Un cop les he deixades al quart, on l’Olivina sojornarà provisionalment a casa de la seva amiga, ara exhausta per les emocions de la cerimònia fúnebre, pujo de nou al darrer pis, on la censora postal continua en la positura que l’hem deixada: caiguda endavant i amb el cul alçat a l’altra banda de taula. Els budells, en la nostra absència, han treballat, però no tenien prou força per expulsar l’excrement, massa robust, que ara li penja dels esfínters i que no goso arrencar-li. El durà, doncs, encara quan, després d’haver netejat tots els indrets on poden haver-hi ditades, me la carrego al coll per traslladar-la al cementiri.

Pesa terriblement i, per culpa del ventre, em costa de mantenir-la en equilibri. Dos cops, baixant, està a punt d’escapar-se’m i, la segona vegada, l’excrement, seccionat per la brusquedat del moviment, cau per sobre la barana amb una trajectòria tan recta que ateny l’entrada, on els escamots prossegueixen la guàrdia, car immediatament m’arriben unes veus irades que criden «bruts!» i «a cagar, a casa!», mentre se sent una remor precipitada de peus que s’enfilen per l’escala. Per sort ja sóc prop de la porta, cap a la qual em llanço amb quatre gambades i amb el temps gairebé just d’obrir-la i tancar-la abans no desemboquin al replà, on no fan cap pausa; les corregudes se’n van graons amunt i, al cap de poca estona, sento uns punys que s’abaten contra l’apartament dels antics diplomàtics, els quals possiblement no gaudeixen de les simpaties d’una gent tan guerrera, ara que s’han penedit de llurs estranys contubernis amb marxants d’armes i tropes mercenàries.

No sé si aconsegueixen de treure’ls de les apaties pròpies d’un estat de dejuni, perquè m’endinso en el cementiri que la llum del ponent embolcalla amb flonjors ben avingudes amb la calma de l’indret. Reposo el cos de la dona arran d’un marge, on es queda plegada per no desmentir el rigor mortis que ja li endureix les articulacions i cerco una tomba prou ampla perquè hi entri, sense necessitat de forçar-la, aquella ancada de gegant. N’escullo una on es mal llegeixen cinc noms i, des d’un extrem, estiro la llosa, particularment feixuga.

És per això, perquè no m’hi he abocat, que fins després, en baixar el cadàver, no veig que, sota la superfície, s’eixampla d’una manera desusada cap a l’esquerra i que al racó hi ha una placa rodona, de ferro i de no gaire més diàmetre que el cos d’un home normal, la presència de la qual en un sepulcre sembla poc justificada. Té una anella gruixuda que, un cop he dipositat la meva càrrega, em permet d’obrir-la amb relativa facilitat i d’encarar-me amb allò que sembla un pou fosc i estret d’una profunditat, des de dalt, inconjecturable.

M’he de resignar a davallar-hi a les palpentes, però bon punt tinc la cara sota el nivell del terra distingeixo una mena de lleixa circular amb tot d’objectes que examino: un raspall, una rel que sembla de mandràgora, un bolígraf i un bloc i, més útil que tot això, espelmes, una capsa de llumins, una llanterna sorda i una pila. Amb el problema de la il·luminació solucionat, pujo novament a tancar la tomba per si el meu viatge durava massa i, mentrestant, hi hagués visitants que podrien estranyar-se de la remoció de la llosa.

Baixo amb cautela per l’escaleta vertical, molt arrambada a la paret perquè el cos disposi d’espai suficient, i il·lustro la davallada amb la contemplació de diferents faixes de dibuixos que reprodueixen escenes d’alçaments judicials de cossos, de resurreccions, de sebolliments en urnes i gerres, de separacions de l’ànima que vola cap al cel, tota una iconografia que, sovint, he vist en llibres antics i que en aquest lloc sembla més convincent.

Potser vint o vint-i-cinc metres més avall els peus troben terra ferma i, en moure circularment la llanterna, descobreixo al meu darrera l’entrada baixa d’una petita cel·la a l’interior de la qual veig una taula, una cadira i un catre rudimentaris, una galleda nova de trinca i una arca no gaire gran que, en obrir-la i tafanejar-hi, em revela que allí pot fer-hi estada ocasional una dona d’edat relativament madura; dins hi ha dues mudes de roba interior d’un model força conservador, unes faldilles prisades, un vestit de punt, dues bruses, un parell de sabates sense taló, unes sabatilles negres i apòsits d’higiene íntima a l’interior d’una bossa de percala. Sobre la taula es dreça un quinqué al peu del qual s’amunteguen unes quantes quartilles, la de sobre de tot manuscrita i en blanc les altres. El text, que llegeixo amb dificultat, car la lletra és petita i d’una cal·ligrafia molt quiditativa, sense concessions, diu:

