MAIG

AQUEST moment de l’any marca una fita excepcional i notable dins del curs del calendari corresponent al trànsit de l’hivern a la primavera. Aquest traspàs en els estats retardats de cultura és objecte de tota una sèrie de ritus i de cerimònies que encara practiquen els pobles de civilització reculada i se’n conserven nombroses restes entre els països cultes de la vella Europa, romanalles dels estats elementals i incipients de la pregona vida de la Humanitat. Aquests ritus de passatge, estudiats per Van Gennep, comprenen tres períodes: el de separació, el de marge i el d’agregació. S’inicien vers Nadal, i mes encara per Cap d’any, per manar el pas de l’un any a l’altre, i arriben a llur grau màxim vers les Carnestoltes, tan pròdigues en supervivència de costums que responen a concepcions i creences ben primitives. A aquest període de separació i anorreament de l’hivern segueix un temps de marge representat per la Quaresma, espai temporal, general en tots els ritus que marquen un trànsit o traspàs. I, finalment, el període d’agregació, que comprèn tot un cicle que comença per la Pasqua florida i ve a acabar més o menys per Corpus, temporada que enclou tot el cicle pasqual, que també podríem qualificar de maig perquè s’escau dins d’aquest mes el moment culminant del complex costumari que comprèn aquest període, la quasi totalitat del qual respon a la litúrgia pre i protohistòrica. Les set setmanes desimboltes, que, segons ens diu el refrany, van de Nadal a Carnestoltes, comprenen la fase de separació de l’hivern caduc i atuïdor amb la dramatització de la seva mort i destrucció, com hem explicat prou bé en parlar d’aquest temps. La Quaresma, gairebé òrfena de costums profans, constitueix la fase transitòria entre els dos moments culminants: el de la destrucció o mort del geni anorreador de la vida i el de la resurrecció del seu successor ufà i vigorós, portador de vida i energia, l’adveniment del qual s’inicia tot just finida la Quaresma, a la qual segueix tot un cerimonial ritual encaminat a assegurar la reproducció, la multiplicació i, sobretot, el creixement de la vegetació, dels ramats i de l’home mateix. El traspàs de l’hivern a la primavera, de les fredors a la bonança, marca el trànsit de la vida casolana i recollida de la vora del foc, enginyosa i industrial, a l’escalf de la llar, a la vida expansiva del camp i de la muntanya, de les pastures i els conreus; i cims i boscos, avui com ahir, s’omplen de músiques i de cançons, de danses i de jocs, ahir per tal festivar els genis de la terra, de les pedres, de les plantes i de les aigües, i avui en ocasió d’aplecs i fontades al redós i a l’ombra de les ermites encimballades, a honor i glòria de la Mare de Déu o d’algun dels sants del calendari cristià.

El primitiu calendari romà començava pel març i, per tant, el maig era el tercer mes. El seu successor va afegir-hi dos mesos més: el gener i el febrer, i el maig va restar en cinquè lloc. Aquesta alteració explica la celebració de les cerimònies encaminades al desvetllament dels vegetals en el moment calendàric en què ara s’escau el maig i, per tant, la plètora de la vida d’aquells, quan lògicament semblen més pròpies de la darreria del març i de la primeria de l’abril del calendari actual.

A fi de donar unitat al tema, sense desmembrar, però, de manera excessiva el pla cronològic que ens hem marcat, tractarem dels aspectes en conjunt, prescindint del dia de la celebració d’alguns dels costums, bé que indicant, quan calgui, el dia en què s’escauen; quan llur segregació resulti forçada i desvalori la importància de la diada a què correspon, en parlarem en tractar d’aquest dia.

L’home cavernari, per explicar-se la raó dels molts fenòmens que es produïen al seu entorn, els personificà en genis antropomòrfics semblants a ell mateix que obeïen a una voluntat, i va poblar les aigües i les coves, els boscos i els cims, d’una plèiade d’éssers mítics, comunament femenins, a l’entorn dels quals creà un culte sadollat de poesia rústica. Aquesta població divinal, molt aferrada a l’agre de la terra, va viure plàcidament i res no sabem de les seves inquietuds fins que la gran Roma estengué el seu domini als pobles que va conquerir. La diversitat de credos resultava enutjosa i, sobretot, de mal endegar pels colonitzadors, els quals posaren llur esforç a contribució per unificar les creences en tot el seu vast imperi i per fondre les gents de llur domini a una sola religió. La tasca no els resultà pas massa fàcil, car les creences d’aquest ordre arrelen de tal manera que esdevenen difícilment esborrables o assimilables. Van sobreviure a la influència romana (com sobreviuen encara) un gran nombre de divinitats locals sedentàries en fonts, coves, cims, roques i, sobretot, en arbres, que regien dins d’un espai tan reduït corn múltiple i estesa era llur família. Aquestes divinitats locals foren compreses sota el qualificatiu genèric de fati, fatae, és a dir, fada, que es troba consignat en gran nombre d’inscripcions de tots els vells pobles que van integrar els dominis romans.

Els cultes naturalistes estaven tan arrelats que, més o menys desdibuixats, n’han arribat forces restes fins a nosaltres. La religió cristiana els va combatre i diferents concilis tractaren de llur extinció, molt, especialment el de Toledo celebrat a la darreria del segle VII. És molt probable que amb els cultes naturalistes estan relacionades la diversitat d’imatges marianes que prenen per advocació un arbre o un altre vegetal; una font, un corrent, un cim o qualsevol altre accident topogràfic, o que, sense referir-s’hi el títol, s’hi relaciona la tradició. Aquestes imatges degueren servir per a la cristianització del culte, per tornar-lo de gentílic en cristià.

De tots els cultes a la natura i a les seves forces el que degué estar més estès, a jutjar per l’abundor de restes que n’han arribat fins a nosaltres, degué ésser el de la vegetació en general i dels arbres en particular, puix que constituïa l’element cabdal per a la vida de l’home de tostemps.

Segons creença universal, les coves són les sortides al món dels mortals de tot un altre món subterrani curull de riqueses sense límit amb rius d’or fos que amaren les arrels de les plantes, i d’ací que aquestes es desenrotllin i prodiguin la riquesa de llurs fruits, producte dels tresors immensos del món subterrani que exterioritza la seva ufanor i plètora amb els fruits de la terra. Els pobles rics en minerals suposen les coves habitades per tota una població de nans que té per missió guardar els tresors metàl·lics i lítics del subsòl. A casa nostra, que no és terra de mines, hom creu les coves estada d’éssers mítics femenins de bona mena qualificats de goges, aloges i, més comunament, d’encantades o dones d’aigua quan es tracta de coves de vora corrents. En aquest cas hom pot reconèixer en aquests éssers divinitats locals de les aigües i dels corrents; però les encantades, estadantes de caus i esplugues que s’obren en plena muntanya, lluny de l’aigua, amb tota probabilitat recorden genis del bosc, divinitats dels arbres i de la vegetació en general, dels quals encara sobreviuen tota una munió en la mitologia actual autòctona, mentre que molts d’altres abandonaren llurs cataus per a fer lloc a la Mare de Déu.

Com ja hem dit, segons l’etnografia les pràctiques paganes i els costums profans que es produeixen als cims de muntanyes recorden cultes i cerimònies dedicats als arbres i als megàlits que s’havien aixecat en els mateixos llocs i als genis protectors i tutelars que hi residien.

El conjunt dels costums que formen el corpus etnològic del cicle maial ofereix quatre aspectes principals que moltes vegades es presenten aparellats de manera desigual; un d’ells és la intervenció d’un element vegetal, arbre boscà, brancatge o simplement flors, de manera molt determinada i sobresortint; és un dels altres l’elecció d’un individu d’un o altre sexe, generalment un infant, o un jove, que té un paper important en la festa; un altre dels aspectes és el captiri, practicat unes vegades per la fadrinalla i d’altres per mainada, per tal de destinar el seu profit a una menjada en comú; i, finalment, la dansa, que pren en el costumari que ens ocupa una part tan important i més excepcional que durant la resta de l’any si n’exceptuem les Carnestoltes.

La dansa reconeix un origen sagrat i era part principal de les litúrgies més antigues. Fins no fa gaire, només es ballava comptades vegades a l’any: pels festanyals i les grans solemnitats.

Les ballades a plaça de què ens parla la cançó són ballades de festa grossa i no de qualsevol dia. Els moments de màxima importància del ball eren per les Carnestoltes i pels cicles pasqual i maial, com un record encara del valor i del concepte originals de cada dansa. En difondre’s l’hàbit de ballar i estendre’s la majoria dels balls per tota la llargada del calendari, s’han desdibuixat i han perdut trets característics de llur fesomia, fins al punt que en molts casos esdevé difícil la interpretació de llur valor originari.

És possible que els aplecs muntanyencs, les festes i les gaies expansions que es produeixen al seu entorn haguessin pogut tenir alguna relació amb les assemblees de bruixes que la fantasia popular creu que tenien i encara tenen lloc als cims alterosos de muntanyes abruptes i poc petjades, reunions que l’etnografia creu record de cultes antics dedicats a pregones divinitats de la natura foragitades per facció civilitzadora del cristianisme, convertides avui en miserables bruixes. Un detall molt persistent en l’apòcrif costumari d’aquestes assemblees fantàstiques és la dansa, eix de la gran majoria de les antigues cerimònies de caràcter ritual, feta en ball rodó com la majoria de les danses pròpies i exclusives de determinats aplecs, que així mateix semblen reconèixer una procedència cultual. Un altre detall interessant a remarcar del fals costumari que ens ocupa, i dins del pla d’idees de què fem comentari, són les màximes intimitats a què es lliuren les concurrents a aquestes reunions en llurs relacions amb el diable que les presideix i dirigeix, unes vegades sota la figura de boc i d’altres simplement com a diable, amb el qual comercien les bruixes. Segons expliquem en la pàgina 832, volum I, a jutjar per les dades desdibuixades i incoherents que han arribat fins a nosaltres, sembla possible que en certes cerimònies de cultes agraris , especialment les relacionades amb la fertilitat, la fecundació de la terra i la reproducció de les llavors, hi hagués figurat com un dels episodis cabdals l’aparellament i el comerç dels celebrants, qui sap si en rang de les pròpies divinitats o en funció simplement sacerdotal, reduïts avui a la simple condició de ballaires de la dansa típica de l’aplec. I ja que hem parlat de balls de bruixes com una nota curiosa, direm que una de les referències més velles de la sardana la trobem en un procés incoat a la primeria del segle XVII contra unes bruixes de Terrassa, que declaren que abans de donar per acabada l’assemblea ballaven un ball o mena de sardana al so del flabiol que sonava el diable.

Un dels ballets més senzills de la nostra coreografia popular és qualificat de muntanyeta, degut a ésser fet al so de corrandes que comencen per la forma obligada de: Allí dalt de la mnntanya…, forma de començament d’un gran nombre de corrandes que havien servit expressament per a produir el so del ballet i que suposeu tot un rengle de coses passades i trobadores al cim de la muntanya. Aquest ball era el primer que ballaven els nois i les noies; els resultava fàcil per poc hàbils que fossin per a la dansa i servia com d’iniciació al ball, car un cop eren admesos a les balles de la plaça ja tenien la porta oberta per a poder prendre part en tots els balls i ja se’ls considerava com agregats al nucli dels fadrins, acceptació que es feia en públic i cerimoniosament per mitjà de la dansa. Vegeu el que diem d’aquest ballet en la pàgina 353 del volum II en tractar de les Carnestoltes. Els mopatos o llocs sagrats d’iniciació als misteris secrets de les religions elementals dels pobles de cultures joves encara avui es troben en selves i boscos espessos i amagats situats en paratges muntanyosos i abruptes allunyats de la mirada dels profans, que no poden acostar-s’hi sota pena de la vida (exactament com el qui, sense ésser bruixots, sorprenien les assemblees i folgues d’aquests), que amb tota probabilitat deuen recordar escenes i cerimònies cultuals celebrades en paratges solitaris i aïllats emboscats expressament, en d’altres temps seu dels nostres mopatos pre i protohistòrics, on entre el complex de cerimònies rituals degueren produir-se les d’iniciació, de les quals poden ésser una resta el Ballet de la muntanyeta i d’altres jocs i ballets propis d’aplecs de què parlem en la pàgina 353 del volum II.

La forma inicial d’allí dalt de la muntanya es troba també en els cançoners del llenguadoc, de la Provença i de la llengua d’oil, i encara en d’altres de mediterranis. Aquesta persistència no és pas arbitrària, com no ho solen ésser les formes inicials i finals tradicionals de les espècies de literatura oral popular. És remarcable que n’hi ha algunes que ens parlen de danses fetes per uns homenets lleugers de roba:

o bé

amb l’aleta del barret

i també

amb la punta del fuet.

Aquests homenets ballaires poden ésser els succedanis dels vells genis del bosc i de la muntanya, cofats amb altes capulles semblants a un embut, tal com hom s’imagina el simpàtic follet, i curts de calces que a voltes els queien tot dansant; devien arribar a quedar tan prims de roba que potser ni en duien fil, exactament com la gent creu que ballen a voltes les fades i les encantades, així com les bruixes, i com devia anar la dona de l’home petitet que ballava sense calces ni barret, nuesa i dansa que encara persisteixen entre el cerimonial màgico-religiós de diversos pobles conduent a afavorir la fertilitat i la fecundació de la terra, dels ramats i de les gents com ho devien ésser les dels nostres homenets.

En el fons del costumari del cicle de maig semblen endevinar-se dos objectius: un de culte a les divinitats de les forces naturals, especialment les de tipus agrari relacionades amb la vegetació, i l’altre de sentit humà, encaminat a assegurar la reproducció i la multiplicació de l’home. De l’un i l’altre es troben abundants traces entre els costums carnestoltescs, com ja hem explicat anteriorment, el conjunt dels quals presenta molts punts de contacte amb els costums primaverals que ens ocupen, dels quals vénen a constituir com la primera fase, i també per efecte de l’alteració experimentada pel calendari.

En molts moments el sentit dels cultes naturalistes i els dels de la fecundidat humana s’han confós i barrejat tant, que fan de mal destriar. Les mateixes caramelles, que originàriament sols responien al culte a la vegetació, ara es dirigeixen a les fadrines i cauen dins d’un pla festiu i galant. També és una barreja dels dos elements l’elecció d’una reina, feta al redós de l’arbre de maig, a l’ombra del qual podríem dir que s’han arrecerat les cerimònies maials i els cultes a les divinitats femenines de la fecundació.

Les restes que del culte al geni de la vegetació han arribat fins a nosaltres presenten dos aspectes diferents. En l’un la divinitat és figurada per un ésser viu, generalment per un noi qualificat de maiet, tot vestit de verdor, que va al cap d’una colla de nois que fan un captiri per les cases. Aquest aspecte a casa nostra és poc conegut, i si hi havia estat en ús com en d’altres contrades de la península, s’ha perdut gairebé del tot. La forma més estesa arreu és la de suposar la divinitat estatjada en un arbre de l’espècie més abundant en el país i en l’exemplar més alt o més cepat de tots, el qual és conduït a la població seguint un cert ritual o cerimonial i plantat en el punt més distingit i preferent del poble. Durant la seva erecció, que varia de durada segons els indrets, al seu voltant es fan les ballades i tots els actes públics i col·lectius que tenen lloc a la població. Aquest costum ha estat el més estès a casa nostra. L’arbre era qualificat de maig i condensava tot el sentit de la festa quant al seu aspecte de ritu floral.

El document més interessant de representació del geni de les forces vegetals per un ésser viu el trobem en alguns llogarrets de falta muntanya cerdana. El dia primer de maig els nois feien un captiri que qualificaven dels maiets. Un d’ells feia el paper de tal, generalment el més gran de la colla. El cobrien de fonoll i de romaní de genolls en amunt. Les herbes li tapaven tota la cara i sobresortien per damunt del cap, de manera que acabaven més o menys a tall de cucurull. Al maiet, de tan engavanyat que anava, se li feien difícils els moviments, i com que de tan tapat no s’hi veia, calia que els companys el menessin agafat per les mans. Davant de cada casa feien una cantada. El maiet cantava la cançoneta i els companys corejaven la recobla, al so de la qual feien un ball rodó al voltant del maiet. A la darrera nota de cada cobla i del respost tots s’ajupien. La cantada tenia dues parts, la primera d’elles formada per una cançó tradicional i fixa al·lusiva al costum que expressava, portador d’alegria i com alliberat de les rigors de l’hivern. Després de la cançó pròpia, amb la mateixa tonada i recobla cantaven corrandes improvisades dirigides a la gent de la casa; deien el nom de la mestressa i més rarament el de l’amo, que feien rimar amb uns quants versos del fons comú, sempre iguals per a tots els finals semblants, confegits sovint amb desigualtat mètrica. Diu així la cançó:

Les plantes referides per la recobla al·ludeixen el vestit del maiet, i les violetes, les floretes boscanes que, semblantment als caramellaires, solien donar els maiets als qui els feien almoina. En el primer vers de la tercera cobla anomenaven on es trobaven fent la cantada, i la finestreta a què es referien tractava d’ésser la de la casa a la qual dedicaven la cantada. El concepte que el maiet cercava una maieta porta a suposar si en altres temps les nenes havien fet un captiri semblant. La cançó personifica l’hivern que se n’ha anat amb les neus i el maig que ha vingut amb les flors, detall que mena a pensar si pot referir-se a la simulada lluita entre l’hivern i l’estiu representats per dos minyons acompanyats de llurs acòlits, representació molt popular per altres pobles de la qual parlem en la pàgina 899, volum II. Tant el sentit de la cançó com l’avui simple ball rodó que es produeix al seu so respiren aire i deix rituals.

Hom donava als maiets botifarrons, talls de cansalada, llepolies infantils muntanyenques, en especial castanyes i rarament algun monedot de poc valor. Tot ho posaven dins d’una cistella. Servia per a fer-ne un berenar. És curiós que, malgrat no ésser el maiet més que un, hom anomenava les colles en plural, semblantment com les caramelles, amb les quals tenia molts punts de contacte, puix que originàriament ambdós captiris responien a un mateix sentit. És possible que el qui porta la cistella sigui el succedani del qui figurava el geni, que en alguns indrets de muntanya era precisament el corrandista de les caramelles, el qual, com entre els maiets, era el qui veritablement portava el pes de la cantada, i els companys corejaven les corrandes, així com els maiets fan la recobla de la cantarella. El ball rodó dels maiets recorda els balls de cascavells típics de les caramelles. És molt interessant de tenir en compte que les colles de maiets més completes i lluïdes també anaven amb cascavells a les cames. Segons l’etnologia, la indumentària amb campanetes i cascavells reconeix un origen cerimonial i era pròpia de sacerdots i actuants en actes rituals. Hom pot, doncs, reconèixer en el ball rodó dels maiets i en el de cascavells dels ca-ramellaires ascendència litúrgica. El qui porta la cistella ro va amb carnals de cascavells, però en porta a la cistelleta, que, com hem dit en la pàgina 894, volum II, probablement reconeix origen sagrat. Entre els maiets fa de cap de colla i juga el paper principal el xicot més gran. Sembla que temps enllà, entre els caramellaires, el qui duia la cistella havia d’ésser precisament un hereu; les corrandes de caramelles hi fan al·lusió:

Qui sap si la figuració del geni exigia la condició de primogènit per encloure la idea del primer plançó, del brot o fruit representat per un hereu.

El maiet vestit de fonoll i de romaní recorda bastant la disfressa del vailet de les colles de segadors en passar un pont o en entrar a l’Urgell de què parlem en la plana 706.

Hem dit que allò que hom sol donar més als maiets com a almoina són castanyes seques, que constitueixen una llaminadura per a la mainada pobra de les contrades muntanyenques. Per terres lusitanes i galaiques hom no els dóna altra cosa, i la mainada ja les demana en llurs cançons petitòries. I el costum estigué tan arrelat que hom àdhuc qualifica les castanyes de mayas. El cas no és arbitrari ni casual. Hom atribueix a les castanyes virtuts especials. Hom les considera com la menja preferida pels morts. Cal tenir en compte que els romans dedicaven el mes de maig als lèmurs o espectres dels traspassats.

Per terres de Galícia havia estat molt estès un captiri infantil del mateix ordre del dels nostres maiets. Hi havia contrades en què era ben semblant al nostre, mentre que en d’altres prenia una altra fesomia. Les colles portaven un túmul fet amb una mena de cove de canyes tot guarnit de verdor i de flors, a part d’altres elements, rematat per una corona i una creu formada d’ous. El duien en un baiart. En deturar-se per cantar deixaven el túmul a terra, i el qui feia de maiet s’amagava a sota dret o agenollat, segons la mida del túmul i l’alçada del maiet, i des d’allí feia la seva cantada. Aquest sistema bé pot constituir la romanalla d’algun procediment de màgia simpàtica. Hom té la canya per un dels vegetals de més força vivificadora i més perdurable, possiblement per la dificultat d’extinció. Per efecte del principi de la màgia simpàtica, el qui s’acosta o es posa sota l’ombra i empara de canyes s’assimila llur força i adquireix llur vigoria, que també s’encomanava el geni personificat pel maiet en arraulir-se sota el tabernacle, fet obligadament amb un bastiment de canyes entreteixides, obra de cistelleria.

Creiem possible que la figuració del maig per un túmul de cistelleria guarnit amb verdor, flors i coronat amb una creu, també hagués estat emprat a casa nostra. En poden ésser un indici els tabernacles de la santa Creu que encara es fan a Mataró, conduïts també en baiart i obrats pels infants, i com els galaics, la majoria de forma tumular i amb una creu al cim. El captiri no és fet al so de cançó, ni cap dels intervinents no es posa sota de l’artefacte ni la seva constitució ho permet. Hi ha, però, un altre detall interessant que acosta els nostres tabernacles als maigs gallecs; la colla de xicots que fan companyia al maiet, mentre ell canta amagat sota del maig, fan un petit ball de palitrocs al seu voltant al so de la cantarella del maiet, que ells recoblegen. Els xicots mataronins duen bastons a tall de crossa per tal de fer sostenir el tabernacle al seu damunt quan reposen. És possible que el captiri hagi degenerat i s’hagi simplificat. S’ha perdut la cantarella petitòria, el maiet s’ha esfumat i confós entre els altres minyons, i els bastons de la ballada antiga s’han tornat crosses. Com hem dit a la pàgina 213, volum II, modernament l’etnografia considera els balls de bastons restes de cerimònies agràries fetes amb els vells bastons de remoure la terra per a conrear-la, tornats arreus de ferro després de la descoberta dels metalls i de llur utilització al servei de l’home. Vegeu el que diem dels tabernacles en la pàgina 561.

Una darrera gradació del captiri dels maiets pot constituir-lo l’anomenat dineret de la santa Creu, ben viu encara a Barcelona i en gran part de poblacions, tan grans com petites. El captiri és individual i cada infant ve a ésser un maiet molt esfumat i desdibuixat.

Una faceta del captiri la constitueix el guarniment d’altarets a les entrades de les cases, pels llocs espaiosos de la via pública i a les portes de les esglésies, per part dels escolanets, damunt dels quals fan una creu amb flors, generalment roses, i aturen els vianants perquè dipositin un òbol a un platet del damunt de la tauleta.

És possible que en altre temps el geni hagués estat simbolitzat per algun fruit de la terra, potser pel més estimat i preferit. A mitjan segle XVIII les autoritats navarreses van prohibir la celebració de les festes de maig per raó del grau de bullícia amb què es movien. La disposició no va ésser prou obeïda i va donar lloc a diverses denúncies d’infracció. Una d’elles, referent a Loza, diu que guarnien una taula a tall d’altar, damunt de la qual posaven un càntir de vi, i al seu entorn es descabdellava la festa. Encara avui a casa nostra hom guarneix les imatges de sant Isidre amb espigues de blat, que li posa entre les mans o li penja al coll.

La representació del geni per un ésser viu o per un ninot també es practica en alguns països de l’Europa occidental i central. A Bohèmia el representen per un ninot. Els eslaus de Caríntia i els gitanos de Transilvània i de Romania vestien una persona de fulles i flors.

A Alsàcia, com ja vam al·ludir en la pàgina 895, volum II, en parlar de les caramelles, surten a cantar i fer un captiri diverses colles de donzelles; van presidides per una d’elles, anomenada Roseta de Maig, la qual porta un arbret tot guarnit de cintes i flors que té molta paritat amb la perxa que sosté la cistella dels nostres caramellaires. Van de porta en porta, cantant una cançó al·lusiva i desitjant bona collita als qui els donen quelcom i dolenta als qui no els donen res; és a dir, amb el geni de la vegetació, porten abundància i felicitat a la casa que els la compra per aquest procediment.

Trobem documents que semblen referir-se als genis del bosc, a diferència del maiet, que sembla encarnar el sentit de la vegetació en general.

Els bosquerols, pegaires i carboners de les nostres muntanyes s’havien lliurat a gresques que probablement podien recordar cerimònies dedicades a divinitats bosquetanes que, més o menys desdibuixades, perduren encara en les tradicions de la població boscana. Les gents de muntanya parlen a la mainada amb un to d’indecisa incredulitat de l’Home de molsa i de l’Home d’escorça, als quals en alguns casos anomenen Jan, nom propi d’éssers mítics per excel·lència i que distingeix la divinitat dels boscos de bona part de la carena pirinenca dels vessants d’ençà i d’enllà. El primer té tot el cos de molsa i el segon va vestit d’escorça. Aquests personatges són els amos i els reis del bosc i de tots els arbres i esbraven llur fúria contra els qui els ofenen o els són desafectes. També dominen les faristeles boscanes. Així mateix parlen d’en Jan Pelut, gran amic d’en Jan de l’Onso Pelut, que no són un mateix; el primer va despullat i duu tot el cos cobert de pèls, àdhuc la cara, però no són pas pèls animals, sinó vegetals, formats amb brins d’herba. Aquest personatge és també l’amo de tots els arbres i de totes les herbes del bosc, i governa tots els llops, que fa anar cap on vol i els mana atacar els ramats dels qui no li són amics, un semblant com fa el Pare Llop, amb el qual es confon. En Jan de l’Onso Pelut és fill d’un ós i d’una noia, i mena i governa els óssos. En Jan Pelut vers el Pirineu oriental es confon amb els simiots, mena d’éssers mig persones i mig bèsties, peluts de tot el cos, que vivien pels arbres i feien tant mal com podien als ramats i als conreus, i contra els quals l’Església es veié obligada a prendre mesures i conjurar-los, portant de Roma, amb aquesta finalitat, les relíquies dels sants reis armenis Abdó i Senén a l’església del llogarret rossellonès d’Arles de Tec, dels quals tornarem a parlar el dia 30 de juliol. Els simiots tenien un rei que es distingia per ésser diferent de pèl dels seus súbdits. Segons unes versions, el pelatge reial era set vegades més llarg, i, segons altres, anava cobert de brins d’herba en lloc de pèl. Aquesta era la mitologia masculina que sembla que regnava i regia els nostres boscos, la qual devia comptar amb una religió de què, evidentment, ens han arribat escasses restes, i encara tan confuses i desdibuixades com ella mateixa.

Els picadors de bosc i serrabigaires de l’alt Bergadà quan s’aplegaven en colles, especialment vers el caient de la tarda i quan donaven per finida la treballada de la jornada, si estaven de gresca es lliuraven a jocs i ballarugues poc precises, fetes al so de cançons, entre les quals la més preferida era la del gavatx de l’espina, paper que feia el més esbojarrat de la colla posat enmig de la rodona. El qui feia de gavatx s’emmascarava la cara i a voltes es penjava al voltant de la barretina unes quantes herbes o branquillons a tall de cabellera, com si portés els cabells a coll-i-be, i descalç i mig despullat saltava com un esperitat, fent veure que s’havia clavat una espina al peu, i no parava de botre i de gesticular fins que a còpia de tant saltar li queia per terra la cabellera vegetal amb què s’havia guarnit. Aquest gavatx amb tota probabilitat devia recordar un dels Jans mítics a què ens hem referit o al rei dels simiots, que també encarnaven els ballaires dels balls dels ocellets que dansaven per Cap d’any, dels quals vam fer esment en les pàgines 336 i 337 del volum I. És interessant de tenir en compte que per al poble el terme gavatx no vol dir exactament i precisament francès en sentit despectiu, sinó que equival també a foraster, estranger, estrany i diferent dels nostres costums, parla i creences, significat que hom dóna així mateix al terme Jan. En una de les seves accepcions, gavatx i Jan són sinònims i equivalen, per tant, en el nostre cas, a estrany a nosaltres i en certa manera pertanyent a un credo o religió diferent. Diu així la Cançó de l’espina:

Els pegaires amb llurs gresques cantaven i jugaven, per dir-ho així, una altra cançó del mateix ordre que la de l’espina, però de lletra més adient al tema. Entre gent de bosc hi ha un concepte molt ample de la propietat; diuen que:

I sostenen també que:

La recobla de la cantarella es fa ressò d’aquest sentit, que pot anar adreçat al suposat amo mític del bosc, personificat pel més alegre dels pegaires que salta i guimba, com una mena d’invocació perquè no faci sentir la seva fúria si hom s’apropia dels seus béns; també pot anar encaminat al propietari humà per indicar-li que difícilment cobrarà el dret de bosc, i això sembla el més probable. El temps més bo per a fer pega és precisament ara, que és quan els pins secreten resina. Els agrupaments de pegaires al bosc no són freqüents; fer pega és feina més aviat individual i de reduïdíssima comunitat. Passada la temporada de la feina els pegaires solien concórrer a algun aplec o forada d’algun santuari, que moltes vegades era el de la Mare de Déu de Corbera. Diu així la cançó del pegaire:

Tot cantant, i entre posada i posada, els pegaires saltaven a desdir, tot repetint la tornada de la cançó:

Fa anys que el costum d’acudir els pegaires als aplecs i fires per parlar de les feines i divertir-se ha caigut en desuetud, i per tant ja no canten ni juguen el joc del pegaire.

Els carboners i bosquerols del Cabreres i de la vall d’Hòstoles tenien per patrona la Mare de Déu de les Olletes, venerada en un ermitona muntanyenca del terme de Sant Privat d’en Bas, que, segons una de les tradicions de llur invenció, la va trobar un carboner en fer una sitja o olla per a una carbonera. En record de l’advocació la imatge té unes olletes al costal que la fan semblar més protectora dels terrissers que dels qui fan carbó i piquen boscos. Durant aquest mes les gents dels oficis que viuen del bosc s’havien aplegat al redós de l’ermitona i havien encès grans fogueres que es veien per tota aquella contornada. Feien com una mena de ball o de joc al so de la cançó del carboner per tal que la Mare de Déu els alliberés de les males arts de bruixes, encantades, dones d’aigua, goges, aloges i d’altres éssers mítics femenins que habiten els boscos, propensos a aparèixer als bosquerols amb la finalitat de fer-los caure en temptació amb llurs encisos, tal com va passar al carboner protagonista de la cançó, que tots els bosquerols coneixen i en parlen, per més que ningú no l’ha vist mai ni sap en quin bosc cremava ni artigava. El ball del carboner era fet per un home i tres dones, que volien figurar les fades que tractaven de seduir-lo. Com que els oficis de bosc són exclusius d’homes que viuen sols en barraques que sovint traslladen de lloc seguint les conveniències de la feina, l’aplec dels carboners era poc concorregut per dones familiars dels bosquerols, i el ball del carboner, derivació de la representació cerimonial preventiva dels genis malèfics que envaeixen el bosc, ha caigut en desuetud. Per dificultat de fer-lo fa molts anys que no es balla, amb prou sentiment de la gent de bosc.

És possible que el ball que tenia per argument i per eix melòdic la cançó de què parlem hagués estat més estès del que hem pogut comprovar, car resulta remarcable que la majoria de les versions melòdiques que coneixem de la cançó conserven encara l’aire de ballet. Diu així la cançó:

Els bosquerols de Brocà i d’altres indrets propers als Rasos de Peguera feien una mena de ball o joc del caient dels que hem explicat. Mig despullats i bruts corn anaven de la feina, es guarnien estranyament amb fullatge i branquillons i saltaven i guimbaven amb no gaire concert al mateix temps que cantaven:

Les ninetes del carboner bergadà deuen ésser germanes de les del carboner cabreres i, com elles, escometien i confonien els bosquerols, qui sap si perquè no satisfeien el tribut que els devien com a regines del bosc, tribut que no exigien de manera material, sinó retent-los culte representat per la dansa. El ball podia redimir els carboners del deute amb les fades o encantades del bosc. Aquesta dansa pel Bergadà és qualificada de ball del taús, és a dir, del betzol, toix, taujà, babau, puix que aquests conceptes enclou el mot taús; sentit que es confon amb el de jan, que bé pot significar, i que també podria ben equivaler, per tant, a ball del jan o del personatge mític que per als bosquerols d’avui representa el geni del bosc.

La cançó emprada per al ball es troba profusament estesa, per bé que alterant el protagonista, que en les versions de la terra plana sol ésser el rector de Cornellà, el qual surt al bosc a caçar, troba unes nines a qui confessa, i durant la confessió ballen els altars i les imatges. Aquesta cançó es presenta sempre amb aire de ballet, i en diverses de les valls pirinenques i terres endins de la vella Gàl·lia encara la canta i balla la fadrinalla en aplecs i pelegrinatges.

Els bosquerols del Cardener i de la Segarra havien retut culte a la Mare de Déu dels Esclopets, venerada a Ribelles; segons la tradició, la tenien per patrona els esclopaires, dels quals era obra, i per això en lloc de sabates portava esclops. Els seus devots també s’havien lliurat a jocs i danses de caràcter molt primitiu, semblants a les que hem descrit.

Els veïns de Bruguera que anaven a l’aplec de la Mare de Déu de Vidabona, que tenia lloc per la segona Pasqua, feien un ball estrany del mateix caire del ball dels Ocellets que per Cap d’any efectuava la fadrinalla cerdana, del qual vam parlar en la pàgina 336, volum I, que probablement degué respondre a l’ordre d’idees que ens ocupa. El qualificaven de ball dels calçons. El ballaven només homes, generalment fadrins garrits i bons saltadors. Abans sembla que es cosien tot de brots i branques de verdor per damunt de les calces; no empraven sinó fil prim perquè resultés fàcil el desprendre’s en saltar. Darrerament se’n feien com una mena de curt faldellí al voltant de la cintura i se’l subjectaven amb la faixa o amb un cordill. Els ballaires saltaven, botaven i giravoltaven a desdir, sense ordre ni concert, mentre cantaven:

I no paraven de botre fins que els queien, ara l’una, ara l’altra, les penjarolles vegetals que s’havien posat, i, segons dir dels molt vells, temps enllà no cessaven fins que de tant ballar els queien les calces.

De la representació del geni de la vegetació simbolitzada per un arbre en trobem força més documents que de la representació per un ésser viu. Fins no fa gaires anys eren diverses les poblacions catalanes que pel maig plantaven un arbre enmig de la plaça, que anomenaven precisament el maig.

Per les contrades nòrdiques i pirinenques el plantaven amb les arrels i tot, i intervenia en la festa el jovent més brau i més garrit. La data variava segons els indrets.

La data documental més antiga que trobem de l’arbre de maig ens la dóna el testament del canonge de la seu de Barcelona en Bernat Guillem de Pinells, del Mas de Pinells del terme de Palautordera, mort l’any 1301, qui va establir la fundació de la pia almoina de la canonja; l’esmentat testament mana que cada any el dia primer de maig sigui plantat un pi dins de la Seu de Barcelona al reracor, i un davant de la casa de cada canonge i de les altres dignitats i oficis depenents del Capítol. Aquesta deixa testamentària fon complerta fins l’any 1793. Segons es dedueix d’una disposició del Capítol catedral corresponent a l’any 1618, aleshores devien plantar-se pins àdhuc pel voltant del temple, puix que mana que restin plantats fins després d’enllestides les completes de la festa. També disposa que des d’aquell any i per sempre siguin plantats pins davant de les cases de tots els canonges, així com fins llavors només se’n plantaven davant de les dels qui tenien algun càrrec o ofici.

El costum general en el segle XV era que la fadrinalla anés a cercar un arbre, que gairebé sempre era un pi; el plantaven enmig de la plaça, precisament davant de l’església principal o de la catedral en les grans ciutats. Tot el dia el jovent es lliurava a gaies expansions d’alegria a l’entorn del pi i molt especialment a la dansa feta al so de flabiol i tamborí. En caure la tarda encenien una gran foguera, i la fadrinalla ballava amb molt entusiasme al voltant de l’arbre i del foc.

Segons consta en el llibre d’acords dels jurats de Girona corresponent a l’any 1483, aleshores en aquella ciutat es plantava l’arbre de maig amb gran solemnitat i amb molta festa. A mitjan segle XVI el costum degué estar molt generalitzat, si hem de jutjar pel que diu el cronista del rei Felip II que ressenya un viatge reial a la nostra ciutat fet l’any 1568, car descriu que en passar per l’Hospitalet va trobar-se amb la festa de l’arbre de maig, segons costum general a Catalunya i per terres de Castella.

A Reus en el segle XVI la festa de l’arbre de maig havia tingut molta importància. Dies abans la fadrinalla demanava permís als jurats per a poder-lo plantar. Anaven a cercar el pollancre més alt i més gros que trobaven. El plantaven al mig de la plaça, i al seu voltant es feien danses i d’altres manifestacions de joia. Era costum que els més vells de la ciutat formessin rotllo al voltant de l’arbre, ben asseguts i com en consell de prohoms o de notables.

En aquest mateix segle la fadrinalla de Rubí plantava un pi davant de l’església. Passada la festa el venien i el seu producte era destinat a la confraria de Sant Sebastià, que l’invertia per a fer llum davant de la imatge del sant protector contra la pesta. Per la documentació sembla que aquesta confraria havia gaudit de molta importància, adquirida molt probablement per haver ajudat la població durant algun flagell de pesta.

L’erecció de l’arbre solia córrer a càrrec d’alguna confraria. En els indrets on la confraria del Roser era prou important i congregava el floret del jovent d’ambdós sexes solia ésser la que curava de les festes de maig, i les minyones hi tenien certa intervenció. En els llocs on hi havia una confraria de fadrins prou important, eren ells els qui duien tot el pes de la festa i les minyones no hi intervenien gens o ben poc.

L’arbre havia d’ésser conduït a la població a pes de braços; no podia ésser conduït per cap animal, ni portat amb rodes o arrossegat. Des que s’iniciava el transport no podia tocar a terra; deixar-l’hi tocar constituïa un greu desmèrit per als causants que era rigorosament sancionat amb un càstig adient al cas. En molts indrets, entre ells Mura, l’arribada de l’arbre a la població era festivada amb gran galeig i moltes escopetades. Hi havia llocs on les noies havien de curar obligadament del poliment de l’arbre; l’esporgaven del brancatge petit i baix, arrodonien la copa i l’embellien amb cintes de coloraines, amb flors i amb altres miroies.

Pel Maresme, les Gavarres, el Montnegre, la Selva, el Montseny i el Lluçanès, a part d’altres contrades, la fadrinalla anava a cercar l’arbre seguida del flabiolaire. Un cop determinat l’arbre que se’n volien emportar, el músic, tot sonant el flabiol i el tamborí, donava una volta sencera a l’arbre, després de la qual restava de propietat de la fadrinalla i el seu amo perdia tots els drets sobre ell. Era inútil tota apel·lació jurídica, puix que el tribunal cedia l’arbre a la fadrinalla per efecte de la llei d’ús i costum. Al Lluçanès empraven una tonada especial per a prendre possessió de l’arbre, i el jovent, agafat de les mans, feia un ball rodó molt saltat al voltant de l’arbre, rodant un nombre de vegades imprecís vers la dreta i altres en sentit contrari. Aquest ball rodó, avui desdibuixat i vague, degué ésser en altre temps de determinat sentit ritual o potser jurídic. En arribar l’arbre al poble sortia a rebre’l el jovent d’ambdós sexes que no havia anat fins al bosc; l’arribada es feia al so de flabiol i amb la mateixa música era enlairat i plantat. A la tarda feien ball al seu voltant. Ballaven una variant del ball de quatre o de la trencadansa del Lluçanès, que no era pas la que ballaven la resta de l’any i que bé pot recordar una cerimònia pròpia de l’erecció de l’arbre maial.

Pel Vallès i per la Garrotxa la fadrinalla feia un ball rodó al voltant del maig tot saltant i cantant la cançó dels Fadrins de Sant Boi, i un semblant feien pel Lluçanès a l’aire de la del Bon Caçador; cançons que havien estat molt emprades per a la dansa. Es molt interessant d’observar que una i altra parlen d’un galant i d’unes flors; la primera fa esment d’un ramell comprat i ofert a la nina com a requeriment d’amor, i la segona, d’unes violetes collides i tirades al pit d’una pastoreta que dormia per a despertar-la i poder-la festejar. És remarcable que ambdues cançons respiren l’aire maial de les flors i de les amoretes, idees que envaeixen l’ambient del costumari d’aquest cicle calendàric.

Pel Vallès també havien ballat la contradansa al voltant del maig al so d’una de les nombroses variants de la cançó de la Pepa, que donem en la pàgina 466.

A Vilavert havien plantat maig i la fadrinalla s’havia lliurat a la dansa al seu entorn. Ballaven amb preferència al so de cançons i en ball rodó, saltant i guimbant tant com podien sense ajustar-se a cap moviment precís. Cantaven amb preferència la cançó de la Caterina que tot pentinant-se maleïa el seu marit, i la de la Caterina que la mala madrastra feia anar a la font, cançons que havien estat típiques de ball rodó; aquesta darrera molt ballada per les fadrines que anaven a la font mentre esperaven que els càntirs se’ls omplissin.

La de la Caterina que es pentinava diu així:

Vegeu com diu la cançó de la Caterina que anava a la font:

A la plaça fan ballades:

A Sant Feliu de Codines plantaven el pi més alt i més cepat dels espessos boscos de pins de la rodalia. Era conduït al so de flabiol i tamborí. El plantaven amb certa solemnitat enmig de gran alegria. Es plantava al matí, i a la tarda feien un ball al seu voltant. El ball s’estenia en rodona a l’entorn de l’arbre; era obligat que ballés tot el jovent d’ambdós sexes, i ningú no refusava la dansa per enemistat i mala voluntat que sentís per la parella. Era motiu de reconciliació de prometatges refredats i de festeigs desfets. Les balles es repetien totes les festes del mes. Mentre el pi restava a la plaça, els vells del poble s’aplegaven sota la seva ombra per fer conversa i recordar coses i fets de la vellúria.

A Sant Bartomeu del Grau el rector pagava un berenar a la fadrinalla i a la mainada que havien intervingut en el transport del maig i en el seu plantament a la plaça.

Per l’alt Vallès l’arbre havia estat precisament un pollancre. L’anaven a cercar el darrer dia d’abril; les fadrines el despullaven del ramatge, el polien i endegaven tan bé com sabien i posaven al cim una gran corona de flors que li feia com d’acabatall. Durant tot el mes hom feia les ballades al seu entorn.

Per Sant Baldiri, a Figueres, havia tingut molta importància la festa del pi. Hom anava a cercar els pins més alterosos i cepats dels boscos de la Rodalia i els plantava en diferents indrets de la ciutat, davant de l’església i de la casa comunal. També se’n plantaven diversos pels afores i pels voltants de la població. Fou costum fer sardanes al voltant dels pins, i més enllà fallaven un ball rodó especial.

La vigília els pavordes de la confraria del sant, establerta a l’hospital, sortien als afores de la ciutat, i en els pinars de vora el camí ral de Girona escollien tres pins. Els carregaven en una carreta i al so d’una música els passejaven triomfalment pels carrers més cèntrics de la ciutat; després els plantaven davant de l’església de l’hospital, dedicada a sant Baldiri. Al vespre es feien unes solemnes vespres amb el cant dels goigs. Els pins restaven plantats fins passat Corpus.

A Cornellà de Terri per la Pasqua florida plantaven enmig de la plaga el pollancre més alt i més cepat que trobaven en el terme. Era conduït a la població pel jovent més garrit amb certa solemnitat i cerimònia. El pelaven i polien ben bé. Al cim hi afegien una cima de pi ben grossa i ben bonica.

Durant tot l’any guardaven totes les banyes dels bous que es mataven al poble per tal de poder-ne guarnir l’arbre amb el major nombre possible. Posaven les més petites a la part baixa i procuraven que anessin augmentant de mida tal com més amunt de l’antena les clavaven, de manera que les més grosses anessin a la part superior de l’arbre.

Les banyes servien de penjadors de pollastres. Hom feia el joc de la cucanya. Per guanyar un pollastre havien de pujar fins al cim del pal, agafar la bèstia i tornar a baixar sense que els hagués caigut de les mans. Aquesta festa gaudia de molta popularitat per tota la rodalia i acudia molta gent dels pobles del voltant a presenciar-la. Davant de tot el poble i amb certa cerimònia i reverència era hissat el pollancre, al cap del qual hom havia lligat diverses cordes per tal de facilitar l’operació, puix que hom tenia com de mal averany no enfilar l’arbre per altre procediment que estirant-lo amb cordes fermades al cim. Hom procurava que les banyes clavades al tronc restessin encarades vers l’indret on vivia el darrer casat de l’any, al qual sembla que hom tractava de dedicar les banyes dins d’un pla humorístic i maliciós alhora. Tota la població es lliurava a expansions de gran alegria al voltant del pollancre. Modernament s’hi ballaven sardanes, però en temps antic s’havia fet un ball rodó que dirigia el darrer casat, el qual portava lligades dues banyes, una a cada costat del front. Aquest personal ge era com l’heroi de la festa i estava investit de certa autoritat i jerarquia popular. En la vella dansa feta al voltant de l’arbre es pot dir que l’únic que veritablement ballava era el cornut. La resta de la fadrinalla es limitava a voltar a l’entorn de l’arbre fent unes mudances petites i insignificants; el cornut saltava i ballava entre ells amb gran lleugeresa. Fetes tres diverses menes de ball rodó, l’heroi es posava al cap de la colla, que trencava la rodona per a estendre’s en tira; llavors iniciava un seguit de cargols, mudances i farandoles al seu gust, primer només al voltant de l’arbre i després pels carrers fins a voltar la població. Ja tenim explicat en la pàgina 245, volum II, que el ball ambulatori reconeix origen religiós i que recorda cerimònies de preservació i ritus de protecció col·lectiva. El cornut d’avui pot esser un succedani del sacerdot d’ahir. Hom ha dit si aquesta festa pot recordar el culte a les divinitats fluvials i més concretament al geni del riu Terri, les aigües del qual reguen i fertilitzen la rodalia de Cornellà. El pollancre restava plantat fins el Divendres Sant de l’any vinent, i al seu entorn es feien totes les balles i els actes públics i col·lectius que es produïen al poble.

A Sapeira plantaven el mai, l’arbre més alt i més cepat que podien trobar en tot el terme. El pelaven bé i al cim hi posaven una branca de cirerer com més grossa i carregada de cireres millor. Entre les cireretes hi penjaven un mocador virolat. Els joves garrits s’enfilaven arbre amunt amb l’intent d’abastar el mocador, a tall de cucanya. Arribar al cim resultava laboriós i difícil. El fadrí que ho assolia restava l’heroi de la festa. El jovent es lliurava a diverses expansions al voltant del maig, entre les quals la dansa ocupava el lloc més important. Ballaven l’esquerrana i el xirongo al so d’una cançoneta que deia:

El xirongo venia a ésser com una variant de la jota. Quan estaven cansats de ballar amb les noies, els fadrins, sols, ballaven el contrapàs de la pila, al qual donaven el nom de ball pla, malgrat no assemblar-se en res absolutament a aquest ball. Tots els fadrins es prenien de mans i feien una llarga tira presidida pel qui havia assolit abastar el mocador del cim del maig, que menava la colla per on li plaïa. Solien girar o rondar pels carrers fins que el fadrí cap de colla volia. El capdanser s’aturava allí on li semblava i la tira de la fadrinalla s’anava cargolant al seu voltant i s’estrenyia fins a formar un grup ben compacte. Tres dels fadrins de la cua del rest s’enfilaven drets damunt de la pila i damunt d’ells pujava un quart fadrí, que des de dalt feia algunes galindaines. Hom procurava fer la pila davant d’una casa, de manera que el del cim pogués rebre el convit de coca i altres dolçaines i sobretot de bon vi amb què els estadants regalaven i obsequiaven a discreció el visitant des de la finestra. Era corrent que el minyó mengés i begués en abundor fins a resultar-li difícil mantenir-se ben dret al cim de la pila. Quan queia, el grup es dirigia vers una altra casa i un nou fadrí pujava a substituir el primer. I la broma solia durar fins que tots estaven causals de voltar i més encara de beure, que gairebé sempre era en excés.

A Caldes de Montbui havien plantat el maig el primer diumenge. La vigília l’anaven a cercar al bosc. El demanaven al seu amo, que mai no el negava. El duien a coll fins a la població, on el netejaven de brancatge fins a deixar-lo ben llis. Al capdamunt hi penjaven una grossa corona de flors. Un cop enllestit, el plantaven a la plaça. L’endemà, diumenge, es feien les balles al seu entorn. Els darrers balls que hom té record d’haver-hi ballat eren contradanses.

A Matamala de les Lloses els joves plantaven un pi enmig de la plaça. Al seu voltant es feien ballades. El pi restava plantat tot el maig. El dia que l’aterraven repetien les ballades i la mateixa festa que el dia que el plantaven. Mentre el plantaven, els fadrins que tenien armes de foc galejaven i engegaven escopetades tan fortes i carregades com podien. Antigament, per a ballar calia pagar mitja pesseta. Sovint s’havien produït batusses perquè hi havia ballaires que no la volien pagar.

Al cim del pi hi penjaven rosquilles, taronges i a voltes un pollastre. Els fadrins s’hi enfilaven per tal d’heure la fruita i guanyar mitja pesseta que donaven de premi. Sovint restaven sense calces de tant que se’ls estripaven. La processó del Roser donava un volt a l’arbre abans de tornar al temple. Al voltant del pi es feien ballades.

A Juncosa, al matí del primer diumenge de maig, apareixia plantat davant de l’església un pi ben alt i pelat, només amb el plomall del cim. La vigília el jovent, ben d’amagat, cercaven el pi, el triaven, repelaven, conduïen a la població i el plantaven enmig de gran silenci, amb interès molt marcat que ningú no n’hagués esment. Restava plantat durant tot el mes. Passat el maig l’aterraven, es venien la fusta i del que en treien en feien un àpat. Encara es conserva davant de la porta de l’església una gran llosa de pedra amb un forat al centre destinada a plantar-hi el pi. La càustica popular diu, per mortificar els veïns de Juncosa, que la plaça d’aquest poble s’escau al bell mig del món i que el forat de la llosa de què hem parlat marca el punt on fou asseguda la cama del compàs emprat per a marcar la rodona de l’esfera terrestre.

A Torà, Palau de Segarra, Vicfred i Taltahull la fadrinalla penjava al cim del maig coques, pollastres i altra classe de menges grates al paladar com a premi als qui s’enfilaven a copsar-les a tall de cucanya.

Els joves de Besora, la vigília, anaven a cercar el maig al bosc acompanyats de música, gairebé sempre de violí. Formaven el maig amb tres o quatre troncs ben lligats per tal que fos ben alt. Al tronc del cim hi deixaven tot el brancatge. En arribar al poble passaven per l’església, al peu de la qual sortia el sacerdot vestit de roquet i estola a beneir-lo. Aleshores penjaven a les branques tortells, taronges i d’altres llaminadures per l’estil, i el plantaven enmig de la plaça. La mainada s’hi enfilava per tal d’abastar les penjarolles que ja hi havien posat expressament.

A Golmés plantaven un arbre ben alt davant de l’església i un altre davant de la casa de cada majoral i majorala. Al cim hi posaven coques i pollastres, tot ben enflocat i adornat, a tall de cucanya, i la jovenalla s’enfilava als arbres per tal d’abastar el que hi havia.

Pel Penedès la fadrinalla es reunia en secret a la nit d’un dissabte d’aquest mes, i d’amagat feia cap al bosc per tal d’arrencar el pi més alt i cepat que trobava. El pelaven bé i deixaven només un capoll de branques al cim. Amb el màxim silenci possible el conduïen al poble i el plantaven enmig de la plaça. Enllestida la feina, se n’anaven a dormir. L’endemà el veïnat es trobava sorprès per la presència del pi, que ja esperava, però que ignorava quin diumenge compareixeria. Per part de la fadrinalla hi havia molt d’interès a amagar quins havien estat els herois de la facècia. Tothom sabia que era el jovent, però no sabia, en canvi, d’una manera concreta quins l’havien duta a terme. La presència del pi era motiu de joia i alegria general. Al seu voltant es feien les balles tota la resta del mes. En acabar, aquest era arrencat i venut per a fusta i del seu producte la jovenalla en feia una forada.

També havien plantat maig a Sant Quintí de Mediona. L’embrutaven de vesc i de matèries ben repugnants i poc oloroses. Al cim hi posaven un parell de pollastres. El qui assolia pujar-hi, cosa sempre molt difícil, es podia quedar els pollastres o rebia un premi de set pessetes, a voluntat seva. Era costum que els qui volien enfilar-s’hi portessin un sarró ple de guix o de calç que anaven posant damunt de les sutzures que dificultaven l’accés, i com que s’hi agafava amb facilitat, podien pujar amb certa seguretat i rapidesa.

A Viladrau cremaven el vern, és a dir, encenien grans fogueres fetes amb verns. Triaven el més alt i més gros del terme per a la foguera de la plaça. L’anaven a cercar els fadrins i la mainada. A pes de braços el duien a la població. El polien i l’allisaven. La mainada recollia tanta ginesta com podia per a guarnir-lo; també en feia una gran pila pels costats. A voltes el coronaven amb un cistell vell o amb una altra andròmina adient. Al vespre hi calaven foc. Cada carrer cremava també el seu vern, plantat i guarnit pels veïns, però mai no tan gros ni important com el de la plaça, que tenia caràcter comunal.

Al Prat del Llobregat havien plantat un arbre altíssim davant de l’església. Precisament el pelaven i l’allisaven per tal de fer-ne l’accés ben costós i difícil. La jovenalla intentava pujar-hi. El qui assolia el cim es treia les calces i les penjava al maig a tall de bandera i en senyal de victòria. Ningú més no podia intentar pujar-hi. L’heroi baixava sense calces, les quals restaven al cim fins que el vent se les emportava o fins que s’aterrava el maig.

A Dosrius plantaven un arbre enmig de la plaça. També penjaven botifarres i d’altres menges apetitoses al cim, i la jovenalla tractava d’abastar-les. L’arbre restava allí durant tot l’any. Al seu entorn es feien les balles i tots els actes importants de caràcter col·lectiu. En arribar al dia d’avui l’arbre vell era trasplantat i substituït pel nou. El vell, però, era plantat dins de l’església davant de l’altar major. A un rector que s’hi va oposar per poc cuiden matar-lo. Per apoderar-se d’un arbre la fadrinalla anava al bosc acompanyada del flabiolaire i el tamborinaire, i si aconseguia donar una volta a l’arbre que escollia sense que el seu amo ho pogués evitar, aquest hi perdia tot el dret i restava per al comú. Els propietaris de bosc que temien que el jovent els aniria a agafar algun de llurs arbres solien anar-lo a vetllar de nit i de dia per tal d’evitar que se n’apoderessin. L’arbre havia d’ésser conduït al poble a pes de braços; no podia ésser portat a llom d’animal ni en vehicle ni arrossegat. L’arbre de maig durava, doncs, dos anys, un a la plaça i un altre dins de l’església.

Hi ha indrets, tals com Sant Hilari Sacalm, Sant Julià de Cerdanyola, Sant Climent del Llobregat i d’altres, que plantaven el maig per Sant Isidre, és a dir, just a mitjan maig, que és, segons una creença molt estesa arreu d’Europa, quan de fet comença el bon temps i quan s’acaba el fred. Per les regions muntanyenques i fredes creuen que durant la primera quinzena encara pot nevar; però sant Mamet, la festa del qual té lloc el dia 11, es menja la neu i se n’emporta el fred. Aquesta creença està profusament reflectida per la parèmia de diversos pobles; el refranyer català ens en diu:

Un mes i mig més tard de l’equinocci d’hivern (20 a 21 de març) i del d’estiu (22 a 23 de setembre), dates que corresponen, respectivament, als dies deu, onze o dotze de novembre i de maig, el sol declina als divuit graus i la temperatura recula una mica i dóna origen a l’estiuet de sant Martí i als sants de gel.

Podria ésser que per Sant Mamet s’escaigués la festa d’algun ésser mític personificador de l’estiu que es disputés el domini del temps; visió plasmada i escenificada en molts indrets per la lluita entre el rei del fred i el del bon temps tan corrent pels pobles del centre de l’Europa i de la qual a casa nostra no trobem traces. Resulta, però, significatiu que hi hagi indrets on plantin el maig just a mitjan mes i que en aquest dia tinguin lloc diverses representacions, restes d’importants cerimònies agràries com podrem veure en tractar del dia de Sant Isidre.

La fadrinalla de Sant Hilari Sacalm la vigília plantava un plançó de faig enmig de la plaça al qual donaven el nom propi de parcellera; el significat ens és completament desconegut. Durant tot el dia es llimaven a diverses expansions d’alegria al voltant de l’arbre, entre les quals sobresortien les balles. Al vespre encenien el plançó, i un cop cremat es repartien les brases i els tions i s’escampaven per la població i pels camps empaitant-se els uns als altres amb brases enceses.

A Sant Climent del Llobregat el propietari que era tingut per més ric pagava un arbre ben alterós i garrit. La fadrinalla el plantava a la plaça. El qualificaven de maig de sant Isidre. Li treien ben bé l’escorça i al cim hi penjaven una unça d’or, un pollastre i una botifarra. La fadrinalla s’enfilava arbre amunt a tall de cucanya per tal d’obtenir les joies indicades. No cal dir que només en podien agafar una i que havien de deixar les altres dues per als altres concursants. Els anys de bona collita se n’havien plantat dos i àdhuc tres. Al vespre hom els arrencava i els treia de la placa.

En alguns llogarrets de l’alt Bergadà la fadrinalla anava a cercar l’arbre més gros que trobava i el plantava enmig de la plaça. Al seu voltant feien ball rodó i sobretot cantaven els goigs de sant Isidre. Hom repartia una branqueta de l’arbre a tots els qui acudien a cantar. Hom creia que les branquetes portaven sort, i d’ací que hi fes cap tot el poble. Després de la festa el pi era venut i el seu producte era invertit en vi, el qual es bevien els fadrins que havien intervingut en la cerca, transport i plantament de l’arbre.

Les festes de l’arbre de maig van donar lloc a abusos o a aldarulls que van obligar a les autoritats a privar-les en uns casos i a regular-les en d’altres. Els jurats de la ciutat de Reus l’any 1575 les van prohibir davant del gran desori i desordre a què es lliurava la jovenalla.

El batlle i els jurats d’Igualada l’any 1716 van prohibir als majorals de la confraria del Roser que plantessin més el maig tal com feien cada any. El plantament del maig havia estat tema de competència i àdhuc de baralla entre pobles veïns. La tradició ens parla d’unes batusses entre els veïns de l’Albi i els de Vallclara perquè els vallclarencs van robar el maig dels primers. El cas va donar origen a un plet que durà anys i que va produir la ruïna d’algunes cases riques d’ambdues poblacions. La musa popular en va dictar una cançó que es fa ressò del cas i que ha arribat fins a nosaltres viva en boca del poble.

A més de les poblacions susdites també havien plantat arbres en d’altres indrets en diverses diades, i per bé que algunes d’aquestes s’escaiguessin fora del maig, no per això tals arbres deixaven de tenir el mateix sentit que els propis d’aquest moment calendàric. Se n’havien plantat per Sant Josep, per Pasqua florida, per l’Ascensió, per Corpus, per Sant Isidre, per la Degollació de sant Joan i encara en d’altres dies, a més de Nadal.

Un fet que va influir notablement en el plantament del maig fou la Revolució francesa. Per terres de França es va establir el costum de plantar l’arbre de la llibertat, al voltant del qual van produir-se moltes expansions i aldarulls de caràcter polític. El nostre poble no va veure amb bons ulls els nous corrents i, amb la finalitat de situar-se en un pla d’oposició al que passava a França, foren molts els pobles que deixaren de plantar maigs. El pi que per fundació testamentària es posava al reracor de la Seu de Barcelona, després de la Revolució francesa no es va plantar més.

Els ous, que, com ja hem dit, els pobles de tols els temps miren com a símbol de la generació, de la fecunditat i de la regeneració, que a casa nostra i en molts països europeus mengen i prodiguen per la Pasqua, en algunes contrades del nord i del centre de la Península figuren entre els elements que constitueixen el complex de les festes maials. Hom guarda les clofolles dels ous gairebé des de primer d’any i les enfila amb un fil que penja al cim dels arbres de maig a tall de collaret o de corona com un dels ornaments típics. Hi ha llocs on a més hi posen ous sencers ben lligats que pengen del petit brancatge del cim talment com si fossin un fruit de l’arbre. Els infants gallecs també guarneixen amb enfilalls de closques d’ous els maigs en forma de túmul que passegen pels carrers presidint les colles que van a captar castanyes per les cases. Recordem que el ninot representatiu de la vella Quaresma que, a tall de serra vella, feien els mestres d’escola de l’alt Bergadà, també el guarnien amb un collaret de closques d’ou.

En molts indrets, especialment per les altes valls pirinenques, al cim de l’arbre hi posaven una creu i al seu entorn el poble feia les seves danses. Fa ben pocs anys que a la Vall d’Aran encara coronaven el maig amb una creu que presidia les balles que es feien al seu entorn. Vora la plaça del Prat del Llobregat hi havia una creu de pedra, al voltant de la qual per les Carnestoltes feien moltes de les gresques pròpies d’aquest temps i sobretot les balles, les quals també hi feien pel mes de maig. Per cert que a l’entorn de la creu feien un ball rodó especial, molt senzill de moviment, que no ballaven en cap altre moment de l’any i que bé pot recordar una cerimònia. A Torà també havien ballat al voltant de la creu forana de la població, que, segons tradició, assenyala un dels tres punts on va caure la mula cega que conduïa el cos de sant Ramon Nonat.

La festa de les anomenades creus de maig revesteix molta importància en diverses contrades d’endins de la Península. En alguns llogarrets del Camp de Tarragona, la fadrinalla, especialment les noies, fan una capta de flors per les cases, en fan una corona i la pengen al cim de la creu, on resta un temps que varia segons els indrets; tampoc no és fix el dia de fer la capta.

Al Pla de Cabra la fan el dia de Sant Isidre. Al matí el jove més garrit s’enfila al cim de la creu per abastar la corona que ha restat triomfant tot un any; mentrestant les fadrines capten flors i teixeixen una altra corona que restarà dalt de la creu fins a aquest mateix dia de Pany que ve.

Pel Ripollès i el Lluçanès havien guarnit amb floretes boscanes les creus aïllades que s’aixequen en despoblat en record d’algun accident, per pietat o per altres motius. Hom també enramava les creus dels pedrons de les cruïlles del camins.

Per les contrades meridionals era costum de guarnir de flors les creus de terme, les del davant de les ermites i sobretot les dels calvaris i Via crucis. Hi ha pobles que ja les guarneixen el Dissabte de Glòria i segueixen fent-ho fins al dia de la Santa Creu i àdhuc durant tot el maig.

En termes sempre molt generals, podríem dir que en els indrets on la festa del maig havia tingut molta importància i s’havia plantat l’arbre de maig, la devoció popular a la Santa Creu no era gaire intensa i, al contrari, on per Santa Creu feien gran festa, les festes de maig passaven gairebé inadvertides. Quelcom semblant passava amb la festa del Roser: on es feia maig i hi havia molta devoció per la Santa Creu, les gales de la Mare de Déu del Roser no eren lluïdes. Sembla com si de les tres festes, maig, Santa Creu i Roser, la preponderància de l’una comportés la pal·lidesa de les altres. Les festes del Roser i del maig solen ésser més freqüents per les contrades muntanyenques i per la Catalunya alta i vella que per les regions planes de la Catalunya nova, on té culte la Santa Creu.

A part d’aquests arbres plantats en diades més o menys fixes, sense arrels i amb intent que restessin dreçats un espai de temps més o menys efímer, hi havia d’altres arbres, que podríem qualificar de sedentaris i fixos, que arboraven llur poblat brancatge a la plaça, sovint davant de l’església o en altre indret important de la població. Aquests arbres responien a tot un altre sentit i no queien dins del marc de l’ordre d’idees que informa el cicle maial. Hi ha estats de cultura en què hom creu que els esperits dels difunts s’estatgen en un arbre, des d’on vetllen per la prosperitat dels seus. Aquests arbres vénen a ésser com l’encarnació dels avantpassats de la tribu; hom els reconeix una ascendència pairal i els fa objecte del respecte i la veneració pròpia i deguda als majors, o sia que inconscientment ve a reconèixer en ell com els besavis de la col·lectivitat. Al seu entorn es fan les balles i tots els actes col·lectius d’alguna importància, ballades i funcions considerades com a romanalles de cerimònies antigues celebrades davant de l’arbre com si fos una divinitat. Una cançó popular per tot el domini de la llengua catalana ens parla d’unes balles fetes a l’entorn d’un arbre tribal d’aquest tipus:

Al so d’aquesta cançó la fadrinalla del Conflent, del Capcir i del Vallespir fa tot just quatre dies que ballava amb gran gatzara i alegria al voltant dels arbres de la plaça, plantats a voltes en sentit polític, o als dels afores de les poblacions. L’olivera de què ens parla la cançó no pot ésser un arbre de maig, perquè és un dels arbres fruiters més valuosos de casa nostra, mirat amb gran respecte i tingut en molta estima, i hom no l’arrencaria per fer-ne un maig. Els arbres escollits per a aquest ofici sempre solen ésser boscans. A la darreria del segle passat el jovent de l’Areny encara ballava al voltant d’un arbre que, segons la tradició, era l’origen del poble que s’havia format al seu voltant. Aquesta tradició és comuna a diverses poblacions dins del nucli de les quals s’aixeca un arbre prominent. És possible que els noms d’algunes poblacions derivats de mots referents a arbres, com, per exemple, l’Alzina, Lledó, o d’altres de compostos en què es fa referència a un arbre, com Sant Joan Despí, Sant Just Desvern, Son del Pi i encara d’altres, reconeixen llur qualificatiu en un arbre tribal.

En aquest moment de l’any la Roma imperial també havia retut culte als avantpassats de la ciutat, representats pels déus llars que vetllaven i protegien la urbs, als quals erigien grans altars, precisament de molsa, en record dels que els havien dedicat els sabins per festivar la unió amb els romans. És ben possible que les festes que encara celebra el nostre poble a l’ombra dels arbres seculars obeeixin al mateix pla d’idees que les que romans i sabins dedicaven a llurs genis protectors de la ciutat.

A part dels arbres tribals que s’aixecaven dins de les poblacions, també es troben indicis d’altres arbres, probablement sagrats, en despoblat, sota l’ombra i empara dels quals s’havien celebrat juntes, reunions i aplecs de transcendència dins de la vida de la col·lectivitat i festes importants del costumari; unes i altres acompanyades de danses, amb tota probabilitat de deix sagrat com els mateixos arbres i que poden recordar antics cultes a divinitats bosqueroles personificades en arbres que venien a ésser com el geni protector i com l’avantpassat alhora. En parlar del dia de Cap d’any en la pàgina 326, volum I, ja vam fer esment de les juntes d’arbres i de la dansa feta al voltant d’un arbre a Matadepera, al peu de Sant Llorenç del Munt.

Llavors de la invasió napoleònica, sota l’ombra d’una alzina surera gegant d’uns boscos de la Jonquera, van aplegar-se els batlles de trenta-tres pobles empordanesos per tal de tractar de la defensa del país davant de la irrupció estrangera. Aquesta alzina fou cedida a la ciutat de Barcelona pel seu propietari, l’escriptor Carles Bosch de la Trinxeria, i el seu tronc encara es conserva vora de l’edifici del Museu Martorell. Fins ara s’han conservat als afores de la Selva del Camp uns seients de pedra distribuïts en hemicicle on s’asseien els jaios del poble per tractar i debatre els afers d’interès comunal a l’ombra d’un arbre secular que els soplujava. Els caramellaires de l’Hospitalet, d’Esplugues i de Sant Feliu del Llobregat s’havien aplegat per Pasqüetes al cim del Puig d’en Cartó, sota l’ombra d’un pi gegantesc fa uns anys aterrat per una ventada, davall del brancatge del qual menjaven, jugaven i ballaven en amical companyonia. El pi frondós que s’aixeca al costat de l’ermita marinera de Santa Cristina també havia fet ombra a les sardanes i als àpats que feien al seu voltant els caramellaires de Blanes i de Lloret; com la magna alzina de Palausolitar, al voltant de la qual la mainada feia una dansa per Cap d’any, com ja vam explicar en la pàgina 346, volum I. També havia emparat les balles i les alifares de diverses menes de més de quatre colles de caramellaires de distintes poblacions vallesanes. Les gents de l’alt Bergadà també visiten i s’acullen a l’ombra i empara del pi secular de les Tres Branques que s’aixeca majestuós al pla de Campllong, en terme de Berga, i que els nostres majors miraven com el símbol vegetal de la raça. Per les Pasqües especialment, tant la florida com la granada, grans gentades s’han aplegat al seu redós, i a l’aire del seu vigorós brancatge més d’una vegada s’ha mogut el plàcid ballet de Déu o el de l’esbojarrada Bolangera. També ha emparat balles i festes l’arbràs secular que ombreja, arrogant, vora del santuari de la Cisa a Vilassar, en el Maresme.

A mig aire de la pesada escala tallada damunt de la roca viva que des de Gombreny puja fins al santuari de Montgrony, s’aixeca una alzina corpulenta coneguda per l’alzina de la Salve perquè en reposar al seu redós els pelegrins solen resar una salve per l’ànima del Comte l’Arnau, que, segons la tradició, va fer tallar l’escala i va prometre als seus vassalls donar-los una mesura de blat per cada graó; paga que no va satisfer i que fou un de tants delictes que motivaren que la seva ànima fos condemnada a vagar mentre el món serà món. Antigament, els romeus que pujaven al santuari, sobretot el jovent, havien fet una mena de ball rodó al voltant d’aquesta alzina secular al so d’alguna cançó, generalment la de L’hermosa Antònia, que havia estat molt emprada per al ball rodó en tota aquella contornada.

Deix més o menys sagrat el tenen també la majoria dels arbres, molts d’ells seculars, que s’alcen majestuosos prop de moltes ermites i santuaris, semblantment als dels ermitatges de la Cisa i de Santa Cristina; amb llur brancatge emparen i protegeixen els romeus i fidels que s’hi soplugen, els quals alternen les pregàries amb danses i balls rodons fets al seu voltant, avui amb inconscient indiferència, però ahir, amb tota probabilitat, en funció ritual. El nostre cançoner compta amb un petit repertori de cançons que es canten amb tonada de ballet i que havien estat emprades per a dansar en rodona al voltant i a l’ombra d’arbres, el text de les quals ens parla d’arbres generalment fruiters, ço que fa suposar si, abans de fer-hi els balls rodons, els arbres que avui emparen les ermites, ahir servien per a reclamar i impetrar dels fruiters una collita pròspera i abundosa. És curiós en aquest sentit el ball rodó del Pomeret, l’arbre fruiter per excel·lència del nostre país, com ja hem dit fet al so d’una cançoneta de recobla llarga com escau a les cançons de dansa:

També era cançó típica de ball rodó d’aplec, alegre i sovint ben saltat i esbojarrat, la del Tarongeret, el gentil i preat fruiter costaner i mariner:

El jovent de Viladrau, per Sant Segimon, que s’escau el dia primer de maig, pujava a l’ermita on va fer penitència aquest sant en el Montseny, i al so d’una cançó de dansa pròpia d’aquest aplec o forada feia un ballet. Dallaven al voltant d’un arbre majestuós que s’aixecava, senyorívol i altaner, immediat a l’ermita. Antigament, els anys que la fadrinalla que acudia a l’aplec era prou nombrosa i hi havia joves ben garrits, solien arrencar un pi, que de retorn plantaven a la plaça i al seu entorn repetien la ballada, després de la qual en feien una gran foguera. El costum fa molts anys que ha caigut en desuetud. Diu la cançó:

Una altra cançó típica era la de l’Arbre verd, que també es ballava molt per les Carnestoltes; així mateix el ballaven les dones que anaven a feinejar pel camp quan se’n reunien unes quantes i en plegar si restaven encara amb delit per a fer una alegre ballada confortadora de l’entretinguda feina de la jornada. En la pàgina 277, volum II, vam transcriure aquesta cançó.

És remarcable que algunes de les balles i de les gresques que es mouen al voltant de l’arbre són dirigides i menades per un personatge especial, mena de capdanser que recorda l’abat dels boigs del qual vam parlar per Cap d’any en la pàgina 343, volum I, i per les Carnestoltes, personatge que aleshores venia a encloure tot el sentit de l’hivernàs i que en el cas present es constituïa en el geni de la vegetació. Pel baix Aude, immediat a les terres de parla catalana, el darrer casat de l’any, guarnit amb dues grosses banyes, menava la dansa al voltant de l’arbre, i semblantment feia el darrer casat del poble de Cornellà de Terri per quinquagèsima, segons ja hem explicat en la pàgina 365.

En diversos indrets de França havien fet l’anomenada processó dels cornuts, formada per jovent d’ambdós sexes, tots guarnits amb cintes i amb flors, generalment grogues. Voltaven pels carrers seguits d’una cobla que tocava una tonada tradicional. Modernament no duien cap corn ni banyes, però ben segur que en devien portar ahir si ens cal jutjar pel qualificatiu de la passada. Molts anys enrera s’havia celebrat aquesta singular processó per la Gavatxeria i àdhuc pel Rosselló, on segurament es degué estendre per una raó de veïnatge. És molt probable que aquesta passada tenia relació amb els cornuts a què ens hem referit.

És possible que els abats dels boigs o cornelis, com la gent els anomenava festivament, haguessin estat personificats per un ninot que hom posava al cim de l’arbre. Dalt del pi de sant Baldiri, que hom erigia el dia 20 d’aquest mes a Figueres molt temps enrera, alguns anys hi havien posat un ninot de palla tot guarnit de flors i enramat de brancatge i de verdor. També havien coronat amb ninots els arbres de maig d’altres poblacions empordaneses i rosselloneses, com se n’havien posat en alguns poblacions teroleses i basques. A Constantí, vora Tarragona, penjaven un parell de ninots, home i dona, lligats amb una corda a través del carrer, semblantment com per la Quaresma. En diversos llocs de l’Empordà per Sant Corneli, que s’escau el dia 2 de juny, penjaven un parell de ninots que constituïen tema de gresca i de bullícia. Aquests personatges responien sens dubte a la idea del geni, figurat primer per l’abat dels boigs qualificat de corneli, que va convertir-se en ninot, divinitat de palla que regia les festes fetes en honor seu assegut dalt de l’arbre que li feia de tinell, fins que el rodolar del temps se’n va emportar l’arbre i restà només l’efígie del fals déu penjat de part a part del carrer amb una corda. Hi ha d’altres indrets on el maig és representat simplement per un ninot tot guarnit i voltat de flors, de brancatge i verdor, que hom aposenta per portals i baluards, i al seu davant i en honor seu es fa la festa, en la qual la dansa té el paper més important. Hi ha llocs on amaguen el ninot darrera de la porta, disposat de manera que en entrar un visitant caigui damunt seu i el deixi sorprès la inesperada presència del personatge.

Amb tota probabilitat que també són restes desfigurades del geni de maig els ninots que en algunes poblacions valencianes fan per la diada del Corpus, així com el famós Tarlà que per Sant Agustí erigeixen els veïns del carrer de l’Argenteria de Girona, uns i altre successors d’un personatge vivent que hom elegia rei i que era passejat triomfalment en un carro tot guarnit de brancatge, com explicarem en parlar d’aquest dia; ninots que ban perdut color i s’han desdibuixat en desplaçar-se de la data en què campegen llurs germans.

A pagès, pel primer de maig, plantaven els espantaocells, portats per la creença que així tenien més eficàcia i feien més respecte als moixons. Eren fets amb una creu de fusta vestida amb parracs, a fi que semblés una persona, i amb una olla o altre fòtil de terrissa per testa disposat de manera que fos mòbil a l’acció del vent. Segons l’etnografia, els espantaocells són la degeneració de les figures de les divinitats gentíliques, protectores de les collites, que els pobles antics plantaven enmig dels camps per tal que les guardessin dels esperits malignes que, sota la forma d’ocells, venien a menjar-se el gra i a desbaratar la collita.

De cultes als genis fluvials no semblen pas conservar-se’n gaires restes. Probablement ho és la creença, gairebé comuna a tots els nostres rius, que cada any hi mor una persona de les que s’hi tiren a nedar, víctima que sembla ésser la romanalla d’un sacrifici o tribut al geni fluvial. També ho pot ésser la creença, aplicada així mateix a diversos corrents, que és pecat orinar-s’hi o escopir-hi i que el qui no observa la interdicció en rep un dany. Per raó dels corns o banyes que claven a l’arbre que per Pasqua planten a la plaça de Cornellà de Terri, de què parlem en la pàgina 365, hom ha cregut veure en l’erecció d’aquest arbre la supervivència d’un culte a la divinitat fluvial del riuet Terri. Resulta inversemblant la perdurabilitat d’un culte a un geni tan poc important com el d’un corrent local i que no n’hagin sobreviscut de rius tan importants com l’Ebre, el Llobregat o el Segre, per exemple.

L’home d’ahir creia les divinitats dels corrents (que comunament eren femenines) estadantes de coves i cataus de fora de l’aigua, però propers a ella, damunt de la qual exercien llur poder. Des de llurs palaus subterranis i al fons de les coves podien vigilar més bé les aigües que no des del fons d’elles mateixes. Així, doncs, les anomenades dones d’aigua i encantades de cavernes riberenques són les restes de divinitats fluvials, tals com les encantades de les coves de Ribes del Freser, les del torrent de Vall de Ros a l’alt Vallès i les gambutzines que viuen al fons de les coves de set pisos de Benifallet, vora de l’Ebre.

L’etnografia creu veure un vestigi dels cultes a les divinitats fluvials en els clots i senyals gravats en les roques i pedres fortes de la vora dels rius, dels corrents i embassaments d’aigües, clots que a voltes semblen ésser naturals i d’altres obra de mà humana i que, més o menys definits o desdibuixats per efecte de l’acció del temps, figuren empremtes de peus, mans i d’altres òrgans humans o d’un unglot de bestiar de peu rodó. Aquestes empremtes o petjades, escampades per plans i per muntanyes, es troben esteses per tota la vella Europa i se’n troben també pels països africans del nord, per l’Àsia menor i fins a l’índia, l’Oceania i l’Amèrica septentrional. Aquests senyals havien estat motiu de cultes i veneració en èpoques anteriors a l’era històrica, com ho són encara avui entre pobles de cultura equivalent als nostres períodes pre i protohistòrics. Vénen a constituir, per dir-ho així, com altars o centres cultuals dedicats a divinitats naturals invisibles, el culte de les quals tracta d’obtenir el favor de la gràcia o el profit que hom ja en frueix. Les diverses petjades de sant Martí o del diable, totes voltades de la seva llegenda, que hom troba localitzades vora de rius i reguerots intenten atreure el favor del geni i assegurar la continuïtat del curs de l’aigua benefactora per als conreus. Les empremtes que sovintegen en els monuments megalítics pretenen fer perenne la virtut de donar fecunditat a les dones estèrils, d’acord amb la valor màgica que hom adjudica a aquestes moles lítiques. Les ferradures gravades damunt de la roca viva, vora de cingles i de precipicis, recorden cultes solars i tracten de figurar les potes dels braus corsers alats que menen el ràpid carro del Sol, el qual cada dia volta tota la terra en carrera vertiginosa, tot saltant de cim en cim tan veloç i amb tanta força que marca l’empremta de la seva forma a la pedra dura. La petjada del cavall de la reina mora que va deixar marcada la pota al cingle de Ciurana, al Priorat; la del d’altra reina, també mora, que es veu al cingle del castell de Verdera, prop de Sant Pere de Roda, que, com la primera, va preferir estimbar-se abans de caure en mans de cristians; la petjada de Na Guilleuma, la brava heroïna de Montcada, que hom encara pot veure a l’alt Vallès, havien estat centres de cultes solars destinats a demanar que el Sol no deixés de sortir i de prodigar els seus omnis beneficis. A part de les tradicions i de les llegendes, que sempre poetitzen i envolten aquests vestigis de cultures passades, trobem algunes pràctiques i creences que mantenen encara el batec del culte extingit i l’encís de meravella amb què els veien els homes d’ahir. Una vegada sant Martí i el diable van fer juguesca a veure qui saltava més. Es trobaven al cim de les Agudes, el pic més elevat del Montseny. Sant Martí d’un bot va sobrepassar l’estany de Sils, i el maligne va caure pesadament enmig de l’aigua i del llot. Per tal d’assenyalar el lloc on caigué sant Martí hom va gravar, al costat de la petjada que va deixar-hi, unes creus que quan plou s’omplen d’aigua. L’aigua de les pluges de maig és bona per a remei, i per això la gent la recull i se’n serveix amb fins remeiers, especialment per al mal de queixal. La mateixa pràctica s’observa amb l’aigua de maig d’altres petjades i senyals. I de les creus de sant Martí hom en creu encara que, per més cops que les compti, cap vegada no en troba el mateix nombre. Aquesta creença és comuna a diversos pobles europeus. Pels països nòrdics hi ha les anomenades pedres de maledicció, que són forats buidats damunt de megàlits; la gent posa una pedreta dins de cada clot i cap de les vegades que ho prova no empra un nombre igual de pedretes.

Segons la litúrgia pagana, vers aquest temps les nimfes s’aplegaven entorn de les fonts i ballaven en rodona al seu voltant per tal de comunicar gràcia i virtut a les aigües per l’efecte de la valor d’encantament de llur dansa.

Existeixen diverses creences que revelen un respecte a les aigües de les fonts i, en el fons, un culte vers els seus genis. Hom creu que el qui escup o s’orina a una font es condemna i fa aigua beneita per al dimoni. Si vol redimir-se de la condemna cal que tiri un rosegó de pa a l’aigua, és a dir, que faci una ofrena o dediqui un sacrifici a la divinitat que els nostres avantpassats creien que vivia entre l’aigua que hom ha profanat en escopir. En relació amb les fonts que no són reputades com a remeieres i en què no està admès banyar-se, hom creu que és pecat rentar-s’hi els peus o les parts vergonyoses del cos i que al qui no respecta aquest precepte li surt mal a la part que ha mostrat a la font. Els nostres avis creien que els promesos que es fan un petó davant d’una font no arriben a casar-se. De distintes fonts hom creu que per tal que llur aigua no faci mal, si hom en beu, cal que en havent begut hi tiri una pedreta. De la Fontrúbia, hom creu que el qui en beure hi tira una pedra té per segur que no morirà de set.

Els nostres avis feien diverses pràctiques a la Fontrúbia de la veïna muntanya del Coll. Aquesta font era tinguda com a portadora de ventura, puix que hom creia que la seva aigua passava subterràniament per unes jasses o vetes d’or que, segons com, la tenyien lleument de groc i per això rajava l’aigua daurada; d’ací li ve el qualificatiu de rúbia, és a dir, daurada. Era creença que poder beure la flor de l’aigua d’aquesta font el dia de Cap d’any i el primer de maig portava sort i ventura a dojo. La gent dels voltants de la ciutat acudia a aquesta font la darrera nit d’abril per tal de poder ésser el primer a beure’n aigua i obtenir el profit indicat; segurament que per agrair al geni de la font la gràcia que hom creia que concedia amb la flor de l’aigua de maig, hom tirava a la naquera un rosegó de pa que alhora servia per a prevenir als qui poguessin anar a beure aigua a la font que ja hi havia qui els havia passat al davant i se’ls havia begut la flor. Tocant a la font s’aixecava l’ermita de la Mare de Déu del Coll, advocada pel mal de gola. Els qui tenien mal de coll se l’anaven a rentar amb l’aigua de la font; sucaven o es rentaven el mocador i l’estenien a un arbre immediat perquè s’eixugués, i hom creia que conforme s’anava eixugant anava guarint-se el mal de coll. Hi havia qui deixava el mocador penjat com una mena d’ofrena, d’ex-vot o de testimoni de la gràcia obtinguda de la Mare de Déu. Hom tenia aquesta imatge mariana com a advocada per conèixer l’estat de salut i de ventura de persones absentes. Amb aquest objecte hom practicava una curiosa ordalia a la font. Tot dient una oració especial tirava un crostó de pa a la pica de l’aigua; si semblava que bullís i feia bromera era indici que el familiar estava bé i gaudia de bona salut; si s’enfangava i enterbolia era signe de desventura i de malaltia, i si el pa se n’anava de seguida al fons sense produir gaire alteració a l’aigua, hom ho tenia per averany de mort. La gent de mar creien que beure aigua d’aquesta font els augurava un bon viatge i que els assegurava la tornada. En bevien nou glopets en tres tongades i darrera de cada tres glops deien una de les tres frases següents:

Al darrera de cada frase tiraven tres pedretes a l’aigua, una per cada glopet. Creien que si no ho feien així, la pràctica no tindria efecte, i que si s’oblidaven de tirar alguna pedreta, la font s’enutjava i els donava maror i mal viatge. Quan després d’haver invocat la font tenien mal camí creien que no havien complert la demanda amb els deguts requisits i que la font havia esbravat en ells el seu enuig.

Les gents de la Terra Alta anaven a visitar la Mare de Déu de la Font-calda en el seu santuari en terme de Gandesa. Les mares posaven les robes de llurs infantons sota el raig de l’aigua calenta cregudes que la Mare de Déu els purificava i perquè poguessin arribar a grans sense cap malaltia greu. Antigament, en posar la roba en remull, calia dir uns mots estranys i insignificats, a tall d’oració, que ensenyava una vella que curava de la font i que qui sap si recordava un sacerdoci d’un culte extingit.

Una de les fonts sagrades el geni de la qual sembla que havia estat objecte de més veneració, si hem de jutjar per les romanalles que ens n’han arribat, és la de Font Romeu, a la Cerdanya. Hom el feia objecte de diferents ofrenes; els malalts que reclamaven salut a la Mare de Déu tiraven una moneda a la naquera de la font; les fadrines casadores que desitjaven trobar marit deien unes oracions especials, que no tenen res de canòniques, i en acabar tiraven una agulla torçada a la naquera; els fidels que no demanaven remei per cap mal ni aspiraven a casar-se abans de l’any, tiraven a la font pedretes i palets recollits per la rodalia, o que a voltes ja portaven de qui sap on, per tal que la Mare de Déu els doncs bona sort i ventura. Les ofrenes d’agulles (torçades a fi que no puguin ésser emprades) per tal d’obtenir profits de divinitats i genis de les forces naturals, especialment de les plantes i de les aigües, són generals a Europa i es troben arreu dels pobles més civilitzats. Són nombrosos els arbres propers a ermites i santuaris que es veuen coberts d’agulles i de claus clavats pels qui desitgen salut o matrimoni. Moltes de les fonts que ragen en centres de devoció sovint han d’ésser netejades d’agulles i de claus. La devoció de les agulles ofertes amb propòsits casamenters també la trobem al santuari de la Mare de Déu del Mont. La imatge fou descoberta en una coveta d’una mica més avall del cim on avui es venera. Com un record del lloc de la troballa, avui s’hi venera una altra imatge qualificada de Mare de Déu d’Aluges i popularment de les Agulles, perquè les fadrines que desitgen trobar casador li fan ofrena d’una agulla a tall d’ex-vot, com també per evitar el mal de cap. Aquesta devoció està molt estesa per la Península, fins al punt que les imatges que són objecte d’aquest tipus de devoció són qualificades de Virgen de los alfilerillos.

El tirar una pedreta al fons de l’aigua d’una font sagrada, com el tirar-ne al fons d’un precipici o damunt de la tomba d’un difunt mort d’accident, equival a dir una oració al geni de la font per obtenir d’ell el favor que hom en desitja, al de l’abisme perquè ens concedeixi el trescar pel seu domeny i no ens precipiti al fons, i al de la creu o del munt de pedres que coronen les tombes dels qui moren de manera violenta per propiciar-se l’animeta del difunt, que, per raó de la seva mort, no pot entrar al cel i vaga errant per la vora del seu cos, des d’on atrau l’ànima del qui s’hi acosta si no li fa un sacrifici representat per la pedra. Aquestes devocions poden arrencar de les èpoques de la pedra en què l’element lític tenia el màxim valor, el qual fou substituït pel metall en ésser descobert, i les pedretes foren reemplaçades per petits objectes metàl·lics: agulles, claus o monedes. Les agulles i els claus enclouen el sentit d’un sacrifici humà; són molts els romeus i pelegrins que abans de tirar-los a la pica els torcen i dobleguen una mica la punta, avui de manera inconscient i rutinària, però ahir amb l’intent de donar-los la forma humana de manera molt esquemàtica, amb els peus representats per la punxa doblegada i la testa pel cap de l’agulla.

Trobem algunes danses pròpies d’aquest moment de l’any que probablement recorden cultes a les divinitats de l’aigua.

Els fidels de la Mare de Déu de Collbàs, venerada en terme de Carme, a la conca de l’Anoia, ballaven un ball de càntirs. Els ballaires duien al cap un càntir de terrissa de mida regular mig ple d’aigua per tal que el pes el fes més sostenible. Ballaven pausadament, de manera suau i sense moviments bruscos que poguessin provocar la caiguda del càntir. Feien molts giravolts; la gràcia consistia a acabar tot el ball sense que el càntir els caigués. En acabar la ballada oferien el càntir a la balladora, que el tirava als peus del seu company, procurant, però, no mullar-lo, puix que era tan desconsiderat que l’aigua esquitxés el ballaire quan ella trencava el càntir com que a ell li caigués el vaixell del cap tot ballant. Aquest ball sembla una resta de cerimònia relacionada amb l’aigua i potser, més concretament, amb la pluja tan valorada del maig. Creiem ben possible que el desig de la venerada aigua de maig no fos del tot derivat de les necessitats agràries i que respirés també el sentit dels valors concedits a l’aigua de maig com a portadora de salut i de remeis, no pas en l’aspecte higiènic, puix que els passats no el coneixien, sinó amb el caràcter de vehicle aglutinant d’essències remeieres de diferents ordres.

La jovenalla que anava a visitar la Mare de Déu de Palafolls també ballava un ball de cantirets que té certa paritat amb els balls d’almorratxes propis del Maresme, per bé que pren tot un altre caire, Tots els fadrins portaven a la mà un cantiret de vidre molt senzill, de l’aire de les almorratxes. Les balladores duien les mans lliures. Ballaven una mena de ball rodó; després d’unes quantes voltes es deixaven anar de les mans, cada parella s’encarava i feien un petit punteig, suau i planer la primera vegada, i més viu i saltat conforme el ball anava durant i es repetia. En reprendre la melodia feien una cadena i, en passar els balladors un pel costat de l’altre, es copejaven els cantirets amb intent de trencar el del company, però procurant salvar el propi. Quan no restava sinó un ballaire amb el cantiret sencer quedava capdanser i podia fer durar el ball tant com volia i fer voltar la rodona al seu gust, ara vers un costat, ara vers un altre. Semblantment, la cadena tant podia fer rodar els balladors cap a la dreta com cap a la l’esquerra, i com que les dones havien de seguir el moviment contrari per efecte dels continuats canvis imposats pel capdanser, aviat ningú no s’entenia i es produïa un garbuix de topaments i empatolls. Per tal que el ball durés estona, abans de trencar cap càntir els ballaires evolucionaven amb el càntir al pit o amb el càntir enlaire, es a dir, sostenint-lo amb el braç enlaire per tal de no topar en passar-se pel costat. Aquest ball sembla tenir més aviat caràcter eliminatiu i respondre més bé a un ritu d’iniciació o d’elecció que no pas a una pràctica pluvial.

La creença en la virtut de l’aigua de maig la trobem reflectida en diverses pràctiques allunyades de sentit cultual.

Les fadrines de pagès anaven de bon matí a collir fulles d’àlber blanc, fresques de rosada, per bullir-les amb aigua i rentar-se’n els cabells, car tenien la creença que els feia créixer molt.

Beure aigua porta salut, rentar-s’hi la cara porta bellesa i gentilesa, mullar-se’n el cap fa créixer i enforteix els cabells. La rosada de maig dóna resistència física i sobretot enforteix els ossos. Els nostres avis creien que era molt bona l’aigua de la pluja de maig i que si hom es despullava quan plovia i s’hi banyava cobrava energia i potència física a desdir. Hom creu també que l’aigua de maig engreixa persones, bèsties i plantes. També se li atribueix la gràcia de guardar d’embruixaments i de males mirades.

Els bruixots feien avui llurs potingues i maleficis en la composició dels quals entrava aigua, puix que tenien molta més virtut que si hom els feia qualsevol altre dia de l’any. També era el dia més bo per a fer remeis líquids en què entrés l’aigua, perquè segons el dir popular:

Per raó de la gràcia atribuïda a l’aigua, era costum de fer escudella, car resultava d’un gust exquisit i la més bona de tot l’any.

Hom creu que la santa Creu té la virtut de fer tornar l’aigua vi. Hom diu que el dia de la seva Invenció els taverners amb un barralonet de vi i cent bocois d’aigua feien una quantitat fabulosa de vi. Hom diu també que tiraven una mica d’aigua del pou (que, segons creença popular, mai no podia mancar en cap taverna) i convertien en vi tota l’aigua que contenia. Per a omplir les bótes no els calia més que pouar aigua. Les dones de sa casa també creien que era el dia millor per a augmentar el cabal de vi i de vinagre tirant-hi aigua, que es barrejava sense que el vi perdés força ni gust.

Així mateix trobem restes de cultes relacionats amb els genis lítics i el cicle maial. Nombrosos documents recollits arreu dels pobles europeus semblen testimoniar l’existència d’una veneració als monuments megalítics, de la qual també trobem traces a casa nostra. Per tal d’esborrar-ne el deix gentílic fou corrent de col·locar creus damunt dels dòlmens i més encara dels menhirs, la majoria dels quals estaven coronats per creus de ferro o de fusta més o menys grans, segons els casos. També n’hi havia que presentaven creus gravades damunt de les lloses superiors o dels peus drets laterals. Hi havia menhir que feia l’ofici de creu de terme, i algunes d’aquestes creus foren obrades amb les pedres dels megàlits que varen substituir. Per Santa Creu, el dia 3 del present mes, el sacerdot anava en processó a través dels camps i dels conreus fins als vells monuments cristianitzats, i des d’allí beneïa el terme per quatre vegades encarat als quatre vents. Fins a la darreria del segle passat, a Mollet del Vallès anaven a beneir el terme des del megàlit conegut per la Pedra Salvadora, i a Palausolitar el beneïen des del menhir qualificat de Pedra Llarga. Vora de la capella de Sant Gabriel annexa al santuari de la Mare de Déu del Miracle de Riner s’alça una pedra enorme coneguda pel Roc de la Mare de Déu, des del peu del qual també es feia la benedicció dels camps i del terme pròpia del maig. Immediata al roc s’aixeca una creu des de la qual els sacerdots comunien les tempestes, quan desencadenaven llur fúria, per tal d’exorcitzar las bruixes i els mals esperits que, segons opinió popular, les congrien i les menen. Segons l’arqueòleg mossèn Serra i Vilaró, al Solsonès i per la rodalia era freqüent beneir el terme i comunir les tempestes des dels megàlits cristianitzats. El Roc de la Mare de Déu presenta una cavitat coneguda pel cap de la Mare de Déu, que era on aquesta posava el cap mentre transportava aquell damunt de la testa amb facilitat i tot filant. Els fidels posen el cap dins d’aquesta cavitat per guardar-se del mal de cap i rasquen la roca per obtenir-ne polsina que creuen que guareix el mal de queixal.

Arreu d’Europa hom considera els megàlits posseïts de gràcies i de virtuts afavoridores de la fecunditat i dels amors. Fins fa poc han estat en ús nombroses pràctiques per part de fadrines que desitjaven casar-se i de nuvis que volien fillada. Consistien gairebé sempre a fregar-se certes parts del cos ben lleugers de roba i a posar la testa dins de cavitats. Podríem referir abundants exemples que no fan el cas. A casa nostra es conserven algunes restes d’aquests costums que semblen reconèixer orígens cultuals. Fins ara fa un segle, si fa no fa, els matrimonis que volien obtenir fruit de benedicció pujaven per aquest temps a Núria i la muller es fregava amb l’anomenada pedra de sant Gil, que era un menhir que s’aixecava al final de la gorja, just al començament de la vall, al qual era atribuïda la virtut de convertir l’esterilitat en fecunditat. Com que el santuari s’obria per Sant Pere, durant el maig aquell paratge era molt poc transitat i feia la pràctica viable. Més ençà hom convertí el megàlit en una gran creu anomenada la creu d’en Riba, i la pedra de sant Gil i la seva virtut van passar a la pedra que sostenia l’ara de l’altar de la capella de sant Gil, immediata al santuari, la qual arribà a ésser tan visitada per les casades sense fills que calgué resguardar la part posterior de l’ara amb un reixat de ferro que privava d’acostat-s’hi. Fou des d’aleshores que es va estendre la pràctica, encara avui en ús, de posar el cap dins de l’olla metàl·lica que havia estat del sant eremita Gil, mentre hom estira la corda de la campana immediata i dóna tantes campanades com fills desitja tenir. Les dues pedres de sant Gil, la del cap de la vall i la de la capella, presentaven traces del refrec de les fidels.

La ciència ha qualificat les pedres virtuoses en el sentit a què ens hem referit de pedres rossoladores. Vora del santuari de la Mare de Déu de Bellmunt hi ha una pedra aplanada i llisa, que sembla ésser una llosa dolmènica, disposada un xic inclinada de manera que permet asseure-s’hi i lliscar suaument pel seu damunt. Hom creu que la fadrina que s’hi asseu i es deixa anar lliscant pedra avall, abans de l’any troba casador. La mateixa gràcia obté la fadrina que passa corrent amb esclops per damunt de l’Osca immediata al santuari de Cabrera. L’Osca és un pas de roca viva molt estret, a cada costat del qual s’obre un precipici que al qui sent vertigen li fa de mal passar. Tant el santuari de Bellmunt com el de Cabrera són molt freqüentats per la fadrinalla i per les gents de la rodalia per les Pasqües i en d’altres festes del cicle maial.

Una pràctica d’un ordre semblant s’havia fet al santuari de la Mare de Déu de la Salut en terme de Sant Feliu del Llobregat, vora de Barcelona. Hi havia una gran pedra coneguda per la pedra dels fills, la qual sembla que en algun temps tenia marcades a la part superior unes lleus cavitats per a encaixar-hi perfectament la part posterior del cos. Les casades barcelonines i de tota la rodalia que no tenien fills i en desitjaven visitaven el santuari i s’asseien al viu damunt la pedra, i abans de l’any ja eren mares. A tall d’ex-vot i en gràcies al favor rebut de la imatge li feien ofrena d’una pedra, vulgar i corrent les gents pobres, i bonica i valuosa els rics i benestants. I hom creia que la Mare de Déu se sentia més servidora per la primavera que durant la resta de l’any.

L’etnografia considera aquestes pràctiques romanalles de cultes fàl·lics. Hom atribuïa determinades virtuts a certs megàlits per raó de llur forma, color, situació o per altra circumstància.

Fins a la darreria del segle passat al Lluçanès, per les Pasqües, havien fet un ball a l’entorn d’un megàlit conegut per la Pedra Dreta del Grau que s’aixeca damunt del vell camí de Prats a Merlès, ball que amb tota probabilitat recordava una dansa ritual. La gent feia una forada per la rodalia de la pedra i recollia feixos d’herbes remeieres i aromàtiques que anava a dipositar al peu del megàlit. En havent dinat i reposat i com a fi de la sortida ballaven un contrapàs tot voltant la pedra, i acabat aquest la fadrinalla feia un ball rodó especial que no ens és conegut d’enlloc més ni de cap altre moment de l’any i que sens dubte era ben propi de la cerimònia que en honor del geni lític devien fer els nostres avantpassats. Aquest ball, ben acusadament rodó alhora que ben bé de parelles, tenia la curiosa particularitat d’ésser fet al so de la cançó del Bon Caçador, que havia constituït una de les nostres cançons de dansa per excel·lència i una de les més típiques en aquest sentit. Aquesta cançó sembla adir-se molt bé amb les circumstàncies que rodejaven aquest ball, puix que es tracta d’un caçador que sorprèn una pastoreta adormida i per tal de despertar-la li tira un pom de violes al pit; en despertar-se li demana l’amor, i en unes versions li’l concedeix i en d’altres no. Fa l’efecte que les herbetes virtuoses recordin el pomell de violetes dirigides a la donzella figurada pel megàlit, al voltant del qual dansa la fadrinalla en festeig epitalàmic. El ball i la cançó al so de la qual es produeix no deixen d’encloure el sentit eròtic que concedeix als monuments megalítics la població rural d’arreu d’Europa.

Diu així la cançó:

També trobem restes de cultes antics de caient mèdic, tan propis del maig, relacionats amb la pedra. El dilluns de la Pasqua granada les gents del Vallès que patien de la vista pujaven a visitar la Mare de Déu de Bellulla, venerada en un santuari del terme de Canovelles, i recollien els anomenats ulls de santa Llúcia, nom que hom dóna a uns numúlits fòssils de forma aplanada i més o menys circular amb una petita eminència o granet al mig que, als ulls senzills del poble, tenen la figura d’un ull amb la nineta que sobresurt. Per efecte d’aquesta visió hom els considera de gràcia màgica per a aclarir i guarir la vista i molt especialment per a treure’n les brosses. A la muntanya de Bellulla hi ha gran abundor d’aquests numúlits i hom pot recollir-ne amb gran facilitat. La valor remeiera d’aquestes pedretes en el sentit indicat és comuna a diversos pobles llatins i és més que probable que la muntanya de Bellulla constituís un centre de devoció remeiera pel mal d’ulls des de temps pre-romans. El qualificatiu de Bellulla, que el poble tradueix per bella o bona vista en el sentit fisiològic, ja respon al culte indicat i se’l troba referit en llatí. La fadrinalla que pujava a l’aplec es lliurava a jocs i danses; fou corrent que les noies, especialment, fessin un ball rodó al voltant d’un gran xiprer que s’aixecava majestuós al costat del santuari, al so de la cançó de dansa de la Caterineta.

La majoria de les ermites de Santa Llúcia, l’advocada tradicional de la vista a casa nostra, que s’aixequen en paratges muntanyencs i en despoblats, en termes generals podríem dir que deuen llur origen a nuclis de fòssils del tipus susdit i que reconeixen centres de devoció remeiera de la vista molt reculats. Entre aquestes devocions, recordem les ermites i capelles dedicades a la santa patrona dels cecs a La Bisbal; a La Bleda; a Santa Pau, veïnat de Griella; a la capella del veïnat de Tonyà; en un santuari patronat de la Jonquera; a l’ermita de Refet; a la de Castellfort, i d’altres.

A diversos d’aquests llocs de devoció es feien aplecs i s’organitzaven forades i fontades dins del cicle maial. Per no citar-ne d’altres ens referirem a l’anomenat aplec de Santa Llúcia, celebrat al redós d’una ermita que va donar nom a una muntanya del terme de la Jonquera, tocant a la frontera, aplec molt popular per tota aquella rodalia que es veia summament concorregut de gent d’ençà i d’enllà, potser més del Rosselló que d’altres contrades, i al qual la ciutat de Perpinyà donava un dels contingents més importants. Tenia lloc el segon diumenge i la concurrència era tanta que no cabia a l’ermita; per això, obertes les portes de bat a bat, la gent oïa la funció agenollada per la muntanya. Després de la funció hom repartia un panet d’oferta entre els fidels, que el recollien amb tanta unció com avidesa per tal com li eren atribuïdes gràcies remeieres. La part que més se n’emportava l’atenció de la concurrència era l’anomenat ball de la Marratxa, el qual amb tota probabilitat temps enllà degué constituir la funció religiosa dedicada a la divinitat que, amb anterioritat a santa Llúcia, devia vetllar per la salut de la vista dels nostres passats. És interessant de tenir en compte que aquest ball era especial d’aquest aplec i que no es ballava en cap altra ocasió. Era un dels poquíssims balls típics de l’Empordà, on el contrapès i la sardana havien envaït els balls de plaça, que s’havien anat perdent empesos per aquests altres. El ball de santa Llúcia devia conservar en el subconscient popular quelcom del deix litúrgic antic que el feia mirar amb respecte, mercès al qual ha sobreviscut a la fúria de la ventada abassegadora que se’n va emmenar els altres ballets. És així mateix interessant de notar la presència de l’almorratxa, que sempre dóna al ball segell cerimonial, precisament per aquestes terres altes empordaneses on avui és del tot perduda.

El primer pavorde portava a la mà una graciosa almorratxa plena d’aigua d’olor guarnida tota ella amb flors i amb cintes de colors. A cada giravolt enlairava l’almorratxa, la decantava una mica i, per efecte del moviment ràpid, perfumava la gent de més a la vora. El ballaire portava un barret d’ales planes molt ample, del qual penjava un llarg floc de cintes; al cap de cada una hi havia cosit un cascavellet. En saltar i giravoltar les cintes voleiaven i els cascavellets dringaven i produïen un graciós sorollet que harmonitzava molt bé amb el de la tonada.

El ball era ballat primer pels dos pavordes de santa Llúcia amb les dues pavordesses. Un cop havien fet llur dansa les dues parelles soles, el primer pavorde anava a cercar d’entre la concurrència el qui havia estat escollit per a substituir-lo en el càrrec, el prenia per la mà i el ruixava amb el perfum contingut en l’almorratxa. Acte seguit anava a cercar la pavordessa, que també perfumava i la lliurava al pavorde, el qual li prenia la mà i de bracet voltaven la placeta del davant de l’ermita, on es feia el ball amb la parella del segon pavorde i la seva companya. De la mateixa manera el primer pavorde treia al ball els qui l’any següent havien d’ésser segons pavordes. Les quatre parelles feien juntes una dansa, després de la qual el ball restava obert. El pavorde primer encantava els balls, que eren cedits al qui en donava més, i aquest podia ballar-los sol o amb altre company per ell designat. El pavorde ruixava tots els qui entraven al ball, i per encàrrec i compte del qui havia pagat la dansa anava a cercar les balladores i les treia al ball. La meitat del producte de l’encant de la dansa era a profit del culte i l’altra meitat per als músics que tocaven el ball, que solien ésser pastors de la rodalia; temps enllà els instruments que sonaven aquests havien estat un parell de rabaquets fets amb dues carbasses, i vers la darreria del costum, un violí de pastor i un grall o flabiol i tamborí. El conjunt instrumental sovint no resultava gaire harmònic, però els romeus de santa Llúcia solien ésser gent senzilla i camperola no gaire exigent i que ballava amb poc so perquè ja portava la música dins.

Per Sant Baldiri, el 20 del present mes, tenia lloc un important aplec a l’ermita de Santa Llúcia de la Ganga, en terme de Sant Pol, proper a La Bisbal, que era molt concorregut per gents de diferents pobles del Baix Empordà. Antigament fou típic ballar-hi el ballet, escaient i graciós, que no es ballava en cap altra ocasió i que, juntament amb el de l’aplec de què acabem de parlar, foren els darrers que es van ballar a l’Empordà de què tenim notícia. Creiem possible que aquest ballet, com el de la marratxa, sigui la resta d’una cerimònia de tipus mèdic. Vegeu el que sobre aquest gènere de danses diem en la pàgina 470.

Les gents de l’alt Ripollès, de les valls d’Olot i de la rodalia acudien a cercar remei per a la vista a la pedra de sant Patllari, venerat a Camprodon, que dóna remei i claredat fregant-se-la pels ulls, pedra que es conserva com a preada relíquia i de la qual ens parlen els goigs:

En terme de Correà, al Solsonès, hi ha un dolmen conegut pel bressol de la Mare de Déu, perquè, segons la tradició, hi fou trobada la imatge de la Mare de Déu dels Torrents que avui es venera en una ermita que li fou aixecada allí a la vora. Els malalts el mal dels quals no entenen els metges i els qui estan atuïts creuen que trobaran remei si un dia de maig abans de sortir el sol s’ajeuen ben prims de roba damunt de la llosa del megàlit.

Hom atribueix virtuts remeieres especials a l’aigua que s’enclota i s’embassa en les cavitats naturals que ofereixen els megàlits, virtut que augmenta en aquest moment de l’any en virtut del do i de la gràcia concedits al maig, sobretot pertocant a l’aigua i a les pedres. Durant aquest mes la gent recollia aigua de pedra i en bevia i se’n rentava els òrgans adolorits. Hom creia que el maig feia créixer l’aigua i que per més que se’n tragués mai no s’exhauria, sinó al contrari, encara augmentava.

De diversos megàlits hom creia també que fregant-s’hi guarien el reuma. Les persones que en patien passaven les parts adolorides per les eminències i punts més fàcils de les pedres de virtut abans de sortir el sol, quan encara eren ben molles de rosada.

Pel maig les ceraunites i destrals de pedra, qualificades popularment de pedres de llamp degut a la creença que les llança el llamp en caure, tenen virtuts especials de caràcter mèdic. Hom les bull amb aigua de font, de pou o de pluja, però obligadament de maig, la qual cobra la gràcia de guarir el mal de queixal al qui en glopeja i la dolor al qui s’hi renta; també s’enduu les berrugues del qui se les hi mulla.

Per aquest temps hom acut encara a una altra pràctica remeiera contra les berrugues relacionada amb les pedres. Hom se les pot treure si abans de sortir el sol amaga sota d’una pedra humida de rosada tants brins d’una herba qualsevulla i tantes agulles com berrugues vol extirpar. L’herba atreu les berrugues i les agulles les retenen sota de la pedra; se les emporta el primer inadvertit que aixeca la pedra i s’apodera de les agulles o toca l’herba.

Com ja hem dit, paral·leles a les festes dedicades als genis i divinitats de les forces de la natura hom troba romanalles d’altres essencialment humanes que semblen encloure restes de ritus encaminats a la fecundació i la prosperitat, no pas de la vegetació ni dels animals, sinó del propi home.

Segons el primitiu, l’esperit dels arbres té poder benefactor, sobretot fecundant, per a les dones, per a la terra i per als ramats. El costum de plantar un arbre davant de la casa de la promesa prové de la creença en el seu poder fertilitzador. Segons el mite de Latona, aquesta deessa s’havia abraçat a dos arbres quan estava a punt d’infantar Apol·ló i Diana; aquesta llegenda sembla indicar Inexistència d’una creença segons la qual el llorer, la palmera i l’olivera facilitaven el part.

Home d’opinió tan autoritzada com el distingit etnòleg Van Gennep creu que l’elecció d’una reina de maig és treta de la resta de velles cerimònies de fecundació i de multiplicació humanes, no pas agràries, que es mouen al marge dels ritus d’aquest tipus, per bé que coincideixen amb el moment de la fecunditat dels camps. Recorden una mica el culte a Ceres, amb el qual es confonen i barregen, però originàriament són ben diferents i essencialment humans.

Una de les notes típiques de les festes d’aquest cicle calendàric arreu d’Europa era l’elecció d’una reina de maig revestida de gran profusió de flors i de brancatge i molt especialment adornada amb una corona vegetal. Aquest càrrec era confiat en general a la donzella més agraciada i gentil. Aquest regnat vegetal i floral donava lloc a un vast costumari molt variat a través de l’extens nombre de pobles que el formen, per dir-ho així. Entre aquests profusos costums sobresurten notablement la gran diversitat de danses, restes de velles cerimònies rituals d’una litúrgia antiga. D’aquest aspecte de les festes maials a casa nostra en trobem pocs vestigis. Cauen dins d’aquest ordre els jocs florals, festa de flors i de poesia celebrada en ple maig que culmina en l’elecció d’una reina seguida de tota una cort de donzelles que premia amb flors els poetes que saben cantar l’amor més graciosament i emotiva; festa que originàriament, a la Provença, s’havia mogut en un ambient més maial i més floral encara de com ha arribat fins a nosaltres.

Hi ha un ball rodó de nenes fet al so d’una cançoneta que amb tota probabilitat recorda el plantament d’un arbre de maig i el nomenament d’una reina i potser, fins i tot, el d’un rei. La majoria de versions comencen així: Al carrer del Tigre (o del Vidre) hi planten una oliva. El senyor Aguiló en té recollida una versió a Solsona que fa així:

Resulta clar el plantament d’un arbre enmig d’un carrer, davant de la casa d’una gentil donzella que serà elevada al soli reial si ho vol el fill del rei; és de suposar que es tracta del rei de maig que devia gaudir de la gràcia de poder elegir la companya de regnat, és a dir, la reina, a voluntat seva. Feta l’elecció, al rei li cal partir i la seva marxa fa plorar l’elegida, a la qual la musa consola amb la promesa d’un prompte retorn i de portar a la reina unes gales, entre les quals figurarà una corona embellida amb un pom de flors. La cançó no ens diu on se n’anava el rei de maig; probablement a esbatussar-se amb el rei de l’hivern o del fred, batalla que, com hem dit en la pàgina 899, volum II, s’havia simulat en molts pobles del centre d’Europa, on ben segur que, com en altres països, el rei de maig, personificador de l’estiu i del bon temps, portador de les flors primer i dels fruits més tard, no podia assentar plenament el seu regnat fins que havia vençut el seu contrari, i un cop assolit el triomf tornava vers la gentil Marieta, a qui oferia les pompes i gales de la reialesa maial, que es distingia per una corona de flors, i el coronament era compensat per la regina amb una abraçada en públic feta entre els dos monarques, qui sap si com a segellament de l’aparellament reial apòcrif i transitori. L’abraçada podia haver equivalgut a una declaració pública de prometatge, puix que antigament el fadrí que besava una donzella davant d’altri venia obligat a casar-s’hi, i hom havia apel·lat a aquest recurs per tal de resoldre dificultats i inconvenients al matrimoni. Per les contrades d’endins de la Península les maies captaven a llur profit i a qui els feia un donatiu li’l regraciaven amb paraules gentils. El color carmesí de les robes referides per la musa desdiu del costum, puix que en les regines maials dominava el verd. La cançó sembla ésser ben significativa i concorda plenament amb el costum de l’elecció d’una reina de maig; de no ésser així, no se’ns faria comprensible el significat. El costum, però, no degué estar tan estès com en d’altres indrets, car en trobaríem vestigis documentals o un record més intens en la tradició. Aquesta cançó també és popular a Mallorca, on probablement les festes maials estigueren així mateix en ús malgrat no conservar-se’n un record en la memòria popular.

La maieta que cerca el maiet, en la cançó que canta (pàg. 344), deu referir-se a una reina de maig com l’heroïna de la cançó que comentem.

Les festes de maig per terres de València havien pres una fesomia diferent de la que tenien a Catalunya. No hi trobem el plantament de l’arbre tan típic entre nosaltres. En canvi, tenia més importància l’elecció de la reina de maig. Elegien una donzella, que, teòricament, havia d’ésser la més bonica i més gentil, per bé que en la pràctica no sempre era així. Investida de pompes i de gales primaverals, era elevada a un tinell erigit en lloc adient de la via pública, rodejada de tota una cort de donzelles engalanades amb flors i verdor que deturaven els vianants, sobretot si eren joves, i els requerien perquè fessin una almoina, a canvi de la qual regalaven al donant amb parauletes gentils. Hi havia casos en què allò que recollien era destinat al culte de la Mare de Déu o a fer una festa les minyones que prenien part en el captiri, mentre que d’altres vegades, si la reina era humil, la capta era feta en profit seu amb el propòsit de proporcionar-li un petit dot perquè li fos més fàcil de casar-se.

Per terres de València i en diverses contrades de la Península on feien el captiri de les maies, vora del tinell de la reineta de maig posaven una taula tota guarnida de flors, mig a tall d’altar, presidida per una gran creu, al peu de la qual hi havia una sa Iaia perquè els passants hi tiressin les almoines que feien a la reina que regia, per dir-ho així, sota l’empara i al recer de la creu.

Les creus de maig, per l’estil de la referida, havien estat molt esteses pel sud de la Península. A llur davant hom feia molta bullícia, en la qual la dansa ocupava un lloc important. Els altars estaven guarnits amb profusió de joies i robes riques, tan profanes com diverses, en peu de competència els uns amb els altres. Quant a aquest aspecte, tenien certa semblança amb els monuments de setmana santa d’algunes de les nostres contrades.

Els romans celebraven per aquest temps les festes de la deessa Maia, filla d’Atlas i mare de Mercuri. Les grans matrones romanes la festivaven solemnement a casa del màxim pontífex. De les cerimònies n’eren rigorosament exclosos els homes, fins al punt de tapar totes les pintures i les estàtues que figuraven homes i de treure de l’edifici tots els animals mascles. Amb tota probabilitat que l’exclusió del jovent masculí en alguns dels aspectes de les festes de maig, sobretot en l’elecció i el regnat de la maia, detall observat amb molt de rigor en nombrosos pobles forans, recorda aquest aspecte de les matronàlies romanes.

El nomenament d’una reina del maig i l’engalanament amb flors i fullatge, així com el captiri en profit seu, tot fet entre donzelles i sense la intervenció de cap home, havia estat molt estès en diferents pobles europeus, especialment en els de cultura mediterrània.

Hi ha mitòlegs que opinen que algunes de les nostres rondalles constitueixen el comentari i l’explicació material i objectiva de les velles litúrgies i dels ritus antics, entre d’altres dels cultes de maig, i que per tant algunes de les nostres xamoses protagonistes de rondalla, com, per exemple, la Caputxeta vermella, i d’altres de les nostres gentils pastoretes, heroïnes d’aventures bosquetanes, no són sinó reinetes de maig de les litúrgies antigues.

Hom creu que vers aquest temps es desperta i volta furiosament pel bosc, saltant lleugera entre els arbres, la moreta o amoreta, bestiola semblant a un esquirol o a una mustela, que té la propietat de despertar i escampar arreu per on passa el sentiment i l’afecte amorós. Les característiques amoroses del maig són degudes a aquest ésser, per efecte de la seva proximitat.

A Catalunya el culte a la Mare de Déu del Roser ha assolit força més importància que en molts d’altres pobles. Poc temps després de la difusió a casa nostra del miracle del cavaller de Colònia, ocorregut el segle XV i que va determinar la propagació del culte rosarià a Europa, van fundar-se confraries rosarianes, de les quals ja se’n troben diverses dins del segle XVI . Aquestes congregacions pietoses van aplegar el jovent sota un signe cristià que dedicà a la Mare de Déu les festes i les expansions que fins aleshores s’havien fet en un altre sentit. Entre d’altres coses les confraries del Roser van curar de l’organització de les caramelles i de les festes de maig que omplen tot aquest cicle calendàric, enramant els temples i les places de flors i verdor i alegrant la vida pública i privada amb gaies danses commemoratives de l’elecció de nous administradors, com ahir es devien ballar, amb el mateix deix ritual i cerimonial d’avui, per elegir les reines i qui sap si els reis de maig, dels quals poden ésser hereus els majorals i sobretot les majorales del Roser, que, com les maies d’altres contrades peninsulars, ballen i canten al so de cançons de pandereta i obsequien amb una floreta o un brotet de moraduix als qui els fan la gràcia d’un òbol. Les festes del Roser, tan típiques a casa nostra, pròpies precisament d’aquest moment de l’any, poden ésser considerades com una evolució de les festes maials clàssiques.

És curiós d’advertir que en la majoria de les confraries rosarianes són precisament les majorales les qui assumeixen gairebé tot el pes de la marxa de l’organisme i les qui curen de l’organització, endegament i sosteniment de la confraria i de les festes, i que el paper dels majorals és secundari; en la majoria dels casos quasi només es limiten a fer costat a les majorales, semblantment com en els costums maials d’arreu on s’escull una reina, que es pot dir que regeix només entre noies, puix que els homes són exclosos de l’organització i només són convidats al ball.

Hi ha, però, un cas excepcional: el de Palafrugell, on el primer pavorde del Roser, tot enramat i enflocat, restava durant tota la missa al presbiteri amb un ciri també tot guarnit de flors i un ram que li havia lliurat la pavordessa. Mentrestant els altres pavordes captaven per l’església amb la bacina. En sortint d’ofici ballaven sardanes. El pavorde enramat menava la dansa i, durant tota la festa, tenia una certa ascendència damunt del ball. A la tarda feien una funció religiosa amb sermó, en el qual el predicador feia un panegíric del mes de maig. Després de la funció tornaven a fer ballades. Hom qualificava la festa de festa del jovent.

Precisament pel maig, en la majoria d’indrets, es procedia a l’elecció de nous majorals i majorales del Roser, qui en molts casos prenien possessió de llurs càrrecs per mitjà de la dansa, que a voltes ningú més que ells i elles podien ballar.

La majoria dels balls que fan els pavordes i majorals del Roser són propis i es ballen exclusivament pels actes cerimonials d’acabament i presa de possessió del càrrec, i no es ballen ni es fan en cap altre moment de l’any ni per cap altra persona que els majorals. Semblen tenir, per tant, tot el caràcter dels ritus d’agregació i de passatge que amb tanta d’abundor figuren en el costumari religiós i cerimonial dels pobles de cultura reculada. Per mitjà de la dansa born acull i agrega a la col·lectivitat el nou vingut, que qui sap si tot ballant provava la seva capacitat i aptitud davant del mestre o de l’iniciat vell representat pel pavorde sortint, qui alhora es disgregava del nucli, així mateix cerimonialment, per mitjà de la dansa que segellava l’acceptació de l’iniciat, el traspàs de la funció i la separació del mestre que havia terminat la seva actuació. És molt remarcable que en diversos indrets els majorals sortints rendeixen comptes de llur actuació i, un cop fet el traspàs, immediatament fan la dansa, després de la qual resten exempts de tota responsabilitat.

Els pavordes de Torà anaven a l’església a rendir comptes de llur exercici i, un cop posats en clar, cedien llur càrrec als pavordes entrants, als quals oferien un atxó que comportava el simbolisme del traspàs de la jerarquia. Fet el lliurament, les quatre parelles de pavordes, les dues sortints i les dues entrants, anaven a una plaça i ballaven la dansa com un complement de la cerimònia. Elles lluïen mantellina blanca a la catalana, plana damunt del cap i caiguda graciosament per damunt de les espatlles. També duien els rosaris entortolligats al puny dret. Com a signe de respecte i unció, encara que es lliuressin al ball, duien les mans plegades damunt de la cintura. Aquesta dansa seriosa i severa tenia tot el tirat d’una cerimònia religiosa.

Els majorals d’Ivorra gaudien del dret de ballar la dansa ells sols com a acte final de llur actuació i com una mena de premi als serveis fets en honor i gràcia de la Mare de Déu. La ballaven a la tarda d’avui amb gran reverència i pompa. Antigament, les balladores portaven una grossa coca que durant el ball oferien al company de càrrec i de dansa, el qual la prenia amb una reverència i ballava amb gran floreig de punts i de moviments, sostenint la coca amb les dues mans i fent un bon nombre de filigranes que semblava que volguessin exterioritzar la joia pel present rebut i l’agraïment a la seva companya per la galania amb què l’havia distingit. Aquesta dansa, que atreia molt l’atenció i que feia acudir molta gent forastera a Ivorra, fa molts anys qua ha caigut en desuetud i gairebé ja ni és de record de la gent d’avui.

També feien un ball especial els majorals i les majorales de Palau de Sanahuja, ball que, semblantment al dels pavordes de Torà i d’Ivorra, havia gaudit de gran popularitat per tota la Segarra. Era qualificat de dansa; el feien en sortir d’ofici amb gran cerimònia i davant de tot el poble, que es creia obligat d’assistir-hi com si es tractés d’una funció religiosa de precepte. Els ballaires vestien les robes millors, car la dansa era motiu de gran lluïment, i posaven tot llur interès a sortir-ne com més airosos millor, puix que fer un mal paper semblava un descrèdit per a la població.

També feien un ballet els pavordes i pavordesses d’Orús. El pavorde fadrí ballava amb la pavordessa casada, i al contrari. Elles havien portat rets de seda, de tons vius la fadrina, i de colors seriosos la casada. Damunt del ret, rematat amb una borla ben llarga, duien la caputxa típica. La majorala fadrina la duia blanca, i la casada, negra. Era motiu d’orgull i signe de bones dansaires que, en giravoltar i en saltironar, la borla del ret fes força postures. Últimament totes portaven mantellina. Finida la dansa, tots els ballaires anaven a fer un bon dinar a casa de la pavordessa casada, i al vespre es tornaven a aplegar per anar a sopar a casa de la fadrina.

Els pavordes de Das, d’Alp i d’alguns altres pobles de la Cerdanya plana feien una dansa que tenia certa paritat amb la de la Cerdanya muntanyosa, però que no era pas igual. El primer pavorde, amb la seva companya de càrrec, feia una dansa molt cerimoniosa i severa, voltant tota la plaça; anava amb l’almorratxa a la mà, amb l’aigua olorosa de la qual tot sovint ruixava i perfumava la balladora. Semblantment feien el segon i els altres pavordes, un després de l’altre, amb gran reverència i amb tota majestat. Feta la dansa per les quatre parelles, es retiraven a casa del primer pavorde, on feien un refresc amb gran abundor de pastisseria i de bon vi.

En diversos llogarrets de la Cerdanya francesa i del Capcir els diumenges de maig havien fet balles a la plaça sota la cura i organització de la confraria del Roser, per bé que hi prenien part tantes altres confraries com hi havia a la població. Solien ballar amb preferència el Ballet i el Ballet de Déu. Començaven les balles per un ballet especial per a cada confraria, durant el qual només podien ballar els confrares. La del Roser gaudia del privilegi d’ésser la primera. Durant cada ball el manyefla o cobrador de la confraria voltava proveït de la bacina de recaptar i anava a escometre totes les parelles per tal que el ballador, mentre durava el ball, pagués la quota que li corresponia com a soci. Aquest sistema públic de satisfer les quotes sembla que havia estat molt estès i general. Molts del confrares durant el ball duien penjades les medalles o ensenyes distintives de l’organisme a què pertanyien.

A Sarrià feien una festa molt lluïda, sobretot un gran ball al qual acudia la fadrinalla balladora d’ambdós sexes de la ciutat.

Les majorales de Gombreny, per tal de festivar l’acabament de llur exercici, ballaven el ballet, primer amb els majorals sortints i després amb els fadrins per elles preferits. Els majorals ballaven obligadament descoberts com a acte de respecte i signe d’autoritat i de jerarquia. Els altres ballaires havien de ballar precisament sense cap abrigall i coberts de testa per tal d’establir una diferència entre la seva categoria i la dels qui els havien precedits en la dansa.

El ballador vestia de cerimònia segons l’estil pagès, amb gambeto i barret rodó, i duia una almorratxa plena d’aigua d’olor. Ella anava coberta amb caputxa blanca i a la mà dreta portava un gros ventall de fulla de palma o de cartó. Un cop ell havia fet la seva dansa amb la batllessa, la repetia igualment amb les quatre pavordesses, una darrera l’altra. Elles vestien tan bé com podien i d’acord amb llur estament i possibilitats. Aquesta dansa es feia al so de la tonada de la Gala de Campdevànol que publiquem en la pàgina 911. Darrerament s’havia prescindit de diversos detalls.

El dilluns de quinquagèsima tenia lloc l’aplec de Falgars a la Pobla de Lillet. L’acte profà més important el constituïa el ball. Treia dansa el primer pavorde amb la primera pavordessa; els dos, casats. Ell vestia roba negra, amb gambeto i barret rodó, i duia a la mà una almorratxa tota enflocada de cintes i de flors. Ella vestia gipó i faldilles de seda negra, sabata baixa amb sivella d’argent, caputxa i llargues arracades i una gran agulla de pit que li agafava el gran mocador guarnit de serrells i de puntes que li cobria les espatlles. La primera dansa la ballava només aquesta parella. Al seu darrera hi anava la pavordessa fadrina tota sola, la qual marcava els mateixos punts que feien els ballaires més vells; només caminava durant els passeigs propis del ball. Feta la primera dansa, el pavorde segon entrava al ball i prenia per balladora la pavordessa que fins aleshores havia ballat sola; un cop feta la segona dansa entrava al ball la parella dels tercers pavordes, i així anava seguint el ball, entrant-hi tantes parelles com hi volien prendre part. Els ballaires no podien entrar planerament al ball; havien de manifestar llur desig als pavordes, els quals anaven a cercar, d’entre les donzelles que miraven la dansa, aquella que escollien per balladora. El pavorde donava una volta amb ella, acabada la qual li feia fer un giravolt per sota del seu braç, feia com si la ruixés amb l’aigua d’olor de l’almorratxa i la lliurava al qui l’havia escollida per balladora. Treure una noia a ballar en aquest aplec equivalia a una manifestació de simpatia i gairebé sempre a un inici de prometatge. La dansa es repetia mentre anaven entrant parelles al ball. Quan ja ningú més no hi volia prendre part, el batlle de la Pobla, que assistia a l’aplec i actuava amb la seva autoritat, se situava enmig del ball amb una gran bacina a les mans, acompanyat d’altres autoritats. Els tres pavordes, per ordre de categories, es dirigien a les tres parelles primeres de la dansa i cada un d’ells prenia la mà a la balladora per tal que el ballaire restés lliure. Els balladors anaven a tirar una moneda a la bacina del batlle a fi de contribuir a la festa. Abans era obligat que la moneda fos d’or o d’argent. Des que no corria or calia tirar-la-hi precisament d’argent. Com més important era l’almoina més honor i més distinció en rebia la balladora. Un cop els tres primers ballaires havien dipositat llur òbol a la bacina tornaven a fer-se càrrec de llurs parelles, i els pavordes prenien aleshores les mans de les tres balladores següents i seguien fent el mateix fins que tots els balladors havien anat a fer llur almoina. Finida la capta, la música tornava a tocar unes quantes vegades més la melodia de la dansa, durant el so de la qual les parelles passejaven amb tota majestat; així hom donava la dansa per acabada i, amb ella, l’aplec. Aquesta dansa es ballava així mateix amb la tonada de la Gala de Campdevànol, que inserim en la pàgina 911.

També feien un ballet especial els pavordes del llogarret de Llanàs, vora de Camprodon, en el qual, com en la majoria d’aquestes danses de traspàs de càrrec, només prenien part els administradors sortints i els entrants, que ballaven amb llurs respectives companyes de càrrec. Aquest ballet era fet al so de flabiol i tamborí sonats per un pastor.

El dilluns de Pasqua granada, a Ridaura, ballaven el Ball del Gambeto, anomenat així perquè els pavordes del Roser, que eren els qui tenien el privilegi de ballar-lo, portaven gambeto; peça de la vella indumentària que donava categoria i to de cerimònia. El ballaven quatre parelles formades pels dos pavordes i les pavordesses i llurs companyes. Podia afegir-se al ball tot el poble. Antigament els balladors portaven el gambeto de color rogenc, semblant al dels hàbits dels caputxins i de les capes típiques dels pastors. Abans duien la testa cofada amb barretina; darrerament anaven amb barret rodó o de copa, que durant el ball portaven a la mà com a acte de respecte. Les balladores portaven caputxa blanca i en altre temps duien a una mà un ram de roses. A la tonada típica del ball s’aplicava la següent cançó:

Segons el senyor Celestí Devesa, antigament les balladores del ball del gambeto duien a una mà els rosaris penjant i a l’altre un ciri que, un cop finida la dansa, feien cremar davant de la imatge de la Mare de Déu.

Les pavordesses de Ponts, en sortir del rosari, precedides de la música i acompanyades dels fadrins que els havien fet costat en l’aplega efectuada al migdia, feien cap a una plaça, on ballaven el Ballet de Déu amb tota parsimònia, vestides amb llurs millors gales i tocades amb riques mantellines blanques. Aquesta variant del ballet té unes gracioses alternatives de picament de mans. En havent sopat, les majorales que acabaven llur exercici, acompanyades per la música, portaven la bacina a casa de les majorales entrants, i així els donaven possessió de llurs càrrecs. Les noves majorales obsequiaven la comitiva amb un petit refresc.

Els pavordes de Sant Hipòlit de Voltregà sortien a ballar una dansa a la plaça vestits amb tota gala rústica; duien folgada capa, corbata negra i barret rodó que sostenien amb la mà mentre ballaven. Elles duien caputxa que els cobria el ret de seda, cos de vellut negre amb manegots i faldilla de fai. El ball era solemne i es feia amb tota la reverència.

A Sapeira els pavordes treien dansa a la plaça con un acte cerimonial que marcava el final de l’exercici dels majorals vells i el començament per part dels nous; dansa que revestia el caràcter solemne i seriós que sol distingir els balls propis del Roser, que adquireixen gravetat i categoria en ésser ballats en funció de traspàs de càrrec, encara que cada diumenge es produeixin dins del pla de gaia alegria i bullícia que comporta el ball per ell mateix.

A Sant Martí de Solamal, en sortir d’ofici, els dos majorals i llurs companyes de càrrec feien un ballet en el qual només ballaven ells. Finida la dansa, els pavordes anaven a dinar a casa de les pavordesses i així que havien enllestit feien el llevant de taula per tot el poble. A la tarda sortien altra vegada a ballar, però aquesta vegada els acompanyaven els dos majorals i les dues majorales entrants, i les quatre parelles ballaven una contra-dansa. Així donaven possessió als nous administradors. […]^[19]

[…] primer ball ells tots sols i de repetir-lo i fer-lo durar tant com volien. Era costum, però, no ballar més estona que la corrent. Després del primer ball la dansa restava oberta i podia entrar-hi tothom qui volia. Els pavordes del Roser tenien, tanmateix, una ascendència damunt del ball; calia pagar-los una petita quantitat a títol d’almoina per al culte de la Mare de Déu i a més gaudien de l’autoritat de poder treure del ball el balla ire que se’n fes mereixedor per no comportar-se d’una manera digna.

A Vallfogona de Ripoll els pavordes feien un contrapàs que anomenaven del Roser. El començaven el primer pavorde i la primera pavordessa, que sortien de parella i ballaven tot l’entrant, durant el qual donaven una volta sencera per tota la plaça i en comptar el primer compàs del contrapàs es trobaven a un extrem i davant dels músics. Aleshores es formava el rest del contrapàs, al qual només podien entrar els confrares del Roser, per bé que vers la darreria del costum aquesta condició no era exigida i podia entrar-hi tothom. Vallfogona gaudia crèdit, pel Ripollès i el Lluçanès, de terra de bons contrapassaires, els quals lluïen tot llur art i llur habilitat per a la dansa precisament en el contrapàs del Roser, que era popular per tota la rodalia i que feia acudir a Vallfogona més de quatre bons contrapassaires dels voltants per tal de poder-lo veure.

Els bons contrapassaires, per tal de poder fer els punteigs amb tot deseiximent, ballaven a peu de mitja. En iniciar el ball es descalçaven les espardenyes i feien tota la rodada de la plaça descalços, puntejant amb tot aire. Deixaven les espardenyes a terra, al mateix lloc on se les treien, i tenien en gran mèrit acabar el darrer contrapunt just allí mateix on havien fet el primer i havien deixat les espardenyes, que es tornaven a calçar en acabar. Tothom mirava amb respecte el ball i s’hauria guardat prou de tocar ni bellugar per res les espardenyes del lloc on les deixaven els ballaires i es constituïa en vigilant de la mainada perquè no les esbarriessin. Ballar el contrapès descalç havia estat més estès per la Catalunya francesa que per la del Pirineu ençà i el ballaven més les dones que els homes. N’hi havia que al cap del fil de la puntera de la mitja es lligaven un cascavellet que sotragava en moure el peu i la remoreta que feia en puntejar testimoniava la gràcia i la intensitat del punteig.

Els majorals pavordes de Canet d’Adri gaudien del privilegi de poder menar el contrapès que hom ballava al matí d’avui un cop finida la funció religiosa i abans d’anar a dinar. Pavordes i pavordesses ben endiumenjats ocupaven el cap de la dansa o presidien el bo i millor del floret del poble que s’afegia al llarg rest de ballaires. Era terna de gran satisfacció per part dels majorals treure ben just el contrapès, puix que esguerrar-lo hauria estat un descrèdit. Si els majorals no es tenien per prou bons contrapassaires i dubtaven de llur èxit en el càlcul del ball, solien repartir-se i se’n posaven un al cap i l’altre a la cua i, si convenia, una de les majorales es col·locava al mig per tal d’ajudar a fer la decantada quan calia avançar o recular, puix que tot l’interès era posat a no esguerrar el ball. Ja fa molts anys que no es balla el popular contrapès del Roser.

Els majorals de Vidrà, Santa Maria de Besora i d’algun altre llogarret proper ballaven una sardana curta, a la qual no podia entrar ningú més. Ballaven amb tota unció i reverència, talment com si es tractés d’una de tantes funcions de litúrgia popular inherents al càrrec. Feta la sardana de comiat dels pavordes vells i d’admissió dels nous, se’n ballaven d’altres d’obertes a les quals podia entrar tothom. Era costum que les noies no hi entressin si no les convidava un fadrí o un altre ballador tal com és costum en la generalitat dels balls. Els balladors portaven un bastonet d’uns dos pams de llargada que oferien a la balladora com un requeriment a la dansa. Si ella l’admetia indicava que acceptava el ballar; del contrari, era senyal que refusava. La parella no s’agafaven per res les mans i tenien en desconsideració tocar-se; s’unien per mitjà del bastonet, i els qui componien el conjunt de la rodona es prenien homes amb homes i noies amb noies. Aquest gentil i pulcre costum no era exclusiu de les sardanes ballades pel Roser, sinó que era comú per al ball en general. Hi havien usat bastonets de dansa tots musicats i historiats amb dibuixos buidats a punxa de ganivet, obra pacient i enginyosa de pastor que es distingia per la figuració de floretes boscanes i camperoles plenes d’una subtilitat i una gràcia molt d’acord amb la funció gentil a què aquells estaven destinats. Aquests bastons, dels quals fa temps que s’ha perdut l’ús, constituïen interessants obres d’art popular.

A Sant Martí de Bianya feien grans balles. Les dues sardanes primeres les dedicaven a la majordona en agraïment de l’ajut que solia prestar a les majorales del Roser per a guarnir l’altar de la Mare de Déu i per als altres menesters propis del culte. Hom les anomenava les sardanes de la majordona. Antigament, aquesta les havia ballades i havia ocupat un lloc preferent en la rodona i àdhuc en alguns casos no ballava cap altra dona que ella. També tenia un lloc preferent en el contrapàs que hom ballava després de les sardanes.

Una de les notes més generals de la festa d’avui era el repartiment de pa beneït. En molts indrets de l’Urgell guarnien el pa amb brotets de moraduix, alfàbrega, clavells i encara d’altres elements vegetals. Solien clavar-los drets damunt de la pasta de manera que semblaven com un jardí o pessebre. Aquests pans eren portats amb certa solemnitat al temple i a voltes a la processó que en alguns indrets s’organitzava.

A Lladurs els majorals sortien a ballar coques, les quals eren pastades expressament per compte i cura de la confraria. Eren de pasta adobada i força grosses, tant, que calia sostenir-les amb les dues mans. Sortia a ballar el primer majoral amb la primera majorala. En la primera part del ball duia la coca ell i, en arribar a la mitja part, la lliurava a la seva companya, que, com ell, la sostenia amb les dues mans i ballava amb la discreció i parsimònia de moviments que esqueien al sentit religiós de la dansa i convenients perquè la coca no li caigués. Finia el ball amb una graciosa i escaient reverència, després de la qual la parella deixava la plaça i cedia el lloc a l’altra parella de pavordes. Quan havien ballat els majorals, les coques eren posades a encant, i podia ballar tothom qui comprava una coca i en pagava el preu que la subhasta li feia assolir. El nombre de coques solia ésser pujat; era motiu de contrapunt entre el jovent que no en restés cap sense prendre part al ball.

A Santa Maria de Cervelló fou costum dels diumenges d’aquest mes ballar el ball de garlandes en sortir de doctrina a la tarda. Menaven el ball els pavordes del Roser. Les garlandes eren quadrades amb una creu travessera al mig i un crostonet a cada un dels quatre angles. Eren de pasta adobada. Les garlandes eren encantades i cedides al més-dient, qui amb elles adquiria el dret a la dansa, que es movia al so de flabiol i tamborí. Només podien prendre part a Pencant i al ball a què donava dret l’adquisició de garlandes els confrares del Roser.

Els majorals de Sudanell ballaven coques a la plaça a profit de la confraria. Primer ballaven només els majorals amb les majorales, a les quals oferien una coca molt més grossa que les altres, tota enramada amb branquetes de moraduix i d’alfàbrega i ben enflocada amb cintes i llaços de papers de colors. Feta la dansa pels majorals, el ball s’obria a tothom. Per a prendre-hi part calia comprar una coca que venien els majorals i oferir-la a la donzella que hom havia escollit per a balladora. El producte de la venda de les coques restava a favor de la confraria. Les coques eren fetes amb el blat que recollien les majorales quan anaven a captar per la Mare de Déu. Elles les pastaven i el forner les coïa graciosament i per devoció a la Mare de Déu. Tot el producte, per tant, era net i podia ésser destinat al culte. Es feien coques en gran quantitat i tot el poble posava gran interès perquè no en quedessin per vendre a fi que la Mare de Déu no en resultés perjudicada.

Les majorales de Sant Martí de Solamal, sufragània de Sant Pere d’Aspuig, feien fer dos tortells de quatre o cinc lliures cada un. El forner els guarnia amb relleus de pasta bona de figures ben variades, flors, animals i, sobretot, de roses. Quan estaven ensucrats i enllestits els enflocaven amb llaços de seda.

A Sant Esteve Sesrovires i a Òdena la confraria del Roser feia pastar una gran quantitat de tortells petits, fets amb pasta d’ou molt adobada i ensucrada, que rebien el nom especial de garlandes. Eren portades a la plaça després de la funció religiosa i posades a encant. S’encantava només la primera i el preu que assolia era fixat per a totes les altres, que es venien a tots els fadrins que en desitjaven. Mai no assolien preus excessius. Els minyons en compraven i les oferien a les fadrines. La noia que era obsequiada amb una garlanda venia obligada a fer una passada per la plaça i a ballar una petita dansa amb el minyó que l’havia regalada. Durant el ball ella portava la garlanda passada per dins del braç. Les noies que gaudien de molta simpatia eren obsequiades successivament per diferents fadrins i acabaven per portar moltes garlandes enfilades al braç. Acabat el ball la confraria rifava una garlanda molt grossa feta expressament per tal d’arbitrar recursos per al culte.

Les majorales de Castellnou d’Oluges, en plena funció religiosa, entren a l’església amb unes coques molt llargues damunt de posts especials i les deixen sobre la barana del presbiteri. Els majorals se’n fan càrrec i, mentre el cor canta l’Incarnatus, posen les coques davant del celebrant perquè les beneeixi. Acabada la missa són repartides a trossets entre tots els fidels del temple.

La presència del pa i de les coques en la dansa amb tota probabilitat és un indici de llur origen agrari. En els cultes dedicats a la deessa Ceres abundaven les ofrenes de blat transformat en coques o pans com un resultat del gra obtingut per efecte del seu favor, equivalent fins a cert punt a les primícies del fruit que també avui són ofertes a sant Isidre i encara a d’altres sants. La coca que es parteixen i mengen els nostres dansaires, successors dels balls sacerdotals, durant la dansa, és a dir, durant la celebració de la cerimònia, equival a un acte de comunió, com en són també possibles restes els àpats en comú en general. Les múltiples danses en què intervé el pa poden recordar cerimònies d’invocació a les divinitats agràries dirigides a aconseguir llur favor per a l’obtenció d’una bona collita o bé per a regraciar-los la gràcia d’haver-la concedida. Aquesta mena de danses són pròpies, per tant, de l’ample cicle maial, en què les plantes estan en via de florir, i del cicle immediat; i una vegada fetes les collites i estotjats els fruits a casa i assegurada una altra anyada de bon passament, hom regala els genis benefactors amb tot un devessall de festes condensades avui en la festa major. Una de les notes característiques del culte a Ceres eren les ofrenes de pans i de coques totes enramades. Les dones d’Elusi les feien amb espigues collides a les planúries de Rahros, que, segons tradició hel·lènica, fou on primer es va conrear el blat. Les ofrenes tenien, doncs, tot el caràcter de primícia.

Una nota pròpia del maig i de les festes de què parlem eren les enramades, tan característiques del poble romà. De bon matí el jovent de la gran urbs sortia al bosc a cercar branques ben verdes per tal de guarnir les portes i les finestres de les cases dels més aní ics, que es consideraven molt honrats per la finesa i convidaven als qui els havien fet l’enramada a passar el dia junts entre bons àpats i festes. Amb el rodolar del temps el costum va degenerar fins al punt que calgué prohibir-lo. El plantament d’arbres davant de les cases de les autoritats i, per part dels fadrins, davant de les de llurs aimies és una faceta de les enramades. La cançó ens parla bellament de les enramades fetes davant de les cases de les donzelles per part de llurs galants i en pla francament amorós:

A Villarreal els promesos feien grans enramades davant de les cases de llurs promeses. Per l’horta valenciana els galants solien enramar amb flors la reixa de l’enamorada, i el tros de carrer del davant de la casa l’encatifaven amb herbes de bona olor i amb flors vistoses. També fou corrent d’escriure el nom de la donzella damunt de la façana de la casa engegant-hi petards i coets que en esclatar deixaven rastre fins arribar a poder marcar línies i lletres.

En alguns indrets els galants feien creus ben atapeïdes de flors i la vigília de la Santa Creu les penjaven d’amagat a l’arbre d’enfront de la barraca de la promesa, a fi que així que ella sortís a la finestra se la trobés davant. Aquesta galania, feta amb gran reserva, era motiu de joia i satisfacció per part de les donzelles, que no tocaven per res la creu per tal que el testimoni amorós fos ben perdurable.

La flor nascuda dins del maig crida l’amor i porta molta ventura; d’on el costum de fer-se presents de flors.

Hom agermana estretament les idees de les flors i dels amors:

Com una extensió de les enramades de caient amorós a les portes de les donzelles els fadrins feien albades; eren cantades al peu de la finestra de les donzelles. Eren fetes especialment pels fadrins que festejaven o pels qui sentien simpatia vers una donzella. Les albades es feien en colla que variava en nombre segons les contrades i els casos, per bé que no solien ésser molt nombroses. Generalment l’enamorat era el qui cantava i els altres repetien la corranda o una part només a cor o bé l’acompanyaven amb música instrumental. Quan el galant no tenia prou bona veu o aptitud per a cantar, un altre feia el seu paper, però de manera que es comprengués a càrrec de qui anava la cantada. Les albades, darrerament, eren força més pròpies de la Catalunya nova que de la vella. L’acompanyament es feia amb guitarra, guitarró, bandúrria, ferrets, penderetes, picacanyes i castanyoles tocades amb dues culleres, com pot veure’s en la pàgina 178 del volum II.

Per les contrades meridionals i occidentals les caramelles no són conegudes. Els fadrins, aplegats en colles més o menys nombroses, surten a rondar cap al tard. Volten pels carrers cantant corrandes que vénen a constituir com un portaveu de les emocions del poble i com a esplai dels sentiments amorosos o d’altre ordre experimentats pel qui canta i expressats per mitjà d’una breu quarteta. Aquest costum, de possible influència aragonesa, només es troba per les regions frontereres amb l’Aragó i és completament desconegut a la Catalunya vella, on es canten caramelles. Molts anys enrera la fadrinalla de la vall d’Àger, la darrera nit d’abril, s’aplegava a la taverna per esperar que toquessin les dotze. Així que havia caigut la darrera batallada sortien en colla, formant una orquestra rústica integrada pels instruments que acabem de referir. Anaven davant de l’església i cantaven unes cobles dedicades a la Mare de Déu del Roser relacionades amb el maig, que era retret diverses vegades. Seguien visitant les cases de les noies casadores, especialment les de les promeses o simpatitzants dels fadrins que formaven la ronda, i els dedicaven unes quantes cançons que sempre cantava el fadrí promès de la donzella a qui anaven dirigides o que sentia simpatia per ella; els companys la repetien a cor tota o només els darrers versos, tot harmonitzat amb el so dels instruments tocats amb supina ignorància musical. La ronda solia durar fins que era dia clar. L’endemà cada fadrí anava a veure la fadrina a la qual havia dedicat la cantada. L’esperaven els familiars, que el convidaven a beure. Si la cantada era feta a una minyona que no festejava i anava seguida l’endemà al matí de la visita del cantaire, era interpretada com una declaració de simpatia amorosa. El costum degué estar probablement estès per l’Urgell, puix que hi hem trobat cançons d’aquest tipus, per bé que no en parla Valeri Serra que havia estudiat els costums i les cançons de ronda d’aquesta contrada. Aquestes corrandes són dictades en un castellà bàrbar, cantades al so d’una variant melòdica de la jota, insípida i menys que mediocre, i resulten tan vulgars en conjunt que no tenen altre valor que la del fet de llur existència i quan n’hem trobat durant les nostres recerques de música popular no les hem recollides.

Aquesta ronda especial, diferent de les altres de tota la resta de l’any, pot ésser considerada com una faceta de les caramelles pròpia de les contrades on no són populars aquests tipus de cantades. És remarcable que la primera cantada de la ronda sigui feta davant de l’església i dedicada a la Mare de Déu, per la qual també canten i capten alguns dels caramellaires, potser els de tipus més arcaic i que sembla que serven més el sentit tradicional del costum. Aquest tipus de caramellaires cantaven els goigs de la Mare de Déu del Roser, a la qual així mateix dedicaven les primeres corrandes els rondadors de la vall d’Àger. Els caramellaires van també a cantar al peu de la finestra de les donzelles, a qui dediquen floretes i parauletes gentils, i acompanyen llurs cançons de música rústica instrumental.

Les rondes maials de les contrades lleidatanes susdites probablement reconeixen influència forana, puix que recorden el cantar del mayo, popular en diverses regions de la Península, encara que el caire de les cançons en difereix una mica. La fadrinalla s’aplega al darrer vespre d’abril per treure los mayos, cosa que consisteix a posar a encant els noms de les fadrines casadores de la població per anar-los a fer una cantada. Els promesos i els qui senten simpatia per alguna minyona posen preu al nom, i quan els postors són més d’un el preu puja segons les possibilitats i l’afecte que els qui diuen senten per la fadrina. Les minyones que no troben postor són aparellades amb fadrins que no hagin escollit cap donzella. Al punt de mitjanit surten a rondar, i, com els joves de la vall d’Àger, dediquen la primera cantada a la Mare de Déu i la fan davant de l’església. Després segueixen les cases de les fadrines que han trobat mayo per ordre d’importància del preu que el galant ha pagat. El fadrí que ha pagat més fa com de cap de colla i mena la ronda. També visiten les cases de les fadrines que no han trobat mayo i tot cantant els fan saber el nom dels qui els han tocat en sort. Les cançons, qualificades també de mayos, descriuen les gràcies de l’afavorida en termes molt ponderatius i encomiàstics, detallant les parts més importants de la cara i del cos de la bella. Cada poble té la seva variant de mayo, que es canta igual a totes les donzelles encara que la pintura de l’afavorida ressenyada per la musa discrepi rodonament de la realitat. Aquestes cançons són cantades al so de la jota com les lleidatanes. En les nostres recerques hem trobat corrandes aïllades que podrien ésser fragments inconnexos d’aquesta mena de caramelles de maig que no hem recollit per excessivament vulgars, semblantment a d’altres cançons del mateix to i vulgarisme emprades per a les mateixes serenates amoroses, com els Manaments de l’amor, el Rellotge de les hores d’amor i els Sagraments o salms amorosos.

El mayo de terres endins de la Península l’endemà també va a visitar la seva maya. Sempre és ben rebut i a voltes convidat a menjar, i entre la parella solen fer-se presents que per regla general consisteixen en ous, dels quals és obligat menjar-ne, comunament en truita, en els àpats que celebren la parella i els familiars d’ella. La presència persistent dels ous, menjats unes vegades i ofrenats en present d’altres, sembla relacionar els mayos amb les nostres caramelles. Entre les parelles s estableix un apropament especial que dura un temps variable segons els indrets, en general tot el maig i àdhuc a voltes fins per Sant Joan. Els mayos ballen plegats, i ell fa objecte a ella de distincions i deferències especials de les quals no fa gala amb les altres fadrines. El costum dels mayos recorda molt una part de les nostres caramelles amb els presents d’ous i l’àpat també a base d’ous, així com els casaments de Cap d’any, de què vam parlar en la pàgina 333 del volum I, que per la vall de Boi feia fins ara la fadrinalla en la darrera nit de l’any i que per la vall d’Àger ja s’havia convertit en un captiri infantil. Els diversos elements desconnectats que trobem del costum i les romanalles de cançons a què hem al·ludit semblen indicar que les rondes o alberades dels mayos havien estat en ús per les contrades occidentals més immediates a l’Aragó, on no són coneguts el cant ni el captiri de les caramelles, que en certa manera vénen a ésser suplertes per les rondes que hem explicat, equivalents, poc més o menys, als mayos de terres endins de la Península.

Pel marquesat de Dénia i per les contrades immediates la fadrinalla havia anat a cantar maigs. Molts vespres del mes feien rondes que anaven a cantar davant de les barraques i cases de les fadrines casadores. Cantaven unes cobles descriptives de les gràcies i la bellesa de la donzella a qui anaven dirigides. La cançó era popular, però d’escassíssim mèrit. Els cantaires alteraven algun detall del patró general de la cançó per tal de fer-la concordar i adir-se amb la minyona a qui anava dedicada la cantada.

Les albades havien estat molt en ús a València. Eren fetes amb acompanyament de dolçaina o gralla seca i tabalet o tamborí. La dolçaina, per efecte del seu to agut i penetrant, feia un preludi al cant i motius intermedis entre cobla i cobla. Durant el cant, per amenitzar la veu, el tabalet copejava a ritme la barana de l’instrument. Entre corranda i corranda i mentre sonava la dolçaina, el pretendent i els seus companys engegaven bona cosa de coets i focs petadors per tal que se sentissin de ben lluny, o a fi d’escarbotar o ensutzar com més millor la gran blancor de la façana de la barraca tot just emblanquinada, puix que és costum d’emblanquinar-les cada dissabte. I com més estrall feia el foc a la façana, més satisfeta se sentia la donzella i més intens considerava l’afecte del galant.

Les albades solien fer-se les matinades del diumenge quan tot just havien acabat d’emblanquinar les façanes.

Mentre una bona part del costumari propi d’aquest mes respira un aire francament amorós, el proverbi en desdiu obertament.

Es dóna un cas paradoxal. A Roma el maig estava dedicat a les lares i lemúries, que eren divinitats i esperits dels avantpassats; per aquest efecte hom considerava aquest mes com a infaust i era tingut de mal averany casar-se durant el seu curs. Hi ha més d’un refrany llatí que es fa ressò d’aquesta prevenció.

Ovidi en els seus Phastos recomana a les vídues i a les donzelles que pel maig no encenguin la torxa d’himeneu si no volen que es torni torxa fúnebre.

Aquesta preocupació ha passat als pobles neollatins com a vassalls de la vella Roma i hereus de la seva cultura. La nostra parèmia ens diu:

La creença que aquest temps de l’any era dolent per al matrimoni havia estat tan arrelada, que antigament ningú no es casava dins del maig.

No tothom és de la mateixa opinió, car la dienda parla així:

Hom diu que pel maig es casen els ases; d’ací que hom qualifiqui aquest mes de mes dels ases i hi hagi gent que rebutgi de casar-s’hi per tal de no equiparar-s’hi.

Hom creu dels matrimonis de maig que la dona mana i governa al marit.

I mentre per una part el refrany ens en parla amb tanta prevenció, per altra banda el costum segueix un camí totalment contrari i és precisament durant aquest més quan més casaments es fan i quan més restes de festes i danses es troben que semblen ésser restes o romanalles de cultes i de cerimònies conduents a la fecundació. Creiem possible que aquests cultes fossin autòctons i anteriors a la invasió romana, que ens va portar la prevenció que aquella civilització sentia pels aparellaments maials i els proverbis que la reflectien, però per sota de la cultura vinguda de fora, emanada dels colonitzadors, va sobreviure la litúrgia de la terra dedicada a les deïtats que afavorien les noces i la fillada, de la mateixa forma que encara avui subsisteixen de manera inconscient a desgrat que hom conservi les dites, poc seguides, de la vella Roma.

Covarrubies diu que mayo i maya és com una mena de representació que fan els minyons i les donzelles posant en un tàlem un nen i una nena que figuren el matrimoni. Diu que aquest costum és pres de l’antiguitat, en què en aquest mes era privat de casar-se i, com si diguéssim, estaven tancades les velacions.

De la representació que al·ludeix el polígraf sis-centista encara en trobem restes a casa nostra.

Per la Terra Alta havia estat costum de simular casaments entre infants petits, generalment que no passessin dels cinc anys. Solien casar-los entre parents, veïns i amics. Els guarnien de flors i de fullatges, en especial les nenes. El casament solia fer-se en havent dinat i en reunió familiar i veïnal, que sempre era molt concorreguda. Feia com de capellà alguna de les doncs presents, sovint la mare d’un dels nuvis. Seguidament de finida la paròdia hom repartia alguna llaminadura entre la mainada present i sobretot als nuvis. Un cop fet un refrigeri infantil, hom portava els nuvis al llit i es complaïa veient com jugaven i es lliuraven a expansions innocents pròpies de l’edat, completament ignorants del paper que se’ls feia representar. El matrimoni durava tot el mes si els nuvis no es barallaven, cas que es donava amb molta freqüència. Aquests casaments infantils els organitzaven només les dones; els homes no hi intervenien per res. Els matrimonis eren pregonats per tot el poble, i tot el veïnat els feia lema de conversació i de broma. Durant el mes hom solia instigar els menuts nuvis perquè es comportessin de manera semblant als casats de nou ; els feia anar com més junts millor, els feia passejar i ballar plegats. L’un anava a menjar a casa de l’altre, i els feia alternar i passar el temps junts. Alguns d’aquests casaments infantils havien influït en l’ànim dels apòcrifs esposos i havien despertat en ells corrents de simpatia que de grans havien acabat en veritable casament.

Els cicles maial i pasqual són el moment de l’any típic dels aplecs.

Els aplecs havien constituït llocs de coneixença entre gents de llocs distants i donaven ocasió a l’establiment de relacions amistoses i es promovien festeigs semblantment com per les fires i els mercats:

Alguns aplecs havien constituït veritables fires de donzelles. Abundava la creença que la fadrina que hi anava trobava casador i es maridava abans de l’any. És un fet ben curiós que en alguns dels balls típics de certs aplecs la coreografia comporta un continuat canvi de parella, de manera que un ballador dansa amb tantes fadrines com surten a ballar. Aquests tipus de danses sembla que estaven destinades a conèixer i tractar un màxim nombre de balladores per tal de poder escollir la més plaent d’entre elles. Aquesta mena de danses no semblen pas reconèixer origen agrari com d’altres de les pròpies d’aplecs en les quals no concorre la circumstància susdita. La seva producció al redós d’un santuari o ermitatge no deixa d’encloure un sentit sagrat. Per a les cultures retardades la fecunditat i la reproducció de l’home, del bestiar i dels camps vénen a ésser una mateixa cosa i responen a un mateix principi. La cerca de muller per assegurar la multiplicació de l’espècie cau dins del mateix pla que la seguretat de l’èxit de la sembra i el bon èxit de les collites. Les pregones divinitats aborígens, camperoles i muntanyenques, al redós de les quals lliscaven les festes, tant devien procurar la fertilitat dels camps com la de l’home, puix que al fons ambdues són iguals, semblantment com les nostres Mares de Déu camperoles, la majoria de les quals hom invoca contra l’esterilitat de persones, de bestiar i de camps.

El dilluns de Pasqua florida a la tarda, a Olot, es feia un aplec molt important anomenat el triai, molt probablement de triall, terme derivat del verb triar o escollir. Tenia lloc al voltant de la creu del Cementiri dels francesos, al paratge conegut per Voratosca. No hi havia cap ermita ni altre edifici que servís de nucli a l’aplec. Era concorregudíssim de gent de tota aquella rodalia, que hi anava des de molt lluny, generalment en carro. Els carros formaven una ampla rodona enmig de la qual restava una plaça on feien ball. S’hi instal·laven parades i punts de venda de queviures i sobretot de begudes. Era punt de reunió de jovenalla que desitjava trobar promès; s’hi concertaven molts prometatges i casaments i s’hi feien moltes coneixences en pla amorós.

El triai havia estat una veritable fira de noies, per l’estil de la que per la Santa Creu feien al llogarret rossellonès de Molig, de la qual parlem en la pàgina 570. En aquesta festa, com en la rossellonesa, s’havia ballat un ball propi qualificat de triai, per mitjà del qual hom escollia promesa com en el ball rossellonès de la Pepa. Fadrins i donzelles que cercaven parella entraven al ball; a cada repetició de la melodia canviaven de parella i anaven voltant per la rodona que formava el conjunt, mudant contínuament de ballador ells i elles. Per res no es donaven la mà. El fadrí que s’agradava d’alguna donzella i li volia demanar relacions, en acabar el motiu melòdic li allargava la mà, gest equivalent a una declaració. La parella deixava la dansa, mentre la resta seguien ballant. Els fadrins que arribaven fins a la fi del ball sense haver allargat la mà a cap minyona, hom interpretava que no n’havien trobat cap al seu gust. Al triai s’iniciaven força festeigs, dels quals havien derivat molts casaments. Hi acudia gran quantitat de fadrinalla de tota la rodalia. A la darreria del segle passat el ball propi del triai ja s’havia perdut; hom ballava balls moderns forasters i algunes sardanes. Més ençà hom no ballava altra cosa que sardanes.

En els aplecs i fontades de les contrades lleidatanes de muntanya era molt corrent de ballar l’Esquerrana al so de cançons quan no hi havia manera de trobar músic que sonés el flabiol. A Alòs d’Àneu acompanyaven el cant amb so de pandero. És un ballet de canvi de parelles graciós i escaient, alhora que simple i elegant. La tradició li atribueix un origen senyorívol i cavalleresc. Conten que un dels grans comtes de Pallars tenia una filla manqueta del braç dret que sentia gran passió per la dansa, passió que no podia satisfer degut al defecte físic, car no li permetia seguir degudament les evolucions de les danses que estaven aleshores en ús. El comte, per tal de donar goig a la seva filla, va oferir una valuosa joia al trobador o joglar que compongués una dansa d’un estil tal que, essent ben gentil i gallarda, pogués ésser ballada sense necessitat del braç dret. Les versions actuals del ball no concorden amb la tradició perquè per a ballar-lo hom posa en moviment els dos braços; només coneixem una versió andorrana on solament es posi en joc el braç esquerre. La coreografia del ball deu haver evolucionat tant que àdhuc s’ha perdut el tret típic i característic originari de la dansa, segons la veu de la llegenda.

La fadrinalla de l’alt Bergadà, sobretot les minyones, acudien a l’aplec de La Quar, on ballaven un ballet típic amb gran entusiasme fins que havien dansat amb tots els balladors vegades i més vegades.

El dilluns de la Pasqua granada tenia lloc l’aplec de la Cau. Una nota típica havia estat el ball de l’Espanyolet, que sonava un pastor amb flabiol cabrer o de fluixa. Aquest instrument, avui probablement perdut, era obra de pastors. Consistia en un tub de canya sense cap forat. En un cap formava bec d’ocell per a poder bufar millor. Hom posava dins del tub un bastonet que hi passés lleuger, per bé que just. Hom obtenia les notes fent pujar i baixar a ritme el bastonet o fluixa amunt i avall de l’instrument a fi de produir el so desitjat per mitjà de l’augment i disminució de la columna d’aire que contenia. Sembla que havia estat propi dels pastors de cabres, i d’ací el qualificatiu de cabrer. L’Espanyolet era un ball de canvi de parelles i, per tant, una de les danses destinades a triar promesa pròpia de les fires de noies. La utilització d’un flabiol de fluixa precisament per a aquest ball, instrument no emprat per a altra música de record de la gent vella, sembla donar a aquest ball un regust d’antiguitat.

L’Espanyolet és un dels balls de tall més senyorívol i cortesà de tots els nostres ballets, més propi d’ésser ballat en sala, encara que tingui també el caràcter alegre i xiroi propi d’un ball d’aplec i de forada.

És remarcable la persistència d’alguns instruments emprats sobretot per a la dansa i que han desaparegut per al ball ordinari, tant de cada diumenge com de festa major. Al Pallars feien so amb samsònies de boix molt grosses, obra des pels fusters de Senterada, que hi eren especialitzats. El so d’aquest instrument és tènue i dolç, i per això no se sent prou per a poder-hi ballar. Per augmentar el so empraven alhora quatre samsònies de mides desiguals formant com una mena de cobla. Al Lluçanès, a l’aplec de Lluçà, havien ballat al so d’una samsònia de canya, fa anys caiguda en desús com a instrument per al ball; subsistí encara com a joguina de mainada, però fins en aquest aspecte ja fa anys que s’ha perdut del tot. Era feta amb un cordill ben prim i empegat, lligat per cada cap a un vímet disposat en forma d’arc i de manera que tingués força vibració. A un punt de l’arc es fixava una canyeta curta ben prima, a través de la qual hom cantava la tonada; amb el buf vibrava la corda empegada, la qual produïa el so, que era així mateix dolç i petit i, per tant, insuficient per a produir el so de la dansa, majorment a camp lliure. Hom també havia format conjunts de tres o quatre samsònies de canya per a dansar el ballet.

També ballaven l’Espanyolet els veïns de Bruguera que concorrien a l’aplec de la Mare de Deu de Vidabona, que sempre eren molts, rar sembla que tenien uns certs drets a menar els balls que s’hi feien. L’aplec tenia lloc per la segona Pasqua.

Els romeus de l’aplec de Bellmunt, en terme de Sant Pere de Torelló, ballaven un graciós ballet que participava de Bolangera, el qual es distingia per un escaient canvi de parella i acabava amb una corranda o salt de quatre, segons ós costum en el ballet pròpiament dit.

A l’aplec de Palafolls, del qual hem parlat en la pàgina 391, s’havia ballat el Patatuf, de què vam publicar la tonada i els gràfics en la pàgina 571 del volum I. També havien ballat la Bolangera. Aquests balls són típics de canvi de parella. Encara foren ballats l’any 1927.

Un dels balls típics d’aplecs i forades havia estat la Varsoviana, mal anomenat també Mursoliana i Massuliana, sobretot quan s’havia de ballar cantant. Hi era aplicada una cançoneta descriptiva dels moviments del ball que deia:

Les persones velles s’escandalitzaven que el jovent el ballés perquè calia agafar-se massa de mans. Aquest ballet ofereix nombroses petites variants tant melòdiques com de detalls de les evolucions.

Els romeus que de les valls de Sant Joan de les Abadesses, Camprodon, Ribes de Freser i Ripoll pujaven a visitar la Mare de Déu del Puig de França, en terme d’Ogassa. Ballaven el ball de la Francesa o Franceseta, tan senzill com graciós, fet en rodona que trencaven per marcar uns punts encarats i mimats que acompanyaven amb un graciós picar de mans al ritme de la tonada i acabaven amb un ràpid canvi de parella. Feien rodones molt amples formades per gran nombre de parelles, i no donaven el ball per acabat fins que tots els balladors havien ballat amb totes les balladores. La Franceseta havia estat bastant ballada i oferia diverses variants. Havia estat força popular per la Cerdanya, pel Pallars i pel Solsonès, on també la dansava la fadrinalla de Riner quan en colla anava a visitar la Mare de Déu del Miracle.

Hi ha variants d’aquest ballet que hom anomenava la Maniera (del francès meunière, molinera). Per la Garrotxa havia estat ballet típic de molí. Sembla que participava de la llicència pròpia dels balls d’aquests llocs.

A l’aplec de la Mare de Déu de Domanova, que es venera en terme de Rodés del Conflent, ballaven el ball dels Gafets, que tampoc no es ballava en cap altre indret ni moment de l’any que nosaltres sapiguem. Els ballaires feien dues rodones concèntriques, formada pels homes la de fora, i per les dones la de dins. Voltaven en sentit invers. En un moment donat s’encadenaven ; ells passaven els braços per damunt dels d’elles i els entreteixien. Així donaven uns volts, fins que es tornaven a deixar anar i rodaven altra vegada sols i en sentit oposat; després d’això elles es giraven en rodó, de cara enfora, es tornaven a agafar i enllaçaven els braços amb la rodona dels balladors tal com ells ho havien fet primer. Fetes unes rodades, les dues rodones enllaçades es desfeien, s’agrupaven en grups de quatre i feien el molinet. Aquest ballet era fet al so d’una cançó pastoral molt estesa ençà i enllà del massís pirinenc, de la qual coneixem un gran nombre de variants tan intensament lliures i atrevides de llenguatge que indueixen a creure si havia estat l’eix d’una cerimònia eròtica relacionada amb cultes de la fecundació de l’home, del bestiar o dels vegetals. Com diem en la pàgina 615 en tractar dels balls propis de Sant Isidre, semblen trobar-se indicis de ritus de fecunditat, en els quals possiblement figurava l’aparellament, associats a cançons que respiren sentit eròtic.

La fadrinalla que acudia a l’aplec de la Mare de Déu de Pallé, de Bagà, i al de la Mare de Déu de les Esposes, de Sant Julià de Cerdanyola, també a l’alt Bergadà, havien ballat un ball de broma que podria constituir la romanalla d’una vella cerimònia per a obtenir la fecundació del bestiar de peu rodó i més pròpiament de les eugues. La gent vella del Bergadà, de les Fonts del Llobregat, del Cadí, de la Cerdanya, diuen que el ball Cerdà, estès per tota aquella contornada, representa els amors i l’aparellament dels cavalls i les eugues. Quan un cavall està fogós i s’acosta a l’eugassada, les eugues ràpidament fan el rogle totes de cap endins del redol i de potes enfora per tal de tirar guitzes al cavall així que s’apropa. El cavall no para de voltar per fora del rogle compacte de les eugues fins que tot d’una, sense saber per què, una d’elles es desprèn del grup i se’n va amb el cavall; les altres estrenyen de nou el rogle per a defensar-se dels altres cavalls, però tot seguit una altra euga deixa les companyes, i així, separant-se d’una a una, es va reduint la roda fins a desfer-se del tot. Quelcom d’això veuen els ulls muntanyencs en les evolucions de les múltiples variants del ball Cerdà, per bé que els papers són invertits. Dos o més dels balladors, sols, se situen enmig de l’ample cercle format per totes les parelles que esperen torn, i salten i guimben sempre de cara a la balladora, que també roda per dins del cercle a gran distància del seu ballador i gira ara ençà, ara enllà, fins que en arribar la tonada a un punt s’aparellen i passen a formar part de la rodona, mentre surten altres parelles a ocupar el seu lloc i fer com les primeres.

Expliquem més detalladament aquestes evolucions al final del volum.

La variant del ball Cerdà, que ballaven els devots de les imatges susdites que assistien a llurs aplecs, s’acostava més a l’aparellament dels cavalls i, segons parer dels mateixos dansaires, tractava d’imitar-lo; tant és així que les balladores deien, festivament, que anaven a ballar l’euga. Les qui desitjaven ballar feien una rodona compacta i anaven voltant al so de la cançó de la Roseta de Gironella, que era l’emprada generalment per al ball Cerdà. Al voltant de la rodona de noies se’n formava una altra de fadrins que voltava en sentit invers. Així rodaven mentre duraven les tres primeres posades de la cançó; aleshores, si algun dels fadrins s’havia agradat d’alguna de les noies per a ballar, l’anava a cercar a la rodona de balladores, i ballaven ells dos dins de l’espai que restava entre les dues rodones concèntriques. Ballaven dues posades sols, paonant ella ençà i ell saltant enllà, una vegada en una direcció i l’altra en l’oposada, i la tercera posada ballaven agafats de les mans i de costat. Després de les tres ballades sortien del ball i se n’anaven, i continuava la dansa en espera que altres fadrins traguessin més noies a ballar. Ballaven fins a dues parelles alhora; més no haurien pogut evolucionar dins l’espai estret que restava entre les dues rodones. Cantaven alternant-se balladors i balladores, però molt més elles que ells. Aquest ball fa molts anys que s’ha perdut. Diu així la cançó de la Roseta:

El mot pallé, aplicat al paratge, resulta estrany i poc entenedor. Difícilment pot referir-se a palla, puix que l’alt Bergadà no és contrada bladera i, per tant, la palla no hi abunda. És més aviat terra de bestiar i de pastures, i això porta a pensar si pot recordar la deessa gentílica Palle, deessa dels ramats i les pastures. El ball Cerdà de l’eugassada en pot ésser un indici.

Altre dels balls que havia ballat força el jovent que visitava la Mare de Déu de les Esposes era el ballet de Tres Parts, així anomenat perquè constava de tres parts que acabaven amb un graciós canvi de parella, ballet que havia fet la delícia de la fadrinalla de l’alt Bergadà i que havia estat un dels preferits per a ballar-lo al so de cançó quan no hi havia manera de trobar músic que fes el so. També ballaven el ball de Tres Parts els bruguerencs que prenien part a l’aplec de Vidabona.

Els romeus de l’aplec de la Mare de Déu de les Esposes o Espases cantaven els goigs d’una manera molt especial i singular que semblava com si ballessin o juguessin. S’agrupaven de tres en tres i per sexes, s’agafaven pel coll i pausadament, seguint el ritme de la tonada, entraven de manera solemnial dins de l’ermita, uns darrera dels altres. En arribar davant de l’altar feien un acatament amb gran reverència i es decantaven un grup per la dreta i altre vers l’esquerra i se’n tornaven per deixar el lloc al grup que seguia. En arribar les colles a l’entrada de la capella tornaven a afegir-se a la cua dels grups, per acatar novament la imatge quan els toqués el torn. Aquesta mena de dansa durava tot el cant dels goigs i és una de les poques restes de goigs ballats que ha arribat fins a la generació dels nostres pares.

Havien estat típics d’aplecs i de fontades uns balls o jocs fets a base de cançons descriptives que marcaven l’argument del curs de la coreografia; es distingien per anar augmentant el nombre dels ballaires, que començava només per un i se n’hi afegien molts; i al contrari, per anar-lo disminuint quan havien començat molts alhora. La majoria d’aquests balls s’han perdut a casa nostra i només en resta la cançó com una de tantes, generalment del repertori infantil; en d’altres pobles europeus se’n conserven encara amb llur caràcter de danses, especialment en les regions d’altes muntanyes, i n’hi ha que encara els ballen el jovent i la mainada gran de diverses valls de la carena pirinenca; també fou en aquesta regió on darrerament van conservar-se a casa nostra amb llur caràcter de ball i són així mateix encara la mainada i la gent jove les que els juguen i els canten per la terra plana.

Alguns ballets d’aquests prenen per protagonista una donzella que se situa enmig de la rodona, a l’entorn de la qual gira tota la cançó, que sembla que participi una mica de les gràcies i galanteries de les reinetes de maig i alhora sembla evocar cerimònies, festes i galindaines jovenívoles encaminades al desvetllament de les amoretes i a les alegries del festeig. Ja vam parlar d’aquesta mena de ballets en tractar de les Carnestoltes i ens vam referir concretament al ball dels mocadorets o de les amoretes (pàg. 338, volum II), al de la Bella Miralda (pàg. 337, volum II), al del Peu polidor (pàg. 338, volum II) i al de la Clavellineta (pàg. 336), ballets que també es fan pels aplecs i fontades tan propis del cicle que ara ens ocupa, a més d’altres que es fan ara i que no sabem que es ballessin per les Carnestoltes.

Les protagonistes dels ballets de què parlem anaven totes guarnides de flors i de fullatge cosit damunt de gipó i faldilles i entre el cabell; a voltes es cenyien amb una mena de corona de verdor. També lluïen flors les altres balladores del conjunt, però mai no tant com la protagonista, que solia ésser qualificada de Marieta o Margarideta, fos quin fos el seu nom i encara que no se l’anomenés així en la cantarella. A muntanya hom anomena les margaridoies flors i floretes de maig, i entre la diversitat de noms que hom els dóna en castellà figura el de maya. Entre les protagonistes de les cançonetes emprades per a aquests tipus de ballets hi ha la de la Margarideta que no es volia llevar de matí i la de la Margarideta Margaridó del peu polidor. Arreu d’Europa és popular el ball rodó de nou de la Marguerette, en el qual a cada represa de la cançó surt una balladora de la rodona i que, segons el senyor Milà i Fontanals, ve a figurar una dama Margarida, tradicionalment famosa, empresonada dins de la torre d’un castell que els alliberadors, per tal de salvar-la, van desfent arrencant-ne pedres d’una a una, figurades per les balladores, que ara una, ara l’altra, surten de la dansa fins a desfer del tot la rodona i deixar sola la protagonista, que es pot escapar lliurement. El nom de Margarideta és freqüent en el nostre cançoner, sovint reduït a Guerideta o Derideta i sempre associat a cançons de dansa, la majoria de balls de ribera, de riu i de fadrines rentadores. Així mateix trobem també força aplicat el nom de Caterina i Caterineta.

El tipus de ballets de què parlem són dels que a cada repetició de la cançó s’afegeix a la dansa un nou ballaire o una parella; forma de ball molt estesa en altre temps, de la qual parlem en més detall a la pàgina 473. Els més coneguts i més ballats havien estat els anomenats de la Margarideta i de la Pastoreta. La cançó del primer diu així:

Començaven a ballar la Margarideta i en Pere i unes quantes noies que feien ball rodó entorn de la protagonista. En Pere, quan, seguint la lletra de la cançó, li tocava entrar en escena, es desprenia de la rodona i anava a cercar un altre minyó, que feia el paper de la peça de roba que demanava la Margarideta, i l’afegia a la rodona. La protagonista anava demanant peces i més peces de roba i accessoris de vestir, i la rodona s’anava engrandint fins que, no sabent què demanar més, demanava un promès. Aleshores en Pere l’abraçava com a tal i els dos ballaven sols i es lliuraven a diverses galindaines i magarrufes d’acord amb el grau de franquesa que hi havia entre la parella, que durant tota la resta de la festa solien anar plegats i a tall de promesos. Coneixem versions literàries un xic lliures de sentit que fan pensar si temps enllà en aquest graciós ballet hi havia hagut escenes una mica atrevides. Aquest tipus de ballet havia estat molt dansat per les amagades valls de tota la carena pirinenca. El tema de la cançó és comú a molts cançoners i se’l troba profusament, encara que no pas sempre amb tonades de dansa. També és coneguda a Mallorca, on no sabem, però, que fos ballada.

La cançoneta emprada per al ball rodó de la Pastoreta enumera un seguit de peces de roba de les quals hom fa present a la protagonista i que constitueixen tot el vestit d’una pastorel·la. És així mateix dialogada i cada peça de roba és representada per un nou ballaire o parella que s’afegeix al conjunt. El diàleg alterna entre els nois i les noies que fan la rodona:

Després d’anomenar tantes peces de roba com minyons i fadrines volen entrar en dansa, com a darrera posada hom diu:

I un dels ballaires s’aparella amb la pastoreta i la parella se’n va saltant seguida de Iota la colla de ballaires que els fan cor i companyia. Entre els presents que hom feia a la pastoreta no mancava mai el d’una filosa, que era un dels primers, figurada per un bastonet o branquilló que la protagonista sostenia mentre saltava i ballava sola enmig de la rodona tot fent veure que filava.

Un dels ballets típics dels aplecs fet entre fadrines era el dels Dos donzells, del qual es troben restes per tot el domini de la llengua catalana reduïdes a un joc de nenes que a vegades s’afegeix, a tall de complement, al ballet conegut per l’Embaixada del rei moro. El ballaven les fadrines que anaven als aplecs de Vidabona, de Falgars i de la Nou. Una donzella es posava enmig de la colla; les altres feien ball rodó al seu voltant i, seguint el text de la cançó, es deixaven anar, feien totes un giravolt damunt d’elles mateixes, avançaven unes passes vers la galantejada i li feien un acatament seguit d’un gest que tractava d’imitar l’objecte que simulaven ofrenar-li, retret pel text de la cançó que cantaven:

Anaven seguint fent-li mirall, punteta, parant-li taula, fent-li cascavell, etc. Aquest ballet es troba en diverses valls de la carena pirinenca junt amb d’altres del mateix tipus, ballats al so de cançons diferents formades també per un enfilall de gentileses i galanies fetes a una heroïna situada enmig de la rodona que les rep tot saltant i ballant. Aquest ballet podria ésser la resta d’una representació dedicada a la reina de maig, feta per la seva cort, especialment femenina, que l’honorava amb gràcies i atencions.

La fadrinalla de Setcases que pujava a visitar la Mare de Déu del Catllar feia uns graciosos balls al so de cançons als quals donava una interpretació tota especial molt d’acord amb el tipus de danses de què parlem. Al so d’una variant de la Pepa de Lleida, que tenia una recobla que deia:

feien un ballet en què els ballaires anaven tots adornats amb flors i fullatge, especialment una fadrina qualificada de Pepeta que tractava de personalitzar la protagonista de la cançó i que es posava al mig de la rodona. Aquesta, que, com diem, anava profusament guarnida de flors, accionava i ballotejava tota sola, saltant i ballant de manera més viva i més intensa que el conjunt dels altres ballaires.

La mateixa fadrinalla de Setcases ballava un altre ball, semblant quant al conjunt, per bé que ben diferent de coreografia, anomenat La Gandula i fet al so de la cançó de La Filadora peresosa, que els ballaires graciosament qualificaven de:

Dictat que hom aplica a les fadrines més agradades de ballar i de festejar que de filar, refrany que té una variant molt gràfica i lliure. Els fadrins oferien a les balladores un brotet de moraduix per requerir-les a la dansa, i elles, per indicar que accedien, els corresponien amb un clavell vermell tan gros i gemat com l’havien pogut trobar. Ells es posaven el clavell a la gira de la barretina, i elles amb una agulla s’agafaven el brotet de moraduix damunt del pit. Enmig de la rodona es posaven dues parelles que accionaven soles com la resta del conjunt. Les dues balladores del mig portaven un bastonet llarg i prim a una mà que volia figurar la filosa, i quan les evolucions del ball els ho permetien, feien com si filessin. Aquest ballet també es ballava en ocasió de les filades en colla per les vetlles d’hivern vora la llar, de que parlarem en el volum IV. Diu la cançó:

La invocació a les forces de la natura no sempre anava encaminada a procurar la reproducció dels ramats i la prosperitat de les collites; una bona part devia estar dedicada a l’obtenció de la pròpia salut. L’instint de conservació està arreladíssim en l’home de tots els temps i de totes les latituds; constitueix un principi biològic que la ciència reconeix en tot conjunt cel·lular, àdhuc en els éssers més primaris i morfològicament més elementals. L’afany per l’abundància de bestiar i de fruits no respon a altre objecte, ben mirat, que al sentit humà de la perpetuïtat de l’espècie. Pels nostres avantpassats les malalties no obeïen a un fenomen fisiològic, sinó que les creien produïdes per esperits malèfics, de la simpatia o antipatia dels quals depenia la salut, i cada mal tenia el seu geni. La història de la Medicina ens conta que en la Grècia i la Roma clàssiques el sistema curatiu es trobava reduït a una divinitat i una herba per cada mal, en les quals la gent tenia tanta fe que els metges, gairebé inexistents, estaven en ple descrèdit i no comptaven amb la confiança de ningú.

Els nostres avantpassats pujaven al cim de les muntanyes, tant o més amb el fi de procurar per llur pròpia salut que pel bé de llurs ramats i de llurs camps, i dedicaven llurs cerimònies tant als genis que procuraven llur bé personal com als que afavorien llurs cabals.

Com ja hem dit, els cims i els boscos que els poblen, i que els espessien encara més ahir, són teatre de danses i de jocs fets al so de cantarelles que rarament es produeixen en altres ambients, alguns d’ells de faisó tan especial que amb força probabilitat reconeixen origen màgic cultual i recorden pràctiques i cerimònies religioses.

Els documents més interessants i més populars dins del tipus de danses de què parlem són els balls rodons de nou, molt estesos arreu d’Europa i dels quals en ballen encara un gran nombre a la Gascunya. Comencen nou parelles, i a cada repetició de la cantarella i del ball abandona la dansa una parella o només un ballaire, segons els casos. Aquest tipus de dansa sembla recordar una fórmula màgica de depuració o de selecció, més aviat de caient profilàctic, per efecte de la qual hom elimina o redueix els genis o éssers malvolents que poden dificultar i desbaratar tota acció benèfica. Atesa la seva gran difusió entre la població rural europea, és lícit pensar si, a més d’ésser una pràctica remeiera, havia constituït una oració màgica o una forma ritual prèvia a tota cerimònia important encaminada a allunyar o reduir els genis del mal que poguessin fer-la fracassar i conduent, per tant, a assegurar l’eficàcia i l’èxit del ritu. El número nou té valor màgic especial i figura en gran nombre de pràctiques remeieres i profilàctiques, objecte que amb multa probabilitat tenien aquesta mena de danses. El valor del número nou respon a la creença universal en l’existència de tres mons, regits cada un per un geni o divinitat cabdal amb facultats per a adoptar el règim de cada un dels tres mons. Hom invoca a cada una d’aquestes divinitats tres vegades sota cada un dels tres aspectes que pot prendre, per tal de poder comptar amb la protecció de les tres sota qualsevol dels aspectes que puguin adoptar.

La forma més corrent d’aquest tipus de documents a casa nostra és la del ballet del Rotlletó o Rotlletí, de què ja vam parlar en les pàgines 353 i 132, volum II, en tractar de les Carnestoltes; la seva cançó pren per tema un pomer amb nou pometes. És interessant de tenir en compte que la pomera és l’arbre fruiter europeu per excel·lència i essencialment autòcton, puix que els altres semblen ésser importats. Des de temps que es perden en la pregonesa del passat hom concedeix a la poma virtut remeiera excepcional; en efecte, se l’havia emprada com a aglutinant de nombrosos medicaments que es barrejaven i es pastaven amb poma, fins al punt que els ungüents en general i els remeis destinats a fer-ne untures reben el qualificatiu genèric de pomada.

Si els nostres avantpassats festivaven el geni de la salut en un fruiter, devien ballar i fer llurs cerimònies al voltant de la pomera.

La melodia del Rotllet és un dels aires de dansa més típics i populars a casa nostra i hom la troba aplicada a múltiples cançons i com a tema de diversos ballets. Aquest detall sembla testimoniar una difusió de la mena de documents de què parlem força més gran que la que tenen actualment. La versió que pren per lema el pomer diu així:

A la posada següent diu de vuit una. I així es va reduint el nombre de pomes fins que no en queda cap. Generalment se sol suprimir el quatre perquè és bisíl·lab, mentre que tots els altres són monosíl·labs, i la tonada no encaixa bé. Solien entrar en dansa només vuit parelles; repetien dues vegades el tres i, en referir el cinc, sortien dues parelles o bé anomenaven el quatre forçant la melodia. Havia estat molt emprat un text que prenia per tema els ocells:

A cada represa hom refereix un ocell diferent, sempre en femení, encara que alguna vegada calgui feminitzar un masculí o recórrer al diminutiu perquè ritmi.

Un altre ballet d’aquest ordre pren per argument les peces del vestir. Per terres del Vallespir havien ballat una dansa a base d’una cançó que deia així:

Hom retreu peces de roba fins arribar a nou, i a cada posada surt una parella del ball. Una altra cançó posa en escena un moixó que va perdent parts del seu cos:

A cada repetició hom li fa perdre un membre, i en cantar els va repetint tots en sentit invers. Aquest ballet havia estat molt ballat pels aplecs de les Mares de Déu d’Err, Planés i la Roca, en terres franceses de parla catalana. Hom també prenia flors per motiu del novenari:

Com en l’anterior, a cada posada canvia l’espècie floral a collir.

El ball del Rotlletó sembla ésser la resta d’una cerimònia màgica de caient remeier encaminada a conjurar el mal. Cada personatge que surt del ball és, amb tota probabilitat, el succedani d’un geni malèfic que congriava el mal dins del cos del pacient, el qual es veia obligat a abandonar en conjurar-lo el màgic amb la cançó. El final de la cerimònia coincidia amb el desterrament de tots els mals esperits i, en conseqüència, amb el recobrament de la salut per part del malalt. El Rotlletó, amb tot el seu caràcter de ball eliminatiu i de reducció, encara fou ballat l’any 1927 a l’aplec de Palafolls, i per la mateixa data el ballaven per les festes de Tuixent.

Per quinquagèsima els golluts del Cabrerès, de la Selva, del Gironès, de les Guilleries i de la vall d’Hòstoles anaven a visitar la Mare de Déu del Coll en el seu santuari de Sant Pere d’Osor i amb gran unció ballaven una sardana curta tradicional, que era mirada amb gran respecte pel gran nombre de fidels i pelegrins que feien cap al santuari per demanar a la Mare de Déu que els guardés de golls, de porcellanes i de tot mal de coll i de gorja. Els golluts ballaven amb la màxima reverencia i gravetat, convençuts que complien una missió litúrgica plaent i agradosa a la Mare de Déu, de la qual esperaven protecció i ajut en llur mal. Tothom mirava la sardana dels golls amb profund respecte.

Pel Ripollès, humorísticament, diuen que la Mare de Déu de la Nou guarda de mal napolità. Per Pasqüetes s’hi fa un aplec molt concorregut. Antigament, la fadrinalla masculina feia un ball alegre i un xic lliure, dit del Xarrancó per tal que la Mare de Déu els guardés del mal indicat. Formaven rengles de sis o de vuit, s’encaraven i marcaven un punteig mig saltat, mig eixancarrat, i donaven unes passes fins a restar ben a la vora un rengle de l’altre; aleshores feien un ràpid giravolt, es donaven l’esquena un rengle a l’altre, es ventaven un cop amb el darrera tan fort com podien i tornaven a ballar, avançant cada rengle en direcció oposada. Al final de la tonada es tornaven a girar i seguien ballant fins que es trobaven els dos rengles de cara, que novament es giraven en rodó i altra vegada es copejaven. I anaven repetint aquestes evolucions fins que se’n cansaven.

Els romeus de l’aplec de la Mare de Déu de la Font Santa de Subirats, que té lloc per Pasqüetes, havien ballat la dansa de les garlandes, especial d’aquest aplec i diferent d’altres per l’estil que es ballaven per la rodalia: a Santa Coloma de Cervelló, Sant Sadurní d’Anoia i Alentorn. Les garlandes, semblantment a la dansa, eren també de forma distinta de la comuna. Venien a ésser com un tortell quadrat travessat per una creu de la mateixa pasta i amb un crostonet a cada angle. Les garlandes eren encantades per parts dels pavordes de la Mare de Déu i cedides al més-dient, qui tenia dret a ballar una dansa sol amb la balladora que treia en dansa i amb els companys que convidava al ball. El ball propi i especial fa anys que ha caigut en desuetud, igualment que la forma típica de les garlandes. L’aplec i la dansa encara es fan, però es ballen balls moderns i encanten garlandes i tortells comuns i vulgars; tot amb tot, les balladores encara llueixen la garlanda mentre ballen.

El santuari de la Mare de Déu de la Salut, del terme de Sant Feliu del Llobregat, degué aixecar-se en un vell bosc sagrat, possible santuari i centre remeier de l’home d’ahir, a jutjar per les diverses pràctiques que han perdurat fins als nostres temps, portades a terme moltes d’elles en aquest moment de l’any en què els arbres saben. En temps de pesta el veïnat de Barcelona visitava aquest santuari, i la gent s’abraçava fortament als arbres de la rodalia, amb preferència als més grossos, creguda que si hom tenia certa propensió a la pesta la contagiaria a l’arbre i restaria immunitzat de la malura. Els trencats, pel mes de maig, visitaven aquest santuari i es lliuraven a certes devocions, després de les quals lligaven a un arbre les faixes amb què s’embenaven abans de l’ús de braguers, i tenien per segur que el dany era traspassat a l’arbre, que es salsia i decandia alhora que ells es guarien. Les persones perjudicades de mal de queixal, de gola i de la boca en general, per tal d’enfortir aquesta i allunyar el mal, mossegaven l’escorça d’un pi tan fort com podien, i creien que foragitaven tant més lluny la dolença com més estona i més fort mossegaven l’arbre. També posaven retallons d’ungles entre les escletxes de l’escorça i les tapaven amb terra i fang per tal que no caiguessin, creient que així es guarien i guardaven de mal de dits i de mal de peus. Els qui tenien algun bony o altra nafra se la tocaven suaument amb una agulla que després clavaven a un arbre, com més amunt millor per tal que no fos fàcil emportar-se-la, creguts que encomanaven la nafra a l’arbre i que ells en restaven guarits.

Hi ha una altra família de balls rodons de nou, de sentit invers al dels que hem referit, que en lloc de començar amb un nucli de nou parelles o nou ballaires sols, dels quals a cada posada se’n segrega un, comencen per un o una parella i, a mesura que es va desgranant el fil de la cantarella, s’hi van afegint nous ballaires que tracten de representar els figurants que són al·ludits per la paraula gent unes vegades, animal d’altres, i fins i tot objectes materials inanimats. Aquests documents, com els anteriors, participen de joc i de dansa. Aquestes danses tenen tota la fesomia de cerimònies rituals de passatge i vénen a ésser com uns exàmens de capacitat dels novells iniciats, per dir-ho així, que hom sotmet a una sèrie de dificultats a tall de prova d’aptitud, les quals no sempre eren iguals en nombre, car podien variar entre nou i dotze; així, per exemple, els dotze treballs d’Hèrcules, als quals s’hagué de sotmetre el gegantàs per a provar el seu braó, que va elevar-lo a la immortalitat. I qui sap quina capacitat tractaven de testimoniar els nostres balls rodons, ahir tan persistents en aplecs i fontades, probablement que de més d’un gènere, atesa llur diversitat, i àdhuc llur nombre, avui variable i a l’albir dels cantaires i ballaires que van afegint episodis i personatges a la facècia a mida de llur inventiva.

Hi ha un fet interessant que pol servir de bon indici quant a la valor d’aquesta mena de balls rodons com a cerimònies d’iniciació. Pel Ripollès, la Cerdanya i les altes contrades muntanyenques lleidatanes per a aprendre de ballar se servien del ballet del Rotlletó, que és el tipus més senzill de ball rodó de nou, alhora que el més típic de tot el conjunt dels nostres balls. Era el primer que ballava la mainada a fi d’ensinistrar-se en el ball, és a dir, que fins als nostres temps aquest tipus de ballet ha conservat el seu valor i el seu caràcter de document d’iniciació.

Aquesta espècie etnogràfica no es exclusiva del ball rodó cantat i del joc de fadrinalla; amb més abundor se la troba encara en la rondalla, en la qual pren una extensió superior a la forma cantada i accionada. És prou sabut que, segons els mitòlegs moderns, les rondalles constitueixen les explicacions objectives i plàstiques dels misteris de les religions primitives, presentades de manera planera i tangible per tal de fer-los fàcilment entenedors de les gents que no podien penetrar els secrets del sagrat, reservats només als sacerdots i iniciats. Les rondalles venien a ésser com els sermons que aclarien i explicaven el sentit de les pràctiques religioses que constituïen el ball rodó, el joc i la cançó que servia d’eix per a llur descabdella-ment. Les cançons narratives emprades per a aquest gènere de danses es distingeixen per la repetició, a cada nova posada, de tots els figurants i elements referits anteriorment, per ordre invers al de llur intervenció en la breu narració. Aquesta persistent repetició, que avui esdevé pesada a les nostres orelles perquè no capim tota la valor originària del document, era de gran valor per a l’home que el vivia, puix que per efecte de la repetició constant es multiplicava l’eficàcia encisera i meravellosa que sempre rodejava les pràctiques del ritual primitiu. Aquest gènere de documents, com a dansa, com a joc de mainada o, simplement, com a cançó o com un recitat rondallesc, figuren en la cultura tradicional de tots els pobles civilitzats d’avui amb tanta més abundor con més muntanyosos són, car les romanalles de tot allò que va ésser i que ha perdut eficàcia i valor actual, empès per la ventada del modernisme abassegador que tot ho escampa, fugen de les terres planes i s’arrauleixen a les afraus muntanyenques.

El tipus de cançó més simple d’aquest gènere és la del Mussol, que comença cantant un de sol, al qual es va afegint un cantaire més a cada repetició, generalment fins arribar a una dotzena o a tants com volen prendre part a la gresca. Els cantaires salten a llur albir, sense seguir cap norma, i fan molta gatzara. Aquest ball rodó, malgrat l’aparent poca-solta de la cantarella, es balla en diversos països; els ballaires s’adjudiquen apel·latius diversos, per un regular d’ocells, essent el de cucut el més general. Val a dir que les versions foranes que ens són conegudes canten amb melodies més airoses i harmonioses que la nostra. Diu així la cançó:

I segueixen afegint mussols i repetint cada vegada tots els numerals que formen el conjunt, fins que no en resta cap més que vulgui ballar.

Hi ha jocs d’aquests dansats que prenen per argument l’enumeració d’un seguit d’instruments de música que els entrants de nou representen i que unes vegades simulen sonar només els qui els figuren i d’altres tota la colla en la seva repetida enumeració; imitació que dóna lloc a un moviment ràpid i a un intens accionar del conjunt de ballaires, fins a tal punt que hom se servia d’aquest ball com de joc de penyores. Fa així una de les cançons pròpies d’aquesta mena de variants:

Hi ha versions que barregen instruments amb animalons, i hom tracta d’imitar o de donar fonèticament el so de l’instrument i la veu i el crit dels animals referits. Hi ha cançons d’aquestes dedicades a l’infant Jesús que tenen tot l’aire de les nadales i que la mainada cantava i ballava davant dels pessebres. El primitiu exercici de la música era funció sagrada i patrimoni exclusiu dels sacerdots i dels iniciats. Conèixer el maneig dels diversos instruments i el valor màgic i l’efecte meravellós de llur so forma encara avui entre els pobles joves part important del bagatge de coneixements necessaris per a la iniciació als misteris sagrats. Hi ha versions que prenen per argument les peces del vestit que darrerament els ballaires venien a personificar en afegir-se gradualment a la dansa, però que ben segur en altre temps se les anaven traient conforme les anaven anomenant, semblantment com en el ball carnestoltesc que hem transcrit en la pàgina 53 del volum II. També hi ha variants que retreuen les parts del cos que els ballaires es toquen o posen en acció; d’aquest gènere són el Jan Petit i la Margarideta del peu polidor, dels quals també vam parlar per les Carnestoltes en les pàgines 51 i 338 del volum II. Aquests balls rodons són, potser, els que tenen menys caràcter com a cerimònies rituals de passatge o d’agregació.

Els documents més interessants dins del tipus de què parlem són els ballets a base d’una cançó que pren per tema una dificultat pueril, per a vèncer la qual cal la intervenció d’altri, qui reclama una compensació o pagament que obliga a recórrer a un altre, el qual al seu torn exigeix també un agraïment que depèn d’un tercer, i així per l’estil s’encadenen tot un enfilall d’intervinents, rares vegades humans, en general animals i àdhuc materials i inanimats, fins que a la fi un d’ells, el darrer, cedeix al prec i amb el seu ajut generós fa viable la solució del cas a través de tota la collada d’intervinents. Aquests tipus de documents de literatura oral són més freqüents com a rondalla que com a ballet, joc o cançó, però amb els tres aspectes formen part del fons comú de la cultura popular d’arreu. Aquesta mena de ballets no són exclusius d’aquest moment de l’any; també se’n solien fer per les Carnestoltes; en la pàgina 74 del volum II ja vam parlar de la Cançó de la Mosca i de la Cançó de la Gallina. A més d’aquestes danses, hom ballava en els aplecs el ballet del Camp de Mill, el del Burriquet i el de la Tirotella. La cançó del primer és com segueix:

La cançó de la Tirotella fa així:

Entre els ballets, jocs i cançons del tipus que ens ocupen mereixen especial atenció els que prenien per tema unes noces animals fetes al so de cançons descriptives, tan ingènues com primitives, que retreuen un enfilall de personatges, cada un dels quals aporta el seu esforç per a la bona consecució de l’enllaç. L’argument d’aquestes cançons que prenen personatges animals per protagonistes suggereix la idea dels esdeveniments de caràcter tribal als quals tots els membres del clan aporten llur col·laboració com un acte de bé per al comú i de profit per a la col·lectivitat. Aquest tipus de documents són generals en la literatura popular de diversos pobles i pertanyen al fons comú del patrimoni narratiu de la humanitat. Se’ls troba molt més estesos com a rondalla que com a joc i representació, i sota dos aspectes. La cançó i el ballet plantegen el cas d’unes noces entre dos insectes (que solen ésser el poll i la puça o la formiga) o entre dos ocells; esposalles la realització de les quals presenta dificultats per deficiència d’elements i de mitjans, i per això acudeixen tot un seguit de bestioles que contribueixen a fer viable la unió amb llur aportació generosa. La rondalla, en canvi, presenta les noces realitzades, després de les quals s’ha produït un accident dolorós, sempre dins del pla infantil i pueril del conjunt; per a conjurar-lo manca un element, la consecució del qual requereix la intervenció de tot un rengle de personatges, a voltes humans i més comunament animals i materials. Aquestes representacions no són pas exclusives del maig; se’n feien així mateix per les Carnestoltes; en la pàgina 73 del volum II vam explicar la mascarada del casament de l’oreneta i el pinsà, feta per infants mig disfressats de moixons, que pren per base la cançó del mateix títol que també es balla, juga i canta en els aplecs i forades maials i pasquals, en els quals s’havia ballat igualment la cançó del Poll i la Puça.

A cada nou personatge referit per la cançó s’afegeix un ballaire a la rodona; enmig d’aquesta es destaca la parella dels qui figuren el poll i la puça, els quals salten i ballen a discreció j a llur gust, sovint de manera independent del conjunt, sobretot quan la cançó no era dialogada, sinó tota cantada a cor. En entrar el gat simula voler agafar la rata, la qual tracta de fugir o amagar-se entre la colla, i es produeix un renou i aldarull que marca el final del ballet.

Pel Vallès i pel Pla de Barcelona, un joc típic d’aplec havia estat el del rellotge, jugat obligadament per tretze jugadors: dotze d’asseguts a terra i un de tes enmig, el qual feia l’ofici de la busca del rellotge, mentre els altres figuraven ésser les hores. De peus enmig de la rodona i tenint el del centre mig ajagut a llur damunt, els del voltant se’l passaven de l’un a l’altre, fent-lo voltar tan ràpidament com podien, tot cantant cada un, en agafar-lo i passar-lo al company immediat, l’hora que representava. Quan algú no era prou amatent a rebre el qui feia de busca i el deixava caure d’esquena a terra, queia en ban o penyora, i això marcava la fi dels jocs, puix que aquest es ballava el darrer i com a acabament de la gresca. Aquest joc, comú a molts països, segons l’etnografia és la romanalla d’una dansa funerària primitiva i pot constituir un record del culte als morts, del qual es troben d’altres traces entre els costums maials i d’aplec.

Pel Ripollès, quan s’aplegaven moltes noies i pocs fadrins, elles jugaven soles a la sabateta. Es formava una colla de noies amb un sol noi que s’asseia a terra i feia veure, amb una pedra i un bocí de ferro o un bastonet, que esmolava una eina tallant. La qui feia de mare o cap de colla entaulava el següent diàleg:

Li ensenya el peu dret i ell li diu que no és aquella sabata; aleshores li ensenya l’esquerre i ell repeteix que tampoc no és aquella. Ella es posa estesa de braços, tocant un arbre amb una mà. Totes les altres jugadores fan com la qui fa de mare: ensenyen les dues sabates al minyó, que sempre respon negativament, i s’agafen de mans formant una llarga tirallonga. A la darrera jugadora li respon afirmativament i s’alça en actitud de voler-li prendre la sabateta. Ella fuig, passant per entre els ponts que formen els braços de les companyes, i ell l’empaita per recuperar la sabata, passant obligadament per sota dels mateixos ponts que ho ha fet ella. Si aconsegueix atrapar-la, o li ha de donar la sabata, i ell en fa allò que li sembla, o s’ha de deixar besar, baldament sia damunt del cabell o del vestit.

Un altre joc típic d’aplec, igualment propi de noies, era el del marxant de veta. Tota la colla, excepte tres, s’estenien en rengle amb els braços estesos i agafades de mans, simulant ésser una peça de veta. Es presentava una compradora que en demanava tantes canes com jugadores formaven la tira. L’acanaven, i resultava la mida justa de la quantitat demanada. En apamar la veta procuraven fer pessigolles a les qui la formaven, ço que donava lloc a moltes rialles. Ajustat el preu, la compradora se n’anava a cercar els diners a casa seva, i mentrestant la colla s’arronçava de braços i estrenyia el grup. En tornar la compradora trobava que la veta era més curta que la mida tractada, discutia amb la venedora, i acabava anant a cercar el jutge, el qual venia i, com que les de la tira havien tornat a estirar els braços, en apamar la veta hi trobava el compte i arrucava la reclamant. L’escena es complicava, segons la gràcia parladera de les contractants, i la veta s’estirava i arronçava diverses vegades. Acabaven cargolant la veta per emportar-se-la’n a casa. En tractar d’embolicar la veta, que és on radicava la part viva i moguda del joc, es produïa un garbuix i un aiguabarreig igualment com es constata en d’altres jocs, entre ells el de Sant Joan de les Canadelles, que referim en la pàgina 291 del volum II i que dóna a aquest document fesomia semblant a la d’aquell.

Fou costum que els ermitans i administradors dels santuaris donessin aigua, foc i sal a tos els fidels, romeus i d’altra gent que visitaven la imatge, si ho necessitaven. A Mallorca, fins a temps recents, encara donaven llenya, olives i vinagrat.

El costum sembla recordar ritus hospitalaris molt antics.

Pels pobles antics l’arribada del maig representava el retorn al temps de les flors i de la verdor, en que tota la naturalesa s’enjoia i engalana de gaies coloraines i perfums delicats.

El refrany pondera encara aquest sentit:

En canvi, hom creu, des de temps molt reculats, que els dotze primers dies de maig són rúfols i fredoregen i que desdiuen de la subtilitat i riallera bonança pròpia d’aquest mes.

Els pobles antics creien que en arribar el maig els genis del fred s’enfurien perquè finia llur regnat, motiu pel qual durant aquests dotze primers dies es lliuraven a fer tant de mal com els permetien llurs forces. Hom creia que engendraven dos animals ferotges: un llop cerval terrible i un serpent esgarrifós que es feien amos del bosc per tal de guardar-lo i vigilar-lo, i per això resultava perillós de transitar-hi. Els primers dotze dies eren, per tant, d’hivern i la veritable primavera no començava fins al dia tretzè.

En termes generals hom té tot aquest mes per fredorenc. La parèmia se’n fa a bastament ressò; vegeu-ne una mostra:

El maig és el mes de les festes per excel·lència.

Fou costum d’estrenar els vestits de primavera o d’estiu el dia primer de maig. Era preferit el color verd, com si hom volgués associar-se a l’esclat de la natura. En canvi, resultava excepcional dur robes verdes en temps hivernals i de fredor.

Pel maig era el temps propi dels concursos ocellistes, que tanta importància havien assolit a mitjan segle passat i que tant de tipisme havien tingut. No es feien en dia fix; la data variava segons les poblacions i les localitats. Els nuclis ocellistes més importants els feien dins d’aquest mes i sempre en dies festius diferents per tal que hi poguessin concórrer ocellistes d’arreu. L’ensinistrament dels ocells en el cant és relativament modern i no sabem que es practiqui fora de casa nostra. Sembla que va iniciar-se a Barcelona molt a la primeria del segle passat. Els ocellistes es reunien tots els diumenges al matí a la claustra del convent de Santa Caterina, al voltant del brocal del pou, que els feia com de centre; allí exposaven les gàbies dels moixonets que sotmetien a crítica i a debat, i s’arreceraven els mestres d’ocells quan desitjaven parlar. Era centre de compravenda d’ocells i d’intercanvis. D’aquesta borsa i mercat d’ocells va originar-se la fira que encara té lloc a la Rambla. En iniciar-se l’afició vers els ocells i llurs cants, els argenters i els oficis auxiliars de l’art de l’argenteria foren els que donaren un contingent més nombrós d’adeptes i conreadors; tant és així que els balcons i els terrats del barri de l’Argenteria estaven poblats per una gran diversitat d’ocells engabiats que amb llurs cants feien la delícia del veïnat i dels vianants. La cançó de l’anada a Collserola hi fa al·lusió.

Els ocellistes barcelonins aviat van fer adeptes, especialment entre les poblacions del pla i les ciutats importants, on aviat es van formar nuclis que competiren amb la urbs i organitzaren exposicions o concursos de cants d’ocells que eren molt concorreguts. Van distingir-se els nuclis de Sant Andreu de Palomar, Sabadell, Terrassa, Manresa, Vic, Sant Julià de Vilatorta i Berga, entre d’altres.

Els concursos revestien molt de tipisme. Es feien a ple aire, enmig d’una plaça que guarnien bé d’arbres, brancatge i verdor per tal que semblés un bosc i els ocellets s’hi trobessin com en llur element. A voltes l’enramada s’estenia pels carrers immediats i per les vies principals de la població. El més entès de cada població, que gairebé sempre solia ésser el qui tenia els ocells més bons cantadors, era qualificat de rei dels ocells, i d’entre tots el qui en sabia més era elevat a emperador. Tota la reialesa ocellística constituïa el jurat dels concursos. La festa solia començar per una cercavila o passada, al so d’una tonada tradicional, que anava des del punt d’arribada dels concursants forasters fins a la plaça on tenia lloc l’exposició, després de voltar pels carrers més importants. Concorrien a la passada tots els concursants proveïts de llurs gabietes; els reis i l’emperador anaven amb llurs corones. Els concursants solien lluir les medalles que tenien guanyades com a ocellistes. Cada rei anava seguit de la seva noblesa ocellista, formada pels seus adeptes i pels del seu poble, que li feien cor en les deliberacions. Les reials jerarquies es reunien al voltant d’una taula de dalt d’un cadafal obert als quatre vents, on eren presentats els ocells, agrupats per espècies. El qui feia de president solia engegar un discurs tradicional, al qual afegia algun estirabot ocasional o de circumstàncies del concurs. Eu aquest parlament pintoresc es retreia la pintura fonètica del cant d’alguns ocells i la terminologia tècnica dels refilets, passades i «floritures» del parlar dels moixons. Els concursos es feien sempre al matí i acabaven a l’hora de dinar. En havent dinat s’aplegaven els ocellistes en un cafè i s’entaulaven les grans discussions i enraonaments sobre l’art del cant dels ocells i, sobretot, s’efectuaven les grans transaccions i canvis. Un ocell ben cantador havia estat molt estimat; es conta el cas pintoresc de canviar un moixó per un porc dels més grossos a punt de matar.

En iniciar-se els certàmens ocellistes fou opinió que dels premis n’havien de fruir els ocells, que eren els qui els guanyaven i no llurs amos, i els distingien amb corones d’or o d’argent figurades per diminuts anellets que els eren aplicats a les potetes a tall de braçalet. La distinció es feia enutjosa per als gentils honorats, fins al punt que llurs mestres cregueren convenient donar una altra fesomia al testimoni material de l’honor i foren adoptades les medalles. Un any, per desacord local, els ocellistes de Vilatorta no van poder reunir els cabals suficients per a comprar medalles. Davant del conflicte acudiren als mestres terrissers que tant abunden en aquella població i els demanaren ajut. Els ollers es van oferir a fer unes olles especials pròpies per al cas (diferents del tipus comú de les olles) que van ésser ofertes com a premi. La novetat fou ben acollida pels elements ocellistes, que comunament són gents humils, i una prova demostrativa que els plagué és que en d’altres concursos foren oferts estris de terrissa com a premi.

Com a anunci i convit dels certàmens ocellistes solien publicar-se uns programes en vers, tan pintorescos i graciosos com ingenus i puerils, estampats a tall de full volander de literatura de fil i canya que no deixen de constituir documents interessants dins d’aquest aspecte del costumari vuitcentista.

Els flabiolaires del Lluçanès i del Ripollès, pastors i pagesos, folraven llurs flabiols amb pell de serp sense que en sabessin el motiu i sense altra raó que la d’haver-ho vist fer sempre així. Buscaven amb interès les pells de què la serp es despulla per tal de poder vestir els flabiols. Cada any la mudaven precisament en finir el mes passat, a fi de poder estrenar el vestit del flabiol per a les tocades del plantament de l’arbre i per a les balles del seu voltant. Els era molt desplaent de no poder fer-ho així.

Com diem en la pàgina 490, hom creu que durant aquest mes les serps deixen el verí i són inofensives; possiblement que és per efecte d’aquesta creença que hom folra els flabiols de pell de serp precisament pel maig. Com hem dit, els músics que amb llur so menen la dansa són els succedanis de vells sacerdots o bruixots que amb llur art i coneixement dels misteris sagrats dirigien i^menaven els fidels i el poble en les cerimònies rituals, una bona part de les quals era feta al so de la música i a ritme de la dansa. El flabiol i els instruments músics en general tingueren sentit sagrat i, per tant, mític i màgic alhora. La pell de serp és tinguda generalment com a portadora de ventura i com a esquivadora de mal donat i embruixaments. La mateixa acció devia exercir damunt del flabiol per tal que no perdés gens de la sentor sagrada que degué tenir temps enllà; i, amb aquest mateix intent, hom deu pintar els flabiols de vermell, car és un color tan ingrat i desafecte als esperits malignes que fugen d’ell en veure’l. La fusta típica per a fer flabiols és la de boix, de tonalitat clara; però els pastors i les gents de muntanya solen pintar-los de vermell sense saber per què i empesos només per la rutina, semblantment com hi pinten els collars del bestiar de llana, els esclops i d’altre utillatge de fusta de manufactura pastoral.

Els pastors i gents de muntanya, els quals es feien ells mateixos els instruments, creien que la fusta tallada per aquest temps donava més sonoritat, i deien que:

Per a fer flabiols, primes, gralles i instruments de buf en general empren el sanguinyol; per a violins i instruments de caixa, la noguera, i per a altra mena d’instruments en els quals entri la fusta, com panderos, tabals, castanyoles, etc., el boix.

També era ara que guarnien les cornamuses o sacs de gemecs, els panderos i d’altres instruments que calia muntar. Així mateix pel maig s’estrenaven les fundes i bosses per a guardar-los, que havien d’ésser obligadament verdes i de llana. Dels molts noms populars donats a la cornamusa cal citar els de coixinera verda, criatura verda i noia verda, sempre amb referència a la bossa que cobria el bot.

La persistència del verd en l’estoig dels instruments no és pas arbitrària, com tampoc no ho és el mudar-los la funda o bossa precisament pel maig. Els primers instruments eren objectes màgics i llur so, en mans de bruixots i sacerdots, tenia deix d’encantament i regulava i metrificava el ball ritual que precisaven el curs i el descabdellament de les cerimònies de la litúrgia primitiva. El verd és el color de les fulles en plena vitalitat, i, quan els arbres estan en saba, representa joventut i força vital, que hom havia de desitjar per als instruments perquè llur so resultés prou vibrant i viu, a fi que les danses que menava tinguessin el màxim valor d’encís i meravella i produïssin tot l’efecte que hom n’esperava.

Hom creu, com ja hem dit, que en aquest temps les serps deixen el verí damunt d’una pedra i, per tant, poden agafar-se impunement. En canvi, és perillós de tocar pedres del bosc i del camp perquè hom corre el risc d’enverinar-se si té la mala ventura de tocar-ne alguna de contaminada de verí. Les pedres enverinades es poden reconèixer per un piquet menut de color fosc i de to variable, segons la mena de serp que l’ha escollida per a deixar-hi el verí; passada aquesta mesada cada serp cerca la seva pedra i recull el tòxic. Hom ha d’anar molt en compte a destruir o amagar cap pedra de verí, car la serp a qui pertany no la perd de vista i, si se n’adona, ataca el qui la hi pren i el mata.

Les serps per a beure deixen el verí damunt d’una pedra per por que no els caigui a l’aigua i el perdin. Si hom és llest a prendre la pedra sense que la serp se n’adoni, la bèstia resta desarmada; hom la pot agafar i tocar al seu pler sense cap perill. Cal, però, anar molt en compte, car si se n’adona s’abraona al qui la hi volia robar, se li embolica pel cos, el constreny i l’esclafa com si fos un ou. Quan arriba el juny el verí se’ls arrapa fort i poden beure sense perill que els caigui i l’aigua se l’emporti. Llavors, durant tres mesos, tocar serps i escurçons és molt perillós, però pel setembre el verí se’ls afluixa de nou.

Aquest mes és quan les serps tenen més virtut remeiera i és el moment més bo per a fer oli de serp. Hi ha qui és molt hàbil per a agafar-ne. Vers aquest temps surten a cercar-ne pels verals on solen encauar-se i amb un bastó furguen per terra per tal de desencauar-les; quan surten canten una cançó perquè es deturin; hi ha qui també se’n serveix en sentit contrari, o sia per fer-les fugir. Les agafen pel cap, els bufen la cara i les sotraguen amb un gest ràpid, com si fessin espetegar un fuet, i les parteixen en tres o quatre trossos. Les recullen i de calent en calent les posen dins d’una ampolla d’oli, que deixen quaranta dies a sol i serena fora la finestra. Per la Terra Alta i per d’altres contrades muntanyenques, abans, vers aquest temps, hom podia veure moltes ampolles d’oli a assolellar per les finestres.

Aquest és el moment millor de l’any per a fer càntirs i vaixella de terrissa en general, puix que, no essent les serps verinoses, no hi ha perill que la terra pugui ésser contaminada per elles i, per tant, no pot estar emmetzinada. Antigament, la terrissa feta pel maig la feien pagar molt més cara que l’altra. L’anomenaven vaixella de rei perquè era Púnica de què se servien els reis i els grans magnats, car així estaven segurs de no morir emmetzinats.

Hom creu que pel mes de maig la terra i el foc es casen i que fan més bona lliga que en tota la resta de l’any; en conseqüència, s’admet que és el més bo per a coure terra. El refrany ens diu d’aquesta creença:

Els rajolers i els terrissers durant tot aquest mes treballaven a la desesperada per tal de poder produir com més obra millor, creguts que assolia una qualitat i una resistència molt superiors a les d’ordinari. Aprenents, mitjos fadrins i gent malfeinera i esguerrada d’ofici, pel maig treballaven tant com podien com ho diu el proverbi:

Fins per Santa Creu, però, no encenien els forns ni començaven les cuites, car hom creia que el fer-ho així portava sort per a la feina i assegurava el no esguerrar cap cuita en tot el mes.

Per efecte de la força vivificadora que hom creu que durant aquest temps anima tota la natura, la parèmia ens diu que:

Pel maig totes les herbes tenen virtut.

I d’ací que hom el consideri el millor moment de l’any per a l’elaboració de remeis i xarops vegetals que augmenten notablement llur valor ordinari pel sol fet d’ésser preparats pel maig.

Hom creu que aquest és el millor moment de l’any per a escurar els pous, les cisternes, les basses, les fonts, les sínies i, en general, totes les construccions per on passa aigua o se n’hi diposita. Perquè l’aigua no s’escurci ni es corqui o ompli de cucs hom ha d’efectuar els treballs d’escurament precisament en lluna vella.

La higiene popular recomana que durant els mesos que no porten erre (maig, juny, juliol i agost) no es reculli aigua a les cisternes perquè, els ocells, a causa de llur gran nombre, embruten les teulades i, per tant, l’aigua que aniria a la cisterna no seria prou neta.

El maig és el moment de l’any més bo per a començar negocis i planejar empreses, puix que és propici en aquest sentit i per això els afers esdevenen pròspers i fructífers amb gran facilitat.

Un precepte d’higiene popular recomana:

El maig és dolent per a les malalties; és quan s’agafen els mals dolents que duren anys i fan de mal curar:

En canvi, trobem una parèmia de sentit oposat a les precedents que ens diu tot el contrari:

Hom creu que els qui neixen durant aquest mes gaudeixen de bellesa excepcional i que tenen a la barba el clotet de la formosor.

Dels nats pel maig en canta la cançó de la planeta:

La ciència popular s’ha adonat que durant aquest temps la constel·lació d’Orió no es fa visible i, referint-se a les Plèiades, fa dir a la parèmia:

La gaia alegria de la natura pròpia d’aquest temps contrasta algunes vegades amb la penúria alimentària, car és sabut que, si l’any anterior la collita no ha estat prou abundant, en arribar el maig els queviures i sobretot el pa escassegen. Temps enllà aquest cas es devia donar probablement amb més freqüència que ara, puix que la veu popular ens parla amb paüra de les fams de maig i la parèmia és abundosa en aquest sentit: