23

ELS DOS INSPECTORS VAN TORNAR a entrar a la sala quan jo encara estava perdut entre la floridura. Tots dos es van quedar drets.

—Ja se’n pot anar a casa —em va dir el Pescador, inexpressiu—. Gràcies per la seva cooperació.

—No tenim més preguntes. Hem acabat —va afegir en Setciències.

—Les circumstàncies han canviat —va dir el Pescador—. No el podem retenir més. És lliure d’anar-se’n. Gràcies de nou.

Em vaig aixecar de la cadira i vaig agafar la jaqueta, que pudia de fum de cigarret. No tenia ni idea de què havia passat, però em vaig alegrar de poder fotre el camp d’allà. En Setciències em va acompanyar fins a la porta.

—Miri, ahir a la nit ja sabíem que vostè estava net —va dir—. Vam rebre els resultats del forense i del laboratori. Estava net, absolutament net de tota culpa. Però vostè amaga alguna cosa. S’està mossegant la llengua, no costa pas gaire de veure, això. Per això vam pensar que si el reteníem, al final xerraria. Vostè sap qui és aquesta dona, però no ens ho vol dir, vés a saber per quin motiu. Però això no és cap joc. No se n’oblidi.

—Perdoni, però no sé de què em parla —vaig dir.

—Pot ser que el fem tornar —va dir, mentre amb un llumí s’apujava una cutícula de l’ungla—. I si és així, pot estar segur que ens el carregarem, i fort. Ho tindrem tot tan apamat que ni el seu advocat podrà fer res per ajudar-lo.

—Advocat? —vaig preguntar, amb tota la innocència del món.

Però ell ja havia desaparegut cap a dins. Vaig agafar un taxi per tornar a casa.

Vaig omplir la banyera i m’hi vaig quedar una bona estona. Em vaig rentar les dents i la cara i em vaig afaitar. No em podia desempallegar de la pudor de tabac. Quin carai de cofurna!

Fresc com una rosa, vaig fer bullir una mica de coliflor i me la vaig menjar bevent una cervesa. Vaig posar l’Arthur Prysock acompanyat per la Count Basie Orchestra. Un disc més que magnífic. Comprat feia setze anys. Temps era temps.

Després em vaig adormir. Just una estona, prou per dir que havia anat a algun lloc i havia tornat, una mitja horeta. Quan em vaig despertar era la una del migdia. Encara tenia temps. Vaig agafar les coses, les vaig llançar dins del Subaru i vaig anar a la piscina Sendagaya. Al cap d’una hora de nedar gairebé em tornava a sentir com un ésser humà. I tenia gana.

Vaig trucar a la Yuki. Quan li vaig dir que m’havien deixat marxar, em va dir un simple «que bé». Pel que feia al menjar, en tot el dia només havia pres dues pastes de crema, addicta a la seva dieta de menjar porqueria. Però si hi anava ara, estaria a punt i esperant-me, i probablement complaguda.

Vaig conduir el Subaru pels jardins exteriors del santuari Meiji, vaig baixar per l’avinguda flanquejada d’arbres que hi ha abans del museu d’art i vaig girar per Aoyama-Itchome cap al santuari Nogi. Cada dia es notava més la primavera. Durant els dos dies que havia estat tancat a la comissaria de policia d’Akasaka, l’aire s’havia tornat més agradable, les fulles més verdes, la llum del sol més càlida i suau. Fins i tot els sorolls de la ciutat em semblaven tan agradables com el fiscorn d’Art Farmer. El món era preciós i jo tenia gana. La pressió que tenia a les temples havia desaparegut com per art de màgia.

La Yuki portava una samarreta de David Bowie sota una jaqueta de pell marró. La bossa de lona que duia penjada al braç era un patchwork de xapes de Stray Cats, Steely Dan i Culture Club. Una combinació d’allò més estranya, però qui era, jo, per dir res?

—T’has divertit amb els polis? —va preguntar la Yuki.

—Ha sigut horrible —vaig dir—. A l’altura de les cançons de Boy George.

—Ah —va dir ella, poc impressionada per la meva gracieta.

—Recorda’m que et compri una xapa de l’Elvis per a la teva col·lecció —vaig dir, assenyalant la seva bossa.

—Sòmines —va dir. Caram, quin vocabulari més ric.

Vam anar a un restaurant i tots dos vam demanar un entrepà de rosbif amb pa integral i una amanida. També li vaig fer beure un got de llet sencera. Jo em vaig saltar la llet i vaig canviar-la per un cafè. La carn era tendra i boníssima amb el rave picant. Molt satisfactori. Allò sí que era un àpat.

