DIA 23. SANT JORDI

PATRÓ de Catalunya. Aquest sant va gaudir de molta veneració i popularitat universal durant els temps medievals, precisament quan Catalunya es trobava en el seu apogeu i en la plètora de la seva expansió militar, política i comercial. El fet d’ésser cavaller li donava categoria i ascendència entre la gent d’armes, que per aquells temps constituïa l’elenc decisiu de la societat. Això féu que l’escollissin per patró els pobles que aleshores anaven al cap de la civilització, tals com Catalunya i Gènova. Posar-se sota la protecció del sant capadocià donava prestigi.

Amb l’ajut del cavaller i cabdill sant Jordi, el rei En Pere I, l’any 1094, va guanyar la batalla d’Alcoraç i va derrotar el poderós exèrcit que el rei àrab de Saragossa, Almoçaben, enviava al rei d’Osca, Abderraman, per ajudar-lo en la seva lluita contra els catalans. Per agrair al sant la seva gesta, el nostre rei va nomenar-lo patró de la cavalleria i noblesa catalana, que estava aplegada sota d’una ordre de cavalleria encomanada al seu patronatge. Per festivar el sant, a Barcelona la noblesa havia celebrat, en el Born, torneigs, justes i d’altres jocs d’armes, que havien revestit gran solemnitat i donaven a la festa un to senyorívol i aristocràtic que n’allunyava el poble.

A València, la festa de Sant Jordi ja se celebrava l’any 1343. A Mallorca, no la van festivar fins el 1407. A Catalunya, va generalitzar-se l’any 1427.

Els rituals de l’Església catalana, impresos fins a les primeries del segle XIX, assenyalen la festa de Sant Jordi com a patró de Catalunya i com a doble major de primera classe amb octava. Fins a temps ben recents, a les parròquies de muntanya, per ésser dia de mitja creu, la gent pagesa no faltava a missa.

Sant Jordi, cavaller i màrtir, és l’heroi d’una gran gesta cavalleresca, que la veu popular universal situa a les terres allunyades i llegendàries de la Capadòcia, però que la tradició catalana creu esdevinguda als voltants de la vila de Montblanc. Diuen que assolava els voltants de Montblanc un monstre ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l’alè pudent, fins al punt que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l’aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l’estrall dels ramats i de les gents i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Les gents van pensar donar-li cada dia una persona que li serviria de presa, i així no faria estrall a tort i a dret. Van assajar el sistema i va donar bon resultat; el cas difícil fou trobar qui se sentís prou avorrit per deixar-se menjar voluntàriament pel monstre ferotge, i tot el veïnat va concloure fer cada dia un sorteig de tots els veïns de la vila i que aquell que destinés la sort seria lliurat a la fera. I així va fer-se durant molt temps, i la fera se’n devia sentir satisfeta, car va deixar de fer els estralls i malvestats que havia fet abans.

I heus aquí que un dia va voler la sort que fos la filla del rei la destinada a ésser pa del monstre. La princesa era jove, gentil i gallarda com cap altra i feia molt dol haver-la de donar a la fera. Ciutadans hi hagué que es van oferir a substituir-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol, va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits i s’avingué que fos sacrificada. La donzella sortí de la ciutat i ella soleta s’encaminà cap al catau de la fera, mentre tot el veïnat, desconsolat i alacaigut, mirava des de la muralla com se n’anava al sacrifici. Però fou el cas que, quan va ésser un xic enllà de la muralla, se li presentà un jove cavaller, cavalcat en un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, esborronada, li digué que fugís de pressa, puix que per allí rondava una fera que així que el veiés en faria xixina. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, per tal com ell havia vingut expressament per combatre el monstre, per matar-lo i alliberar del sacrifici la princesa, com també a la ciutat de Montblanc del flagell que li representava el veïnatge d’aquell monstre. I entre aquestes, la fera va presentar-se, amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller, que la va escometre i d’una llançada la va malferir. El cavaller, que era sant Jordi, lligà la bèstia pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat, i el monstre seguí tot mansoi i estamordit. Tot el poble de Montblanc, que havia presenciat la baralla des delies muralles, ja esperava amb els braços oberts la donzella i el cavaller, i enmig de la plaça va esbravar el seu odi contra la fera, de la qual aviat no restà bocí.

El rei volia casar la seva filla amb el forcívol cavaller, però sant Jordi va replicar que no la mereixia; va dir que havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent d’anar a combatre el drac ferotge i alliberar la donzella, i amb ella la ciutat de Montblanc, i així ho havia fet, amb la protecció divina i per manament diví; per tant, ell no havia fet res per ell mateix i no mereixia cap premi. Recomanà al rei i als seus vassalls que fossin bons cristians i que honressin i veneressin Déu tal com mereixia, i desaparegué misteriosament com havia aparegut.

En les muralles antigues de la ciutat de Montblanc hi havia un gran portal, que encara es conserva, pel qual, segons tradició, va sortir la donzella a cercar el monstre i més tard va entrar-hi el cavaller sant Jordi amb la princesa i el monstre; portal conegut encara avui amb la denominació de Portal de Sant Jordi.

La gesta prodigiosa i meravellosa del gran cavaller va escampar-se arreu, i per tot el món no es parlava d’altra cosa, fins que va arribar a orelles de l’emperador de Roma, el qual va cridar el forcívol cavaller perquè li expliqués com havia pogut portar a terme aquella proesa tan prodigiosa i meravellosa. El cavaller replicà que havia obrat per revelació divina i sota la seva protecció. Aquestes paraules van revelar-lo com a cristià i van irritar furiosament l’emperador, qui va dir-li que, si no desdeia voluntàriament de les seves creences, le’n faria desdir a la força. El cavaller, més ferm que mai, va dir que estava disposat a tot menys a renegar de Crist; i l’emperador el féu matar.

Sant Jordi va ajudar molt els catalans en les lluites contra els moros i en la reconquesta de la terra del poder sarraí. Els nostres guerrers el coneixien perquè anava abillat amb una armadura blanca i lluent com el sol, marcada amb una creu vermella al damunt. Llavors de la presa de Barcelona, la nostra gent batallava impetuosament per assaltar la muralla, però els moros rebutjaven tots els atacs amb una fúria i una força impossibles de vèncer. Sobtadament, per la part de la muralla que donava vers on avui s’escau la plaça de l’Àngel, va presentar-se un cavaller jove i ardit, que cavalcava un cavall blanc i vestia una armadura tota lluent, amb una creu vermella al damunt. Aquell guerrer inesperat, que ningú no va saber d’on venia, va posar-se davant de les nostres forces, i lluità amb tant de braó, que aviat els moros van fluixejar, i ell fou el primer que va enfilar-se a la muralla, i totes les llançades i espasades que li clavaven els moros lliscaven i s’escorrien com si ell fos de pedra. Van seguir-lo un estol de guerrers, que aviat van dominar aquella part de la muralla i van poder obrir el portal que donava al capdavall de la Baixada de la Presó, i per allí van entrar la resta de les forces amb sant Jordi al davant, que feia de capità. Tothom el seguia amb entusiasme i ningú no sabia qui era. En arribar a la plaça de Sant Jaume, el jove cavaller desconegut va aixecar l’espasa i la llançà enlaire, vers el cel, i amb ella va fer el senyal de la creu, i es va fondre. Aleshores fou quan tothom va comprendre que era sant Jordi. Sant Jordi també va ajudar molt el rei En Jaume en la seva lluita contra els moros. Un semblant a la gesta que hem explicat de Barcelona va succeir llavors de la conquesta de Palma, de la de la ciutat de València, on el sant va presentar-se en la muntanya del Puig, veïna a la ciutat, i sobretot en la conquesta d’Alcoi, on sort van tenir les nostres forces del valent i decidit ajut del sant cavaller.

El miracle més gran obrat per sant Jordi en afers relacionats amb la lluita contra els moros fou amb un cavaller d’Alcoraç, vora d’Osca, que estava lluitant a la presa d’Antioquia; el qual, en el moment d’aixecar l’espasa enlaire, pensà que mentre ell lluitava per defensar aquella ciutat, que no era seva, qui sap què devia passar en la ciutat seva, i, com que abans d’acudir-se-li aquest pensament havia invocat a sant Jordi, tal como era costum dels cavallers catalans, el sant, amb la rapidesa del pensament, el traslladà d’Antioquia a Alcoraç, i l’espasa que va aixecar contra els moros de la Palestina va caure contra els que detentaven la seva ciutat. Hi ha versions de la tradició que diuen que el tal cavaller era alemany i que, en trobar se rodejat de gent diferent de la seva i desconeixedor del terreny que trepitjava, va preguntar, en llatí, on era i amb qui era, i li van dir que era en terres del rei d’Aragó, i va heure esment que hi havia estat portat des de Jerusalem, on guerrejava amb les gents del rei d’Alemanya. El rei d’Aragó va preguntar al d’Alemanya què sabia d’aquell cavaller, i li va contestar que es trobava entre la seva gent guerrejant contra els moros, que l’havia perdut sense saber com i que no sabia si era mort o pres.

Conta la tradició que un gran cavaller, molt devot de sant Jordi per la seva gran cavallerositat i noblesa, cada any, el dia de la seva festa, feia un gran convit. Aquell cavaller tenia un fill, que va caure captiu dels moros, i el dia de Sant Jordi, en haver de servir el rei de Moreria en qualitat d’esclau, va tenir tant sentiment, que no pogué resistir i es posà a plorar com un nin. El rei li manà que li digués què tenia, fent-li avinent que si no deia per què plorava li tallaria el cap. El pobre minyó no tingué més remei que confessar la veritat al moro, que es va posar tot furiós en saber que el seu pare festivava la festa del sant cavaller, enemic aferrissat dels moros, i va jurar que així que acabés de dinar el faria matar, puix que altre tracte no mereixia el fill d’un gran enemic dels sarraïns. I el minyó encara plorà més fort, fins que, tot d’una, es presentà sant Jordi, que va prendre el minyó pels cabells i amb una alenada el traslladà a casa del seu pare, on es feia el gran convit acostumat, i el minyó, enmig de gran alegria de tothom, pogué asseure’s a la taula amb el seu pare, en comptes de servir el rei moro que ferotgement el volia matar.