«Aquest és el centre de decisions. Però no hi pot haver cap decisió exterior en l’àmbit personal. S’encarrilen, doncs, unes possibilitats generalitzades que hom considera l’esquema al qual s’avindran les conductes individuals, normalment amb una considerable desviació, conseqüència natural del caràcter de l’esdeveniment i de l’indret i l’instant en què es produeix. D’altres factors, com el sexe, edat, peculiaritats físiques i disposicions anímiques de les persones estranyes que participen en l’encontre i poden determinar, amb llur capteniment, l’índole dels fets posteriors, no necessàriament lògics des de l’angle de la previsió o previsions de l’esquema, no poden ésser considerats amb rigor pel centre. Per tant, les decisions es caracteritzaran sempre per una indeterminació que constitueix la parcel·la de llibertat sobre la qual es reflexiona des d’abans de la centralització de les determinacions i que fins ara cap esquema no ha espremut. S’observen, tanmateix, uns limitats progressos en la sistematització dels episodis no sotmesos a l’atzar, si bé la preponderància d’aquests darrers fa difícil una avaluació global dels resultats obtinguts. Hi influeix, no caldria dir-ho, l’element de casualitat inherent a l’atzar i que no pot dominar-se sense la possessió d’unes tècniques el mestratge de les quals contrariaria la seva no-especificitat. La…».

Aquí s’interromp l’escriptura, però ja n’hi ha prou per adonar-se de l’extensió d’un fracàs que cap èxit parcial no pot pal·liar. Cal presumir que pel món circulen milers de missatges semblants.

Una segona trapa, prop de l’arca, mena a un altre pou amb la seva escaleta, que es perd en la foscor, i m’hi endinso per encarar-me amb novelles il·lustracions, ara d’un caràcter no tan sobri ni ombrívol: hi ha taules ben parades i gent que s’hi afarta a plenes dents, tavernes amb bevedors de galta envermellida i ulls lluents, parelles que s’abracen fogosament sota els arbres o darrera uns matolls, d’altres que dansen en clarianes al so de flabiols… Els colors són vius, alegres, com convé a la temàtica que cobreixen les escenes.

A vint o vint-i-cinc metres més, ensopego amb el segon replà, on també, a la meva esquena, s’obre una cel·la reduïda i solitària que deu ser com un annex de la de dalt: hi ha la comuna, el lavabo, la dutxa i, a l’ample de dues parets, tot de prestatgeries carregades amb carpetes que contenen gràfics i retalls de diaris; tots els que examino pertanyen o a fets diversos o a notes de societat. En un d’ells, una Bedinda més gran, vestida de blanc i amb un pom de tarongina a les mans, dóna el braç a un pare Granòspol considerablement més jove que l’actual, abillat amb un tern fosc; tot dos acaben de sortir de l’església que es perfila a llur darrera, al capdamunt de les escales, i, de moment, tenen cara de feliços.

Ho torno tot on ho he trobat, excepció feta de la fotografia, que em deso a la butxaca, amb les calces de la Neliana, que encara conservo. Si m’entretenia a escorcollar més, en profunditat, probablement tindria d’altres sorpreses, i no puc descomptar, fins i tot, que potser em descobriria a mi mateix en circumstàncies desconegudes, en d’altres temps, però negligeixo de posar-me al corrent de la història perquè hi ha una altra manera de fer-ho: obrint la trapa que aquí és al bell mig de la petita cambra, escassament coberta per una catifa quadrada i de colors vius, però ja deslluïts, feta amb un teixit groller que s’esfilagarsa.

Al pou, aquest cop, la pila elèctrica, que comença a flaquejar, va arrencant de les ombres uns murals que no sé si farien les delícies d’un tocòleg: a la primera faixa, un grapat de dones de totes les races i de complexions diferents es disposen a deslliurar en posicions variades; algunes de sobines, d’altres dretes, unes terceres agenollades o simplement ajupides, si no de quatre grapes. N’hi ha de vestides, de despullades, unes quantes que deuen haver estat sorpreses pels dolors en el moment de treure’s la roba i encara conserven alguna peça sobre el cos… A la segona faixa presencio un ample mostrari de fases del procés d’expulsió, però em fixo més en les cares, cap de les quals no sembla sofrent, sinó com enartada per les joies de la maternitat triomfant, que encara descriu més bé la faixa del capdavall de tot, on mans alegres i robustes alcen criatures contorsionades pel primer plor o les atansen als pits gonflats de llet mentre les boques riuen i riuen els ulls.

