DIA 5. SANT SULPICI

SEGONS la veu popular, era manxaire. El tenien per advocat els qui feien manxes i els aprenents de ferrer i de serraller, que es passaven el dia manxant i fent vent per a la fornal de forjar el ferro. Els vells manxaires barcelonins estaven establerts al carrer d’En Fonollar i celebraven llurs devocions a l’església de Sant Cugat del Rec, immediata al dit carrer. No sabem que hi hagués en aquesta ni en cap altra església imatges d’aquest sant, que no cal confondre amb sant Sulpici mercenari, frare del convent de la Mercè de la nostra ciutat, on s’ha venerat fins ara.

L’aprenentatge de ferrer i de manyà era un dels més pesats de tots, perquè el manxar és feina cansada. Segons la veu popular, per aquesta raó els manxaires tenien dret a escurar i llepar totes les cassoles de casa de llurs mestres. D’ací que hom apliqués als aprenents de manyà el qualificatiu d’escuracassoles, i que al sant de què parlem hom el titllés de sant dels escuracassoles. Els manxaires també eren coneguts per enciams, perquè, segons veu popular, per omplir-los el plat amb poca vianda els donaven molt enciam.

Els agutzils, nuncis i burots municipals de poblacions petites, que fan diversos oficis del comú, també veneraven sant Sulpici, que havia estat funcionari municipal d’aquest tipus.