36

EL MAIG VA PASSAR DE LLARG, lent com els núvols.

Havien passat dos mesos i mig des que havia deixat de treballar. Cada vegada m’arribaven menys encàrrecs. El sector m’anava oblidant de mica en mica. Evidentment, sense feina, no hi havia ingressos, però encara tenia diners de sobres al compte corrent. No duia una vida cara. Em feia el menjar i netejava jo mateix, o sigui que no tenia gaires despeses. Ni préstecs, ni capricis amb la roba o els cotxes. Així doncs, de moment, els diners no representaven cap problema. Vaig calcular les despeses mensuals, ho vaig dividir pel saldo que tenia al banc i vaig estimar que em quedaven prou diners per a cinc mesos, si fa no fa. Alguna cosa en trauria, d’aquesta espera per veure què passava. I si no, doncs bé, ja hi pensaria aleshores. A més, el xec d’en Makimura de tres-cents mil iens encara adornava el meu escriptori. No, no em moriria pas de gana.

L’únic que havia de fer era seguir el ritme de la vida i ser pacient. Anava a la piscina unes quantes vegades a la setmana, feia la compra, em preparava el menjar. Als vespres escoltava discos o llegia.

Vaig començar a anar a la biblioteca, per fullejar edicions enquadernades de diaris i llegir cada cas d’assassinat dels darrers mesos. Només llegia casos de víctimes femenines. Era sorprenent el nombre de dones assassinades al món. Apunyalaments, pallisses, estrangulacions. Però no vaig trobar res que recordés la Kiki. Cap s’assemblava a la Kiki, en tot cas. Almenys no havien trobat el seu cadàver. Tot i que, és clar, hi havia moltes maneres de desempallegar-se d’un cadàver. Carregar-lo i llançar-lo al mar. Emportar-se’l a les muntanyes i enterrar-lo. Tal com jo havia enterrat en Kipper. No el trobaria ningú.

Potser havia tingut un accident? Potser l’havien atropellat, com a en Dick North. Vaig comprovar les necrològiques buscant víctimes d’accident. Que fossin dona. I de nou, un munt d’accidents en què havien mort una pila de dones. De circulació, incendis, explosions de gas. Però cap era Kiki.

Suïcidi? Atac de cor? Els diaris no n’informaven, d’això. Al món hi havia un fotimer de maneres de morir, massa per cobrir-les totes. Les morts dignes de sortir al diari havien de ser excepcionals. La majoria de la gent passava desapercebuda.

Així doncs, qualsevol cosa era possible. No tenia cap prova que la Kiki fos morta, ni cap prova que fos viva.

De tant en tant trucava a la Yuki. Però sempre, quan li preguntava com estava, la resposta era ambigua.

—Ni bé ni malament. Res de l’altre món.

—I la teva mare?

—S’ho està prenent amb calma, sense treballar gaire. Es passa el dia asseguda, com absent.

—Hi ha res que jo pugui fer? Anar a comprar o alguna altra cosa?

—La criada se n’encarrega, no pateixis. I el súper ens ho porta a casa. La mare i jo ens estem aïllant. És com si aquí el temps s’hagués aturat. De debò que el temps passa?

—Malauradament, el rellotge fa tic-tac, les hores avancen. El passat creix, el futur s’escurça. Les possibilitats minven, els penediments augmenten.

La Yuki no va fer cap comentari.

—No sembla pas que estiguis gaire contenta —vaig dir.

—De debò?

—De debò?

—Què fas?

—Què fas?

—Para d’imitar-me.

—Qui t’imita? Només sóc un eco mental, un efecte de la teva imaginació. Un rebot que demostra la plenitud de la nostra conversa.

—Les ximpleries de sempre —va replicar la Yuki—. Et comportes com una criatura.

—No. Responc amb coherència a la meva profunda reflexió interior i al meu esperit pragmàtic. Sóc un eco com a metàfora. El joc és el missatge. Això és en un ordre diferent del joc d’una criatura.

—Ha, ximpleries.

—Ha, ximpleries.

—Prou. Ho dic de debò! —va cridar la Yuki.

—D’acord, prou —vaig dir—. Comencem de nou. No sembla pas que estiguis gaire contenta, Yuki.

Va deixar anar un sospir.

—D’acord, potser no. Quan sóc amb la mare… m’acaba encomanant el seu estat d’ànim. És com si tingués el poder de fer-me sentir d’una determinada manera. Només pensa en ella. No pensa mai en ningú més. Per això és tan forta. Ja m’entens què vull dir. Tu ho has vist. I t’acaba absorvint. Per tant, quan se sent abatuda, em sento abatuda. I quan està animada, estic animada.

Vaig sentir el soroll d’un encenedor.

—Potser et podria venir a veure —vaig proposar.

—Vindries?

—Demà va bé?

—Genial —va dir la Yuki—. Ja em sento millor.

—Me n’alegro.

—Me n’alegro.

—Para.

—Para.

—Fins demà, doncs —vaig dir, i vaig penjar abans que ho pogués repetir.

L’Amé estava «una mica absent» de debò. Seia al sofà, amb les cames pulcrament creuades, mirant sense cap expressió una revista de fotografia que tenia a la falda. Semblava una escena d’un quadre impressionista. La finestra era oberta, però ni tan sols una lleugera brisa bellugava les cortines ni les pàgines. Va alçar lleument el cap i va somriure quan vaig entrar a la sala. L’aire va semblar que vibrés vora el seu somriure. Tot seguit va moure un dit prim, potser cinc centímetres, per indicar-me que m’assegués a la butaca del davant. La criada ens va portar te.

—Vaig portar la maleta a casa d’en Dick —vaig dir.

—Vas veure la seva dona? —va preguntar l’Amé.

—No, només la vaig lliurar a l’home que va obrir la porta.

—Gràcies.

—De res.

Va tancar els ulls i va ajuntar les mans davant la cara. Llavors va tornar a obrir els ulls i va mirar la sala. Estàvem tots dos sols. Vaig agafar la tassa i vaig beure un glop de te.

L’Amé no duia la seva camisa texana habitual. Duia una brusa blanca de blonda i una faldilla d’un verd clar. Els cabells pentinats amb cura, la boca refrescada amb pintallavis. La seva vitalitat de costum l’havia substituït una fragilitat que l’envoltava com una boira. Una atmosfera perfumada que fluctuava amb l’evaporació. La bellesa de l’Amé era completament diferent de la de la Yuki. Era al pol oposat, tenia una bellesa adquirida amb l’experiència. I n’exercia un control ferm, sabia com utilitzar-la. Mentre que la bellesa de la Yuki no tenia cap propòsit, cap orientació, era insegura. Saber apreciar una dona de mitjana edat és un dels grans plaers de la vida.

—Per què… —va preguntar l’Amé en veu alta, deixant les paraules penjades en l’aire. Vaig esperar que continués—. Per què —va tornar a començar— estic tan deprimida?

—Ha mort una persona molt propera a tu. És molt natural que et sentis així —vaig dir.

—Suposo —va contestar amb un fil de veu.

—Però tot i així…

L’Amé em va mirar a la cara i va remenar el cap.

—Tu no ets cap ximple. Ja saps el que vull dir.

—Que no hauries d’estar tan afectada? És això?

—Sí, bé, més o menys.

Que encara que no fos un home tan genial i que no tingués tant de talent era sincer. Que complia el seu deure amb generositat, de manera extraordinària. Que va abandonar per tu tot el que s’havia esforçat tant a aconseguir, i que llavors va morir. Que només després de la seva mort es va fer evident la seva vàlua. L’hi volia dir… però no ho vaig fer. Hi ha coses que no m’atreveixo a expressar.

—Per què? —va preguntar, adreçant-se a un punt de l’espai—. Per què tots els homes amb qui estic acaben així? Per què tiren per camins estranys? Per què m’abandonen sempre? Per què no puc fer bé les coses?

Em vaig fixar en el coll de blonda de la brusa. Era com uns plecs de tela immaculats, com les entranyes emmidonades d’un organisme insòlit. Una fina espiral de fum s’enlairava del Salem dipositat al cendrer i es convertia en pols de silenci.

Va reaparèixer la Yuki, després d’haver-se canviat de roba, i va donar a entendre que volia marxar. Em vaig aixecar i vaig dir a l’Amé que sortíem una estona.

L’Amé no escoltava. La Yuki va alçar la veu:

—Mare, marxem.

Però l’Amé amb prou feines va assentir mentre encenia un altre cigarret.

Vam deixar l’Amé asseguda al sofà, immòbil. Encara rondava per la casa la presència d’en Dick North. En Dick North encara era dins meu, també. Vaig recordar el seu somriure, la seva mirada de sorpresa quan vaig preguntar si s’ajudava amb els peus per tallar el pa.

Un home interessant. Des de la seva mort semblava més viu.