DIA 1

ÉS anomenat el dia dels Apòstols perquè celebren llur festa sant Felip i sant Jaume Menor.

Ignorem per què els nostres avis i pares qualificaven el dia d’avui de festa dels ganduls i dels ploraners, i per què deien que la celebraven amb gran perseverança els ploramiques i els malfeiners.

Pel Lluçanès, el Ripollès i Les Fonts del Llobregat, des d’avui i per tot aquest mes deixava de passar-se el rosari a la llar i vora del foc per fer-ho a la sala, davant de la capelleta de la Mare de Déu del Roser, tota ben guarnida de flors i d’herbes boscanes flairoses, que curava de cercar la mestressa de la casa, que era la qui menava el rosari, en lloc del cap de casa o de l’hereu, com durant la resta de l’any.

Per la pagesia, durant tot aquest mes, celebraven el mes de Maria. A cada casa guarnien amb flors boscanes la capelleta del menjador i hi feien cremar ciris. Cada dia, abans de sopar, s’aplegaven tots els de la casa, familiars i servei, i agenollats deien llurs oracions i feien les devocions dirigits pel cap de casa, que actuava com de sacerdot. Era el qui iniciava les oracions, que llegia en un vell llibre de devoció. Passaven el rosari i, un cop finit, es disposava el sopar allí mateix. Era costum que cadascun dels assistents procurés portar floretes, que anava a cercar i collir pel bosc, i que quan es marcissin mirés de substituir-les per altres de fresques.

Quan s’establiren les primeres fàbriques de teixits al barri de Sant Pere de la nostra ciutat hi acudia un nucli obrer de la barriada de Gràcia, abans d’ésser constituïda encara en vila. Sortien del seu barri al matí i hi tornaven al vespre reunits en colla i acompanyats per un franciscà, el qual dirigia el rosari, que passaven tot caminant. Durant tot aquest mes era tolerat, sobretot a les dones, agafar roses dels rosers que adornaven les voreres del vell camí i d’altres flors dels marges i tanques dels camps i horts que s’estenien a banda i banda de l’actual Passeig de Gràcia.

Per les valls d’Hòstoles i d’Olot feien unes farinetes amb tota mena de grans i de llegums que es collien al país, i tenien gran interès a no descuidar-se’n cap, car era opinió que s’esguerraria la collita del que no fos inclòs en la barreja, que era adobada amb llardons, llard, sagí i d’altra carn de porc. Aquesta farinada rebia el nom de farro, avui aplicat concretament a les farinetes de blat de moro. En menjava tota la família a discreció, àdhuc els mossos i servents i fins els animals domèstics, puix que hi havia veritable interès que ningú no deixés de menjar-ne. Antigament, d’aquesta farinada se n’havien fet coques de forma especial, diferent de les corrents. També s’havien fet, ofegats, grans i llegums sencers sense reduir-los a farina. Aquest costum recorda les coques i farinades que els pobles antics oferien i menjaven en honor de la deessa Ceres, i és comú a diversos països de cultura mediterrània.

Els vells moliners d’aigua el dia d’avui havien festivat llur patrona, la Mare de Déu de l’Aigua, que reclamaven amb la jaculatòria següent:

Oració que repetien tots els dimecres, dia que creien consagrat a l’aigua.

Per la regió del Montseny i per la Plana de Vic creuen que avui l’aigua de pou cobra gran virtut remeiera i que és la millor per a fer remeis a base d’aigua, servint-se precisament de la de pou. Segons la tradició, sant Segimon, perseguit pels incrèduls, fou tirat dins d’un pou, l’aigua del qual tornà remeiera.

Els nostres avis, especialment per esmorzar, preferien menjar quelcom que calgués coure amb aigua: sopes, xocolata i per l’estil, i empraven aigua beneita. A les viles i ciutats importants on hi ha diversos temples, hom procurava obtenir-ne de set o de nou esglésies. Hom creia que així aconseguia salut per a tot l’any. Per ponderar la virtut de l’aigua hom deia que:

Els vells mestres d’aixa consideraven de molt bon averany començar les embarcacions en el dia d’avui, perquè, segons llur creure, avui va començar-se la nau més magna de què ens parla la Història: l’Arca de Noè. Mentre la feia per un cap, ja se li corcava de l’altre, i quan l’adobava i refeia, ja se li malmetia del cap que havia deixat de treballar. Un dia Nostre Senyor el visità per tal de veure com tenia l’obra de l’arca. El vell patriarca, tot amoïnat, li explicà el que li passava, i Déu li digué que per evitar que se li corqués havia de tallar en lluna vella la fusta dels arbres que perden la fulla i en lluna nova la dels que no la perden. I des d’aleshores que així s’ha fet, seguint el consell i l’ensenyament de Nostre Senyor.

La llegenda diu que el primer punt de la terra que restà eixut, i en el qual Noè pogué amarrar la seva arca, fou al Pirineu; segons unes versions, al cim de Font Argent, en la part més alta d’Andorra, on encara es conserva l’anella que li va servir d’amarrador. Una altra tradició cieu que fou al cim del Canigó, sota la vall que forma el pic de Tretze Vents. L’arca encara es conserva amagada sota la congesta, disposada a tornar a servir si es produeix un altre diluvi. Per tal d’allunyar els indiscrets que vulguin acostar-s’hi, així que algú volta per aquells verals es desencadenen tretze vents que fan impossible de poder-hi estar i que han donat nom al pic que vigila i guarda l’arca.

Hom creia que avui era el dia millor de l’any per a rentar els vestits i aquelles robes que només es netegen una vegada a l’any o encara menys. Avui, per tant, era costum de fer una rentada especial i diferent de l’habitual.

SANT SEGIMON

ERA fill del rei de Borgonya Gundebald i deixeble del mestre Sant Avit. Desdenyós de la vida cortesana i palatina i més amic de la pobresa i de la penitència, va fugir a una cova a fer vida de dejuni i oració. En tota una setmana només menjava un pa que cada divendres li donaven d’almoina els monjos del convent de Sant Marçal. Adolorit el seu pare per la seva pèrdua es féu el propòsit d’anar a seguir món per tal de preguntar a tothom si havien vist o sabien donar-li raó del seu fill, i de no parar fins que el trobaria o tindria noves d’ell. Quan ja feia molt més de dos anys que el príncep Segimon feia vida solitària, en anar un divendres a cercar el pa de cada setmana al convent de Sant Marçal va trobar el seu pare que preguntava als monjos si li sabrien donar raó del seu fill. Els monjos van dir-li que no, però que potser en sabria quelcom aquell solitari que vivia en una cova de la muntanya. El príncep Segimon estava tan desfet que el seu pare no el va conèixer; aquest, per la seva part, estava tan desmillorat com el seu fill, a qui féu gran compassió i per això li digué que coneixia el seu fill i que li’n podia donar noves. Els dos van encaminar-se cap a la cova, però el rei estava tan adolorit i apesarat que no podia seguir el seu fill. A la font de Matagalls van reposar, i allí Segimon no es va poder aguantar mes i confessà al seu pare que ell era el seu fill.

Submís a la voluntat del seu pare, Segimon va tornar a casa seva, es casà, i a la mort del seu pare, que no trigà gaire a arribar, va cenyir la corona de rei i governà el seu poble amb gran seny i virtut. El rei Clodomir, envejós del seu prestigi, li va promoure guerra, el féu presoner i tirà el seu cos dintre d’un pou, on va morir. El seu cos restà ignorat per molts anys, fins que un dia la gent veié que sortia gran resplendor del pou, va baixar-hi i trobà el cos del sant rei.

També fou ignorada per molts anys la cova on havia fet penitencia al Montseny, fins que un dia, de manera miraculosa, uns bous van descobrir i desenterrar dues creus de fusta que el sant hi havia deixat durant la seva estada. Damunt de la cova fou aixecat un santuari que en altres temps havia gaudit de gran fama i prestigi.

