—L’ascetisme, més que un mèrit, és un do —em diu l’Olivina, bo i mirant com Micer Ortena, que acaba de franquejar la reixa daurada del magnificent jardí, s’adreça a l’única construcció que s’hi veu, no pas gaire més gran que una cabina telefònica o una garita de sentinella entorn de la qual s’espesseeixen els llits de flors, interromputs per una petita rasa, cap a darrera, que deu ésser una latrina rudimentària; ara fa estona que s’ha desat els pits, i el nen, a la seva falda, obre i tanca els ditets de joguina amb una expressió concentrada que li arruga la cara—. Que ho diguin, si no, els profetes i sants barons propensos a l’anacoretisme que, sense això, no s’haurien quedat més de vint-i-quatre hores a la Tebaida; els n’haurien foragitat unes visions que, tal com ens les comuniquen el Bosco i tants d’altres pintors d’unes èpoques al·lucinades, no eren una temptació. El diable no té una idea clara de la sexualitat; si fa no fa, com Déu no la té de l’amor. Que tots dos pertanyin a l’ordre de les projeccions humanes no invalida aquesta afirmació amb l’argument sofístic que si sabem, nosaltres, com són, també ho sabran ells. No és la persona presumptament normal, perquè es troba entre uns extrems, qui els dóna la consistència que puguin tenir; són gent com aquest vell, algú que no ha vist mai els altres i ni en mil anys no concebria la idea de l’egrègora, l’ésser moral conjunt que assoleix una expressió limitada en la parella per la qual amor i sexe no constitueixen dues proposicions que hom aïlla i discuteix o realitza separadament. L’anomenat amor platònic i la perversió tenen el mateix origen —m’assegura, confortablement asseguda al meu costat amb tota l’amplitud de les natges que s’enfonsen en la flonjor de la banqueta i els genolls alts, oberts perquè el nadó disposi de més espai; el contempla o em fita, sense cap curiositat per aquests camps de margarides i de roselles que ens separen de la ciutat, més llunyana que no feien preveure els llums quan, anit, els distingia des del desert—. Són versions que convenen a tots aquells que identifiquen els processos automàtics de la reproducció amb un acte de creació i qualifiquen de genèsiques les activitats obligades i repetitives de la biologia. La creació autèntica és voluntària, lliure, i tan evanescent com un orgasme, del qual una nova vida pot ésser la conseqüència residual que en destrueix la bellesa i, alhora, distreu l’amor del seu objecte, dissoldre’ns en l’ésser i en la mort, dos noms per a la mateixa realitat terrible i enlluernadora amb què els amants s’encaren en el moment de la còpula volguda per tots dos, sentida com una inevitabilitat que no tolera cap ajornament sense anihilar-se. És cert, probablement, que els grans amors no tenen història, però és llarga i turmentada la dels grans amants o, més precisament, la de les grans amants que han naufragat entre bolquers. La maternitat és la negació de l’amor, una sublimació defectiva dels impulsos libidinosos que ara ha de satisfer el sentiment, amb el qual ens han condicionat a confondre’l els pares, els educadors, els sacerdots, els legisladors, tot un món que tenim per adult i que ha regressat a l’infantilisme, si és que n’havia sortit mai. A tot allò que normes i costums ens inclinen a creure adult, format, li falta la completesa de l’ésser que podem sorprendre en alguns adolescents rebels i desconcertats per les lleis de la tribu, en les dones que la societat margina perquè no es conformen als ideals eixalats de la família jeràrquica… Una fatalitat que he consentit per feblesa em reintegra a l’ordre —es lamenta a l’instant que freno davant la barrera de la via que travessa la carretera i per la qual progressa amb la lentitud imposada per la seva càrrega de canons un tren inacabable, i, més baix, com si ho digués forçada, afegeix—: Tenia por de ser un monstre… A cops et sembla que no pot ja no diguem prosperar, sinó haver-hi amb suficiència cap pensament que no sigui conformista, i llavors veus la intel·ligència com un poder corrosiu que treballa sense aturador contra l’home insensat que qualifica precisament de corrosives totes les idees que deturarien el procés desintegrador, car res no pot preservar tan bé el funcionament del cervell ni impulsar l’home a la seva plenitud com la idea diferent, la reflexió que suscita una altra cadena d’esdeveniments. ¿Ho tenim prohibit per una mecànica natural que converteix els presoners en guardians d’ells mateixos? O ens hi hem convertit pel propi voler quan l’home s’ha vist com el cimal de l’evolució i hi ha posat fi per a preservar-se d’una altra criatura? Hi ha un orgull que ens fa terminals. L’espècie és un animal engabiat que procrea per a succeir-se sense variacions, i aquesta obsessió del futur raonable que prepara com li ha estat preparat pels animals precursors, el fa el servidor d’unes lleis a les quals dóna objectivitat quan les obeeix en una situació que les exterioritza. Tenim la nostra continuïtat garantida pel nombre —i em fita amb els ulls decebuts per un sacrifici que s’ha imposat o consentit i que d’una manera o altra deu acceptar, potser perquè confia que, a desgrat de tot, i d’ella mateixa, no serà definitiu—. Garantida o amenaçada? —es pregunta aleshores, i sacseja el cap, renunciant a la resposta. D’altres riuades mentals se l’emporten, puix que al cap d’uns segons, quan el darrer vagó, ple de soldats que protegeixen el comboi, s’allunya amb destí a qui sap quins dipòsits d’armaments, o a quins camps de batalla, i la barrera s’alça per donar-nos pas, el seu pensament ja ha fet molt de camí—: En una atmosfera d’acabament del món, com la humanitat ha viscut en alguna ocasió, la consciència de la temporalitat dels tabús imposa el domini de l’orgia, que no és forçosament sexual; la disbauxa del creient iguala o sobrepassa la de l’incrèdul quan converteix els seus darrers dies o les seves darreres hores en una preparació de la mort i renuncia a la carn per bolcar-se en una exigència espiritual que, en la desesperació, li fa conèixer el goig desenfrenat del misticisme entès com una forma de vida que la crema en pocs instants. Res no ha d’envejar al qui es lliura al desordre dels sentits i baixa als abismes més foscos del sexe, car els excessos coincideixen i, l’endemà de la nit de l’any mil, tots dos es troben com depurats, a punt d’emprendre una etapa en la qual el futur ja no pertanyi a una història que ara s’està fent, sinó a la immanència de l’ésser que se n’apodera i, en lloc de fer del món el seu domini, en fa la seva gesta, allò que hi ha perquè és ell i cada cop serà més si un estat immanent crea la transcendència, com s’han aventurat a preveure obscurs gnòstics que sovint ni ens deixaren una obra escrita; inquisicions de tota mena les van cremar perquè ens calgués tornar a pensar-les de cap i de nou… Però aquella etapa no s’inicia, l’home vell, que semblava anorreat, pesa encara prou per blegar la criatura novella i engegar una vegada més les rodes de la història. La vida religiosa, que integrava el deliri místic i el desbordament carnal, es fa mundana; els abismes reflueixen cap a la superfície, terraplenats; l’home falseja el present amb el propòsit de viure per al demà, que es falsifica a mesura que arriba… La meva naturalesa de dona m’atansa més al misteri; el món, allò que en diem món, es fa dintre meu i no fora; la forma del meu sexe, vessat cap a l’interior, és la prefiguració de tota la vida femenina, del seu cosmos. Retinc, doncs, alguna cosa d’un esbalaïment original, d’una exigència íntima d’actualitat permanent que aflora en els moments cataclísmics, quan hi participa tothom. Però, ¿com pot ser total, aquesta naturalesa, sense una fecundació durable, ininterrompuda, la que proporciona únicament aquesta conjunció que és l’egrègora, un ésser radicalment nou i complet? Ah, engendrar i parir fills que s’han d’estranyar de nosaltres tant com ens n’estranyem en lloc de conservar amants amb els quals ésser la nostra descendència! —es dol, i una llàgrima clara, des de la comissura interior de cada ull, es dilata cap a les parets del nas, on totes dues, separades per l’aresta, van davallant cap a la boca momentàniament desencisada i s’absorbeixen en el llavi superior. El nadó s’inquieta vagament, com si copsés el desassossec de la seva mare, però ella s’asserena de seguida i branda de nou la testa abans de precisar—: Seria no entendre-hi res, o forçar les interpretacions amb una intenció maliciosa, creure que al·ludeixo un simple coit físic continuat, interminable, quan faig referència a un acoblament que, en comprendre totes les potències de l’ésser i encaminar-les a una finalitat amorosa, aconsegueix de personalitzar una tercera criatura, la que esdevenen els dos amants per als quals l’acte de penetració és alhora l’accident i la substància… L’accident i la substància —repeteix com si ho hagués dit distreta i ara s’adonés del compromís del concepte que proposa, però immediatament l’aprova—. Cal que la creació sigui això, un acte en el qual la fortuïtat de l’atribut radicalitza la seva qualitat fins a convertir-se en essència. Hi ha d’haver fórmules que expressin la conservació del fenomen passatger i no necessari com una de les condicions de la substància… Al capdavall, de què estem segurs? No pas de la matèria. Potser, només, del nostre món íntim, aquest univers on assistim a un esforç per a destruir la dualitat i, per tant, el procés que inclou la nostra pròpia possibilitat. Però ¿qui pot imaginar-se com seria l’absència d’un moviment dialèctic en la pregonesa del nostre ésser i la instauració, en aquesta mena de forat, de l’absolut? És això que es proposa l’amor? —es pregunta amb una veu angoixada, la que tenim sempre que aprofundim amb unes eines incompetents i les deixem de banda per prosseguir l’exploració amb les mans nues—. O potser, a l’inrevés, ¿vol la destrucció d’aquesta tendència a un ordre no compromès i que res no podria comprometre perquè la quietud, la inacció, el silenci, no tenen impulsos propis que els arrenquin d’ells mateixos? O, encara, ¿apunta a l’actualització del procés amb el seu terme, de tal manera que la realització sigui sempre l’acte? És ben possible que cadascuna d’aquestes vies doni a una obertura que condueix a un ésser diferent i que aquest instant, quan m’ho pregunto, sigui el de la cèlebre opció que podem fer o que ja hem fet ben inconscientment… La mateixa pregunta, aleshores, formaria part del contingut de l’opció per la qual m’he decidit i que així i tot contradic, he de contradir ara que sóc mare, una amant mutilada per la carn de la seva carn —es desola novament, amb més amargor, però abraçant el fill contra el pit amb un gest que indica la seva voluntat irrenunciable de protegir-lo, de respectar una vida que, indesitjada i tot com era quan s’adonà que havia concebut i corria al convent amb l’esperança de tallar-hi la gestació, ara, amb el seu naixement, s’ha guanyat el dret a l’existència—. I contradir-se, quan la contradicció és irremeiable, equival a renunciar a la inequivocositat de l’ésser —reprèn, però nota que té les cuixes humides i, a partir del tall del vestit, doblega les faldilles cap amunt, en ventall que té el seu vèrtex prop de la forca, per no mullar-se-les; obre llavors la bossa que havia deixat contra la portella i en treu roba neta per canviar el nadó sobre una tovallola que escampa a través dels genolls, sense que cap d’aquests gestos la privi de seguir el fil del seu discurs—: ¿No significa això una pèrdua de la virginitat que, per a l’esperit, és semblant a la que experimenta una dona quan li esquincen l’himen? En conservarà els residus cicatritzats, com jo ara conservaré les cicatrius que deixa aquesta dispersió de la unitat no més retrobable que aquella membrana. La introducció a l’equívoc de la naturalesa humana… —reflexiona amb la parla lenta, potser perquè l’entretenen les mans que ara estenen pólvores de talc pel cul i per la cigaleta de la criatura—. Certament, és equívoc tot allò que abandona un estat per entrar en un altre de més complex; tot allò que relinqueix una condició segura per instal·lar-se en la inseguretat. Però aquest pas no sempre és igualment desitjable o indesitjable. Quina dona vol ser verge tota la vida? En canvi: qui no vol ser conseqüent? Recordo —diu ara faixant altre cop el nadó amb uns dits encara no prou experts, però que han heretat destreses que vénen de lluny— la delícia inenarrable del meu primer coit entre sang i dolor; delícia d’una iniciació esperada i que em duria a la plenitud… Però, ¿podré recordar mai sense estranyesa i repugnància aquest trabucament de quan paria i allò no volgut i que continuava no volent se m’imposava per fer que el volgués, amb tanta força que ja el volia i per tal de conservar-lo em sentia capaç de combatre gegants, d’alçar-me amb urpes i dents contra qui fos? Ah, sí! —sospira, mirant la criatura, que mou els llavis amb sorollets de besades—. Però quin neguit de l’ànima, i quina perplexitat, ara, de no ser ben bé jo! Com podria contribuir a l’homogeneïtat del meu ésser que estimi aquesta criatura, que m’entendreixi veure-la tan desvalguda i fràgil i, al mateix temps, que senti més que mai, gràcies a ella, la distància que ens separa els uns dels altres? Perquè ell, que em necessita, em vol per una raó personal ben aliena al meu afecte desinteressat, i és prou natural: sóc la mamella de què es nodreix. És aquesta concreció d’uns sentiments limitadors que em fa mal… Cal acomodar-s’hi i enfrontar-la en la soledat fins que es torni una acceptació trista i habitual; una segona naturalesa —exposa amb una veu febrosa que reclama, de mi, l’atenció que dedico a conduir pel carrer feixuc de trànsit rodat, de vianants que aprofiten la lentitud de la circulació per travessar d’una banda a l’altra entre els cotxes que claxonen amb malhumor; hem entrat, a la fi, a la vila, i sap que es troba al terme del seu discurs—. Ara, la vida i la mort, que feien la meva autenticitat, ja no coincideixen ni han de coincidir mai més; l’una serà la continuació de l’altra, la seva desfeta. ¿És així com maduren convencionalment les persones, amb aquesta pèrdua inexorable de la condició que les feia aptes per a l’acte original i lliure? És sarcàstic que em fos arrabassada en un jaç, però també és comprensible: totes les virginitats, del cos o de làmina, es perden quan t’obres; quan, confiada, deixes que el món et penetri en forma de verga o d’idea —diu, i calla, conscient, potser, que al final sempre acabes per contradir-te. ¿És per això que em mira amb uns ulls desafiadors i culpables?