—Bé, i ara on anem? —li vaig preguntar a la Yuki.

—A Tsujido —va dir, sense dubtar.

—Em sembla bé —vaig dir—. Anirem a Tsujido. Però què hi ha, a Tsujido, per visitar?

—Hi viu el meu pare —va dir la Yuki—. Diu que et vol conèixer.

—A mi?

—Sí, a tu. No pateixis, no és pas tan mala persona.

Em vaig prendre la segona tassa de cafè.

—Escolta, jo no ho he dit mai que fos mala persona. Però de totes maneres, per què em vol conèixer? Que li has parlat de mi?

—És clar. Li vaig trucar i li vaig explicar que m’havies ajudat a tornar de Hokkaido i que se t’havia endut la policia i que potser no en sortiries mai. O sigui que el pare va fer que un dels seus amics advocats investigués el teu cas. Té molts contactes. És molt pràctic en aquest sentit.

—Ja… —vaig dir—. O sigui que és per això.

—A vegades és molt útil, oi?

—Ja ho pots ben dir.

—El pare va dir que la policia no tenia cap dret de retenir-te allà, que si no volies quedar-t’hi eres ben lliure de marxar. Segons la llei, és clar.

—Sí, això ja ho sabia —vaig dir.

—Doncs així per què no te n’anaves? Només t’havies d’aixecar i dir: me’n vaig. Sayonara.

—És difícil de respondre —vaig dir, després de pensar uns instants—. Potser m’estava castigant a mi mateix.

—Tu no ets normal —va dir, alçant la barbeta.

Era el capvespre i la carretera fins a Tsujido estava buida. La Yuki s’havia dut una bossa plena de cintes. Una selecció de viatge completa, des de l’«Exodus» de Bob Marley fins al «Mister Roboto» de Styx. Alguns eren interessants, d’altres no. Més o menys el mateix que es podia dir del paisatge que vèiem a tota velocitat. La Yuki es va enfonsar al seient escoltant la música en silenci. Es va emprovar les ulleres de sol que tenia a la guantera, i al cap d’una estona es va encendre un Virginia Slim. Jo em vaig concentrar en la conducció. Canviava metòdicament de marxa, amb els ulls clavats a la carretera, i mirava amb molta atenció tots els senyals de trànsit.

En aquell moment estava gelós de la Yuki. Fixa’t, tretze anys, i des del seu punt de vista, tot, fins i tot la desgràcia, era, si no meravellós, com a mínim nou. La música i els llocs i la gent. Tan diferent de mi. Evidentment que abans jo també era com ella, però aleshores el món era un lloc molt més simple. Obtenies una recompensa pel teu esforç, les paraules tenien un significat, les coses contenien una bellesa. Però jo no era feliç. Jo era un nen impossible en una edat impossible. Volia estar sol, em sentia bé estant sol, però mai no en tenia l’oportunitat. Estava confinat en dos marcs estructurals: la casa i l’escola. Em vaig enamorar d’una noia, però no sabia què havia de fer. Ni tan sols sabia què era l’amor. Era sapastre i introvertit. Em volia rebel·lar contra els meus pares i els meus mestres, però no sabia com fer-ho. Fes el que fes, sempre l’espifiava. Era exactament el pol oposat d’en Gotanda.

No obstant això, a vegades sabia apreciar la frescor i la bellesa de les coses. Sentia l’olor de l’aire, m’encantava el rock and roll, les llàgrimes eren tèbies i les noies eren precioses, com un somni. M’agradaven les sales de cinema, la foscor i la intimitat, i m’agradaven les nits d’estiu profundes i melancòliques.

—Escolta —vaig dir a la Yuki—. Per què no em parles de l’home amb la pell d’ovella? On el vas conèixer? I com ho saps, que jo també el vaig conèixer?

Em va mirar, va tornar a deixar les ulleres de sol a la guantera i després va arronsar les espatlles.

—D’acord, però primer em pots respondre a una pregunta?

—Suposo que sí —vaig dir.

La Yuki va taral·lejar uns instants una cançó feixuga de Phil Colins, després va agafar de nou les ulleres de sol i hi va jugar una estona.

—Recordes el que vas dir quan vam tornar de Hokkaido? Que jo era la noia més bonica amb qui mai havies sortit?

—Mmm.

—Ho vas dir de debò o només per fer-te el simpàtic? Vull que em diguis la veritat.

—T’ho vaig dir de debò, t’ho juro —vaig dir.

—Amb quantes noies has sortit?

—No les he comptat mai.

—Amb dues-centes?

—Què dius! —vaig dir, rient—. No sóc pas d’aquest tipus, jo. És clar que he sortit amb unes quantes, però el meu camp és molt més limitat. Jo diria que unes quinze, com a màxim.

—Tan poques?

Vaig assentir. Ella hi va pensar una estona.

—Quinze, eh?

—Més o menys —vaig dir—. Com a molt, com a molt, vint.

—Vint, eh? —va sospirar la Yuki, decebuda—. Però de totes aquestes, jo sóc la més bonica, oi?

—Sí, tu ets la més bonica —vaig dir.

—Tu no ets gaire de noies espectaculars, oi? —va preguntar, encenent el segon Virginia Slim. Vaig llucar un policia a la cruïlla que hi havia un tros enllà, li vaig agafar el cigarret dels dits i el vaig llençar per la finestra.

—Home, he sortit amb algunes noies maques —vaig dir—, però cap no era tan bonica com tu. De debò. No sé si m’entendràs ara, però tu ets bonica d’una manera diferent. La teva bellesa no té res a veure amb la de la majoria de noies. I sisplau, no fumis més a dins del cotxe, d’acord? Fa molta pudor. I no vull que aquells polis hi fiquin el nas. A més, que no saps que les noies que fumen massa de joves tenen problemes amb la regla?

—Talla el rotllo —va dir.

—Va, ara parla’m de l’home de la pell d’ovella —vaig dir.

—De l’Home Ovella?

—Com saps que es diu així?

—Ho vas dir per telèfon. «L’Home Ovella».

—Ah, sí?

—Mmm.

Ens vam aturar a la cruïlla per esperar que el semàfor es posés verd. A mesura que ens acostàvem a Tsujido el trànsit s’anava fent més dens, i vam haver d’esperar que el semàfor es posés verd dues vegades per poder passar.

—Doncs parlem de l’Home Ovella. On el vas veure?

La Yuki va encongir les espatlles.

—No l’he pas vist mai. Simplement em va venir la imatge al cap, quan et vaig veure —va dir, cargolant-se un floc de cabells al voltant del dit—. Tenia aquesta sensació, m’imaginava un home vestit amb una pell d’ovella. Com un pressentiment. Cada vegada que et veia a l’hotel, tenia aquesta sensació. Per això t’ho vaig dir. Ja està.

—Què vols dir «com un pressentiment?» —vaig insistir—. M’estàs dient que en realitat no l’has vist mai? O que només va ser un instant fugaç?

—Ai, és que no sé com dir-ho —va dir—. No va ser com si el veiés amb els meus ulls. Era més aviat la sensació que algú l’havia vist, malgrat que era invisible. Jo no vaig veure res, però dins meu, la sensació que vaig tenir tenia una mena de forma, però no una forma definida. Era alguna cosa semblant a una forma. Si pogués ensenyar-ho a algú, probablement no sabria de què es tracta, perquè només té sentit per a mi. Em sembla que no m’explico gaire bé. Has entès alguna cosa?

—Més o menys.

La Yuki va alçar les celles i va mossegar la muntura de les meves ulleres de sol.

—A veure, tornem-ho a repassar —vaig dir—. Tu vas captar alguna cosa que hi havia dins meu, vas tenir una mena de sensació i vas visualitzar una imatge mental…

—Una imatge mental?

—Sí, una idea molt vívida. Aquesta idea estava adherida a mi i tu la vas visualitzar, com en un somni. Vols dir això, més o menys?

—Sí, una cosa així. Una idea molt vívida, però no només això. Hi havia alguna cosa al darrere, una cosa molt potent. Com si fos l’energia que estava creant aquella idea. I jo podia percebre aquesta energia, hi havia com unes vibracions que jo podia veure. Però no pas com un somni, sinó com un somni buit. Exacte, un somni buit. No hi ha ningú, o sigui que no veus res. Més o menys com quan poses el contrast molt fosc o molt clar al televisor. No veus res. Però hi ha una imatge, allà, i si t’hi esforces molt pots percebre aquella imatge. Saps què vull dir?

—Mmm.

—Bé, sigui com sigui, d’alguna manera jo vaig veure aquell home amb una pell d’ovella. No semblava pas dolent, ni molt menys. Potser ni tan sols era un home. Però la qüestió és que no és dolent. No sabria com dir-t’ho. No ho pots veure, però notes la presència d’una mena de representació, com… com una forma sense forma. —Va fer petar la llengua—. Noi, quina explicació més fatal.

—No, ho has explicat bastant bé.

—De debò?

—De debò —vaig dir.

Vam continuar el camí al llarg del mar. Vaig veure un bosquet de pins, vaig aparcar el cotxe i vaig suggerir que anéssim a fer una passejada. La tarda era agradable, feia poc vent i l’onatge era suau. Unes petites onades anaven i venien a la platja com un llençol voleiant al vent. Un moment de pau perfecte. Els surfistes s’havien donat per vençuts i estaven asseguts a la platja, fumant, amb els seus vestits de neoprè ben molls. El fum blanc d’una foguera on cremaven escombraries s’enfilava cap al cel blau, i a l’esquerra es veia l’illa d’Enoshima, tènue, com si fos un miratge. Un gran gos negre corria per la vora de l’aigua, de dreta a esquerra. A la llunyania, les barques de pesca eren com puntets enmig de les aigües profundes, mentre les bandades de gavines les sobrevolaven silenciosament. La primavera havia arribat fins i tot al mar.

La Yuki i jo vam caminar pel passeig que hi havia al llarg de la platja, de tant en tant ens creuàvem amb gent que feia fúting i amb adolescents en bicicleta. Vam passejar tranquil·lament en direcció a Fujisawa, i al cap d’una estona vam seure a la sorra de la platja per contemplar el mar.

—Les tens sovint, aquestes experiències? —vaig preguntar.

—A vegades —va dir la Yuki—. Molt poques, de fet. Aquestes sensacions les tinc amb molt poca gent. I intento evitar-ho, si puc. Si tinc una sensació, intento no pensar-hi, intento bloquejar-la. D’aquesta manera no tinc la sensació tan profunda. És com quan tanques els ulls: no veus el que tens al davant. Saps que hi ha alguna cosa, com una escena de por d’una pel·lícula, però si tanques els ulls i no els obres fins que l’escena s’ha acabat, no veus res.

—Però per què et tanques d’aquesta manera?

—Perquè és horrible veure-ho —va dir—. Quan era petita, no ho feia. A l’escola, quan notava alguna cosa, ho explicava a tothom. Però al final se’n van afartar, perquè per exemple deia aquest o l’altre es farà mal, i resulta que aquest o l’altre se’n feia de debò. Això em passava molt sovint, i tothom em va començar a dir que era una bruixa. I em va quedar aquest nom. «Bruixa». Aquesta era la meva reputació. Era horrible. És per això que vaig decidir que a partir de llavors no en diria res a ningú. I ara, si noto que he de tenir alguna sensació, em tanco en mi mateixa i així la bloquejo.

—Però amb mi no ho vas pas fer.

Va arronsar les espatlles.

—Va ser un imprevist. No ho vaig veure a venir. La imatge va aparèixer davant meu de manera sobtada. La primera vegada que et vaig veure. Estava escoltant música… Duran Duran o David Bowie o algú altre… i no estava en guàrdia. Estava relaxada. Per això m’agrada tant la música.

—Per tant, ets com una mena de clarivident? —vaig preguntar—. Com per exemple quan sabies amb antelació que un company de classe prendria mal?

—Potser sí. Però una mica diferent. Quan ha de passar alguna cosa, es crea com una atmosfera que em provoca la sensació que alguna cosa passarà. Ja sé que sembla estrany. Per exemple, imagina’t algú que pren mal a la barra superior fent gimnàstica, potser perquè està distret o potser perquè té massa confiança en si mateix, però aquestes seves emocions circulen per l’aire, com ones. Les persones que són molt sensibles poden captar aquestes ones. Són com bombolles en l’aire, i aleshores és quan veus que hi ha un perill. I llavors apareixen aquells somnis buits. I és quan… Bé, això és el que passa. No es tracta d’una premonició. És una cosa menys específica. Però apareix i jo ho puc veure però no ho dic a ningú. No vull que la gent em digui bruixa, o sigui que no dic res. Tinc la sensació que aquella persona es cremarà i potser realment es crema, però no dic res i no me’n pot donar la culpa. No et sembla horrible? M’odio. És per això que em tanco en mi mateixa i bloquejo la sensació. Si em tanco, no m’odio.

Va agafar un grapat de sorra i la va deixar filtrar entremig dels dits.

—Existeix de debò l’Home Ovella? —va preguntar.

—Sí, existeix de debò —vaig dir—. Viu en un racó d’aquell hotel. En un hotel dins d’aquell hotel. Normalment no es pot veure, però hi és. És allà, on viu l’Home Ovella, i hi ha un munt de coses que connecten amb mi a través d’aquell lloc. L’Home Ovella és com si diguéssim el meu cuidador, com una mena d’operador de centraleta. Si ell no hi fos, no podria connectar amb aquestes coses.

