41

TRES DIES DESPRÉS QUE EN GOTANDA enfonsés el Maserati al mar, vaig trucar a la Yuki. Sincerament, no volia parlar amb ningú; però amb ella sí que hi havia de parlar. Era vulnerable i solitària. Una nena. I jo potser era l’única persona al món disposada a escoltar-la. A més, i encara més important, la Yuki era viva. I jo tenia el deure que continués així. Si més no, això és el que em semblava.

La Yuki no era a Hakone. Una Amé grogui es va posar al telèfon i va dir que la Yuki se n’havia anat feia dos dies i que havia tornat a l’apartament d’Akasaka.

Vaig trucar a Akasaka. La Yuki va agafar el telèfon de seguida. Segur que era al costat de l’aparell.

—Et va bé ser lluny de Hakone? —vaig preguntar.

—No ho sé. Però necessitava estar sola. La mare és adulta, oi? Hauria de saber tenir cura de si mateixa. I jo volia pensar en les meves coses. Com ara què fer a partir d’ara. Em penso que ja és hora que comenci a prendre’m seriosament la meva vida.

—Bé, potser sí.

—He vist els diaris. Aquell amic teu s’ha mort, oi?

—Sí, la maledicció del Maserati. Tal com tu em vas advertir.

La Yuki no va contestar. El silenci es va filtrar a través de les línies. Em vaig canviar l’auricular de l’orella dreta a l’esquerra.

—Et ve de gust menjar alguna cosa? —vaig preguntar—. Sé que no has fet res més que menjar porqueries, oi? Jo tampoc no he estat menjant gaire bé. Concedim-nos una mica de teca de més qualitat.

—He quedat a les dues, però si és abans, d’acord.

Em vaig mirar el rellotge. Eren les onze tocades.

—Bé. Vaig a preparar-me. Ens veiem d’aquí a mitja hora —vaig dir.

Em vaig canviar de roba, vaig prendre un glop de suc de taronja, em vaig ficar a la butxaca la cartera i les claus. Surto, vaig pensar. O no? M’havia oblidat d’alguna cosa? Exacte, sempre em marxava del cap. No m’havia recordat d’afaitar-me. Em vaig passar la maquineta per la barba i tot seguit em vaig mirar al mirall. Podria passar, encara, per un paio de vint i pocs anys? Potser sí. Potser no. Però a qui li importava, això? Em vaig tornar a rentar les dents.

A fora feia sol. Arribava l’estiu. Tant de bo ens poguéssim saltar l’estació de les pluges. Amb les ulleres de sol posades, vaig agafar el cotxe fins al pis de la Yuki. Vaig trucar al timbre del portal del seu edifici i la Yuki va baixar de seguida. Duia un vestit de màniga curta i sandàlies, i portava una bossa penjada a l’espatlla.

—Avui vas molt chic —vaig dir.

—T’he dit que he quedat a les dues, oi? —va dir.

—Et queda bé, el vestit. Molt afavoridor, molt adult.

Va somriure, però no va dir res.

Faltava poc per a les dotze, de manera que teníem el restaurant per a nosaltres sols. Ens vam atipar de sopa, pasta, llobarro i amanida. Quan va arribar la marea dels oficinistes, ja havíem acabat.

—On anem? —vaig preguntar.

—Enlloc. Només condueix —va dir.

—Antisocial. Cremar gasolina —vaig replicar, però la Yuki no em va fer cas i va fer veure que no m’havia sentit.

Va posar música. Els Talking Heads, Fear of Music. Quan havia deixat, jo, aquesta cinta a la guantera?

—He decidit contractar una professora particular —va explicar—. És amb qui m’he de veure avui. Vaig dir al pare que volia estudiar, i ell me l’ha trobat. Sembla molt bona persona. És estrany, però veure aquella pel·lícula va fer que volgués aprendre.

—Quina pel·lícula? Amor no correspost?

—Justa la fusta. Sembla de bojos, ja ho sé. Fins i tot em sembla de bojos a mi. Potser que el teu amic fos el professor ha fet que em vingués de gust estudiar. Al principi vaig pensar, apa, i ara!, però m’hi vaig enganxar. Potser tenia talent.

—Sí, tenia talent. Sabia actuar. En el cas de la ficció. No pas de la realitat, no sé si m’entens.

—Em penso que sí.

—L’hauries d’haver vist fent de dentista. Em va dir que allò sí que era actuar… De totes maneres, voler fer alguna cosa és un bon senyal. No pots viure sense fer res. Em sembla que a en Gotanda li hauria agradat sentir-ho.

—El vas veure?

—Sí —vaig dir—. El vaig veure i vam parlar. Vam xerrar molta estona. Una xerrada molt sincera. I llavors va morir, tal com ho sents. Estava parlant amb mi i després es va precipitar amb el Maserati dins la badia.

—Per culpa meva?

—No, no pas per culpa teva. —Vaig remenar el cap lentament—. No és culpa teva. No és culpa de ningú. La gent té les seves raons per morir. Potser sembla molt simple, però no ho és mai. És com una arrel. El que es veu per sobre del terra només n’és una petita part. Però si et poses a estirar, no para de sortir més i més. La ment humana cria arrels molt avall. Només l’individu en si en sap la raó concreta, i potser ni tan sols això.

Havia estat esperant una excusa. Feia temps que esperava davant de la porta amb la mà al pom.

No, no era culpa de ningú, al cap i a la fi.

—Tot i així, sé que m’odies per tot plegat —va dir la Yuki.

—No t’odio.

—Potser no m’odies ara, però ho faràs més endavant.

—Ni ara ni més endavant. Jo no odio la gent així com així.

—Bé, potser no odies, però alguna cosa desapareixerà —va mussitar, mig per a si mateixa—. Ho sé i prou.

La vaig mirar de reüll.

—Que estrany. En Gotanda va dir el mateix.

—De debò?

—Sí. Va dir que tenia la sensació que les coses desapareixien. No sé a quina mena de coses es referia. Però siguin quines siguin, arribarà un moment que ja no hi seran. Ens movem sense parar i, per tant, no es pot evitar que les coses desapareguin quan això passa. Marxen quan els arriba el moment de desaparèixer. I no ho fan fins que no els arriba el moment. Com aquest vestit que portes. D’aquí a un parell d’anys no t’anirà bé i, fins i tot, potser pensaràs que els Talking Heads són una antigalla. Fins i tot pot ser que no vulguis sortir a passejar en cotxe amb mi. És inevitable. Com se sol dir, cal seguir el corrent. No resistir-s’hi.

—Sempre em cauràs bé. Això no té res a veure amb el temps.

—Em fa feliç sentir-ho, i espero que sigui de debò —vaig contestar—. Però per ser sincers, Yuki, tu no saps gairebé res del temps. Val més no prendre gaires decisions, ara. La gent canvia tant que no t’ho pots ni imaginar.

Va quedar en silenci. La cinta va passar tota sola a la cara B.

L’estiu. Miressis on miressis, la ciutat tenia aspecte estival. La policia, els estudiants d’institut i els conductors d’autobús anaven tots amb màniga curta. Fins i tot hi havia dones que duien tirants. I si et paraves a pensar, no feia pas tant que havia nevat.

—De debò que no m’odies?

—És clar que no —vaig dir—. En aquest món incert, és l’única cosa de què estic segur.

—Completament?

—Completament al dos mil cinc-cents per cent.

Va somriure.

—Això és el que volia sentir. —I llavors va preguntar—: En Gotanda et queia bé, oi?

—Em queia bé, sí —vaig respondre. De sobte se’m va entretallar la veu. Vaig notar que em venien llàgrimes als ulls. Amb prou feines vaig aconseguir contenir-les, i vaig fer un sospir profund—. Cada vegada que ens vèiem em queia millor. I això no sol passar gaire sovint, sobretot a la meva edat.

—Va matar aquella dona?

Vaig escrutar un instant el paisatge urbà de la primeria d’estiu.

—Qui sap? Potser sí o potser no.

Havia estat esperant una excusa.

La Yuki es va repenjar sobre la finestra i va mirar a fora, escoltant els Talking Heads. Semblava una mica més madura que quan ens havíem conegut, tan sols dos mesos i mig enrere.

—Què penses fer, ara? —va preguntar la Yuki.

—Sí, què penso fer? —vaig repetir—. No ho he decidit. Em sembla que he de tornar a Sapporo. Demà o demà passat. Allà hi ha un munt de caps per lligar.

La Yumiyoshi. L’Home Ovella. L’hotel Dolphin. Un lloc que formava part de mi. On algú plorava per mi. Havia de tornar per tancar el cercle.

Em vaig oferir per portar la Yuki amb cotxe on hagués d’anar.

—Em pots ben creure, avui estic lliure.

Va somriure.

—Gràcies, però no. Queda força lluny; el tren serà més ràpid.

—T’he sentit dir gràcies? —vaig deixar anar mentre em treia les ulleres de sol.

—Et sap greu o què?

—No.

Érem a l’estació Yoyogi-Hachiman, on ella havia d’agafar la línia d’Odakyu. La Yuki em va mirar durant deu o quinze segons. Cap expressió identificable a la cara, només un canvi gradual a la lluminositat dels ulls, a la forma de la boca. Tot i que molt lleument, els llavis es van tornar tibants; la mirada, vigorosa i fresca. Com un raig de sol d’estiu reflectint-se a l’aigua.

Va clavar un cop de porta i se’n va anar a pas lleuger sense mirar enrere. Vaig observar la seva figura desapareixent, cada vegada més menuda, entre la gent. I quan va haver desaparegut del meu camp de visió, em vaig sentir molt sol, com si s’acabés de trencar una relació amorosa.

Vaig tornar amb el cotxe d’Omotesando a Aoyama per fer la compra a Kinokuniya, però el pàrquing estava ple. Ei, ara que hi penso, no me n’anava a Sapporo demà o demà passat? Així doncs, vaig conduir una estona més i després vaig tornar a casa. Al meu pis buit. On em vaig desplomar damunt del llit i em vaig quedar mirant el sostre.

Això té un nom, vaig pensar. Pèrdua. Aflicció. Unes paraules no gaire agradables.

Cuc-cuc!

Se sentia ressonar en la buidor de casa meva.