19

DESPRÉS VAM PUJAR AL MERCEDES i vam anar a un bar en un carreró d’Azabu. Vam seure en un extrem de la barra i vam prendre unes quantes copes més. En Gotanda sabia beure; no se li veia ni un petit indici d’embriagament, ni en l’expressió de la cara ni en la manera de parlar. Perquè va seguir parlant. Sobre la fatuïtat de les cadenes de televisió. Sobre els directors estúpids. Sobre els actors sense talent que et feien venir ganes de vomitar. Sobre els suposats crítics que sortien en programes d’actualitat. Era un bon narrador. Explicava les coses de manera divertida i mordaç.

Llavors em va demanar que li expliqués coses de mi. Quins tombs havia donat la meva vida. De manera que li vaig explicar alguns fragments de la meva història. L’oficina que vaig muntar amb un amic i que després vaig deixar, la vida personal, la vida de freelance, els diners, el temps… En conjunt, una vida tranquil·la i serena. Amb prou feines semblava la meva pròpia història.

El bar es va començar a omplir i cada vegada era més complicat conversar. La gent no parava de mirar la cara famosa d’en Gotanda.

—Marxem d’aquí. Vine a casa meva —va dir, mentre s’aixecava—. És aquí a prop. No hi ha ningú, però hi ha begudes.

Va resultar que casa seva era a dues o tres cantonades d’on havíem deixat el Mercedes. Va donar la resta de la nit lliure al xofer i vam entrar. Impressionant, amb dos ascensors, un dels quals només funcionava amb una clau especial.

—L’agència va comprar aquest pis quan em van fer fora de casa —va dir—. No podien pas deixar una estrella del cinema com jo arruïnada i dormint sota el pont. Quina mala imatge, no trobes? No cal dir que pago lloguer. Oficialment, llogo l’apartament a l’empresa. I el lloguer es dedueix de les despeses. Simetria perfecta.

Era un àtic amb una sala d’estar molt àmplia, dues habitacions i una terrassa amb vistes a la torre de Tòquio. Unes quantes catifes perses sobre el terra de parquet. Un ampli sofà, ni massa dur ni massa tou. Grans plantes ornamentals i il·luminació italiana postmoderna. Pocs ornaments. Només uns quants plats de la dinastia Ming a la vitrina, i alguns exemplars de GQ i de revistes d’arquitectura sobre la tauleta de centre. Ni un bri de pols enlloc. Evidentment tenia dona de fer feines.

—Caram, nano, que maco! —vaig dir, conscient que això era quedar-se curt.

—Què et sembla? Deixes la feina en mans d’un interiorista i aconsegueix aquesta meravella. Sembla ben bé un lloc de revista, no pas per viure-hi. A vegades pico les parets per assegurar-me que no són un decorat de cartró. És com asèptic, li falta l’olor de vida, l’aire d’una llar.

—Home, bé deus haver-hi impregnat una mica la teva olor.

—El problema és que hi sóc ben poc, a casa —va dir, sense cap expressió a la veu.

Va posar un disc al tocadiscos Bang & Olufsen i va abaixar l’agulla. Els altaveus eren uns vells JBL P88, i la música un vell elapé de Bob Cooper.

—Què vols prendre? —va preguntar.

—El que tinguis —vaig dir.

Va desaparèixer a la cuina i va tornar amb un vodka amb soda i rodanxes de llimona a dins. Mentre el jazz pur i serè de la Costa Oest es filtrava en aquell pretensiós apartament de solter, no podia deixar de pensar que, asèptic o no, jo el trobava la mar d’acollidor. Em vaig instal·lar al sofà i em vaig relaxar tot assaborint la beguda que en Gotanda m’havia preparat.

—Doncs ja ho veus, noi, de totes les possibilitats que tenia, aquí em tens. —En Gotanda s’adreçava a la llum del sostre, també amb el got a la mà—. Podria haver sigut metge. A la universitat vaig fer magisteri. Però així és com he acabat, amb aquest estil de vida. És curiós. Tenia totes les cartes col·locades davant meu, podia triar la que volgués. Me n’hauria sortit amb qualsevol, o almenys jo n’estava convençut. Raó de més per no escollir-ne cap.

—Jo no vaig arribar ni a veure les cartes —vaig dir, amb total franquesa. El comentari va fer riure en Gotanda. Probablement es va pensar que feia broma.

Va tornar a omplir els gots, hi va esprémer una llimona i va llençar la pela a les escombraries.

—Fins i tot el meu matrimoni va ser per atzar. Vam coincidir en una pel·lícula, anàvem als exteriors a fer volts amb cotxe i ens vam fer amics. Un cop acabat el rodatge, vam quedar un parell de vegades. Tothom deia, oh, quina parella més maca que fan, o sigui que nosaltres vam pensar, és veritat, quina parella més maca que fem, casem-nos. No sé si te n’adones, però el món del cinema és molt petit. És com viure en una casa al fons d’un carreró. No només veus la roba bruta de tothom, sinó que un cop comença un rumor, no el pots aturar de cap manera. De totes maneres, a mi ella m’agradava, m’agradava molt. Era el millor que m’havia passat mai. D’això me’n vaig adonar després de casar-nos. Vaig intentar que durés, però va ser inútil. Sempre que escullo una cosa, se m’escapa de les mans. Però si em ve donat, si no sóc jo qui pren la decisió, resulta que va tot sobre rodes.

No vaig dir res.

—No és pas que ho vegi tot negre —va dir—. Encara l’estimo. Potser aquest és el problema. Encara penso en ella. A vegades m’imagino què hauria passat si tots dos haguéssim deixat el món del cinema i haguéssim dut una vida tranquil·la i normal. No necessitaríem un apartament com aquest. Ni un Maserati. Ni res d’això. Només una feina decent i un piset acollidor. Nens. Després de la feina jo aniria a fer una cervesa i desfogar-me. Després cap a casa. Amb un Civic o un Subaru a terminis. Aquest tipus de vida, m’entens? Això és tot el que jo necessitaria, si ella fos aquí, és clar. Però això no passarà pas. Ella volia una cosa diferent. I la seva família… bé, no em facis encetar el tema… Bé, suposo que hi ha coses que simplement no funcionen. Però saps què? El mes passat em vaig ficar al llit amb ella.

—Amb la teva exdona?

—Sí. Creus que és normal?

—Home, tampoc no ho trobo anormal —vaig dir.

—Resulta que va venir, no sé ben bé per què. Em va trucar i em va dir si podia venir. I tant, li vaig dir. Vam prendre unes copes, tots dos junts, com en els vells temps, i ens en vam anar al llit. Va ser fantàstic. Em va dir que encara li agradava i jo li vaig dir que m’agradaria tornar a començar de nou. Però d’això no me’n va fer cap comentari. Només va somriure. Li vaig parlar de començar una vida normal, de formar una llar i tot això que t’acabo d’explicar. I ella escoltava i somreia, però en realitat no hi posava atenció. No sentia ni una paraula. Era com parlar amb una paret. Inútil. Només se sentia sola i volia estar amb algú. I en aquell moment jo estava disponible. Ella és un altre món, no és com tu i com jo. Per ella, la soledat és un sentiment que els altres t’han d’eliminar. I un cop algú te l’elimina, tot arreglat. Ella no va més enllà, i en canvi, jo no puc viure d’aquesta manera.

El disc es va acabar. Va alçar l’agulla i es va quedar pensatiu i en silenci un instant.

—Què et sembla si truquem a unes noies? —va preguntar.

—Per mi bé. Com tu vulguis —vaig dir.

—No ho has fet mai, de comprar aquest tipus de serveis? —va preguntar.

No, mai, li vaig dir.

—Com pot ser?

—No se m’ha acudit mai —vaig dir, amb sinceritat.

En Gotanda va arronsar les espatlles.

—Caram, doncs jo crec que aquesta nit ho hauries de fer. Així m’acompanyes, d’acord? —va dir—. Demanaré aquella noia que venia amb la Kiki. Segurament sabrà alguna cosa d’ella.

—Ho deixo a les teves mans —vaig dir—. Però no em diguis que això també ho carregues al compte de despeses.

Va riure i es va tornar a omplir el got.

—No t’ho creuràs, però puc fer-ho. El sistema és així. Aquest local funciona com a empresa d’oci, per tant, poden fer unes factures d’allò més vàlides i justificades. Sexe com a «regal d’empresa i entreteniment», i vinga. És increïble, oi?

—Així és el capitalisme avançat —vaig dir.

Mentre esperàvem que arribessin les noies, em va venir al cap la Kiki i les seves fabuloses orelles. Li vaig preguntar a en Gotanda si mai s’hi havia fixat.

—En les seves orelles? —va dir, perplex—. Em sembla que no. I si m’hi he fixat, no me’n recordo. Què els passa, a les seves orelles?

No, res, li vaig dir.

Passaven de les dotze quan les noies van arribar. Una era l’espectacular bellesa companya de la Kiki, tal com l’havia descrit en Gotanda. El tipus de dona que et queda gravada a la memòria encara que no hi intercanviïs ni una paraula. No era ni cridanera ni glamurosa, sinó un autèntic refinament. Sota l’abric duia un jersei de caixmir de color verd i una faldilla de llana normal i corrent. Com a complement, només duia unes simples arracades. Es veia una noia amb una bona educació universitària.

L’altra noia duia ulleres i un vestit d’un color pàl·lid. No era tan maca com la seva companya, però era bastant atractiva. Tenia les cames llargues i els braços prims, i estava bronzejada com si s’hagués passat una setmana a la platja de Guam. Duia els cabells curts i agafats amb clips. Portava uns braçalets de plata que feien soroll cada vegada que feia un moviment de canell. Tenia la pell fina i cuidada, com la d’un elegant animal carnívor.

Em van venir al cap records de l’institut. A totes les classes hi havia aquests dos tipus diferents de noies. La noia bonica i elegant i la noia atractiva i perspicaç. Era com un retrobament de companys de classe. Sobretot amb en Gotanda, que es mostrava tan relaxat i efervescent. Segurament se n’havia anat al llit amb totes dues, perquè era tot molt de l’estil «Ei, com va això?». En Gotanda em va presentar com un antic company de l’escola, no pas com a escriptor. Totes dues em van fer un somriure afectuós com dient, perfecte-aquí-som-tots-amics.

Vam seure a terra, bevent brandi i soda amb Joe Jackson i Alan Parsons Project sonant de fons. En Gotanda va fer una demostració dels seus coneixements com a dentista amb la noia de les ulleres. Després li va xiuxiuejar alguna cosa i ella va riure. Llavors la bellesa es va recolzar a la meva espatlla i em va agafar la mà. Feia una olor meravellosa. Era el somni de tot home, de tot adolescent. Era la noia que sempre havies desitjat a l’institut i que retrobaves ara al cap dels anys. Sempre m’havies agradat, però no sabia com dir-t’ho. Per què no ho vas intentar? Li vaig passar el braç per les espatlles i ella va tancar els ulls, buscant la meva orella amb la punta del nas. Em va fer un petó al coll, sospirant suaument. Després vaig veure que en Gotanda i la seva noia ja no hi eren. Em vaig aixecar i vaig tancar els llums, i vaig deixar només encesa la làmpada de sobretaula. En Bob Dylan no parava de repetir it’s all over now, baby blue.

—Despulla’m a poc a poc, amb tendresa —em va xiuxiuejar a l’orella. Li vaig treure primer el jersei, després la faldilla, després la brusa i les mitges. Com un acte reflex, vaig començar a plegar-li la roba, però llavors em vaig adonar que en aquella situació no hi havia necessitat de fer-ho. Després em va despullar ella a mi. La corbata d’Armani, els Levi’s, la camisa.

Es va posar dreta davant meu amb el conjunt minúscul de sostenidors i calcetes.

—Bé, què et sembla? —em va preguntar, amb un somriure.

—Meravellós —vaig dir. Tenia un cos fantàstic. Desbordant de vida, net i sexi.

—Com de meravellós? —va insistir—. Si m’ho expliques més bé, et faré el millor que t’ha passat mai.

—Em recordes els vells temps, quan anava a l’institut. —Simplement vaig ser franc.

Em va mirar aprimant els ulls i després va somriure.

—Noi, ets únic, t’ho pots ben creure.

—Que he dit alguna cosa dolenta?

—En absolut —va dir. Després se’m va acostar i em va fer coses que ningú no havia fet per mi en els meus trenta-quatre anys de vida. Coses delicades però atrevides que no se t’acudirien mai. Però era evident que a algú sí que se li acudien. Vaig tancar els ulls i em va desaparèixer la tensió del cos; em vaig deixar endur pel corrent de sensacions. Allò era diferent de qualsevol forma de sexe que hagués experimentat abans.

—No ha estat malament, oi? —em va xiuxiuejar.

—Gens ni mica —vaig dir.

Sentia una pau interior, com una bona melodia, em vaig descarregar de tota la tensió acumulada, vaig enviar la sensació de temps als llimbs. Hi havia una intimitat assossegada, una barreja de temps i espai, una forma de comunicació perfecta i completa. I pensar que allò eren despeses deduïbles!

