—… perquè avui, estimats meus —diu el gerent espiritual, un homenet obès i d’orelles tan menudes que sembla que no en tingui, quan l’encarregada i jo, ella novament vestida, ens esmunyim sense cridar l’atenció a la saleta on té lloc la prèdica en presència d’onze parelles que escolten respectuosament i amb la vista alçada cap a la trona sense baranes, gairebé totes fent manetes o enllaçades per la cintura, tot i que en llur majoria els aparellaments siguin circumstancials—, ens interrogarem sobre allò que hem convingut d’anomenar la falta i que en d’altres contrades anomenen l’amor. Una actitud espiritual, inspirada per déus propis, fa que en aquests indrets la coitació i la generalitat dels jocs amorosos, venals o no, que la precedeixen, la prolonguen o la substitueixen, siguin font de vitalitat, camí de comunicació entre els éssers i causa de l’enriquiment de la personalitat. Entre nosaltres, aquestes activitats carnals afebleixen, diuen, l’organisme físic, rebaixen el contingut de la nostra espiritualitat i ens allunyen de la condició d’homes… I tanmateix, tota la nostra civilització arrenca del sexe d’una dona, la mai prou lloada Acca Larentia, la prostituta el nom de la qual callen tots els manuals escolars d’història per convertir-la en una lloba. L’udol d’aquest animal era el seu crit quan volia atreure els amants, normalment pastors, a la barraca on vivia, als aiguamolls d’allò que més endavant seria conegut com les llacunes Pontines. Allí va recollir i donà de mamar als dos bessons abandonats, Ròmul i Rem, que de grans serien els fundadors de Roma, la nostra mare, hereva d’una cultura més antiga i enyorada, la dels grecs que adoraven la Venus pública o pandemos, la Venus de les grans natges o Cal·lipígia, la Venus de l’impudor o kastnia, i tantes altres, advocacions totes elles de la mateixa deessa de l’amor, l’Afrodita nada de l’esperma de Neptú al servei de la qual tantes de vosaltres que ara us heu reunit aquí dediqueu la vida. Em plau, sovint, d’evocar aquesta magnífica Acca amb les mamelles plenes de llet i oberta sota un home en el seu lupanar per tal de deixar, a la seva mort, ramats i terres a les dues criatures per ella salvades de la mort. És difícil renegar-la i, doncs, condemnar-vos en nom d’una falta instituïda per uns homes obscurs, malalts de luxúria reprimida, que pronunciaren el famós vade retro com qui es castra per castigar-se d’una impotència espiritual. Que Roma, la mateixa Roma que tenia un sexe de dona en el seu origen, l’adoptés de portes enfora per submergir el món sexual en la clandestinitat, vol dir que uns homes provaren de convertir la impotència de l’esperit en poder temporal. Múltiples són les interpretacions de la història, estimats —ens assegura amb una veu que se li enfosqueix, però sense ira, i els congregats assenteixen gairebé imperceptiblement, si bé hi ha parelles que se somriuen—. Les més divulgades no són necessàriament més certes que les que han de seguir camins ocults o desviats per arribar a coneixements d’uns quants elegits, ara vosaltres que m’escolteu encara lassos de les carícies que us heu prodigat o amb ganes d’iniciar-les si no heu tingut ocasió de lliurar-vos a la voluptuositat abans que us convoqués a aquesta meditació, a aquesta prèdica… Potser alguns us preguntareu on deixo Adam i Eva, els nostres primers pares foragitats, segons la llegenda, d’una vida planera, sense dolors ni angoixes, per haver caigut en el comerç carnal. No els deixo, no puc deixar-los quan qualsevol de nosaltres és l’Eva o l’Adam que es fa expulsar. De què? Per qui? No pas d’una innocència que al moment de la falta, o de l’amor, ja no existia; no pas per cap divinitat que formuli prohibicions. No, estimats; els fets són uns altres. L’home va de la inexperiència a l’experiència, i no ho pot fer sense abandonar la reclusió de l’ésser, que podríem caracteritzar com d’estat vegetatiu de l’animalitat; allò que som, per naixença, fins que ens fecunda la realitat més alta i més absorbent del sexe, entès com una activitat de l’esperit; o, més exactament, també de l’esperit. El paradís és la terra erma, no el jardí de verdors que imaginàvem; res no ens hi pot fer sofrir. En aquest ermot nostre, interior, no hi ha res que pugui causar un estat d’ànim prou complex per suscitar la sofrença, la preocupació, el malestar, fora que siguin molt passatgers i superficials. És la pau que trobem en les buidors. I el sexe ens n’arrenca, el sexe que és el qui d’aquesta història, el senyor que ens fa pagar el coneixement, al qual no pot accedir cap ésser asexuat, encara que fos, a diferència de les bèsties, mancades d’aquesta dimensió, intel·ligent. O bé seria, per preveure totes les eventualitats, un coneixement d’una altra mena, inimaginable per nosaltres i de condició més baixa, més limitada… Adam, estimats meus, és l’infant, l’adolescent prepúber, amb una sexualitat difusa i, per tant, innocent, si aquest mot ens plau, encara que hagi descobert els òrgans genitals; Adam i Eva són les criatures que se senten bé l’una al costat de l’altra, que sempre van plegades i comparteixen interessos puerils. Però un dia s’adonen que són home i dona; les abraçades i qui sap si els petons simplement afectuosos, de pura companyonia, els trasbalsen, els encenen els sexes, que han de buscar una satisfacció. I l’acte que no poden evitar, cap al qual maduraven, els deixa torbats. Han descobert verament llur nuesa… No és una caiguda, sinó una ascensió, l’entrada en el món complet, on el desig fa tant de mal, però són dos mals diferents, destructiu l’un i creador l’altre, tant si se sacia com si no. És també el desvetllament de la consciència de la mort, que es fa present com una qualitat de l’ésser, com una permanència. Ja veieu, caríssims —i ara un somriure seràfic, si no és mefistofèlic, li joguineja en el silenci dels llavis, que fan una pausa en un indret potser indegut, però ben escollit, car el mot perdura en la ment com una carícia que no s’acaba amb el contacte—, com d’infants se’ns contava una paràbola; l’home surt a guanyar-se la vida amb la suor del seu front, o sia que amb angoixa vol assegurar-se una identitat suficient, i la dona ha de parir amb dolor, és a dir: accedeix a la criatura que ha de ser gràcies a un esquinçament. Però no hem d’oblidar, tampoc, que per a la dona l’amor és l’ocupació d’un espai físic propi per algú estrany a la seva carn; és ella, com un país que obre les fronteres perquè hi penetri l’invasor. I allí on hi ha un territori per a ocupar, hi ha un territori per a vendre. L’amor es ven, doncs? No és contradictori? Perquè així s’ha cregut, hom considera infamant la professió de prostituta. Recordem, a tall d’exemple que es podria multiplicar, que el Concili IV de Letran, celebrat l’any 1215 i presidit per Innocenci III, decretà que les putes, com els llebrosos i els jueus, havien de portar un senyal al vestit… Però la prostitució també ha estat hospitalària i sagrada, i sabem, d’altra banda, de dones venals honorades pel poble al qual pertanyien, com Flora, la dels vint-i-tres mil coits, en memòria de la qual s’instituïren les Floralies. Aquests pobles no ignoraven que la dona ven l’entrada al seu terrer, no l’amor que el comprador hi pot trobar si, un cop dins, sap captenir-se no pas amb correcció, que seria poc, sinó amb simpatia, amb cordialitat. Hi ha invasors brutals, que violen, i per aquests, accedir a una vagina és procurar-se una claveguera, però n’hi ha que entren amb la intenció d’integrar-se, de confondre’s, l’ésser un amb l’indret penetrat. No hi pot haver, estimats