Quan la llum s’extingeix definitivament, sé que he arribat a baix. Cap cel·la no comunica amb aquest replà, les parets del qual palpo sense impaciència i, de primer, endebades, car els dits no hi troben sortints ni ranures de cap mena, tan sols la llisor d’una obra sense sortides aparents. Cal que repeteixi l’operació tres vegades, sempre amb la mateixa meticulositat, perquè giri algun mecanisme silenciós que desplaça cap enfora un rectangle per l’obertura del qual veig un replà desert, amb el terra de rajols vermells, i una porta a l’altre cap.

Hi surto i vaig empenyent el menut batent fins que les llosetes de l’envà encaixen i, després, des del capdamunt de l’escala, m’aboco cap al reclau, on la penombra que hi hauria d’haver es dissol en una vaga lluminositat vermellosa que sembla procedir de molt lluny. Però no hi ve, puix que la recull de la bombeta sota la qual, com veig quan m’esmunyo graons avall, hi ha una porta amb aquesta indicació: «habitacions». Hi reconec la del meublé que em va descobrir l’Elva. Però algú empeny la del carrer i unes veus que pugen, tot parlant despreocupadament, em fan retrocedir; són un home i una dona, tots dos una mica granats, que desperten el timbre en desaparèixer cap al vestíbul de l’establiment.

Espero que tinguin temps d’haver estat conduïts a un dels dormitoris, si és que no gaudeixen d’algun privilegi que els permeti d’encaminar-s’hi directament, i després, al moment que anava a entrar, la porta s’obre altre cop i he de cedir el pas a una dona potser d’uns cinquanta i tants anys el rostre de la qual em sembla vagament familiar, sense que encerti a donar cap nom a la seva persona. A les mans duu tot de lligalls i un rectangle de cartolina que penja al pom i on diu: «Complet».

M’ho repeteix de viva veu, com distretament, i se’n va escales amunt amb les seves carpetes mentre jo davallo uns graons per complaure-la i, seguidament, quan ja la sento dalt de tot, pujo de nou, sense fer soroll, i m’esmunyo al local. El timbre, ara desconnectat, resta mut, i al vestíbul no hi ha ningú.

Enfilo el corredor fins al capdavall, on la porta de l’habitació en la qual vaig trobar la Neliana en penetrar-hi amb l’Elva, a les fosques, és la mateixa i no ho és. Hi falta la placa on ella premé l’anular i, més avall, hi ha un pany que no recordo. Està oberta, però, i cedeix a la meva pressió sense que grinyoli cap frontissa ni que algú, des de dins, protesti de la intrusió. És que és buida. Hi ha, com aquell dia, l’armari, el divan i el mirall arrodonit per la banda superior; la diferència és que aquest, quan ho provo, no es mou i que els llibres de l’armari s’han fet fonedissos. Ara hi ha un autèntic assortit d’esponges i un flascó de tintura de iode, destapat, que es va evaporant.

De nou al passadís, obro dues cambres més, que també trobo buides, i una tercera, on dorm una nena d’uns vuit o nou anys la contemplació de la qual em provoca un moviment convulsiu de la glotis; els membres són encara ben infantils i res no insinua clarament un futur desenvolupament mamari, però la taca que s’eixampla d’engonal a engonal és tofuda i fosquíssima. Gairebé repugnat per aquell desordre de la natura, alhora massa generosa i excessivament avara, torno a fora, on ara veig la que deu ésser l’encarregada o la recepcionista, que ajusta, al seu torn, una porta. Tan exquisidament maquillada com l’altre dia, avui la trobo força més jove, qui sap si perquè oculta el tors sota un jersei de color blau elèctric i es protegeix la part baixa del cos amb una peça que és un compromís entre calces i shorts. Em mira, interrogativa i com preocupada, però abans que em pugui dir res li pregunto:

—No hi és, l’Elva?

—L’Elva? Acaba de sortir. T’hi has d’haver trobat a l’escala, si entres.

—Una dona ja madura, amb unes carpetes?

—Sí.

—No és ella. Em refereixo a una noia que de vegades porta unes mitges negres i verdes, de punt…

—No la conec.

—No fa gaire que vaig venir amb ella.

—Potser sí, però en vénen moltes, aquí, de noies. És a dir —rectifica—, vénen parelles. De fet, de persones soles no n’admetem.

—Fes memòria —li demano—. Tu eres aquí, despullada…

—Despullada? —m’interromp—. És curiós, perquè se n’ha parlat. Fins ara, però, no s’ha decidit res.

—Potser va ser una provatura, doncs. Que eres tu, n’estic segur. Com que m’agradares, m’hi vaig fixar bé. Encara recordo com tens els pits, per exemple; amb els mugrons gruixudets i un entorn ample, de color rosat, on s’alcen unes petites clapes més fosques…

—Doncs sí! —riu, complaguda—. Però no sé on me’ls podies veure… Devia ser abans que treballés al meublé, quan de vegades me n’anava al llit amb algú. Però em sembla que no t’hauria oblidat, si haguéssim jagut plegats.

—Va ser aquí, en venir-hi amb l’Elva —insisteixo—. És una habitual, ella —li explico—. El pany d’una porta de dormitori responia a les seves empremtes digitals.

—Si encara s’ha d’inventar, això! —exclama, i aleshores s’encurioseix—: Quina habitació era?

—La darrera, a l’esquerra, però ja he vist que l’heu canviat.

—No hem canviat res —em contradiu—. I què més has vist? La nena?

—Sí.

—Què li has fet?

—No res. Què volies que li fes?

No es conforma amb la meva protesta, sinó que se’n va cap a la cambra, on la segueixo i, des del llindar, esguardem tots dos la criatura que continua dormint, però ara s’ha mig tombat, no prou, tanmateix, que la posició actual ens oculti del tot l’excrescència pilosa que també a ella li deu resultar repel·lent o poc confortable, car a la seva expressió, com de llàstima, s’hi barreja una contracció disgustada de les celles que no l’abandona quan m’empeny enfora i ajusta de nou silenciosament.

—No conec la teva Elva —diu com si no hi hagués hagut aquell petit interludi—. Potser el gerent espiritual te’n podrà donar raó; recorda tothom, ell.

—Un gerent espiritual? —pregunto, atònit.

—Sí. Què té d’estrany, en una empresa moderna? —i el frunziment contrariat se li dissipa en fer-me l’ullet—. Però t’hauràs d’esperar que acabi. Ara fan una estona de meditació, en silenci, i després hi haurà la prèdica.

—No hi podria assistir?

—A la prèdica sí, però n’hi ha ben bé per vint minuts, encara; les meditacions sempre són llargues, sobretot les de les dones. No cal que ens esperem aquí —decideix de cop i volta, i camina cap al fons—. Vine a la meva habitació.

És gairebé davant mateix del dormitori que he investigat de primer, arran mateix de l’angle que l’envà fa amb la paret del fons, i potser ni el nom de cambra no es mereix; la porta s’obre cap enfora per motius ben explicables un cop ets a l’interior: el llit, sense que sigui gens ample, s’estén de paret a paret i, pels peus, arriba exactament al llindar, d’on no ens queda més remei que saltar-hi directament perquè pugui tancar. A banda i banda s’allarguen dues lleixes clavades als murs i on ella té cigarretes, un cendrer, dos paperbacks que parlen del creixement vegetatiu de la població, un mirallet ovalat, una capsa amb tot d’articles de tocador, un munt de postals, un joc de cartes, mocadors, unes sandàlies… A l’envà del capçal, de tot de claus pengen peces íntimes, un vestit, uns texans, un rosari amb denes que semblen llàgrimes i una gavardina.

Ens endinsem llit amunt, reptant, i aleshores s’asseu a la gatzoneta bo i advertint-me:

—No et creguis, perquè som al llit, que em pots fer l’amor. Si ho feies i per atzar se sabia, podria perdre la col·locació, i no m’interessa; com que em posarien a la llista negra, no podria treballar en cap altre establiment del ram.

—I no és absurda, aquesta prohibició? És clar que hi ha altres coses que no entenc. La nena mateix… Què hi fa, aquí?

—És la mascota de la casa.

—Ah! Us porta sort?

—Sembla que sí. Des que la tenim mai no ens ha molestat la policia i, d’altra banda, vénen més clients que mai; a alguns els agrada de veure-la, abans de tancar-se amb una noia. Per precaució, no els deixem sols.

—I d’on l’heu treta? No entenc… —però em tallo a mitja frase, perquè s’estira el jersei cos amunt i se l’enretira pel cap—. Què fas?

—Em pots mirar. Se m’ha acudit que, d’això, no en parla, el reglament, i si al capdavall ja m’has vist alguna altra vegada… Què més vas veure?

—Tot.

—No m’explico on devia ser —pondera—, però si tu ho dius… —i comença a descordar-se els shorts—. A més, això et compensarà de la mala impressió que t’ha fet la petita.

—D’on l’heu treta? —repeteixo.

—La va portar l’Elva, naturalment; la mestressa… —Amb els shorts ja a mitja cuixa, consulta el seu rellotge i diu—: Tinc un quart per contar-t’ho, si vols.

Jo assenteixo.