30

HAWAII.

Els dies següents van ser una meravella. Un respir de pau i felicitat. Quan la June es va presentar per a la nova cita, vaig al·legar una febrada i li vaig donar allargues educadament. Ella es va mostrar molt amable. Va treure un portamines de la bossa i va apuntar el seu número en una llibreta. Li podia trucar quan em vingués de gust. Llavors es va acomiadar i se’n va anar remenant els malucs en la posta de sol.

Vaig portar la Yuki a casa de la seva mare unes quantes vegades més. Llavors sortia a passejar amb en Dick North per la platja o ens banyàvem a la seva piscina. En Dick sabia nedar extraordinàriament bé. Que tingués un sol braç no semblava pas cap impediment. La Yuki i la seva mare la feien petar totes soles, no tinc ni idea sobre què. La Yuki no m’ho deia mai i jo no l’hi preguntava.

En una ocasió, en Dick em va recitar un fragment de Robert Frost. El meu nivell d’anglès no era prou bo; però només amb l’entonació en Dick sabia expressar la poesia, que tenia un ritme i un sentiment fluids. També vaig poder veure algunes fotos de l’Amé, encara humides a causa del revelatge. Fotografies de rostres hawaians. Retrats normals i corrents, però, a les seves mans, els individus desbordaven de vida amb la vitalitat i la gràcia sinceres dels illencs. S’hi apreciava una certa senzillesa, una brutalitat esfereïdora, un cert atractiu sexual. Eren potents i, tanmateix, sense pretensions. Sí, l’Amé tenia talent. «No com jo ni com tu», com havia dit en Dick.

En Dick n’estava molt, de l’Amé, si fa no fa tant com jo de la Yuki. Tot i que ell era molt més minuciós. Netejava la casa, rentava la roba, cuinava, feia la compra. Recitava poesia, explicava acudits, li prenia els cigarrets de la boca, procurava que no li faltessin Tampax (una vegada el vaig acompanyar a comprar-ne), vigilava que es raspallés les dents, li classificava les fotos, preparava un catàleg de totes les seves obres. I tot plegat sense ajuda. Jo no sabia d’on treia el temps, el pobre paio, per fer la seva pròpia obra creativa. Però, qui era jo per parlar? A mi, em pagava el viatge el pare de la Yuki, amb l’afegitó d’una noia de companyia.

Els dies que no visitàvem la mare de la Yuki fèiem surf, nedàvem, gandulejàvem a la platja, anàvem de compres, voltàvem amb cotxe per l’illa. Als vespres sortíem a passejar, miràvem pel·lícules, preníem pinyes colades i còctels de fruites. Em quedava temps de sobres per cuinar, si em venia de gust. Descansàvem i agafàvem un bonic bronzejat fins a les ungles dels dits. La Yuki es va comprar un nou biquini amb estampat hawaià en una botiga del Hilton, i quan se’l posava podia passar per una autòctona de debò. Va millorar molt amb el surf i va acabar agafant onades que estaven fora de la meva capacitat. Escoltava els Rolling Stones. Cada vegada que la deixava un moment sola a la platja, se li acostaven els tios mirant d’encetar-hi una conversa. Però la Yuki no sabia ni fava d’anglès, de manera que no li resultava gens difícil ignorar-los. I ells tocaven el dos, contrariats, quan jo tornava.

—Als tios els agraden tant, les noies? —va preguntar la Yuki.

—Sí. Depèn de l’individu, és clar, però en general suposo que podria dir que els homes desitgen les dones. Saps de què va el sexe, oi?

—Sé el que cal —va respondre la Yuki secament.

—Bé, els homes se senten impulsats físicament a ficar-se al llit amb les dones —vaig explicar—. És una cosa natural. La preservació de l’espècie…

—Tant me fa, la preservació de l’espècie. No en vull saber res, jo, de ciència i prevenció de la salut. A mi m’interessa el desig sexual. Com funciona, això?

—A veure, imaginem-nos que ets un ocell —vaig contestar—, i que volar és una cosa que t’encanta i que et fa sentir bé. Però hi ha diverses circumstàncies, llevat d’algunes ocasions excepcionals, que t’impedeixen volar. No ho sé, com ara condicions atmosfèriques adverses, direcció del vent contrària, època de l’any desfavorable, aquesta mena de coses. Però com menys pots volar, més ganes en tens, més fas bullir l’olla dins teu i més irritable et tornes. Et sents engabiada, o alguna cosa per l’estil. Et consumeixes, fins i tot t’emprenyes, potser. Em segueixes?

—Et segueixo —va dir—. Jo sempre em sento així.

—Doncs això és el desig sexual.

—Així, quan va ser l’última vegada que vas volar? Vull dir, abans que el pare et pagués aquella prostituta, és clar.

—A finals del mes passat.

—I t’ho vas passar bé?

Vaig assentir.

—Sempre t’ho passes bé?

—No, no sempre —vaig replicar—. Quan s’uneixen dos éssers imperfectes les coses no sempre van bé. Van volant, un vol d’allò més fàcil i agradable, i de sobte, apareix just al davant un arbre enorme que no havien vist, i catacrac!

La Yuki hi va rumiar. Imaginant, potser, un ocell volant molt amunt de manera que a la seva visió perifèrica li passa completament per alt el perill que té al davant. Era una mala explicació o què? Interpretaria malament les coses? Au, va, què carai, ja ho esbrinaria tota soleta ben aviat.

—La possibilitat que les coses vagin bé millora gradualment amb l’edat —vaig reprendre la meva explicació—. Li agafes el truc, i aprens a llegir el temps i el vent. L’altra cara de la moneda és que el desig sexual disminueix amb l’edat. Però així és com funciona.

—Patètic —va dir la Yuki.

—Sí, patètic.

Hawaii.

Quants dies havia passat a les illes? Havia perdut del tot la noció del temps. Avui ve després d’ahir, demà ve després d’avui. El sol surt, el sol es pon; la lluna s’enlaira, la lluna s’amaga; la marea puja, la marea baixa.

Vaig treure l’agenda i vaig consultar el calendari. Feia deu dies que era a Hawaii! Ja érem a finals d’abril. No pensava estar-m’hi una setmana? O era un mes? Dies de surf i pinyes colades. De moment no estava malament.

Però, com havia arribat fins aquí? Tot va començar buscant la Kiki, tret que aleshores jo no sabia que es deia així. Vaig refer les passes fins a Sapporo, i des d’aleshores hi havia hagut una successió de personatges estranys l’un rere l’altre. I ara, mira’m, estirat a l’ombra d’un cocoter, amb una beguda tropical a la mà, tot escoltant els Kalapana.

Què havia passat pel camí? Havien assassinat la Mei. La policia m’estalonava. Com anava el cas de la Mei? La bòfia havia esbrinat qui era? I en Gotanda, què? Com li anava? La darrera vegada que el vaig veure feia una fila horrible, cansat i desanimat. I llavors ho vam deixar tot mig penjat.

Havia de tornar al Japó. Però era massa dur fer el primer pas en aquella direcció. Hawaii havia sigut el primer i autèntic alliberament d’estrès en molt de temps, tant per a la Yuki com per a mi, i renoi, ens feia una bona falta. Un dia sí l’altre també, jo no pensava gairebé en res. Només nedar i estirar-me al sol per bronzejar-me, voltar per l’illa amb cotxe tot escoltant els Stones i Bruce Springsteen, passejar per les platges a la llum de la lluna, beure als bars dels hotels.

Sabia que això no podia continuar per sempre. Però no em decidia a tirar pel dret. I no suportava veure la Yuki tota tensa de bell nou. Era una excusa perfecta per no moure’m.

I van passar dues setmanes.

Un dia, al capvespre, la Yuki i jo vam agafar el cotxe fins al centre de Honolulu. El trànsit estava impossible, però no teníem pressa i ens donàvem per satisfets conduint i admirant el paisatge urbà. Cinemes porno, botigues de galindaines, establiments xinesos de queviures, botigues de roba vietnamites, botigues de llibres i discos de segona mà, vells jugant al go, paios de mirada tèrbola plantats a les cantonades. Una ciutat curiosa, Honolulu. Plena de llocs bons, interessants i barats on menjar. Tot i que no era el millor lloc perquè una noia hi passegés tota sola.

A mesura que sorties del centre i t’acostaves al port, els edificis eren més dispersos i menys acollidors. Es veien blocs d’oficines, magatzems i cafeteries que havien perdut alguna lletra del rètol, i els autobusos anaven plens de gent que tornava a casa en sortir de la feina.

Va ser aleshores que la Yuki va dir que volia tornar a veure E.T.

D’acord, després de sopar, vaig dir.

Llavors va comentar que era una pel·lícula genial, que tant de bo jo m’assemblés més a l’E.T., i em va tocar el front amb l’índex.

—No cal que ho facis, això —vaig protestar—. No es curarà mai.

Això li va provocar una rialleta.

I llavors va ser quan va passar.

En aquell moment alguna cosa es va connectar dins del meu cap amb un fort clic. Va passar alguna cosa, tot i que aleshores no sabia què era.

Però n’hi va haver prou per fer-me pitjar a fons els frens. El Camaro que venia darrere nostre va tocar el clàxon iradament i em va etzibar una pluja d’insults mentre ens avançava. Havia vist alguna cosa, i alguna cosa es va connectar. En aquell instant i allà mateix, una cosa molt important.

—Què passa? —va preguntar la Yuki, o almenys em penso que va dir això.

Potser no la vaig sentir, perquè en aquell instant estava profundament immers en els meus pensaments. Estava del tot abstret en allò que acabava de veure. La Kiki. Acabava de veure la Kiki… al centre de Honolulu! Allà mateix! Per què? Era ella, sens dubte. Havíem passat amb el cotxe pel seu costat, prou a prop per estirar el braç i tocar-la. Caminava en sentit contrari, i havia passat just pel costat del cotxe.

—Escolta, tanca totes les finestres i posa el botó de seguretat de totes les portes. No posis ni un peu al carrer. I no obris a ningú. Torno de seguida —vaig dir, baixant del cotxe.

—Ei, espera’t! No em deixis aquí!

Però jo ja corria per la vorera, ensopegant amb la gent, apartant-los del meu camí. No tenia temps per ser educat. L’havia d’atrapar. L’havia d’aturar, hi havia de parlar, l’havia trobat! Vaig córrer dues travessies, en vaig córrer tres. I aleshores, més endavant, la vaig veure, amb un vestit blau i una bossa blanca balancejant-se-li al costat sota les primeres llums del vespre. Es dirigia al bullici del centre. Vaig continuar i vaig arribar al carrer principal, on la vorera estava més atapeïda de vianants. Una dona que feia tres vegades el volum de la Yuki m’obstaculitzava. Tot i així, no vaig desistir i vaig seguir intentant atrapar la Kiki. Ella continuava caminant. Ni ràpida ni lenta, a una velocitat normal. Però sense girar-se per mirar al darrere, ni als costats, i sense aturar-se per agafar cap autobús, només caminant tot recte. A hores d’ara ja l’hauria d’haver atrapat, però la distància que ens separava no semblava pas reduir-se gaire.

De sobte vaig veure que girava a l’esquerra. Naturalment vaig continuar la persecució. Era un carrer estret, a banda i banda hi havia edificis vells sense gràcia. D’ella, no n’hi havia ni rastre. Sense alè, vaig parar en sec. Què vol dir això? Com ha pogut tornar a desaparèixer? Però la Kiki no havia desaparegut pas. Sols havia quedat tapada momentàniament per un camió de repartiment, perquè ja la tornava a veure, caminant al mateix pas a l’altra punta de la vorera.

—Kiki! —vaig cridar.

Sembla que em va sentir. Es va girar i va donar un cop d’ull darrere seu, en la meva direcció. Encara ens separava certa distància, començava a fosquejar i els fanals encara no s’havien encès, però era la Kiki, sens dubte. N’estava segur. Sabia que era ella. I ella sabia qui la cridava. Fins i tot va somriure.

Però no es va pas aturar. Es va limitar a mirar-me per damunt de l’espatlla. No va alentir el pas. Va continuar caminant i tot seguit va entrar en un edifici. Quan hi vaig arribar, ja era tard. Al vestíbul no hi havia ningú i la porta de l’ascensor tot just es tancava. Era un ascensor antic, d’aquells que tenen una agulla indicadora que t’informa del pis on es dirigeix. Vaig tenir temps de recuperar la respiració, amb els ulls clavats en l’indicador. El vuitè. Havia baixat al vuitè pis. Vaig prémer el botó i llavors vaig decidir instintivament agafar les escales.

L’edifici semblava desert, hi havia un silenci sepulcral. El so sord de les soles de goma sobre el linòleum dels esglaons ressonava per l’ull de l’escala plena de pols.

La vuitena planta no era pas diferent. Ni una ànima. Vaig mirar a esquerra i a dreta i no vaig veure ni rastre de vida. Vaig recórrer el passadís i vaig llegir els rètols de cadascuna de les set o vuit portes. Una companyia comercial, un gabinet d’advocats, un dentista… I ningú en actiu, els rètols eren vells i estaven bruts. Oficines insulses d’un pis insuls d’un edifici insuls d’un carrer insuls. Vaig tornar enrere i vaig tornar a examinar els rètols de les portes. Res no semblava tenir cap relació amb la Kiki; res no tenia sentit. Vaig agusar l’orella, però l’edifici estava tan silenciós com si estigués en ruïnes.

I llavors es va sentir un soroll. Un repic de talons, de talons alts. Ressonaven misteriosament en els sostres alts, amb un pes… el pes càustic de vells records. De cop i volta m’havia perdut en les entranyes laberíntiques d’un organisme descomunal, mort feia temps, erosionat, corcat. Per alguna cosa que quedava fora de la realitat, fora de la racionalitat humana, havia relliscat a través d’un forat temporal i havia arribat… aquí.

El repic de talons va continuar ressonant, tan fort, tan intens, que era difícil determinar de quina direcció provenia. Però escoltant amb més atenció, vaig poder seguir les passes fins a l’altra punta d’un passadís que girava a la dreta. Vaig acostar-me amb rapidesa, amb sigil, a la porta més allunyada. Aquell soroll de passos, el repic de talons, es va tornar opac, remot, però sens dubte era a l’altra banda de la porta. Una porta sense rètol. Cosa que em va semblar d’allò més desconcertant. Feia un minut que havia comprovat les portes, i totes tenien rètol.

Era un somni? No, amb tanta continuïtat no. Tots els detalls seguien un ordre perfecte. Sóc al centre de Honolulu, he seguit la Kiki fins aquí. Alguna cosa grinyola, però és real.

Vaig trucar.

Les passes es van aturar, l’últim eco va quedar penjat en l’aire. El silenci va omplir el buit.

Vaig esperar durant trenta segons. Res. Vaig agafar el pom de la porta. I amb un xerric aspre i apagat la porta es va obrir cap endins. Cap a una habitació a les fosques, tenyida amb el blau tenebrós de la fi del dia. Se sentia una olor tènue de cera per a terres. L’habitació era buida, llevat d’uns diaris vells escampats per terra.

Passos de nou. Exactament quatre, tot seguit silenci.

El soroll semblava venir de més enllà. Em vaig apropar a la finestra i vaig trobar una altra porta al costat. La vaig obrir i vaig veure unes escales que pujaven. Em vaig agafar al fred passamans de metall, vaig posar un peu al primer esglaó i llavors les vaig enfilar a poc a poc en la foscor més absoluta. Les escales eren molt dretes. Em va fer l’efecte que sentia enrenou a dalt de tot. Les escales es van acabar. Vaig buscar a les palpentes un interruptor; no n’hi havia cap. Per contra, la mà va trobar una altra porta.

La vaig obrir i vaig accedir a un espai força ampli, vaig intuir, potser un àtic. No hi regnava la foscor total de les escales, però tot i així no hi havia prou llum per veure-m’hi. Pàl·lids reflexos de la claror dels fanals del carrer es filtraven per la claraboia. No vaig deixar anar el pom.

—Kiki! —vaig cridar.

No hi va haver resposta.

Em vaig quedar quiet, sense saber què fer. El temps es difuminava. Vaig escodrinyar la foscor, escoltant amb atenció. De mica en mica, amb vacil·lació, la llum que es filtrava a la sala semblava augmentar. La lluna? La il·luminació de la ciutat? Vaig avançar amb cautela fins al centre de la sala.

—Kiki! —vaig tornar a cridar.

Cap resposta.

Em vaig tombar lentament, esforçant-me per veure alguna cosa. Hi havia uns mobles vells arrambats als racons. Siluetes grises del que vaig suposar que era un sofà, cadires, una taula, una calaixera. Estrany, molt estrany. Havien estat distribuïts com per obra d’una força centrífuga, surrealista, però real. Vull dir que els mobles semblaven reals.

Al damunt del sofà hi havia una cosa blanca. Un llençol? O la bossa de mà blanca que duia la Kiki? M’hi vaig acostar i vaig esbrinar que es tractava d’una cosa del tot diferent.

I la cosa tenia ossos.

Dos esquelets humans asseguts costat per costat al sofà. Dos esquelets complets, un més gran i un altre més petit, asseguts exactament com si estiguessin vius. L’esquelet més gran descansava un braç al respatller del sofà. El més petit tenia les dues mans pulcrament enllaçades a la falda. Era com si haguessin mort a l’instant sense ni tan sols adonar-se’n, havien quedat descarnats i conservaven la postura intacta. Feia la sensació que estaven somrient. I el somriure era increïblement blanc.

No tenia por. No tinc ni idea del perquè, però estava ben tranquil. En aquesta habitació tot estava en calma; i els ossos, nets i silenciosos. Aquests dos esquelets estaven definitivament i irrevocablement morts. No havia de témer res.

Vaig recórrer l’habitació a poc a poc. Hi havia sis esquelets en total. I llevat d’un, tots estaven sencers. Tots seien en postures naturals. Un home —si més no per l’alçada vaig suposar que ho era— tenia la línia de visió clavada en un televisor. Un altre s’inclinava sobre una taula encara parada amb plats, que ara eren plens de pols. I encara un altre, l’únic esquelet en un estat imperfecte, estava estirat en un llit. Li faltava el braç esquerre a partir de l’espatlla.

Vaig tancar els ulls amb força.

Què coi era tot allò? Kiki, què proves d’ensenyar-me?

Novament, vaig sentir passos. Arribaven d’una altra cambra, però en quina direcció? No semblava que vinguessin d’enlloc. Pel que jo podia veure, aquesta cambra no duia enlloc més. No hi havia cap més sortida. Els passos continuaven, i llavors van cessar. El silenci que va seguir a continuació era tan dens que resultava asfixiant. Em vaig eixugar la suor de la cara amb el palmell. La Kiki havia desaparegut de nou.

Vaig sortir per la mateixa porta per on havia entrat. Una última ullada: els sis esquelets brillaven tènuement en la penombra d’un blau profund. Gairebé semblaven a punt d’aixecar-se i moure’s tan aviat com me n’hagués anat. Encendrien la tele i se servirien menjar calent. Vaig tancar la porta en silenci, com si no volgués molestar-los, i vaig baixar les escales fins a l’oficina buida. Estava com abans, ni una ànima, amb els diaris vells escampats per terra.

Em vaig apropar a la finestra i vaig mirar avall. Els fanals oferien una llum brillant; els mateixos camions i furgonetes estaven aparcats a l’estreta travessia. El sol s’havia post del tot. Ningú a la vista.

Però sobre l’ampit cobert de pols vaig veure un paper, de la mida d’una targeta de visita. El vaig agafar i el vaig estudiar amb atenció. Hi havia un número de telèfon. El paper era nou, la tinta no havia perdut intensitat. Curiós. Me’l vaig ficar a la butxaca i vaig sortir al passadís.

Vaig buscar el porter de l’edifici per preguntar-li sobre aquella oficina, però vaig pensar en la Yuki, abandonada dins del cotxe en un districte sòrdid de la ciutat. Quanta estona feia que l’havia deixat allà? Vint minuts? Una hora? S’estava fent negra nit.

Quan vaig tornar al cotxe, la Yuki estava esbalaïda, amb la cara enterrada al seient i la ràdio encesa. Vaig picar a la finestra i ella va treure el botó de seguretat de la porta.

—Ho sento —vaig dir amb aire de gravetat.

—Han vingut tot tipus de persones estranyes. Cridaven, picaven al parabrisa i sacsejaven el cotxe —va explicar, gairebé petrificada—. Estava morta de por.

—Em sap molt de greu.

Em va mirar a la cara. I la mirada es va tornar glacial. Les pupil·les van perdre color, una tremolor gairebé imperceptible li recorria les faccions com la superfície d’una bassa on acaba de caure una fulla. Els seus llavis van formar paraules sense pronunciar-les. On carai has anat?

—No ho sé. —La veu em va sortir no sé d’on i es va esvair al lluny, com l’eco d’aquells passos. Em vaig treure un mocador de la butxaca i em vaig eixugar pausadament la suor del front—. No ho sé.

La Yuki va fer una ganyota i va allargar la mà per tocar-me la cara. Les puntes dels dits eren suaus i llises. Va ensumar l’aire prop meu inflant una mica els petits narius. Em va mirar de nou una bona estona.

—Has vist alguna cosa, oi?

Vaig assentir.

—Però no pots dir què. No pots dir-ho en veu alta. No ho pots explicar… a ningú. Però t’ho puc veure. —Es va atansar i em va fregar la galta amb la seva—. Pobrissó —va dir.

—Com pot ser? —vaig dir, rient. No hi havia cap raó per riure, però no em vaig poder contenir—. T’ho miris com t’ho miris, sóc un paio d’allò més vulgar. Per tant, com és que em passen aquestes coses tan estranyes?

—Sí, com pot ser? —va dir la Yuki—. A mi no em miris. Jo només sóc una nena. Aquí l’adult ets tu.

—Ben cert.

—Però entenc com et sents.

—Jo no.

—En moments així, els adults necessiten una copa.

Vam anar al bar Halekulani. A l’interior, no pas a la terrassa de la piscina. Aquesta vegada vaig demanar un Martini, i la Yuki va voler un refresc de llimona. Érem els únics clients. El pianista mig calb i de front arrugat com Rakhmàninov era al piano de cua tocant els típics clàssics: «Stardust», «But Not For Me», «Moonlight in Vermont». Impecablement, sense esperit. I llavors va acabar amb un preludi de Chopin molt seriós. La Yuki la va aplaudir, aquesta peça, i el pianista va fer un somriure forçat.

Amb el tercer Martini, vaig cloure els ulls i aquella habitació em va tornar al cap. Era la típica escena en què et despertes amarat de suor, alleujat que només fos un somni. Però no havia sigut cap somni. Jo ho sabia, i la Yuki també. Ella sabia que jo havia vist alguna cosa. Aquells sis esquelets. Què significaven? Qui eren? Representava que aquell esquelet manc era en Dick North?

Què provava de dir-me, la Kiki?

Vaig recordar el paperet de la butxaca, el tros de paper que havia trobat a l’ampit de la finestra. Vaig anar al telèfon i vaig marcar el número. Cap resposta. Només interminables senyals de trucada, com plomades caient en un oblit insondable. Vaig tornar al meu tamboret i vaig sospirar.

—Em penso que demà tornaré al Japó. Si puc aconseguir un seient, vull dir —vaig advertir—. Fa massa que sóc aquí. Ha sigut magnífic, però ja és hora de marxar. He d’arreglar algunes coses allà, a casa.

La Yuki va assentir com si ho hagués sabut des del principi.

—Molt bé, no t’amoïnis per mi. Torna, si creus que ho has de fer.

—I tu què faràs? Quedar-te aquí? O vols tornar amb mi?

La Yuki va arronsar les espatlles.

—Em sembla que em quedaré amb la mare durant un temps. No crec que li faci res. Encara no estic d’humor per tornar.

Em vaig acabar les escorrialles del Martini.

—Farem això, doncs: demà et portaré amb el cotxe a Makaha. Així podré tornar a veure la teva mare. I llavors me n’aniré a l’aeroport.

Aquella nit vam fer el nostre últim sopar plegats en una marisqueria a prop de l’Aloha Tower. La Yuki no va parlar gaire, jo tampoc. Estava segur que en qualsevol moment m’adormiria, amb la boca plena d’ostres fregides, i em convertiria en un d’aquells esquelets de l’àtic.

La Yuki no va parar d’adreçar-me mirades eloqüents durant tot el sopar. Quan vam acabar, va dir:

—Val més que et fiquis al llit. Fas molt mala cara.

Quan vaig arribar a l’habitació, em vaig servir vi i vaig posar la televisió. Els Yankees contra els Orioles. No em venia gens de gust veure beisbol, però igualment vaig deixar el partit. Era un lligam amb la realitat.

El vi va fer efecte. Em vaig endormiscar. I llavors vaig recordar el tros de paper que duia a la butxaca i vaig tornar a provar sort amb el número. Altre cop, cap resposta. Vaig deixar que el telèfon sonés quinze vegades. Vaig mirar de nou el televisor i vaig veure com Winfield ocupava el boc del batedor i llavors se’m va acudir una cosa.

Què era? Els meus ulls es van quedar clavats en la pantalla.

Una cosa s’assemblava a una altra. Una cosa estava connectada amb una altra.

No, no podia ser. Però, què carai, comprova-ho! Vaig agafar el paper i vaig anar a buscar la llibreta on la June havia apuntat el seu número de telèfon. Vaig comparar-los tots dos.

Hòstia! Eren el mateix número.

Tot lligava, tot. Llevat que no tenia ni idea de què volia dir.

L’endemà al matí vaig trucar a la Japan All Airways i vaig reservar un bitllet d’avió per a la tarda. Vaig pagar el compte de l’hotel i la Yuki i jo vam sortir cap a Makaha. Ves per on, el cel estava tapat. Apuntava una torbonada a l’horitzó.

—Sembla que tinguis un Pac-Man dins del cor cruspint-s’ho tot —va comentar la Yuki—. Bip-bip-bip-bip-bip-bip-bip-bip.

—No t’entenc.

—Que alguna cosa et consumeix.

Hi vaig rumiar mentre seguia conduint.

—De tant en tant veig l’ombra de la mort —vaig començar a explicar—. És una ombra molt densa. Com si la mort em seguís molt de prop, disposada a embolcallar-me i agafar-me pels turmells en qualsevol moment. Però no m’espanta. Perquè mai no es tracta de la meva mort. Sempre és la mort d’algú altre. I tot i així, cada vegada que mor algú, noto que em vaig debilitant. Com pot ser?

La Yuki va arronsar les espatlles.

—La mort sempre em ronda, no sé per què. I a la més petita oportunitat, es presenta.

—Potser aquí tens la clau. Potser la mort és la teva connexió amb el món —va observar la Yuki.

—Quina idea més depriment —vaig replicar.

En Dick North semblava sincerament trist de veure’m marxar. Tampoc és que tinguéssim gaires coses en comú, però ens havíem divertit plegats. I jo el respectava per la poesia que aplicava a temes pràctics. Ens vam donar la mà. Mentre ho fèiem, l’esquelet manc em va venir al cap. Podia ser realment aquest home?

—Dick, penses mai en la mort? En com podries morir? —li vaig preguntar mentre sèiem plegats per última vegada.

Va somriure.

—Vaig pensar força en la mort durant la guerra. La mort era pertot arreu, perquè de fet allà hi havia moltíssimes maneres de morir. Però, darrerament, no. No tinc temps d’amoïnar-me per allò que no puc controlar. Em preocupa més la pau que la guerra —va dir tot rient—. Per què ho preguntes?

Li vaig dir que per res.

—Hi reflexionaré. En parlarem la pròxima vegada que ens veiem —va dir.

Llavors l’Amé em va demanar que anéssim a fer un tomb tots dos sols, i vam passejar per una sendera de fer fúting.

—Gràcies per tot —va dir l’Amé—. Ho dic de debò. No tinc gaire tirada a dir aquesta mena de coses. Però… eeh… bé, ho dic de debò. Has ajudat a llimar arestes. La Yuki i jo hem aconseguit parlar-nos. Ens estem acostant l’una a l’altra. I ara es quedarà aquí amb mi.

—Això està bé —vaig dir. No se’m va acudir res menys banal. Per descomptat, l’Amé amb prou feines em va escoltar.

—Em fa l’efecte que la nena s’ha asserenat força des que et va conèixer. No està tan irritable ni nerviosa. No sé què ho fa, però no hi ha dubte que tu hi has influït. Potser teniu alguna cosa en comú?

Li vaig assegurar que no ho sabia pas.

Què pensava que s’havia de fer, amb l’escolarització de la Yuki?

—Si no vol anar a l’escola, potser hauries de pensar en alguna alternativa —vaig contestar—. De vegades és dolent obligar a anar a l’escola un jove, sobretot algú tan jove com la Yuki, que té una gran sensibilitat i que crida l’atenció més del que ella voldria. Un professor particular podria ser una bona idea. Em sembla que és molt clar que la Yuki no està feta per cremar-se les celles d’aquesta manera, amb tot això dels exàmens d’ingrés, la competència absurda, la pressió dels companys, les normes i les activitats extraescolars. Hi ha gent que se’n surt prou bé sense tot això. Ja sé que sóc un idealista, en sóc conscient, però el que importa és que la Yuki descobreixi el seu talent i tingui l’oportunitat de cultivar-lo. Potser al final decideix tornar a l’escola. Cosa que estaria bé, també, si és decisió seva.

—Tens raó, suposo —va dir l’Amé, després de rumiar-ho un moment—. Jo no sóc gaire gregària, i tampoc anava mai a classe, de manera que m’imagino que entenc el que proves de dir-me.

—Si ho entens, no caldria ni pensar-hi. On hi ha el problema?

Va remenar el cap d’una banda a l’altra.

—No hi ha cap problema. Vull dir que l’únic problema és que no confio cegament en mi com a mare. I per tant, no sóc capaç de respondre per ella. Si no tens confiança, et rendeixes. I en el fons, m’amoïna que la idea de no anar a l’escola sigui socialment incorrecta.

Socialment incorrecta?

—Mira, això no ho sé, però qui sap què és correcte o incorrecte? El futur no el pot saber ningú. Potser al final tot és un desastre. Però això podria passar en qualsevol dels casos. Em penso que si demostres a la nena que intentes de debò, com a mare o com a amiga, fer que les coses rutllin amb ella, i si li demostres respecte, ella serà prou llesta per captar-ho i farà la resta tota sola.

L’Amé es va quedar allà plantada, amb les mans a les butxaques dels pantalons curts, en silenci. Llavors va dir:

—Tu sí que entens el que sent la nena, oi? Com és?

Perquè jo no sóc sempre en un altre planeta, em van venir ganes de dir-li. Però no ho vaig fer.

Llavors l’Amé va dir que em volia donar una cosa com a mostra de gratitud. Li vaig dir que el seu exmarit ja m’havia donat prou.

—Però és que ho vull fer. Ell és ell i jo sóc jo. I t’ho vull agrair. I si no ho faig ara, me n’oblidaré.

—Doncs jo me n’alegraria força si te n’oblidessis —vaig replicar fent broma.

Vam seure en un banc i l’Amé es va treure un paquet de Salem de la butxaca de la camisa. En va encendre un, va fer una pipada i va deixar anar el fum. Tot seguit va deixar que se li tornés cendra entre els dits. Mentrestant, vaig escoltar cantar els ocells i vaig contemplar els jardiners voltant amb els seus buguis. El cel començava a aclarir-se, tot i que vaig sentir l’eco apagat de trons a la llunyania. Un sol fort s’escolava entre la barrera d’espessos núvols grisos. Amb ulleres de sol i màniga curta, l’Amé semblava indiferent a la lluminositat i la calor, per bé que unes taques de suor li havien xopat el coll de la camisa. Potser no era el sol. Potser era concentració, o activitat mental. Van passar deu minuts que, aparentment, ella ni va notar. El pas del temps no era un element pràctic de la seva vida. O, si ho era, no estava prou amunt a la seva llista de prioritats. Per a mi era diferent. Havia d’agafar un avió.

—Me n’he d’anar —vaig dir, mirant el rellotge—. He de tornar el cotxe abans de facturar les maletes.

Va fer un vague esforç per reenfocar-me amb els ulls. Una mirada que de tant en tant havia observat en la Yuki. Al capdavall, eren mare i filla.

—És clar, el temps. No m’hi havia fixat —va dir l’Amé—. Ho sento.

Ens vam aixecar del banc i vam tornar caminant al xalet.

Tots van sortir per veure’m marxar. Vaig dir a la Yuki que parés de consumir menjar porqueria, però vaig suposar que en Dick North ja se n’encarregaria. Arrenglerats al retrovisor mentre m’allunyava, tots tres feien un quadre ben curiós. En Dick dient adéu amb el seu únic braç enlairat; l’Amé mirant endavant inexpressiva, amb els braços plegats sobre el pit; la Yuki mirant a un costat i clavant un cop de peu a una pedreta. Les restes d’una família en un racó provisional d’un univers imperfecte. Com m’hi havia acabat embolicant, amb tots ells? Un cop de volant a l’esquerra i van desaparèixer de la meva vista. Per primera vegada en molt de temps estava sol.