DIJOUS DE LA VUITADA
FINS a les darreries del segle XV, tota la festa es limitava a la processó, per bé que sembla que, durant l’octava, totes les esglésies tenien exposat el Santíssim. Fins a l’any 1499, no fou disposat que es fes una altra processó el dia de l’octava. El 1518 consta que, per ésser l’octava de Corpus, va tenir lloc l’acostumada processó a la parròquia de Sant Pere, a la qual van concórrer la reverenda abadessa i religioses d’aquell monestir.
La Seu celebrava la processó de la vuitada, que no era, ni remotament, comparable amb la del Corpus. Hi anaven els gegants i els entremesos de la Ciutat i un nombre reduïdíssim dels elements i components que integraven la processó pròpia. Feia un curs notablement més curt que la del dia de Corpus.
La passada dels gegants al segon terç del segle XIX, segons un dibuix de Ramon Puiggarí.
Darrerament, sortia també de la Seu a les tres de la tarda. Només voltava el temple, per l’exterior i per l’interior. Cal remarcar que, en la breu estona que restava fora del temple, es mudaven tots els paraments de l’altar major. S’hi posaven diverses imatges d’argent i s’enllumenava amb grandioses lluminàries. Semblantment es feia amb tota la resta de l’església, de manera que semblava que tot cremava. En tornar al Sagrament, era reservat pel senyor bisbe o per algun canonge vell.
També havien celebrat la processó les monges comanadores de Sant Joan, que tenien llur convent en la desapareguda Riera de Sant Joan. Es distingia per assistir-hi moltes monges, fins al punt que era qualificada de processó de les monges.
També havien fet processons l’Oratori de Sant Felip Neri, organitzada pels pares felipons, i el convent de les monges de l’Ensenyança, que era molt concorreguda per nenes deixebles d’aquella institució que havien fet la primera comunió. Cap d’aquestes dues processons no oferia particularitats notables.
A Capellades i a Guissona, el matí de la vuitada, els nois van a l’ofici amb una panera damunt del cap, en la qual porten una coca perquè el sacerdot la beneeixi durant la cerimònia. Les noies duen obligadament mantellina blanca.
A Capellades guarnien un ninot, que durant tot el dia passejaven i rodejaven d’honors i d’afalacs. En arribar el vespre, el cremaven enmig de la plaça, amb molta gresca i amb certa cerimònia.
A Tortosa, els sastres celebraven una solemne funció religiosa a la Seu, que embellien i adornaven amb gran nombre de valuosos tapissos de rellevant mèrit artístic i arqueològic.
La processó d’avui a la Ciutat de Mallorca és coneguda per la processó de sa moixeta, i segons veu popular fou instituïda per una dama noble anomenada Moix, que la gent qualificava de Moixeta, que va morir sense successió i deixà tota la fortuna pel lluïment d’aquesta processó. Hom fa creure als pagesos i als ignorants que poden fer-se rics a desdir si porten una gata ben enflocada a la processó i després van a una cova on hi ha un tresor fabulós guardat per un negret que hom el pot reduir si assoleix fer-lo esgarrapar per una gata que hagi anat a la processó d’avui. Per efecte d’aquest enganyall hi ha hagut betzols que han provat d’anar a la processó amb una gata posada dins d’un cistell o d’un cove.
A Nules, en terres de Castelló, fan les barraquetes. En la placeta del Rector, immediata a l’abadia, planten dues rengleres de barraques, feies amb tres canyes verdes plantades a terra, lligades per la part superior per mitjà de cintes i garlandes, totes guarnides de flors i de verdor. Sota de cada barraqueta s’hi asseu un infant, que contempla el pas de la processó, la qual desfila per entre les dues rengleres de barraques.
També es guarnien barraquetes, per al pas de la processó, dins del recinte del convent de les monges claretes. La canya, amb la qual es construïen, com hem dit, les barraques, és considerada com un dels vegetals de més força vital.
Com vam dir, el dilluns, a Xixona, durant la vuitada es feien i es desfeien els prometatges. Els fadrins que no havien trobat promesa o que, si en tenien, havien trencat el prometatge, el dia d’avui acudien al carrer que celebrava la seva festa i no paraven de cridar: «Qui em vol a mi? Qui em vol a mi?». Així s’oferien a les fadrines, que també feien cap a la festa per tal de veure si a darrera hora es concertaven amb algun minyó.