40

L’ENDEMÀ A LA TARDA VAN TREURE el Maserati de la badia de Tòquio. Tal com m’esperava. Cap sorpresa. Tan bon punt va desaparèixer, ho vaig veure a venir.

Un altre cadàver. El Rata, la Kiki, la Mei, en Dick North i ara en Gotanda. Cinc. En quedava un. I ara què? Qui era el següent de la cua per morir? La Yumiyoshi no, no seria capaç de suportar-ho. La Yumiyoshi no havia de morir. D’acord, doncs, la Yuki? La nena tenia tretze anys. No podia permetre que li passés això. Vaig revisar la llista, com si fos el déu del destí dictant ordres de mortalitat.

Em vaig arribar a la comissaria d’Akasaka per explicar a en Setciències que havia estat amb en Gotanda la nit anterior, fins poc abans de la seva mort. Segons com, vaig pensar que era el que havia de fer, tot i que naturalment no vaig esmentar la Kiki. Això era un capítol tancat. En canvi, vaig explicar que en Gotanda semblava fet pols, que se li acumulaven els deutes, els problemes a la feina, l’estrès de la vida personal.

En Setciències va apuntar el que li vaig dir. A diferència d’altres ocasions, va prendre notes senzilles. Que jo vaig signar. No va durar més d’una hora.

—La gent mor per allà on vostè passa, oi? —va engegar—. A aquest ritme, no podrà fer mai amics ni influirà en ningú. Començaran a rebutjar-lo i, abans que se n’adoni, la mirada se li tornarà ferotge i la pell li agafarà un aspecte fastigós. No és una perspectiva gaire falaguera. —I va deixar anar un profund sospir—. Bé, en qualsevol cas, això va ser un suïcidi. Cas obert i tancat. Fins i tot hi ha testimonis. De totes maneres, quina llàstima. És igual si era una estrella de cine, però no calia que enfonsés un Maserati a la badia, oi? Amb un Honda Civic o un Toyota Corolla ja n’hi hauria hagut prou.

—Estava assegurat.

—No senyor, l’assegurança no cobreix mai els suïcidis —em va recordar en Setciències—. Bé, si vol ja se’n pot anar. Em sap greu pel seu amic. I gràcies per haver-se pres la molèstia de venir —va dir, mentre em veia tancar la porta—. El cas de la Mei encara no s’ha resolt. I la investigació encara continua.

Després d’això, durant molt de temps em vaig sentir com si hagués mort en Gotanda. No em podia alliberar d’aquesta càrrega. Vaig repassar totes les coses que havíem parlat aquella nit. Si almenys li hagués donat les respostes que necessitava per salvar-se, potser ara mateix estaríem tots dos descansant a la platja, a Maui.

De cap manera. En Gotanda havia pres la decisió des del principi. Tenia pensat entaforar el Maserati dins del mar des del començament. Havia estat esperant una excusa. Era la seva única sortida. Feia temps que esperava davant de la porta amb la mà al pom, i que al seu cap hi havia el Maserati enfonsant-se al mar i l’aigua entrant, negant-lo sense remei.

La mort de la Mei m’havia trasbalsat, la d’en Dick North m’havia deixat trist i resignat. Però la mort d’en Gotanda em va tancar en un taüt de desesperació. La mort d’en Gotanda era irrecuperable. En Gotanda mai no havia sabut conviure amb els seus impulsos interiors. El seu ímpetu l’empenyia ben lluny, fins al límit de la consciència, i llavors creuava la línia cap a aquell altre costat fosc.

Durant un temps, les revistes, la tele i els diaris esportius es van delectar amb la seva mort. Com mosques en la carronya. Només amb els titulars, n’hi havia prou per fer-me vomitar. Em venien ganes d’escanyar fins a l’últim xafarder de la ciutat.

Em vaig estirar al llit i vaig tancar els ulls. Cuc-cuc!, deia la Mei des de lluny en la foscor.

Em vaig quedar al llit, odiant-ho tot. Les morts eren incomprensibles i tenien un regust repulsiu. El món dels vius era obscè. Em sentia impotent per fer res. La gent anava i venia, però un cop marxava ja no tornava. Les mans em feien pudor de mort. Ni rentant-me-les, no me’n podria desempallegar, com deia en Gotanda.

Ei, Home Ovella, és així com connectes el teu món? Lligant una mort amb l’altra? Vas dir que potser ja era massa tard perquè jo fos feliç. I no m’hauria fet res, però per què això?

Quan era petit, tenia un llibre de ciències. Hi havia una secció sobre «Què passaria al món si no hi hagués fricció?». Resposta: «Totes les coses de la Terra sortirien volant cap a l’espai a causa de la força centrífuga de rotació». Aquest era el meu estat d’ànim.