No és l’Elva. M’ho diu la seva veu quan, en arrencar-li la tira d’esparadrap que la silencia, m’indica on trobaré l’únic interruptor de la cambra, no pas al muntant o prop de la porta, sinó a frec del divan en el qual, a la claror de la bombeta que, sota un globus d’opacitats lletoses que retenen tanta llum com n’escampen, veig que la presonera és més jove i totalment diferent de la meva companya, ara absent, puix que a l’habitació no hi ha ningú més.

La seva cara, de faccions dolces, té una simetria inhabitual que hom copsa a primera vista, gairebé amb angúnia que sigui tan perfecta, i els ulls, vagament oblics, d’una tristesa calmosa, emergeixen i se submergeixen alternativament en el ventall de les pestanyes llargues i espesses, tan fines com la impressió que fan els llavis i que, després, quan parla, rectifico; és la línia exterior que els dóna finor. El cos, adolescent, però format segons un esbós ja definitiu, és d’una brunor delicada, clara, amb unes sines breus i poc mugronades encara, que la seva posició, de sobines, no vessa cap als costats, i un ventre llis, d’una concavitat lleugera, quasi imperceptible si no fos per l’èmfasi del pubis aborrissolat que s’alça sobre la fenedura del sexe, només visible quan faig jugar el dispositiu del cinyell de ferro que li subjecta les extremitats inferiors i separa una mica les cuixes fins aleshores condemnades a romandre massa incòmodament juntes. Als turmells, com als carps, li queda una faixa roja, de pell no encetada però sotmesa a pressió, que ella es frega de seguida que té les mans lliures i, redreçada, em demana que li trobi alguna peça amb la qual cobrir-se.

—La meva roba deu ser a l’armari —em diu.

Però no hi és. A l’interior del moble, que, amb el divan, completa el parament de la cambra, trobo tan sols un paquet de llibres que no tindré temps d’examinar i una camisola de dormir, transparent i tan curta que, en posar-se-la, la cobreix únicament fins a l’inici del promontori pubià i, per darrera, li deixa la part baixa de les natges exposada.

—No puc sortir, així —es lamenta.

Cal que em tregui els pantalons per enretirar l’eslip, que li cedeixo i es posa sense repugnància. És prou elàstic de trinxa, perquè les anques el retinguin, tot i que són escassament pronunciades, d’efebus, però els carnals li queden balders i es veu que, mentre el dugui, no podrà asseure’s sense mostrar l’engonal. S’hi conforma amb bona voluntat abans que m’atansi a la porta, per si la puc obrir. Però de seguida em descoratja la placa que ocupa el lloc on hi hauria d’haver el pany, idèntica a la de fora, que només respondrà a unes empremtes identificables.

—Hi ha una altra sortida —m’assabenta l’adolescent—. Pel mirall.

És per on se’n deu haver anat l’Elva. No ens trobem, però, en un llibre de Charles Lutwidge, conegut per Lewis Carroll; a la banda de baix, prop del sòcol, trobo un botó encastat al mur, i del mateix color blau de les parets, que, en pitjar-lo, fa girar l’espill cap dins, al llarg d’unes frontisses silencioses. En abocar-me a l’obertura, precedint la noia entretinguda a tancar el llum, potser amb la intenció que des de fora no se’ns distingeixi, tinc un moviment, gairebé simultani, de retrocés. A l’exterior no hi ha cases, ni carrers, ans un desert rogenc, que sembla d’argila, sense altres límits que els que li dóna una nit estrellada.

—On som? —pregunto.

—No ho sé —em contesta la noia, al meu darrera, i avança el cap.

Es fa enrera amb el mateix moviment sorprès que, un instant abans, em deu haver esbatanat els ulls. La seva expressió és incrèdula; prou perquè, poc convençuda d’allò que ha descobert, miri de nou mentre li dic:

—Mai no havia vist un terreny tan pelat…

—Terreny? —fa, i se’m gira, encara més estranyada—. Jo només veig aigua.

Quan insisteixo, ho repeteix, i m’explica que als nostres peus hi ha una mar immensa, aparentment sense ribes, d’aigües quietes i clares que mai dels mais no es podrien confondre amb el desert de què parlo. És amb una involuntària ironia que exclamo:

—Mentre sàpigues nedar!

En sap, i està decidida a llançar-s’hi, no pas per emprendre la travessia de l’oceà, que esgotaria un campió, sinó per fer la volta a la casa i sortir a la ciutat que hi ha d’haver darrera; no arrisca res, m’assegura.