Quan el rei Jaume va conquerir Mallorca, ell i tot el seu exèrcit van patir una fam aclaparadora. Davant de la gran victòria, el rei va pensar d’emprendre la conquesta de València, però el flagell de la fam no el deixava acabar de decidir. Un dia, mentre estava al palau de Barcelona, se li presentà el cavaller sant Jordi, que li va lliurar una ampolla de vi, un pa i un vedell, i li va dir que amb allò tot el seu exèrcit podria menjar a bastament durant tota la campanya, per més temps que durés i per més nombrós que fos. El rei va creure que una ampolla de vidre, fràgil i trencadissa, feia de molt mal portar sense perill que es trenqués amb les incidències i els vaivens d’una guerra. Va cridar al seu baster i li va encarregar que fes una ampolla de pell on cabessin aquells quants glops de vi i que fes de bon portar al damunt. El baster va fer una mena de bossa com una pera, amb un tap i un galet de banya per poder-la tapar i beure amb facilitat. La troballa del baster del rei va escaure, i encara avui s’estila amb el qualificatiu de bóta o de botella.

El rei va cridar tres cavallers de la seva confiança i els va nomenar rebosters per la campanya, i els va donar: a l’un, la bóta; a l’altre, el pa, i al tercer, el vedell. Per més que van fer rajar la bóta, van llescar el pa i van esquarterar la bestiola, sempre va restar la bóta tan plena i el pa i el vedell tan sencers com quan el sant cavaller els va lliurar al rei. I tot l’exèrcit pogué menjar a compliment i amb tota satisfacció durant la lluita. Entre l’exèrcit, van anomenar al cavaller que duia el vi el boteller, al del pa, el paner, i al del vedell, el vaquer; noms que els foren adjudicats més tard com a cognoms. I el rei, en record del servei que li van prestar durant aquella campanya memorable, els concedí a cada un allò que havia estat llur distintiu i constituït l’origen de llur qualificatiu: a l’un, una bóta; a l’altre, un pa, i al darrer, un vedell, que van adoptar com a ensenya i distintiu de llurs armes i escuts.

El sant patró de Catalunya no ha gaudit mai, a casa nostra, de la devoció i la veneració que li pertocaven, atesa la seva alta consideració jeràrquica. La seva festa, des de sempre, ha tingut un caient senyorívol i nobiliari i no ha arribat fins el poble. La parèmia es fa ressò de la poca devoció que la nostra gent professa al sant patró de la terra, quan diu: N’hi ha menys que de capelles de sant Jordi, que només n’hi ha una a cada bisbat, comparança emprada per indicar l’escassetat d’una cosa. Fa una trentena d’anys que en tot Barcelona només es veneraven tres imatges de sant Jordi.

Les Corts Catalanes, reunides al cor de la Seu de Barcelona, l’any 1459, van decretar festa el dia de Sant Jordi i van manar que en tal diada ningú no es dediqués a cap feina servil ni bastarda. Malgrat aquesta disposició, la festa no va arrelar i la gent es va mostrar indiferent. Des de molt abans, la Generalitat celebrava una solemne funció a la capella del Palau del General. Corregué a càrrec dels frares dominics del convent de Santa Caterina, fins l’any 1447, que foren excomunicats. Després d’aquell any se’n va encarregar un sacerdot. Hom repartia ramellets de flors i llaminadures a les dames que assistien a la funció religiosa. La Generalitat feia sortir gran profusió de músics de tota mena a tocar per les places i pels carrers, per tal de comunicar a la ciutat l’alegria i la bullícia. Com un record de la intervenció dels joglars, fins fa un segle encara amenitzava la festa una cobla de ceguets, que deixaven sentir els aires de llurs instruments des de dalt d’un cadafal muntat a la galeria gòtica de l’edifici de la Generalitat, part de fora de la capella. Cobrint la paret del fons, i com un dosser, es penjava el notable tapís que figura l’alliberament de la princesa obrat per sant Jordi contra el ferotge drac llegendari.

En ésser dissolta la Generalitat, la festa perdé el caient palatí i senyorívol que l’havia caracteritzada i es permeté al poble l’accés a la capella, que fins aleshores havia estat restringit. També data de llavors la fira de roses, que fins al 1840 s’havia celebrat al carrer del Bisbe, a la plaça de Sant Jaume i també exclusivament dins el pati del Palau del General.

La fira de roses era qualificada de fira dels enamorats, perquè hi anaven les parelles de promesos, els nuvis i els qui feia pocs anys que eren casats. Era costum que ells firessin llurs companyes amb un ram de roses.

La fira de les roses era organitzada seguint un antic dret consuetudinari establert pel règim de fires a la nostra ciutat. Calia que els firaires acudissin, la vigília, al lloc on desitjaven parar i hi posessin un senyal, consistent, generalment, en un tros de roba, sovint un sacot vell, o una pedra. També fou costum marcar el perímetre amb una ratlla, feta amb guix o carbó damunt del sòl. Aquests senyals eren rigorosament respectats. Hom establia un ordre de prioritat per l’antiguitat; així els firaires més antics tenien els llocs millors. Un any de no concórrer a la fira feia perdre el dret adquirit, i calia tornar a començar. El Consell no cobrava res per deixar parar. Curava de l’organització un agutzil.

El veïnat desfilava per la capella del sant patró de Catalunya a hores especials, segons els estaments i les condicions. Fins a les vuit del matí hi anaven els fidels i devots; de deu a dotze hi anaven la noblesa i la gent rica i benestant; de les dotze a les dues hi acudien els treballadors, a la tarda hi anaven les dones de sa casa amb la quitxalla; cap al tard hi feien cap les parelles d’enamorats, els casals de nou i els matrimonis joves en general.

A la galeria superior del Palau de la Generalitat hi havia exposats els retrats dels Comtes de Barcelona, que la Diputació va encarregar al pintor italià Felip Ariosto, en contracte estès Pany 1687. Els retrats anteriors a Felip II no hi ha garantia que s’hi assemblin en res. Havia constituït un espectacle ciutadà propi d’avui l’anar a visitar els retrats dels Comtes, com també el visitar les sales de l’Audiència i del Tribunal, que la resta de Pany resultaven d’accés difícil per a la multitud.

Antigament s’havien celebrat diversos entremesos i representacions que figuraven la vida del sant cavaller i la seva protecció i ajut als catalans. Tenim dades d’una representació molt important d’aquest gènere celebrada a la ciutat mallorquina d’Inca, l’any 1460, a part d’altres de la mateixa Illa Daurada.

Els veïns d’Ardèvol feien una processó que anava fins al poble veí de Sellés, per tal de visitar i de venerar les relíquies dels sants Celedoni i Ermenter, que es conservaven en aquesta població. Per tota la Segarra era coneguda aquesta processó amb el nom de la processó de les falzies perquè, segons veu popular, els d’Ardèvol les anaven a rebre. Per aquest temps arriben aquests ocells en grans vols, i, segons conta la tradició, desitjaven niar a la torre del vell castell, que està com esquerdada i ofereix un esquei molt a propòsit per a fer-hi el niu. Les falzies van anar a trobar els prohoms dc la població per tal de demanar-los permís per a establir-se a la torre. Els prohoms prou les volien complaure, però trobaven l’inconvenient que les falzies podrien embrutar l’aigua del rentador públic, que s’estén part de sota de la torre, i això era un obstacle. Feta entenimentada deliberació, fou concordat que els deixarien niar a la torre, però arrib la condició que se n’anessin a la primeria d’agost, a fi que l’aigua pogués ésser ben neta per a la bugada de la festa major, que s’escau a mitjan d’aquest mes. Les falzies han complert llur compromís amb tota formalitat, i els veïns d’Ardèvol estan tan agraïts que, per tal de palesar-los llur simpatia, cada any les surten a rebre en processó.

Avui feia la seva festa el llogarret d’Òdena, vora d’Igualada. En constituïa la nota típica el ball de les crespelles, que havia estat popular en diverses poblacions de la conca de l’Anoia. La crespella era una mena de pastís de forma circular, semblant a un tortell, que els ballaires ofrenaven a llurs balladores com un convit a la dansa. Durant el ball, elles el lluïen penjat a la font del braç i el feien sotragar suaument, seguint l’aire dels moviments de la dansa.

Per la regió del Montserrat la vigília s’encenien fogueres, i la mainada ballava a llur entorn i saltava pel damunt com per Sant Joan.

A Vic, el capítol de la Seu ha fet fins avui una solemne processó en honor del sant cavaller. Els xantres i la clerecia cantaven l’himne litúrgic de sant Jordi.

A Guimerà adornen la imatge de sant Jordi amb espigues de la collita de l’ordi, semblantment a com en molts indrets sol fer-se amb sant Isidre.

A Tàrrega, fins fa pocs anys, la comunitat parroquial anava en processó al carrer d’En Claret i es deturava davant d’una casa que ostentava en la façana una estampa de sant Jordi, de rajoles. Les donzelles del carrer, ben mudades, oferien un pom de roses a cada comunitari. Rebudes les flors, continuava la processó envers l’església parroquial i, en arribar-hi, començava l’ofici.

A Botarell i per d’altres llocs del camp de Tarragona, avui començaven les processons de pregàries que ordinàriament es fan per Sant Marc. Les anomenaven processons de la lleganya, corrupció de «lledànies», que també és la forma vulgar de «lletania».

Antigament, per les contrades sederes: la Plana de Vic, la Segarra alta i el Camp de Tarragona, s’havia celebrat una processó pels morerars per tal de beneir les moreres que servien d’aliment a les erugues sederes. També s’havia celebrat la missa dels cucs, durant la qual el sacerdot beneïa la llavor de cuc, és a dir, ous de papallona que la gent portava a l’església posats dins d’unes paneretes de palma de forma i tipus especials pròpies per a aquesta cerimònia.

En altre temps, per l’Empordà, avui era el dia de l’any que la fadrinalla es llevava més de matí, ja que els minyons tenien dret d’entrar lliurement a casa de les fadrines, i, si les trobaven al llit, les feien llevar, si no us plau, per força, i les treien a ballar al carrer en camisa. Les minyones es llevaven encara fosc per tal que no les traguessin a ballar. Aquest costum era practicat per diversos pobles romànics i formava part del cicle del costumari maial.

La brivalla de Reus i d’altres poblacions del Camp de Tarragona, vers aquest temps i en especial avui, havia jugat a fer córrer cuques, joc que consistia a afilerar diverses erugues amb un bocinet de candela encesa al damunt i a tocar-les pel darrera amb una palleta per tal de fer-les córrer. La cursa, que sempre resultava accidentada i desigual, acabava en un garbuix d’erugues i de candeletes i en una informe foguera. Podria ésser que originàriament aquest estrany costum estigués relacionat amb els cucs de seda, puix que el seu conreu havia estat força important per aquesta contrada. La mainada d’algunes contrades itàliques s’havia lliurat a entreteniments semblants.

Avui comencen les peregrinacions dels pobles d’Urgell al santuari del Tallat; duren fins als darrers de maig.

Avui, també, es fa un aplec a la vall de Santa Fe, al Montseny, i un altre a l’ermita de Sant Jordi del terme de Folgueroles.

Els eivissencs feien, a l’esglesiola de Sant Jordi, un aplec dels més populars i concorreguts de tota la petita illa, car la gent d’Eivissa tenia molta devoció pel sant cavaller de la Capadòcia. Aquest aplec no oferia cap particularitat especial, i era semblant al de santa Eulàlia, que ja vam explicar el dia de la festa d’aquesta santa, el 12 de febrer.

En tornar de l’aplec els romeus cantaven:

La ciutat valenciana d’Alcoi celebrava una festa molt lluïda per commemorar la reconquesta de la ciutat, dels sarraïns de Granada, que la van atacar i se’n van apoderar l’any 1276. La conquesta va durar pocs dies, puix que ben aviat la ciutat fou alliberada del poder sarraí amb l’ajut del cavaller sant Jordi. Per aquest temps, doncs, la ciutat celebrava una representació, que figurava la lluita per la reconquesta. Hi intervenia gran gentada. Els figurants es dividien en grups qualificats de filaes. La funció durava tres o quatre dies. Feien nombroses cavalcades. Es prodigaven els atacs individuals per places i carrers. Abundaven les traques i les tronades i es feia un consum excepcional de pólvora i de focs grecs petadors i voladors. L’episodi cabdal de la figuració era qualificat d’alardo i consistia en la simulació de la presa d’un castell de fusta, que muntaven enmig de la plaça.

Les filaes o grups rebien noms diferents, i volien figurar diverses menes de gents, tan de l’un bàndol com de l’altre; anaven vestides de manera més o menys adient amb els personatges que tractaven de figurar. Cada filada estava formada per un cert nombre d’individus armats d’arcabussos o d’alabardes. Cada una de les filades portava un municioner, un metxer, i era dirigida per un capità que donava els senyals de comandament, servint-se d’un sabre o d’una alabarda. Cada filada, també, portava la seva música, i entre les filades dels moros n’hi havia que duien tabalet i dolçaina. Cada bàndol estava dirigit per un cabdill i dos sergents de batalla, i d’un com escuder, paper interpretat per un infant que portava un bastonet de comandament i un mocador blanc a la mà dreta, i a l’esquena, una petita rodella. Després de la filada del capità, venia la de l’alferes, que era el qui feia de capità l’any vinent. Al costat seu, en el bàndol dels cristians, hi anava Mossèn Torregrossa. Al costat de l’alferes moro hi anaven l’ambaixador i una noieta, amb un sabre petit, que anomenaven la geneta. Tots els cristians duien damunt del pit i a l’esquerra una creu vermella, que figurava la de sant Jordi. Una filada o companyia vestia a l’antiga espanyola, amb vestit de cort; una altra, de capellans, i una altra, anomenada dels Tomasins, per raó de la seva corbata de penjolls o «tomasina», anava vestida amb robes de primeries del segle XVIII. Una altra filada anava vestida a la romana; una altra, dita dels sometents, vestia com de pagès català, de començament del XVIII; n’hi havia una de contrabandistes murcians, i altra, encara, d’estudiants, amb llurs guitarres i panderetes. També hi havia cavalleria cristiana, formada per individus muntats en cavallets fets amb canyes i paper pintat.

El dia de la representació, vers dos quarts d’onze, arribava un genet moro, que lliurava un plec al governador de la plaça, el qual l’estripava sense ni llegir-lo. El genet demanava aleshores que admetés un ambaixador, que arribava acompanyat de tres o quatre genets més, i, en veure el castell amb els marlets guardats per soldats cristians, descabdellava un discurs, i s’entaulava un diàleg entre el moro, l’ambaixador cristià i el governador. Acabaven per cridar la gent a les armes. S’entaulava una batussa, amb molts trets. Uns i altres avançaven i reculaven i acabaven per retirar-se, i restaven només els cabdills, que se les havien amb els dels àrabs. Els capitans es batien cos a cos i els moros s’esmunyien pel pont llevadís del castell i se’l feien seu. Treien la senyera blanca amb la creu vermella i n’arboraven una altra de roja amb la mitja lluna blanca. A la tarda, amb una altra brega molt aferrissada, els cristians es tornaven a fer seu el castell.

