5

NO EM PODIA PAS QUEDAR mirant la façana amb la boca oberta tota la vida. Fos el que fos l’edifici, l’adreça era la correcta, i el nom també… més o menys. I, a més, havia fet una reserva, no? Doncs l’únic que havia de fer era entrar.

Vaig pujar el suau pendent de l’entrada i vaig empènyer la porta giratòria de bronze brillant. El vestíbul era prou gran per encabir-hi un gimnàs, amb un sostre que feia almenys dos pisos d’altura. La paret de la façana era tota de vidre i deixava entrar una cascada brillant de llum del sol. Hi havia tot un conjunt de luxosos sofàs de disseny escampats per l’ampli espai, entremig dels quals havien col·locat arbres ornamentals. Un munt. Tota la decoració se centrava en un quadre a l’oli —de la mida de tres tatamis— d’alguna zona pantanosa de Hokkaido. No era res excepcional artísticament parlant, però impressionava, encara que només fos per les dimensions. Al fons del vestíbul una elegant cafeteria cridava l’atenció. Era el típic lloc on demanes un entrepà i et porten quatre exquisideses farcides de paté ordenades com si fossin targetes de visita en una safata de plata amb un acompanyament de patates rosses i cogombrets. I si hi afegeixes una tassa de cafè, et gastes el mateix que el que et costaria un dinar per a una família de quatre persones.

El vestíbul estava ple de gent. Semblava que se celebrava algun esdeveniment. Hi havia un grup d’homes de mitjana edat, ben vestits, asseguts als sofàs, assentint i somrient amb magnanimitat. Les mandíbules cap enfora, les cames creuades, tots idèntics. Es tractava d’una organització professional? Metges, o professors d’universitat? Al seu voltant —potser formant part de la mateixa reunió— hi havia un grup de dones xiuxiuejant vestides d’etiqueta, algunes amb quimono, d’altres amb vestits llargs fins als peus. També hi havia alguns occidentals, per no parlar dels típics representants amb vestits foscos, corbates inofensives i l’inseparable maletí a la mà.

En resum, que el negoci estava en auge a l’hotel Dolphin.

Simplement ens trobàvem en un hotel fundat amb una inversió adequada de capital que ara gaudia d’una rendibilitat adequada. Però com carai havia passat, això? Bé, podia suposar-ho, és clar. Una vegada vaig fer un butlletí comercial per a una cadena hotelera, i en coneixia tot el procés. Abans de construir un hotel d’aquestes dimensions, primer de tot algú fa un pressupost detallat de cadascun dels aspectes de l’empresa, després es contracten uns consultors que introdueixen tota la informació als seus ordinadors per fer un estudi de simulació complet. Es té en compte absolutament tot, des del preu global fins al volum de paper de vàter que s’usarà. Després es contracten uns quants estudiants perquè vagin per la ciutat —en aquest cas, Sapporo— a fer un estudi de mercat. Aturen homes i dones joves pel carrer i els demanen a quants casaments tenen previst anar cada any. S’assoleix una idea global. No es deixa res sense investigar. Tot plegat en un esforç per reduir el risc empresarial.

De manera que l’equip de treball de l’Hôtel Dauphin havia fet un gran esforç durant molts mesos per elaborar un projecte tan meticulós com fos possible. Van comprar la propietat, van reunir el personal i van contractar els espais publicitaris. Disposats a invertir-hi els diners necessaris —i estaven convençuts que els recuperarien—, no tancarien pas mai l’aixeta. Es tractava d’un gran negoci de primer ordre.

Ara, les úniques empreses que es podien embarcar en un negoci d’aquestes dimensions eren els grans conglomerats. Perquè fins i tot després de reduir els riscos, és molt probable que hi hagi un factor d’incertesa ocult en alguna banda que només un peix gros és capaç d’absorbir.

Si he de ser sincer, aquest nou Dolphin no era el meu tipus d’hotel.

O com a mínim, en circumstàncies normals, si hagués de triar un lloc per estar-m’hi, no en triaria un amb aquest aspecte. Els preus són massa alts; està massa farcit, hi ha massa ornaments. Però aquesta vegada la sort estava tirada.

Vaig anar al taulell de recepció, vaig dir el meu nom i la noia amb la jaqueta de tres tons de blau clar em va fer un somriure d’anunci de pasta de dents per donar-me la benvinguda. La formació en aquest tipus de somriure segur que formava part de la inversió de capital. Amb les seves bruses de color blanc immaculat i els seus pentinats impecables, les recepcionistes donaven una imatge perfecta. De les tres que hi havia, una duia ulleres, que per descomptat li quedaven fantàstiques. Quan se’m va acostar, vaig notar una fiblada d’alleujament. D’entrada, era la més bonica i la més simpàtica. Hi havia alguna cosa en la seva expressió que em va fer reaccionar, com si fos l’encarnació de l’esperit de l’hotel. Per un moment em vaig pensar que trauria una vareta màgica, com en una pel·lícula de Disney, i en faria sortir remolins de pols brillant.

Però en lloc d’una vareta màgica va utilitzar un ordinador, va escriure àgilment el meu nom i el número de la targeta de crèdit i després va verificar les dades a la pantalla. Després em va donar la targeta-clau, habitació número 1523. Vaig somriure quan em va oferir el fullet de propaganda de l’hotel. Quan va obrir, l’hotel?, vaig preguntar. L’octubre passat, va respondre ella, gairebé com un acte reflex. Ara feia cinc mesos que estava en funcionament.

—Escolti —vaig començar, posant el meu somriure professional—, em sembla que hi havia un petit hotel amb un nom similar en aquest lloc fa uns quants anys. Sap què se’n va fer, per casualitat?

Una lleugera alteració va ennuvolar el seu somriure. Li van aparèixer unes petites ondulacions a la cara, com si haguessin llançat una ampolla de cervesa en una font sagrada. Quan les ondulacions es van esvair, el seu somriure ja no era tan radiant com el d’abans. Vaig observar aquells canvis amb un gran interès. Que potser ara apareixeria el follet de la font per preguntar-me si la cosa que hi havia llançat tenia un tap de rosca daurat o platejat?

—Sí, bé —va dir amb to evasiu, tocant-se amb el dit índex el pont de les ulleres—. Això era abans que nosaltres obríssim les portes, de manera que no sabria…

Va callar de cop. Vaig esperar que continués, però no ho va fer.

—Em sap molt de greu —va dir.

—Ah —vaig fer. Van passar uns segons. Vaig trobar que em queia bé. Em van venir ganes de tocar-me el pont de les meves ulleres també, però llàstima que jo no en duia—. Bé, doncs, hi ha algú altre a qui l’hi pugui preguntar?

Va contenir la respiració un segon, mentre ho pensava. El somriure va desaparèixer. És extraordinàriament difícil aguantar-se la respiració i continuar somrient. I si no em creus, prova-ho.

—Em sap molt de greu —va tornar a dir—, però li faria res esperar-se un momentet? —Després va desaparèixer per una porta. Al cap de trenta segons va tornar amb un home d’uns quaranta anys amb un vestit negre. Un autèntic hoteler per l’aspecte que tenia. N’havia conegut bastants amb la meva feina per saber-ho. Són una espècie sospitosa, amb vint-i-cinc somriures disponibles per a cada tipus de circumstància. Des de la ganyota freda i cordial de desinterès fins al somriure mesurat de satisfacció. Gestionen tot l’arsenal per números, com els clubs de golf amb els cops.

—Que el puc ajudar en res, senyor? —va dir, enviant-me un somriure de gamma mitjana mentre feia una educada inclinació amb el cap. Quan va veure la meva vestimenta, però, el seu somriure va baixar ràpidament tres punts. Duia la meva jaqueta folrada de pell amb una xapa de Keith Haring plantada al pit, una gorra de pell amb un motiu del Cos Alpí de l’Exèrcit Austríac, uns pantalons toscos d’excursionista plens de butxaques i unes botes de sola recautxutada per a la neu. Tot eren peces de vestir bones i pràctiques, però una mica inadequades per a aquell vestíbul d’hotel. No era pas culpa meva, simplement era una diferència en l’estil de vida.

—Tenia una pregunta referent al nostre hotel, oi? —va dir, amb un to correcte.

Vaig posar les dues mans sobre el taulell i vaig repetir la meva pregunta.

L’home va fer una ullada al meu rellotge de Mickey Mouse amb la mateixa inquietud clínica que un veterinari podria mostrar per la pota torçada d’un gat.

—Li puc preguntar —va dir, recuperant la serenitat per parlar— per què demana informació sobre l’hotel anterior? Si no li sap greu que l’hi pregunti, és clar.

L’hi vaig explicar de la manera més simple que vaig poder: feia anys m’havia hostatjat a l’hotel Dolphin i en vaig conèixer el propietari; ara, al cap d’uns anys, vinc aquí i tot està completament canviat. Cosa que em fa preguntar: què li ha passat al paio d’abans?

L’home va assentir amb indecisió.

—Amb tota franquesa, no en tinc els detalls del tot clars —escollia les paraules amb cautela—. No obstant això, el que sé de la història d’aquest hotel és que la nostra empresa va comprar la propietat on abans hi havia hagut l’hotel Dolphin i va aixecar en aquell solar el que ara tenim al davant. Com pot veure, es va mantenir el nom a tots els efectes, però li puc assegurar que la direcció és del tot diferent i no té cap relació en absolut amb el seu predecessor.

—Així, per què n’han conservat el nom?

—M’ha de perdonar, però em temo que no…

—I suposo que no té ni idea d’on podria trobar l’antic propietari, oi?

—Em sap molt de greu, però no, no ho sé —va respondre, tot passant al somriure número 16.

—Hi ha algú altre a qui ho pugui preguntar? Algú que el conegui?

—Ja que insisteix… —va començar l’home, estirant una mica el coll—. Nosaltres som simples treballadors, i per tant tenim un desconeixement estricte dels tripijocs que es van produir aquí abans que s’obrissin les instal·lacions actuals. Per tant, malauradament, si algú com ara vostè desitja saber alguna cosa més específica, realment hi ha ben poca cosa que…

Sens dubte el que deia tenia sentit, però hi havia alguna cosa que em molestava. Alguna cosa artificial, elaborada, tant de les respostes de la noia com del tibat que ara entomava les meves preguntes. No podia assenyalar res en concret, però no em podia empassar aquella història. Després de fer unes quantes entrevistes adquireixes aquest sisè sentit professional. Aquell to de veu d’algú que amaga alguna cosa, aquella expressió astuta d’algú que està mentint. No en tens cap prova. Només un pressentiment que hi ha gat amagat.

I no obstant això, era clar que no trauria res de pressionar-los més. Li vaig donar les gràcies a l’home; ell es va excusar i es va retirar. Després que el seu vestit negre desaparegués de la vista, li vaig preguntar a la noia els horaris dels àpats i el servei d’habitacions, i em va fer una extensa explicació. Mentre parlava, la mirava directament als ulls. Uns ulls bonics. Juro que gairebé hi vaig començar a veure coses. Però quan es trobava amb la meva mirada, es posava vermella. Cosa que va fer que m’agradés encara més. Per què em passava això? Era aquell esperit de l’hotel que encarnava? Sigui com sigui, li vaig donar les gràcies, em vaig girar i vaig agafar l’ascensor fins a la meva planta.

L’habitació 1523 era tranquil·la. Tant el llit com el lavabo eren massa grans per a una sola persona. Hi havia una gamma completa de xampú, suavitzant i loció de massatge, a més d’un barnús. La nevera estava plena de refrigeris. Hi havia un escriptori ampli, amb un munt de paper de carta i sobres. L’armari era gran, la moqueta flonja. Em vaig treure l’abric i les botes i vaig agafar el fullet de propaganda de l’hotel. Tota una producció. Esplèndid. No havien pas escatimat despeses en aquesta feina. El fullet deia:

L’Hôtel Dauphin representa un desenvolupament totalment nou en allotjament de qualitat al centre de la ciutat. Equipat amb les més modernes comoditats i amb serveis les vint-i-quatre hores del dia. Les nostres habitacions són espaioses i decorades amb sumptuositat. Oferim la millor selecció de productes, un ambient tranquil i la càlida sensació de trobar-se com a casa. «Espai professional amb una cara humana».

Dit d’una altra manera, s’havien gastat una pila de diners, per això les tarifes eren tan altes.

De fet, era un hotel molt ben arreglat. Un gran centre comercial al soterrani, una piscina interior, sauna i solàrium. Pistes de tennis, un gimnàs amb monitors i equipament per fer exercici, sales de conferències equipades amb cabines per a traducció simultània, cinc restaurants, tres salons i fins i tot un local nocturn. Per no dir el servei de limusina, espai de treball lliure i material d’oficina il·limitat per a tots els clients. Havien pensat en qualsevol cosa que un pogués desitjar, i n’hi van afegir alguna més. Un heliport a la teulada?

Però, i el grup comercial que va comprar i posar en funcionament aquest hotel? Vaig llegir el fullet de dalt a baix. Ni una referència de la direcció. Estrany, per dir-ho d’alguna manera. Era impensable que ningú, excepte una cadena hotelera amb molta experiència, pogués dirigir una operació tan excel·lent com aquesta, i qualsevol empresa d’aquestes característiques sens dubte estamparia el seu nom a tot arreu i aprofitaria qualsevol oportunitat per donar a conèixer la seva línia completa d’hotels. Tu vas a un hotel Prince i el fullet t’ofereix una llista de tots els hotels Prince del Japó. És així com funciona la cosa.

I després encara quedava la qüestió pendent: per què un hotel d’aquesta categoria havia agafat el nom d’un tuguri com l’antic Dolphin?

No tenia ni idea de quina podia ser la resposta d’això.

Vaig llançar el fullet sobre la taula, em vaig tornar a deixar caure al sofà amb els peus aixecats i vaig mirar per la meva finestra del quinzè pis. Només veia el cel blau. Em va fer la sensació que estava volant.

Tot això estava bé, però enyorava l’antic antre. S’hi veien moltes coses, des d’aquelles finestres.