En aixecar-me de la cuneta, on he rodolat en saltar del cotxe després d’haver obert la porta de la gàbia amb les claus que he pres al futur gerent espiritual del meublé, que he deixat inconscient per una bona estona, em trobo en una contrada de garrigues travessada, a cinquanta metres d’on sóc, per una línia fèrria flanquejada per una renglera de pals que sostenen uns gruixuts cables elèctrics. El vehicle policial, que no ha alentit, s’allunya a bona marxa i, amb el braç nafrat per la caiguda, violenta, tot i el tou d’herba que l’ha protegida, corro cap a les vies, prop de les quals m’aplano darrera uns matolls, a l’espera d’un tren.

Tarda prop de mitja hora, quan en la distància del camí es distingeix ja el cotxe que retorna, seguit d’un altre, al qual probablement m’hauria hagut de traslladar sense la meva fuga. És un tren de passatgers, infinitament llarg, tirat per una sola màquina de caire anacrònic que esbufega a una velocitat prou moderada perquè, amb un petit esforç, pugui pujar al marxapeu, des d’on empenyo una porta que frega el terra i va cedint a poc a poc, com si no tingués el costum d’obrir-se; hom diria que fa segles que ningú no l’ha manejada.

I potser és cert. A l’interior del cotxe no hi ha cap passatger i una discreta capa de pols que cobreix les casulles, roquets, escapularis, amuntegats sobre els seients, fa pensar que el vagó devia reposar en alguna via morta, d’on l’han enganxat al comboi sense preocupar-se del seu estat. O l’han resseguit, si de cas, amb una estranya intenció discriminatòria, car en penetrar a la comuna descobreixo una tassa i un lavabo escrupolosament nets i un mirall que brilla sense defecte. Hi ha aigua freda i calenta, i les aixetes funcionen quan em rento la ferida del braç.

De nou a la plataforma, passo al cotxe següent, tan ple d’ornaments eclesiàstics com l’altre. No trobo gent fins al setè, on viatja una comunitat religiosa, de segur que propietària d’aquelles peces, que potser és de clausura, car un dels homes se m’adreça per preguntar-me si no he llegit el rètol de fora. El llegeixo a la sortida, però el text no m’il·lumina gaire; únicament diu: «Reservat el dret d’admissió». A continuació hi ha més cotxes, ara curulls de creus, de calzes, rosaris, missals i guies de pecadors, i, després, la paret d’un furgó que em talla el pas, però m’aclareix força coses. Una mena de pancarta que penja enfora, com una bandera, porta una gran inscripció en lletres morades contra un camp porpra: «Comboi clerical».

Tomo a penetrar al vagó, on m’entretinc fullejant les guies, algunes tan velles com del segle catorze i totes dedicades per autors difunts a persones igualment mortes i tan sorprenents com el comte de Saint-Germain, el cavaller Casanova, Diderot, un misteriós pare Sanahuja, Cleland, Bakunin, Cristina de Suècia, Paulina Bonaparte, Jaume I, qualificat «el femeller», Isidore Ducasse… No tots els textos es llegeixen bé; ratolins famolencs i humitats pernicioses fragmenten passatges prou interessants on és qüestió, sovint en llatí, de vasos naturals, de vulves, de tocaments libidinosos, de períodes característicament impurs, de meretrius, de fornicacions classificades per ordre de gravetat.

En un racó, darrera uns sacs farcits de pergamins escrits en llengües orientals, hi ha un moble-arxivador amb vint-i-sis registres encapçalats per un requadre on es llegeix: «Descendència d’Ortana, el fundador». Passo una revista distreta als tres primers, però al quart faig una pausa en ensopegar amb noms coneguts. Diu:

Ho torno tot a lloc i entro al lavabo, tan immaculat com el que visitava moments enrera, per mirar-me a l’espill i contemplar el passat del present del registre número quatre: un noi d’uns vint-i-dos anys que recorda el futur, però no del tot. Ara, tanmateix, quan sento el xiulet de la màquina, sé que he de sortir de nou a la plataforma on hi ha la pancarta, des d’on veig, abocat al marxapeu, que el comboi enceta els suburbis d’una ciutat.

Em despenjo del cotxe més enllà de la caseta d’un guardaagulles que seu al llindar, sota una estesa de lligabosc i campanetes que li delimiten un petit pati, i, terraplè avall, l’embranzida em duu fins a una barana de ferro, on sobre una escaleta per la qual davallo mentre el tren s’allunya amb la seva càrrega feixuga de secrets. A cinquanta metres comencen els blocs de ciment.

Nens i nenes entre els tres i els nou o deu anys, vestits únicament amb calces i calçotets, es banyen a les clavegueres obertes entre els edificis, estretament vigilats per tres homes i dues dones d’aspecte pedagògic. La roba de les criatures, xopa, subratlla els modestos atributs genitals dels mascles i s’adhereix a les vulves no sempre totalment infantils de les femelles, però ells i elles esquitllen l’esguard dels entrecames o tot just hi adrecen mirades furtives, d’esquena als mestres, que, així i tot, sovint, alcen una veu d’advertència.

D’altres noietes, a les portes de les cases, escriuen llargues penitències i una vella desdentegada, que ven llepolies culivada darrera un caixó on exposa la seva mercaderia, em proposa virginitats a bon preu, garantides, afegeix abans no tombi la cantonada, on un escamot de xicotets més grans evolucionen militarment sota les ordres, que lladra amb èmfasi, d’un monitor camacurt i garrell.

Les construccions, rígidament uniformades, es succeeixen en tot de blocs amples que, en la perspectiva, s’aprimen com un tall de navalla. Unes dones carregades d’anques i amb la pelvis massa baixa, reguen flors a dos dits del traspàs, però n’hi ha d’altres que sargeixen peces velles, inclinades endavant com si fossin geperudes. De tant en tant, un home que ha fet l’esforç d’arribar a la jubilació, medita amargament en una eixida, en un banc públic.

Entre bloc i bloc, les fàbriques, que respecten tres o quatre arbres dels espais verds, escampen tendals protectors contra el sol, i els fums, ataronjats i amb llampecs de bronze, naveguen sense escletxes; de l’interior de les naus es vessen orquestres de serres, pistons, engranatges, que animen el ball d’una colla de noies adolescents, entre les quals distingeixo una cara familiar.

—Olivina! —exclamo.

Ella suspèn el gest dels braços que li alçava els pits lliures sota la brusa mal cordada, immobilitza uns segons les cames, i després se m’atansa, insegura.

—De què em coneixes?

—Ens hem vist per aquí …-dic vagament.

—Doncs ja no em veuràs gaire més —fa—. La setmana entrant me’n vaig a servir.

—I l’Elva?

—Quina Elva? —i posa una cara confusa.

—La teva germana. O, més ben dit, la teva germanastra.

L’alteració de la seva cara creix, i mira a banda i banda, darrera seu, com per comprovar que ningú no m’ha sentit. Però les altres adolescents continuen ballant, adaptant tan bé com poden llurs moviments al ritme de les maquinàries, que es contradiuen entre elles. Toma a fitar-me, indecisa, i els ulls expressen la violència del combat que té lloc dintre seu. Calen uns minuts perquè es decideixi, sense que jo hi intervingui, i aleshores diu, baixet i amb una altra llambregada plena de desconfiances al seu entorn:

—Vine…

Ens allunyem cap a darrera la fàbrica, on al moll de càrrega i descàrrega hi ha dos homes que van enretirant gallines mortes de l’interior d’un camió i un tercer individu que compta els viatges i apunta els caps d’aviram a mesura que entren per la porta. Se’n perd un parell quan, amb gestos, ens ordena que passem per la banda de davant del vehicle, probablement per no destorbar-li els càlculs.

Seguim després al llarg d’un altre bloc de cases en plena construcció, però ja habitat per unes quantes dotzenes de famílies, si faig cas de la roba que penja a les finestres i va degotant sobre la pols. Ella m’agafa la mà i mormola:

—Com ho sabies?

—Pels documents —li dic.

—És que no ho sap ningú.

Caminem, ara, per una mena d’avinguda sense asfaltar ni empedrar, amb roderes de camions i limitada, a l’altra banda, per més construccions en procés d’erecció, on els manobres desapareixen darrera muntanyes de maons, de grava, de sacs de ciment, de sorra. Més avall, per un terreny encara intocat on malviu un herbam sense força per aixecar-se, seguim un senderó molt trepitjat, al capdavall del qual saltem un marge que ens fa endinsar en una altra zona de terra, ja més erma, bruscament tallada per un petit abisme.

Un caminet serpenteja per la paret perillosament inclinada, i l’anem davallant amb precaució per no rodolar fins al fons de tot, on hi ha herbes, canyes, un parell d’arbrissons miserables i, sobretot, munts de deixalles, entre les quals predominen els pots de llauna i les caixes de cartó. A mitja baixada, veig una creu llarga que s’escapa d’un ample matoll d’ortigues; surt d’una llosa sepulcral en la qual ha estat excavada una frase que recorda les agudeses verbals de la Dorothy Parker: «Perdoneu, però no estic presentable».

L’Olivina, sense aturar-se, m’assabenta que sota hi reposen les deixalles mortals del funcionari que projectà aquella urbanització suburbial, despulles que, pel que sembla, foren objecte d’un dilatat i aspre litigi quan l’home fou trobat abatut prop d’una claveguera descoberta que vessava per excés de matèries fecals; els veïns volien conservar el seu cadàver, que l’administració pretenia enterrar amb honors. Els braços justiciers que havien fet la feina no foren mai identificats.

Comença a fosquejar i sentim les sirenes de les fàbriques que assenyalen el final de la jornada. Tot de vells i velles que remenen entre immundícies, al fons, interrompen pausadament llur activitat, van tancant les bosses i cistelles on han entaforat objectes potser aprofitables i, carregant-se-les a l’espatlla o al braç, emprenen la pujada pels caminois que els tornaran a casa.

—Com és que pleguen tots? —me n’estranyo.

—És que ara vindran les parelles i, si en troben algun, l’apallissaran per espieta.

A partir del vespre, em va explicant, l’indret pertany a la jovenalla, nois i noies que es reuneixen a la fondalada per tocar-se o, si molt convé, iniciar-se plenament a la vida sexual. Cap adult de més de trenta anys no hi és tolerat i, si algun s’hi aventura i és descobert, s’exposa a capaments o clitorotomies, duts a terme en condicions poc asèptiques que fan respecte als més curiosos.

—Per això t’he portat aquí —em diu—. Ningú no sospitarà de què parlem.

Temps d’arribar a baix i ja acudeixen els més impacients, prou àgils i coneixedors del terreny, alguns, per davallar amb una correguda que també té la seva explicació. A tots els agrada, si és possible, de fer niu entre les caixes procedents de productes farmacèutics, sabons, detergents, electrodomèstics, sempre més escasses, per moltes que n’hi hagi, que no convindria.

Amb instint infal·lible, d’habituada, l’Olivina m’arrossega cap a un extrem on el mur de terra fa un petit entrant que és fàcil de cobrir. En tenim prou, de fet, amb l’embalatge que devia protegir una cuina o un refrigerador per aïllar-nos suficientment de les altres parelles que van amunt i avall abans d’instal·lar-se per unes hores d’intimitat. L’enrenou dura tot just cinc minuts i després, quan encara no és ben bé fosc, la clotada es queda silenciosa, com si no hi hagués ningú. Mal comptades, calculo que som ben bé una cinquantena de persones.

Sota els nostres cartons, que es repengen a la paret, formant com un sostre en declivi, queda tot just l’espai suficient perquè puguem seure encastats l’un contra l’altre, amb els genolls blegats si no volem que surtin les cames, però a ella no li importa aquella proximitat perquè, com em diu:

—Ja fa més d’un any que hi vinc, pel cap baix, un parell de cops cada setmana, i no pas sempre amb el mateix noi…

—I l’Elva, també hi venia?

—No vivíem aquí, encara, quan va deixar casa. Ja saps que és més gran.

—Sí.

—No en parlem mai, d’ella. I tu tampoc no ho has de fer. —Em mira—. Ho has fet?

—No. Per això m’ho has de contar tot; perquè no hagi de fer preguntes indiscretes a d’altra gent.

Assenteix, pensarosa, i aleshores em demana:

—Toca’m les cuixes… Si a algú se li acudia d’investigar si hi ha persones grans i separava els cartons, podria estranyar-se que només parlem, no et sembla?

Com que ella sap els costums, suposo que té raó.