Hi ha variants de la tradició, segons les quals el pare del sant tenia dos germans més grans que ell i als quals, per tant, pertocava la corona. Com que sentia gran enveja d’ésser rei, els va matar per usurpar-los el tron. Aquests crims van horroritzar el fill Segimon, que va sentir escrúpol de cenyir una corona tacada de sang, i va fugir de casa seva. La pèrdua del fill va atribolar profundament el pare, que va sentir planar damunt seu tot el pes del seu fratricidi, i va decidir abandonar la corona i no parar fins que el trobés. Una àguila el va conduir fins a Sant Marçal, on pare i fill es van trobar.

Les mares solien dir una oració a sant Segimon per tal que guardés els seus fills de la mala intenció de fugir de casa com en va fugir ell amb la idea de lliurar-se a la vida de penitència.

SANT ANIOL

ERA fill de terra francesa. Sant Policarp, bisbe d’Esmirna, va enviar-lo a predicar la llei de Crist a la seva terra, però ell, més agradat de la vida solitària i ascètica, se’n va venir a Catalunya, es recollí en una cova de Cuixà i allí féu vida durant molts anys, fins que un dia fou descobert per un pastor. Compungit perquè persona nada sabia la seva existència i coneixia la seva cova, i temerós per no haver complert l’encàrrec rebut del seu mestre, decidí anar-se’n a la seva terra a predicar la doctrina cristiana com li havien manat. Molestats els infidels per les seves predicacions, van agafar-lo, van assotar lo cruelment amb bastons durs i espinosos i, finalment, li obriren el cap amb una destral, marcant prèviament una creu que li partí el crani en quatre parts.

SANT ORIENT

EL tenien per patró els traginers i els caminants, que li demanaven claredat i serenitat per a no perdre el camí i saber-se orientar si Ferraven. També l’invocaven contra les pors i basardes del bosc i les temences que produeix el caminar per paratges despoblats i solitaris, sobretot de nit. Caminants i viatgers reclamaven el seu auxili amb la següent fórmula:

SANT JAUME MENOR

ELS abstemis veneren sant Jaumet o Jaume Menor, perquè, segons la tradició, mai en tota la seva vida no havia begut sinó aigua. Els beverris i tavernaris el maleeixen i avorreixen. Diu que algunes tavernes antigues on es bevia i jugava molt tenien una imatge o una estampa de sant Jaumet, al qual dirigien llurs malediccions i vituperis els parroquians quan s’escalfaven de cap, i li tiraven en cara que havia mort sense saber el goig que representa beure vi i d’altres begudes.

La iconografia popular presenta aquest sant amb una porra; això fa que el prenguessin per patró els mestres de vara, anguilers, camorristes, aventurers i la gent pinxesca que vivia de la barata, de la garrotada i del cop de puny, tafurers i gent tavernària en general. Per la mateixa raó l’havien venerat els bastoners i crossaires especialitzats a fer bastons i crosses, que temps enllà havien venut pels carrers en mercadatge ambulant, a voltes junt amb pipes, que també obraven i que anunciaven amb un crit graciós.

SANT FELIP

ERA, segons la veu popular, l’apòstol més petit i desnarit dels dotze; tant ho era que semblava un noi. Mort Jesús, va ésser un dels que van predicar la seva doctrina amb més fe i més ardor, i els gentils el mataren a cops de pedra. Per això la mainada del nostre temps, quan ens esbatussàvem a cops de pedra, l’invocà vern i el teníem per advocat junt amb sant Esteve, el protomàrtir.

Els qui compraven i pagaven al comptat deien:

Els pagesos creuen que avui és el dia més bo per a plantar les bledes dites dels apòstols, perquè, fent-ho aquest dia, no s’espiguen i duren fins a l’hivern.

Els pagesos de contrades fredes creuen que avui és el millor dia per a plantar els cigrons, si hom vol assegurar-ne una bona collita.