«Ho ha narrat tantes vegades en presència meva que ja me’n recordo com d’una aventura personal; t’ho contaré, doncs, com si fos jo la viatgera que, temps enrera, recorria la terra amb els estalvis de prop de trenta anys de prostitució notablement activa, als quals afegia els ingressos, una mica magres, del meublé inaugurat en complir la cinquantena i jubilar-se de la professió. No viatjava amb cap amant, confiada que, arreu, hi hauria prou facilitats locals, i va ser això, precisament, que una nit em posà en relació amb el cas de la petita, Lemisina de nom, que l’endemà, a mitjanit, seria cremada de viu en viu a l’única plaça del llogarret on havia nascut i viscut fins llavors, protegida per la mare, més fidel a l’amor de la sang que a les tradicions supersticioses del seu poble, que d’altra banda compartia.

»Lemisina, als dos anys, poc després que comencés a caminar, ja donava mostres d’una abundància pilosa als genitals, que s’aniria accentuant ràpidament, fins que, al cap d’uns mesos, seria tan espessa com la que pugui enorgullir qualsevol dona feta particularment afavorida per la naturalesa en aquesta matèria. La mare, no tan sols ocultà el fet al marit, força addicte a les creences populars, sinó que va esforçar-se, mitjançant l’ús d’ingredients de procedències variades, animals, vegetals o minerals, a tallar de soca-rel i àdhuc a eliminar la zona suspecta; sense aconseguir-ho…

»Fou posat al compte d’un excés de passió maternal mal encarrilada que la petita visqués gairebé segrestada, i després, en descobrir-se tot, es recordà que entre els cònjuges hi havia hagut desavinences en negar-se la dona a confiar-la de primer al jardí d’infància i d’inscriure-la seguidament a l’escola, on hauria hagut d’ingressar als quatre anys. En cap d’aquests dos indrets, i menys al jardí, on les nenes solien anar sense calces per estalviar, més que la roba, la necessitat de rentar-la, no sempre fàcil de satisfer en una terra de secà, no hauria passat desapercebuda la singularitat de la dissortada criatura, la qual ara creixia amb la idea que un pubis boscós formava part de les característiques de la infància; que ho considerés tan natural explica, potser, que mai no hi fes un comentari en presència d’altres persones. O potser la mare la tenia degudament alliçonada… Qualsevol ho sap. Res no hauria respirat, probablement, si més no tan d’hora, sense la iniciativa d’un noiet més gran que, una tarda, proposà a unes quantes nenes allò que entre nosaltres és conegut com el joc de “si m’ho ensenyes t’ho ensenyo”, a l’interès innegable del qual van sucumbir les innocents. No se’ns ha dit mai quina va ser la reacció de la Lemisina en veure que, d’entre totes les amigues, era l’única que gaudia d’aquella provisió, però sí que sabem amb quina rapidesa tot de còmplices del joc, nois i noies, van escampar una notícia que, entre els veïns, causà esbalaïment.

»Heus ací que al poble vivia una criatura assenyalada per les potències malèfiques que, durant els darrers anys, s’havien esforçat a fer-los l’existència miserable: collites assolades per vents d’una estranya persistència o per temporals rigorosos fora d’estació; incendis repetits i de fulguració tan sobtada que ni donaven temps d’apagar-los; malalties dels animals que es corsecaven sense causa aparent… La memòria popular ho recopilà tot, sense oblidar desastres més limitats i afegint-hi àdhuc defuncions explicables per l’edat i avortaments espontanis com al cap i a la fi sempre hi havia hagut. L’enemic tradicional aconseguia d’introduir un cap de pont en la comunitat… Era sabut de tot temps, i la tradició no permetia dubtes, que els agents d’aquestes forces malèfiques es distingien sempre per una particularitat o altra, en general a les parts pudendes, des de la més tendra infància…

»A la nit, les autoritats locals van irrompre a la llar de la petita Lemisina i procediren a l’examen visual pertinent entre les protestes enèrgiques de la mare i l’estupefacció del pare, del qual es diu que va caure com fulminat per una apoplexia i, en recobrar-se, fou el primer que exigí el sacrifici. Les deliberacions van durar poc. Feia segles que no es presentava un cas com aquell, però la tradició restava viva, ben viva, i no va caldre exhumar documents conservats en cambres poc freqüentades perquè el veredicte fos unànime. La nena seria confiada a la purificació de les flames al cap de tres dies si, abans d’haver transcorregut els quals, i aquest era el motiu de l’ajornament, no tenia lloc un miracle que l’exonerés de culpa.

»Al moment que el meu amant de torn, d’un llogaret proper a la tragèdia, m’ho confiava, havien passat ja quaranta-vuit hores sense que cap prodigi intercedís per l’acusada. No podia perdre temps, doncs, si volia salvar-la, com era la meva intenció, a desgrat que el meu company de llit creia justa la sentència i m’aconsellava de no intervenir; jo mateixa, va dir, en podia sortir escaldada. Què privaria la comunitat d’identificar en mi un altre servidor d’aquell món obscur que temien, de confondre’m potser fins i tot amb una de les potències que agafava forma humana per tal de preservar un dels seus?…

»En arribar al poble, sola per covardia d’ell, que només era valent al catre, i no pas tant com es creia, havien sorgit dissensions entre els ciutadans i les mateixes autoritats; una facció pretenia, contra l’opinió dels altres, que abans de la cremada solemne calia arrencar, mitjançant una ablació de la zona púbica, aquell matoll crescut a deshora, al qual s’atribuïen virtuts preventives contra la caiguda dels pits i dels testicles, els còlics nefrítics i la vaginitis que, per cert, afectava un crescut tant per cent de la població femenina. Arguïen aquests que així s’havia fet en l’antigor, mentre els altres argumentaven, sense recolzar els arguments amb cap fet sòlid, que l’absència total de pilositat podia fer el cos incombustible.

»La falta d’avinença era tan absoluta i les posicions s’anaven radicalitzant fins a tal extrem, alimentades per l’amor propi i les enemistats de veïnatge, que calgué buscar desesperadament, als arxius eclesials, algun document prou explícit per decidir la contesa. Desesperadament, dic, perquè ja només faltaven onze hores fins al moment de la cerimònia i alguns, d’una facció o de l’altra, exposaren que si no se la sacrificava exactament en finalitzar el tercer dia, a la Lemisina, ja no es podria fer; el perdó era automàtic.

»Vaig poder prendre part en aquesta percaça de documents gràcies al clergue, amansit per una almoina amb destí a les ànimes sense rumb i, doncs, difícilment localitzables, que eren les seves predilectes, i durant tres hores anàrem despenjant lligalls que, sovint, ja només contenien cagallons de rata o, no sé per quina circumstància, volianes blanques, ben conservades en parelles, però amb les ales ennegrides. Com que l’arxiu era profund, sense més claror que la del dia, que entrava per una finestra estreta, com un espiell de muralla medieval, anàvem passant aquestes carpetes de mà en mà, cap a la gent de fora, entre ells el levita, que dirigia o controlava les lectures, de vegades fetes en veu alta.

»Era una tasca lenta, bruta i cansada i, tres hores i mitja després, en vaig tenir prou; la pols m’emblanquia de dalt a baix, em tapava la boca, els forats del nas i de les orelles, i la capa que em cobria els cabells em posava ben bé deu o dotze anys a sobre. Per invitació seva, vaig baixar a rentar-me a la casa on vivia el clergue, una mica distanciada del poble i servida per una noia òrfena procedent de ciutat que estava indignada peprocedir d’aquella gent i per la complicitat interessada del sant baró. Em desenganyà que pogués tenir èxit cap mena de negociació amb els obscurantistes i em suggerí d’acudir a la violència amb la seva ajuda.

»El clergue, escarmentat per persecucions de què havia estat objecte en d’altres tribus, disposava d’un bon arsenal: una metralleta, dos rifles i dues pistoles en perfecte estat de funcionament. A part d’alguna escopeta de caça, al poble no hi devia haver cap arma i, d’altra banda, els agafaríem de sorpresa; quan pensessin a reaccionar ja tindríem la Lemisina al cotxe. Vam convenir que esperaríem el darrer moment, quan es disposessin a penjar la noieta a l’ast…

»Abans d’aquesta hora, però, ja havien sorgit noves discussions, ara provocades pel descobriment pràcticament simultani de dos pergamins, un dels quals abonava les pretensions dels partidaris de l’ablació, mentre l’altre refermava el convenciment dels qui creien indispensable la presència del bosc púbic per a una bona combustió. Mentre un dels pergamins portava la data, 1682 si no ho recordo malament, la de l’altre havia estat rosegada per algun ratolí; això obligava els doctes del poblat a comparar tintes, grafies i grau de conservació per tal d’establir quin era el més antic. Com que els parers no coincidien i el temps s’escurçava sense que es pronunciés cap veredicte satisfactori, a la fi, a dos quarts de dotze tocats, calgué fer-s’ho a la sort. La fortuna acompanyà la Lemisina: seria cremada amb el matoll.

»A tres quarts van anar a buscar-la a l’estable on la tenien empresonada sota la vigilància d’alguns membres del comitè de cerimònies. Aleshores la vaig veure per primer cop; era una criatura bonica, d’aspecte delicat, en la qual resultava grotesc de contemplar un enviat de les tenebres. Duia una mena de camisa llarga i avançava seriosa i greu, una mica pàl·lida, entre els dignataris seguits per una processó, també silenciosa. Prop de l’ast, sota el qual s’amuntegava la llenya, hi havia un ample cubell ple d’aigua i l’home que actuava de botxí va fer-la despullar perquè una dona, la seva ajudant, pogués rentar-la escrupolosament de dalt a baix, amb una particular atenció a les parts genitals. Calia que acudís al sacrifici neta i nua, això darrer amb la intenció que el seu estigma fos visible a tot el poble…

»Nosaltres, la criadeta del clergue i jo, ho observàvem tot des d’una distància d’uns vint-i-cinc metres, ran del cotxe que havia aparcat a l’entrada del carrer que ens duria al camí i a la carretera. El teníem amb les portes obertes i, dins, sobre els seients, hi havia les armes. Vam esperar gairebé fins a l’últim instant, quan la Lemisina ja sortia del cubell i el botxí es disposava a lligar-la amb cadenes al pal que després alçaria sobre les forques que l’havien de sostenir. Aleshores vaig agafar la metralleta i ella, la meva companya, un dels fusells; ningú no ens mirava, ningú no es preocupava de nosaltres…

»El clergue iniciava un gest de ritual quan vaig disparar una ratxa que anà a estavellar-se contra les persianes d’una casa, a l’altra banda de plaça. Tot s’immobilitzà durant un segon que semblava una eternitat. Però no ho era; la gent, cap a la qual ja avançàvem, van anar retrocedint sense córrer, com temorosos que un moviment massa precipitat ens induís a fer una carnisseria. La nena, com si hagués estat en connivència amb nosaltres, restà on era prop del cubell, amb l’estaca i les cadenes als seus peus, on les deixà caure el botxí en sentir els trets; no semblava gens espantada, ella, i quan la criadeta va allargar-li la mà i l’arrossegà cap al cotxe mentre jo apuntava encara la gentada, va seguir-la mansament, sense fer preguntes.

»Vaig protegir llur retirada, retirant-me també, més lentament, sempre amb el dit al gallet de la metralleta, que feia oscil·lar d’esquerra a dreta, disposada a disparar de debò, i ara no pas enlaire, si algú feia un gest d’hostilitat. Ningú no el va fer, ningú no pronuncià cap paraula abans que, al meu torn, arribés al cotxe, on vaig passar la metralleta a les mans de la meva companya, que no sabia conduir. Aleshores sí, se sentí una veu, dues, tres, i el clergue i un altre home se separaren de la gentada, cap a nosaltres. La noia disparà per damunt dels caps, i continuà disparant des de l’interior del vehicle quan jo ja engegava i d’altres es disposaven a atacar-nos, potser convençuts que no s’atreviria a abaixar la boca de l’arma…

»Vaig saber que s’hi havia atrevit en sentir crits al nostre darrera, però ni ara no tinc cap idea de si vam matar algú; ferir, sí. L’arma no va callar fins que ja érem al camí i jo pitjava l’accelerador com una boja, amb un ull fit al meu davant i l’altre al retrovisor. La nena seia en un racó de banqueta, nua, immòbil i aparentment serena… Ningú no ens va perseguir i, després, mai no hi ha hagut cap denúncia. Però amb això ja hi comptava: haurien hagut d’explicar massa coses».