DIA 21. SANT BENET

SANT Benet tenia molt interès que els monjos de l’ordre que ell va instituir tinguessin un convent ben a la vora de Barcelona; portat per aquest desig, va induir la comunitat de benedictins del convent de Sant Llorenç del Munt que baixessin al Pla i fundessin un nou convent com més a prop millor de la ciutat, però sense travessar cap corrent d’aigua. Els monjos van cercar i recercar pertot arreu i van trobar que el punt més a la vora del seu convent i en direcció cap a Barcelona, sense haver de travessar cap corrent, era el lloc on avui s’aixeca el poble de Sant Cugat del Vallès; i aixecaren el monestir en aqueix indret.

Fos perquè els monjos eren pobres, fos perquè eren poc decidits, les obres avançaven molt lentament i portaven traces de no acabar mai. Sant Benet, molestat en veure una tan gran lentitud, decidí emprendre-les ell mateix i posar-se al cap de la feina, i, en efecte, amb la seva energia i gran capacitat de treball les obres van seguir un curs rapidíssim. Però heus aquí que com més content estava sant Benet del progrés de les obres, més disgustat n’estava el diable, que veia créixer un foguer de santedat i devoció que li portaria gran perjudici, i per això es proposà veure si podia perdre sant Benet, cregut que sense ell els monjos, mancats de direcció, interromprien les obres, i ell ja s’encarregaria per la seva part d’enrunar allò que fins aleshores hi havia fet. Per tal d’assolir el seu propòsit va prendre la forma de ruc i es presentà al sant, creient que aquest, en veure’l tan grassó i eixerit, muntaria al seu damunt per fer-lo servir de cavalcadura, i aleshores ell emprendria ràpidament el camí de l’infern, on es trobaria el sant amb un tancar i obrir d’ulls. Els comptes li van sortir al revés, perquè sant Benet el va conèixer i, en lloc de cavalcar-lo, li tirà al damunt el seu cíngol beneït, i el diable restà pres i impossibilitat d’abandonar la seva forma d’ase per a recobrar la de diable.

Sant Benet va estar molt content d’haver fet aquella troballa i es proposà fer-lo treballar de valent, per tal de fer anar encara més endavant l’obra del monestir, que en Banyeta tractava de destruir o desbaratar. El sant s’emprengué pel seu compte el tragí de la pedra precisa per a l’obra, la qual feia transportar pel diable, que, a còpia de molt treballar, de poc menjar i de molt rebre, es va tornar sec com un clau i tot ple de nafres. Sant Benet no deixava mai d’estrènyer-li el cíngol al voltant del coll i l’estirava tan fort, que gairebé l’escanyava.

Un pagès que treballava uns camps de la vora del monestir, sense saber de qui es tractava, sentia gran compassió pel pobre ruc i una certa antipatia pel monjo sant Benet, que el feia treballar amb tanta intensitat i amb tan mal tracte, i heus aquí que un dia que el sant va deixar l’ase fermat a un arbre de la vora del monestir, el pagès, compadit, anà i li deslligà el ronsal o, millor dit, el cíngol beneït, i l’ase, en veure’s alliberat d’aquell jou que durant anys l’havia oprimit, recobrà la seva forma de diable i fugi cames ajudeu-me per por que no el tornessin a atrapar i enjoncar. Mentre corria feia pam-i-pipa al pagès, qui, meravellat, no se sabia explicar el que li passava i no tenia prou ulls per a mirar-se la grossa pedra que duia carregada el ruc i que, en transformar-se aquest, havia caigut pesadament a terra. Entre aquestes arribà sant Benet i, en saber el que havia passat, explicà el cas al pobre pagès.

Del mal el menys que l’obra del monestir ja estava llesta i mancava només un petit detall de la part alta de la façana principal, detall que no es va acabar. Per això la gent diuen que el monestir de Sant Cugat encara no està llest, car hi manca una pedra, la qual, segons expliquem, va restar fins no fa gaires anys al mateix lloc on l’havia deixada caure el diable.

Hi ha la creença universal, en el món catòlic, que si cada dia es diu un parenostre a sant Benet, tres dies abans de morir avisa al seu fidel per tal que, previngut, es prepari per al trànsit i per a emprendre el camí del cel. Diuen que aquest sant porta una maça amb la qual dóna tres cops ben forts a la porta de la cambra del qui ha d’avisar o en un altre indret on li sigui fàcil de sentir-los i comprendre’ls. La tradició conta diferents llegendes relacionades amb la maça de saní Benet, que ja ha esdevingut proverbial.