—Gens malament —vaig repetir. Per on passava en Bob Dylan? Ah, sí, «A Hard Rain’s A-Gonna Fall». La bellesa es va arraulir sota el meu braç. Ostres, quina vida, te’n vas al llit amb unes dones espaterrants tot escoltant Bob Dylan i a sobre després t’ho paguen! Això era impensable als anys seixanta.

Segur que és només una imatge, vaig pensar. Quan desendolli desapareixerà tot. Una escena de sexe en 3D acompanyada d’olor de perfum, carícies suaus i un sospir càlid.

Vaig seguir el curs esperat de l’acció, em vaig escórrer i després ens vam dutxar. Vam tornar a la sala d’estar embolicats amb unes tovalloles extragrans i vam escoltar els Dire Straits prenent un brandi.

Em va preguntar coses de la meva feina, sobre què escrivia. L’hi vaig explicar breument i va dir: quina cosa més poc interessant. Bé, depèn de com t’ho miris, li vaig dir. El que jo feia era treure la neu cultural a palades. A la qual cosa ella va respondre que la seva feina era treure la neu sensual a palades. No vaig poder sinó posar-me a riure. I no em venia de gust palejar una mica més de neu? De manera que ens vam estirar sobre la catifa i vam tornar a fer l’amor, aquesta vegada de manera molt simple, però molt lenta. I, misteriosament, sabia com complaure’m.

Més tard, quan estàvem tots dos estirats a l’enorme banyera d’en Gotanda, li vaig preguntar per la Kiki.

—La Kiki? —va dir—. Ostres, feia molt de temps que no sentia aquest nom. Que la coneixes?

Va prémer els llavis com una nena i es va quedar pensant un moment.

—No és enlloc. Simplement, tot d’una va desaparèixer. Érem bastant amigues. A vegades anàvem de compres o a prendre alguna cosa. I de sobte, sense dir res, va desaparèixer. Fa un mes, o potser dos. Però no és pas res estrany, això. En aquest ram precisament no has de presentar una dimissió per escrit. Si vols plegar, plegues. No l’hi has pas de dir a ningú. A mi em va saber greu que marxés perquè érem amigues, però la vida és així. Al capdavall, no som un grup d’escoltes —va dir, acariciant-me les cuixes i el penis amb els seus dits llargs i hàbils—. T’hi has ficat mai al llit, amb la Kiki?

—Vam viure junts un quant temps, fa quatre anys.

—Quatre anys? —va dir, somrient—. Ostres, això és una història molt vella. Fa quatre anys jo encara anava a l’institut.

—Mmm. —Aquesta observació la vaig passar per alt—. No saps pas què podria fer per trobar la Kiki?

—Em sembla que ho tens pelut. De debò que no tinc ni idea d’on va anar. Tal com t’he dit abans, tot d’una es va esfumar. Com si se l’hagués empassat la terra. No tinc ni idea de què podries fer per trobar-la. Que potser encara n’estàs penjat?

Vaig fer el mandra a la banyera i vaig mirar el sostre. Estava enamorat de la Kiki, encara?

—No ho sé. Però ara això és igual. L’he de veure. Alguna cosa em diu que la Kiki em vol veure. No paro de somiar amb ella.

—Que estrany —va dir, mirant-me als ulls—. Jo també hi somio, a vegades, amb la Kiki.

—Què somies?

No va respondre. Només va somriure i va dir que volia una altra copa. Es va repenjar al meu pit i va fer passar el meu braç per sobre de la seva espatlla nua. En Gotanda i la seva noia no donaven senyals de vida. Devien dormir.

—Ja sé que no em creuràs —va dir, finalment—, però m’agrada estar amb tu, així. M’encanta, no tinc la sensació d’estar treballant, no he d’actuar. T’ho dic de debò.

—Et crec —vaig dir—. A mi també m’agrada molt. Em sento molt relaxat. És com si m’hagués trobat amb una antiga companya de classe.

—Ets únic, de debò —va dir, rient.

—I d’això de la Kiki —vaig insistir—, no hi ha ningú que ho pugui saber? El seu nom autèntic, la seva adreça, alguna cosa així?

Va fer que no amb el cap.

—Amb prou feines en vam parlar mai, d’aquestes coses. Quina importància tenen els nostres noms? Ella era la Kiki. Jo sóc la Mei, i l’altra noia és la Mami. Tots són noms de quatre lletres o menys. És el nostre escut. De la nostra vida privada ningú no n’ha de fer res. No sabem res i no fem preguntes. Per educació, ja m’entens. Som totes bastant amigues i a vegades sortim juntes. Però no és real, vull dir que en realitat no ens coneixem de debò. Mei, Kiki. Aquests noms no tenen vides reals. Som una imatge. Com cartells penjats en el buit. I sempre respectem la imatge il·lusòria de les altres, m’entens una mica?

