15

EM VAIG ENFONSAR A LA BUTACA, vaig plegar les mans davant del nas i em vaig fer la pregunta de sempre: què he de fer?

La mateixa pregunta de sempre. Però ara sabia que realment necessitava pensar les coses amb calma i serenitat. Havia d’aclarir-me. Havia d’organitzar les connexions confuses.

Aquí hi havia alguna cosa alterada, això segur. Alguna cosa no anava a l’hora. La Kiki i en Gotanda i jo estàvem connectats, en un embolic, però per què? Ho havia de desembolicar. Havia de recuperar el meu propi sentit de la realitat. Però potser les connexions no eren confuses, potser es tractava d’una nova connexió que no hi tenia res a veure. Tot i així, havia de desembolicar els fils embolicats. I vigilar de no trencar-ne cap.

Aquesta era la clau. M’havia de moure. No em podia quedar quiet. Havia de ballar. I ho havia de fer meravellosament perquè tot continués girant.

«Has de ballar», havia dit l’Home Ovella.

Has de ballar, ressonava dins del meu cap.

Era hora de tornar a Tòquio. Ja no m’hi quedava res, aquí. L’hotel Dolphin havia fet la seva funció. Quan tornés a Tòquio, tindria un munt de nusos per desfer.

Em vaig abrigar i vaig sortir del cinema. Nevava més que mai, els flocs de neu gairebé no em deixaven veure el camí. La ciutat estava tan freda com un cadàver, era una mica depriment.

De tornada a l’hotel, vaig trucar a All Nippon Airways i vaig reservar un vol cap a Tòquio per a aquell mateix vespre.

—Hi ha moltes probabilitats que el vol vagi amb retard o fins i tot que es cancel·li, amb aquesta nevada —em va informar la noia de les reserves. M’era igual. M’havia decidit i com més aviat tornés a Tòquio, millor. Després vaig fer la maleta i vaig baixar per pagar el compte. La meva amiga recepcionista era al taulell de recepció. Li vaig demanar que anéssim a parlar al de lloguer de cotxes.

—M’ha sortit una cosa urgent i he de tornar a Tòquio —vaig dir.

—Gràcies. Torni en alguna altra ocasió —va dir, amb el seu somriure professional. Podia ser que li dolgués que l’hagués avisat amb tan poca antelació?

—Tinc pensat tornar ben aviat —vaig dir—. Quan torni, anirem a sopar i parlarem. Vull explicar-te un munt de coses. Primer he d’arreglar uns assumptes a Tòquio. Però quan acabi, tornaré. No sé quants mesos trigaré, però tornaré. Hi ha alguna cosa… no sé com expressar-ho… una cosa especial en aquest lloc. O sigui que tard o d’hora tornaré.

—Mmm —va fer ella, més aviat desconfiada.

—Mmm —vaig fer jo, en to positiu—. Ja sé que això que t’estic dient sona fals.

—En absolut —va dir, sense cap expressió—. Però no es pot pas preveure què passarà amb tants mesos d’antelació.

—No seran tants mesos. Ens tornarem a veure. Realment sento que compartim alguna cosa especial —vaig dir, amb tota sinceritat—. No t’ho sembla, a tu?

Va picar amb el bolígraf sobre el taulell en lloc de donar-me una resposta.

—I suposo que ara em diràs que agafes el proper vol, oi?

—Bé, eeeh, sí, és el que tenia pensat. Si és que hi ha vols, és clar. Però amb el temps que fa, dubto que ens enlairem.

—Bé, doncs, si te’n vas amb el proper vol, t’he de demanar una cosa.

—I tant.

—Hi ha una nena de tretze anys que ha de tornar a Tòquio. La seva mare va haver de marxar inesperadament per qüestions de feina, i la nena es va quedar aquí a l’hotel. Ja sé que és demanar molt, però podria venir amb tu, la nena, fins a Tòquio? Porta un munt d’equipatge, i em fa cosa fer-li fer el viatge amb avió tota sola.

—No ho entenc —vaig dir—. No és una mica estrany que una mare se’n vagi i deixi la seva filla tota sola?

La meva amiga va arronsar les espatlles.

—Suposo, però de fet, tota ella és força estranya. És artista, una fotògrafa famosa, i és una mica excèntrica. Li va venir una idea al cap i va marxar. Es va oblidar completament de la nena. Després ens va trucar, ens va dir que la seva filla era a l’hotel i a veure si la podíem enviar de tornada a Tòquio. Ja està.

—I no hauria de venir ella, a buscar la nena?

—Això no em toca pas a mi dir-ho. A més, és a Katmandú fent aquesta feina, i va dir que en tenia per a una setmana més. És molt famosa i és una clienta habitual de l’hotel; per tant, qui sóc jo per dur-li la contrària? Em va dir que si acompanyava la seva filla a l’aeroport la resta del viatge ja s’espavilaria ella sola. Potser sí, però la veritat, només és una nena i si li passés alguna cosa seria responsabilitat nostra.

—Fantàstic —vaig dir. Després se’m va acudir una cosa—. No deu pas ser una nena amb els cabells llargs que porta jerseis de rock and roll i va amb uns walkman, oi?

—La mateixa. Com ho saps?

—Fantàstic.

La meva amiga es va posar en acció de seguida. Va trucar a l’All Nippon Airways i va reservar un seient per a la nena en el mateix vol que jo. Va trucar a la nena i li va dir que algú —algú que ella coneixia— agafava un vol cap a Tòquio i que havia de fer les maletes immediatament. Va avisar el grum i el va fer pujar a recollir l’equipatge a l’habitació de la nena. Va trucar al servei de limusines de l’hotel. No vaig poder evitar expressar la meva admiració.

—Ja t’ho vaig, dir que m’agrada la meva feina. Estic feta per a això.

—Però si algú et fastigueja una mica, el talles en sec.

Va picar amb el bolígraf.

—Això és diferent. No m’agrada ser el blanc de les bromes.

—No era pas la meva intenció. Sisplau, creu-me —vaig dir—. Només intentava fer una gràcia, sense cap ànim d’ofendre, de debò. Si faig bromes és perquè necessito relaxar-me.

Va arrugar els llavis i em va mirar a la cara. Amb la mateixa expressió d’algú que examina la planura des d’un turó un cop ha passat la riuada. Després va parlar amb una veu que era gairebé un sospir, un esbufec.

—Per cert, puc demanar-te la teva targeta de visita, sisplau? Només com a mesura professional, és clar, en vista que confio una nena a la teva cura.

—Com a mesura professional —vaig murmurar, mentre treia una targeta i l’hi donava. Per si de cas, sempre porto targetes de visita, perquè almenys una dotzena de persones m’han dit que són molt útils i que n’he de dur sempre a sobre. Es va mirar la meva targeta com si fos un drap de la pols.

—I jo puc demanar-te com et dius? —ho havia de provar.

—La propera vegada, potser —va dir, apujant-se les ulleres amb el dit del mig—. Si és que ens tornem a veure.

—I tant que ens veurem —vaig dir.

Suau i silenciós com la lluna nova, se li va dibuixar un somriure a la cara.

Al cap de deu minuts van aparèixer el grum i la nena al vestíbul. El grum anava carregat amb dues enormes maletes Samsonite. Cadascuna hauria pogut encabir un pastor alemany adult i dret. La veritat, potser era una mica massa perquè una nena de tretze anys ho transportés tota sola fins a l’aeroport. Anava amb texans ajustats i botes, i el jersei d’aquell dia era dels Talking Heads. A sobre hi duia una capa de pell que semblava cara. Em va causar la mateixa sensació inequívoca de l’altra vegada. Era una bellesa tan vulnerable, tan tensa. Un equilibri massa delicat per poder durar.

Talking Heads. No està malament per a un grup de música. Sona com extret de Kerouac.

La nena em va mirar, indiferent. No va somriure. Però va alçar una cella i llavors es va girar cap a la meva amiga recepcionista amb ulleres.

—No pateixis, és bon home —va dir la meva amiga.

—No sóc tan dolent com semblo —vaig dir.

La nena em va tornar a mirar. Després va fer una mena de gest com de «bé-suposo-que-sí».

—No pateixis, que tot anirà bé —va continuar la meva amiga—. Aquest senyor explica alguns acudits…

—Aquest «senyor»! —vaig exclamar.

—De tant en tant diu alguna paraula amable —va continuar, sense fer-me cas—, és un autèntic cavaller. A més, és amic meu. O sigui que t’asseguro que tot anirà bé.

Totes dues van anar cap a la limusina que hi havia a l’entrada de l’hotel. Jo les vaig seguir en silenci, amb la dignitat desinflada.

Feia un temps horrible. La carretera que duia a l’aeroport era tot gel i neu. Com l’Antàrtida.

—Com et dius? —li vaig preguntar a la nena.

La nena em va mirar i després va remenar una mica el cap. Deixa’m tranquil·la. Després, lentament, va mirar al seu voltant com si estigués buscant alguna cosa, però l’únic que hi havia per veure era la tempesta de neu.

—Yuki —va dir. Neu.

—No fotis.

—És el meu nom! —va dir entre dents.

Després es va treure el walkman de la butxaca i es va connectar al seu microcosmos privat de música pop. Durant la resta del camí fins a l’aeroport no em va ni mirar.

«Neu», eh? Quina nena tan encantadora, d’allò més sociable. Almenys m’hauria pogut oferir un xiclet cada vegada que ella se n’agafava. No és pas que jo en volgués, però que no havia sentit a parlar de l’educació? Com a mínim m’hauria fet sentir que anava amb el mateix cotxe amb ella. Em vaig enfonsar al seient, envellint per moments, i vaig tancar els ulls.

No va ser fins més endavant que vaig saber que Yuki era realment el seu nom.

Em vaig posar a pensar en quan jo tenia la seva edat. Jo també tenia discos. Singles. El «Hit the Road, Jack» de Ray Charles, el «Travelin’ Man» de Ricky Nelson, l’«All Alone Am I» de Brenda Lee. Potser tenia uns cent discos de 45. Els escoltava contínuament. Em sabia totes les lletres de memòria. Són coses que els nens poden memoritzar. Sempre les frases més absurdes i idiotes. Alguna cosa sobre una nina de porcellana al vell Hong Kong, esperant la meva tornada…

No ben bé com els Talking Heads. Però bé, els temps estan canviant.

Vaig aparcar la Yuki a la sala d’espera i vaig anar a comprar els bitllets. El vol duia una hora de retard, però l’agent de viatges em va advertir que probablement s’endarreriria encara més.

—Sisplau, estigui atent als avisos —va dir—. Ara mateix, la visibilitat és extremament dolenta.

—Creu que el temps millorarà? —vaig preguntar.

—Això és el que diu la previsió, però segurament trigarà una mica —va dir, amb gravetat. Probablement havia de repetir allò mateix unes cent vegades. Prou per deprimir qualsevol.

Vaig tornar amb la Yuki i li vaig explicar la situació. Em va mirar amb cara de «hmmmf», però no va dir res.

—Vés a saber quan embarcarem, o sigui que val més que de moment no facturem l’equipatge. Seria un desastre llavors, intentar recuperar les maletes —vaig dir.

Mirada d’«el-que-tu-diguis». Ni una paraula.

—Suposo que no podem fer res més que esperar. Tot i que no és gaire divertit quedar-se encallat a l’aeroport durant hores. —Ningú no podia acusar-me de no intentar mantenir una conversa—. Has menjat?

Va assentir.

—Què me’n dius, d’anar igualment a la cafeteria? Podríem beure alguna cosa. Com vulguis.

Mirada de «no-en-tinc-ni-idea-d’això». Caram, tenia tot un repertori d’expressions.

—D’acord, doncs, som-hi —vaig dir, aixecant-me. I cap allà vam anar, tot arrossegant les seves Samsonite.

La cafeteria estava plena de gom a gom. Tots els vols que sortien de Sapporo anaven amb retard i tothom semblava força nerviós. Avançàvem entre ones d’irritabilitat. Vaig demanar un entrepà i un cafè. La Yuki va demanar xocolata desfeta.

—Quant de temps t’has allotjat a l’hotel? —Bé, algú havia d’intentar ser educat.

Després de pensar un moment, va arribar una resposta real:

—Deu dies.

—I quan va marxar la teva mare?

Va mirar un instant cap a la neu de fora la finestra.

—Fa tres dies.

Em va fer la sensació que estava fent un exercici d’anglès per a principiants.

—I a la teva escola han fet vacances tots aquests dies?

Això era just el que necessitava.

—No, a la meva escola no han fet vacances tots aquest dies. No m’atabalis —va etzibar. Es va treure el walkman de la butxaca i es va posar els auriculars.

Em vaig acabar el cafè i vaig llegir el diari. Que potser totes les dones del món s’havien proposat fastiguejar-me? Era simplement la meva sort o era un defecte meu?

Vaig preferir pensar que simplement tenia mala sort mentre plegava el diari i treia un exemplar de butxaca d’El soroll i la fúria. Faulkner, i Philip K. Dick també. Quan et sents aclaparat per una fatiga inexplicable, hi ha alguna cosa en ells a la qual sempre et sents vinculat. És per això que sempre porto una novel·la a la maleta, per a moments com aquest.

La Yuki va anar al lavabo, va tornar, va canviar les piles del walkman. Al cap de mitja hora van anunciar l’inevitable: el vol a Tòquio, a l’aeroport Haneda, duia quatre hores de retard a causa de la persistent poca visibilitat. Genial, simplement genial. Una estona més d’agonia allà asseguts.

Mira-ho pel cantó bo, vaig intentar animar-me. Utilitza la capacitat de pensar en positiu. Dedica’t cinc minuts a pensar com pots capgirar una situació ben galdosa a favor teu i aquella petita bombeta s’encendrà. Potser ho farà, o potser no. Però hi havia d’haver alguna cosa millor que no pas seure i matar el temps en aquell forat sorollós i ple de fum.

Li vaig dir a la Yuki que s’esperés un moment mentre jo anava al vestíbul. Vaig anar al departament de lloguer de cotxes i la dona de darrere el taulell va omplir ràpidament tota la paperassa per a un Toyota Corolla Sprinter, amb equip de música i tot. Un microbús em va acompanyar fins a l’aparcament, on em van donar les claus d’un cotxe blanc amb uns pneumàtics de claus nous de trinca. Vaig conduir deu minuts de tornada a l’aeroport i vaig entrar a buscar la Yuki a la cafeteria.

—Anem a fer un volt de tres hores.

—Enmig de la tempesta? I què veurem? I a més, on anirem?

—Enlloc. Simplement a fer un volt —vaig dir—. El cotxe té equip estèreo i pots posar la teva música tan alta com vulguis. És millor per a les teves orelles que no pas els auriculars del walkman.

Aquesta vegada va tocar una sacsejada de cap de «deus-estar-de-broma». De totes maneres, quan em vaig aixecar per marxar, ella també ho va fer.

Vaig ficar les maletes al portaequipatges, després vaig encarar el cotxe cap a la terra-de-ningú assotada per la tempesta de neu. La Yuki va treure una cinta de casset de la bossa, la va ficar a l’equip i David Bowie es va posar a cantar. Seguit de Phil Collins, Jefferson Starship, Thomas Dolby, Tom Petty & the Heartbreakers, Hall & Oats, Thompson Twins, Iggy Pop, Bananarama. Coses típiques d’adolescent.

Després van arribar els Stones amb «Goin’ to a Go-Go».

—Aquesta la conec —vaig presumir—. La van escriure els Miracles fa anys. Smokey Robinson and the Miracles. Fa molt temps, potser quan jo tenia quinze o setze anys.

—Ah —va dir la Yuki, sense mostrar ni una guspira d’interès.

Després va arribar el torn de Paul McCartney i de Michael Jackson cantant «Say Say Say».

L’eixugaparabrises anava a tota marxa, apartant els flocs de neu. Hi havia poc trànsit a la carretera. De fet, gairebé no hi havia cap cotxe. Però estàvem calents, passejàvem una mica i la música rock era agradable. Ni tan sols em va importar que apareguessin els Duran Duran. Tot cantant, mantenia el cotxe estable a la carretera. Vam anar així durant noranta minuts, i llavors ella es va adonar del casset que m’havien deixat els del lloguer de cotxes.

—Què és això? —va preguntar.

—Cançons antiquades —vaig dir.

—Posa-ho.

—No et puc assegurar que t’agradi.

—No passa res. Ho superaré. Igualment, fa deu dies que escolto el mateix.

Tan bon punt vaig prémer el botó del PLAY va sonar el «Wonderful World» de Sam Cooke. Don’t know much about history… En Sam the Man, que va morir quan jo tenia catorze o quinze anys. Després va venir «Oh Boy», de Buddy Holly, un altre mort. Accident d’avió. «Beyond the Sea», de Bobby Darin. També desaparegut. El «Hound Dog» de l’Elvis Presley. Drogoaddicte de por. Tots morts i enterrats. Tots excepte potser Chuck Berry amb la seva «Sweet Little Sixteen». I jo, cantant amb ell.

—Et saps totes les lletres! —va dir la Yuki, impressionada de debò.

—Com vols que no me les sàpiga? M’agradava tant com a tu, el rock —vaig dir—. Em passava el dia enganxat a la ràdio. Em gastava la paga en discos. Creia que el rock and roll era el millor que s’havia inventat mai.

—I ara?

—Encara n’escolto, a vegades. M’agraden algunes cançons. Però no les escolto amb atenció i ja no se’m queden les lletres memoritzades. No m’emocionen tant com abans.

—Per què?

—Per què?

—Sí, per què? Digues.

—Potser perquè després de tot aquest temps he arribat a la conclusió que les bones cançons (o les coses bones) costen de trobar —vaig dir—. Si escoltes la ràdio durant tota una hora, potser sentiràs només una cançó que valgui la pena. La resta és porqueria fabricada en massa. Però abans mai no pensava en això, per mi era genial simplement escoltar. Fos el que fos. Era un nen. Estava enamorat. I quan ets jove pots connectar amb qualsevol cosa, encara que sigui una ximpleria. M’entens una mica?

—Més o menys.

Va sonar «Come Go with Me» de The Del Vikings, i vaig cantar-ne la tornada.

—Que t’avorreixes? —li vaig preguntar a la Yuki.

—Mmm, no gaire —va respondre.

—No gaire, ja ho veig —vaig dir.

—Ara que ja no ets tan jove, encara t’enamores? —em va preguntar la Yuki.

Vaig haver de pensar la resposta.

—Una pregunta difícil —vaig dir, finalment—. A tu t’agrada algun noi?

—No —va dir, rotundament—. El món està ple de pesats.

—Sé què vols dir —vaig dir.

—Prefereixo escoltar música, simplement.

—Sé què vols dir.

—Ah, sí? —va dir, sorpresa.

—Sí, i tant —vaig dir—. Hi ha gent que diu que això és evadir-se de la realitat. Però a mi em sembla bé. Jo visc la meva vida, tu vius la teva. Si tens clar el que vols, pots viure com vulguis. A mi m’és ben igual el que digui la gent. Per mi com si se’ls mengen els cocodrils. Així és com veia les coses a la teva edat i suposo que és tal com les veig ara. Això vol dir que he interromput el desenvolupament? O que he tingut la raó durant tots aquests anys? Encara espero la resposta.

«Sugar Shack» de Jimmy Gilmer. Vaig xiular el riff de la tornada. Una enorme extensió de neu verge s’estenia a la part esquerra de la carretera. Just a little shack made out of wood. Espresso coffee tastes mighty good… 1964.

—Escolta’m —va dir la Yuki—, no t’ha dit mai ningú que ets… diferent?

—Hmmm. —La meva resposta.

—Estàs casat?

—Ho estava.

—O sigui que ara no estàs casat?

—Exacte.

—Per què?

—La meva dona em va deixar.

—M’estàs dient la veritat?

—Sí, t’estic dient la veritat. Se’n va anar a viure amb algú altre.

—Ah.

—Ja ho pots ben dir.

—Però crec que em puc imaginar com se sentia la teva dona.

—Què vols dir?

Va arronsar les espatlles però no va dir res. No vaig fer cap esforç per sondejar més.

—Vols un xiclet? —em va preguntar al cap d’una mica.

—No, gràcies.

En aquell moment ja cantàvem tots dos la tornada del «Surfin’ USA» dels Beach Boys. Totes les parts més estúpides. Inside, outside, USA. Potser encara no estava completament relegat a la categoria de «senyor», al capdavall.

La tempesta de neu començava a remetre. Vam tornar a l’aeroport, vam entregar les claus al departament de lloguer de vehicles, vam facturar i al cap de mitja hora ja érem a la porta d’embarcament.

Al final, l’avió va sortir amb cinc hores de retard. La Yuki es va adormir tan bon punt ens vam enlairar. Era bonica, dormint al meu costat. Era fina, exquisida, fràgil. L’hostessa va portar begudes, va mirar la Yuki i em va fer un ample somriure. Jo també li vaig haver de somriure. Vaig demanar un gintònic. I mentre bevia, vaig pensar en la Kiki. L’escena no parava de repetir-se’m dins del cap. La Kiki i en Gotanda són al llit, fent l’amor. La càmera es mou. I apareix la seva cara. «De què va tot això?», diu.

Sí, de què va tot això?