DIA 25. SANT MARC

ÉS el patró dels mestres sabaters; els fadrins d’aquest mateix ofici veneraven sant Crispí, i els aprenents, sant Crispinià. Els sabaters són els menestrals que tenen més patrons i advocats; a part dels tres que hem indicat, els ataconadors i sabaters de vell veneraven sant Anià. En general, també invocaven el beat Salvador d’Horta, que havia fet d’aprenent de sabater en una sabateria del carrer de la Bòria, vora de la plaça de l’Àngel, en una de les cases que foren aterrades en ocasió de les obres de la reforma. No res menys, les sabateres invocaven santa Gentil, que havia estat sabatera.

El gremi dels mestres sabaters, sota l’advocació de sant Marc, és el més antic de casa nostra, i qui sap si d’arreu. Les seves primeres ordinacions daten de l’any 1209, és a dir, d’uns quants anys abans que les del gremi de sabaters de París, que passa per ésser el més antic de tot Europa.

El gremi dels sabaters havia estat un dels més rics i la seva antiguitat li confereix renom i categoria. Havia gaudit de diferents privilegis importants i prestigiosos dins la vida col·lectiva d’aquells temps. Un record de la distinció de què gaudia aquesta entitat és l’escut amb una sabata, conservat encara esculpit a la paret forana de la Seu que dóna al carrer dels Comtes, vora de la plaça de la Catedral, escut que indica que en aquell indret i din9 del temple hi ha la capella gremial, en la qual és venerat el sant patró de la confraria. L’únic privilegi que encara els resta, dels diversos de què havien gaudit, és el d’ocupar el primer lloc entre l’element gremial que concorre a la processó del Corpus, per efecte del qual la bandera dels sabaters és la primera. El gremi de sabaters gaudia del privilegi que un dels seus prohoms pogués assistir a les deliberacions del Capítol de la Seu. Més tard fou rescindit a canvi del dret d’una canongia a favor d’un fill d’un mestre sabater. Fins a temps moderns, en la Sala Capitular es conservava una cadira o setial que era coneguda encara amb la denominació de cadira del sabater.

La tradició diu que abans les llagostes i altres plagues del camp eren grosses com una testa de cavall i que agafaven i portaven pedres molt voluminoses amb Iota facilitat. Destruïen els conreus, aterraven les collites i mataven les persones a desdir. Sant Marc les va reduir a llur mida actual i els va fer perdre el braó i la força. Així va salvar la humanitat i els camps de la fúria de les feristeles del bosc. En agraïment, foren instituïdes les tres processons, que encara avui se celebren. Aquestes processons, generals en el món catòlic, tenen per objecte impetrar del cel la protecció dels fruits de la terra i l’auxili contra les tempestats que perjudiquen els camps. Foren instituïdes pel papa Gregori I, l’any 590, per tal de conjurar el flagell que planava damunt de Viena del Delfinat. Una gran plaga de feres envaïa els camps i destruïa les collites i les gents. Les processons van conjurar ràpidament el flagell. Aquestes processons van substituir altres ritus agraris anteriors. Primitivament, donaven la volta per tot el terme. Cada una tenia un significat especial: l’una tenia per finalitat preservar les herbes; l’altra, els grans i cereals, i l’altra, el fruits i la vinya.

Aquesta processó, dita popularment de les lledànies, a Barcelona sortia de la Catedral per la porta de Santa Llúcia, i anava a l’església de la Mercè. En temps anterior, anava a la de l’Hospital de la Santa Creu. Hi concorria el Capítol catedral, amb els gamfarons. També hi havia concorregut el Capítol municipal. Posteriorment hi anava només la bandera de Santa Eulàlia. Sortia després de l’ofici. En arribar al temple visitat, hom celebrava una funció solemne. En altres temps, durant el curs de la processó hom cantava les lletanies del sant; d’aquesta circumstància va prendre el nom. Hi concorria el gremi dels mestres sabaters amb la seva bandera. Les processons de les lledànies foren instituïdes, segons la veu popular, per matar els insectes i els paràsits que perjudiquen els conreus, i d’ací que llur celebració sigui qualificada de matar la cuca.

