—«La mort no ha estat suprimida o eludida per ningú. Homes hi ha hagut que van viure nou-cents anys i es moriren. D’altres van viure més, i es moriren. Cap d’ells no ha dit: “no he provat la mort”, llegim a la Història àrab de Josep el fuster, capítol XXVIII —recita amb veu senzilla i commoguda, i fa una pausa—. No és cap consol ni cap desconsol, petit Olivi, fill d’Olivina, que baixes a la tomba al cap de pocs dies del teu naixement, car ignorem què és la mort i si més enllà d’ella t’espera una altra vida o un estat des del qual ens pots tornar sense que ens recordis o et recordem. Els homes, enduts per la paüra, indefensos davant la mort, són com el nàufrag que s’agarra a un bri de palla… Costums antiquíssims que tot just perduren en poques memòries, com una curiositat, volien que una dona en edat de concebre, sense infants i havent ja conegut l’home, obrís la dolçor del sexe als ulls del moribund i que li oferís la seva matriu com qui ofereix posada a un hoste; l’invitava al retorn i a les joies de la vida, i deia: “Que sigui prou atractiva aquesta imatge que t’emportes perquè vulguis créixer en el meu ventre i, d’adult, fecundar la meva entranya”… I ara jo, Bedinda, una noia que ha jagut amb mascle, no ha tingut fills i podria ser fecundada, al cap dels segles repeteixo aquesta invitació perquè no puc dir-te, com Jesús, “et mano, nen, que no moris, sinó que visquis i et quedis amb la teva mare” (Evangeli de Sant Tomàs, XVII, 1). Els mortals no tenim cap poder. No ho són ni el desig ni l’esperança, no ho és l’amor. Cap barrera no ens protegeix contra la mort, a la qual naixem des que se’ns engendra… Els amants que deliren l’un en braços de l’altre, que l’un en l’altre arrelen fins al vessament de la saba, maten. Tota fecundació és una expiració, com si la mort hagués previst la vida com un mitjà de fer-se més poderosa, més extensa, i hagués fet l’home perquè algú en tingués la consciència que necessita si vol ser… Petit Olivi, sé que no m’entendràs, que no m’entendries si encara visquessis, però parlo per honrar-te amb el meu pensament com t’honoro amb allò que de més bell i més pregon hi ha en mi, en la dona que sóc: aquesta carnalitat que és la de l’amant i la de la mare. És trist que el futur de l’amor coincideixi, a la llarga, amb el futur de l’odi; que no ens salvem per cap obra —diu en un to més sord, i observo que l’Olivina se la mira amb una expressió que participa de l’ànsia, com si temés alguna cosa, i de la fascinació, car es beu literalment les seves paraules—. Accepta també aquesta amargor com un do que et pot fer algú que encara no ha viscut gaire però que porta dintre seu una recapitulació de les experiències de l’espècie: el pes de cerimònies conciliatòries que s’han renovat, alterat; el record d’agonies inacabables i doloroses i de morts prematures o sobtades com un espetec quan es trenca una branca; el sentiment de la fugacitat de la vida humana que corprèn fins i tot els centenaris… Accepta-ho si t’ha de donar força, tu que ja en tens tanta i, com les ànimes dels vells egipcis que invocaven llur divinitat, Osiris, pots ben dir: “El mal no ha habitat mai els meus pensaments. El meu pit és net de pecat! Que pugui, sí, entrar al Reialme dels Morts i sortir-ne al meu grat. Que la meva ànima no sigui rebutjada. Que pugui contemplar eternament els esperits divins de la Lluna i del Sol!” —i ara alça els braços cap a la llum, com el sacerdot que, per mitjà d’un sortilegi, s’apropia de forces obscures i les posa al seu servei, i, alhora, tanca els genolls que seguidament obrirà altre cop—. Ens hem reunit, Olivi, per sebollir la teva carn mortal i corruptible, però no apagarem amb aquest acte cap flama eternal que hi pugui haver en tu, que hi pugui haver en qualsevol de nosaltres, els teus germans; suspenem la incredulitat de l’home davant d’aquest misteri en què t’has convertit, que ets; davant el misteri d’uns ulls closos i d’un cor aquietat als ritmes del nostre món, però no indiferent, si hi ha una continuïtat d’existències, a l’essència de l’ésser, a la virtut de la vida… Cap ministre d’un culte particular no presideix, o ordena, un ritual de salvació, però recordem, per conhortar-nos a nosaltres mateixos, que a la Història copta de Josep el fuster hi ha escrit: “La mort no té el poder de dur l’ànima al foc o al reialme dels cels”. Perquè som nosaltres que el necessitem, el reconfort, quan t’abandonem sense que ens abandonis; ens pesa, i pesa més que a ningú a la teva mare, que no ens tinguis mentre et conservem, no pas com una vida que avança i madura pas a pas i d’infant et fa adolescent i després home, ans com una presència que no canvia quan t’alteres i ha de perdurar enllà del nostre temps, fins que també baixem a la regió de les ombres per fer-nos, al nostre torn, una presència en la vida d’aquells que haurem estimat i ens hauran estimat. El dolor és no ésser en l’altre que encara és en nosaltres, rebre sense poder donar. És la primera de les nostres infinites i petites morts que tu, infant tendre, t’has estalviat. I amb elles, afegim-ho perquè no ens ablaneixi massa un traspàs a trenc d’alba, el desencís d’un amor no compartit, la cendra dels sentiments per als quals passa l’hora, la tristesa postcoital quan t’has arrencat d’una noia posseïda amb il·lusió, l’envelliment d’una carn que alçava tempestes enfurides en la teva, les amistats que deriven a poc a poc cap a la indiferència o l’avorrició, el tancament eixut del propi ésser a la generositat fabulosa de l’adolescència, tot allò que ens minva dia a dia amb la creixença cap a la senectut temuda que, així i tot, perseguim sense plànyer-hi sacrificis… Oh, benaurat! se sent temptada a cridar una part de mi, la més lúcida, potser la més noble, oh benaurat que no sabràs mai res dels eclipsis desconcertants i eixarreïdors de l’esperit, del desig mentider de les dones venals, de la sínia diària a què et condemna una professió, una família, la teva adscripció obligada a un grup social o fins i tot la solitud quan ets prou fort per apartar-te del ramat i emprens els camins decebedors d’un monòleg personal entre els laberints del qual, terriblement enrevessats, potser assetja la histèria enfollidora de les certeses indemostrables! —clama amb un èmfasi vibrant, i ara, tal volta cansada d’una posició incòmoda que ha servat tanta estona, s’agenolla amb pausa, sense privar, però, el petit difunt dels beneficis que pot conferir-li el paisatge genital, car s’alça la roba i l’entortolliga entorn de la cintura, oferint-nos, amb innocència, la línia tendral de la gropa que s’abaixa cap als turmells, sobre els quals reposa—. No tinguis, però, la mort com un acte de clemència ni et consideris l’elegit d’uns déus orbs i muts, paralitzats per les construccions antagòniques que n’hem fet, que en fem, i que encara fan sang cada cop que una dèria incontenible de dominis temporals s’empara de revelacions que la justifiquen; no ets el predilecte, escollit entre la grana de l’home, ni l’ovella salutífera que hom immola, sinó el component indiferenciat d’una xifra estadística… No pas per a nosaltres, certament —rectifica, com si hagués vist el gest contrariat de l’Olivina—. Tens un nom, Olivi, i t’hem tocat; aquestes mateixes mans que avanço cap a tu i que acompanyen el meu plany han ajudat a vestir-te, han fregat els teus braços, el teu pit, les teves cames, el petit membre viril, pare frustrat d’homes que no seran, d’anelles d’una cadena interrompuda perquè la mort no t’ha donat temps d’endinsar-te en cap femella, d’inflar-li el ventre amb una saba fructificadora i benvinguda. Ah! si podia madurar, transformada, en un univers espiritual subtil i enlluernador! Aleshores et diria, com llegim al llibre tibetà dels esperits del més enllà: “No et deixis subjugar ni t’espantis. Tot això no és més que la irradiació de la teva veritable naturalesa. Aprèn a conèixer-ho. Del centre d’aquesta irradiació sortirà el so de la Realitat que es repercuteix simultàniament com un miler de trons. És el so natural del teu ésser propi autèntic”. I afegiria, usdefruitant el contingut de sapiències incertes: res no és sense el moviment intern que li pertany, i aquest moviment té una natura germinativa; una autofecundació assegura el procés de l’ésser, de l’esperit hermafrodita… ¿Qui pot, però, desbrossar camins des de la terra, des de la nit on anem a les palpentes i trobem un cor, un cervell, un sexe, i no sabem emparar-nos-en prou o comunicar-hi perquè un afecte mutu, un pensament compartit, un coit, esdevinguin nosaltres mateixos i això ens obri a una harmonia perenne? ¿Qui pot, trista de mi, accedir a plenituds íntimes quan s’ha de conformar amb litúrgies? —es pregunta, i la veu sembla que li sangloti—. Qualsevol meditació arrossega la impuresa d’aquell que medita, i més si el mou el sentiment, aquesta efervescència d’una barreja d’impulsos que es catalitzen mútuament com amb ànsia de destruir-se… Davant de dos vivents em despullo l’ànima per un difunt que faig meu, que estira cap a fora una intimitat immatura i acomplexada, les llàgrimes que no vessaré a la meva tomba i que m’ofeguen des que tinc consciència de la fragilitat del meu ésser, de l’amenaça que s’abat al meu damunt en virtut d’allò que fou dit en un text potser falsament apòcrif: “Per la transgressió d’Adam, sobre tota la humanitat ha vingut la gran angoixa de la mort” (Història copta de Josep el fuster, XXVIII); rep-les ara que brollen abundoses per amarar-me —ofereix, i, amb quatre moviments dels braços, acaba de despullar-se perquè les llàgrimes li ragin lliurement cap als pits, on degoten des de la barbeta abans d’esmunyir-se ventre avall, fins al plec nu de les làbia que les recullen en la seva clivella, en la qual s’acumulen, com suspeses, a l’espera que faci un simple gest, prémer els vorells vulvars, quan flueixen cap al sepulcre, enriquides amb les sentors de la seva pell, amb l’aroma del sexe—. Al Bardo Thodol, l’Esperit del Foc exclama: “Jo acumulo les sorres entorn de la teva tomba oculta”… No tinc sorres, no tinc terra; tinc plors amb els quals embolcallar-te, i són més meus que cap terra, que cap sorra. Els destil·lo de la meva carn, dels humors d’un cos que t’ha d’acompanyar en aquest viatge potser sense més fita que aquesta: reunir prop teu els futurs viatgers d’un periple resolt a la partida… L’oració s’acaba, hermètic infant immergit en el teu silenci, sí, però també en el que hi ha en el cor dels mots i que sentim quan escoltem, endins d’ells, allò que els esberla: un abisme, una profunditat que no toquen, al marge de la qual es deturen com esfereïts d’una gosadia que aleshores es neguen. Cap discurs no pot fer honor al pensament que el suscita, a l’emoció que el desencadena, i potser és també per això que esperem que hi pugui haver un món on tot, la nostra totalitat humana, ara mutilada, coincideixi en cada moment i ens expressi en una immediatesa lluminosa; hi seríem, si fos, l’ésser i la seva manifestació, l’arrel i el destí, la vida i la mort —i comença a aixecar-se fins que es queda dreta a la vora de la tomba cap a la qual adreça encara l’esguard, tota ella immòbil i magnífica, lleugerament separada de cames i amb les sines alçades sota l’erecció dels mugrons que el fred ha endurit—. No et dic adéu, no et diem adéu, Olivi, perquè una paraula, imprecisa i tot, pot provocar una acció; l’adéu, el comiat. S’escau, doncs, de dir-te a reveure.

No hi fa res que ens falti esperança; és un imaginari que ja no té poder sobre teu i que només configura la nostra realitat».