38

VAIG FER SEURE LA YUKI AL seient de l’acompanyant i li vaig abaixar la finestra. Queia un plugim suau, inapreciable a la vista, però l’asfalt s’anava ennegrint gradualment. Se sentia l’olor de pluja. Hi havia gent amb paraigua, d’altres caminaven com si no plogués gens. Vaig parar el palmell i només se’m va humitejar una mica. Així de fi era aquell xiu-xiu.

La Yuki va posar un braç al marc de la porta i hi va reposar la barbeta; amb el coll inclinat, tenia mitja cara fora del cotxe. Va mantenir aquesta postura durant força estona, sense moure’s llevat per respirar. A cada minúscul inflament del pit, li seguia un minúscul desinflament, l’elevació i l’enfonsament de la respiració. Com podia semblar tan fràgil i tan vulnerable? Des d’on seia jo, feia l’efecte que amb el més petit impacte n’hi hauria prou per arrencar-li el cap i el colze. ¿Era només perquè es tractava d’una nena, encara poc feta a les coses de la vida que en canvi jo, com a adult —tot i que inexpert—, ja estava acostumat a suportar?

—Puc fer alguna cosa? —vaig preguntar.

—De fet, no —va contestar la Yuki, empassant-se la saliva amb el cap cot. El soroll que li va fer el coll va ser tan fort que va semblar antinatural—. Porta’m a algun lloc tranquil on no hi hagi gent, però que no sigui gaire lluny.

—La platja?

—On sigui. Però no corris. Si trobem gaires sots podria vomitar.

Li vaig alçar el cap perquè descansés sobre el reposacaps, amb compte, com si toqués un ou, i vaig apujar la finestra fins a la meitat. A continuació, tan a poc a poc com permetia el trànsit, vam enfilar cap a Kunifuzu. Vam aparcar el cotxe i vam caminar fins a la platja, on la Yuki va vomitar a la sorra. Gairebé no tenia res a la panxa, només la xocolatina i sucs gàstrics. La manera més dolorosa de vomitar. El cos s’estremeix entre espasmes, però no surt res. Tot el teu sistema digestiu se’t retorça fins que l’estómac es torna com un nus de la mida d’un puny. Li vaig fer un massatge a l’esquena. El plugim no parava, però la Yuki no se n’adonava.

Uaaggg… Els ulls de la Yuki s’omplien de llàgrimes mentre es recargolava.

Vaig provar de reconfortar-la però va ser inútil.

Al cap de deu minuts, li vaig eixugar la boca amb un mocador i vaig tirar sorra amb el peu a sobre de la vomitada. Llavors, agafant-la pel colze, la vaig acompanyar a una escullera propera. Vam seure repenjant-nos contra la paret d’algues mentre començava a ploure amb ganes. Vam observar les onades, els cotxes brunzint al fons, pel pas elevat de Shonan Oest. Les úniques persones que hi havia a la vora estaven dretes a l’aigua, davant nostre, pescant. Duien impermeable i barret de pluja, amb la vista clavada en algun punt sota l’horitzó, donant llinya. No es van ni tombar per mirar-nos. La Yuki va repenjar el cap a la meva espatlla, però no va badar boca. Devíem semblar una parella de nòvios.

Va tancar els ulls. Respirava tan superficialment que semblava adormida. El serrell moll se li enganxava en un floc compacte al front, que encara tenia moreno de l’últim mes. Però, sota el cel ennuvolat, la Yuki semblava pàl·lida. Li vaig eixugar la pluja i les llàgrimes de la cara. Continuava plovent en silenci sobre el mar immens. Avions de les forces aèries, especialitzats en la detecció de submarins, van passar per damunt del nostre cap com espiadimonis en zel.

Al final, encara amb el cap sobre la meva espatlla, va obrir els ulls i em va dirigir una mirada apagada. Es va treure un cigarret Virginia Slim de la butxaca i el va encendre. O ho va intentar uns quants cops, perquè a penes tenia forces per encendre un llumí. Em vaig estalviar qualsevol sermó sobre fumar, aquesta vegada no tocava. Per fi va aconseguir encendre’l i en acabat va llençar el llumí. Després de fer dues pipades, també va llençar el cigarret. Va continuar cremant fins que la pluja el va apagar.

—Encara et fa mal la panxa —vaig preguntar.

—Una mica.

—Quedem-nos aquí una estona. No tens fred?

—Estic bé. La pluja em va bé.

Els pescadors encara tenien la mirada clavada al Pacífic. Quin gust trobaven pescant? No podia ser el simple fet d’atrapar un peix. Es tractava d’un d’aquells gustos adquirits? Com ara seure en una platja sota la pluja amb una nena de tretze anys desequilibrada?

—El teu amic —va començar a dir la Yuki, vacil·lant, amb la veu trencada.

—El meu amic?

—Sí, el de la pel·lícula.

—Ah, es diu Gotanda —vaig dir—. Com l’estació de la línia de Yamanote. La que va després de Meguro i abans d’Osaki.

—Ell va matar aquella dona.

Vaig mirar la Yuki amb duresa, entretancant els ulls. Semblava demacrada. La seva respiració era irregular, com algú que acaben de rescatar de morir ofegat. Què s’empatollava, ara? No ho devia haver sentit bé.

—Quina dona, va matar? —vaig preguntar.

—Aquella dona. La dona amb qui dormia diumenge al matí.

No ho entenia. No ho podia entendre. De què carai parlava? Mig inconscientment, vaig somriure i vaig dir:

—Però a la pel·lícula no mor pas ningú. Deus estar confosa.

—No pas a la pel·lícula. A la vida real. Sí que la va matar. Ho he vist —va explicar la Yuki, aferrant-se’m al braç—. M’he espantat tan que gairebé no podia respirar. Allò que m’agafa m’ha tornat a passar. He pogut veure l’assassinat amb una nitidesa absoluta. El teu amic va matar aquella dona. No m’ho invento pas. De debò.

Un calfred em va recórrer l’espinada, no em sortien les paraules. Tot estava sortint de mare, es desgavellava, se m’escapava de les mans. No podia agafar-me a res.

—Em sap greu. Potser no t’ho hauria d’haver dit —va dir la Yuki. Va sospirar i em va deixar anar el braç—. La veritat és que no ho sé. Puc sentir que és real, però no puc estar segura que ho sigui o no. I sé que probablement m’odiaràs com tots els altres per haver-t’ho dit. Però no t’ho podia ocultar. Tant si és real com si no, jo ho he vist. No podia pas amagar-t’ho. Estic molt espantada. Sisplau, no t’enfadis amb mi. No ho puc aguantar més. M’estic ensorrant.

—Escolta, no estic pas enfadat, o sigui que calma’t i digue’m què has vist —li vaig dir, agafant-li la mà.

—És la primera vegada que he vist una cosa amb tanta claredat. La va estrangular, la dona de la pel·lícula. I va ficar el cadàver al cotxe i va anar lluny, molt lluny. Era aquell cotxe italià que vas portar una vegada. Aquell cotxe és seu, oi?

—Sí, és el seu cotxe —vaig dir—. Has vist res més? Tranquil·litza’t i rumia-ho bé. Digue’m tot el que recordis, per poca importància que tingui. Ho vull saber.

Va negar amb el cap, dubitativa, dues, tres vegades. Llavors va respirar fondo.

—No hi ha gaire cosa més. L’olor de terra. Una pala. La nit. Ocells piulant. I prou. Va estrangular aquella noia fins a matar-la, la va carregar al cotxe i la va enterrar. Això és tot. Però encara que sembli molt estrany, tot plegat no semblava atroç, ni horrible ni res. Ni tan sols semblava un crim. Més aviat era com una cerimònia. Era una cosa discreta, entre l’assassí i la víctima. Però estranyament discreta. Com si tingués lloc als confins del món o una cosa així.

Vaig tancar els ulls. No podia pensar. Els objectes i els fets de la meva ment es desintegraven, volant com metralla en la foscor. No em creia el que la Yuki deia; tampoc ho posava en dubte. Vaig esperar que el meu cap país aquelles paraules. No eren fets innegables. Eren una possibilitat. Ni més ni menys, però la força de la possibilitat era pertorbadora.

Qualsevol aparença d’ordre que hagués conegut durant els darrers mesos s’havia desdibuixat. Difuminat, enterbolit, però era ordre al cap i a la fi, i t’hi podies aferrar. Ara ja no.

Era una possibilitat. I en el moment en què vaig admetre això, alguna cosa es va acabar. Subtilment, però de manera decisiva, es va acabar. Però què? No podia continuar pensant. No, ara no. Mentrestant, em vaig trobar sol de nou. Amb una nena de tretze anys, en una platja sota la pluja, desesperadament sol.

La Yuki em va estrènyer la mà.

No sé quanta estona me la va agafar. Una mà tan menuda i càlida que gairebé no semblava real. El seu contacte semblava més aviat una petita reproducció de la memòria. Càlida com un record, però que no em duia enlloc.

—Som-hi —vaig dir—. Et duré a casa.

La vaig portar de nou a Hakone. Cap dels dos va parlar. Quan el silenci es va tornar massa opressiu, vaig engegar l’estèreo. Hi havia música, però no l’escoltava. Em concentrava en la conducció. Mans i peus, canvi de marxes, volant. Els eixugaparabrises es movien d’una banda a l’altra, amb monotonia.

No volia veure l’Amé, de manera que vaig deixar la Yuki al peu de les escales.

—Ei —va dir la Yuki, mirant per la finestra de la banda de l’acompanyant, plegant els braços i tremolant—, no cal que t’empassis tot el que t’he dit. Només ho he vist i prou. Ja t’he dit que no sé si va passar en realitat. Sisplau, no m’odiïs per això. Em moriria.

—No t’odio pas —vaig dir, aconseguint fer un somriure—. I no m’empasso res, llevat que sigui veritat. La veritat ha de sortir en un moment o altre. Tot s’aclarirà. Sens dubte. Si el que dius resulta que és cert, d’acord, significarà que he pogut entrellucar la veritat a través de tu. No t’hi amoïnis. És una cosa que he d’esbrinar pel meu compte.

—El penses veure?

—És clar. Li preguntaré si és veritat. No tinc cap altra opció.

La Yuki va arronsar les espatlles.

—No estàs emprenyat amb mi?

—No, no estic emprenyat amb tu, és clar que no —vaig dir—. Per què ho hauria d’estar? No has fet res dolent.

—Eres molt bon nano —va dir—. No havia conegut mai ningú com tu.

Per què parla en passat?, vaig pensar.

—I jo no he conegut mai una noia com tu.

—Adéu —va dir la Yuki. I llavors em va adreçar una mirada llarga i intensa. Semblava neguitosa. Com si volgués afegir alguna cosa més o agafar-me la mà o fer-me un petó a la galta.

Durant el camí de tornada, em van passar pel cap tot d’imatges nervioses de diferents possibilitats. Vaig procurar concentrar-me en el coi de música i posar atenció a la carretera que tenia al davant. La pluja va parar just quan sortia de l’autopista Tòquio-Nagoya, però no vaig tenir forces per apagar l’eixugaparabrises fins que vaig haver entrat a l’aparcament de Shibuya. Tenia el cap com un timbal. Havia de fer alguna cosa. I em vaig quedar allà assegut, dins del Subaru aparcat, amb les mans enganxades al volant.