La pagesia del Montserrat tenia sant Marc per advocat i patró del blat. Avui anava a visitar els bladars i voltava tot el camp cantussejant:

La pagesia ripollesa creu que les processons de sant Marc i les de les lletanies van encaminades a fer fugir el dimoni dels sembrats que ja estan en esplet i que pretén neular amb la seva dolenteria.

La gent vella de l’Urgell contrada bladera per excel·lència, deia que les processons d’avui lligaven el dimoni perquè no anés a fer malifetes de les seves pels bladars. Per tal de simular materialment l’acte del lligament, a cada camp feien un nus a la tija de l’espiga més alta, creguts que així impedien l’acció diabòlica damunt del tot el camp.

A Llofriu els pagesos que anaven a les processons portaven bastons i, en caminar, picaven a terra seguint el ritme dels cants. La gent vella deia que abans portaven aixades i càvecs i que repicaven el sòl amb les eines. Sembla que la concurrència a aquesta processó amb arreus i bastons havia estat general. Aquest repic pot recordar cerimònies conduents a espantar i fer fugir els dimonis.

Per alguns llogarrets de la Terra Alta havia sortit el pregoner pels camps repicant ben fort el timbal a fi d’espantar la llagosta i les altres plagues del camp, car hom creia que el soroll era tan ingrat a les cuques, que fugien embasardides per efecte del so. El seguien un núvol de minyons saltant i ballotejant sense ordre ni concert, però temps enllà devien fer alguna dansa màgica cerimonial destinada a fer fugir els insectes perjudicials. Llavors de la plaga de la fil·loxera, que va delmar la vinya a la darreria del segle passat, encara va sortir algun pregoner a repicar el tabal per les vinyes. Fins ara a Mallorca, entre les bromades pròpies de la verema, feien el ball de sa llagosta, en el qual els ballaires, ajaguts de ventre a terra, saltaven grotescament i tractaven d’imitar els bots de les llagostes.

A Mura hom beneeix pans, que són repartits a tots els fidels que concorren a la funció religiosa, afanyosos d’obtenir-ne portats per la creença que guarden i alliberen dels llamps. Diu la gent vella que no hi ha record que mai cap llamp hagi tocat ni perjudicat a cap fill de Mura.

El mateix poble, l’any 1500, va sofrir una epidèmia tan terrible que, segons consta en vells documents, de cada nou veïns en moriren vuit. Van fer un vot de poble, pel qual van fer prometença d’anar cada any els principals caps de casa, el dissabte següent al dia de Sant Marc, en processó fins al monestir de Montserrat. Els peregrins anaven tal com quan estaven malalts, amb barretina o gorra blanca de dormir, amb la camisa fora de les calces i a peu nu. Els prohoms els donaven dues candeletes, que encenien en adorar la Veracreu. Arribats al monestir, feien dir una missa de gràcies pel remei rebut del cel i de sufragi per les ànimes dels morts a causa de l’epidèmia. Aquesta peregrinació tan singular va celebrar-se fins a temps molt recents.

Al voltant de l’ermita de Sant Marc que s’aixeca en el cim del mateix nom del terme de Bagà, la vigília s’encenien tantes fogueres com cases de pagès hi havia dins del terme.

A Berga feien una solemne processó que es dirigia a l’ermita de la Mare de Déu de Queralt. En arribar-hi, era rebuda pel batlle i pels regidors de la ciutat amb brandons encesos. Finida la funció religiosa, els regidors servien xocolata desfeta i coques als assistents a la processó.

Per molts indrets del Pla de Bages beneïen panellets de sant Marc, que gaudien de diverses propietats curatives, especialment de dolor, de febres, i ajudaven en el trànsit del part. Era costum posar-los dins de canons de canya i penjar-los pels arbres, en la creença que els preservaven de tota mena de danys.

