DIA 3. LA INVENCIÓ DE LA SANTA CREU

AVUI l’Església commemora la troballa o invenció de la Santa Creu, perduda durant els primers temps del cristianisme i trobada per Santa Elena.

Avui té lloc la benedicció del terme des de les creus termenals. Com que antigament s’aixecaven en despoblat, a la partió dels termes, s’organitzaven processons que anaven pels camps i entre els conreus. Els vells pobles pre-cristians, vers aquest moment de l’any, també organitzaven seguicis que voltaven pels camps amb torxes enceses i es lliuraven a devocions de tipus preservatiu i lustral encaminades a fertilitzar i protegir els conreus i els fruits. Els arbres que estaven al costat i a l’ombra del sant arbre de les creus termenals participaven de la benedicció que cristianitzava els antics cultes, i d’ací que hom celebri en la diada d’avui, entre els pobles catòlics, la festa del sant arbre de la Creu i de les imatges del sant Crist.

Els pastors, els bosquerols i els carboners de l’alt Bergadà i de la Cerdanya, el darrer dia d’abril al vespre, encenien fogueres en indrets ben visibles de les terres baixes com per anunciar l’arribada del maig. El costum més estès, però, era d’encendre’n la vigília de la Santa Creu, vora de les creus perdudes per entre el bosc. Hom recollia amb interès les brases, els tions i la cendra i els escampava per les terres campes i pels conreus perquè matessin les cuques que hi havia i fessin augmentar les collites.

No pertot arreu fan la benedicció a ple camp i des del pedró o la creu; hi ha esglésies que la fan des del campanar o des de l’atri.

La benedicció del terme sol ésser feta per la parròquia més important de cada població, i d’ací que a Barcelona se n’encarregui la catedral com a església major. Quan la ciutat estava murallada, la cerimònia tenia lloc al terraplè del baluard dels Tallers, que s’esqueia, si fa no fa, vers l’actual plaça de Sepúlveda, que era el punt més sobresortint de la muralla i des d’on es veia més estesa de camp.

Actualment la benedicció del terme i de tota la ciutat es fa des del terrat de la catedral, del peu de la creu que s’aixeca damunt de la clau de la volta del creuer. Segons tradició, aquell punt coincideix amb el lloc precís on sant Jaume va fer amb dues branques de pi la primera creu que va veure la nostra ciutat. En record d’aquest fet, la catedral fou posada sota l’advocació de la Santa Creu.

A les set del matí té lloc la cerimònia de la benedicció. El Capítol catedral puja dalt del terrat, seguit de molt públic. Avui és l’únic dia que es permet al poble l’accés al terrat de la Seu.

A pagès, per anar fins a la creu que marca la partió termenal, s’organitza una processó que desfila pels camps. És qualificada de processó dels Evangelis perquè el sacerdot, des del pedró o creu, beneeix per quatre vegades el terme, encarat, successivament, als quatre punts cardinals, i llegeix els evangelis: el de sant Joan, a llevant; el de sant Marc, a migjorn; el de sant Mateu, a ponent, i el de sant Lluc, vers tramuntana.

En passar les processons pels camps, el sacerdot beneeix tantes creuetes com troba de les plantades el dia de Sant Pere Màrtir.

Al Vallès la mainada de pagès feia com una processó pels camps amb creus de canya guarnides amb branques i fulles de llorer i d’olivera beneïda. També l’havien feta per Sant Pere Màrtir.

Antigament, a Santa Eugènia de Berga, de la Plana de Vic, anaven a beneir el terme en processó, a la qual no deixava d’anar ni un pagès amb l’aixada al coll, com si anessin a treballar. Durant el curs cantaven lletanies i d’altres cants litúrgics i caminaven al ritme de les cantades.

Pel Solsonès les velles que anaven a la processó portaven filoses amb uns bons serros i creien que com més grossa fos la floca de lli, més bona fóra la collita del cànem i del lli de l’estiu vinent. Per l’Alt Bergadà havien pres part en el seguici homes que menaven una arada junyida a la parella de bous, i així mateix creien que llur assistència a la benedicció del terme afavoria les collites i les messes.

Fins l’any 1616 a Mallorca tenia lloc la benedicció dels camps i dels fruits de tota l’illa des del cim del Puig de Randa, i des d’aquella data es féu des de la muralla de Ciutat de Mallorca que donava al camp.

Per la ruralia feien una processó que sortia pel camp, i des d’un turonet o altre indret enlairat, arrecerat a un pedró o arbre secular, el sacerdot beneïa els camps per quatre vegades encarat als quatre vents. Assistia a la cerimònia molta pagesia i sobretot gran nombre de nois amb creus fetes amb flors.

La benedicció del terme, antigament, sembla que es feia des del punt més extrem del terme parroquial, vers l’indret del migjorn. Quan en aquell indret no hi havia cap creu, paraven una taula amb tovalles ben blanques, amb una imatge del sant Crist al damunt i un ciri a cada costat. L’espai que ocupava la taula era tingut cóm a sagrat i el seu propietari no el podia conrear. Perdut el costum en el decurs del temps, ha subsistit, però, la creença que aquella porció de terreny no havia de conrear-se. Això explica l’existència, dins de camps i llocs de conreu, de petits claps que la gent, sense saber per què, no cultiva creguda que si ho feia n’esdevindrien grans mals i perjudicis.

A Poboleda surten a beneir el terme des d’una vella creu gòtica. Diu la veu popular que antigament la pesta i les epidèmies arribaven a la població per Cornudella. Des que es fa la benedicció des de l’esmentada creu s’ha deturat l’acció malèfica que venia d’aquell costat i la població no ha patit cap més pesta.

A Llofriu enramaven amb verdor i flors la creu del terme, des de la qual es feia la benedicció. Es beneïa pa que era repartit als fidels i es rifaven coques al peu de l’església. Després de la rifa es ballava el contrapès. Les dues pageses que havien fet l’almoina més important gaudien l’honor d’ocupar el cap i la cua del ball. Les dones que anaven a la processó que s’organitzava per a la benedicció del terme portaven vint pedres menudes a les mans. Per cada gra de rosari que passaven pronunciaven el nom de Jesús, i a cada glòria llançaven una pedra. Així calculaven el nombre de vegades que pronunciaven el nom de Jesús i, en llançar la darrera pedra, sabien que l’havien dit mil vegades. Aquesta pràctica pietosa creien que allunyava per tot un any la influència del diable. En d’altres indrets s’havien fet una mena de rosaris calculadors amb grans d’oliva i pinyols d’albercoc. Conten d’una dona que va travessar Finíem de cap a cap sense que el diable pogués res contra d’ella perquè havia dit mil vegades el nom de Jesús.

A Caçà de la Selva la mainada porta a beneir creus de fusta o de canya totes cobertes de flors.

A Sant Martí Sapresa i a d’altres llogarrets de la Garrotxa creuen que, en beneir el terme des de la creu, les bruixes resten deslligades i amb plena fúria i llibertat, fins per Santa Creu de setembre, que tornen a restar subjectes i reduïdes.

Temps enrera, des del diumenge següent immediat a la Santa Creu de setembre, cada diumenge, abans de la missa major, a les parròquies de pagès es comunia el temps. El rector, revestit amb capa vermella, amb la veracreu a les mans i acompanyat dels escolanets, sortia vers el pedró que solia haver-hi davant dels temples rurals. En beneir feia una creu amb la veracreu i conjurava el temps, amb la invocació al Senyor perquè l’alliberés del llamp i la tempesta. Pel Ripollès solien anar-hi en processó que travessava camps i conreus. Hi havia llocs on donaven un panet d’oferta als que hi assistien.

És creença estesa que els temporals i les pedregades vindran de l’indret on bufa el vent el dia d’avui; i a Menorca creuen que el vent que bufi en el moment de beneir, dominarà tot l’any.

A Àger, avui, tocaven a bon temps, i si plovia o feia temporal, cada dia a la mateixa hora es repetia el toc fins a Santa Creu de setembre.

Hom creu que la benedicció feta aquest dia va encaminada a beneir els vents i a conjurar-los perquè no congriïn tempestats i perquè no facin mal ni perjudiquin els conreus ni els fruits.

Antigament, en moltes poblacions costaneres, sobretot en les que hi havia nuclis pescadors i mariners, a més de beneir la terra i els seus fruits, hom també beneïa el mar i els peixos. A primera hora de la tarda s’organitzava com una processó, presidida per la clerecia amb la creu. Hi concorria tota la gent de mar. El sacerdot, amb el ritual propi del cas, beneïa el mar i seguidament tirava a l’aigua una creu de fusta ordinària que les poblacions costaneres ja tenien preparada per a aquest efecte. El sacerdot llançava la creu amb tota la seva força mar endins. Així que l’havia llançada, la gent de mar es tirava a l’aigua i es disputava l’honor de recollir-la. El qui assolia agafar-la la portava a la platja i ocupava el primer lloc darrera del sacerdot en la processó, i un cop arribada aquesta a l’església, deixava la creu mullada damunt de l’altar. Hom creia que el qui aconseguia recollir la creu no moriria negat ni de cap accident produït en el mar, que el bastiment en què ell anés mai no es perdria, i que durant tot aquell any seria molt afavorit per la pesca. Si era jornaler, tots els patrons se’l disputaven per tal de beneficiar-se de la seva gràcia.

Era costum que tot seguit de feta la benedicció la gent es tirés a l’aigua en la creença que obtindria bona salut per tot l’any. Els pescadors procuraven tenir les embarcacions a la platja i també exposaven els ormeigs per tal que els arribés l’efecte de la benedicció, creguts que els guardava els bastiments de negar-se i els afavoria la pesca.

A Arenys de Mar el pavorde de la Santa Creu assistia a la processó immediatament darrera del sacerdot. Portava desplegada la bandera que havia estat feta abans de la Setmana Santa, que restà dins del monument al costat del Santíssim i que es guardava fins al dia d’avui a l’església. Al punt de les tres de la tarda el pavorde pujava al cim del campanar i hi plantava la bandera. Aquesta bandera servia com de panell per a assenyalar la direcció i el moviment del vent a la gent de mar; i no era treta del campanar fins al dia d’avui, que era substituïda per la de l’any present, encara que el vent l’hagués trossejada i no en restés sinó un pellering. Les fadrines arenyenques pujaven al campanar amb el pavorde i donaven tres voltes al terradet del cim, cregudes que així trobarien casador abans de l’any. Aquesta bandereta, a més del fi que hem indicat, sembla que pot tenir un cert simbolisme si hom té en compte que porta pintat l’escut de la població i que és hissada precisament el mateix dia i a la mateixa hora en què l’any 1599 el poble es va reunir sota els xiprers de l’actual cementiri per elegir els primers jurats de la població quan s’independitzà d’Arenys de Munt i prengué personalitat pròpia.

A Viladrau els pagesos porten rams a beneir a l’església i després els planten pels camps, per les obertures de les cases, portes, finestres i balcons, per les xemeneies i pels cantons, a fi de guardar les cases i els conreus dels efectes dels llamps i de les pedregades.

Antigament, a Sant Vicenç de Llavaneres havien beneït el vi. Tothom qui tenia vinyes portava a beneir una ampolleta de vi clar i una de negre. Després de feta la benedicció els pavordes de Sant Vicenç tornaven les ampolletes als fidels, que en tiraven un raget a cada bóta i en mullaven un cep de cada vinya. El vi adquiria gràcia remeiera, i per això s’assegurava les vinyes contra la fil·loxera i d’obtenir una bona collita.

Antigament, la comunitat de preveres de la població mallorquina de Porreres pujava en processó fins al santuari de Montsió acompanyada de les autoritats i de molt poble. Des del pati del santuari beneïen els conreus i els fruits de la terra.

A les parròquies de Santa Maria del Mar i del Pi, avui, començaven a resar el passi, que el poble anomenava la pàssia, devoció que durava fins al dia de la Santa Creu de setembre; la gent pagesa creu que, per efecte d’aquesta devoció, Jesús guarda els conreus i salva els fruits de la terra amb més interès. D’ací que durant el període indicat en moltes parròquies rurals se celebrés aquesta devoció. La feligresia pagesa barcelonina del costat del Portal Nou estava vinculada a la parròquia de Santa Maria, i la del Raval i de les hortes de Sant Antoni, de Sant Pau i de Sant Bertran ho estava a la del Pi. En l’una i en l’altra la ruralia ocupava un dels llocs més importants del conjunt i es podien considerar com les esglésies pageses de la ciutat. En resar el passi el sacerdot se situa al peu de l’altar. Cada una de les moltíssimes vegades que pronuncia el nom de Jesús, inclina lleugerament el cap i el campaner toca una batallada. El veïnat pagès interessat per la devoció, en sentir la batallada, sense abandonar la seva feina ni destorbar-se, imitava el sacerdot i inclinava la testa amb reverència. El sacerdot, quan anomena el Sant Esperit, s’agenolla i el campaner, en lloc de tocar una batallada, fa un petit repico. Abans la gent del camp, seguint l’acció del sacerdot que resa, també s’agenollava, es trobés on es trobés i fes el que fes. Creien que així guardaven els conreus de les intemperàncies de les tempestes estivals.

Com a pagament del rés del passi havia estat obligació de tots els qui conreaven blat i d’altres grans panificables el lliurament a l’Església d’un nombre variable de mesures de grans a proporció de la importància del conreu. Abans del passi s’havien resat les canòniques amb el mateix intent i propòsit, i no gens menys els caps de casa de pagès donaven a l’Església una mesura de blat en pagament.

Pel Lluçanès fou costum que des d’avui fins a Santa Creu de setembre l’església fes voltar una creu de fusta per totes les cases del veïnat. Avui el sagristà o l’escolà la portava a la casa més propera a la parròquia, que la guardava fins a demà, i els mateixos veïns curaven de portar-la a la casa immediata. Durant tot aquest període, quan es presentava una tempestat, el veí que guardava la creu venia obligat a tocar a bon temps i a engegar les campanes al vol per trencar la nuvolada. Tothom posava a contribució el seu esforç per tocar fort per tal de no atreure’s la culpa de no haver sabut deturar la pedregada.

Avui havia estat típic de beneir pa i repartir-lo als fidels. Al pa de la Santa Creu li són atribuïdes diverses gràcies i virtuts remeieres. En moltes poblacions portava marcada una creu al damunt. El repartiment de pa havia assolit màxima importància a Anglesola, que avui celebrava la seva festa major dedicada a la Santa Creu sota el qualificatiu de les Santes Virtuts. Empraven fins a quaranta quarteres de blat, de les quals feien una pastada de més de vint-i-cinc mil panets que eren repartits a raó de quatre per persona. Acudia a cercar-ne gent de molts pobles del voltant, i es formaven cues llarguíssimes i atapeïdes de fidels que en rebre els panets els besaven devotament. La gent recollia aquest pa amb gran avidesa i el guardava per posar-lo a la finestra o damunt de la teulada quan tempestejava, creguda que deturava i allunyava les tempestes.

A Subirats i a d’altres llogarrets del Penedès beneeixen panets dits de santa Creu, els quals també porten una creu al damunt; si es desencadenen tempestats en posen al lloc que consideren més perillós, portats per la creença que tenen la virtut d’esquivar els llamps i la tempesta.

Les cases del terme, per torn, donen les mesures de blat que calen per a fer la pastada dels panets, que són repartits a tots els fidels que acudeixen a l’ofici.

Per tallar les tempestats era costum de posar al peu de la porta arreus tallants: relles, volants, càvecs, aixades, dalles, etc., disposats en creu i amb els talls mirant el cel; damunt hom feia fums amb llorer beneït el Diumenge de Rams i per Sant Pere Màrtir i a la vora hom posava el panet beneït el dia d’avui. Hom creia que els fums elevaven fins al cel l’acció tallant dels arreus, que partien els núvols i escampaven la tempesta.

A la catedral de Barcelona té lloc una funció molt solemne en celebració de la seva diada patronal. Amb aquest motiu és permès a les dones l’accés al presbiteri, que els és privat la resta de l’any des dels temps del bisbe Ricoma. El Divendres Sant l’accés els és tolerat, però no permès.

A la barana del presbiteri havien guarnit una gran estrella de roses vermelles amb unes quantes de blanques enmig en forma de creu. Passada la festa eren repartides als fidels, que les rebien amb goig, puix que els eren atribuïdes diverses virtuts.

L’Església feia enramades. Moltes eren les que el dia d’avui enramaven els portals de brancatge i de verdor.

Entre els comptes de la Seu de Barcelona, des de la primeria del segle XVI, figuren nombroses partides de pagament de diferents flors: ginesta, fonoll, rama i altres, per a enramar els salamons i els portals de la Pietat i de Santa Eulàlia. També es pagaven papers pintats de diversos colors i oli per a cremar en les llànties.

Avui era la primera festa que s’enramaven les esglésies. Fou costum que durant l’estiu les esglésies que celebraven una festa extraordinària enramessin els altars principals amb heura, pinassa, llorer, murtra, espígol, romaní i fonoll per tal que fes de desinfectant. D’aquest darrer també en tiraven per terra a fi que en trepitjar-lo intensifiqués la seva aroma. A les portes de moltes esglésies, durant les festes assenyalades de l’estiu, hom venia brotets de les herbes indicades, i molts fidels en compraven i en portaven a les mans. També s’instal·laven tauletes de venda a l’interior dels temples. Darrerament ja només hom n’escampava per terra sense enramar els altars.

En moltes esglésies els escolanets curaven de guarnir l’altar a llur gust. L’adornaven amb profusió de flors. Hom celebrava un ofici solemne, qualificat d’ofici dels escolanets. Durant la funció feien una capta per l’església a llur favor. També fou costum estès de guarnir altarets dins de les esglésies i vora de la porta, igualment amb la finalitat d’excitar la pietat dels fidels i conduir-los a fer l’almoina que els demanaven.

Havia estat costum d’algunes esglésies penjar una creu, de ferro en els temples grans i de fusta en els humils, a la reixa del presbiteri o en un altre indret ben visible. La guarnien de flors, especialment de roses i amb preferència blanques.

A Barcelona, antigament, la confraria de la Sang havia fet una solemne funció religiosa que acabava amb una processó, en la qual, a més de les imatges del Sant Crist dels condemnats, propietat de la confraria, era portada una gran creu adornada amb profusió de flors, mata, murtra i d’altra brancatge, la qual era conduïda damunt d’una civera semblantment als misteris de les processons de Setmana Santa. Voltava pels principals carrers de la parròquia del Pi, on tenia lloc la funció. S’anunciava la vigília al so de trompetes i tabals propis de la parròquia, per l’estil de les trampes encara en ús per a anunciar el Corpus. Tornada la processó al temple, hom desguarnia la creu i repartia les flors i el brancatge entre els confrares i fidels per ordre de categories. Els elements vegetals que havien enramat la creu eren tinguts en molta estima. També havia sortit una processó semblant de la parròquia de Santa Maria del Mar. En establir-se les processons de Setmana Santa van restar importància a les de la Santa Creu, que van acabar per no fer-se.

Fou costum de molts botiguers guarnir les capelles que tenien en la part alta de llurs establiments amb creus fetes de flors, amb preferència blanques. Així mateix es posaven gerrets amb flors diverses.

Antigament s’havia representat un misteri del Triomf de la Santa Creu, tema molt glossat per la petita literatura i figurat, també, en ombres xineses.

Algunes comunitats benedictines celebraven la festa de la Santa Creu dins de llurs convents. Era corrent que al refectori hi hagués uns forats al sòl destinats especialment a plantar-hi uns pins el dia d’avui. La comunitat es dirigia al refectori en processó. Els novicis i els llecs més joves, amagats sota de la taula i ben tapats per les tovalles, sonaven rossinyols de canya i de terrissa per tal de donar la sensació que els arbres del bosc que tractaven d’imitar estaven poblats d’ocellets.

Avui s’inauguraven de nou els berenars que havien deixat de fer-se pel dia de Sant Miquel perquè la tarda curtejava, es sopava més d’hora i així no hi havia lloc al berenar. Com que ara la tarda ja llarguejava, hom podia tornar a l’horari estival dels àpats. El refrany ens en diu:

La mainada feia una capta, el producte de la qual, abans, destinava al primer berenar de la temporada. Més tard hom feia la capta sense saber-ne el significat. Portaven un platet de pisa, blanc, amb una creu al damunt feta de roses. Aturaven els vianants i els requerien amb una formuleta tradicional. Quan es dirigien a un cavaller li deien:

I quan requerien una dama li parlaven d’aquesta manera:

Cal advertir que la mainada dels nostres temps invertia els termes i deia:

I, com en la majoria dels captiris infantils, quan els requerits no es deixaven convèncer per les cortesies i no feien caritat, la mainada, despitada, deia als senyors:

I quan s’adreçaven a una senyora li remugaven:

I n’hi havia que la tractaven amb termes encara pitjors.

Pel Vallès la mainada requeria els vianants amb la següent fórmula:

I si no els donaven res, els aporrinaven així:

Els infants, especialment les nenes, guarnien capelletes a les entrades de les escales i pels portals de les botigues. Segons sembla, la intervenció dels nens en els captiris del dia d’avui és molt moderna. En les capelletes hom posava moltes flors, sobretot roses, i es feien cremar candeletes o ciris. Al qui donava com a caritat un ralet d’argent l’obsequiaven amb una rosa. Era costum que la mare deixés a les seves nenes una pesseta perquè la posessin al platet o a la capelleta, a fi que fes d’esquer. Finida la capta, l’havien de tornar a casa. Les nenes anaven per les cases dels amics i coneguts a presentar-los el platet amb una creu feta de roses. Havia estat costum d’esmerçar el producte del captiri en una berenada i en coets i focs grecs.

A Torà les nenes, vestides com de majorales de la Santa Creu, anaven a captar pa i diners per les cases. Voltaven pel poble totes mudadetes i amb mantellina blanca. Duien una cistelleta que primer havien portat a l’església perquè el sacerdot la beneís. El que recollien ho donaven a l’església a profit del culte a la Santa Creu. El capellà en recompensa els donava un grapadet de confits.

A Olot la mainada guarnia altarets pels carrers amb creus fetes de flors i gran abundor de fullatge i brancatge. Hi posaven estampetes i santets de plom.

On el captiri infantil de la Santa Creu adquiria més gran esplendor era a Mataró. Els infants petits portaven creus, i els grandets es reunien en grups d’uns quants i organitzaven tabernacles. Les creus es componien totalment de flors, en especial de lliris, i anaven muntades al cim d’un pal. D’un dels braços de la creu penjava una bosseta, destinada a posar-hi el que els donaven. Els infants, ben mudats, passejaven les creus per la població, requerien els passants perquè els fessin almoina i anaven a visitar els amics i coneguts a llurs cases. Els tabernacles venien a ésser com uns passos o misteris semblants als que anaven a les processons de Setmana Santa, per bé que més petits. Figuraven escenes de la troballa de la Santa Creu i de la vida de l’emperador Constantí, fetes amb figures de terra cuita per l’estil de les de pessebre, però més grosses, emmarcades amb flors i elements vegetals que fessin bonic. I^s escenes estaven muntades damunt de posts que portaven quatre nois al coll, una per cada angle. Per poder reposar duien unes crosses damunt de les quals deixaven el tabernacle. Cada grup portava una mena de majoral que indicava el camí a seguir o quan calia reposar, a més d’altres disposicions adequades per a fer un bon captiri. També hi anaven altres dos noieis que feien de captadors. Requerien els passants amb les fórmules acostumades en aquest captiri, i si no els donaven res els aporrina-ven amb qualsevol de les frases acceptades per al cas.

Amb el producte de la capta feien un berenar col·lectiu. Hi havia colles que empraven per al captiri la fórmula:

Els captaires de tabernacle solien portar safates per a recollir el que rebien en donatiu. El muntatge del tabernacle constituïa un art que tenia molta paritat amb la construcció del pessebre. Les escenes que solien abundar més eren la troballa de la Santa Creu i la publicació de la butlla de Milà per Constantí. Moltes d’aquestes escenes presentaven una figuració de la muntanya de Montserrat. Vegeu el que diem sobre aquest costum en la pàgina 345. Els tabernacles han degenerat molt actualment.

La mainada de Ciutat de Mallorca aixecava altarets pels carrers amb tauletes cobertes que sostenien una creu de fusta, al peu de la qual posaven un platet ple de flors i també n’escampaven per la taula i n’adornaven el drap que la tapava. Deturaven els vianants i els convidaven a fer-los una almoina amb frases i formuletes fetes, amb les quals els amenaçaven de mals i desventures si no eren generosos. Amb el producte del que recollien feien un bon berenar.

Era el dia tradicional de la veneració dels sants Cristos.

A Barcelona s’havia celebrat la devoció dita dels set sants Cristos, que consistia a visitar set imatges del Redemptor i dir davant de cada una un nombre determinat d’oracions. Aquesta devoció oferia certa paritat amb la que tenia lloc pels dies sants i, semblantment a la dels monuments, hom la qualificava d’anar a seguir sants Cristos. Hom solia visitar les imatges que gaudien de més devoció i les que estaven més afavorides per la tradició. Citarem, com a exemples: la del sant Crist de la galera, venerat a la girola de la Seu, el qual, segons tradició, anava a la proa de la galera capitana de la batalla de Lepant, comanada per don Joan d’Àustria, i en veure venir una bombarda que els turcs li adreçaren per abatre’l es va contraure perquè no el toqués i adoptà la posició torçada que encara conserva; la de l’església de Sant Pau, que també es va vinclar per amagar un home que un contrari seu perseguia amb la intenció de matar-lo i la imatge li féu de paracops perquè no li clavessin un punyal, que tocà una cama del Crist i la féu sagnar; la del sant Crist de l’esglesiola de la Misericòrdia, la qual va parlar a una monja que, ofuscada per les paraules d’un galant, s’oblidava del vol que havia fet i anava a fugir amb ell; la del sant Crist de les Majordones, venerat a l’església de les Magdalenes, que va deixar el bon Jesús en penyora del seu pas per casa del sacerdot de la comunitat; la del sant Crist dels Forners, venerada a l’església de Sant Miquel annexa a la casa del comú, deixada així mateix per Jesús, que, sota l’hàbit de captaire, visità un forner per castigar la seva impietat i gasiveria ; la del sant Crist dels Sabaters, de l’església de la Trinitat, que serví de banc i de vetllador d’uns pobres captius que en terres de Moreria foren forçats a fer de sabaters, sense ésser d’aquest ofici, fins que foren redimits, junt amb la imatge, per uns missioners; la del sant Crist dels Moliners, venerada a l’església de Sant Pere, que un missioner va deixar a un moliner de part de fora del vell Portal Nou perquè la suspengués de la tramuja per tal que l’alliberés de la temptació de robar gens de gra als molinants que acudien al molí; i encara d’altres que ometem per no allargar excessivament, aquesta llista.

A Ciutat de Mallorca era molt venerat el sant Crist de la Nou, que fou trobat dins d’una nou d’un noguer de l’hort d’un convent de monges, i, a València, les imatges del sant Crist del Grau, que fou trobada al riu, les aigües del qual pujava miraculosament com la del sant Crist de Balaguer, i la del sant Crist del Rescat, del qual es conta una tradició semblant a la del de Salomó.

Per efecte de la devoció a la santa Creu o al sant Crist celebraven llur festa major algunes poblacions que tenien per patró alguna imatge d’aquesta advocació. Figurava entre elles el poble de Salomó, que festivava la imatge d’un sant Crist miraculós molt afavorit per la llegenda, la qual era escenificada i representada a la plaça en forma de ball. La tradició diu que la imatge del sant Crist servia de nord i de guia d’una nau que la portava al cap de la roda de proa. La galera caigué en mans de pirates mahometans que tractaren la imatge amb el menyspreu amb què els musulmans solen tractar els símbols cristians. Estava en una cort de porcs i servia per a fermar i estacar els garrins. Un mercader de Salomó que anà a Moreria la va veure i la volgué redimir. Concertaren amb el sarraí que la tenia que li’n donaria tanta moneda com pesés. Posada la imatge al plat de la balança, tot i ésser molt feixuga, no va pesar més que trenta diners justos. El moro protestava contra el comprador i li deia que l’estafava, però el salomoní li replicà que quan Judas l’havia venut no n’havia cobrat més que trenta diners miserables i que era voluntat de la imatge que ell no n’hagués de pagar més. El moro, ben a contracor, hagué de conformar-se; però, irat per la pèrdua que es creia sofrir, va trencar un dit d’un peu de la imatge i se l’amagà. Quan el mercader tractà d’emportar-se’n el sant Crist la imatge es tornà tan feixuga que li fou absolutament impossible de bellugar-la. El català comprengué que es tractava d’un altre miracle i sospità que el moro li devia haver fet alguna malifeta. Examinà minuciosament la imatge i li^va trobar a mancar el dit que el moro li havia pres. El comprador va dir al sarraí que si no li tornava el que li havia robat es desdeia del tracte. El moro, per tal de no perdre els trenta diners miserables, restituí el dit a la imatge. El mercader se la va emportar triomfalment cap a la seva nau, la qual amb una alenada arribà al port de Tarragona; els habitants de Salomó acudiren a cercar la imatge en processó i la posaren a l’altar major de l’església, on fou venerada amb tota devoció. Damunt de la imatge es veia ben bé l’afegit del dit que el sarraí li havia trencat.

També celebrava la Festa Major el poble aranès de Salardú. Era típic el ball de la borrega, fet al so de la tonada de la cançó coneguda per la Pepa de Lleida i per La Torre xica i la Torre gran. Aquest ball, que havia estat estes per gran part del Pirineu, sobretot pel vessant francès, pren a Salardú una fesomia pròpia i especial. Una altra nota típica era el ball del Ballano, un dels ballets més senzills de la nostra coreografia popular. Hom aplicava a la tonada un text al·lusiu als simples moviments de la dansa:

Antigament, el ball es feia clavant de la capella i només el ballaven els majorals del sant Crist; posteriorment ballava tothom qui en tenia ganes. La tonada era feta al so de coma, instrument de fusta de sanguinyol en forma de pipa, i de flabiol i tamborí de cordes, aquests dos últims instruments tocats per un mateix músic; per regla general els músics eren pastors. Aquest és un dels pocs ballets aranesos dels quals ha arribat record fins als nostres temps.

Com a acabament de les balles solien ballar El borrego; així anomenaven un ball esbojarrat que voltava per tots els carrers de la població i que atropellava a tothom qui trobava sense mirament ni respecte a res ni a ningú. Aquesta cursa col·lectiva i esbojarrada havia constituït una de les notes més sobresortints de la festa.

Una altra de les viles que celebren avui la seva festa és Isona. A la tarda feien grans balles a la plaça que acabaven amb la típica dansa, qualificada de ball, que voltava per tots els carrers de la població en alegre i avalotada gatzara. Tots els balladors, agafats de les mans, feien una farandola closa, és a dir, una gran anella, variable a cada moment de forma, que sense parar ni trencar-se per res avançava contínuament a través de carrers i places. Cada ballaire, així que no en tenia cap al seu darrera, es posava a córrer per situar-se al davant de la colla; en arribar-hi es deturava, i de seguida un altre li passava al davant en l’incessant córrer de l’anella i saltar dels ballaires. Aquesta cercavila era seguida pacientment pels músics, que, per tal de fer-los so, seguien tots els carrers de la població per on passava l’enfollida caterva. Ja hem dit que aquests tipus de balls translatius per tota la població són comuns arreu d’Europa i que són la resta d’antigues cerimònies de purificació col·lectiva encaminada a alliberar la tribu de les influències dels esperits malèfics.

Aquestes danses solien formar part de moltes festes primitives i, al fons, reconeixen un origen agrari.

Al llogarret rossellonès de Molig s’havia celebrat un aplec a una ermita davant de la qual s’aixecava una vella creu. Per tota la rodalia era conegut aquest aplec per la fira de les mamzeles, perquè s’hi ballava una variant de la Bepa, en la qual les mares de les balladores oferien llurs filles en dansa al fadrí que les volia; feia tot l’efecte que les duien a fira i que les donaven a qui es presentava, donació que si avui era simulada i figurada, qui sap si en altres temps de més realisme havia estat efectiva.

El ball en qüestió es feia al so de la cançó, prou coneguda, de la Pepa Galant o de Lleida, molt popular arreu i que en terres del Rosselló és anomenada la Bepa; en altre temps havia estat molt emprada com a cançó de dansa. Les mares en cantaven una part i les donzelles una altra. Formaven dues rengleres encarades que ballaven de front, independentment unes de les altres i de manera diferent. En un moment determinat del cant, les mares agafaven llurs filles per la mà i les feien passar cap a darrera seu, on seguien ballant; aleshores cantaven les filles i callaven les mares, silenci que feia l’efecte que aquestes les abandonaven al primer fadrí que les anés a treure en dansa. Les noies seguien ballant soles mentre els fadrins no les treien a ballar.

Era fama que d’aquest aplec en sortien molts enamoraments, puix que les mares i filles que acudien a la dansa cercaven casador i no refusaven cap partit que se’ls presentés, fos com fos.

Vegeu a continuació la versió rossellonesa de la cançó de la Pepa, que diu així:

A Mallorca feia la seva festa el lloc de Porreres, i, com en totes les festes baleàriques, la nota més sobresortint la constituïa la dansa.

Els balls típics són la Mateixa i el Copeo. Són balls de parelles individuals i sense relació unes amb altres; així és que tant els poden ballar només una parella com diverses, sense que el conjunt ofereixi cap alteració. Tant l’un com l’altre d’aquests dos balls tenen certa paritat amb la jota. El ball és encantat per dotzenes; el qui posa preu i el paga pot ballar una dotzena de balls sol amb la seva companya o amb els qui ell convidi.

La dona que ballava la primera dansa era qualificada de revetlera; durant tot el ball tenia com una certa autoritat i era tinguda en consideració com si vingués a ésser una reina de la festa.

A Figueres té lloc una fira molt important. Antigament hi acudia gairebé tota la fadrinalla d’ambdós sexes a cercar casador; s’hi feien moltes coneixences amoroses i s’hi concertaven molts festeigs i casaments. La fadrinalla deia que:

És a dir, a vendre l’estat de mosso o fadrí.

I hom també deia d’aquesta fira:

Aquesta fira era la més important de les contrades gironines i feia acudir a la capital de l’Empordà un gran contingent de forasters. La ciutat organitzava grans festes. Sortien a escampar l’alegria pels carrers els gegants precedits d’en Berruga, esquivamosques que es distingia per una grossa berruga que tenia al front, molt popular per tota la rodalia. Anava davant dels gegants per obrir call als elevats personatges i empaitar la mainada que formiguejava per llur vora.

Les fires constituïen un lloc de divertiment i d’expansió, com també, sovint, de temptació i de vici. El refrany ens diu:

A Cadaqués havien fet la festa dels ases. Fins a temps ben recents, a aquesta població només s’hi podia arribar per camí de ferradura; tot el tragí s’havia de fer amb ruc o amb barca, i els ases tenien molta importància per a la vida econòmica de la població. El dia d’avui els adornaven profusament de flors i els passejaven per la població enmig de gran gatzara; segons la gent molt vella, àdhuc els havien portat a l’església. Hi havia qui guarnia un ninot de palla, qualificat d’anxovet, que passejaven triomfalment muntat en l’ase. Entre el veïnat s’establia competència per guarnir un anxovet ben polit i elegant i que fes força goig. Solien enramar-lo ben bé de flors, de verdor i de brancatge. Possiblement es tracta d’una personalització de la divinitat de la primavera o del maig, costum del qual es troben traces i restes per diferents pobles. La festa dels ases i llur presència a l’església recorda les festes medievals dedicades a la somereta que va conduir la Sagrada Família a Egipte, festes compreses dins de les llibertats de desembre que van donar lloc a la missa i a la prosa de l’ase, les quals van originar tant de renou; se’n troben d’altres traces pel Pirineu i ja en vam parlar en la pàgina 346 del volum primer.

A Tossa de Mar, antigament, vestien de palla un infant que voltava per la població amb aire triomfal i anava a dinar i a sopar a les cases més riques i benestants, les quals se’l disputaven i tenien com un honor poder-lo asseure a llur taula, molt especialment les cases pageses, puix que era creença que la seva presència afavoria les collites. Més antigament encara, havien estat diversos els infants vestits de palla, i sembla que s’anaren perdent en prendre la població més importància marinera que agrícola. Aquest personatge ambigu, del qual es troben traces per d’altres pobles forans, representat per un cantaire, sembla tenir força punts de contacte amb l’anxovet de Cadaqués i probablement que ambdós reconeixen un mateix origen.

En alguns pobles rurals del Maresme havia estat costum d’encendre fogueres la vigília d’avui. Les encenien en punts ben alterosos que es poguessin albirar des de terra i des del mar.

Aquest costum fa anys que ha perdut intensitat.

Pel Ripollès hom havia encès fogueres als cims més alterosos i hom hi posava una fusta especial, molt aromàtica en cremar, el nom de la qual no ens és conegut. Hom li atribuïa la virtut d’esquivar les bruixes i, amb elles, les pedregades i les tempestes malmetedores dels conreus.

A Carlet la vigília encenen fogueres pels carrers.

Per terres de València, la fadrinalla, a la nit, anava a emblanquinar les finestres i les façanes de les barraques i de les cases de les donzelles com un gest de galania.

Segons la tradició, Jesús quan era jove, i abans de lliurar-se a la predicació, havia fet de paier i anava pels pobles venent roba feta i comprant-ne de vella, la qual renovava i tornava a vendre. Els antics paiers i robavellers es tenien com a descendents de Jesús i portaven una creu de fusta lleugera al coll, en la qual duien penjades les peces de roba a tall d’aparador, tal com, segons deien, la duia Jesús. Tenien per distintiu gremial una creu i per patró a Jesús de Nazaret amb la creu al coll.

A pagès hom diu que no pot fer-se migdiada fins que les fulles dels ceps siguin prou grosses per a poder-s’hi tapar un ull, i no assoleixen aquesta mida fins al dia d’avui. Per les contrades on es conrea la vinya hi havia pagesos que, a fi de no trencar aquest precepte imposat per la tradició, abans de fer migdiada comprovaven si efectivament podien tapar-se els ulls amb una fulla de cep.

La parèmia es fa ressò del costum.

La pagesia del pla de Lleida i de l’Urgell avui sembra l’escarola dita de Santa Creu, perquè sembrada avui no s’espiga.

La llargada del dia, per als pagesos que treballen de sol a sol, comportava un jornal força més llarg que durant els mesos freds i, per tant, calia augmentar la soldada:

Hom creu que avui el llobató surt del seu cau acompanyat i ensenyat per la seva mare, que el comença a ensinistrar a viure i a campar-se-la per ell mateix. D’ací el refrany:

Per la Terra Alta s’havia fet una cacera col·lectiva del llop. Avui es reunien els caçadors més braus i millors de cada poble i, ben armats i proveïts, anaven cap a les lloberes per tal de sorprendre les llobes amb llurs llobatons i fer-ne un estrall.

Hom creu que avui arriben les darreres orenetes, que viuen entre nosaltres fins per Santa Creu de setembre, que és quan se’n tornen, i són les primeres d’anar-se’n i les darreres de venir.

Del dia d’avui trobem els següents refranys, a més dels que ja hem referit :