25

A LES SET VA TORNAR LA YUKI TOT passejant. Havia anat a caminar per la platja. Li venia de gust de sopar una mica? No tenia gana, va dir. Volia tornar a casa.

—Bé, vine’m a veure quan vulguis —va dir el seu pare—. Tot aquest mes seré aquí al Japó —va dir. Després es va girar cap a mi, em va donar les gràcies per haver fet aquell viatge tan llarg i es va disculpar per no haver sigut més hospitalari.

El Noi-per-a-Tot ens va acompanyar fins a la sortida. En donar la volta al jardí, vaig veure que en un racó de la propietat hi havia aparcats un jeep Cherokee tot terreny, una Honda 750 cc i una bicicleta de muntanya.

—Una vida intensa, eh? —li vaig comentar al Noi-per-a-Tot.

—Sí, no és pas un pusil·lànime —va respondre, al cap d’un moment—. El senyor Makimura no viu en una torre de vori. Li agrada l’acció, viu per a l’aventura.

—És un beneit —va murmurar la Yuki.

El Noi-per-a-Tot i jo vam fer veure que no l’havíem sentit.

Tan bon punt vam pujar al Subaru, la Yuki va dir que estava afamada. Vaig aturar-me en un Hungry Tiger de la carretera de la costa i vam demanar uns bistecs.

—De què heu parlat? —em va preguntar, quan anàvem per les postres.

No hi havia cap motiu per amagar res, o sigui que n’hi vaig fer un resum general.

—Diners —va dir—. És l’única cosa en què pensa. I tu què li has dit?

—Doncs li he dit que no estic fet per a aquesta mena de tractes. No estaria pas malament quedar i passar l’estona junts, sempre que volguéssim. Seria ben divertit, però sense cap tracte formal pel mig. Mira, jo potser sóc un vell per a tu, però jo crec que tenim moltes coses de què parlar, no et sembla?

Va arronsar les espatlles.

—Si no tens ganes de veure’m, doncs digue-m’ho. Ningú no s’ha de sentir obligat a res. Ens veurem només quan ens vingui de gust. Ens explicarem coses que no podem dir a ningú més, compartirem secrets. O no?

Va semblar que dubtava uns instants, i després va assentir.

—Mmm.

—No deixis que el malestar et rosegui per dintre. Al final arribarà un moment que no ho podràs controlar. Has d’alliberar-te de la pressió, perquè si no, explotaràs. Bum! Entens què vull dir? La vida ja és prou difícil. Fer-te càrrec de tot això, tota sola, és molt dur. I per a mi també ho és. En canvi tots dos junts… jo crec que ens comprenem força bé. Podem parlar amb franquesa.

Va assentir.

—Jo no et puc pas obligar a res. Però si tens ganes de parlar, truca’m. Això no té res a veure amb el que hem parlat el teu pare i jo. I sisplau, no em consideris com un germà gran ni res d’això. Nosaltres dos som amics, i crec que ens podem ajudar.

La Yuki no va respondre. Es va acabar les postres i es va beure tot el got d’aigua. Després va mirar de cua d’ull la família corpulenta que menjava amb golafreria a la taula del costat. Mare, pare, filla i nen petit. Tots quatre ben rodanxons.

Vaig plantar els colzes a la taula i em vaig prendre el cafè mentre observava la Yuki mirant aquella família. Realment era una nena preciosa. Vaig notar com si un petit còdol s’hagués enfonsat a la part més fonda del meu cor. Malgrat tots aquells profunds i recargolats canals i vies interiors, ella aconseguia tirar-me una pedra i arribar fins al fons de tot. Si tingués quinze anys, me n’hauria enamorat, vaig pensar per vintena vegada.

Com podia ser que els seus companys de classe fossin tan rucs? Que potser la seva bellesa s’apartava del que era considerat normal? Era massa destacada? Massa intensa? Massa distant? Que potser li tenien por?

Bé, sens dubte no era com en Gotanda. En Gotanda era completament conscient de la impressió que causava als altres, i el que feia era dosificar-la, controlar-la. Mai no demostrava una actitud dominant, no volia que la gent li tingués por. I fins i tot quan la seva presència agafava proporcions d’estrella, sabia riure-se’n i fer-ne broma. Era la seva manera de ser. Així, tothom al seu voltant somreia i pensava: caram, quin paio tan simpàtic. I realment en Gotanda era simpàtic. Però la Yuki era diferent. La Yuki no era simpàtica.

La Yuki no era capaç de controlar els sentiments dels altres i després ajustar-los als seus sense enfrontar-se amb la gent. Tancar-se en ella mateixa era l’únic que podia fer per defensar el seu espai. I l’únic que en treia era ferir els altres i ferir-se a si mateixa. Una vida força dura. Una mica massa dura per a una nena de tretze anys. Era dura fins i tot per a un adult.

No podia pas preveure què faria la noia a partir d’ara. Potser buscaria una via per expressar-se, com la seva mare havia fet, i s’obriria camí en el camp de l’art. Potser canalitzaria les seves energies en alguna cosa positiva. No ho podia pas jurar, però, tal com havia dit el seu pare, la Yuki tenia una aura, tenia talent. Era una nena extraordinària.

Altrament, també podia ser que als divuit anys es convertís en una noia perfectament normal. No seria pas el primer cas.

Cada persona arriba al seu punt àlgid d’una manera diferent. Però un cop hi arribes, un cop et trobes en el punt més alt, aleshores ja ve tot de baixada. És inevitable. I el pitjor de tot és que mai no saps on és, aquest punt àlgid. Et penses que encara estàs pujant i de sobte t’adones que ja has creuat la línia divisòria. Ningú no t’avisa. N’hi ha que hi arriben als dotze, i a partir de llavors viuen una vida bastant tranquil·la. D’altres van pujant fins que es moren; alguns es moren quan arriben al cim. Hi ha poetes i compositors que han viscut com fúries, i han pujat tan de cop que s’han mort als trenta. Llavors hi ha els casos com el de Picasso, que va mostrar un caràcter innovador fins passats els vuitanta anys.

I jo?

El meu punt àlgid? Que hi havia arribat, potser? Si amb prou feines havia experimentat res que es pogués anomenar vida. Algunes oscil·lacions. Alguns alts i baixos. Res més. Total, gairebé res. I res no neix del no-res. Havia estimat i havia sigut estimat, però ja no quedava res per mostrar. Simplement un paisatge pla sense cap tret distintiu. Em sentia com si formés part d’un videojoc. Com si fos un Pac-Man, menjant-me automàticament els puntets de dins d’un laberint. L’única certesa era la meva mort.

«No et puc prometre que seràs feliç», havia dit l’Home Ovella. «Has de ballar. Balla perquè tot continuï girant».

Vaig parar de pensar i vaig tancar els ulls.

Quan els vaig obrir, la Yuki estava asseguda davant meu, a l’altra banda de la taula.

—Estàs bé? —em va preguntar, amoïnada—. Feies cara d’enfadat. Que he dit alguna cosa desagradable?

Vaig somriure.

—No, no és per res del que has dit.

—Que pensaves en alguna cosa desagradable?

—No, només pensava que ets massa bonica.

La Yuki em va mirar amb el mateix posat inexpressiu que el seu pare. Després, sense dir res, va remenar el cap.

La Yuki va pagar el sopar. El seu pare li havia donat molts diners, em va informar. Va agafar el compte, es va treure un feix de cinc o sis bitllets de deu mil iens, n’hi va donar un al caixer i va recollir el canvi sense ni tan sols mirar-lo.

—El pare es pensa que l’únic que ha de fer per tenir-me contenta és esquitxar-me diners —va dir, ressentida—. Sembla burro. Però mira, així avui et puc convidar jo. Així quedem en paus, oi, una mica? Sempre em convides tu, o sigui que ja em toca.

—Gràcies —vaig dir—. De totes maneres, però, això va contra les normes d’etiqueta clàssiques.

—Eh?

—Quan surts a sopar amb algú, encara que convidi la noia, ella no va corrents a la caixa a pagar el compte. Deixa que ho faci el noi, i després li dóna els diners, o bé els hi dóna abans. És així com funciona. Pensa que els homes són unes criatures molt sensibles. És clar que jo no sóc pas un masclista, o sigui que m’és igual. Però has de saber que hi ha un munt de paios molt sensibles als quals això no els és igual.

—Quina ximpleria! —va dir—. Jo no sortiré mai amb paios així.

—Bé, és una manera de veure les coses —vaig dir, mentre treia el Subaru de l’aparcament—. Pensa que la gent s’enamora sense cap motiu, fins i tot sense voler-ho. No ho pots pas preveure. L’amor és així. Quan tinguis edat d’anar amb sostenidors, ho entendràs.

—Mira que arribes a ser ruc. T’he dit que ja en porto, de sostenidors! —va cridar, donant-me un cop a l’espatlla.

Una mica més i m’enclasto contra un contenidor d’escombraries, i em vaig haver d’aturar.

—Només feia broma —vaig dir—. Una broma estúpida, d’acord, però de tant en tant no estaria malament que exercitessis els teus músculs del riure.

—Mmmm —va fer.

—Mmmm —la vaig imitar.

—Però era una broma estúpida, això segur —va dir.

—Però era una broma estúpida, això segur —vaig dir.

—Para! —va cridar.

Vaig estar temptat a continuar, però em vaig reprimir i vaig decidir que era millor sortir de l’aparcament.

—Una cosa, Yuki, i això no és cap broma. No peguis a la gent mentre està conduint —vaig dir—. Ens podríem haver matat. Per tant, lliçó de normes d’etiqueta número dos: No et moris. Continua vivint.

Durant el camí de tornada, la Yuki amb prou feines em va dirigir la paraula. Estava escarxofada al seient, com si estigués pensant. Tot i que era difícil de dir si estava desperta o adormida. No escoltava les seves cintes. Per tant, vaig aprofitar per posar el Ballads de John Coltrane que m’havia dut jo. No va dir res, ni tan sols semblava que s’hagués adonat que sonava la música. I vaig posar-me a taral·lejar els solos.

La carretera era bastant avorrida. Em vaig dedicar a concentrar-me en els llums posteriors dels cotxes que tenia al davant. Quan vam arribar a l’autopista, la Yuki es va incorporar al seu seient i es va menjar un xiclet. Després va encendre un cigarret. Tres o quatre pipades i llançat per la finestra. Estava disposat a dir-li alguna cosa si n’encenia un altre, però no ho va fer. Em llegia el pensament.

Quan vaig aparcar davant de casa seva, a Akasaka, vaig anunciar:

—Ja hem arribat, princesa.

Tot seguit va fer una bola amb el xiclet, el va embolicar amb el seu embolcall i el va deixar sobre la guantera. Després va obrir a poc a poc la porta del cotxe, va sortir i va començar a caminar. No es va acomiadar, no va tancar la porta, no va mirar enrere. D’acord, està en una edat difícil, vaig pensar. Semblava un personatge sortit d’una de les pel·lícules d’en Gotanda. La noia sensible i turmentada. Sens dubte, en Gotanda faria el meu paper molt millor que no pas jo mateix. I probablement la Yuki n’estaria bojament enamorada. Altrament, ja no seria una pel·lícula. Redéu, no puc deixar de pensar en en Gotanda! Vaig estirar el braç i vaig tancar la porta del cotxe d’un cop sec. Plam! Tornant a casa vaig escoltar «Red Clay» de Freddie Hubbard.

L’endemà al matí vaig anar cap a l’estació del tren. Encara no eren les nou i Shibuya ja era un formiguer de gent. I malgrat l’aire primaveral que es respirava, es podien comptar els somriures amb els dits d’una mà. Em vaig comprar dos diaris al quiosc, vaig anar al Dunkin’ Donuts i els vaig llegir tot prenent un cafè. Cerimònia d’inauguració del Disneyland de Tòquio, lluites entre Vietnam i Cambodja, eleccions municipals a Tòquio, violència a les escoles. Però ni una paraula sobre la preciosa jove que havien trobat estrangulada en un hotel d’Akasaka. És clar, home, què és un simple homicidi comparat amb la cerimònia d’inauguració del parc temàtic de Disney? Una cosa més per oblidar.

Vaig mirar la cartellera i vaig veure que Amor no correspost ja no hi apareixia. Això em va fer pensar altra vegada en en Gotanda. Li havia de dir allò de la Mei.

Vaig intentar trucar-li des del telèfon rosa del Dunkin’ Donuts. Naturalment no va contestar, de manera que vaig deixar-li un missatge al contestador: urgent. Després vaig llençar els diaris a la paperera i me’n vaig anar cap a casa. En el camí de tornada, em vaig intentar imaginar per què carai el Vietnam i Cambodja, dos països comunistes, havien d’estar en guerra. Quin món més complicat.

M’havia de posar al dia.

Havia de fer un munt de coses. Temes que tenia pendents. Per tant, em vaig mentalitzar i vaig decidir agafar el bou per les banyes.

Vaig dur camises brutes a la tintoreria i en vaig recollir unes quantes. Em vaig aturar al banc, vaig treure diners del caixer automàtic, vaig pagar els rebuts de telèfon i de gas i vaig pagar el lloguer. Em vaig fer posar unes soles noves a les sabates. Vaig comprar piles per al despertador. Vaig tornar a casa i em vaig posar a endreçar tot escoltant la Fen. Vaig netejar la banyera, la nevera, els fogons, l’extractor i els vidres i vaig fregar el terra. Vaig recollir les escombraries. Vaig canviar els llençols del llit. Vaig passar l’aspirador. Estava netejant les persianes, tot escoltant «Mister Roboto» de Styx, quan va sonar el telèfon. Eren les dues.

Era en Gotanda.

—Ens podem veure? És que m’estimo més no parlar per telèfon —vaig dir.

—I tant, però que és molt urgent? És que precisament ara m’enganxes enmig d’un rodatge. Et pots esperar un parell o tres de dies?

—Em temo que no. Han matat una persona —vaig dir—. Una persona que tots dos coneixem i la policia està investigant.

Silenci. Un silenci eloqüent que només en Gotanda sabia oferir. Llest, elegant, intel·ligent. Gairebé podia sentir els seus engranatges mentals girant a tota velocitat.

—D’acord, què et sembla aquesta nit? Haurà de ser una mica tard. Va bé?

—D’acord.

—Et trucaré cap a la una o les dues. Em sap greu, però no tindré ni un moment lliure abans d’aquesta hora.

—Cap problema. Estaré despert.

Vam penjar i tot seguit vaig reproduir tota la conversa mentalment.

Han matat una persona. Una persona que tots dos coneixem i la policia està investigant.

Era com una pel·lícula de mafiosos d’estar per casa. Allà on hi havia en Gotanda tot es convertia en una pel·lícula. Era com si la realitat s’anés retirant a poc a poc. Em feia sentir com si estigués interpretant un paper del guió. En Gotanda amb ulleres de sol, el coll de l’abric doblegat cap amunt, repenjat contra el seu Maserati. Encantador. Com un anunci de pneumàtics. Em vaig treure la imatge del cap i vaig tornar a les persianes.

A les cinc, vaig anar fins a Harajuku i em vaig passejar per les parades de públic adolescent del carrer Takeshita. Estava ple d’objectes de Kiss i Iron Maiden i AC/DC i Motörhead i Michael Jackson i Prince, però i l’Elvis? No. Finalment, després d’entrar en diverses botigues, vaig trobar el que buscava: una xapa que deia «Elvis the king».

Després vaig anar a Tsuruoka’s i vaig menjar tempura i vaig prendre una cervesa. El sol es ponia, les hores passaven. El meu Pac-Man no parava de menjar-se puntets dins del laberint. No feia cap progrés. No m’acostava enlloc. Al contrari, semblava que les línies de puntets més aviat es multiplicaven. Però les que conduïen fins a la Kiki no es veien per enlloc. M’havia desviat del camí. Havia gastat energies en espectacles de segona, però mai en l’espectacle principal. On carai era, l’espectacle principal? N’hi havia un?

Com que no tenia res a fer fins passada la mitjanit, vaig anar a veure en Paul Newman a Veredicte final. No està pas gens malament, la pel·lícula, però em deixava endur pels pensaments i em perdia la història. Esperava que aparegués l’esquena nua de la Kiki a la pantalla en qualsevol moment. Kiki, Kiki, què vols de mi?

Van aparèixer els crèdits finals i vaig sortir del cinema sense haver captat gaire res de l’argument. Vaig caminar una mica, vaig entrar en un bar i em vaig prendre un parell de còctels de vodka. Vaig tornar a casa cap a les deu i vaig llegir tot esperant la trucada d’en Gotanda.

Al final vaig deixar estar el llibre i em vaig estirar al llit. Pensava en en Kipper, el gat, mort, enterrat i en pau en aquell lloc tranquil.

La següent cosa que recordo és que l’habitació estava inundada de silenci. Unes onades d’impotència es van apoderar de mi. Necessitava desvetllar-me. Vaig tancar els ulls i vaig comptar de l’u al deu en espanyol, i quan vaig acabar vaig pronunciar un finito en veu alta i vaig fer una palmellada. És el meu encanteri personal per superar la impotència. Una de les moltes habilitats que havia adquirit vivint sol. Sense aquests petits trucs segurament no hauria sobreviscut.