—Sí, i tant —vaig dir.

—A alguns dels clients els fem llàstima. Però no fem això només pels diners. Jo, per exemple, ho faig perquè és divertit. I perquè el club és estrictament selecte, no ens hem d’amoïnar per si ve algun sonat, i per tant ens ho passem molt bé amb els clients.

—O sigui que palegeu la neu per diversió —vaig dir.

—Exacte, palegem la neu per diversió —va dir, rient. Després va posar els llavis sobre el meu pit—. A vegades fins i tot ens tirem boles de neu.

—Mei —vaig repetir el seu nom—. Una vegada vaig conèixer una noia que es deia Mei de debò. Feia de recepcionista amb el dentista del costat d’on jo treballava. Era d’una família d’agricultors de Hokkaido. Era prima i morena. Tothom li deia Mei la Noia Cabra.

—Mei la Noia Cabra —va repetir—. I tu, com et dius?

—Winnie the Pooh —vaig dir.

—Caram, quin conte més bonic que farem.

La vaig atraure cap a mi i li vaig fer un petó. Un petó meravellós, ple de nostàlgia. Després ens vam beure el nostre enèsim brandi amb soda i ens vam arraulir l’un contra l’altre tot escoltant Police. Al cap de poc la Mei ja dormia i ja no semblava aquella dona espectacular de somni, sinó que era una noia fràgil d’allò més normal. Una amistat de classe retrobada. El rellotge marcava les quatre i tot estava en silenci. Mei la Noia Cabra i Winnie the Pooh. Imatges. Contes de fades deduïbles. Quin dia! Aparents connexions que al final no connectaven. Segueix el fil fins que es trenqui. Havia retrobat en Gotanda després de tants anys, i fins i tot m’havia començat a caure bé, de debò. Gràcies a ell havia conegut la Mei la Noia Cabra. Havíem fet l’amor i havia sigut meravellós. Havíem tret a palades la neu sensual. Però res de tot això havia dut enlloc.

Vaig fer una mica de cafè, i a dos quarts de set es van despertar els altres. La Mei duia un barnús posat. La Mami va aparèixer amb la part de dalt d’un pijama de caixmir i en Gotanda amb la part de baix. Jo duia els texans i la samarreta. Vam seure a la taula i ens vam anar passant les torrades i la melmelada. A la ràdio sonava «Baroque for You». Una pastoral de Henry Purcell.

—Sembla un matí de campaments —vaig dir.

Cuc-cuc, va dir la Mei.

A dos quarts de vuit en Gotanda va trucar a un taxi per a les noies.

—Si veus la Kiki, dóna-li records —vaig dir. Li vaig donar la meva targeta i li vaig dir que em truqués si s’assabentava d’alguna cosa.

—Espero que ens tornem a veure per treure més neu a palades —va dir, picant l’ullet.

—Treure neu a palades? —va exclamar en Gotanda.

En Gotanda i jo vam seure a prendre un altre cafè. Era com un anunci. Feia un matí tranquil, havia sortit el sol, la torre Tòquio brillava a la llunyania. Tòquio comença els seus matins amb Nescafé.

Era l’hora en què la gent normal començava el seu dia. No pas nosaltres. Ens agradés o no, quedàvem al marge de la normalitat.

—Has descobert res de la Kiki? —va preguntar en Gotanda.

Vaig remenar el cap.

—Només que ha desaparegut, tal com vas dir tu. Ni una pista. La Mei ni tan sols sabia el seu nom real.

—Ja sondejaré per la productora —va dir—. Potser algú en sap alguna cosa.

Va fer una ganyota i es va prémer la templa amb el mànec de la cullereta. Sens dubte tenia la mania de fer això.

—Però digue’m, què tens pensat fer si la trobes? —va preguntar—. Recuperar-la? O és només per recordar els vells temps?

Li vaig dir que no ho sabia. Encara no ho havia pensat.

—Et sap greu si et torno a trucar un dia d’aquests? —va preguntar—. Ha sigut fantàstic retrobar-te. No conec ningú més amb qui pugui parlar com ho vam fer nosaltres dos. Bé, si no et molesta, és clar.

—I tant que em pots trucar —vaig dir. I li vaig tornar a donar les gràcies pel sopar, les copes, les noies i…

Va fer que no amb el cap lleument. Sense dir res, vaig entendre què volia dir.