DIA 12. SANT PANCRAÇ
EN vell català, Barancart o Barancat. Al segle XVI havia gaudit de molta devoció. Posteriorment es va perdre, fins al punt d’arribar-se a esborrar la noció del nom exacte del sant. Dins el segle passat va renovar-se la devoció ; però, perdut el record del nom antic, li fou aplicat el de Pancraç, per influència castellana.
Sant Pancraç o Barancart, del Rosselló, segons una estampa vuit-centista. (Col. de l’autor.)
Segons la tradició, aquest sant era català, nascut a Perpinyà, i de molt jove va venir a Barcelona, on va passar una llarga temporada. La llegenda no explica detalls de la seva estada entre nosaltres ni broda la seva vida amb cap tradició graciosa de bon explicar.
L’any 1848, els teixidors i tot l’art del teixit en general el van adoptar per patró. Com que la indústria del teixit era la més important de la nostra ciutat, feia festa una bona part de la població, fins al punt que hom podia considerar el dia d’avui com de mitja festa. Els teixidors veneraven una imatge del sant, de la parròquia de Santa Maria. Celebraven una funció religiosa molt solemne. En sortir, els teixidors, tot mudats, anaven a passejar per la ciutat i després a fer una fontada. Generalment, anaven a la font d’En Xirot, de la Muntanya Pelada. Després del dinar, es lliuraven a la dansa i a expansions de bullícia i d’alegria. Algunes de les cançons ballables que gaudiren de popularitat ara fa un segle, compostes per Josep Anselm Clavé, foren escrites per a la festa dels teixidors a la font esmentada.
El teixidor, segons la portada d’un sainet de la primera meitat del segle XIX. (Bibl. de l’autor.)
La rodetera, segons la capçalera d’un romanç de la segona meitat del segle XIX. (Col. de l’autor.)
La teixidora, segons la capçalera d’un romanç de la segona meitat del segle XIX. (Col. de l’autor.)
Plegant peça, segons la capçalera d’un ventall de la segona meitat del segle XIX. (Col. de l’autor.)
La forada dels teixidors a la font d’En Xirot, a la Muntanya Pelada, de Barcelona, segons la capçalera d’un romanç de la segona meitat del segle XIX. (Col. de l’autor.)
Per efecte de la crisi que va travessar la nostra indústria a la darreria del segle passat, la festa va decaure i es va perdre.
Hom considera sant Pancraç com a advocat per a la feina: la nostra gent l’invocava quan estava en vaga i desitjava trobar treball. També era reclamat perquè donés la salut necessària per a gaudir de l’energia que cal per a poder treballar. D’ací els refranys de caràcter invocatiu:
Sant Pancraç,
doneu-nos feina
pel nostre braç.
Sant Pancraç,
doneu-nos feina
i salut per a fer-la.
Els comerciants i botiguers vuit-centistes acostumaven tenir una medalla de sant Pancraç en el cabasset del calaix on posaven les monedes de la venda, creguts que cridava diner i afavoria i augmentava el cabal del negoci i de les operacions.
Hom reclamava sant Barancat contra el mal de cap.
D’alguns anys ençà, s’havia iniciat la devoció a una imatge de sant Pancraç de la parròquia del Pi. El dia d’avui celebraven una festa solemne que es veia molt concorreguda. Cap al tard, tenia lloc una processó, que voltava pels carrers immediats al temple.
SANT DOMÈNEC DE LA CALÇADA
L’INVOQUEN els coixos, els manxols, els cecs, el tolits, i en general els esguerrats i contrafets. També és patró de caminants.
Les nostres àvies el tenien per patró de l’aviram i li encomanaven les llocades i el gallinam en general. Hom el representava amb un gall i una gallina al costat.
Trobem els següents refranys referents al dia d’avui:
Sant Pancraç
se n’emporta el darrer glaç.
Si no plou per Sant Pancraç
ni per Sant Urdí,
molt raïm i molt vi.
Si sembres mongetes
per Sant Pancraç,
en menjaràs més
que no en voldràs.