Baixem, doncs, a la mar i al desert respectius, perquè són totes dues coses alhora; ella neda amb facilitat prop meu, que avanço per terra ferma cap a la cantonada de la casa, on tombem i, decebuts, fem una pausa en veure que tampoc allà no hi ha cap construcció; l’edifici que hem abandonat es dreça solitari en la vastitud dels nostres dos mons que no coincideixen en res més, i, en fer-hi la volta, ja no gaire esperançats, ens adonem que no té cap altra porta. De fet, ara ni té la que ens ha permès de fugir de la cambra; de tornada al punt de sortida, ella sempre nedant, per a mi, en un tou d’argila que s’esmicola com la sorra, i jo caminant, per a ella, sobre un element líquid i poc consistent, com si li faltés sal, observem que també el mur d’aquell cantó s’ha tancat; ho ha fet tan hermèticament que ni segurs no estem, ara, de l’indret exacte on s’obria el mirall; no palpem cap escletxa, cap ranura, cap línia d’acoblament de pedres que sigui una solució de continuïtat en la llisor de la paret. La casa és com un roc ancorat en l’aigua, en l’argila. I és clar que, ara que l’hem deixat, no ens vol.

Iniciem, sense remei, la travessada del desert/mar, on fem saltar l’un sobre l’altre la pols que alcen els meus peus i els esquitxos que provoquen les seves braçades prudents, lenta com neda per tal de conservar les forces. Al nostre damunt, el cel es deixa compartir, car també ella el veu tatxonat d’estrelles que, en la nostra ignorància de gent de ciutat, no identifiquem.

Més endavant, potser ja a dos-cents metres de l’edifici, pren el determini de treure’s el camisó que trava poc o molt els seus moviments i l’eslip que se li introdueix a la vulva; escorro com puc les dues peces xopes i les entaforo a la butxaca perquè en pugui disposar novament quan arribem a una illa, un oasi, a qualsevol indret on hi hagi gent que ens orienti. També podríem trobar una caravana, o una nau, insinuo tot invitant-la que no em contesti; el seu esforç és superior al meu, ja que al capdavall jo em moc en un element per a mi natural, i que hagi d’alentir la velocitat de la marxa, per no obligar-la a despeses innecessàries d’energia, fa que avanci amb facilitat, sense cansar-me, tot i que l’argila és prou tova perquè m’hi enfonsi fins a l’empenya.

L’acompanyo després en el descans que es concedeix quan fa una estona el mort i m’assec sobre el terra, mirant-la. No hi ha cap corrent aquàtic ni vents que moguin les aigües, quasi tan immòbils com el desert, i ella sura, doncs, sense desplaçar-se, o desplaçant-se tan mínimament, si belluga una mica els peus o les mans, que la tinc sempre al meu davant, gairebé entre les cames, sense que li calgui agafar-s’hi per no derivar. La superfície anterior del cos és una taca allargada que trenca la monotonia del mar, d’on s’escapen, amb la testa, els pits tan simètrics com la cara, però no, o no ben bé, les ombres arreplegades a l’entrecuix, sobre el qual, com atretes per un vòrtex, s’arremolinen les aigües clares.

Callem perquè la recuperació sigui més completa, més ràpida, i m’adono que respira pausadament, amb disciplina, atenta a treure el màxim de profit d’aquell repòs. No sembla espantada, ni simplement inquieta, ara; els ulls, que gira cap a mi, són serens i els llavis m’adrecen un petit somrís abans que, a la fi, s’obrin per dir-me:

—Tornem-hi?

Reprenem l’estrany viatge que a poc a poc se’m farà incòmode; la temperatura del desert, que en aquestes hores hauria de davallar, va creixent, sense que augmenti, en canvi, com em diu en preguntar-li-ho, la de l’aigua. És com si m’atansés a una zona tropical, d’una calor ingrata i enganxosa, densa, que em clava la roba a la pell suada. Cal que em desfaci de primer de la caçadora i de la camisa i, seguidament, dels pantalons amb els quals faig un paquet de tot plegat, lligant-los pels carnals. No em puc treure, però, les sabates; l’argila, ara és roent com la sorra d’una platja mediterrània, a ple sol, i aviat sembla que bulli; se’n desprèn una esfilagarsa de vapor tènue que no troba la seva rèplica en la mar.

