quadern de paper quadriculat i un bolígraf suspès sobre la pàgina verge, i m’indica:

—Per aquí… Podria ésser mal interpretat si algú us veia sortir sol de la casa.

Em fa passar per una d’estreta que hi ha a l’angle del taulell, des d’on al darrer moment la noia em somriu, encara abstreta, i ens endinsem per un altre passadís amb més portes a banda i banda, però prosseguim fins a la del fons de tot, més ampla i més alta, amb un espiell, prop de la qual s’atura.

—Si mai ens necessiteu —em diu—, ja sabeu on ens podeu trobar. En qüestions d’aquesta mena —comenta sense precisar— hi tenim molta experiència.

—No ho oblidaré —li prometo, i obro la porta, que ell tanca silenciosament a la meva esquena.

Al replà on he sortit n’hi ha una altra i la llum que entra per la claraboia és prou clara perquè distingeixi la placa de llautó clavada una mica amunt, amb una inscripció que fins al cap d’un moment no provoca una associació que s’imposa: «Jof Dasilea, teoritzador».

Que sigui probablement l’aprofitat que volia la col·laboració forçada de la Neliana no és suficient, sobretot ara que deu ser morta, perquè m’entretingui a fer-li una visita. Per una escala ampla, doncs, davallo cap a l’entrada i surto, una mica estranyat, al bosc desconegut que m’espera a fora i que més aviat sembla un parc; els arbres, d’una espècie que no identifico, corpulents i de troncs rectes, es disposen una mica a l’atzar, sense dibuixar camins o avingudes, però de l’un a l’altre hi ha una distància còmoda que permet una circulació fàcil. No és que hi passegi ningú, ara; el bosc és solitari, sense remors. No s’hi senten refilades d’ocells, potser perquè ja fosqueja, i cap vent no mou les branques que formen una teulada esclarissada al meu damunt quan hi avanço, caminant sobre un tou de fulles mortes, de branquillons arrencats per alguna tempesta pretèrita, d’herbes que s’hi escampen, indestorbades, aparentment, per cap peu humà, per cap petjada animal. Ni papers, ni llaunes, ni engrunes o sobres de menjar, ni excrements, no embruten aquesta terra que sembla verge; cap racó vegetal no s’aplana prou perquè hi hagi jagut una parella…

Hi vaig penetrant sense desconfiança, convençut que acabaré per trobar la ciutat de la qual el bosc deu ser un dels pulmons. L’atmosfera és neta, lleugerament impregnada de sentors de saba, de reïnes, d’exsudacions naturals que fan de bon respirar i que augmenten a mesura que progresso, potser perquè entro en una clapa una mica més densa, on els arbres, sempre distribuïts en desordre, tal com deuen haver nascut, s’atansen els uns als altres, com si cerquessin d’acollar-se contra un enemic comú.

No n’hi ha cap. No els devoren heures absorbents ni els amenacen vegetacions baixes i voraces; només ells i les herbes de fonaments superficials arrelen més enllà de l’humus, en unes pregoneses que els alimenten generosament; als troncs no es veuen malures produïdes per vides parasitàries i les copes són verdes, sense secalls que en trenquin l’harmonia o els afeixuguin amb pesos sobrers; cap insecte no en rosega les parts vives.

La densificació, però, es va produint d’una manera tan lenta que ja deuen haver transcorregut un parell d’hores i seria totalment de nit si no es filtrés, entre el fullam, una claredat pàl·lida, de lluna en el seu ple, quan m’adono que ja no avanço en línia recta, ni despreocupadament, sinó que ara em cal buscar camí entre els troncs que no s’han aproximat prou per vedar-me’l; els espais transitables s’han anat convertint en senderes que encara tendeixen a estrènyer-se, que acaben en cul-de-sac i m’obliguen a desviar-me a l’esquerra, a la dreta, a fer tot de zigazagues cada cop més complicades i més freqüents. Diria que transito per una jungla tropical si hi hagués matolls, esbarzers, canyars… Únicament hi ha els arbres de troncs que el veïnatge no aprima i de rels que deuen estar emparentades, si no és que tots comparteixen la mateixa. A poc a poc vaig experimentant una sensació de claustrofòbia que es fa més desagradable, més intensa, quan ja no em queden possibilitats d’escollir, perquè bosc enllà els arbres tanquen files, arrecerant-se cada cop més entre ells, i arreu, si vull continuar progressant amb l’esperança d’alliberar-me d’un laberint inclinat a convertir-se en mur, cal que m’esmunyi entre les escorces que em freguen el cos amb la intenció, sembla, de retenir-lo definitivament.

Quan penso a retrocedir, ja he fet tard. No sé ben bé per on he vingut, quin camí he seguit; els troncs m’empresonen com una cleda en la qual encara tinc prou sort de descobrir esquerdes que aprofito i que em menen a d’altres clivelles encara més estretes… Hi deixo la caçadora, la camisa, els pantalons que les refregades inevitables gasten i esquincen fins a fer-ne parracs que em cauen de sobre o estiro perquè em traven els moviments. La mateixa pell, aleshores, és passivament agredida per les rugositats que l’encetarien fins a la sang si no em decidia, a la fi, a enfilar-me com un simi brancatge amunt, on reposo en una forca, panteixant i amb la consciència clara que el bosc es proposa destruir-me. Aquestes plantes deuen ser carnisseres…

Ja no és estrany que no hi vegi ningú, i més m’hauria de sorprendre, en aquesta etapa, de no haver trobat cossos en descomposició, fragments de cadàver o moribunds amb la carn oberta. Però potser també els altres, si algú m’ha precedit, han optat per aquest camí de les altures, i ara, ja a punt de reprendre el viatge sense cap nord que em guiï, m’ho mig confirma una queixa que m’immobilitza de nou, a l’espera que es repeteixi. No torno a sentir-la, però m’arriba l’esbufec d’una respiració tan sacsejada com la meva uns moments abans i, per si fos humana, crido:

—Hi ha algú?

Em contesta una veu femenina que me’n recorda una altra, sense que encerti a identificar-la, i orientat per ella passo d’un arbre a l’altre per aquesta via aèria que la confusió de branques em facilita. N’he de recórrer sis, sempre evitant de caure, car la fusta, que no deu ésser gaire sòlida, espetega sovint sota meu, abans de distingir, a través del fullam, una noia retinguda per dos troncs entre els quals provava de passar; com jo, s’ha quedat nua.

Té una cama avançada, que ara no pot enretirar ni moure endavant per deixar espai a l’altra, la qual, sigui com sigui, tampoc no podria fer lliscar perquè les natges li’n privarien. De seguida veig que, si baixava, jo mateix em quedaria atrapat entre aquells dos arbres que la subjecten i els veïns, no pas més separats. Però hi ha una altra solució, i li demano:

—Alça els braços…

Amb els peus lligats pels turmells, em penjo en una branca que em sembla prou forta i, un cop assegurat que resistirà, projecto el cos cap a baix, fins que les mans es toquen i pot arrapar-se a les meves. Que hagi hagut d’alzinar també la testa fa que ara, sobtadament, reconegui en ella la Neliana que s’havien endut les onades, però ja no és una adolescent, sinó una dona de trenta anys, esplèndida com un camp de blat sota el sol i l’oreig. La reconeixença ha estat mútua, car tots dos exclamem alhora:

—Tu!

—Neliana!

No és l’instant d’entretenir-se en alegrois quan la situació és tan compromesa, si bé ens somriem abans que, com li indico, vagi pujant a força de músculs pels meus braços i s’enfili al llarg del cos cap a les cuixes, cap a les cames, cap a la branca que, en trobar-se amb aquest pes suplementari, es blega sense petar. Amb lentitud, sense moviments bruscos que podrien esqueixar el suport, es va extraient de la seva presó, una mà ateny la meva espatlla i l’altra avança pel bíceps del braç oposat… Les sines de primer i després el ventre i el pubis circulen dolçament per la meva cara quan s’eleva, les natges descansen un moment contra el meu bescoll, i sento els dits als engonals, una altra contracció prudent i la boca que, tot passant, em besa… Deixa al seu darrera una fragància de flors boscanes, de vegetació que la pluja desperta, d’herbes càlides en un racó d’ombra, una aroma que retrobo, més intensa, quan, en notar que ja és dalt i es desplaça cap a la forca per no consentir més la branca, em plego sobre mi mateix i, en uns segons, sec al seu costat.

Ben just si ens veiem en aquest refugi frondós, on som més una taca esblanqueïda en la foscor que un volum; és el tacte que el recobra quan l’abraço i li demano que em conti la seva odissea, com se salvà. Però entre aquell moment i ara hi ha tan sols uns quants dies durant els quals s’alimentà de peixos mentre els corrents marítims se l’enduien fins a aquesta illa boscosa, em diu, on ha dormit no sap quantes hores, o potser jorns sencers, en una gespa florejada de rosers, lilàs i fonolls, prop d’un bassal d’aigua clara on, en despertar-se, restà tota una tarda contemplant la maduració del seu cos, l’esclatament d’una bellesa per a ella insospitada i que la feia sentir com si acabés de sortir dels braços d’un amant.

—Vaig pensar en tu —em confessa.

És agradable de sentir-li-ho dir amb tanta dolcesa i amb la boca que escalfa la meva, però sembla que estem més destinats a compartir perills que jocs amorosos, car la branca on seiem ha escollit aquest instant entre tots per esqueixar-se sorollosament per l’indret més imprevist, arran del cos de l’arbre, i amb prou feines si tenim temps i esma d’agafar-nos a la de sobre, on ens quedem penjats amb la certesa que tampoc no ens sostindrà gaire estona. Ella mira de prevenir-ho abraçant amb mans i cames el tronc, del qual s’escapa, per la ferida, una reïna xaroposa i blanca, amb olor de llimona, que se li enganxa a l’entrecuix i amenaça de penetrar-li el sexe. Grimpa, doncs, una mica més amunt, fins a la forca superior, que no gosa cavalcar, i jo, que he progressat també per la branca, m’encasto al seu darrera, prement-la contra el tronc, que dibuixa els mil relleus de la seva escorça en la pell tendra dels pits.

La posició és prou inestable perquè ens esforcem a millorar-la i, amb els peus, palpem cap a l’altra banda abans de deixar-nos relliscar sobre un monyó curt i massís com una excrescència en el qual fem una breu estada. Després, amb molta cura de no reposar tots dos alhora en la mateixa rama, anem escollint les d’aparença més robusta i emprenem, en la penombra, una llarga marxa d’arborícoles mal adaptats a llur ambient.

De tant en tant, no deixem de sotjar cap a baix, per si la selva perd espessor, però la distància entre arbre i arbre continua essent més estreta que no convé a les dimensions dels nostres cossos. Ens hi conformem amb més ànim quan, al moment que comença a caure la pluja, ensopeguem amb una plataforma rústica no gaire llarga ni ampla, però suficient, que algú ha construït obrint ranures en els troncs per engalzar-hi hàbilment un teixit dens de branques gruixudes i ara seques. Té el desavantatge que, sobre, el tendal de fulles és molt prim i la meitat del refugi es mulla.

