Disset dones de diferents edats compreses potser entre els divuit i els cinquanta anys, un home i una criatura ocupen dinou dels vint-i-sis matalassos arrenglerats dalt de la plataforma de fusta, a un pam i mig del terra, que voreja tres de les quatre parets del dormitori, dels angles del qual tot de bombetes protegides per vidres fumats escampen una llum suau i tranquil·litzadora; a l’altre mur hi ha la porta dels lavabos i, encastat, un armari gran, de portes corredores, que algú ha deixat entreobert.

L’home és un vell de barba blanca i escassa, amb el cap rasurat, que ha escollit un jaç una mica separat, cap al racó, com si temés que poguessin confondre’l amb les dones, vuit o nou de les quals estan visiblement prenyades, algunes potser ja de set o vuit mesos. La tebior de l’ambient els ha fet rebutjar cap als peus el llençol amb què s’han cobert en posar-se al llit, i si bé unes quantes, molt poques, vesteixen pijama, amb pantalons i tot, la majoria s’han ajaçat nues o amb una camisa que ara ha anat enfilant-se’ls cos amunt, de vegades fins als pits. M’encaro, doncs, amb una profusió de zones piloses, de talls, de culs i de ventres que s’exposen sense consciència d’oferir, sovint, un espectacle impressionant i, àdhuc, quan la panxa és massa grossa, obscè.

La criatura, un nadó que no pot tenir més de tres o quatre dies i que estaria més bé al bressol, s’arrauleix contra la seva mare, una dona jove i corpulenta, molt massissa de cuixes, feblement vellutada de pubis i amb unes mamelles amples i esponjoses, al mugró d’una de les quals, brillant de saliva, frega la boca de l’infant, que no deu fer gaire que hi ha xarrupat i encara el toca amb una maneta tendra, de joguina.

Cap d’elles no s’ha adonat de la meva entrada, que no pot obeir a un error del pare Granòspol, com em persuadeix la presència del vell, ni es mou per tapar-se o adreçar-me una mirada quan em dirigeixo a l’armari, on escullo una jaqueta, una mica llarga, d’un pijama de color taronja, amb la qual substitueixo la túnica, que després plego per deixar-la, com veig que han fet totes amb llur roba, a la lleixa que fa el mateix recorregut de la plataforma, sinó que més amunt, a prop d’un metre de distància dels caps.

Tot just he tingut temps d’escollir un lloc, prop de l’home, i d’estirar-m’hi, que una de les dones s’aixeca per anar-se’n a la comuna. És una persona ja madura, en un estat molt avançat de gravidesa, car projecta al seu davant un ventre rodó del qual, puix que no s’ha pres la molèstia de dissimular-lo amb cap peça, deu estar orgullosa, i no hi ha dubte que el cos té la seva beutat a despit dels pits que ja li cedeixen i d’una petita inflor de les cames que li engrosseix els turmells; és sempre bella una carn que germina.

La remor de l’aigua desperta el vell, que deu tenir el son fluix i ara es regira, mirant cap a la pertorbadora de la quietud, que ja torna i s’enfila a la plataforma, on resta panxa enlaire, tocant-se la inflor amb les mans, que la recorren i després es queden a sota, laxes, car s’adorm novament, ensopida per la pròpia gestació. El vell es tomba, disposat a reprendre també la dormida, i és aleshores que em descobreix al seu costat, encara insomne. Sense que aparentment se’n sorprengui, comenta:

—El més emprenyador és això, que contínuament n’hi ha una o altra que té ganes d’orinar.

—Com és que n’hi ha tantes, de prenyades? —xiuxiuejo, avançant una mica el cap en direcció al seu jaç.

—Tantes? —s’estranya—. Ho estan totes, si no que a algunes encara no se’ls nota. Si no hi estiguessin no serien aquí.

—No? —pregunto, i ell referma:

—No. Ja es veu que sou foraster… Totes vénen pel julivert —m’explica—. El convent té fama pel que hi creix, que té unes grans qualitats abortives, segons se suposa. De fet, no ho ha pogut comprovar mai ningú, perquè els frares, que la saben molt llarga, i administren l’herba, sempre donen allargues a l’assumpte, fins que ja és massa tard i fer-se perdre la criatura resultaria perillós. No els queda més remei que parir, doncs, i el bo del cas és que, a poc a poc, no tan sols s’hi resignen, sinó que se n’alegren. Abans-d’ahir l’altre en va parir una —i assenyala cap a la que té la criatura prop del mugró— i ara hi ha aquesta que s’ha aixecat; avui ha acabat el compte.

—I vós?… —insinuo.

—Vaig arribar ara fa dues setmanes, depauperat, i m’han refet. Demà me n’hauré d’anar, amb la parida.

Calla, perquè unes mans acaben de separar la cortina de la porta i dos religiosos, vestits amb un mini-hàbit que, a la màniga esquerra, té dues inicials brodades, S. O., penetren precauciosament al dormitori i, des de prop del llindar, l’escorcollen d’extrem a extrem amb una mirada penetrant. Tot seguit, amb un lleu petament d’ossos, car van descalços, un d’ells s’encamina a la comuna, on dóna un dilatat cop d’ull sense entrar-hi, potser per comprovar si està neta, mentre l’altre, començant pel nostre cantó, va recollint els llençols arrugats als peus dels jaços i els estira sobre les dones amb prou delicadesa i habilitat perquè no es despertin; en alguns casos, si li és possible i no ha de remenar gaire la prenyada, observo que també procura fer baixar fins a un nivell púdic les camises enfilades massa amunt.

La feina, que se li emporta força estona, és secundada pel seu company, més jove i més lent, propens, pel que veig, a entretenir-se més que no caldria en el seu comès, potser perquè en el fons li reca una mica perdre massa aviat de vista un espectacle fet i fet força atractiu. No hi ha dubte que, un cop totes tapades fins a sota la barbeta i reduïdes a un embalum bonyegut, el dormitori perd bona part del caràcter que tenia.

—No us amoïneu —xiuxiueja el vell quan, ells fora, ho comento com si me’n dolgués—. D’aquí a deu minuts totes tornaran a tenir el tall a la fresca, i ells bé que ho saben.

—Per què les tapen, doncs?

—Sembla que hi ha alguna regla que els hi obliga i que, per la força del costum, no acaba de caure en desús. Passen un cop cada mitja hora, si fa no fa.

—I no els pertorba, tanta carn exposada?

—Potser sí; sobretot als novicis —em concedeix—. Però tinc entès que estan castrats.

—Tots?

—No; només els del servei d’ordre, que són els únics que poden entrar al dormitori, junt amb els pares ginecòlegs —afegeix, i s’hi gira, disposat a reprendre la dormida.

Jo resto despert, potser per comprovar l’exactitud de les seves previsions, que es confirmen aviat; l’una darrera l’altra, les dones es belluguen, com incomodades per la calor, van rebutjant de nou els llençols i, de costat o panxa enlaire i, més rarament, a bocons, adopten una diversitat de postures entendridores i tan naturals que difícilment es podria dir que atempten al pudor.

De tant en tant se’n lleva alguna, que s’estira emmandrida i fa el viatge a la comuna amb les parpelles pesades de son, i el vell remuga cada cop, sense tanmateix atrevir-se a protestar en veu alta, qui sap si perquè en ocasions anteriors ja ho ha provat i l’han fet callar o perquè no gosa enfrontar-se amb tantes dones. Ell, pel seu cantó, deu tenir una bufeta molt elàstica i la pròstata en perfecte estat de funcionament; no ha de deixar el jaç ni una sola vegada.

Encara continuo despert quan passa la segona ronda. Mentrestant hi deu haver hagut rellevament, puix que ara els frares són uns altres, força jove un d’ells i més gran el seu company. No són tan eficients ni creuen indispensable dividir-se la feina, aquests; tots dos, de tronc, fan el recorregut sencer i cada vegada, davant d’una de les dones, procedeixen a un estudi atent de la situació abans de decidir-se a apujar el llençol. No se sap si són més conscienciosos o que volen imprimir-se bé a la memòria, per a futures referències, les característiques anatòmiques de les dorments, cap de les quals, però, no toquen.

Tot just acaben de sortir, previ examen rutinari de la comuna, quan la criatura es desperta amb un somiqueig que no té temps de prosperar; la mare, alertada a l’acte, li tapa la boca amb el mugró, però de seguida deu adonar-se que no és, o no és tan sols, que el menut tingui gana. Des del jaç, veig que la dona es redreça i, de genolls, abasta unes peces de la lleixa i, de més endins, una palangana amb aigua i una esponja. D’esquena i sempre agenollada sobre el matalàs, ara convertida en una gropa imponent i vegetada per baix, despulla el nadó, el renta i el canvia sense despertar ningú, fora de la seva veïna immediata, una noia que encara no treu panxa i que s’ho contempla amb interès, probablement per aprendre’n.

D’algun lloc ens arriba una remor distant de cantúries monòtones, com si els religiosos celebressin alguna funció nocturna, i és bressat per llur insistència que m’ensopeixo una estona, no prou que no em deixondeixi novament quan algú s’esmuny al jaç del meu costat. No és ningú que acabi d’arribar, ans una matrona de les que dormen amb pijama i que ara, al moment que obria els ulls, em frega l’espatlla amb la mà. En veure que la miro, mormola:

—Només estic de deu setmanes, de manera que encara hi sóc a temps sense exposar-me, però el julivert es fa al pati interior, i a nosaltres no ens deixen moure d’aquí…

—Què dius? —la interrompo.

—El julivert —repeteix—. Si me’n podies collir una mica… T’ho sabré recompensar.

—Però això són falòrnies!

—No, no ho són. Per què et penses que el guarden amb tant d’interès? En tindré prou amb unes quantes fulles… És molt actiu, saps?

—Per què no subornes un dels frares?

Deuen ser insubornables, car contesta amb un rebuf despectiu i, sense insistir, salta del meu costat i torna al seu jaç. El vell, que també s’havia despertat, però tenia la boca tancada encara que obrís les orelles ben obertes, ara creu oportú de fer un comentari il·lustrador:

—No heu tingut gaire encert, la veritat. Al capdavall corren rumors que la majoria d’aquestes dones estan així per obra d’ells; sempre n’hi ha uns quants a ciutat decidits a repoblar el món.

—Voleu dir? Deuen ser enraonies!

—Tot és possible —fa, i s’hi tomba per aprofitar l’estona que encara ens queda de nit, no gaire, puix que tot just deuen haver passat un parell d’hores, si m’he de fiar per les rondes, quan algú que no entra al dormitori desperta tothom amb els repics d’una campana manual que fa plorar la criatura i posa les dones en commoció.

Durant una hora el vell i jo assistim al batibull que s’organitza a la porta del lavabo, on totes voldrien entrar al mateix temps; s’encreuen paraules agres, insults, i les que fan més panxa l’exhibeixen bo i recriminant les de ventre aproximadament llis que vulguin passar davant sense consideracions, que després, quan s’acabin d’inflar, reclamaran per a elles. No hi ha cops ni estirades de cabells, però; tot es limita als intercanvis verbals que, segons el meu veí de jaç, es renoven cada matí amb poca originalitat. Probablement per avançar feina, les que duien camisa o pijama enretiren ja aquestes peces que no necessitaran i les pleguen meticulosament per deixar-les a la lleixa respectiva, si bé algunes, observo, les desen a l’armari. Quan els ànims es calmen una mica, perquè a la fi s’ha organitzat una mena de cua, n’hi ha que entretenen l’espera comparant volums i fent suposicions, segons l’estat dels pits, sobre les probabilitats que tenen de poder alletar el futur nadó. No estalvien les palpades als òrgans al·ludits, procedint amb tanta llibertat com si nosaltres no hi fóssim. Però totes saben que hi som i que les mirem, em diu el vell.

—Els frares són del parer —em confia— que la presència d’hostes masculins contribueix a reconciliar-les amb llur estat. No sempre és cert, ja n’heu tingut la prova aquesta nit, però en conjunt potser no l’equivoquen del tot. Fecundades se senten més dones, i per qui s’hi han de sentir, sinó pels homes?

Un cop vestides, van sortint cap al refectori destinat als residents i al qual, com que me n’he d’anar, no les seguiré després d’haver-me afaitat en un lavabo on es nota que han entrat massa persones; el terra és ple de bassals d’aigua, hi ha cabells a la tassa, senyals de pólvores i de pintallavis al mirall i tot de tovalloles humides, una d’elles amb taques que semblen de sang, la qual cosa no s’explica gaire bé, llevat que sigui que alguna s’hagi ferit, si totes estan prenyades.

Assessorat pel frare que trobo darrera la cortina, m’oriento sense gaires treballs pels passadissos i escales que vaig recórrer anit i desemboco al menjador dels espills, on el pare Granòspol, que deu estar de servei permanent i té un aspecte fresc, com si s’acabés de llevar, ja m’espera al costat de la taula parada amb l’esmorzar, un mató robust, pa, mel i l’inevitable got de llet, les mateixes menges amb què es restaura la parida, asseguda amb el nadó a la falda, molt erecta, potser perquè va seriosament enfaixada. Només conserva lliures, sota la brusa, les amples mamelles que li cal tenir a disposició del menut.

Me la presenta amb el nom d’Olivina i després, en lloc d’engegar un monòleg que podria continuar el de la vetlla, em demana si em faria res de resoldre-li un petit problema.

—És el cas —em diu— que aquest matí ens resulta difícil estalviar un dels germans perquè us porti a vila. Per això em pregunto si accediríeu que us confiés un dels cotxes del convent. Viatjarien amb vós N’Olivina i Micer Ortena, que es queda a mig camí, on té la finca.

—Ortena? Qui és?

—El senyor de barba florida prop del qual crec que heu dormit.

—No hi tinc inconvenient. Però què en faig, del cotxe, a ciutat? Caldrà que us el torni?

—No; en aquest moment hi tenim dos germans que no han de tornar fins demà; un d’ells pot encarregar-se de conduir-lo. Quan marxeu els telefonaré perquè us esperin a la plaça de les Ovelles.

M’hi avinc a l’instant que el vell ja entra a fer-nos companyia; si no fos per la barba, però, no l’hauria conegut. Vesteix un tern claret i juvenil, de color palla, va encorbatat i a la mà porta un capell flexible i un bastó de jonc; també s’ha posat unes ulleres, amb muntura daurada, que li donen un aire fals d’intel·lectual. Observo que el pare Granòspol el tracta amb deferència i que, durant l’estona que encara romanem a taula, s’adreça gairebé exclusivament a ell, preguntant-li com ha dormit, si l’estada li ha provat i, en general, fent-hi una conversa menuda en la qual ni l’Olivina ni jo no participem. Ella fins i tot sembla una mica cohibida, si bé en dues o tres ocasions em mira amb un petit somrís.

Havent esmorzat, ens adrecem tots tres al garatge, una nau ampla i alta de sostre, on s’arrengleren, en espais ben assenyalats, nou turismes de marques diferents i quatre camionetes de capacitats variades, tots propietat del convent i entre els quals puc escollir, em diu el pare Granòspol. Se m’avança, però, Micer Ortena, que s’instal·la al seient de darrera, blanament encoixinat, d’una màquina impressionant, capaç de fer els dos-cents a l’hora si la menen unes mans destres i un cor intrèpid. Mentre m’ho comenta, el pare Granòspol la palpa amb delectació gairebé morbosa, tot i que em confessa que no sap conduir. Això no el priva, com veig, d’estar al corrent dels darrers models.

Abans d’anar-nos-en, ens cal fer el ple a la bomba que, prop de la porta, poua dels dipòsits excavats sota i que poden contenir mil litres de gasolina. Té cura del servei un novici molt rosset i estranyament pelut, més interessat per la noia que per l’agulla del compta-litres que es mou inquietament. És cert que ella fa goig, o crida l’atenció, amb el cos tan cenyit entre el cul i el mamellam i la generosa escletxa de carn bruna que, mitges amunt, revela el llarg tall de les faldilles.

Engeguem. El pare Granòspol, dret al llindar, ens fa adéu amb la mà tacada, que va convertint el seu gest en una benedicció quan ja som a mig pati. Micer Ortena hi correspon d’una manera extravagant: agenollant-se a la banqueta i acotant el cap com un penitent respectuós; l’Olivina amb una indiferència no estudiada i el nadó amb un bram que obliga la seva mare a descordar-se la brusa per aquietar-lo amb les dolceses del mugró.

—Fet i fet —diu el vell quan s’asseu de nou—, són unes excel·lents persones.

—Esplèndides de debò —recalco intencionadament—. Us han vestit com un príncep.

—Bon mèrit hi tenen! —fa la noia, que no sembla que li tingui cap simpatia—. Si paga ell…

—Ell? Com vols dir?

—És un convent privat —m’explica, bo i recollint l’altre pit que se li escapa—. N’hi ha que tenen una capella a casa seva, amb sacerdot i tot; ell té un convent, doncs.

Sense apartar la vista del camí sinuós que desemboca a la carretera, me’l miro pel retrovisor, al qual també té els ulls clavats, com segur que no podria resistir les ganes de donar-li una llambregada encuriosida. Ara s’ha posat el barret i repenja les mans sobre el bastó que li sobresurt d’entre les cames, molt juntetes.

—Sí —assenteix—, no ho puc negar.

—I pensar —li retrec— que anit em dèieu que vau arribar aquí depauperat!

—I és cert —es defensa—; espiritualment depauperat. Si teniu la paciència d’escoltar-me… I tu també, Olivina; no hi perdràs res.