Temps era temps, els diables van ensenyorir-se de la ciutat de Manresa. Van situar-se vora del remolí de sota el pont, i endimoniaven a tothom qui passava per allí a la vora. Els cònsols de Manresa van acudir a l’abat del monestir de Sant Benet de Bages perquè els deixés la relíquia de sant Valentí, per tal de fer fugir els diables. El prec fou atès i el desig dels jurats va ésser plenament assolit. Els goigs del sant fan al·lusió al miracle.

Els de Manresa van restar tan agraïts del favor rebut del sant, que es van fer càrrec de no tornar les relíquies al monestir. El sant no se’n va sentir agradat i, per obra divina, van desaparèixer les relíquies de Manresa i van anar a parar dins d’un esbarzer del cim d’un serrat que s’aixeca entre Sant Fruitós i el monestir de Sant Benet. Les va trobar una pastoreta de la masia de les Brucardes. En saber-ho els monjos de Sant Benet, hi van anar a cercar-les en processó. En record del prodigi, al punt on foren trobades les relíquies hi van aixecar una capelleta dedicada a sant Valentí, el nom del qual va prendre des d’aleshores el serrat. Com que la troballa va ésser feta el dia d’avui, des d’aleshores cada any va celebrar-se una festa a la dita capelleta, a la qual acudien els veïns de Sant Fruitós, d’Olzinelles i de Navarcles, que formaven la jurisdicció de l’abat del monestir, el qual va manar que fos festa. La capelleta fa anys que està enrunada. Encara subsisteix l’esbarzer on foren trobades les relíquies, el qual, per més que se’l talli, sempre rebrota.

A la Maçana de Rajadell feien la festa major. Beneïen panets, els quals repartien als fidels que assistien a la funció religiosa. Hom els atribuïa la gràcia de guarir de dolor de febres, de quartanes, i d’afavorir els parts. Acudia gran gentada de tota la rodalia, per tal de poder obtenir un panet beneït. A fi d’evitar que hi hagués qui n’agafés més d’un, els pavordes feien un gran clos amb cordes, l’obrien per un punt, on posaven els sacs dels panets, feien passar tota la gentada, d’un a un, per aquella petita bretxa i donaven un panet a cada u. Tal com la gent anava sortint, estrenyien el clos de manera que sempre fos just per a la gent que restava, amb l’intent d’evitar que hi hagués qui tornés a entrar-hi per poder rebre un altre panet. Hom feia balles, en les quals era dansada una curiosa variant de la Bolangera.

Se celebrava un aplec a Calonge, vora Palamós. Hi acudia molta fadrinalla del Baix Empordà per ésser fama que el sant protegeix els amors i que s’hi feien molts prometatges i enamoraments. Les noies que hi concorrien solien estrenar un davantal blanc amb tirants i unes espardenyes també blanques.

A Tossa de Mar van a beneir l’aigua de la gerra de Sant Grau, que es conserva en la capella dedicada a aquest sant aixecada en un indret on, segons la tradició, va fer penitència. Aquesta aigua té gran virtut remeiera; hom la reparteix a tothom qui acudeix a cercar ne. També se la beneeix per Sant Grau, que s’escau el dia 13 d’octubre. En tractar d’aquest dia parlarem amb més detall d’aquest costum.

Antigament, per molts indrets la pagesia encenia grans fogueres per tal que el fum, en escampar-se, purifiqués l’aire de mals humors, matés la cuca i ajudés a l’esplet de la vegetació. Pel Penedès aquestes fogueres s’han conservat fins no fa pas gaires anys.