meus, prostitució de l’amor, que és un sentiment i una sensació. Hom fa pagar, no res més, un dret de peatge al lloc on l’amor pot néixer, realitzar-se… Ens hauria de fer reflexionar que prostituir-se té la seva arrel en un verb llatí, prosto, que també vol dir «sortir cap a fora» i «fer-se ús públic». La persona que es prostitueix, doncs, es manifesta, es vessa i s’ofereix a tothom. Voleu res que s’avingui més amb l’amor, que és lliurament alhora que acceptació? Però l’amor de la prostituta és efímer i massa repartit; que abraci tant li lleva força i que no duri el priva de prosperar, d’aprofundir. Cal que, si vol arribar a una certa perfecció, l’amor tingui durada i, partint d’una passió elemental, que integri la totalitat de l’ésser, sense negligir cap de les seves dimensions, de les nostres dimensions. L’amor que qualifiquem de venal té contra seu, a desgrat de les excel·lències que no podem regatejar-li, que és un amor conservador; se situa al costat de la llei i la reforça. Sí, estimats —recalca la seva afirmació amb una caparrada de convenciment, bo i alçant una mica el to de la veu, que revela, per dins, la presència d’unes emocions que, per sort, no esclaten—; és conservador si el comparem amb el de l’home i de la dona que, superat un primer atzar, el de l’encontre inicial, donen continuïtat a l’abraçada amb d’altres abraçades cada cop més intenses que constitueixen una exploració prohibida o mal tolerada per aquella moral, l’única moral que hi ha en qualsevol instant, per diferents que semblin algunes de les facetes que exteriorment les caracteritzen, enderiades a refusar-nos el dret a l’aventura, si aquesta aventura és de naturalesa essencial… Tots sabem dels anacoretes que deixaven el món per por de contaminar-se i vivien o s’esforçaven a viure castament a despit dels somnis que els assetjaven i que, nats de llur lubricitat, atribuïen al dimoni; no s’ha parlat gaire, en canvi, d’aquells eremites que, en parelles, feien el mateix viatge cap a la soledat dels deserts per escapar-se de l’àmbit de la llei moral que difícilment hauria consentit llurs èxtasis, la submersió més pregona de l’un en l’altre, fins a la possessió compartida, i ja indestriable, de les ànimes. Són els amants, dels quals no se’ns ha dit mai el nom, els amants condemnats en silenci perquè destruïen el convencionalisme de l’amor que propugnen i defensen les lleis. N’hi ha encara entre nosaltres, i s’amaguen perquè no se’ls inquieti, per viure més pregonament l’aproximació a un misteri humà que ni sospita, o tem, la parella reconeguda com a normal, la gent del connubi, del matrimoni religiós o civil… ¿Ho és algun de vosaltres, d’aquests, amants sense sostre que es refugien en una cambra llogada, indistingibles, per l’aparença, dels altres amants, les putes i llurs clients, que són la raó pública de l’existència de l’establiment? Pública, perquè hi ha aquesta altra, només aquí declarada: que un home i una dona s’hi puguin descobrir i anar fins al fons o fins al cim d’ells mateixos des de la porta del sexe. Se’ns ha preguntat més d’un cop si no reconeixíem en la relació eròtica de grup, en una promiscuïtat limitada, però sempre extensible, una forma més alta de l’amor. La resposta, però, és negativa. Si considerem que l’home és una criatura polígama per naturalesa, com tants i tants animals, la relació eròtica que s’estableix entre una colla de persones només pot ésser qualificada de convencional, ara no d’acord amb unes lleis civils, sinó amb unes lleis naturals que, com aquelles, l’amor té la missió de subvertir, car aquesta és una de les seves finalitats. Podem ben dir, i ja és hora, que l’amor és l’empresa més antinatural que ens podem proposar, i totes les religions, àdhuc les religions que prediquen la fraternitat i en ella volen