—Eh? Connectar?

—Sí, quan busco alguna cosa, quan vull connectar, és ell qui ho fa.

—No t’entenc.

Jo també vaig agafar un grapat de sorra i la vaig deixar filtrar entremig dels dits.

—No ho acabo d’entendre ni jo mateix. Però això és el que em va explicar l’Home Ovella.

—Vols dir que l’Home Ovella existeix des de fa temps?

—Mmm, molt de temps. Des que era petit. Però no va ser fins fa poc que em vaig adonar que tenia la forma d’Home Ovella. Per què és aquí? No ho sé. Potser perquè el necessitava. Potser perquè a mesura que et fas gran les coses es perden, es fragmenten, i d’alguna manera necessites una ajuda per mantenir-les unides. Per evitar el deteriorament, m’entens? Però la veritat és que no ho sé. Com més hi penso, més estrany em sembla tot plegat. Fins i tot estúpid.

—N’has parlat mai amb algú, d’això?

—No. Si ho fes, qui et sembla que em creuria? Qui vols que entengui de què carai estic parlant? A més, no sé explicar-ho gaire bé. Tu ets la primera persona amb qui en parlo.

—Jo tampoc no he parlat mai amb ningú d’això que em passa. El pare i la mare ho saben, més o menys, però mai no en parlem. Després del que va passar a l’escola, no n’he parlat mai amb ningú.

—Bé, suposo que m’alegro d’haver fet aquesta xerradeta —vaig dir.

—Benvingut al Club de Bruixes i Bruixots —va dir la Yuki.

—No he anat a l’escola des de les vacances de l’estiu passat —va dir la Yuki mentre passejàvem de tornada al cotxe—. No és pas que no m’agradi estudiar, és que odio el lloc, no el puc suportar. Em fa posar malalta, físicament malalta. Vomitava cada dia, i cada vegada que ho feia, conspiraven una mica més contra mi. Fins i tot els professors es ficaven amb mi.

—Com pot ser que algú vulgui molestar una noia tan bonica com tu?

—Als nens els agrada ficar-se amb els altres nens, i si els teus pares són famosos, encara pot ser pitjor. A vegades et tracten d’una manera especial, però a mi em tractaven com si fos merda. De totes maneres, ja d’entrada tinc problemes per entendre’m amb la gent. Estic molt tensa perquè sempre pateixo per si m’he de tancar en mi mateixa, m’entens? I per això tinc aquest tic que em fa semblar un ànec espantat, perquè em sento cohibida, i tothom se’n riu. Els nens poden ser realment cruels. Ni t’imagines fins a quins límits…

—Està bé —vaig dir, agafant-li la mà a la Yuki—. Oblida-te’n. Si no tens ganes d’anar a l’escola, no hi vagis. No cal que t’hi obliguis. L’escola pot arribar a ser un autèntic malson. Ja ho sé. Tens un grapat d’idiotes per companys de classe i uns professors que es pensen que són els amos del món. El vuitanta per cent són uns ganduls o uns sàdics, o les dues coses alhora. Per no parlar de totes les seves ridícules normes. Tot el sistema està dissenyat per aixafar la personalitat de l’individu, i només els imbècils sense ni un pessic d’imaginació treuen bones notes. M’hi jugo el que sigui que no ha canviat gens.

—A tu també et passava, això?

—I tant. Podria fer-te una dissertació de l’absurditat de l’escola.

—Però l’ensenyament secundari és obligatori.

—Doncs que se’n preocupi un altre, d’això, no pas tu. No és obligatori anar a un lloc on et tracten malament. En absolut. Tu també tens els teus drets, saps?

—I després què faré? Sempre serà així?

—Quan jo tenia tretze anys també ho pensava, això —vaig dir—. Però no pateixis. Les coses poden funcionar. I si en algun moment no funcionen, saps espavilar-te quan toca. Ja veuràs com et faràs gran, t’enamoraràs, t’hauràs de comprar els primers sostenidors, i sens dubte, veuràs com canviarà la teva manera de veure el món.

—Noi, ets un imbècil! —Es va girar cap a mi i va remenar el cap amb incredulitat—. Perquè ho sàpigues, les noies de tretze anys ja porten sostenidors. Vas amb mig segle de retard, t’ho pots ben creure!

—Però si només tinc trenta-quatre anys —li vaig recordar.

—Mig segle —va dir la Yuki—. El temps vola quan ets un imbècil.

I tot seguit va alleugerir el pas i se’n va anar caminant cap al cotxe.