Avui feia la seva festa el llogarret rossellonès de Sant Genís d’Err, dedicada a la Mare de Déu d’Err, molt afavorida per la tradició i per la llegenda. Les majorales de la Mare de Déu, vestides amb graciós luxe camperol i lluint la típica lligassa o còfia rossellonesa, anaven a captar, al so de cançons de pandero, que tocaven de manera diferent de com ho feien per les contrades de la Catalunya nova, on se servien d’aquest instrument per amenitzar el cant. El pandero quadrat, d’uns cinquanta centímetres en quadre per uns tres d’alt, el sostenia la pavordessa amb la font del braç esquerre i passant-hi la mà per sota. El tocava amb la mà dreta, i el sostenia enlaire de manera que li venia al nivell del cap i li amagava la cara. La part del pandero que no picava estava creuada per unes cintes grogues i roges, amb diferents cascavells cosits, que donaven a l’instrument un so tot especial i alegre. El marc de fusta de l’instrument estava cobert de pergamí per les dues cares i venia a formar com una mena de capsa, dins de la qual també hi havia uns quants cascavells, i a voltes petits palets, per tal d’augmentar ne la sonoritat. Les majorales anaven per les cases a fer el llevant de taula i a captar per la Mare de Déu. Heus aquí una mostra de llurs cançons:

A la tarda feien balles, en les quals les majorales treien dansa. Ballaven la variant rossellonesa del ballet amb el típic salt de quatre o corranda final.

A Mallorca, la darrera processó de les lledànies anava presidida per una gran creu de flors que anomenaven sa lledània. L’ornament i la composició d’aquesta creu eren motiu de gran lluïment i de competència entre les parròquies i els pobles i constituïa una manifestació d’art popular interessant.

Les fadrines casadores barcelonines que desitjaven trobar promès, avui anaven a posar el dit dintre el forat del pany de la reixa de ferro de la capella de Sant Marc de la Seu, cregudes que el sant els faria trobar un bon casador, i creien que el promès fóra tant més galant i gentil, jove i ric, com més estona tinguessin el dit dins del pany, com més endins el posessin i com més premessin.

A pagès creuen que l’oratge que fa avui al cant de l’evangeli regirà durant quaranta dies. D’ací que els pagesos assistissin a la missa d’avui i que al moment susdit algun d’ells sortís part de fora de l’església per tal de veure de quin costat bufava el vent.

La nostra pagesia invocava sant Marc contra l’eixut i li demanava el do de la pluja perquè li salvés i afavorís els conreus.

Segons la veu popular, quan fou invocat saní Marc i foren instituïdes les processons de les lletanies, tot el món estava envaït per les febres, que produïen una mortaldat espantosa. El sant va conjurar aquell perill i va deturar l’estrall, i d’ací que hom l’invoqui contra les terçanes i les quartanes.

Se l’invoca perquè salvi les col liles quan ja estan avançades i hom creu que perillen per sigui el que sigui, manca o excés de pluja, atacs de la llagosta i d’altres insectes, inclemències o dureses del temps, i tota altra mena de flagells. Fou molt corrent la fórmula paremiològica que diu:

El costum de repartir panets beneïts el dia de la festa respon, en part, a l’ofrena de blat tornat pa, dedicada al sant corn un deix de sacrifici en demanda que salvi les collites i especialment la del blat, que és la base de l’aliment a casa nostra.

Els jovers que fan els jous per a junyir els bous, i els qui fan ansins per al mateix objecte, com també els llauradors, s’encomanen a sant Marc, de segur perquè prengué per company el bou que va escalfar l’Infant Jesús a l’establia i el va conduir amb ell al cel, i ell és, segons la veu popular, l’únic animal que ha assolit d’entrar a la glòria.

Sant Marc havia estat també patró dels pintors de vidrieres, els quals primerament havien format part de la confraria dels Esteves i més tard anaven junts amb els pintors retaulers que pintaven damunt de fusta, i els pintors cortiners, que ho feien damunt de tela.

També l’havien venerat els antics llanterners, fanalers, gresolers i llumaneraires, oficis que havien tingut importància en aquells temps en què no li i havia il·luminació pública i que gairebé tot l’enllumenat casolà es feia amb oli.

Sant Marc havia estat venerat, així mateix, pels esparters, perquè, segons una tradició, havia fet d’aquest ofici i protegia el conreu de l’espart per tal que els seus afavorits poguessin tenir feina.

Per efecte d’una tradició, hom té sant Marc per advocat dels talls i les ferides fetes amb eines o estris tallants.

Sembla que, des de temps antics, el dia d’avui o vers aquest moment de l’any fou tradicional lliurar-se a la cacera de la guilla. La tradició té a sant Marc per patró i advocat de les guineus; hom diu que avui celebren llur festa i, abstretes, s’obliden de prevenir-se, motiu pel qual resulten més fàcils de caçar que en cap altre dia de l’any.

SANT ANIÀ

ERA sabater a Jerusalem i, segons la tradició, havia estat company del jueu errant, que també era sabater. Volgué seguir la doctrina de Jesús, i per imitar-lo es lliurà a la caritat i va adobar de franc les sandàlies i les sabates de tota la gent pobra de Jerusalem, portat per la creença que el cel no el deixaria i que no li faltaria pa. I així fou. Els sabaters de vell i adobadors de sabates, no pas els qui en feien de noves, el van escollir per patró, i com a tal fou molt venerat pels sabaters dels Encants vells de Barcelona. Resulta molt remarcable que els mestres sabaters fessin llur festa avui mateix i la dediquessin a sant Marc. Pot ésser que es tracti d’una desviació del culte a sant Anià. Cal tenir en compte que sant Marc no és patró dels sabaters d’altres llocs fora dels barcelonins, almenys que nosaltres ho sapiguem.

Els sabaters de vell havien format un nucli gairebé tan important com els de nou. En aquells temps austers unes sabates duraven tota la vida; passaven de pares a fills i eren estimades com a deixa ponderada. Només portava sabates a tot dur la gent rica; les persones de condició humil se’n posaven únicament els dies de pluja. La càustica popular, per ridiculitzar l’ús de sabates en dies ordinaris per part de persones no benestants, deia d’elles que eren un:

Hom feia adobar les sabates vegades i més vegades mentre en restava un bocí aprofitable, fins al punt que en moltes sabates, en donar-les de baixa, ja feia anys que no hi havia cap element dels que les constituïen quan eren noves. Això explica la gran abundor de sabaters de vell. En el cens de la ciutat de Barcelona fet el segle XVI per disposició de l’emperador Carles V els dos oficis més nombrosos eren el de pagès i el de sabater, ja que sobrepassaven de molt als altres. I, fins gairebé als nostres temps, de sabaters n’hi ha hagut almenys tants de vell com de nou.

Abans a ciutat els ataconadors eren ambulants, com encara ho han estat fins fa quatre dies per la ruralia. El sabater d’escaleta és modern, car fins a la primeria del segle passat a ciutat els portals de les cases eren tan estrets que amb prou feines s’hi podia passar i, per tant, no era possible d’establir-hi cap obrador. Hi havia sabaters de volta que paraven els vetlladors a la via pública, sota la volta dels molts carrerons que en tenien a l’entrada o a la sortida. El més comú era que anessin pel carrer pregonant llur pas amb un crit típic. Dels diversos en ús en donem un per mostra, propi dels sabaters dels barris forans de Barcelona:

N’hi havia que anaven amb un carretonet, altres amb un sac al coll; però la forma típica de portar els sabatots per adobar era enfilats amb un cordill passat pels ullets i formant un gran rest penjat al coll. No es tenien per bons sabaters si no anaven ben bruts i espelleringats. Hom aplicava als ataconadors el qualificatiu genèric de sabater Lleganya. La gent deia que només voltaven un dia sí i un dia no, puix que demà adobaven les sabates que havien recollit avui, i demà passat les anaven a tornar i a veure si n’arreplegaven més.

Els vells sabaters d’escaleta avui treien al peu de la porta el test d’alfàbrega, que, junt amb la gàbia del merlot, constituïa una nota típica dels sabaters. La gàbia, la hi tenien tot l’any, i l’alfàbrega només a Pestiu, especialment perquè amb la seva olor esvaís la fortor de les sabates velles que adobaven.

A Menorca, avui comencen a sembrar les síndries, que hom creu que han d’estar sembrades per Santa Creu. Diu el refrany:

El dia ja és prou llarg perquè hom mengi a la treballada abans del sopar.

Fredeja i cau la flor dels fruiters; en anys de poca fruita hom diu que: