—La reflexió no és el meu fort… ni el meu feble —declara entre irònic i humil el pare Granòspol, tot allargant-me una túnica blanca, perfumada d’espígol, quan surto del bany que m’ha deixat el cos net i fa més espectaculars, però tranquil·litzadors, els encetaments dels genolls i altres rascades i ferides superficials que es van tancant i, de tota manera, no sagnen, potser per alguna virtut guaridora de l’argila—. Tanmateix, fins i tot algú com jo, al servei nocturn de la porta, ha d’haver pensat un dia o altre en la impossibilitat del prodigi, del miracle, que d’altres esperits més clars i profunds han definit com una suspensió de l’ordre natural de les coses. Què en sabem, però, d’aquest ordre? Potser en forma part que de tant en tant s’alteri l’aparença que tenim per realitat permanent. Seria, doncs, la irrupció de l’inacostumat i no periòdic, cada cop més infreqüent, ignorem si perquè l’excepció es va conformant a la regla o gràcies a la ciència que, d’una banda, troba el lloc que correspon als fenòmens excepcionals i, de l’altra, ens ha fet veure que molts d’ells pertanyen al món interior, a la subjectivitat de cada persona, alterada pels condicionaments espirituals que va elaborant a remolc d’una doctrina, d’una fe, d’un afany d’evasió que, no ho neguem, també pot tenir els seus vessants creadors. Una de les tasques del nostre orde, avui, és reintroduir la suposada infracció d’un ordre conegut, la manifestació antany tinguda per divina, en una dimensió humana que, per aquest fet, es veu potenciada; la bondat de l’home, en termes no reduïts a l’ètica, hi ha de guanyar. Perquè allò que ens fa dolents, en una accepció general, és l’atribució exterior, és a dir, a una criatura «altra», d’una iniciativa que es manifesta en senyal i que recollim com una aprovació o una condemna de la nostra conducta; se’ns afavoreix o se’ns perjudica en la nostra pretesa condició de portadors de valors immutables, generats una vegada per totes sense cap possibilitat d’evolució —va dient quan, ja vestit, em precedeix cap al refectori, una gran sala ovalada i amb les parets cobertes de miralls desfiguradors que hem hagut de travessar després que a la porta, on m’ha acollit, decidís que una escrupolosa rentada tenia preferència sobre el refrigeri que l’estómac m’exigia—. Per dir-ho tot, eludint ara l’anècdota del miracle, treballem amb el Possible al nostre costat, per servir-nos de l’expressió d’un autor francès, Duits, que té el possible per pare de l’ésser. No és un concepte tan complex com pot semblar quan te’l tiren entre cap i coll sense haver-te previngut, i confesso que, com que m’agrada la sorpresa amb què normalment s’hi reacciona, hi tinc propensió; un cop t’hi familiaritzes una mica, es presenta com una d’aquestes evidències tan elementals que la intel·ligència moderada, la que més abunda, tendeix a reprimir; cal una simplicitat com la que procura la vida monacal per fer-les emergir de l’ombra on les amaga un cert excés de llum. És convenient sostreure’s al món i a les seves temptacions abominables, que no són les del sexe, per exemple, com ens demostra l’activitat orgàsmica, intensa i solitària, de santa Teresa, si volem traslladar-nos al punt de partida i, des d’allí, doldre’ns del gran fracàs que alguns no consideren definitiu, amb raó; qualsevol moment és instant germinal de quelcom que, en casos favorables, podríem assistir. No és tan sols que el procés de la creació no s’ha interromput, sinó que no es pot satisfer amb perfeccionaments; cal que arrenqui en una altra direcció, en d’altres direccions. Nosaltres, solem creure, només podem seguir o desviar aquesta; la que s’ha fet activa. Són la naturalesa carnal i la història que pesen. Sobretot, els seus errors —pondera mentre m’assec a l’única taula del refectori, multiplicat per tot d’imatges curtes i rabassudes o llargues i esprimatxades que, als espills, fan els mateixos gestos a què em lliuro en recollir i desplegar el tovalló o, després, en agafar la cullera per atacar un plat de sopa en el qual neden trossets de formatge—. Per mostra, esmentem-ne un de greu, en un estadi ja avançat de la cultura humana, i que l’Enfantin ja denuncià quan retreia al cristianisme que s’hagués centrat en un dogma de la fraternitat universal del qual desconeixia les implicacions socials en predicar que es realitzava al cel. És cert que el món no s’acabava i que el mateix profeta tenia dues morals, la de l’amor que hem retingut obertament i de llavis enfora i la que expressa, més conforme a la nostra natura, quan, segons Lluc, diu que ningú no pot ésser el seu deixeble si no odia el pare, la mare, la dona, els fills, els germans i les germanes… És enutjós que les concepcions més oposades es puguin reclamar amb el mateix dret dels Evangelis, on l’espasa de la guerra val tant com la besada de la pau. Però Jesús és un accident que anem superant —es consola, dret al meu costat, amb una mà tacada per la vellesa sobre la taula i l’altra introduïda entre la faixa ampla i el mini-hàbit folgat que deixa escapar els extrems de la granota d’obrer, blava, des de l’angle dels colzes i genolls avall. Té un rostre ascètic i inclinat de natural a l’abstracció, poc expressiu, doncs, però els llavis, encara no consumits per la fredor dels anys, són plens i vermells, fets per a unes voluptuositats de què el priva la seva condició—. Nosaltres, aquí, ens situem, especulativament, al vèrtex del feix del qual som una línia, o si això, situar-s’hi, és una afirmació massa presumptuosa, diguem que tots els nostres esforços, amb l’ajut de dejunis que esmolen el cervell i afinen l’esperit, i de caritats que contrapesen l’avarícia de la vida profana, s’encaminen a aconseguir una aptesa que ens hi meni. És mitjançant aquest exercici que arribem al concepte d’una creació reservada, o en disposició, que un acte podria actualitzar si hi havia una criatura amb prou potencial per a desencadenar-lo. És a dir, la criatura, l’home, existeix, però encara li falta emparar-se, fins a dominar-lo bé, d’un mecanisme teleològic que es dispara un cop, sense intervencions foranes, però que ara podria molt bé no desencadenar-se mai més. Mai més, s’entén, durant el cicle evolutiu de la raça humana, sigui en la seva forma actual o en alguna de futura. Una altra qüestió és quina incidència podria tenir en la nostra realitat aquesta eclosió d’una realitat diferent, i si ens pertorbaria. ¿No ho fan ja les facetes inhabituals del món que coneixem? Però aquí cal distingir entre allò que tenen d’intrínsecament pertorbador, una certa essència que les constitueix i anima, per valdre’ns d’expressions d’encuny garantit però que hom va retirant de la circulació, si no es queden en mans dels col·leccionistes, i l’efecte que tot just depèn de nosaltres mateixos i és fill no del fenomen, encara que l’engendri, sinó del residu primitiu que queda en nosaltres en forma de superstició. No nego que, actualment, és difícil d’explicar el fet que quelcom, o algú, no sigui fill d’allò, o d’aquell, que l’engendra —diu sense bel·licositat, seguint ara el gest que faig de rebutjar el plat soper, ja buit, i atansar-me’n un altre on hi ha una truita a la francesa entorn de la qual s’arrengleren tot de cebetes tendres, estofades, i, en un cercle exterior, més daus de formatge—. De segur que no ignoreu la hipòtesi dels quarks, com Gell-Mann batejà, aprofitant una creació idiomàtica de Joyce, un hadron de càrrega elèctrica fraccionada en tres parts, el park, el nark i el lark, de proporcions tan desiguals que els dos darrers només en constitueixen, plegats, una tercera part; aquesta subpartícula, essent com és unitària, ens proporciona, com algú ha insinuat amb un humor que amaga la prudència, un atansament al misteri de la Trinitat. Semblantment, en qualsevol tombant de camí ensopegarem un dia o altre amb una explicació satisfactòria de com es pot no ser fill del pare. Ara com ara, no permetrem que la ignorància ens faci perdre l’oremus… —somriu amb el mateix posat bon jan que tenia quan m’ha obert la porta, darrera la qual s’hauria dit que m’esperava, tan de pressa ho ha fet, i ha escoltat la relació descosida i balbucejant d’unes experiències que ara li deuen tornar a la memòria, car prossegueix—: Res de tot això, me’n faig càrrec, no us ha de consolar de la pèrdua d’una companya que us mereixia afecte, ni ha d’aclarir el perquè de la coexistència, que tenim per improbable, d’uns estats de la matèria que, bo i conservant la pròpia naturalesa, comparteixen el mateix indret… Algun cop ens preguntem, no sé si amb gaire encert, si hi ha poca realitat o n’hi ha massa, i és possible que algú es contesti: hi ha exactament la que hi ha d’haver. Res no és tan dubtós si es pensa en una qualitat/quantitat invariable. Si hi hagués la que hi ha d’haver segons uns cànons d’altra banda arbitraris, qualsevol afegiment casual la desequilibraria, amb risc de destrucció de tot aquell segment que ja era abans d’augmentar i amb poques probabilitats que se sostingués la part afegida, la qual, per definició, no ha creat les condicions independents de la seva existència, ans arriba a aquesta situació de manifestar-se amb el suport de la que la precedí. Sense caure en nebuloses metafísiques, que enverinarien el problema —i ara, sense fer cap pausa, allarga la mà que tenia entre la faixa i el mini-hàbit cap a l’ampolla, de la qual m’aboca uns dits de llet al got de terrissa—, es pot afirmar l’estructura d’una realitat progressivament més i més complexa a mesura que admet nous elements, els que hi ha d’haver en cada moment perquè seguidament n’hi pugui haver d’altres. Si acceptem això, caldrà acceptar també que la realitat creix. Doncs: no n’hi pot haver mai massa. En canvi, es fa evident que no n’hi haurà mai prou. Partim, per tant, d’una deficiència de realitat, deficiència, és clar, de la qual només ens podem adonar conceptualment. Però això és prou per a provocar una incomoditat, un desassossec. Conscients d’una mancança que no sabem com es podria cobrir, la provisionalitat del real que s’ha actualitzat, i que els nostres sentits tenen per únic o per complet, ens aboca a l’escepticisme o, per dir-ho més bé, a una consideració escèptica del present i del passat que, en canvi, no traslladem al futur, on el gruix de realitat ens farà veure que teníem una idea totalment equivocada de l’univers, que res no era com ens crèiem; no ho és, doncs. Aquesta és la nova fe —proclama amb un èmfasi sobtat, observant la cura amb què netejo el plat, perquè no quedi gens ni mica d’ou, abans de col·locar-hi el pot del iogurt que em farà de postres. Les faccions se li han il·luminat, com rejovenides per la fulguració dels ulls que tot just dura un moment i, en apagar-se, fa més sòbria que de primer, però no més severa, l’expressió de la cara, dels mateixos llavis que continuen parlant—: Mirem-nos-ho així: que l’home sigui, condiciona la creació; tota la realitat posterior que hi pugui haver passa per nosaltres, i això ens converteix, d’éssers causats, en éssers causants. Però per què, si partim d’aquí, no hem de poder actuar retrospectivament i suscitar, al lloc que correspon dels orígens, si bé situant-la en el futur del gest, l’emersió d’una possibilitat aleshores frustrada, potser perquè l’home havia de venir abans que no vingué i el seu retard, o la lentitud del seu desenvolupament, provocà aquell dèficit de realitat a què em referia? Em direu, no sense fonament, que la recuperació que en féssim, si la fèiem, no ens restituiria exactament allò que havia d’ésser, que qualsevol manipulació dels orígens entesos com una contemporaneïtat de circumstàncies, des d’ara i ací, donaria lloc a una realitat diferent de la que hauria estat en el cas de produir-se en aquell instant. Sí, és ben veritat. Costa de sostreure’s a la idea que hi ha una realitat perduda per sempre i, per consegüent, que la realitat en la qual vivim i de la qual som part és la que no havia d’ésser, o una de les que no havien d’ésser. D’altra banda: hi ha res del qual es pugui dir que no havia de ser? Que es pugui dir, sobretot, des d’on és? No, perquè equivaldria a negar-nos, una cosa que no podem fer ni si som ni si no som, en tots dos casos per raons prou òbvies… Cal reconèixer que no hi ha una necessitat, però no caiguem en l’equivocació de creure que hi ha caprici; l’atzar no el coneix, puix que no té regles. És això, aquest no haver-hi hagut previsió, cap ombra de projecte, que ens dóna una possibilitat; el dóna a qualsevol criatura entre les facultats de la qual compti la de la intencionalitat… L’home és un ésser que enyora, però no pas allò que tenia i que va deixar pel camí o que unes circumstàncies que no escatirem li arrabassaren, sinó allò que no ha tingut mai i que podia haver estat seu, o formar part del seu ambient, de la seva vida. L’Adam i l’Eva mítics no podien sentir ni tristesa ni recança en abandonar un paradís; n’havien trobat un altre, el de la comunicació carnal. Enyoraven l’amor, del qual tenien el pressentiment. És una bella llegenda que ens fa assistir al primer projecte. Des d’ara, la realitat ja no serà mai més la mateixa, però aquesta renovació o enriquiment no farà, tampoc, que sigui tota… Però vós, ara, teniu més necessitat de descansar que de discursos —s’interromp en veure que he acabat i deixo el tovalló, i em somriu, separant-se de la taula quan faig recular la cadira i m’aixeco a l’uníson amb tots els altres jo estrafets que, arreu dels murs del refectori, es burlen de mi i es desplacen cap a les imatges igualment irreverents, francament pervertides, del pare Granòspol, el qual no en fa cas, acostumat com hi deu estar des de la seva jovenesa si és, com m’ha dit quan em conduïa al bany, que des de la seva professió viu al convent—. Res no em seria tan agradable com poder donar-vos una cel·la individual, però totes són a la part de clausura, on no pot entrar ningú estrany a la comunitat, homes o dones, de manera que us haureu d’acontentar amb un jaç al dormitori comunal. Hi estareu bé, però. L’orde és modest, com ja deveu haver vist pel sopar, a base de llet de les nostres vaques i d’ous de les nostres gallines, sense que això ens privi de preocupar-nos del confort dels nostres hostes ocasionals, i fins i tot del nostre, per no amagar-vos res, puix que, ben a l’inrevés del que opinen d’altres comunitats, un bon repòs procura, l’endemà, una agilitat física i mental de què ens privaria una nit inconfortable; les privacions, penitències, mortificacions i sacrificis s’han de saber administrar sàviament, amb una cautela atenta, si en volem treure de debò algun profit per al cos i per a l’ànima. Veniu —afegeix, i, travessant de nou la sala, ara cap a una porta més estreta, comprimida entre els espills, em guia per un passadís penombrós, aclarit únicament per un llum que hi ha al fons de tot, on se separa en dos ramals. No n’agafem, però, cap d’ells, sinó que el pare Granòspol empeny una altra porteta darrera la qual unes escales planeres desemboquen, dalt de tot, en dos corredors que semblen simètrics als de baix; tomba cap al de la dreta, que s’acaba en una inesperada saleta, totalment nua de mobiliari o d’ornaments, d’on parteix encara un altre passadís que descriu una corba ampla. No la fem tota, car en desviem per uns graons que davallen més profundament que no havíem pujat abans i moren en un replà els rajols del qual representen un pentagrama acolorit. Unes passes més, per l’únic corredor que hi ha, ens deixen davant d’una feixuga cortina vermella que tapa una obertura i, a la part alta, té unes lletres gotitzants i negres, d’un pam d’alçada, que diuen: Cambra d’hostes. Un reflector, al sostre, crea allí una clapa densa de claror que fa més pàl·lida, gairebé cadavèrica, la faç del pare Granòspol, que ara obre de nou la boca—: És aquí. Perdoneu que no us en faci els honors, com la polidesa reclama; és que no tinc autorització per entrar-hi. Cal que us digui que estem estrictament jerarquitzats i amb atribucions molt precises… El lavabo-comuna és a l’esquerra i en un armari trobareu pijames i camises de dormir, entre els quals podeu escollir si no teniu costum de ficar-vos al llit despullat, com ens diuen que cada dia s’estila més i com ja comencen a fer alguns dels nostres germans més joves… I ara bona nit; que descanseu bé —afegeix bo i alçant el braç dret per adreçar-me una curta benedicció amb l’índex i el dit del cor que se separen rígidament dels altres, plegats cap al palmell. Després em somriu i, en silenci, torna cap al pentagrama, on desapareix. Fins aleshores no separo la cortina i entro al dormitori.