Segons la tradició, Mossèn Torregrossa era un sacerdot que estava celebrant al moment que els àrabs van assaltar la ciutat. Va abandonar l’altar i va córrer a animar els seus amb la primera arma que va trobar a mà, que fou una petita dalla pròpia del país, anomenada corbella.

Els moros, en ensenyorir-se del castell, posaven al cim i entre els marlets una gran figura de moro, que volia simular Mahoma. La testa del ninot estava plena de focs petadors. Abans d’abandonar la fortalesa, els valencians encenien la metxa que comunicava amb la testa del moro; el foc s’encenia i feia esclatar la testa, la qual volava molt enlaire, enmig de gran estrèpit i de l’entusiasme de la multitud.

El director de la representació anava vestit de moro; no es movia del teatre de la facècia, però es mantenia neutral i no prenia part en la brega. Es limitava a dirigir la funció.

De representacions semblants se’n celebraven en diverses poblacions valencianes, entre d’altres, Agullent, Banyeres, Benilloba, Bocairent, Carcaixent, Concentaina, Ontinyent, Relleu de la Marina, Sella, Villena i Xixona. A Vila-joiosa prenia una fesomia especial, car una part de la figuració tenia lloc al mar i tractava de figurar un combat naval.

És possible que aquest ball sigui la darrera gradació d’antigues cerimònies de purificació col·lectiva dels dimonis i dels mals esperits que, amb el rodolar del temps, hagin pres fesomia d’espectacle i hagin perdut la noció total de llur sentit originari.

Una part també important la constituïa la dansa, que mai no pot mancar en cap festa major i que, en la de moltes poblacions, constitueix la nota més típica. La dansa era feta al vespre i a voltes durava tant que arribava fins a la matinada. Els ballaires lluïen el bo i millor de llurs robes i adreços, que guardaven tot l’any en caixes i canteranos i que només sortien a lluir els dies de solemnitat. Abans de la dansa, es feia una passada especial, per tal de recollir les balladores, que eren menades al ball al so d’una tonada especial ben típica. La dansa es feia a la llum d’una foguera, o de teia que cremava al cim d’un alt cremaller o fester de ferro, el qual era dreçat enmig de la plaça i deixat a cura d’un fogainer, que s’encarregava d’afegir-hi llenya i de forfollar i espavilar el foc amb un alt forroll o escontier.

A Onil també celebren unes grans festes, que s’allarguen fins als primers dies de maig, durant les quals desgranen una llarga i complicada representació de moros i valencians, amb diferents alternatives de triomf i derrota dels dos bàndols.

Aquesta ciutat, quant a les festes, havia estat en peu de competència amb Alcoi, i les dedicava a la Mare de Déu de la Salut.

Diversos oficis reclamaven el patronatge del sant cavaller.

Els llaguters de l’Ebre veneraven sant Pere com a patró gairebé general de tots els petits navegants, però, a més, també tenien per advocats a sant Jordi i a sant Didac.

Els llaguters de l’Ebre i els raiers, de què vam parlar en la pàgina 219, són els únics navegants de riu a casa nostra. Les dues navegacions són dures i pesades com sol ésser-ho arreu la navegació fluvial, fins al punt que potser són els oficis més pesats. Generalment la força del corrent de l’Ebre és lenta, i, per tal d’accelerar la marxa, cal remar contínuament, puix que l’ajut del vent compta poc. Per ajudar-se a remar era costum cantar. Aqueixos navegants se servien molt d’una versió melòdica de la cançó de La porquerola, la lletra de la qual és pobra i curta. El més pesat de llur comesa és haver de conduir les embarcacions carregades riu amunt. Darrerament es feia molt a força animal, però abans es feia a sirga i dalí, és a dir, estirant els llaguts amb una corda, la sirga, servint-se d’un bastó anomenat dalí, curt i revingut, per a recolzar el cos i poder fer mes força. Aquesta feina requeria l’esforç unificat dels tres o quatre llaguters que sirgaven, i, a fi que tots es moguessin a ritme, ho feien al so de cançons que mesuraven els moments d’avançar els peus, de moure el dalí i d’estirar la corda tots a la una. Per a aquesta feina, dura i de gran esforç, solien servir-se de cançons ben llargues, de tonada monòtona i sense modulacions ni inflexions melòdiques que exigissin atenció i energia car el que interessava era que permetessin de cantar maquinalment; moltes vegades es reduïen només a la tonada, remorejada amb monosíl·labs i termes insignificats i incoherents. Hi havia sirgadors i daliners que, sobretot quan la feina no sortia prou bé, esbravaven llur mal humor flastomant al ritme de la tonada gairebé única, a la qual, quan cantaven, afegien una lletra com més llarga millor. Els estudiants de Tolosa havia estat una de les preferides. Els accidents geogràfics de la ribera no permeten de conduir els llaguts sempre per una mateixa riba; tant es sirga per un costat com per l’altre del riu, segons la major facilitat i conveniència. Per passar d’una vora a l’altra els llaguters salten dins del llagut i, a força de rem, el condueixen fins al punt convenient de l’altra riba, des d’on el puguin estirar de terra estant.

Vegeu la versió de la cançó més emprada:

Els llaguters havien exercit el transport més o menys normal de passatgers i, sobretot, de càrrega. En arribar a una població anunciaven llur pas amb un toc especial de corn, i el qui desitjava anar a una de les poblacions riberenques del curs o enviar-hi quelcom feia cap a l’indret de la riba on sabia que atracaven els llaguts, per embarcar-se o lliurar-los la càrrega.

També havien tingut sant Jordi per patró els oficis antics que intervenien amb armes i armadures, cuirassers, cervellers, manoplers, rimallers, ballesters, arquers, pavessers, espasers, llancers i d’altres, molts dels quals pertanyien a la confraria dels Esteves per ésser oficis relacionats amb la noblesa i les gents d’armes. Veneraven, a més, sant Eloi, perquè tractaven amb metall, però com a armers eren devots de sant Jordi amb preferència als altres.

Els pagesos reclamen a sant Jordi perquè els faci granar l’ordi. Li parlen així:

Gairebé arreu de la vella Europa sant Jordi és venerat com a protector del blat i dels grans en general; Jordi, originàriament, equival a pagès, o camperol, procedent o gentilici de la Geòrgia, terra de gran pagesia on el conreu dels cereals té molta importància.

Sant Jordi sembla ésser el succedani d’una primitiva divinitat agrària molt arcaica, afavoridora del traspàs del temps fredorós al de primavera, que vetllava pels esplets de les gramínies, concepte que encara perdura entre la ruralia actual, expressat per boca del refrany.

De segur que com un ressò del seu patronatge damunt de la vella cavalleria catalana, a Mallorca, els caçadors invoquen sant Jordi i també el reclamen els armers.

Els flassaders de l’Illa Daurada també el reconeixen per patró.

No sabem per quina raó, el dia d’avui participa una mica de la gràcia del dia de Sant Joan quant a la virtut per a desencantar tresors i trobar riqueses i cabals amagats. Vora de Sant Climent Sescebes hi ha una gran roca encantada que tanca dins un tresor immens. Només se la pot desencantar la nit d’avui. Diuen, de dues cases de la població, que van fer-se riques per haver desencantat la roca. Un minyó molt decidit, fill d’una d’elles, va sentir-se prou valent per a anar-hi. Pel camí va trobar dos gegantassos immensament grans, que el van ajudar a enfilar-se fins al cim de la roca. Quan va ésser dalt, va trobar que hi havia una alzina molt grossa. Els gegants li van dir:

—Abraça’t a aquesta alzina.

—Abraceu-vos-hi vosaltres.

—Abraça-t’hi, per l’amor de Déu.

—Si és per l’amor de Déu, m’hi abraçaré.—

El minyó va abraçar-s’hi i l’alzina al moment es va fondre. Els gegants li van dir:

—Clava un cop de peu ben fort a terra.

—Claveu-li vosaltres.

—Clava-li, per l’amor de Déu.

—Per l’amor de Déu li clavaré.—

El minyó li va clavar. La roca al moment es va esbadellar, i hom va poder-hi entrar. Dins hi havia uns palaus i unes cases immenses, totes de cristalls, d’or i de pedres fines. Hi havia carrers llarguíssims empedrats de brillants, places, fonts, rius i mars, tot molt gran i enlluernador. Els gegants van omplir les butxaques del minyó de segonet molt fi, i li van donar una custòdia molt bonica, per tal que la lliurés al senyor rector.

El minyó va sortir de dins de la roca, que va tornar-se a tancar. Mentre tornava al poble, va pensar que a casa seva el sego el donaven als porcs i que no li calia anar carregat. I el va anar llençant pel camí. En arribar a casa seva, encara li’n restava més de mitja butxacada. Quan se’l va treure per llençar-lo al gavadal del porc, va veure que se li havia tornat unces i dobles de quatre, totes d’or. De seguida, amb una candela beneïda, va tornar-se’n a cercar el segonet que havia llençat, però no en va trobar gens.

La custòdia la va donar al senyor rector, tal com li havien encarregat els gegants, i va servir a la parròquia fins fa una vuitantena d’anys, que uns lladres la van robar.

El dia d’avui el poble va en processó fins a la roca encantada. Allí beneeixen dotze pans, que després esbocinen i reparteixen entre els fidels. El pa que resta el van a acabar de repartir al peu dels enderrocs d’un castell, conegut pel poble amb el nom de «Castell dels moros».

La gent vella, que tenia el costum d’amagar i guardar les monedes d’or dins de gerres ben enterrades, creia que de tant en tant calia treure’l a orejar i posar-lo una estona al sol per tal d’evitar que es rovellés. I creia també que avui era per a això el dia millor de l’any. D’on el refrany:

La gent adinerada, que tenia or amagat en gerres i que sempre es feia fer tota la feina pel servei, el dia d’avui, perquè no veiessin d’on treien les unces ni si en tenien gaires, enviava el servei fora de casa i es feia la feina de casa i tota la masega a què donava lloc el treure i escampar les monedes al sol i tornar-les o encofurnar; tot, portada per aquell sentit enclòs en aquells proverbis que diuen:

El costum de treure el dia d’avui les unces a assolellar-se ha originat també aquella parèmia tan coneguda:

aplicada als qui volen aparentar més del que són, és a dir, als qui volen treure al sol més or del que tenen amagat a l’ombra.

La mainada dels nostres temps crèiem que els diners avui creixien, i que els moneders s’afanyaven a fer moneda perquè cada una se’ls convertia en set i així obtenien més rendiment amb menys treball. Portats per aquesta creença procuràvem fer moneda infantil, és a dir, cercar pedretes i palets més o menys circulars, admesos com a moneda entre infants. Si eren rogencs valien per un xavo; si blanquinosos, per argent. Amb bocins de rajola i obra vella també fèiem monedes (o sia trossos més o menys circulars i de mida semblant a les de metall), que tallàvem, aplanàvem i arrodoníem picant amb una altra pedra que servia de motllo i d’encuny, tot cantant de passada al ritme del picar.

El poble anava a visitar la imatge de sant Jordi de la Diputació i li ensenyava tantes monedes d’argent com podia, portat per la creença que el sant les feia tornar d’or; no per un efecte meravellós que convertís l’argent en or, sinó per procediments indirectes, tals com l’obtenció de guanys en negocis, la troballa d’efectes i la percepció de deixes, i altres sistemes per l’estil. Sembla que també era visitada una imatge del sant patró de Catalunya que es venerava en la claustra de la Catedral, per tal d’obtenir el mateix profit material. És probable que aquesta creença estigui relacionada amb la de treure les unces al sol.

És curiosa la coincidència que el dia d’avui iniciessin llur sortida els plata i or; qui sap si això pot tenir alguna relació amb el costum de treure les unces al sol. Aquests marxants es dedicaven a comprar objectes d’or o d’argent en mercadatge ambulant; voltaven fins gairebé a Nadal, i després ja fins ara no tornaven a sortir. Anaven vestits amb cert luxe i constituïen com l’aristocràcia dels marxants ambulants. Era obligat que portessin ulleres negres, i antigament duien unes grosses anelles a les orelles a tall d’arracades. Duien, penjada al coll, una cartera per a posar el que compraven. S’anunciaven amb un crit propi i especial.

Els nostres avis creien que avui als marits que tenien la muller infidel els sortien com dos petits granets o bonyets, un a cada costat del front, que eren l’inici de les banyes que des d’avui se’ls començaven a manifestar. Hom cantava pels pobres marits una cançó mortificant que deia:

Fou costum cantar d’altres cançons de cornuts, totes mortificants, naturalment, pels qui creien ésser-ho. Entre elles, en temps dels nostres avis, estigué molt en voga una cançó de romanç, força vulgar, per cert, anomenada El senyor Ambròs de Banyoles.

Segons la tradició, el paratge on sant Jordi va escometre i matar el drac estava entapissat de valeriana, la qual va adquirir la propietat remeiera, que universalment li és atribuïda, per efecte de la gràcia que li concedí el sant pel fet d’haver-li servit de catifa en el combat. D’ací que hom anomeni aquest vegetal herba de sant Jordi i que serveixi per a guarir tota mena de mals.

Hom creu que avui totes les cuques surten dels forats on han passat la hivernada esmorteïdes, i que esclaten tots els ous que esperaven el bon temps per a desenrotllar-se. També és creença que a partir d’avui es veuen molts més insectes i de moltes més espècies; per això diu el refrany:

Avui arriben les falzies per anar a visitar sant Jordi a la Diputació. En arribar, criden amb grans mostres d’alegria:

Resten entre nosaltres fins a la vigília de Sant Jaume, que se’n van cap a Sant Jaume de Galícia, per assistir a la festa d’aquell sant. En anar-se’n, armen gran cridòria tot dient que van:

Els peregrins que antigament anaven a Sant Jaume de Galícia, quan algú els parlava de la llargada del camí, deien:

Els nostres avis, en sentir parlar de sant Jordi, solien dir: Sant Jordi mala l’aranya. S’ha dit que la frase pot referir-se al drac que l’invicte cavaller va occir. No sembla pas gaire probable, puix que hom té d’aquest animalot la visió d’un monstre terrible i ferotge, que rarament concorda amb el concepte que hom té de l’aranya. És més probable que es pugui referir a la cuca representativa dels insectes que plagaven i delmaven els camps, i que hom creu que són destruïts per les processons de les lledànies que hom celebra per Sant Marc, diada que s’escau d’ací dos dies. Des de temps precristians, que es perden molt enllà, hom s’havia lliurat a diverses pràctiques encaminades a preservar els camps de l’estrall dels insectes parasitaris i devoradors. Aquest moment de l’any era un dels preferits per a la celebració d’aquestes pràctiques.

Trobem un refrany que diu:

Refrany l’abast del qual no comprenem.

Hom invoca sant Jordi contra les picades d’aranya. Si en veure’n córrer una hom l’invoca, l’animaló s’atura i es deixa matar.

Hom diu del dia d’avui:

Epigrafia que surt gravada al peu del rodolí de l’Auca de les Funcions de Barcelona. Hom diu també:

Quan Sant Jordi s’escau en Divendres Sant, s’escau diumenge de Resurrecció per Sant Marc, i Corpus, per Sant Joan.

Del temps que fa el dia d’avui hom en dedueix diferents pronòstics de caient agrícola.