—La criadeta? —vull assegurar-me’n, i, quan assenteix, li dic—: No fa gaire que la vaig deixar viva, poc després d’haver parit un noi ben normal. És cert que ara és mort, però d’accident.

L’Abelasi branda el cap, em desenganya: aquesta part de la seva història ja és vella i la noia, si fos viva, tindria la cinquantena, i el fill cap als trenta anys. Així i tot em fa més preguntes i, entre resposta i resposta, per a ell increïbles, potser perquè fa tant de temps que es retirà del món, em facilita, sense voler, informacions que per força he de lligar, ja que sembla difícil d’admetre que hi hagi hagut dues nenes no púbers, anormalment proveïdes de pilositats i rescatades com qui diu de les flames per la mestressa d’un meublé, el nom de la qual, de tota manera, ha oblidat.

—O potser no me’l va dir mai —precisa.

Tanta coincidència, però, l’encurioseix prou perquè, de cop i volta, li sembli que potser podria fer un parèntesi en la seva vida d’anacoreta i seguir el rastre de la noia, no fos que s’hagués sacrificat a l’atzar i no al destí, com creia. Ens ofereix un modest refrigeri que endrapem de pressa i corrents, puix que la pluja cessa sobtadament, molt abans que no havia previst, i segons ell els arbres no tarden més de deu minuts a espesseir-se.

I aquesta vegada el procés potser serà més ràpid; quan ens esmunyim per un dels troncs que aguanten la plataforma, ja han reduït llur alçada a la meitat i, al moment de posar peu a terra, ben just si podem avançar uns quants metres abans que formin paret. Que semblen decidits a impedir-li una fuga potser definitiva, es comprova de seguida que ens hi enfilem de nou: una darrera l’altra, les branques, que ara es captenen com si fossin corcades, peten i ens precipiten cap avall, d’on grimpem tossudament un cop i un altre cop, plens d’esgarrinxades i de macadures. Sembla clar que el bosc no vol perdre el seu hoste; si li ha de fugir, s’estima més matar-lo.

L’Abelasi, però, és un home de recursos i un atleta de debò; al cap d’unes quantes provatures, canvia de tàctica i ara, des del terra, quasi sense espai des d’on agafar impuls, salta a una branca, però no pas per quedar-s’hi, ans per projectar-se a l’acte a la següent, i a l’altra, de vegades quan ja s’esqueixen. Al seu darrera, la Neliana i jo aprofitem que quedin travesseres, o mig penjades, per reposar-hi fugisserament els dits dels peus, les plantes o el taló, segons s’escaigui, i deixar-les abans no s’enfonsin del tot sota nostre. Semblem insectes de volada curta però obstinada que aterren breument per alçar-se de nou. No hi fa res que sagnem i que el dolor ens obligui a serrat les dents; tan decidits com l’Abelasi, ens neguem a ésser devorats per la vegetació.

Ens perdríem en l’espessetat, però, si no fos pel seu instint; fins i tot en aquestes condicions tan desfavorables, l’home té una noció ben precisa del seu nord i hi avança potser durant mitja hora, quan el cansament l’obliga a una pausa incòmoda, arrapat a un tronc que abraça amb tot el cos. Seguim el seu exemple i, des d’arbres veïns, ens encoratgem mútuament a perseverar. Segons ell, encara tardarem mitja hora més a sortir a la zona badívola que el bosc conserva a la perifèria, potser per donar una imatge de normalitat a la gent de fora.

Fatigats com estem, el viatge serà una mica més llarg, d’uns tres quarts, amb un altre repòs, aquest cop la noia i jo al mateix arbre, jo sota seu, des d’on puc veure les seves natges i cuixes, ratllades pels branquillons i extreure-li una estella punxeguda que duu clavada a la comissura inferior de les làbia una mica inflamades per la ferida, de la qual s’escapen dues o tres gotes de sang, una sang densa, molt vermella, que aleshores em llisca per la cara, fins a la boca…

Els darrers cent metres els fem gemegant, ara a considerable distància de l’Abelasi; més resistent que nosaltres, ens ha avançat fins a perdre’s de vista, però això no explica, atès que hem seguit el seu rastre, i no n’hi ha cap més, que en desembocar en allò que per a nosaltres ja és una clariana, hagi desaparegut. No respon tampoc quan el cridem, tots dos estesos a terra, on ens hem deixat caure de seguida que els arbres ens ho han permès.

Hi fem una estada llarga, insistint ara i adés, sempre sense resultat, en la nostra crida angoixada. Anem llatzerats de dalt a baix i ella, al pit dret, hi té un tall profund que, per poc, no li escapça el mugró. Cal que ens procurem auxili, que arribem a les masies de què ha parlat i on el coneixen. Potser ens hi ha precedit, ens diem, però també pot ser que siguin cap a una altra banda, perquè ens passem tota la nit sense sortir del bosc, ara cada cop més esclarianat, i prop de l’alba ensopeguem amb un vell molí, solitari, i un rierol que abans, si hem de fer cas dels marges, devia ser un torrent impetuós. Confortem les nostres rascades en la fredor de l’aigua, on ella s’entreté, encara, quan entro a explorar el casalot per si hi trobo algun parrac amb què cobrir la nostra nuesa.

Al menjador hi ha la taula parada sota una capa gruixuda de pols i més endins, en un dormitori molt vast, amb tres llits en cadascun dels quals cabrien dues parelles sense fer-se nosa, obro un armari ple de faldellins, enagos, cotilles reforçades, calces amb farbalans i un tall entre els carnals, mitges de punt, curtes, i lligacames amb motius florals. Tot sembla ben conservat i el moble put, vagament, a naftalina. Res no ha estat destorbat, com si durant cent anys ningú no hagués vingut a escorcollar la casa.

Amb uns pantalons a la mà, m’avanço fins a la finestra per cridar les meves troballes a la Neliana, però la veu és instantàniament ofegada per un bramul fosc i poderós i els meus ulls, espaordits, presencien, alhora, un castell d’aigües roges que avança inexorable com una piconadora i els esforços de la noia que, sobtada per l’allau, neda desesperadament cap a la riba. L’onada, però, l’enganxa abans no hi arribi, i els braços líquids l’alcen com per un tobogan, si bé en sentit invers, i, un cop dalt, la projecten en l’aire, d’on cau, xisclant, sobre la cresta següent, en les entranyes de la qual desapareix.

La veig emergir una mica més avall, mig confosa amb l’escuma que arrossega tot de deixalles, i aleshores, increïblement, com s’arrapa, a la desesperada, a l’extrem d’una branca de l’únic arbre que s’inclina cap al torrent, d’on s’hissa a poc a poc fins que n’extreu el tors, les anques, la part superior de les cuixes…

L’aigua ja només li arriba al tou de la cama quan surto del casalot i corro marge avall i, de cop i volta, m’aturo; l’arbre és a la riba oposada i mai no podré travessar, nedant, aquesta fúria líquida que se li arremolina entorn dels peus i sembla que la vagi xuclant, llevat que sigui que els dits s’afebleixin, car el cos baixa altra vegada i va submergint les parts alliberades amb tanta pena i tan fàcilment arrabassades per la rubinada, que exulta en endur-se-la mentre la branca, lliure del seu pes, es redreça amb urc, violenta.

Passaran hores abans no em mogui d’aquell indret, encara amb les calces fabuloses a la mà, i vagi davallant pel curs del riu que ara s’aquieta i de seguida torna a ser el corrent mandrós i sense gaire profunditat que descobríem a la sortida del sol. Més avall hi renten unes dones que, per no mullar-se les faldilles, llargues i uniformement grises, se les han arregussades entorn de la cintura i, inclinades cap al toll, remenen les gropes nues a l’uníson amb els gestos de les mans que ensabonen o esbaldeixen.

Per no sobtar-les amb la pròpia nuesa o no provocar burles o rialles si em vesteixo amb les calces, em quedo darrera unes mates de joncs, d’on no sortiré fins a la nit, car elles porten tres grans coves de roba que, un cop neta, estenen al sol. Treballen sense matar-s’hi i, quan la naturalesa els ho demana, mengen, orinen, defequen o fan una curta dormida que, a voltes, una companya faceciosa interromp amb carícies i abraçades no totalment fraternals, que poden prolongar-se qui sap l’estona davant els somriures i plasenteries de les altres. Totes sis són joves i semblen alegres, sense inhibicions, però això no em decideix a mostrar-me; és prou clar que, ara per ara, d’home, no en necessiten cap; més aviat els faria nosa.

A hora foscant, quan ja ho tenen tot net i eixugat, encenen una foguera, entorn de la qual dansen amb les mans unides i cantant més i més fort a mesura que el ritme s’accelera, quan a la fi es desenllacen i, l’una darrera l’altra, es van despullant mandrosament, amb falsa reticència, per reprendre aleshores del bell nou, il·luminades per les flames, que subratllen robusteses d’anca, fusos de cuixes i generositats de mamellam. Quan callen, com atordides per les pròpies veus, el silenci de la nit, trencat pels espetecs joiosos de la llenya, converteix llur fer en una mena de cerimònia intensa i absorbent, misteriosa i torbadora, com si fossin un estol de bruixes a l’espera del gran boc de fal·lus bifurcat.

Però no hi ha invocacions fetilleres ni acut ningú, i la mateixa dansa cessa abruptament, al crit solitari d’una d’elles, quan totes corren cap al riu i s’hi endinsen temeràriament per refrescar les carns suades i ardents entre petits esgarips de delícia i sense que cap rubina interrompi la banyada. En surten regalimant, amb els cossos que els brillen quan els atansen novament a la foguera, ara moribunda, prop de la qual es culiven amb les cuixes amplament separades o s’asseuen a terra, convertides en petits tossals d’ombra en apagar-se del tot el foc, que ja no renoven. Hi ha xiuxiueigs opacs i moviments, més silencis, algun sospir las…

Cap a mitjanit es presenta un carret tirat per un burro petitó que una altra noia mena per la brida, i elles hi carreguen els coves plens de roba, es vesteixen en la fosca i escampen les cendres amb tanta cura, tan meticulosament, que en enllestir ja no deu quedar rastre del foc. Seguidament s’enfilen al vehicle, on es queden dretes, repenjades a les baranes desproporcionadament altes, llevat de la conductora, que també farà aquest viatge a peu.

Les segueixo a distància per un camí que s’allunya del riu i va enfonsant-se en una garriga entre giragonses que sovint fan que les perdi de vista, però el carrisqueig de les rodes, que roden feixugues, i, ocasionalment, les veus de les rentadores, em priven d’extraviar-me. La contrada que travessem és deserta, sense cases, i no sento tampoc cap remor nocturna, d’animals sortits a procurar-se la vida. No hi ha, però, cap hostilitat en aquestes terres, de les quals, ben a l’inrevés, es desprèn una impressió d’hospitalitat com més avancem, separant-nos del curs fluvial que tan traïdorament ha procedit amb la Neliana, perduda per segon cop.

El viatge, que dura si fa no fa una hora, finalitza en un gran casal amb unes quantes finestres encara il·luminades, encara que sigui tan tard. Darrera, per on ens hi atansem, hi ha una gran horta i uns coberts baixos davant la porta d’un dels quals s’atura el carret perquè en baixin les noies amb els coves. Se’ls enduen cap dins, agafant-los per les nanses de vímet, i el petit vehicle prossegueix fins a l’altre extrem de l’edifici, on la conductora obre una altra porta i hi fa endinsar l’animal, que obeeix mansament, com deu haver fet tota l’estona, ja que mai no he sentit cap crit per atiar-lo, cap cop de vergassada per treure’l d’alguna rebequeria.

Si bé la noia ajusta al seu darrera, per l’escletxa que la mateixa porta bada espontàniament, puc veure un local fosc on s’amunteguen troncs, feixos i carbó que es distingeixen per la mica de llum que els arriba del fons de tot, on del sostre embigat penja una bombeta de gran potència, sense pàmpol i empolsada. És l’estable, amb el terra tot cobert de pallot i una grípia llarga encastada a la paret. La noia, que ha aturat el carro en un racó, abans de penetrar-hi, desjunyeix l’animal de les vares i, afectuosament, li dóna una patacada al cul perquè en surti.

Veig encara com, un cop dins, li prepara un pinso que aboca a la menjadora i després li acarona el coll, falaguera, mentre li murmura alguna cosa. És aleshores que empenyo la porta, que grinyola, potser perquè ho faig tan lentament, i avanço cap a ella a l’instant que es gira, estranyada per la remor. No sé si és la meva nuesa, bo i que pel camí m’hagi posat les calces, però de seguida va retrocedint cap a un costat, mentre diu:

—Què voleu? No es pot entrar…

I s’interromp. La bombeta, que ara em dóna de ple, li revela les meves faccions, i les deu reconèixer, car la seva expressió canvia i, de cop i volta, exclama:

—Ah, ets tu!

No és tan jove com m’havia fet creure que ho siguin les altres, totes elles vistes a ple dia, despullades i vestides; deu tenir a la ratlla dels quaranta anys i no la recordo de res, com li dic en preguntar-li:

—Ens coneixem, doncs?

—És clar que només ens hem vist una vegada, llavors de l’enterrament del petit Olivi.

—Ah, sí —exclamo—. Bedinda… Si fa dos dies!

—Dos dies? Vint anys… i prou que se’m nota! —lamenta mentre s’asseu al primer graó dels tres que menen a una porta pintada de color blau cel.

—No t’havies casat amb el pare Granòspol? —faig en tornar-me a la memòria la fotografia que vaig veure en una de les cambres de sota la tomba de la censora postal.

—Ho sabies, doncs? Però, de pare, no ho ha estat fins després, en separar-nos… Com és que vas vestit així —s’admira tot d’una—, amb unes calces de dona com les que devia portar la meva àvia?

—Vaig quedar-me sense roba i no he trobat res més —abreujo—. No tens pas uns pantalons?

Únicament té la roba que porta damunt i que ha de tornar sense que hi falti cap peça quan demani una muda, però creu que si escurçava els carnals, treia les puntes i cosia el tall de l’entrecuix d’aquestes calces venerables que duc, potser quedaria una mena de banyador no del tot indiscret, si bé escassament de moda. Disposa de fil i agulla, de tisores…

—Però t’hauràs de quedar aquí, perquè a les cambres no podem rebre visites de persones de l’altre sexe o estranyes a la comunitat. És clar que en aquesta hora no és fàcil que vingui ningú a controlar-ho i, en darrer terme, també podria tancar la porta de fora… —raona amb ella mateixa, i aleshores branda el cap—. No, és una qüestió de disciplina. Si m’hi vaig avenir voluntàriament, és natural que la respecti…

Em trec, doncs, la roba allí mateix, a l’estable, on el burret va rumiant palla i gra, i la hi allargo mentre ella em mira amb atenció, amb interès, passejant els ulls al llarg i a l’ample del meu cos per fitar-los, finalment, en un indret ben precís.

—Saps —diu amb tota franquesa— que feia més de tres anys que no veia uns genitals d’home? La veritat és que ja començo a tenir ganes de sortir.

—Et falta gaire temps? —pregunto a les palpentes.

—No; el període, renovable a voluntat, és de quatre anys. Algunes ho trobem massa llarg. Vull dir les grans, naturalment…

Sense aclarir de què parla, es gira i empeny la porta que, en obrir-se, encén automàticament el llum d’un dormitori de proporcions reduïdes i molt senzillament moblat, si bé no hi falta res d’essencial, ni un minúscul lavabo, que es dreça a l’angle del fons, prop de l’armari, d’un calaix del qual treu una capsa de cosir, bo i dient:

—Pots seure als graons; mentre no entris, no falto a les regles de la casa.

Prefereixo, però, fer-ho a la galleda del pinso, que capgiro per instal·lar-me de cara a ella quan, pel seu costat, s’asseu prop del llindar, en una cadira baixa, de cul de boga, des d’on em somriu.

—M’agrada de veure’t —declara—. Entre les normes de la casa i que vivim tan allunyades de qualsevol població, gairebé mai no veiem ningú. És prou estrany que tu hi hagis vingut a parar…

—He seguit les rentadores que has anat a recollir amb el carret… Què és aquesta institució? Una mena de convent?

—Sí. Va fundar-lo el meu avi, ja fa molts anys, però ha canviat força de caràcter. Ara acull dones que volen retirar-s’hi una temporada a fer una reconsideració seriosa de la pròpia identitat sexual.

—A la teva edat?

—I per què no? Tot depèn de com hagis viscut —i escurça un camal de les calces mentre jo espero, segur que, com tothom, té ganes de confessar-se.