Voldria submergir-m’hi un moment, encara que al cap d’una estona es queixi que s’està enfredorint, o potser precisament per això, però aquest oceà, que aconsegueixo de fer visual perquè ella hi neda, no té prou existència per a mi; és endebades que faig una passa per entrar-hi, o que ella se m’atansa fins a fregar-me. Coexisteixen aleshores tots dos elements, però no prou, amb suficient coherència perquè s’avinguin i es barregin. En un mateix lloc físic, en unes mateixes coordinades de l’espai, ella braceja i jo em dreço sobre la solidesa del terra. Mai no havia assistit a una multiplicitat tan equívoca de la matèria.

Més endavant, quan torna a donar senyals de fatiga, hi posem una solució passatgera en ajaçar-me sobre l’ardència del sòl i demanar-li que s’estiri al meu damunt, com fa. L’aigua que aplega amb les mans i amb què em ruixa consola poc o molt el desfici de la pell que em crema, mentre el contacte extens amb el meu cos li escalfa els membres, que tremolen. Sota el seu pes, em sento vulnerable a una feminitat que s’entreobre, i ella, que ho nota, mormola:

—No m’entris…

—Ets verge?

Assenteix, ben aplanada contra el meu ventre, contra el meu pit en el qual clava la rigidesa dels mugrons que el fred ha endurit mentre la boca alena arran del meu coll i els braços van alçant-se i abaixant-se amb les conques de les mans alternativament buides i plenes d’aigua gèlida. Però després ja no ho és tant, com si aquella convivència forçada de dues temperatures oposades les calmés per agermanar-les; a la meva esquena, el foc de l’argila s’apaga lentament i es fa endurable. Així i tot, quan hem recobrat les condicions inicials d’una uniformitat tèrmica, prolonguem aquella pausa que cap urgència no ens obliga a trencar: continuem reposant en una extensió sense cap altres fronteres que les de la volta del cel, assentada, als extrems, entre la foscúria de la llunyania, on els estels raregen o s’han apagat totalment. Els més propers parpellegen amb regularitats pròpies, individuals, al marge de l’ordre general que els subjecta.

Me’ls miro quan noto que ella es belluga, cercant una posició més confortable, ara amb les cames ben obertes, com si em cavalqués, que pengen cap al líquid i, del tou en avall, hi desapareixen. Les mans s’aquieten a banda i banda de la seva cara, al caire de l’estèrnum, fins que l’abraço i, repenjant-me en una espatlla, ens inclino tots dos per muntar-la, no pas amb la intenció de penetrar-la, sinó per tal d’esbrinar si sota la seva esquena, ara que formem un sol cos, hi haurà terra o aigua.

Sura amb un petit moviment dels peus que li manté el ventre i les cuixes a la superfície, i m’enllaça per ajudar el tors que sostinc fora de la mar, puix que únicament hi ha desert sota meu; ella s’enfonsaria en la massa líquida si no fos per aquell gest i pel suport que li dono amb una abraçada que està a punt de fer-se íntima quan arrenca les cames del mar i, separant-les, les ajunta després pels turmells, ara entorn de la meva cintura.

Torno a girar-me, arrossegant-la, per no allargar un instant de feblesa, quan gairebé m’insereixo en el seu tall, i obligar-la a desunir-se, però he oblidat que, sota meu, les cames no trobaran cap obstacle; l’argila on descanso és l’aigua que la banya. Pot continuar enllaçada, doncs, i potser hi restaria si ella mateixa no se sentís temptada a acceptar una invitació que la positura suggereix i que al capdavall refusa; s’estira altre cop, remullant-me, i, amb el cap, cerca un lloc en el buit de la meva espatlla. Ara sembla més cansada, com si aquella tombarella lateral hagués exigit massa d’ella, però també ho pot fer l’excitació, car el bleix és una mica sincopat i més profund que abans.

Deixo que recobri el seu ritme normal i evito de tocar-la amb les mans que palpen, en lloc del seu cos, la terra. Els dits hi penetren, com feien els peus en caminar-hi, i s’entretenen en la seva aridesa ara suaument càlida, però ella, que potser troba feixuc el silenci, mou una mica el cap i diu amb una veu més fosca que no tenia quan l’he rescatada:

—No et pensis que no em torbes, també…

—Ja ens va passant —li contesto—. Què hi feies, al meublé, si ets verge?

—Al meublé? Vols dir un d’aquests llocs on van les parelles que es volen fer l’amor?

—Sí; diguem-ho així.

—No he estat mai en cap.

—Bé t’hi he trobat —insisteixo, i ella es redreça per mirar-me amb una expressió amoïnada.

—Ho era?

—Per què no m’ho contes tot? —li demano—. Qui ets, què fas, què t’ha passat…

—Sí —diu, i torna a acalar la testa sobre l’espatlla, on la mou, cercant el mateix indret on la tenia—. Sí.