3

NO COSTA GAIRE DE TROBAR una feina en el formiguer gegantí d’una societat capitalista avançada. És a dir, sempre que no demanis un impossible.

Quan encara tenia el meu despatx, vaig fer la meva part d’edició i composició i vaig arribar a conèixer uns quants professionals del sector. O sigui que quan em vaig embarcar a obrir-me camí com a freelance, no vaig pas haver de fer una gran reorganització per posar-me al dia. Tampoc no necessitava gaire per viure.

Vaig agafar l’agenda i vaig fer unes quantes trucades. Vaig demanar si hi havia feina. Vaig dir que havia estat un temps fora de joc però que estava preparat per posar-me a treballar. Em van sortir feines gairebé de manera immediata. És clar que no eren coses particularment interessants, la majoria per fer butlletins comercials i fullets d’empresa. Encara em quedaria curt si digués que la meitat del que vaig escriure no tenia cap sentit, no tenia cap utilitat imaginable per a ningú. Un desfet de literatura barata i de tinta. Però feia la feina, mecànicament, sense pensar. Al principi no suposava gaire càrrega, potser un parell d’hores al dia. La resta del temps sortia a passejar o mirava una pel·lícula. Vaig veure un munt de pel·lícules. Durant tres mesos, vaig tenir una vida fàcil. A poc a poc, em tornava a incorporar a la societat.

Després, a principis de tardor, les coses van començar a canviar. Els encàrrecs de feina van augmentar de manera dràstrica. El telèfon sonava constantment, tenia la bústia saturada. Coneixia persones del ram i hi anava a dinar. Em prometien més feina.

El motiu era molt simple. No era primmirat amb les feines que feia. Estava disposat a fer qualsevol cosa, complia els terminis, no em queixava mai i el que escrivia s’entenia. I era minuciós. Mentre que alguns eren força descuidats, jo presentava uns escrits decents. No era mai despectiu, ni tan sols quan la feina era mal pagada. Si em trucaven a dos quarts de tres de la matinada i em demanaven vint pàgines de text (sobre, suposem, els avantatges dels rellotges no digitals o l’atractiu de les dones passats els quaranta o els llocs més bonics d’Hèlsinki —que, d’altra banda, no cal dir que no havia visitat—) per a les sis del matí, ho tenia fet per a dos quarts de sis. I si em tornaven a trucar per fer-hi una revisió, ho tenia llest per a les sis. I tant que tenia una bona reputació.

És el mateix que treure la neu a palades.

Deixa que nevi i veuràs amb quina eficiència aparto la neu cap a les vores de la carretera.

I sense ni un pessic d’ambició, ni un mínim d’expectatives. L’únic que volia era fer les coses sistemàticament, del principi al final. A vegades penso si això no hauria pogut arribar a ser el malson de la meva vida. Després de dilapidar tanta literatura barata i tanta tinta, quin dret tenia, jo, de queixar-me sobre el malbaratament? Al capdavall, vivim en una societat capitalista avançada. Malbaratament és el nom del joc, la seva més gran virtut. Els polítics l’anomenen «refinament del consum domèstic». Jo l’anomeno malbaratament inútil. Una diferència d’opinió. Que no canvia la nostra manera de viure. Si no m’agrada, me’n puc anar a Bangla Desh o al Sudan.

A mi, particularment, no em fa cap il·lusió viure a Bangla Desh o al Sudan.

O sigui que vaig continuar treballant.

I ben aviat ja no es tractava només de butlletins comercials. Em trucaven per fer breus i articles per a revistes. No sé per quin motiu, principalment per a revistes femenines. Vaig començar a fer entrevistes i a preparar petits reportatges. Però en realitat, la feina no era pas una millora substancial respecte dels butlletins comercials. Pel tipus de revistes que eren, la majoria de persones que havia d’entrevistar eren del món de l’espectacle. Ja podies preguntar-los qualsevol cosa, que sempre tenien una resposta preparada. Podies predir el que et respondrien abans de formular la pregunta. En el pitjor dels casos, el mànager insistia a veure prèviament les preguntes. Per tant, sempre ho duia tot per escrit. Una vegada vaig fer una pregunta que no sortia a la llista a una cantant de setanta anys, i llavors el seu mànager em va etzibar: «Això no és pas el que vam acordar, no té cap resposta per a aquesta pregunta». Una bona puntada de peu. No sé si la senyora m’hauria pogut respondre quin mes va després de l’octubre sense el seu mànager al costat. Tot i així, jo ho feia tan bé com podia. Abans de cada entrevista m’ho preparava molt bé, examinava les fonts disponibles i intentava inventar-me preguntes que als altres no se’ls hagués acudit de fer. M’esforçava a estructurar l’article. No és pas que tots aquests esforços rebessin cap reconeixement especial. Mai no em van dir ni una paraula d’elogi. Feia un pas més enllà perquè, per a mi, era la manera més fàcil de treballar. Autodisciplina. Oferir als meus dits i al meu cap en desús una dosi pràctica —i, si era possible, no nociva— de treball excessiu.

Reinserció social.

Després d’això, vaig estar més atrafegat que mai. No només vaig duplicar o triplicar la meva feina habitual, sinó que també agafava un munt de feines urgents. Sense excepció, els encàrrecs que ningú no havia trobat interessants queien a les meves mans. El meu paper en aquests cercles era com el d’una deixalleria als afores de la ciutat.

Gràcies a això, el meu compte corrent va arribar a unes xifres com mai n’havia vist de semblants, però estava tan enfeinat que no tenia temps de gastar. O sigui que quan un paio que coneixia em va proposar un bon tracte, em vaig treure de sobre el meu cotxe que només em duia maldecaps i li vaig comprar el seu Subaru Leone de només un any. Amb poquíssims quilòmetres, equip estèreo i aire condicionat. Un cotxe de primera per a mi. I em vaig traslladar a un apartament a Shibuya, a prop del centre de la ciutat. Era una mica sorollós —tenia l’autopista just al costat de la finestra—, però t’hi acabes acostumant.

Me’n vaig anar al llit amb unes quantes dones que vaig conèixer per mitjà de la feina.

Reinserció social.

Tenia una mena d’intuïció per saber amb quines dones m’havia de ficar al llit. I amb quines dones podria ficar-m’hi i amb quines no. I fins i tot amb quines no m’hi hauria de ficar. És un coneixement que s’adquireix amb l’edat. També sabia quan tallar la relació, tot ben agradable i suau perquè ningú no en sortís escaldat. L’únic que faltava era que algú m’arribés al cor.

La relació més profunda que vaig tenir va ser amb una dona que treballava a la companyia telefònica. La vaig conèixer en una festa de Cap d’Any. Tots dos anàvem una mica alegres, vam fer una mica de broma, ens vam caure bé i vam acabar al meu apartament. Era intel·ligent i tenia unes cames extraordinàries. Sortíem a passejar amb el meu nou Subaru de segona mà. Quan estava desanimada em trucava i venia a passar la nit. Va ser l’única persona amb qui vaig mantenir una relació com aquesta. Malgrat que tots dos sabíem que la cosa no podia funcionar. I no obstant això, compartíem en silenci una mena de perdó de la vida. Vaig experimentar dies de tranquil·litat per primera vegada en molt de temps. Intercanviàvem mostres d’afecte i parlàvem en murmuris. Cuinava per a ella i li feia regals d’aniversari. Anàvem als clubs de jazz i preníem còctels. No vam barallar-nos mai, ni una sola vegada. Sabíem exactament el que volíem l’un de l’altre. I no obstant això, es va acabar. Un dia es va aturar, com si la pel·lícula simplement hagués sortit del carret.

Quan va marxar em vaig quedar molt més buit del que m’hauria imaginat. Durant un temps, em vaig tornar a quedar a casa.

El problema era que no l’havia estimat, vull dir estimat de debò. Em queia bé i m’agradava estar amb ella. Em va fer tenir sentiments agradables de nou. Però la qüestió és que mai no vaig sentir necessitat d’ella. No feia ni tres dies que havia sortit de la meva vida que me’n vaig adonar clarament. Que, en el fons, tot el temps que havia estat amb ella hauria ben pogut ser a la lluna. En general, quan notava els seus pits contra mi, realment volia alguna cosa més.

Em va costar quatre anys tornar a estabilitzar una mica la meva vida. Enllestia amb meticulositat tots els encàrrecs que em queien a les mans, i la gent va arribar a pensar que podia confiar en mi. Amb alguns, no pas gaires, fins i tot ens vam fer amics. Però és clar, no cal dir que amb això no n’hi havia prou. En absolut. M’havia passat tot aquest temps intentant avançar amb rapidesa, i tornava a ser allà on havia començat.

D’acord, vaig pensar, trenta-quatre anys, punt de partida. I ara què fas?

No hi vaig pas haver de pensar gaire, en això. Ho sabia perfectament. La resposta havia estat surant pel meu cap com un núvol negre i dens de tempesta. L’únic que havia de fer era passar a l’acció, en lloc d’ajornar-ho i ajornar-ho. Havia d’anar a l’hotel Dolphin. Allà havia començat tot.

També l’havia de trobar a ella. La dona que em va dur per primera vegada a l’hotel Dolphin; ella, que havia sigut una puta de categoria en el seu món secret de nit. (Per unes circumstàncies sorprenents, més endavant em vaig assabentar del nom d’aquesta dona sense nom, però per raons de conveniència, i per poc ortodox que sembli, te’l diré. Perdona’m, sisplau. Es deia Kiki). Sí, la Kiki tenia la clau. L’havia de fer tornar. A una vida amb mi de la qual havia marxat per no tornar mai. Era possible? Qui sap, però ho havia de provar. A partir d’aleshores començaria un nou cicle.

Vaig fer les maletes, vaig treballar intensament per acabar les feines que tenia pendents i després vaig cancel·lar els encàrrecs que tenia previstos per al mes següent. Vaig dir que me n’havia d’anar de Tòquio per qüestions familiars. Un parell d’editors van rondinar, però què hi podien fer? Mai no els havia deixat penjats i, a més, els ho deia amb molta antelació perquè poguessin trobar altres alternatives i mitjans. Al capdavall, no passava res. Al cap d’un mes tornaria a ser aquí, els vaig dir.

Llavors vaig agafar un avió cap a Hokkaido. Això era a principis de març de 1983.

Per descomptat, les qüestions familiars no es van solucionar en un mes, ni de bon tros.