Des del primer graó ens prenem les coses amb calma, més que res perquè l’Olivina va carregada amb el nen i jo porto la bossa, el pes de la qual m’ha decidit a acompanyar-la en deixar el cotxe en mans del germà que ens esperava a la plaça de les Ovelles, un gallard de músculs sòlids vestit amb una samarreta de mecànic i uns texans prou estrets per dibuixar-li el volum del sexe.

La casa és un edifici barroc i d’aspecte decaigut, de set pisos, en forma de piràmide lleugerament desequilibrada cap a la dreta, sense ascensors, i ella viu al capdamunt dels cent quaranta esglaons més aviat abruptes en els racons dels quals s’acumulen petits munts de deixalles corruptibles.

Al primer replà, amb divuit portes, hi ha una comunitat naturista d’obediència heterodoxa els membres de la qual sembla que es deixen veure rarament per evitar-se les patacades amb els escamots d’una lliga per a la conservació de la moralitat cívica que, proveïts de garrots i creus missioneres, de sol a sol munten la guàrdia al peu de les escales i amb els quals mantenen una relació constant a base d’insults que bescanvien, ells, els naturistes, des de darrera els espiells o les finestres barrades, i els altres, mandrosament repenjats a la barana o a les parets que, a l’altura de les espatlles, han anat perdent la pintura. Tots són joves de cara ascètica i d’ulls devorats per febres ideològiques que recorrien Europa en temps de les disputes religioses aclarides a cop de fogueres.

No qüestionen el nostre dret a circular per la casa, però vigilen que passem de llarg cap al segon pis, amb quinze apartaments habitats per vídues poc privilegiades de funcionaris municipals que han mancomunat llurs interessos i, atapeïdes en dues habitacions fosques i reculades, lloguen les restants a estrangers pintorescos i amb permís de residència que conreen afeccions filatèliques o numismàtiques, motiu pel qual el replà s’ha convertit, ja fa temps, en un petit firal on instal·len parada els professionals del segell i de la moneda revaloritzada per la seva antigor.

Al tercer replà, de dotze portes, hi ha matrimonis exemplars oficialment reconeguts i homologats, en general d’edat madura o senecta, els components mascles dels quals sempre fan esforços per no trobar-se amb les nou menors emancipades del quart, moltes d’elles amigues de l’Olivina. És per això que, en arribar-hi, ens aturem a fer una pausa en un dels apartaments que tot just té la porta ajustada. Al crit d’endavant! amb què una veu harmoniosa contesta el nostre truc discret, penetrem a la saleta d’estar, on l’estadanta, drapada amb una peça de descripció inconcreta, seu en una cadira, eixancarrada de cara al respatller i amb un llibre a les mans. Entorn de la vulva, que mostra per sota d’un dels barrots, té una tofa espessa, més fosca que el color dels cabells, i potser és l’estupefacció que li causa la presència del petit que la priva de sostreure-la a les nostres mirades. El volum, un tractat d’aspecte solemne i més aviat antipàtic sobre el diagnòstic biològic, li cau de les mans.

—I el julivert? —pregunta amb la veu escanyada.

—És una enganyifa.

—Ah! No se n’hi fa?

—No deixen que ens en servim.

—No m’estranya; mai no hi he tingut confiança, en aquests ordes menors —diu la noia, i ara, refeta de la sorpresa, s’aixeca per veure de més a prop el nadó, el qual, però, no gosa agafar en braços, probablement perquè s’ha adormit.

Té males notícies per a l’Olivina, atès que, en absència seva, el pis on vivia ha estat ocupat per una censora postal, dona de mitja edat, soltera i de caràcter esquerp que, alguns vespres, compareix a casa molt carregada. Tot preparant-nos un refresc s’ofereix a la noia pel que li calgui, mentre no trobi un altre lloc on instal·lar-se. Ella, però, contesta el dret de la nou vinguda a aprofitar-se de la seva anada al convent i, quan hem begut, deixa el menut al llit de la seva amiga i continuem tots tres cap dalt; la menor emancipada, que ha decidit de posar-se les calces per no engreixar el veïnat si un cop de vent li alçava massa aquella peça ja prou curta, ens acompanya per tal de testimoniejar, si s’escau, que l’Olivina és l’estadanta legítima. Fins llavors no sé que es diu Bedinda.

Sense aturar-nos, deixem enrera el cinquè replà, on m’assabenten que una societat recreativa ha establert no fa gaire la reproducció a escala d’un cementiri rural, visible de tres a set, cada diumenge, i el de sobre, amb tres portes darrera les quals dejunen per torn els socis d’una agrupació d’antics diplomàtics i plenipotenciaris particularment compromesos en el desencadenament de petites guerres de caràcter local; des de l’escala se’ls senten els budells remugaires.

—No diguis que no és la casa més pintoresca de la ciutat! —fa la Bedinda.

—N’estic segur.

Dalt no ens contesta ningú, tot i que pitgem el timbre fins que es posa ronc, però l’Olivina recorda que conserva la clau de l’habitatge i, sense dificultats, entrem en un pis que li costa de reconèixer; arreu hi ha paquets de correspondència violada, estibes de publicacions retingudes, feixos de cartells i una profusió esbalaïdora de roba interior d’home; de les parets del dormitori pengen dotzenes de fotografies de mascles barbuts, però joves, amb els penis ampliat, entre les quals se n’intercalen unes quantes de femelles amb el pubis afaitat. En un armari, descobrim calces de cuir, botes altes de pell negra, fuets de dimensions variades, cordes i manilles; n’hi ha més en d’altres calaixos, on veïnegen amb sabates, guants i nines de goma inflables…

Tot plegat és massa inquietador perquè la noia s’avingui a quedar-s’hi i a fer front a la desconeguda; un disgust massa gros podria regirar-li la llet, en perjudici del nadó. Decidim, doncs, girar cua, però ja de nou al replà, quan tancàvem la porta, una veu de tonalitats dures ens ordena:

—Quiets!

En girar-nos veiem la dona, força més alta i més corpulenta que l’Olivina, reduïda de mamàries i amb les anques espaioses; en una mà duu un sac que deu estar ple de cartes i, amb l’altra, ens apunta amb un revòlver que no desvia ni quan comprenem, per la seva expressió, que ha reconegut la Bedinda.

—Què buscàveu? —lladra amb hostilitat.

—No res —diu l’Olivina—. Abans vivia aquí.

—Però ara hi visc jo, i ningú no té dret a xafardejar. I aquest, qui és? —m’assenyala.

—Un amic que m’ha acompanyat des del convent.

—Des del convent? —i les celles se li ajunten.

Us envien els frares, doncs?

—No, no! Hi havia anat a…

—Aquesta gent es posen en tot! —declara, sense deixar-la acabar.

A punta d’arma ens obliga a entrar de nou al pis, la clau del qual requisa a l’Olivina abans de fer-nos encaminar al menjador, on deixa el sac en un racó, sobre un altre, i, sense preocupar-se de les nostres protestes ni dignar-se fornir-nos les explicacions que li demanem, referides al seu capteniment, ens mana despullar-nos. Para l’orella, però, quan l’Olivina, ja nua com tots nosaltres, es refereix al fillet que ha deixat a l’apartament de la Bedinda i, emmanillant-les totes dues al radiador sobre el qual cavalquen uns suspensoris de testicles, negres, em fa precediria cap a baix, a recollir-lo.

Dalt, vol que el posi a l’interior de la banyera, perquè no pugui caure i fer-se mal, diu, i tornem al menjador on, amb unes altres manilles, m’encadena prop de les noies, però no per gaire estona; tot just la que li cal per treure’s el vestit i una faixa monumental que li comprimia el ventre d’una manera inhumana; ara, lliure d’expandir-se, li creix amb tanta desmesura que, sota, el pubis sembla caigut en un precipici. Deu complaure-la, però, aquella robustesa d’hidropèsica, car ens permet d’examinar-la bé abans d’atansar-se’ns altre cop.

Cal que, sempre sota l’amenaça del revòlver, la Bedinda, momentàniament alliberada, ens encadeni a nosaltres dos d’una forma ben singular: l’un davant de l’altre, amb els braços enlaire i units de peus i mans. Les mamelles tibants de l’Olivina em freguen el pit i ens veiem obligats a fer lleugerament enrera els ventres si volem evitar un contacte massa pertorbador dels sexes. Ella, que observa la nostra pena, riu:

—No us amoïneu; està comprovat que no es pot copular, en aquesta posició.

A la Bedinda li reserva les primícies d’un altre caprici, del qual ens fa espectadors. Després de forçar-la a posar-se unes mitges negres que donen a la seva carn blanca i rosada una impudícia que no tenia, i havent-li subjectat les mans a l’esquena, la fa estendre a terra panxa enlaire, li lliga els turmells a dues potes de la taula, per mantenir-li ben obertes les cames, i llavors, amb unes tisores que ha anat a buscar al bany, on el petit s’ha despertat i brama amb gran desconsol de l’Olivina, li va retallant el matoll púbic fins que queda reduït a una gespa rasa, la qual seguidament ensabona llarga estona amb els dits i, a la fi, rasura. Quan enllesteix, la vulva és un trau nu entre la protuberància flexible de les làbia.

S’ho mira satisfeta, amb una expressió lúbrica que li encén les galtes i li fa guspirejar els ulls cobejosos, totalment distreta dels precs de l’Olivina, inquietada pels sorolls estranys i inesperats que ens arriben de la cambra de bany i que fins al cap d’uns moments no interpreto:

—El nen… —dic—. S’està ofegant!

Ella ni es gira. Agenollada entre les cuixes de la Bedinda i sempre fitant la carn badada, arronsa les espatlles:

—És qüestió d’un segon; no patirà gens.

I s’inclina sobre la noia, amb els llavis avançats, remota al xiscle que infla la gorja de l’Olivina i que esclata en el silenci. És llavors, quan encara crida, que, amb un gest irat, l’arrossego amb mi cap a la taula que tenim a dues passes i sobre la qual caiem de costat amb prou empenta perquè s’inclini i, amb una petita vacil·lació, acabi per abatre’s feixugament contra la dona, que projecta enlaire la rotunditat d’un cul de natges desiguals, l’una més caiguda que l’altra; l’aresta l’arreplega en ple coll en el moment que atenyia el sexe de la Bedinda. El cop ha estat tan fulminant que no se li escapa ni una paraula; es queda erta.

També nosaltres, travats per les manilles, hem caigut l’un sobre l’altre, sense poder esmorteir la batzegada, a la qual s’afegeix la guitza que em clava a la galta una de les potes que s’alcen. Així i tot ens movem de seguida, reptant de costat, encadenats, cap on la dona ha llançat les claus amb negligència, sobre una tauleta raconera que hi ha a l’altre extrem de peça. El moviment del moble que ha colpit la dona ha alliberat els peus de la noia, però no tardem a adonar-nos que ella no ens pot ser útil; per una raó o altra, jeu sense coneixement, amb el cap caigut a l’esquerra.

No ens aturem a fer-la recobrar ni a comprovar si la censora postal és morta de debò; ens urgeix de fer-nos amb les claus per córrer a la cambra de bany, on ja no se sent cap remor. L’Olivina, més enquimerada per aquesta quietud que no fa pressentir res d’agradable, sanglota contra la meva cara, barrejant les seves llàgrimes amb la sang que brolla de la ferida, però no per això interromp el moviment de les anques amb què s’ajuda per avançar i que de tant en tant li encasta el ventre en el meu. Hi contribueix la meva pròpia reptació, paral·lela a la d’ella i tan obstinada, tot i que ara la destorbi una resposta inoportuna, mecànica, de la part més vulnerable de la meva carn, exasperada per aquell veïnatge.

Tanmateix, progressem; amb les mans, maldestrament, garfim els objectes que trobem al pas, una cadira, un peu de llum, un sac ple de correspondència, tot de coses que contribueixen a propulsar-nos, si bé també, algun cop, destorben la nostra marxa, com quan tota una muntanya de publicacions es vessa al nostre damunt i ens cobreix. Algunes les arrosseguem bona estona, incapaços de desfer-nos-en amb les mans unides palmell contra palmell, però la tauleta cada cop és més a prop.

Hi arribarà primer la Bedinda, que retorna del seu desmai quan encara ens falten prop de dos metres per atènyer-la. Ens adonem que s’ha recuperat per un sospir/gemec que precedeix el redreçament del seu cap, i aleshores observem com s’enretira de sota el cos de la dona caigut sobre el ventre mentre ja mira a l’entorn, com estranyada de no veure’ns on érem quan ha perdut els sentits.

—Bedinda —dic—. La clau…

Es redreça amb esforç, impulsant-se de costat, amb un genoll que plega per apuntalar-se en aquella cama sense aconseguir-ho, car en moure l’altra i tombar-se cau de cara i cal que avanci l’espatlla per protegir-se del cop. Després fa tot el cos enrera, fins que es queda agenollada, i s’alça amb les cuixes ben juntes, com per evitar-nos tant com pugui l’espectacle del pubis net de pèl.

Arran de tauleta es gira, palpa a poc a poc amb les mans travades i que la llarga immobilitat deixa sense esma, i, quan s’ha apoderat de les claus, va a prop nostre i s’agenolla de nou, sempre d’esquena i ara a frec dels dits que les recullen. Les recull l’Olivina, la qual, amb molt d’encert, no malda per introduir-ne una al pany de les manilles que ens uneixen, sinó que allibera en primer lloc la noia perquè pugui, al seu torn, obrir les nostres.

En uns segons ens desfem també de les dels peus i, darrera l’Olivina, corro cap a la cambra de bany, on ella, plorant altre cop, enfonsa els braços en l’aigua que emplena la banyera per extreure’n el cadàver del nadó. No és sorprenent que, des de fora, no sentíssim el raig de l’aixeta, puix que del broc parteix una tira de drap per la qual el líquid s’escorre silenciosament.

No ben avinguda amb la desgràcia, despulla la criatura, la frega vigorosament, prova àdhuc de reanimar-la amb la seva alenada, però tot és debades; el petit és mort i ben mort i, en agafar-l’hi perquè no el matxuqui més, la carn tova, com si s’inflés ja de la remullada, té un tacte tan repel·lent que surto a deixar-lo en una butaca, d’on ella el recull, no aquietada encara de la seva passió, per xopar-lo de plors, mentre la Bedinda s’esmerça a consolar-la i jo comprovo la defunció de la censora postal; té l’atles esclafat i de segur que han rebut totes les articulacions que l’uneixen a l’axis.

La deixo tal com està, amb la taula damunt, perquè no hi hagi dubte, quan la trobin, que ha mort a conseqüència del capgirament del moble; ja s’explicaran, si volen, com s’ho ha fet per tombar-lo, si hi estava d’esquena. Després, però, quan es tracta d’enterrar el nadó i la Bedinda proposa que ho fem al cementiri rural del cinquè pis, decideixo que també és un bon lloc per amagar-hi la dona; poden passar anys abans no la hi descobreixin, si és que la hi descobreixen mai.

Caldrà, és clar, que ho faci sol, sense dir-los-en res, per no ofendre els sentiments de l’Olivina, la qual podria objectar un sebolliment, al mateix indret, ni que sigui en tombes separades, del botxí i de la víctima. Prou li costa, ja, d’acceptar la idea de la seva amiga; li sembla que un enterrament d’aquesta mena, sense cerimònies, pot ésser nefast a l’ànima de l’infant. Maldo per convèncer-la que, si volem defugir l’acció de la justícia per allò que qualificaria d’assassinat, s’imposa una inhumació clandestina, però el pes el fa la Bedinda quan diu:

—Si et sembla, puc pronunciar una prèdica funerària a tall de comiat.

Posem fil a l’agulla, doncs. Mentre elles tornen a vestir el nadó amb robetes sense estrenar, em poso els pantalons i baixo a fer un examen preliminar dels panys de les portes del cinquè. Tots són senzills, dels que s’obren sense resistir si, amb un clau torçat, encertes l’angle convenient de penetració i saps fer força en la direcció que cal. Per sort, al pis de dalt n’hi ha de totes mides, curosament classificats en un caixonet que la dona conservava dels temps de l’Olivina.

No ens importa que sigui ple dia per transitar per l’escala amb el petit cadàver o violentar el pany, que, tal com creia, cedeix amb bonhomia; llevat de l’estadant del darrer pis, que ara no ens pot fer nosa, mai no hi circula ningú, per aquests replans. Tot el trànsit, habitualment nocturn, s’atura al pis de les menors emancipades i, quant als dejunaires, el relleu es fa cada deu dies, a la sortida del sol.

El cementiri, quan ens introduïm al pis, reposa sota la llum que penetra pel finestral del fons, on van enderrocar un pany de paret per eixamplar el que hi havia. Una curta entrada de xiprers estàtics i que fins després no m’adono que són de plàstic, com tota la vegetació de l’indret, incloses les herbes i les flors boscanes, dóna accés al terreny, de configuració irregular i de nivells accidentats, on, a l’esquerra, es dreça un enfilall de nínxols que domina les tombes escampades sense cap ordre rigorós. En general, són lloses senzilles, amb un nom i unes dates menjades pel temps, però també n’hi ha alguna de més sumptuosa, ombrejades per sàlzers ploraners, i fins i tot un mausoleu en l’original del qual, ens assabenta la inscripció, jeuen un batlle i els seus familiars. El terra es veu descurat, amb pedres cantelludes, i en unes quantes sepultures hi ha flors marcides al peu de les creus d’obra o dels àngels que vetllen amb les ales esteses o plegades o, en un lloc, amb la trompeta a punt per al dia del judici.

S’hi respira un ambient plàcid, que invita al recolliment, a la meditació, i deu ser per això que tots tres ens desplacem en silenci o xiuxiuejant quan ens consultem sobre quina serà la darrera estada del nadó, per al qual l’Olivina desitja, sense que li discutim la preferència arbitrària, un indret alt i arrecerat, però no pas un nínxol. Tampoc no en podríem escollir cap; llevat de tres, que estan oberts i no ens podem arriscar a tapar si volem passar desapercebuts, tots estan protegits per un envà que, després d’enderrocar-lo, no podríem reconstruir.

Ens decidim, finalment, per una tomba amb la llosa de pedra que queda una mica solitària prop de la paret de la dreta, on s’alça un desnivell en forma de marge al peu del qual hi ha una fonteta d’aspecte rústic, amb un menut bassiol d’aigua entollada però clara; la deuen renovar cada cop que obren el cementiri al públic.

És una llosa primeta, que no pesa, i, com que no està encastada amb morter, sinó que reposa simplement sobre les ranures previstes en els quatre murs del sot, la desplaço sense fatic; la concavitat que revela, de poca profunditat, tanca uns quants ossos la presència dels quals no enquimera l’Olivina, perquè, com mormola:

—Així no estarà tan sol…

No li dic que no em semblen de criatura humana i que hi ha poques probabilitats que ho siguin; em limito a agafar-li el nadó per baixar-lo al clot, on el disposo com ella em mana: en una posició fetal i les manetes plegades amb els palmells contra el pit. Ella torna a somicar, en veure’l tan poqueta cosa, i aleshores es gira a la Bedinda, que li pregunta:

—Tenia un nom?

—Sí, Olivi. Al convent bategen totes les criatures de seguida que han nascut i sempre els posen el nom de la mare.

La noia assenteix, es treu les calces i, culivada a la vora de la tomba per tal de respondre al repte de la mort amb el repte de la vida que simbolitza la vulva, es recull breument abans de començar la seva oració fúnebre.