fundar-se, abonen aquesta afirmació. Afegiria: elles més que cap. De fet, ens parlen de compassió, d’un sentiment que s’oposa a aquella coneixença assolida pels vers amants i que els obre no tan sols l’un a l’altre, sinó a tota la realitat espiritual que realitza l’acte de coneixement. I això és antinatural respecte a la condició actual de l’home que, en conèixer, s’avança a ell mateix i nega, doncs, la criatura que és. Cap criatura vivent no ha estat feta per a l’amor si acceptem, com em sembla que és indispensable, que el sexe i la intel·ligència, tots dos amb llurs qualitats pròpies, obeeixen a moments i a objectius diferents de l’evolució creadora, la qual no podia pas preveure, en el seu impuls cec, que en dotar un mateix ésser amb tots dos atributs en possibilitava un tercer, el que arrenca del contacte en què entren; gràcies a aquest contacte el sexe és més que un òrgan per a la reproducció i per al gaudi que, com diuen, l’acompanya per tal d’assegurar la freqüència del coit, i la intel·ligència és més, també, que un instrument destinat a la captació no intuïtiva del món exterior que ens permet, limitadament, però d’una manera cada dia més àmplia, de dominar-lo. Tots dos, sexe i intel·ligència, en coincidir en una mateixa criatura es desvien de llur propòsit i es potencien fins a esdevenir la clau d’un ésser nou que, bo i aprofitant tot allò que cadascun dels òrgans pot donar-li específicament, n’obté un acompliment superior, no pas en grau, sinó en naturalesa. El sexe és encara l’òrgan de la generació que ens procura plaer, però a aquest gaudi físic s’afegeix la consciència de fruir-lo, que es converteix en delectació, en una voluptuositat mental que ens endinsa en nosaltres, en l’altre i, repeteixo, en la realitat. En un sol acte, la penetració, en el seu doble vessant de penetrar i d’ésser penetrat, tots dos actius, és triple. No és estrany que els amants apassionats per anar més enllà de la carn, tot i que la carn ens plagui per se, es preparin llargament a l’acte amorós, que l’ajornin tant com els ho tolera llur impaciència o el poder físic de retenció; a l’esclatament de l’ésser quotidià, a la destrucció de la banalitat de la vida que, comparativament, en podríem dir profana, hom hi va, hi ha d’anar, amb tots els sentits a l’aguait, sensibilitzats per aquesta tensió deliciosa i sofrent del cos que se centra en una necessitat de transgressió cridada pel futur, quan cada home, cada dona, visqui sense interrupció en l’equivalent d’un estat coital convertit en naturalesa. Llavors serà l’hora, estimats meus, de rebel·lar-se contra una consecució que ara ens sembla admirable i de perseguir-ne una altra, en aquests instants fora de l’abast de la imaginació, si bé res no ens assegura que els amants que han tocat verament fons no en tinguin, ara i adés, una visió fugaç que no acaben d’interpretar i, per tant, no ens poden transmetre per mitjà de les facultats de comunicació que posseïm i que ens importa d’eixamplar. Cal que tinguem fe en aquest futur que ens espera, que treballem per afavorir-lo i precipitar-ne la vinguda. Convé no oblidar que tot, des de la irrupció de la vida, és camí, i que quan parlem de finalitat fem esment a una etapa en la qual ens hem aturat més o menys breument, però aquí, en aquest context, aturar-se no és assimilable a reposar; els amants autèntics ho saben. Vol dir tot just que en un indret limitat, i no merament físic, que ens empresona, i és, doncs, tant lloc com situació, busquem la sortida i, si l’hem trobada, ens esforcem a penetrar-hi. —Alça els braços amb un gest ample i els va abaixant pausadament, escandint les paraules cap a les quals precipitava l’oració—. La sortida és l’entrada —i saluda amb el cap, discretament i amb fermesa, perquè es vegi clar que el punt és final.