La Neliana ho aprofita per rentar-se i, un cop estesa de sobines, li vaig fregant la reïna que li envesca l’interior de les cuixes fins a l’obertura de les làbia, on s’ha adherit especialment i em cal insistir perquè salti del tot, bo i donant-li un confort no premeditat que la posa tensa i aleshores la relaxa voluptuosament mentre em prem l’altra mà amb la mica de força que li queda i els llavis m’inviten…

La pluja va augmentant amb rapidesa i ens acollim al racó més protegit i que tampoc no ens evita el gotellam quan, sempre sense llamps ni llampecs, sense un tro, la tempesta accelera el seu ritme, centuplica la seva intensitat i abat contra la selva, que es mostra receptiva, tot de cascades remoroses, de les quals procuro estalviar-li l’impacte amb l’escut del cos, que la cobreix sense penetrar-la, mentre els arbres, estirats per l’aigua, creixen fins a altures esborronadores, gairebé a tocar, es diria, de les deus del temporal, ocultes, tanmateix, pels cimals de les copes.

Que a despit del xàfec m’aboqui a la plataforma per tal de mesurar l’abisme que ens deu separar del terra, fa que vegi la postada de sota, també de troncs, on s’arrengleren tots d’objectes d’ús casolà, en primer terme unes setrilleres, que manifesten prou clarament una ocupació humana de l’indret. M’ho confirma quasi a l’acte una veu alterada que, al meu darrera, crida:

—No toqueu res!

En girar-me amb un gest que em redreça per si m’he de defensar, em trobo cara a cara, però separats per l’amplada de la plataforma, amb un home barbut, en aparença d’edat madura, que vesteix un impermeable groc, llarg fins als turmells i sota el qual va tan despullat com nosaltres, car enllà del darrer botó que la peça conserva, a l’altura del baix ventre, els faldons que s’obren deixen veure els genitals i totes les cuixes, blanques i arrodonides, sense gens de borrissol, com si fossin d’una noia.

Malgrat l’advertència i el to alterat de la veu, la seva actitud no és hostil, ni contempla amb cap cobejança la Neliana quan, asseient-se a la gatzoneta, deixa relliscar de l’espatlla la corretja d’un sarró, que diposita entre les cames i d’on s’escapa quelcom que sembla la pota d’una gallina o d’un gall. Altre cop a crits, perquè l’estrèpit de la plujada l’hi obliga, pregunta:

—Us heu extraviat, oi? —I, sense esperar resposta, comenta—: Encara sort que hàgiu pogut arribar aquí.

—I vós —li dic.

—Oh, jo! Aprofito els aiguats per anar i venir; és quan els arbres se separen.

—Com, se separen?

—En créixer s’aprimen i, de l’un a l’altre, torna a quedar prou espai per a transitar-hi sense risc. És un fenomen circumstancial, perquè al cap de deu minuts que ha deixat de ploure s’atansen de nou.

—I vós viviu aquí? —s’interessa la Neliana.

—Sí; ja fa prop de trenta anys; temps suficient per a acabar amb la mica de caça que hi havia al bosc. —Bruscament, té una expressió severa, i fa—: Sou amants?

La nostra negativa el tranquil·litza prou perquè somrigui i, de cop i volta, decideix treure’s l’impermeable, tot i que l’aigua continua caient a bots i barrals. Bo i que sigui tan blanc, té un cos compacte i musculat que resisteix bé l’empenta dels anys i que li cal conservar si no vol perdre l’agilitat que, suara, li ha permès d’enfilar-se fins a aquestes alçades vertiginoses per un tronc pràcticament llis i relliscós d’humitat.

—Porto una vida sana —contesta quan li ho faig observar—. I sense temptacions, ara —afegeix mirant cap a la Neliana—. Precisament per evitar-me-les i no fer més mal vaig prendre el determini de fugir al bosc.

—Mal? —repeteix la noia—. Quin mal?

—La mort —diu—. Als vint-i-dos anys ja havia matat tres dones…, potser quatre —i es concentra un moment abans d’explicar-nos-ho en un to de veu més natural, car la pluja apaivaga els seus furors i, com desitjosa de participar en la confidència, es va fent mansa fins a convertir-se en un espurneig.