Els goigs es fan ressò d’aquesta creença quan ens diuen:

A Barcelona i a Girona hom creia que quan moria un canonge devot de sant Benet, i tots ho eren, ressonaven damunt de la volta de la Seu tres cops molts forts i sonors que tota la feien trontollar. Molta gent creia haver-los sentit tres dies abans de la mort d’un canonge, i el cas era tingut com a indici fatal que mai no fallava. També hom creia que quan havia de morir el bisbe, la campana Tomasa de la Seu sonava sola tres batallades, just a la mateixa hora que havia de produir-se el traspàs.

Segons la tradició, sant Benet fou el primer que va fer penitència de dejuni i va passar-se anys sencers sense ingerir més que aigua. Per això és advocat contra la fam i la desgana, i d’ací que la gana sigui anomenada la salsa de sant Benet, que tot ho fa trobar bo.

La gent tirava una moneda d’un xavo o d’un quarto a la caixeta del seu altar, destinada al seu culte, i deia que anava a comprar al sant un xavo o un quarto de gana, tal com feia amb sant Gem.

Els monjos benedictins s’havien especialitzat a fer ampolletes de les hores, és a dir, rellotges de sorra. A casa nostra s’hi havien dedicat els del Monestir de Montserrat. El dia d’avui els abats beneïen tots els rellotges produïts durant l’any, per tal que llur sant fundador els protegís i els donés precisió.

Els vassalls del senyoriu de Vallbona de les Monges, el dia d’avui, festa del patró de la comunitat, havien de fer una visita a la mare abadessa, que encarnava el sentit del poderiu feudal, i li havien de portar un cert nombre de gallines que variava segons la importància de les terres del senyoriu de què fruïa el pagès vassall. També li havien de portar un vas d’aigua. L’abadessa abocava l’aigua del vas a terra, als peus del súbdit que li lliurava, tot descrivint un cercle. El present, i més encara l’ofrena i el llençament de l’aigua, comportaven i simbolitzaven el refrendament dels tractes existents entre l’abadessa i l’arrendador o menador de les terres del senyoriu de Vallbona. Si l’abadessa hagués refusat l’aigua o no l’hagués llençada als peus del pagès, significava que la senyora de Vallbona no volia continuar els tractes amb el seu súbdit, el qual restava, per tant, desposseït de les terres que menava i expulsat del senyoriu. El semicercle format per l’aigua representava la rúbrica de la signatura del refrendament del contracte.

A Sant Feliu de Guíxols creien que al bell punt de tocar les dotze batallades de la nit d’avui, la imatge de sant Benet que hi havia damunt de la porta del monestir baixava a terra.

Hom creu que els qui neixen avui gaudeixen del do natural de veure els corrents subterranis i que veuen, doncs, l’aigua a sota terra. Aquesta facultat els fa, naturalment, bons saurins, i la gent els cercava amb preferència perquè precisessin el lloc adequat per a obrir pous i trobar aigua. Eren molts els nascuts en el dia d’avui que es lliuraven a l’art de la saurinia.

Havia estat creença estesa que els infants que portaven el nom de Benet arribaven a grans i, per tant, no morien mentre eren infants. Els pares a qui se’ls havien anat morint tots els fills de petits, asseguraven la vida fins a fadrins dels que els vindrien encara si per un dels tres noms de bateig els posaven el de Benet.

Contra el mal de l’enaiguament, l’embruixament i d’ullprès, o sia el mal donat amb la mirada, hom invoca sant Benet. Per tal de preservar els infants de mal donat i d’embruixament, se’ls penjaven al coll medalles o escapularis beneïts, d’aquest sant, contra els quals res no podien les males arts de les bruixes ni dels bruixots. Per a les picades i fiblades de les abelles, hom reclama sant Benet, que gaudia de gran domini sobre aquests himenòpters, els quals obeïen la seva paraula.

Les nostres àvies el tenien per advocat per a fer treure bola blanca a les quintes, i les dones que tenien fills o néts per quintar, cada dissabte li deien oracions demanant-li que els alliberés d’anar a servir al rei.

La tradició fixa el dia d’avui per a l’arribada obligada del cucut, i en aquest sentit ens diu el refrany:

La segona línia de l’adagi precedent fa referència al sant Benet de juny.

Com que sant Benet sempre s’escau dins de la Quaresma, temps de dejuni en què hom no podia menjar llaminadures, la gent deia que: