LA VIDA A MUNTANYA

EL juny és el temps de pujar les ramades a muntanya per passar-hi l’estiuada i aprofitar les herbes grasses i sanitoses de les grans altituds. El dia no sol ésser fix i varia segons les contrades, com anirem indicant en desgranar el dietari d’aquest mes.

En la sublim immensitat de les grans altituds, durant l’estiuada, la vida dels pastors recordava força les societats primitives de vida plàcida, monòtona i sossegada, en què es confonien l’home i la bèstia (a l’entorn de la qual girava tot l’interès, sovint en pla preferent a l’humà), a guisa de col·lectivisme comunal, del qual el pastor més vell i entès, elevat al càrrec de majoral, venia a ésser el patriarca o cap de la tribu, tan reduïda de gent com profusa de bèsties.

Els pastors representen l’estament més retardat de la societat actual; fins fa quatre dies han viscut en un món a part i s’han mantingut dins d’un ambient d’isolament de la resta del comú per efecte del qual han perdurat en ells concepcions i costums gairebé troglodites. S’han mantingut en l’aïllament muntanyenc de l’home primari, mentre a llur entorn la resta de la gent ha tendit a deixar les grans altituds per baixar a la terra plana, més acollidora i confortable. El nostre ascendent més vell, el caçador, no vivia gaire en comú; d’escassa família, no formava nuclis, i d’ací que no ens en hagin arribat vius en els costums actuals sinó rares sobrevivències aïllades. El pastor, en canvi, portat per les necessitats del bestiar, que era la base de la s^va vida, inicià la vida familiar, i sorgí un estament que ha fel més perdurables les seves concepcions i els seus hàbits. Entre els pobles d’avui les formes més primàries, dins de diversos ordres d’idees, es troben entre els pastors, que constitueixen l’estament més primitiu dels que han aconseguit els nostres temps. És entre ells que trobem les darreres manifestacions de l’edat de la fusta, anterior a la de la pedra, puix que encara empren vaixella de fusta obrada per ells mateixos, i fins ara han fabricat vasos i bucs, destinats a beure aigua, amb escorça de bedoll degudament plegada i ajuntada perquè el líquid no traspuï. Ens referim al graciós besull o besulla que en-ginyosament encara es fan els pastors de l’alta muntanya ponentina; i els pastors ribagorçans, just fins ahir, es ferraven les xipelles, llur calçat típic, amb pedra nyera o foguera.

També testimonia el primitivisme de la vida pastoral l’ambient de músiques i de cançons en què viu en sentit francament utilitari i pràctic per al govern del ramat (en pla màgic moltes vegades i de valor rítmica d’altres), del tot allunyades del sentit artístic amb què valora la música la societat actual. La música en el seu origen era art màgic, bruixesc i d’encantament, i en general hom pot considerar feines i gents tant més primitives com més es moguin dins d’un pla de cançons i de música espontània, privada de tot sentit artístic i sense intent de lluïment.

Podríem dir que hi ha dos diferents tipus de pastor: el que mena un escarot o petit ramat format per unes dotzenes de caps, moltes vegades de propietat seva, que viu fix en una població rural, sense moure-se’n per res, que cada matí engega el ramat pels voltants del seu llogarret, a pasturar pel bosc o camps de conreu no sembrats, i torna de nit a casa, a dormir en la seva llar i viure en família, després de tancar tranquil·lament el bestiar en el corral. La vida d’aquest pastor, que podríem qualificar de sedentari, ofereix molt poc interès, i dóna un lèxic molt reduït i pobre. L’altre tipus és el de pastor transhumant, que mena ramats formats de vegades per vint mil caps i més, que fa una vida ben lligada al ramat i segueix amb ell plans i muntanyes, portat per les necessitats del bestiar més que per les seves; passa una temporada de l’any en las grans altituds, i viu en comunitat amb altres confrares, lluny de la família i moltes vegades fins sense aquesta, perquè se sent lligat a la vida del reu ramat, que viu com a cosa pròpia pel sentiment innat de l’escalf de la ramada, i per un cert enamorament de la solitud. Aquest pastor és l’hereu de les primitives tradicions pastorals; el seu lèxic i costums són mereixedors de detingut estudi.

Per ésser bon pastor cal posseir algunes aptituds i condicions que afavoreixen la tècnica del treball: Tenir bon cop d’ull i saber conèixer amb una sola ullada i fins pel belar del ramat si s’ha perdut algun cap, sense necessitat de comptar-lo. Conèixer ben bé la fesomia dels caps propis, als quals es dóna un nom a cada un, i en menar ovelles de cria, saber-les conèixer i saber quina és la mare de cada xai. Entendre el parlar de les ovelles i saber comprendre amb certa facilitat què és el que poden dir o demanar quan belen. Saber menar el bestiar de manera que faci el que el pastor creu que ha de fer i que no s’enaigüi quan aquell té algun desig o voler que no és conveniència deixar-l’hi satisfer. Tenir l’enginy de ben apilar i reunir el ramat en casos de perill, evitant una desbandada que podria representar la pèrdua total o en gran part del bestiar. Identificar amb un cop d’ull si un cap és o no és del propi ramat i moltes vegades saber fins quin és, puix que gairebé sempre tots tenen un nom, el qual, si no hi ha cap circumstància física que falten o modifiqui, sol passar de pares a fills, si bé un xic alterada l’arrel per a distingir els uns dels altres; hi ha, doncs, una certa continuïtat de llinatge, i són molts els noms que es mantenen en el ramat a través de nombroses generacions animals. Saber menar el bestiar de manera que mengi l’herba com cal, o sia pausadament i mesurada, tot aprofitant ben bé els herbeis, sense berganyar ni deixar llobades, i fent-lo vorejar bé. Ésser ben entès en les malures del bestiar i conèixer un bon nombre de remeis per a guarir-lo, així com també saber força de les cries i tenir bona mà per a llevar el xai, quan les ovelles no ho poden fer fàcilment. Abans més que ara, calia saber voleiar bé la bassetja per a engegar pedres contra el bestiar i fer-lo creure a distància, quan no era possible aconseguir-lo; és a dir, s’havia de fer voleiar de manera que aquell s’estemordís i cregués la veu del pastor, però sense que la pedra li fes mal. També cal que sigui bon xampador, per tal d’agafar amb facilitat el bestiar amb el tirapeu sense fer-li mal.

El pastor és un home profundament religiós, tot i posseir un gran fons de superstició. És encara vivent que a la vesprada, en reunir-se els pastors a la cabanya, i abans de sopar, passin el rosari, portat pel majoral, com també el passen quan es troben sols. A aquest costum fa al·lusió la Relació de la vida del pastors que donarem en el mes d’octubre.

Malgrat viure a l’estiu allunyats i separats de nuclis de població, no per això deixen d’anar a missa. Compaginant la devoció amb la guarda del bestiar, cada diumenge baixen per torn un o dos dels pastors per assistir a la missa. Amb tot i aquest arrelat sentiment religiós que hem tingut oportunitat de comprovar diverses vegades, la musa popular els titlla de poc religiosos, ja que el proverbi diu:

I la corranda en canta:

Els de la regió del Montserrat, quan no podien baixar a missa, recitaven una versió del Pare nostre del petit, agenollats de cara al sol, davant del ramat i amb els rosaris a la mà, semblantment com feien els segadors, i creien que aquesta pràctica devota els valia per la missa. Deia així l’oració.

Poden reconèixer antics cultes pastorals la Mare de Déu de l’Ovella, venerada a Torre del Riu, que, segons tradició, fou trobada per una ovella entre el brancatge d’un arbre, i la de Cabrera, que es venera a Sant Julià de Cabrera i a Maçanet de la Selva i que fou trobada per cabres. Són venerades per pastors de bestiar de llana i per cabrers, respectivament, que les tenen per protectores del bestiar que uns i altres guarden, del qual els fan ofrena quan les reclamen perquè els salvin els ramats de malures i de marfugades. També poden recordar cultes vells de les pastures les imatges de la Mare de Déu del Prat, venerada a la Guàrdia dels Prats, Figueroa d’Orcau i Sant Joan de les Abadesses, i la de la Devesa, a la qual reten culte a Montagut.

Els pastors de les valls ripolleses acudeixen a la Mare de Déu de Núria, els andorrans a la de Meritxell, els aranesos a la de Montgarri, els del Cardener i del Solsonès a la del Miracle, venerada a Riner, els de les serres de Prades a la de l’Abellera, els de les Garrigues i de la Conca de Barberà a la del Montsant i a la de la Jonquera, i els del Camp de Tarragona a la de la Pineda, venerada a Vila-seca, per no citar-ne d’altres. La major part de les imatges marianes muntanyenques foren trobades per pastors o descobertes pel bestiar que guardaven: unes vegades ovelles, d’altres cabres, però més sovint per un bou. La Mare de Déu, quan es vol relacionar personalment amb els mortals o quan se’ls vol manifestar, gairebé sempre escull pastors, perquè es distingeixen per llur puresa i senzillesa.

La pastoralla del vessant pirinenc tenia molta devoció a la Mare de Déu del Coral, que es venerava en una capelleta muntanyenca del terme de Prats de Molló, la qual, segons tradició, va salvar de les urpes del dimoni un pas-tor devot seu que en un moment de desesper va acudir al seu ajut perquè li recollís i aplegués el ramat, que se li havia esbarriat per efecte d’una tempestat. Els goigs d’aquesta imatge fan al·lusió a aquest miracle (conegut per tota la muntanya central o oriental, sobretot entre pastors), del qual es dictà una cançó, força cantada per les contrades de tramuntana, que figura en diversos aplecs de cançons. Els pastors empordanesos, en particular per guardar el ramat, reclamaven especialment sant Antoni de Pàdua, al qual dedicaven cada dia una part del rosari amb certa solemnitat, com expliquem amb més detall en tractar de la festa d’aquest sant.

Al costat de la Mare de Déu els nostres pastors també veneren algun sant. Els del Pirineu oriental reclamen sant Gil, que havia estat pastor i que va obrar la imatge de la Mare de Déu de Núria; i sant Llop, perquè guardi les ramades de la fúria d’aquest caní. Ambdós sants celebren llur festa pel primer de setembre, i ens n’ocuparem quan parlem d’aquest dia. La pastoralla de la Ribera del Ció i de l’Urgellet havien reclamat sant Pere dels Pastors, venerat a l’ermita de Fluvià, en terme de Guissona, la imatge del qual fou trobada per uns pastors que li van aixecar l’ermita. Els vells pastors havien venerat sant Joan Baptista, que, segons tradició pastoral, havia estat pastor i que la iconografia popular ens presenta sempre sense altre indument que una pell llanuda de xai i acompanyat d’una ovella. Per honorar més llur patró els pastors vells s’anomenaven gairebé tots Joan; tant es així que popularment aquest nom equivalia al de pastor.

Entre pastors i entre la gent que viu de la muntanya i del bosc, i a la muntanya i al bosc, perdura un sentit molt primari de la propietat; els pastors es creuen amos de tot el que neix i es cria a la muntanya, i els bosquerols, de tot el que es produeix i es pot obtenir de la selva. Els cinc manaments del pastor diuen així:

I diu la dita:

Per a indicar l’hegemonia dels pastors a la muntanya, diu la parèmia:

Els pastors es consideren els senyors de la muntanya i com a tals volen ésser tinguts i respectats; mentre hi són, si algú que els trobi o els vegi no els saluda, li llancen un conjur que el fa errar de camí i el fa perdre.

La vida del pastor és una vida molt humil, miseriosa i pobríssima, caracteritzada per una gran placidesa i rodejada de la major simplicitat. El guany és infimíssim. Antigament es passaven llargues temporades, que arribaven fins a anys, sense veure ni posseir un diner; el reduït guany que tenien el cobraven en bestiar, i la possessió d’aquest i la seva contemplació, amb l’íntima satisfacció que era de la seva propietat, en-cloïen tot el sentit de joia i contentació de la majoria d’ells, avesats a una vida austeríssima i simplíssima, d’horitzó limitat i d’escassíssimes necessitats, que ells mateixos se satisfeien. Tots els elements precisos per a aquestes escasses necessitats els treien del propi ramat i dels elements que els oferia la mateixa Natura que els rodejava.

Una pastora lluçanesa, dona ja vella, ens deia que si ella fos reina no menjaria sinó farines de fajol, carn de senglar, mel i formatge de llet d’ovella. Per aquella bona dona restava reduït en això el grau súmmum de la felicitat. Un deix de l’austeritat de la vida dels pastors ens el deixa entreveure la musa popular en la coneguda cançó Muntanyes regalades.

I una altra variant de la mateixa cançó ens diu:

I encara, a més a més d’ésser el menjar pobre i trist, no era pas tan fresc com podia ésser, puix que per al proveïment als cims elevats hi havia la seva dificultat. Mistral i Daudet diuen, parlant dels pastors provençals que peixien en les grans altituds, que els pujaven el recapte cada quinze dies amb un ruquet. La mateixa cançó afegeix:

Aquesta vida d’austeritat és suportada amb gust i conformitat, segons hem tingut ocasió de comprovar diverses vegades i segons ens diu també la Relació abans citada:

La mateixa austeritat els dóna un sentit de submissió que es manifesta per un profund respecte a l’amo i als seus interessos, els quals curen com a cosa pròpia. L’arrelat sentiment de respecte per a l’amo i d’amor i cura per als seus interessos es pot dir que és la base de la ramaderia, puix que si no hi hagués per entremig una gran dosi de bona fe per part de l’amo i del pastor, no podria existir la confiança que permet que els ramaders lliurin llurs ramats, que sovint constitueixen tota llur riquesa, als pastors, el quals se’n fan càrrec i se’n van amb ells a muntanya, on passen uns mesos, sense que, moltes vegades, el ramader en sàpiga res més fins que baixen; resta així completament a la mà del pastor tota la riquesa i fortuna del ramader.

També gaudeixen els pastors de gran predicament com a remeiers, car coneixen les virtuts medicinals de totes les herbes de muntanya, i en afers remeiers la seva paraula és autoritzadíssima i de gran valor entre el poble. Així mateix gaudeixen de gran fama com a meteoròlegs, i es tenen com a sentències llurs prediccions atmosfèriques. De manera subconscient el poble té pels pastors una certa admiració; els veu rodejats d’una senzillesa i una puresa que els donen sublimitat i eleva per damunt de la resta dels homes, més aferrats a la materialitat de la terra; així és que els veu a través d’una aurèola de semisantedat. És corrent la creença que Nostre Senyor volgué que fossin ells els primers a adorar-lo, per considerar-los els més purs dels homes i els més mereixedors de l’honor d’ésser els primers. Aquest mateix sentit d’elecció (naturalment, espiritual) que encarnen els pastors, encara el sent i el canta el nostre poble en la graciosa corranda que diu:

Abans de pujar els ramats a muntanya passen els carnissers a cercar el bestiar que van comprar per l’abril.

Porten un manyac molt dòcil i creient, proveït d’una grossa esquella, que és el que mena i fa seguir els caps comprats. Aquest manyac és qualificat de botxí, perquè és el que mena el bestiar cap a l’escorxador.

Els ramaders compren les herbes als propietaris de la muntanya per un espai de temps que sol comprendre generalment del 5 de juny al 15 de setembre. Paguen a raó d’un tant per cap, que vers el 1925 solia ésser de dos rals per tota la temporada. La compra de les herbes, la lloga dels pastors, igual que les enteses entre ramaders i l’establiment de tota la mecànica inherent a l’organització pastoral, es feia, a les fires, de paraula, és a dir, sense mitjançar-hi cap document ni testimoni, i a tracte de gent de bé. L’amo de les herbes ve obligat a tenir i mantenir un nombre de barraques suficient per al sojorn dels pastors, situades en paratges adequats per a pernoctar el bestiar i a distàncies convenients perquè sigui fàcil l’escampament dels ramats i l’aprofitament de les herbes fins al grau màxim. També són de llur càrrec les pletes o tancats de parets de pedra per a tancar el bestiar durant la nit.

Pel Ripoll és hi ha muntanyes comunals on poden anar a pasturar els ramats del poble.

Les cases que tenien dret de pastura i d’aprofitament d’herbes, s’aplegaven en comunes de quatre i venien obligades a distribuir-se el repartiment del pa d’oferta als aplecs del Santuari més immediat al paratge on tenien el dret de pastura. Havia de fer i repartir el pa una casa cada any; per tant, els tocava una vegada cada quatre anys. A més, havien de fer una coca grossa que portaven a l’altra casa de la comuna a la qual tocava repartir el pa l’any vinent. La casa que un sol any deixava de fer el repartiment del pa perdia el dret de pastura, dret que es repartien entre les altres tres de la comuna.

Per les contrades muntanyenques, sobretot on la ramaderia està per damunt de l’agricultura, els ramats tenien dret a entrar pertot arreu, mentre no fos sembrat o prat vedat per a afavorir el creixement de les herbes. En aquests casos els propietaris havien d’acotar i assenyalar ben bé llurs propietats per tal de prevenir els pastors que no hi podien engegar el bestiar. Els senyals variaven segons els indrets; el més comú era el de plantar canyes ben altes i visibles, amb un grapat d’herba o altre element vegetal al cim. Hi havia indrets que hi posaven creus de canya.

Els diversos ramaders que compren les herbes d’una mateixa muntanya o d’una regió muntanyosa més o menys gran fusionen tot llur bestiar en un sol ramat grandiós, que a voltes assoleix els vint i els vint-i-cinc mil caps.

Els pastors porten el compte estret del nombre de caps del ramat, assentat i anotat en el tirapeu que els fa de bastó, damunt del qual amb el ganivet marquen osques, ratlles, rodones, i d’altres talls de valor convingut equivalents a diverses quantitats. Prenen el nombre cinquanta per base de càlcul; fan tants senyals com grups de cinquanta caps menen, i per assentar les fraccions es valen d’altres senyals. El bastó fa l’ofici de llibre de comptes. El sistema és primitivíssim; recorda els procediments cavernaris anteriors a l’escriptura fonètica i encara està en actiu en pobles de cultura retardada. També emprava aquest sistema la mainada de Caldes de Montbui que anava a fer la Serra Vella; el bosser feia una osca damunt d’un bastó per cada ral que arreplegaven de caritat. El càlcul a base de cinquanta respon a la forma primitiva de comptar valent-se dels dits de la mà, sistema que també recorda els jocs de dits de les mainaderes, les quals toquen graciosament els ditets dels infants mentre els reciten a ritme una cantarella de què coneixem més de cinquanta versions.

Per a menar la ramada són escollits els cinc pastors més entesos dels diversos ramats que s’apleguen. Els altres no pugen a muntanya i solen tornar a la pagesia del ramader per feinejar. Dels cinc pastors, el llogador de les herbes nomena el qui ha d’ésser el majoral. Per facultat tradicional el majoral és el responsable de tota la ramada i l’autoritat màxima d’aquella gran multitud. Ell escull i nomena els altres càrrecs. El pastor de la tarda, que és el segon en categoria, és el qui mena la ramada quan retira, així com el majoral la mena al matí en engegar-la. Dos dels altres pastors curen de la ramada, un per cada costat, i són qualificats de pastor de la dreta i pastor de l’esquerra. El cinquè, anomenat la mestressa, no es mou de la barraca i cura de fer el menjar i tots els menesters necessaris a la vida col·lectiva de la colla.

Els ramaders convenen el dia i el lloc on conduiran cada un el seu ramat i on faran la barreja del bestiar en un ramat magne per a pujar tot plegat cap a muntanya. La conducció del bestiar rep el nom d’acomboiar, i es fa a través de camins especials establerts des de temps molt remot, coneguts per carrerades. Aquestes rutes, després de les vies fluvials, amb tota probabilitat foren les primeres que es van establir, puix que la transhumància respon a les necessitats de la ramaderia, en iniciar-se la qual va sorgir el començ de la propietat, i l’home va subjectar la seva vida i tota l’organització del seu estat a les conveniències del bestiar (que constituïa tot el seu cabal i la font de totes llurs necessitats), com fins ara ban fet els grans pastors d’alta muntanya. El nombre de carrerades és incalculable; s’estenen per tot el nostre país i el creuen en totes direccions, des de la costa, on baixa a passar part de la hivernada una porció de la població animal ramadera, fins als cims més alterosos de tot el sistema orogràfic que creua el país.

Les carrerades solen tenir set canes d’amplada i generalment s’estenen per terrenys una mica mes baixos que el nivell per on passen, per tal que restin més determinades i precisades i el bestiar vagi més segur, sense que es pugui desviar. Hom evitava tant com podia que les carrerades passessin per les valls i per les terres de conreu; lliscaven amb preferència pels cims i per les collades. Pels indrets on podien resultar més perdedores i esborradisses estaven determinades per grosses pedres arrenglerades i per pedres dretes a tall de fites o mollons. Les poblacions per on passen les carrerades tenen obligació de curar de llur conservació per compte propi i, sobretot, de determinar i delimitar ben bé llur curs, puix que els pastors no són responsables del mal que pugui fer el bestiar si s’esgarria a causa de no estar prou ben demarcada la carrerada. Moltes poblacions, per tal que les carrerades o camins ramaders quedessin ben definits, uns dies abans els adobaven a jornal de vila o treball comunal, al qual en uns casos solia prendre part tot el veïnal masculí apte per al cas, en d’altres només el propietaris veïns de les carrerades o bé només uns quants als quals tocava per torn. Per la Terra Alta els treballadors de jornal de vila eren convocats a toc de tabal; al mateix so es dirigien vers la feina i, un cop allí, treballaven al ritme del timbal, que, no parava de repicar mentre durava la feina. El dret de pas per aquests camins no pot ésser negat per cap motiu. El bestiar pot entrar fins a la distància de set canes per banda dins dels terrenys immediats a les carrerades i menjar les herbes o d’altres vegetals que hi trobi, sense que el propietari pugui privar-le’n, ja que es considera de necessitat per al nodriment dels ramats mentre van de camí. Els pastors solien portar una veta, generalment vermella, de tanta llargada com l’amplada de la carrerada damunt de la qual tenien dret. Tot propietari partioner amb la carrerada té dret de munyir les ovelles que desitgi, mentre el fer-ho no representi un obstacle o dificultat per al curs del bestiar. També té dret damunt d’una part dels fems que els ramats deixen a llur pas, en compensació del perjudici que pugui ocasionar-li l’entrada de bestiar en les seves finques.

Els pastors venien els fems o xerri que produïa el ramat en els llocs on pernoctava durant el camí. Tenien dret d’adquirir-lo els veïns del poble en el terme del qual el bestiar havia passat la nit, seguint un torn establert rigorosament i prèvia avinença de preu amb els pastors.

Uns dies abans d’acomboiar un ramat, fa tot el curs de la carrerada un pastor, qualificat d’avisador, que anuncia a les autoritats de totes les poblacions del curs el pas pròxim del ramat, el nombre de caps de què es compon i, si fa no fa, el dia i hora en què passarà. L’avisador segueix el mateix camí fins a la muntanya, on arriba uns dies abans que el ramat, i mentrestant prepara la barraca i les pletes i fa el menester perquè quan arribi el bestiar estigui tot endegat. Les autoritats de les poblacions del curs de la carrerada anuncien al veïnat el pas del bestiar, a voltes a toc de campana i d’altres per pregó o personalment a cada propietari per mitjà de l’agutzil. Sobretot es prevé que hom deixi ben expedita la via per tal de no sortir perjudicat del trànsit de tant de bestiar. Hi ha carrerades que passen pel carrer major, travessen l’interior de les poblacions i àdhuc segueixen la llargada del carrer major i creuen la plaça. En cas de passar ramats el diumenge a la tarda, s’han de deturar les balles, a voltes unes hores, per donar pas al ramat. És costum general que l’agutzil vagi a esperar el bestiar al començament del terme i que no el deixi fins que en surt, per tal de poder testimoniar les anormalitats que es puguin produir i de percebre la petita quantitat que han de pagar els pastors en concepte de dret de pas. Hi havia pobles on, així que entrava un ramat en el terme, era vigilat per dos veïns escollits per rigorós torn, els quals el seguien fins que entrava en el terme veí, on ja l’esperaven els dos vigilants d’aquell altre poble. Aquests vigilants feien alhora com de guia del pastor quant als punts més avinents per a deturar i murriar el bestiar i perquè pogués pasturar a conveniència del poble, que era sempre en indrets i paratges establerts per una tradició secular. També és costum que cada propietari de finques que limiten amb la carrerada vagi a veure el pas del ramat des de la seva propietat per evitar que el bestiar s’escampi fora del radi precís de les set canes.

El dia abans d’emprendre la marxa hom estovava els collars de fusta per tal que no es trenquessin en obrir-los. Per ablanir-los eren posats dins d’una caldera d’aigua ben calenta.

Hi ha pastors que abans d’emprendre la marxa fan beure vi als manyacs per tal que cobrin coratge i ardidesa per a resistir més la caminada, puix que de llur resistència depèn la de tota la ramada, que mansament els seguirà i farà allò que ells facin.

La conducció de tant de bestiar requereix tota una tècnica. Davant de tot hi va el majoral, que és el responsable. Hom escollia per guia el moltó que tenia més asta, és a dir, el més ben plantat, gros i bonic, que lluïa un collar molt ben musicat i decorat, del qual penjava la borromba més grossa i més sonora. Anava tot pintat amb dibuixos i ratlles de diversos colors, formant combinacions i conjunts capriciosos. El seguien els crestons també més astats, aparellats de dos en dos un al costat de l’altre, igualment amb collars dels quals penjaven grosses esquelles i molt ben guarnits. A la seva vora hi va l’apotecari, un altre manyac que en lloc de borromba duu penjada al coll la banya de l’oli de ginebra, emprat pels pastors com a panacea universal per a guarir tots els mals del bestiar. Estesos per les vores del conjunt i a distàncies convenients hi va tot un rengle d’altres manyacs, portadors de borrombelles i borrombins que amb llur so fan de guiatge al nucli gros. A dreta i esquerra hi ha un nombre variable de pastors, segons els casos, que amb crits i ahucs especials deturen els caps que s’esgarrien, i tota una munió de gossos d’atura molt intel·ligents que, més que els pastors, atalaien el bestiar quan s’esbarria. Amb una intel·ligència veritablement sorprenent, empaiten i condueixen el bestiar al camí amb tant de zel com els propis pastors i amb més lleugeresa i activitat que ells mateixos. Tot el bestiar del ramat porta al coll la seva esquella, que varia de mida i de so segons la categoria de la bèstia i el seu rol i lloc dins del conjunt. El pas d’un ramat se sent des de molt lluny; el dringar de la diversitat d’esquelles i el profús remoreig de llur conjunt produeixen un so polifònic que respira la grandiositat i aire de les sublims altituds, familiars a l’humil bestiar, on s’inspira per a les seves cançons la senzilla i ingènua pastoralla que el mena. La remor múltiple de l’esquelleria del ramat quan va de camí és imitada per la següent cantarella, que entona la mainada en veure passar un ramat. El pastor hi rep el nom de Joan, nom que, com hem referit abans, es diuen gairebé tots els pastors i que hom els aplica genèricament quan no els coneix l’apel·latiu propi.

Cada esquella té un so propi i especial ben distingible per les orelles dels pastors, educades i refinades en aquesta mena de sons. Cada pastor sap reconèixer cada cap a distància pel so de la seva esquella. Es conta el cas d’un procés per robatori de bestiar en què foren presentades als testimonis més d’un centenar d’esquelles, entre les quals havien de conèixer les del bestiar motiu de la causa. Els requerits van al·legar que no es veien capaços de conèixer les esquelles si no les sonaven. Els fou permès de fer-ho i amb tota facilitat les van identificar pel so.

Les esquelles reconeixen origen màgic; llur so no és precís per al govern del bestiar. A través de llur ús multisecular ha arribat a donar-se’ls una aplicació pràctica no pas indispensable. Tant llur so com la materialitat del metall de què estan fetes, així com el gravats i figures que les adornen, sobretot en d’altres pobles, responen a un sentit màgic encaminat a allunyar els mals esperits i a preservar el bestiar de tot mal provinent, pel pastor d’ahir i gairebé encara pel d’avui, de males arts, encisos i bruixeries. Els pastors asturians encara creuen que l’animal que des del néixer no ha deixat de portar esquella està immunitzat de tot malefici i que, si l’embruixen, l’encís cau damunt de l’esquella, que es trenca en dos trossos, però l’animal resta indemne. El mateix origen reconeixen els motius ornamentals dels collars, a voltes policromats bigarradament, sobresortint-ne molt el vermell, que és el color més desafecte als esperits malvolents.

Darrera del nucli compacte del bestiar segueixen un o més ruquets anomenats robassers perquè porten la roba, carregats amb el bagatge que constitueix el reduït i simple aixovar dels pastors mentre són a muntanya, tot ben plegat i posat en sacs, disposats a cada costat de les atzembles a tall de costals. A part de la roba individual de cada u, que es limita a una mudada, duen els llits especials de pastor, qualificats de burro o de pastera, segons la forma, les pells que els fan de jaç i d’abrigall, el gauzin de ferro per a suspendre la caldera damunt del foc dins de la barraca, els atuells per a cuinar la minestra, la vaixella individual i per als gossos, obrada en fusta pels mateixos pastors, les eines de fustejar per a fer collars i d’altre utillatge de fusta a fi d’entretenir-se mentre guarden, el paraigua vermell, el fanal i poca cosa més.

Malgrat ésser en ple estiu els pastors no s’obliden pas d’emportar-se’n la capa, perquè:

Totes les despeses del transport de les robes i petits estris que formen l’aixovar o bagatge del pastor en la seva vida transhumant ha de pagar-les l’amo, i han d’ésser també de la seva propietat els atuells culinaris grossos, com marmites, calderes, tres pals, llanterna, barral, bot per al vi, etc., que no són d’ús pròpiament individual del pastor.

Les carrerades o cabaneres tenien un murriador en el terme de cada poble per on passaven per tal de poder-hi fer parada i murriar el bestiar. Aquests deturadors reben diversos noms, entre d’altres el de desviada al Pallars i el de musquera a la Ribagorça.

Els pastors s’instal·len pel breu espai de temps que hi han de sojornar i refan les forces, perdudes per la fadiga del camí, menjant i dormint a conveniència. A voltes s’allotjaven en els hostals i posades que trobaven en ruta, seguint costums vells establerts per tradició. Els hostalers o llurs familiars havien de vigilar el ramat, mentre el pastor dormia, com una obligació tradicional comportada pel fet de donar posada i hostalatge al pastor.

La jornada mitja dels ramats, quan van de camí, sol ésser de dotze hores més o menys, puix que sempre procuren arribar a lloc adient i establert pel costum per a poder pernoctar. Les jornades dels ramats equivalen aproximadament al camí que hom fa d’ordinari en un espai de temps de dues a cinc hores, segons els trajectes i els terrenys.

Els pastors, per tal d’amenitzar la prosa del caminar feixuc i monòton per terrenys enclotats, mancats de visualitat que alegri llur vista avesada als horitzons infinits de les grans alçàries i a la diàfana transparència dels cims, canten cançons i sonen músiques que marquen el ritme de la marxa i ajuden a fer seguir bé el bestiar, el qual, com si entengués l’aire de les melodies, camina més bé i amb més ordre. Els pastors del Lluçanès cantaven una variant melòdica de la Cançó dels tres tambors de ritme adient per a conduir la ramada. La iniciava el majoral des del cap de la ramada i responien els altres pastors alternadament i de manera adequada al bon seguir de la marxa. El majoral alternava el cant, sobretot de la recobla, fent petar unes xurriaques enlaire, totes musicades i enflocades del mànec, que portava expressament per marcar el ritme amb la frisel·la. Els altres pastors alternaven el cantar amb el toc de la samsònia, que, aplicada davant dels llavis, feien sonar tot caminant. Aquesta cançó té tota la valor d’una tonada de treball.

És possible que la transhumància del bestiar hagués donat lloc a algunes pràctiques rituals avui perdudes. Trobem un costum curiós que sembla recordar un ritu d’iniciació o de passatge dels rabadans. Per regla general, quan els ramats passen l’estiuada a l’alta muntanya, no solen intervenir-hi rabadans, però si alguna vegada n’hi van, els fan creure que els ponters els faran pagar un tribut fabulós per passar el pont; tribut que puja un nombre d’unces en or que el pobre minyó ni té noció de la quantitat que representen. Per tal d’alliberar-los de la gabella els fan vestir de moltó, ben tapats amb les pells que duen per al jaç i com a abrigalls, i els fan caminar de quatre grapes, barrejats amb la multitud de les ovelles, per tal que els burots no se n’adonin i puguin passar com un cap de bestiar. A aquest respecte és oportú referir que en els grans ramats en els quals anaven rabadans, en passar el pont de Lleida o de Balaguer, per exemple, els vailets duien vestits d’animal i caminaven de grapes, confosos entre la turbamulta del bestiar.

Per les contrades altes no massa llunyanes de Barcelona: Montseny, Montserrat, Serres de Bertí i d’altres, feien creure als rabadans que Barcelona era un estany immens ple de fang i de llot on el bestiar tot s’enfangava. També els deien que era una mata immensament grossa, com un bosc espessíssim, d’on qui hi entrava no en podia sortir.

Els vells pastors empordanesos que pasturaven llurs ramats pels plans de Campmagre i el Pla Guillem, abans d’arribar-hi, quan pujaven de la terra baixa, així que albiraven llur barraca, per apartada que estigués, hi engegaven set cops de pedra amb el mandró o la bassetja per tal de fer-ne fugir el carmançó, mena de simiot marraco, negre com el sutge, cobert de llana des de la clepsa fins a les plantes dels peus, esperit de la muntanya, de la qual es té per amo i que s’instal·la a les barraques tan bell punt els pastors les abandonen. Veure’l porta gran desventura, i d’ací que se’l faci fugir a pedrades des de tan lluny com es pot. Hom té, però, de bon averany que hi visqui durant la hivernada, sota la gruixa espessa de neu que inunda les barraques, perquè les conserva i guarda de caure. La personalitat d’aquest ésser és poc definida; sembla que és un de sol posseït del do del desdoblament; per això és alhora a toies les barraques de la muntanya, tot i ésser sempre el mateix i un de sol. És possible que recordi un geni de la muntanya —per l’estil de com la molsosa ho és dels boscos— que exerceix un domini damunt de tot allò que s’hi fa i de les construccions que s’hi alcen, i qui sap si ahir calia matar-lo per desposseir-le’n temporalment, mort que es feia a cops de pedra, segons les formes primitives de lapidació.

Per la Terra Alta, el Matarranya i el Parrissal, així que els pastors arribaven al paratge on havien d’estiuar, el majoral clavava la cabra a terra com a acte de presa de possessió, i no la podia desclavar ningú més que l’amo del bestiar. Acabada la temporada, en què calia pagar la lloga de les herbes, feia cap el ramader, la pagava, desclavava la cabra, i el ramat es posava en marxa cap a la terra baixa.

Arribades les ramades a muntanya les desesquellen, puix que per a pasturar pels cims no calen les esquelles. Solen penjar-les al defora de la barraca en unes estaques que ja hi ha clavades expressament. Els pastors viuen en barraques de pedra seca de forma circular i amb la coberta semiesfèrica. El majoral dorm al ras dins d’un artefacte especial anomenat el burro. Així està més a la vora del bestiar del qual és responsable. Decideix els llocs on cal menar el bestiar per a la pastura i mana a cada pastor la feina a fer.

Les jaces d’alta muntanya on pernoctava el bestiar venien a constituir com una població temporal estival que podia ben recordar el tipus més primitiu d’agrupacions urbanes, sobretot dels pobles pastors. Consistien en un gran nombre de barraques, una per cada pastor, esteses en rodona, al centre de la qual restava com una plaça espaiosa on s’aplegava el bestiar per dormir sota la vigilància dels gossos i la guarda dels pastors, que dormien amb un ull obert, amatents a llevar-se a la més mínima anormalitat. Les barraques eren circulars, segons el sistema més primitiu d’habitació, amb parets de pedra seca i cobertes de brancatge recobert amb xerri o fem d’ovella que les feia impermeables a la pluja i a la neu, ensems que les mantenia calentes i permetia de suportar el fred de les nits d’alta muntanya, intens malgrat ésser en ple estiu. Un extrem era destinat a la llar, on es recolzava la cabreta o el gauzín de penjar l’olla damunt el foc, a tall de calamàstecs. Part d’amunt del recó del gos hi ha un forat que fa l’ofici de xemeneia. S’entra a la barraca per una porta baixa, tant, que hom hi ha de passar ajupit completament. Vora del cercle de barraques individuals sol haver-n’hi una altra de més gran i col·lectiva, amb les mateixes característiques que les altres i a voltes de planta rectangular, on s’apleguen els pastors les nits de tempesta i en casos excepcionals. La vida es fa tota al ras i només es va a la barraca per dormir o soplujar-se del mal temps.

Aquest tipus de construcció és comú arreu de les terres mediterrànies, on es troba en les petites construccions de camp i de muntanya emprades com a estada i sojorn temporer, les quals responen a les formes més velles de construcció de pedra i són força semblants als sepulcres tumulars prehistòrics de les contrates del migjorn de la Península. Totes les que coneixem són tan velles que hom no té record de llur construcció; semblen ésser obra de mestre de cases, possiblement paredaire, gent especialitzada a refer parets i adobar esquerdes de les construccions escampades pel camp i per la muntanya, feina en què s’havien especialitzat els cerdans. No ens estranyaria que algunes barraques fossin obra de pastors. És corrent que els pastors adobin els estralls i desperfectes produïts per l’acció del temps i per les crues tempestes de muntanya.

Una de les primeres coses que feien els vells pastors empordanesos en arribar a muntanya era dir el parenostre de les puces, el de les rates i el del jaç, oracions quimèriques per a fer fugir les puces i ratolins que envaeixen les barraques i perquè el jaç s’estovi i faci de més bon jeure. El llit del pastor és fet de balac i rama de pi negre de muntanya i no es distingeix pas per la comoditat; és cau de puces de muntanya o de pastor, molt petites, vermelles i més fibladores i saltadores que les altres i que fan de molt mal agafar. Altres estadants de les barraques són una espècie de ratolins blancs, així mateix molt petits, que de nits surten de llurs caus, es passegen per damunt dels qui jeuen i se’ls posen pertot arreu —butxaques i sarrons— en cerca de menjar, i no hi ha recó ni indret salvat a la seva vora. Aquests estadants no fan gaire confortable l’estada a la barraca, i els pastors acudeixen a diverses pràctiques per tal d’alliberar-se’n fins on poden.

Els pastors empordanesos, per tal de celebrar l’arribada a muntanya, així que s’havien instal·lat feien un gran àpat de sopes amb llet munyida de les ovelles millors del ramat i escalfada obligadament sense foc, servint-se de pedres roents que posaven dins de la llet per tal de fer-la bullir i coure el pa de leo sopes, de les quals menjaven a compliment tota la pastoralla i àdhuc els gossos. El sistema de cocció per acció indirecta i sense sotmetre el vaixellam a l’acció del foc és antiquíssim; recorda temps anteriors a la terrissa en què els bucs i recipients per a contenir líquids eren de fusta i, per tant, no podien ésser sotmesos a l’acció directa de la flama. El sistema encara és usat per la pastoralla pirinenca de valls ponentines, que guarden la llet en ferrades i atuells de fusta obrats per ells mateixos.

Una part de les herbes del port de Beret, a l’Aran, eren llogades a pastors de l’Ariège que venien amb llurs ramades a sojornar entre els pastors aranesos durant una temporada. El dia de l’arribada l’havien celebrat amb actes de germanor, entre els quals figurava el ball d’una burreia típica dels pastors que dansaven conjuntament aranesos i ariegencs.

Encara que els diversos pastors fusionats en un sol ramat fessin vida en comú, a muntanya no hi vivien pas. Cada pastor tenia el companatge propi que li feia arribar el seu amo amb independència dels altres pastors, i, per bé que plegats, cada u menjava del seu, amb més o menys abundor segons fos la generositat del ramader. El parament de la barraca i aixovar culinari, igualment que el fanal, el gauzín, els tres peus i l’altre utillatge d’ús comú, els proporcionava un o més dels ramaders, segons conveni establert en ajustar la barreja del bestiar i la mescla d’interessos. Tota l’altra convivència pastoral a muntanya era ben comunal; s’ajudaven els uns als altres en totes les contingències, sempre sota la direcció del majoral que exercia una plena autoritat semipatriarcal damunt del conjunt.

Els grans ramats de muntanya són manats només per pastors. Com ja hem dit, no hi solen anar rabadans, perquè no hi calen. Aquests només ajuden el pastor en la terra plana i quan viu vora de la casa del ramader. Mentre el bestiar és a estiuar els rabadans resten a la casa. Si llurs pastors n’estan contents, és costum que en deixar-los per anar a estiuar els facin algun present. Molt sovint els donen una cullera i una forquilla de fusta obrades pel mateix pastor.

La indumentària que podria qualificar-se d’estival, típica i pròpia dels pastors, no varia gaire de la que usen els pagesos de les diferents contrades; en canvi, la d’abric o hivernal, així com la destinada a guardar-se de la pluja, ofereix curioses particularitats segons els indrets. La d’Andorra, Bergadà, Cerdanya, Garrotxa, Guilleries, Empordà, Lluçanès, Ripollès i Rosselló consisteix en calces, gec i armilla, que no presenten altra particularitat que la d’ésser les dues darreres —casos avui ja molt rars— fetes de pell d’ovella sense tondre. Al cap porten gorra o barretina; s’ha perdut gairebé per complet l’esclopet o pelut. Calcen espardenyes o esclops, i contra la mullena es cobreixen i preserven amb botins i amb «culero». Cap al Pirineu occidental són usades les avarques, i contra la humitat, el pitral i el davantal, i a la Ribagorça encara s’usa el barret de pastor. Els pastors de les contrades tarragonines portaven al cap, com a distintiu de llur ofici, la musqueta, i no els coneixem altra particularitat. Els de les regions més properes a la ratlla de l’Ebre, València i Aragó vestien balons, per sota dels quals els sortien les marineres. Duien el cap cobert per esclopets, a l’hivern, i amb rotllo o rotlla, a l’estiu; a les cames, calcilles, i als peus, calcigues o patrigues, a l’hivern, i avarques, a l’estiu. Per a combatre la humitat usaven antipares i pellissa; duien a la cintura una ampla faixa, i a l’estiu anaven en mànigues de camisa, de color indefida de tan bruta. La poètica i tradicional samarra, nosaltres no l’hem trobada vivent, i creiem que fa anys que ha caigut en desús; per les contrades occidentals quasi no és coneguda; en canvi, havia estat molt usada cap al Pirineu. Generalment les robes de pastor solen ésser fetes de llana, sobretot les d’hivern, i també de vellut ratllat, del més bast.

En temps passats en què la vida pastoral tenia més esplendor que en els nostres era arrelat costum que els pastors es fessin ells mateixos la roba de llur ús. De la llana que treien del bestiar que ells tenien en el ramat, o sia la tinguda, en venien la millor, i la més basta, sobretot la negra, la filaven ells mateixos de manera ben pròpia i especial, car se servien de filoses més grosses que les altres, malgrat no usar-se’n per a filar aquesta fibra. Un cop filada la llana, la duien a teixir a casa del teixidor, i, d’aquest, al noc, a treure’n la borra. Obtinguda la baieta, ells es tallaven i cosien grosserament i bastament les peces de roba que els interessava. Per a tallar-les agafaven una peça de roba vella igual a la que es proposaven de fer, descosien les talles i, aplicades damunt de la baieta, les feien servir de patró per a tallar la nova, la qual cosien després grosserament. Per aquest procediment han sobreviscut, a través de nombroses generacions pastorals, les mateixes formes i talls en la indumentària.

Amb agulles fetes de boix i de bruc es feien els mitjons, els peücs, les samarres, tricots i les altres peces de punt d’agulla que empraven. També es feien els esclops, soques o xipelles de pell amb sola de fusta i ferrades amb pedres fogueres. Portaven camisa de cànem obrada per les seves mullers. Les barretines, tampoc se les feien ells. Antigament les duien una mica diferents del tipus comú; eren intensament còniques i acabaven en punta. Semblaven la cofadura d’alguns personatges de mascarades i representacions carnestoltesques que semblen reconèixer un deix mític o sacerdotal. Els vells pastors eren molt donats a embellir-se la roba amb temes ornamentals de caire pastoral fets amb línies i figures geomètriques molt elementals o figurant temes vegetals. Empraven fils de colors vius, entre els quals sobresortien el vermell i el verd.

Els pastors, sobretot quan fan vida a muntanya, solen dedicar-se a alguna feina que, al mateix temps que els ajuda a passar les hores pesades i monòtones en què el bestiar pastura tranquil·lament, els permet de guanyar alguna cosa. La feina més estesa és la de fustejar, o sia construir objectes de fusta, com ja al·ludeix la relació de la vida dels pastors:

Als vells ramaders els sabia greu que els pastors fustegessin o fessin estris de fusta, sobretot amb la finalitat de vendre’ls, perquè creien que l’atenció que dedicaven a aquesta feina la distreien de la guarda del bestiar, que en valia de menys. Per efecte d’aquesta opinió deien:

Els rossellonesos solen dedicar-se a la producció de petits objectes de cistelleria. Treballen el vímet, que cullen a la mateixa muntanya. Per les pedregoses muntanyes del Pirineu occidental treballen les pedres d’esmolar navalles i eines delicades, les quals tallen, els donen formes convenients, i les enganxen unes amb altres perquè ofereixin dues cares de tremp diferent.

Una altra ocupació molt en ús és la recerca i collita de plantes i flors medicinals i d’altres menes per a proveir-ne els herbolaris i remeiers populars, així com també d’altres fruits i productes de la flora bosquetana. També fa al·lusió a aquest costum la citada relació:

També es dediquen a la cacera, però no a tret, sinó més aviat parant llaços i trampes; així ens en parla la prou esmentada relació:

El guany dels pastors ha variat molt de mig segle ençà. Fins a la darreria del segle passat solien guanyar mitja unça d’or a l’any, i si l’amo estava content d’ells i les ovelles havien anat bé els donava un cap de bestiar per estrenes. Era corrent que escollissin una ovella, perquè podia criar i així augmentava el guany. Els rabadans guanyaven un xavo al dia, que equivalia a un dobló o un napoleó d’or a l’any, i unes calces que no sempre eren noves, i si les cries havien anat bé hom els donava a més a més un xai. Més ençà el guany del pastor s’elevà a un ral diari, així mateix cobrable per anys, que venia a ésser una unça anyal. Ara fa una quarantena d’anys els pastors ripollesos i empordanesos guanyaven una pesseta diària, i en fa una vintena que els lluçanesos cobraven deu pessetes al dia. Els mitjos pastors o bessivers, ara fa una quarantena d’anys, guanyaven mitja pesseta de jornal, i en fa una vintena que en guanyaven una. Sempre, a més del sou, va comprès el companatge i la coberta, és a dir, la vida i el sopluig, en barraca quan és a muntanya, i quan és a la terra baixa o a garrigar per la terra plana, en una casa per a estatjar-se. A més del que ja hem dit, els pastors tenien dret a la tinguda, que consistia en un nombre de caps de propietat que podien tenir en el ramat de l’amo que mantenia i corrien a càrrec seu com si fossin seus i com la resta del ramat. La importància de la tinguda del pastor estava d’acord amb la del ramat que guardava. Era general, sobretot quan el pastor era fadrí, cobrar el sou en carn, és a dir, en bestiar, que hom valorava al preu corrent, comunament amb certa lliberalitat, bestiar que passava a augmentar la tinguda. Per aquest procediment els pastors anaven augmentant llur patrimoni, i si ensopegaven anyades bones per al bestiar i no havien de lamentar cap malura, al cap d’uns anys arribaven a tenir un petit ramat propi que els permetia de fer-se independents i passar de pastors de lloga a petits ramaders i poder guardar bestiar propi. Molts dels petits ramaders de la nostra muntanya han iniciat llur capital en l’exercici de l’ofici de pastor.

Els pastors, mantinguts per l’amo, que alhora els donava casa, vestits amb la llana que treien de llur bestiar i calçats amb esclops, xipelles o soques que ells mateixos es feien, sentien ben poca necessitat de diners en metàl·lic, la qual podien cobrir amb el que treien fustejant, cercant herbes remeieres o, com els rossellonesos, fent cistells.

Les llogues dels pastors comprenien un any, que començava i acabava per Sant Miquel, que és quan el bestiar ha baixat de muntanya. No comprenia de Nadal a Nadal com la de la resta de la mossolada. Encara que la lloga no fos convenient per a alguna d’ambdues parts, no era rescindible abans del termini establert per la consuetud.

Els ramats rarament són del tot del ramader. És corrent donar parts als familiars. Al Rosselló, quan naixia un fill, era corrent dotar-lo amb la millor anyella de l’any, la qual, si resultava bona, al cap d’un temps ja havia format un escarot o petit ramat que constituïa un dot que permetia d’emancipar-se econòmicament. Sobretot si eren noies, la part formava la base del dot. De petits se’ls feia guardar llur bestiar per tal d’ensinistrar-los en la ramaderia i despertar-los el goig i l’afany de curar de llurs interessos.

L’amo d’una ovella, sia qui sia, té propietat damunt de la naixia, és a dir, de tota la successió que se’n derivi, la qual pot vendre o mantenir en el ramal segons conveniència.

Arreu dels pobles de civilització moderna hom té la música natural i tradicional com a patrimoni gairebé únic dels pastors, i hom els creu músics per excel·lència que senten la música vinculada en ells mateixos per una raó atàvica d’ofici. Els animals domèstics senten el ritme, alguns d’ells amb força intensitat, i els pastors d’arreu del món se’n serveixen per a agombolar-los i conduir-los. Fins tot just ahir entre els pobles civilitzats, i encara ben bé avui entre cultures ressagades, els pastors es serveixen de la cançó com d’una eina necessària per a governar més bé els ramats. La cultura musical dels pastors, tradicional arreu, no respon a una necessitat espiritual de caràcter artístic, sinó a un fet pràctic francament utilitari, i té la valor d’una eina, la mateixa que pot tenir el tirapeu d’agafar les ovelles per les cuixes o la bassetja per a engegar-los una pedrada i conduir-les a llur camí quan s’esgarrien. I entre les cançons que fan netament l’ofici d’eina es compten les de senti màgic referents a l’elaboració de la llet, les rítmiques emprades per a la tosa i les que recorden danses relacionades amb pràctiques de tipus màgic o religiós, a les quals sembla pertànyer tot el vast panorama dels nostres ballets, tant més com més són dansats per un estament especial o en un moment donat del curs del calendari o precisament en llocs o ocasions determinades.

Aquest sentit és universal i pertot hom té els pastors com a músics innats, mestres de la cançó i dipositaris i transmissors del patrimoni sagrat de la música tradicional; arreu hom associa tant la idea de la música amb la de la guarda del bestiar que no s’imagina un pastor desproveït de flabiol o de l’instrument músic de factura més simple, tradicional i típic del país. La paraula pastors equival a música, i la música natural porta a la idea de pastors. A casa nostra, i probablement en d’altres pobles, en tots els agrupaments de gents en què es canti o es contin rondalles: espellonades, desgrunades de blat de moro, pelades d’ametlles, filades i per l’estil, si entre la colla hi ha un pastor, sempre se li dóna la preferència, i tothom es guardarà de començar a cantar o a explicar ni a passar davant del pastor ni a contradir en res la seva paraula.

Entre el bagatge dels pastors mai no mancava algun instrument rústic per a fer música durant les estones avorrides de plàcida guarda, perquè, com diu la musa popular:

Els pastors lluçanesos sobretot, tant cantaven com xiulaven, i, semblantment com de cançons, tenien xiulades especials per a cridar i menar el bestiar per diverses de llurs necessitats.

Cada matí, a l’hora d’engegar el ramat, el pastor crida els manyacs, que són els que han d’anar al davant de la gran trepa, que els seguirà cegament vagin on vagin. Avui els criden amb un xiulet; ahir al so d’una cançó, la qual no fa pas gaires anys que encara cantaven els pastors lluçanesos. Fos quina fos la que cantessin, els manyacs se sentien cridats pel sol fet d’oir cantar; tot amb tot, existia un petit repertori de cançons preferit per a aquesta funció; una de les més emprades era la del Rossinyol:

A part de les tonades de valor melòdic, els pastors tenien tot un repertori de xiulets especials que constituïen un vocabulari xiulat o un codi de senyals, tant per a dirigir-se al bestiar com per a entendre’s entre ells a distància. La cançó de la Mare de Déu del Coral diu:

L’Alabau, heroi de la cançó, deia que xiulant faria acudir al seu ajut una munió de pastors i de rabadans. Els vells pastors també feien la busaroca, que consistia a posar-se les dues mans juntes davant de la boca fent capella i proferir un crit intens, prolongat i modulat de manera variable fins a matisar el so de manera convinguda i admesa com a senyals entre gent de muntanya.

Les Cabrelles eren preses com a signe calendàric estel·lar que marcava tant el moment adequat per a l’anada o el retorn dels ramats a muntanya, com l’hora pròpia per a engegar-lo a la pastura o recollir-lo a la pleta o encorralar-lo. Coneixem diversos refranys que relacionen els costums ramaders amb les Plèiades.

Els ramaders lluçanesos pujaven a veure llurs ramats a muntanya almenys una vegada a la temporada. Era obligat passar una nit com a mínim entre els pastors i el bestiar. Solien portar abundor de bon recapte i de bones menges per a la pastoralla, que feia un bon sopar i bevia a compliment el vinet rebut a la salut de l’amo i del bestiar. En havent sopat solien fer un ball rodó al voltant de la foguera que havien encès part de fora de la barraca per festejar la visita i damunt de la qual havien parat la cabra per coure el sopar. Els rabadans i la gent jove (puix que els vells no tenien prou delit) a cada caiguda de la frase musical, i quan la rodona es deturava, es desprenien de les mans dels companys, amb la mà dreta s’agafaven un peu i amb l’esquerra una orella i, tot saltant, feien un ràpid giravolt damunt d’ells mateixos; tot seguit es tornaven a agafar a la rodona, i volta que volta en ball rodó mentre hi havia delit per a rodar i buf per a fer sonar el flabiol, que solia tocar el majoral o el pastor més vell i, per tant, amb menys delit per a saltar i guimbar.

Fins a la darreria de la vida tradicional dels pastors, quan eren a muntanya havien conservat maneres arcaiques de produir el foc, ja que per efecte d’una arrelada aversió es resistien a emprar llumins. Generalment picaven foc amb dues pedres fogueres o amb una i un bocí de ferro exprés qualificat de picafoc o bé amb l’esquena de la fulla del ganivet. Amb les espurnes encenien un ble de cotó o una metxa que els servia per a propagar el foc a un grapat de fanàs, fenc o altra herba seca. Els pastors de la Coma de Bruc, a la Vall Farrera, empraven dues pedres blanques que anomenaven corrubins.

Entre pastors lluçanesos es tenia per dolent picar pedra amb ferro; per això feien el foc servint-se només de pedres. Era obligat que el foc de la cabanya el fes precisament el majoral; cap altre pastor no picava foc si no era per encendre el pipot, i encara fora de la barraca, puix que en aquesta ho feia amb el de llar. Feien tots els possibles per conservar el foc de l’un dia per l’altre i tenien gran goig de no haver-lo d’encendre gaires vegades durant el sojorns a muntanya. Aquests costums, de sabor molt arcaic, semblen recordar encara els ritus de la religió familiar de les velles cultures patriarcals típiques dels pobles pastors.

Els pastors només fan dos àpats de calent: un al matí abans d’engegar i altre al vespre en tornar. El recapte varia segons les contrades; per regla general sol ésser a base de verdures, patates i llegum, comunament mongetes, gairebé sempre sense tall; abans només bevien vi el diumenge i també només menjaven tall aquest dia. Aquest és el menjar col·lectiu. Cada u ha de fer-se les sopes, que no entren en el companatge i que tampoc ve obligada a fer-les la mestressa, la qual es limita a tenir aigua calenta perquè cada pastor se les pugui escaldar individualment del seu pa i en el seu cargolí, ull de bou o cassola i se les amaneixi amb el seu oli. És corrent que en facin de més per tal de poder-ne donar al gos. Als bessivers, per la terra plana, si fan vida en alguna casa per compte de l’amo, tampoc mai no els donen sopes, car no són compreses en el companatge. Durant el dia i mentre guarden solen menjotejar quelcom que cada u es porta al sarró, generalment pa i formatge, o llonganissa, sovint present de la ramadera per a tenir-los contents.

Els pastors de la Serra de Pàndols i dels ports de Beseit menjaven en comú, servint-se d’una mena de ribell qualificat de pitança. El majoral, amb una llossa de fusta, marcava la part de cada pastor, i tots asseguts a terra, al voltant de la pitança, amb la cullera pròpia menjaven de la part que el majoral els havia destinat. Ningú més que ell no podia disposar de llossa i de la bóta del vi, que solia tenir una a la dreta i altra a l’esquerra. Quan ell bevia, tots els altres havien de parar de menjar. No podia beure ningú primer que ell. Generalment en beure es passaven la bóta de l’un a l’altre. Quan bevien deixaven un bocí de pa damunt de la seva part de la pitança com a signe de propietat i perquè ningú no n’agafés. El qui ho feia era castigat a donar tres voltes a peu coix i agafant-se una orella, o de quatre mans a terra, o assegut i de recules, o a fer tres passes endavant i dues endarrera. També queia en ban el qui seguia menjant quan el majoral bevia.

Abans de donar cullerada el majoral o el pastor més vell es treia la catxutxa, i els altres feien com ell; beneïa per tres vegades el menjar fent-hi tres creus al damunt i deia un parenostre que responien els altres pastors.

Abans, quan els llops abundaven i constituïen un perill per als ramats, havia estat costum que en arribar a muntanya els pastors matessin un xai i se’l mengessin com a primer àpat per celebrar l’arribada i perquè el llop no se’ls emportés cap cap de bestiar. Aquest àpat equivalia a una mena de conjura o compromís d’ajut per a defensar el bestiar del llop fos com fos. Si algun dels que hi prenien part no complia prou bé la seva obligació quan es presentava el cas era considerat com un mal company i era titllat pels altres, els quals un altre any esquivaven o rebutjaven la seva companyia. Sembla que molt temps enllà havien fet com una mena de jurament d’ajut damunt de la ovella morta i que no en podien tastar sense haver fet abans aquesta cerimònia. Pel Pirineu oriental l’àpat s’ha conservat fins a temps recents, però sense el sentit ritual d’abans.

Els vells pastors prenien un gran nombre de precaucions per tal de guardar el bestiar dels llops. Fou costum estès cercar tres pedretes blanquinoses i planes i enterrar-les a una fondària de set pams; creien que així el llop restava encortat i que de cap manera no podia donar ni una passa més enllà del punt on hi havia enterrades les pedretes. Per aquest procediment aïllaven i immunitzaven els indrets més freqüentats pel bestiar.

Quan els vells pastors havien de separar-se del ramat, per guardar-lo del llop plantaven drets a terra i alineats tres palets més o menys rectangulars que ja tenien per a aquest efecte i que formaven part de llur bagatge. Mentre estaven disposats com hem indicat, cap llop no podia acostar-se al bestiar de cent passes lluny.

També penjaven un gripau viu, cap per avall, al sostre de la barraca creguis que allunyava el llop i guardava les ovelles de coixera. Els pastors ribagorçans cercaven tres pedres ovoïdals, les enfilaven amb un fil i les penjaven ben a la vora de la pleta en la creença que no deixava acostar el llop i que preservava el bestiar de bogeria i de caparra. Creuen els pastors que el bestiar de llana sent la ferum del llop a gran distància, car el vent la porta i per mica que en faci n’hi ha prou perquè les ovelles la sentin des de molt lluny i se’n guardin. Tampoc r terrat, encara que faci molt de temps.

Quan els pastors maten un llop tenen bona cura d’enterrar ben bé els budells, els quals solen barrejar amb xerri o fem d’ovella per tal d’accelerar-ne la putrefacció.

Creien els vells pastors que els animals, després de morts, seguien exercint part de llurs facultats de quan eren vius. Era opinió estesa que el so d’un violí fet amb cordes de budell de llop esparverava i feia fugir el bestiar com hauria fugit del propi llop. Dins del mateix pla d’idees feia les cordes dels rabequets i dels violins de budell de ca, per tal d’esquivar els llops amb el seu so. Qui sap si l’ús d’instruments de corda per part dels pastors pot obeir a la creença referida i pot recordar temps en què estava més estesa.

Creien els vells pastors, abundant en aquesta mateixa idea, que la pell de llop, posada damunt d’una ovella, la consum i se la menja, i deien que els antics adobadors, assaonadors i pellaires empraven la pell de llop com a mordent de la de bestiar oví.

Per deturar els llops i guardar el bestiar de llur fúria havia estat molt emprada una oració mig salmejada, coneguda pel parenostre del llop, que els pastors salmodiaven cada dia abans d’engegar el ramat. En coneixem diverses versions. La següent era pròpia dels pastors de Campdevànol.

Els pastors rossellonesos empraven aquesta altra oració:

Els pastors ripollesos i lluçanesos miraven el llop, no com un animal, sinó com un dimoni en forma de bèstia enemic de Nostre Senyor, i creien que atacava els ramats per esbravar la malícia que sentia pels pastors perquè van assistir la Mare de Déu a Betlem. Per efecte d’aquesta creença s’abstenien d’anomenar mai el llop, car creien que, com a diable que era, només en pronunciar el seu nom ja es presentava; solien anomenar-lo en banya verda, en peu forçat, en pota grossa i encara amb altres noms propis del dimoni.

Hi ha un joc d’infants, propi precisament de les contrades alteroses on el pasturatge té importància, que podria ésser que recordés alguna pràctica relacionada amb la cacera o presa del llop. Hi juguen nois; un fa de pastor, altre de rabadà i un tercer de llop. El qui fa aquest darrer paper es posa de cara a la paret i ben arrambat. Els altres fan ball rodó i canten:

Volten unes quantes vegades fins que el qui fa de pastor pregunta al rabadà:

El rabadà es desprèn de la rodona i s’acosta cautelosament al llop per tal de veure si té els ulls oberts o tancats; si els té oberts és senyal que és mort, i al contrari si els té tancats. El rabadà diu al pastor l’estat del llop; si és mort segueixen ballant i repeteixen l’acció fins que el troben viu. Aleshores tots fugen empaitats pel llop, i la masega dura fins que n’agafa un que se n’emporta al seu cau; repeteixen el joc fins que el llop ha agafat totes les ovelles, figurades per la colla de jugadors. Sovint el rabadà es confon i diu que és mort quan té els ulls tancats; això fa que segueixin ballant, i tot d’una el llop se’ls abraona i n’agafa dos o tres alhora. És opinió pastoral que els llops dormen amb els ulls oberts i també els hi tenen quan moren, i que moltes vegades caminen i accionen amb els ulls clucs.

A aquesta creença responen l’argument i el fons del joc.

En tancar i apletar el bestiar per tal de guardar-lo de tot mal, especialment de la influència del dimoni i de les bruixes, el majoral feia per set vegades el senyal de la creu encarat a la pleta i dirigint-se a l’espai com si l’adrecés al cel.

Per deturar els llops, les bruixes, els mals esperits que donen mal al bestiar, així com per esquivar el llamp i el vent roig que mata les ovelles, els pastors resen el respons de Sant Antoni. Perquè la pràctica resulti eficaç cal resar-lo amb fe, agenollat, descobert i d’esquena al ramat o des de lloc on el bestiar no pugui veure el pastor.

Els empordanesos atribuïen gran virtut a la ruda per a guardar el bestiar de mal donat i de l’acció de les bruixes, i en posaven a la vora dels llocs freqüentats per les ovelles. Pel Rosselló atribuïen així mateix gran virtut contra tot mal del bestiar a la rosa carlina, rosa de muntanya, o rosa del sol, i, sobretot quan anaven de camí, en penjaven una al coll d’algun manyac esqueller, posada part d’amunt del collar com una mena d’escarapel·la.

Els pastors lluçanesos, per guardar les ovelles d’embruixament i per guarir-les de mal mirament, si les en creien atacades, els feien una creu al cap i una altra al llom amb un ungüent fet amb sagí salat, sal beneïda, fulles de ruda i de romaní ben picades i desfetes i cera del monument.

En donar sal a les ovelles no ho fan mai en dimarts ni en divendres perquè porta malastruga al ramat. La mateixa cosa creuen de donar-li’n quan la lluna està al flamenc.

La pastoralla creu molt en la virtut de les ceràunies o pedres de llamp, tant per a esquivar el llamp i les tempestes, prou temudes pels pastors i que tant trasbalsen i espanten el bestiar, com per a esquivar el dimoni, les bruixes i totes llurs males arts. Els pastors ripollesos empraven pedres de llamp per a batall de les borrombes dels manyacs, creguts que així tot el ramat restava emparat.

Els pastors creuen que les ovelles veuen venir el vent des de molt lluny i que un temps abans es posen contentes i salten i joguinegen:

Els vells pastors empordanesos i de la Garrotxa tenien molta por al vent roig, car portava una malura molt intensa al bestiar que es distingia per un adolori-ment que emmagria i atuïa les ovelles. Aquest mal aire es caracteritzava per ésser roig, com indica el seu nom, i creien els pastors que podien espantar-lo i esquivar-lo amb una tocada determinada de flabiol. Hom creia que l’acció malèfica d’aquest vent perjudicava també les persones. Les ovelles el pressentien i l’assenyalaven saltant i corrent afolladament. Els pastors de la Jonquera, així que les veien avalotades, ja s’apressaven a sonar la tonada que donem.

Les grues porten vent i el vent somou les ovelles:

Segons testimoni d’Eurípides, que, en un dels corals d’Alceste, ens presenta Apol·ló fent de pastor, els pastors grecs convidaven llur bestiar a l’amor amb una tocada de flauta que havien après dels déus i era irresistible a tot animal, que en sentir-la desitjava tot seguit aparellar-se. Mercès a la gràcia d’aquesta cançó divina, els ramats augmentaven sensiblement i foren la riquesa de la vella Grècia. Quelcom d’això ha arribat fins a nosaltres. Els pastors de la Jonquera creien fins ara que si quan les ovelles comerciaven bufava vent de llevant, naixien xais, i xaies quan s’aparellaven bufant el ponent, i suposaven també que podien fer aixecar l’un o l’altre vent sonant unes tonades determinades de flabiol, per efecte de la gràcia màgica de les quals regulaven les conveniències del ramat incrementant el naixement de caps del sexe que els interessava. També ho devien creure els pastors lluçanesos, car tenien tonades per a aixecar aquests vents. Aquestes pràctiques resulten poc entenedores per la societat culta d’avui, però, això no obstant, el musicòleg sard Giulio Fara, i més encara la seva filla Alissa, que han fet aprofundits estudis sobre la música sarda, creuen en la intensa valor sensorial de la música en els temps prehistòrics.

Els nostres pastors es lliuren encara a d’altres pràctiques per tal de regular els naixements dels ramats. Lliguen el testicle dret del marrà quan desitgen xaies, i l’esquerre quan volen xais.

Entre el costumari pastoral hom troba restes desdibuixades d’una divinitat animal vivent dels ramats, determinada, com en la majoria de casos, per circumstàncies del naixement o per característiques corporals poc freqüents. Els pastors de Campdevànol i d’altres nuclis pastorals ripollesos sentien gran respecte pels xais nascuts la nit de Nadal i els anomenaven nadalescus. Semblantment creien els de Vilaller i d’altres llogarrets de la Ribagorça. Els rodejaven de tota mena de miraments; mai no els ahucaven ni renyaven, ni els atiaven els gossos; no els marcaven amb pega, ni els feien el senyal d’orella, i els feien tondre a part de la resta del bestiar i pel mestre tonedor per tal que no els fes mal i, sobretot, sang, puix que era considerat de mal averany. Se’ls reservava el nèdol més bo i l’herba millor, se’ls rodejava de tota classe d’atencions i se’ls respectava fins que morien de vells. Llur presència al ramat portava sort i ventura que s’estenia al pastor i al ramader; sobretot hom creia que esquivaven els llamps i les centelles del ramat, que per efecte de la seva companyia mai no s’esbarriava ni escampava per mor de la tempesta. Al Ripollès i al Lluçanès creien que la llana dels nadalescus era més bona que l’altre, i se la parava, filava i teixia sola, perquè posseïa unes gràcies que no ens ha estat possible determinar. A la Jonquera i a d’altres nuclis pastorals empordanesos atribuïen gràcia als xais nascuts el dia de la conversió de sant Pau, que s’escau el 25 de gener. Els anomenen paus o paves i, entre d’altres, els atribueixen la virtut d’esquivar del ramat les males feristeles, molt especialment la d’impedir que les serps vagin a popar la llet de les ovelles que crien. També els fan objecte dels mateixos miraments que als nadalescus. Tant respecte als paus com als nadalescus, hi ha pastors que atribueixen més gràcia als xais que a les xaies, i d’altres al contrari. Ja vam parlar de la virtut d’aquests xais en el volum I, pàgina 600.

El color negre, bru o burell del tot és excepcional en el bestiar oví, i d’ací que també constitueixi circumstància o qualitat de deix sagrat. Les ovelles completament negres eren rodejades del mateix mirament que les de què hem parlat, i hom tenia per elles consideracions semblants. Els pastors terolesos les anomenaven mores, és a dir, brunes, i els de la vall de Gistain, al Sobrarbe, en deien martes, possible derivació de matra, de la matrae o mare llatina, sota el doble sentit de mare i de protectora.

Així mateix havien estat objecte d’estima especial els caps de bestiar estelats, és a dir, els que tenien una petita clapa de llana blanca que destacava damunt del conjunt burell de la testa o de la cua. Els qui la tenien damunt del front eren més considerats.

Els pastors de la Jonquera, quan no tenien cap nadalescu, cap pau, cap marta o cap estelat, escoli ien el moltó més blanc, gras i bonic del ramat, el rodejaven de tota mena de miraments i de bons tractes i el consideraven com el pare del ramat i com si fos sagrat. El conservaven també fins que no es podia tenir de vell; quan es moria o creien que l’havien de substituir per vell, la seva carn era menjada amb certa solemnitat per tota la pastoralla, i la seva pell era adobada amb tota cura i emprada per fer-ne les peces més estimades. Creien que un cop morta la bèstia seguia protegint el ramat i els pastors per la sola presència de la pell. Aquest moltó tenia tot el caràcter d’una divinitat.

La circumstància del color excepcional constitueix categoria venerable dins de diversos ordres d’idees, dels quals són bon exemple l’adoració del bou daurat i el de les pedres negres, colors insòlits en bous i en pedres.

Antigament en els grans ramats solia haver-hi un manyac vell que havia aconseguit diverses generacions d’ovelles, era el degà de la gran multitud i havia fet costat al pastor moltes vegades en anar a adorar per les matines de Nadal. Era conegut per l’avi. Se’l conservava mentre tenia delit per a pujar a muntanya. Quan el pastor creia que la bestiola ja no hi podria pujar més el matava. Era llei de consuetud que morís a muntanya i que la seva carn fos menjada només per gent de samarra. La mort de l’avi a la terra baixa era interpretat com a mal signe pastoral. El mataven la vigília de tornar i era menjat per tota la comunitat de pastors en àpat solemne semiceremonial. La pell era adobada pel mateix pastor i guardada com una joia entre l’aixovar pastoral.

Entre pastors lluçanesos, quan un cap sofria un accident que obligava a matar-lo sense que fos produït per l’esverament en veure el llop o per la tempesta, era creença que la bestiola s’havia estimbat o colltrencat perquè Nostre Senyor la volia per a ell i que, per tant, era sagrada. Es menjaven la carn en comú en àpat solemnial presidit pel més vell, i convidaven a la cerimònia tota la pastoralla veïna, però només pastors, pastores no. Menjaven amb unció religiosa. Oferien la pell de la víctima a la imatge venerada a l’ermita més propera, amb preferència la de la Mare de Déu. Aquests àpats venien a tenir el caràcter d’una comunió pastoral i els que hi prenien part restaven units per una mena de vincle espiritual que els obligava a defensar-se i ajudar-se en tots els treballs, especialment a muntanya. La cançó de l’Alabau es fa ressò de la comunitat dels pastors a muntanya:

Hi ha un ball rodó de nenes en el qual una d’elles, situada enmig de la rodona, balla graciosament tota sola mentre les companyes canten i volten al seu entorn al so de la següent cançoneta:

El text de la qual considera a la protagonista que balla sola enmig com un anyell. Creiem possible que es tracti de la resta d’alguna pràctica màgico-religjosa relativa a la ramaderia que originàriament pogué tenir relació amb el nadalescu, el pau, la mora o la marta o, almenys, amb la concepció i el sentit que els animava.

Per munyir hom mena les ovelles vers un tancat, qualificat d’aprest, destinat especialment a fer el formatge i guardar la llet. Ahir més que avui la llet es posava en ferrades de fusta i en d’altres recipients del mateix element, d’un primitivisme prehistòric. Tot l’utillatge emprat per a formatjar era de fusta o, en alguns indrets, de terrissa, decorat i adornat de manera molt rudimentària, i constituïa una resta d’art primitiu i incipient ben interessant.

Vers aquest temps, com que ja han desmamat els xais, comencen a fer formatges i mantega. Hom reserva les pastures de la millor herba per a les ovelles lleteres. Hom les muny dues vegades al dia: al matí abans d’engegar i al vespre en tancar. Hom muny al so de cançons que és creença que ajuden a fer donar la llet a les ovelles, les quals són molt agradades de sentir cantar. En la pàgina 304 del primer volum vam donar una tonada mallorquina de munyir; donem ara una tonada xiulada pels pastors lluçanesos.

Quan una ovella no pot corderar li posen damunt de la creu dels ronyons una creu feta amb ruda, espernallac o altra herba boscana de virtut, resen l’oració pròpia del cas i l’ovella a la poca estona dóna el xai.

Per les contrades on la tosa és més tardana esquilen les bèsties de llana dins d’aquest mes; i diuen que:

Quant a la llargada de les fibres, hom en diu que:

La llana tosa en aquest moment de l’any és tinguda per la més espessa, la que escalfa millor i la que s’arna menys fàcilment; d’ací que hom digui:

Els porquers i les porqueroles que guarden prop de les rouredes i alzinars han d’esforçar-se molt per tal que les porcades no vagin a menjar-se les glans que cauen dels roures i les alzines, que són molt del gust dels porcs, però les d’aquest temps no són bones i els fan mal:

Vers aquest temps es pelen les alzines sureres. Aquests arbres solen pelar-se cada dotze, catorze i més anys, fins a divuit, i com més temps es triga més ho resulta el suro, en termes sempre molt generals. Les suredes no es pelen mai del tot; cada any hom escull només aquells arbres prou fets d’escorça per a poder ésser pelats. La primera escorça d’una alzina dóna un suro de baixa qualitat qualificat de pelegrí, només utilitzable per a fer pessebres i per a armar i guarnir ormeigs de pescar. Per pelar suro es formen colles de peladors integrades per tres homes, dos que son pròpiament els peladors i el burricaire, el qual s’encarrega de traginar amb un ase, des del bosc o la sureda fins a bon carregador, o sia on puguin arribar carros, el suro que pelen els companys. Per pelar empren dues eines: una destral i una burxa, amb la qual, burxant, fan desprendre l’escorça de la soca. Per saber si un arbre està al punt per a ésser pelat, el pelador més entès pica l’escorça amb l’ull de la destral i pel soroll que fa dedueix si pot pelar-se. És corrent que abans de fer-ho tatxin el suro, és a dir, que en tallin una petita porció rectangular. Segons el color del ventre o part del suro que toca a la fusta del tronc dedueixen si està o no al punt per a ésser pelat. També esmicolen el tros tatxat i, segons com s’esgruna, comprenen si està prou sec i si ja és prou fet. Per a pelar una surera alta i cepada no basten els esforços d’una colla; cal que se n’apleguin dues o més. Les alzines una mica altes no poden ésser pelades des de terra estant i cal fer escala de pelador; un dels dos puja damunt de les espatlles del company, que destraleja la part baixa de la soca mentre el que està a coll-i-be talla la part alta. Un cop despresa l’escorça del tronc, amb la burxa la fan separar de la soca o fusta de l’arbre.

El suro, en ésser desprès de l’arbre, conserva la forma més o menys cilíndrica del canó de la soca, i per tal de poder-lo empilar i traginar més bé cal aplanar-lo. Al bosc mateix es bull en grans dipòsits d’obra de forma circular o rectangular, recoberts interiorment de zenc, o en grans calderes d’aram. Aquests dipòsits es tapen amb un tap especial que pressiona el suro amb l’ajut d’un dispositiu per tal que en estovar-se adopti la forma plana. La duració de la bullida varia segons les circumstàncies. Les planxes de suro pla són qualificades de pannes i les empilen i estiven en rimes que reben l’apel·latiu de rusquers. El suro empilat resta a la sureda en espera de comprador. Damunt de cada rusquer posen unes pedres perquè el vent no se n’emporti les pannes i al cim de tot hi disposen dos pals drets que indiquen que el suro és per vendre. Els interessats estan facultats a mirar-se les pannes i examinar els rusquers a llur conveniència mentre estiguin coronats pels pals drets.

Els compradors calculen la capacitat dels rusquers i la quantitat de suro que pot haver-hi mesurant el diàmetre per passes. Quan un rusquer està venut, durant el temps que resta a la sureda en espera d’avinentesa per anar-lo a cercar hom treu els pals drets i els estén al cim disposats en creu com a senyal que no es pot tocar perquè no és a la venda. El transport del suro del bosc a poblat corre a càrrec del comprador. El dia del transport l’amo de la sureda pagava un bon dinar als carreters i a tothom qui intervenia en la feina. El costum de l’àpat en colla havia estat general en casos semblants de gran feines de transport; segons costum consuetudinari, el pagava sempre el venedor o, dit en termes tradicionals, el qui tocava diners o el qui el representava.

Des de primeries d’aquest mes fins al setembre és el millor temps per a escorçar els pins. Els escorçaires penedesencs, des dels boscos de Montbui fins a Bonastre i Roda de Barà, resseguien els pins més ufanosos per treure’n l’escorça destinada a les adoberies igualadines.

És bon temps per a crestar les arnes i per a fer eixams, sobretot per terres planes i caloroses: