33

L’ENDEMÀ AL MATÍ VAIG ANAR a provar el Maserati. Encara hi era, intacte. Era curiós de veure’l, allà aparcat on normalment hi havia el Subaru. Hi vaig pujar i em vaig enfonsar al seient, però no aconseguia trobar-m’hi còmode. Era com despertar-te i trobar una dona bonica que no coneixes dormint al teu costat. Pot ser un plaer mirar-la, però la cosa no t’acaba d’encaixar. Et fa sentir una mica tens. Cal temps per acostumar-se a aquesta mena de coses.

Finalment vaig deixar el cotxe en pau, aquell dia. Vaig sortir a passejar, vaig anar al cine i em vaig comprar uns quants llibres.

Cap al vespre va trucar en Gotanda. Gràcies per allò d’ahir. No s’ho val.

—Pel que fa al contacte de Honolulu —va dir—, he fet una trucada al club. I, bé, sí, és possible contractar una dona a Hawaii des d’aquí. Avantatges del món modern.

—Vaja.

—També he preguntat per aquesta June que dius. He esmentat que algú em recomanava aquesta noia del sud-est asiàtic. Han comprovat els arxius. Han posat molts entrebancs dient que la informació era confidencial, però que, com que saben que jo sóc un client preferent, bla, bla, bla. No és pas que m’enorgulleixi d’això, si vols que t’ho digui. Però bé, els constava una June a Honolulu. Una noia filipina. Però va marxar fa tres mesos.

—Tres mesos?

—Això m’han dit.

Li vaig donar les gràcies i vaig penjar. Costaria treure l’entrellat de tot plegat.

Vaig sortir a passejar altra vegada.

La June havia marxat feia tres mesos, però jo em vaig ficar al llit amb ella no feia ni dues setmanes. Em va donar el seu número de telèfon; però quan hi vaig trucar no s’hi va posar ningú. Amb aquesta, ja eren tres prostitutes (primer la Kiki, després la Mei, ara la June) que havien desaparegut. Totes, d’alguna manera, relacionades amb en Gotanda, en Makimura i jo.

Vaig entrar en un cafè i vaig dibuixar a la meva llibreta un esquema d’aquestes relacions personals meves. Semblava un diagrama de les potències europees abans de l’inici de la Primera Guerra Mundial.

Vaig observar el diagrama, meditant, mig amb admiració, mig amb desesperació. Tres prostitutes, un actor massa atractiu, tres artistes, una adolescent bonica i una recepcionista d’hotel nerviosa. Si es tractava d’alguna cosa més que d’una xarxa de relacions fortuïtes, jo sens dubte no ho veia. Però en podria sortir una bona novel·la d’Agatha Christie. Diantre, ja està! Ho va fer la secretària! No feia gràcia.

I a qui provava d’enredar, jo? No en tenia ni fava. Estirava un fil i l’únic que aconseguia era embolicar encara més la troca. En primer lloc hi havia els fils de la Kiki, la Mei i en Gotanda. A més dels d’en Makimura i la June. D’altra banda, entre la Kiki i la June hi havia alguna mena de relació perquè tenien el mateix número de telèfon. I vinga complicar-se tot amb voltes i més voltes.

—Un enigma enrevessat, oi, Watson? —vaig deixar anar, adreçant-me al cendrer que tenia al davant. El cendrer, per descomptat, no va respondre. Un cendrer llest. El mateix pel que fa a la tassa de cafè, el bol del sucre i el compte. Tots feien veure que no em sentien. Quin babau. Era jo qui s’estava tornant boig amb aquests estranys embolics. Era jo el que estava fet pols. Feia una meravellosa nit de primavera, i no tenia ni una sola cita en perspectiva.

Vaig anar a casa i vaig intentar trucar a la Yumiyoshi. Sense sort. El primer torn? O la nit de piscina? Em moria de ganes de veure-la. Trobava a faltar la seva xerrameca nerviosa, els seus moviments bruscos. La manera com s’apujava les ulleres sobre el pont del nas, la seva expressió seriosa quan entrava silenciosament a l’habitació. M’agradava com es treia la jaqueta abans de seure al meu costat. M’excitava només de pensar-hi. M’atreia, aquella noia. Però ens entendríem mai, ella i jo?

Treballar rere el taulell de recepció d’un hotel, anar a la piscina… ella gaudia amb aquestes coses. En canvi, jo trobava satisfacció en el meu Subaru, els meus discos vells i menjant bé mentre anava tirant. Així érem els dos. Podia funcionar o no. DADES INSUFICIENTS, PRONÒSTIC IMPOSSIBLE. O acabaria fent-li mal, també, com els feia a totes les dones amb qui m’embolicava? Tal com deia la meva exdona.

Com més pensava en la Yumiyoshi, més ganes em venien d’agafar un avió fins a Sapporo per reunir les dades que faltaven. Almenys li podria dir com em sentia. Però, no, primer havia de desfer alguns nusos essencials. Les coses estaven a mitges. I no les volia arrossegar constantment pertot arreu. Una ombra grisa enfosquiria el meu camí durant la resta de la meva vida. No era una perspectiva ideal, precisament.

El problema era la Kiki. No em podia treure de sobre la sensació que ella era el nucli de tot plegat. Intentava arribar fins a mi. En els meus somnis, en un cine de Sapporo, al centre de Honolulu. No parava de creuar-se en el meu camí, provant de dur-me a algun lloc, de deixar-me un missatge. Això era molt clar. Però res més. Kiki, què vols de mi?

Què representava que havia de fer, jo?

Només podia esperar, fins que es presentés alguna novetat. Com sempre. Les presses no servien de res. Acabaria passant alguna cosa. Només calia esperar que s’aclarís la boira. Considerem-ho una lliçó de l’experiència.

Molt bé, doncs, esperaria.

A partir d’aleshores em vaig trobar amb en Gotanda cada pocs dies. Al cap d’un temps es va convertir en un costum. I cada vegada que quedàvem, es disculpava per tenir el Subaru tant de temps.

—Encara no has tirat el Maserati al mar, oi? —va dir fent broma.

—Em sap greu, però no he tingut temps d’anar al mar —vaig respondre jo.

En Gotanda i jo sèiem en un bar bevent vodka amb soda. El seu ritme era una mica més ràpid que el meu.

—Estic segur que seria una sensació genial, però. Enfonsar-lo al mar —va comentar, duent-se el got als llavis.

—Com una brisa fresca —vaig apuntar—. Però aleshores només tindries un Ferrari.

—També me’n desempallegaria.

—I després del Ferrari?

—Mmm, qui sap? Però tard o d’hora, la companyia d’assegurances voldria parlar amb mi.

—La companyia d’assegurances? I a qui coi li importa la teva companyia d’assegurances? Has de pensar en gran. No estar-te de res. Això és fantasia, no pas una d’aquestes pel·lícules teves de baix pressupost. I les fantasies no hi entenen, de pressupostos; per tant, per què t’has de quedar curt? Sigues bèstia! Lamborghini, Porsche, Jaguar! El cel és el límit! I l’oceà és prou gran per empassar-se els cotxes a milers. Deixa volar la imaginació, home!

Va riure.

—Bé, això m’alegra, sens dubte.

—A mi també, sobretot perquè no és el meu cotxe ni la meva imaginació —vaig observar, i tot seguit vaig preguntar com li anaven les coses amb l’exdona.

Va fer un glop a la beguda i va contemplar la pluja. El bar havia quedat buit, llevat de nosaltres. El bàrman no tenia altra feina que treure la pols a les ampolles.

—Les coses van bé —va dir mansament, amb un lleu somriure—. Estem enamorats. Amb un amor afirmat i consumat pel divorci. Romàntic, oi?

—Oi. Em sembla que em desmaiaré.

Va deixar escapar una rialleta.

—Però és veritat —va dir.

—Ja ho sé.

Així anava generalment la conversa cada vegada que veia en Gotanda. Parlàvem de coses massa serioses per no tractar-les amb una mica de lleugeresa. La major part de les bromes eren penoses, però no hi feia res. N’hi havia prou amb poder fer broma, riure’ns de tots dos. Ni nosaltres sabíem com de seriosos ens posàvem.

Els trenta-quatre anys són una edat complicada. Representen un tipus de complicació diferent que els trenta anys, però igualment força difícil. En Gotanda i jo teníem, tots dos, trenta-quatre anys, tots dos començàvem a reconèixer la mitjana edat. Ja era hora que ho féssim. Ens preparàvem per mantenir-nos calentons per al fred que ens esperava.

En Gotanda ho va expressar de manera succinta.

—Amor. Això és el que necessito.

—Estic d’allò més commogut —vaig dir. Però la veritat era que jo també en necessitava.

En Gotanda es va quedar pensant el que acabava de dir. Jo també hi vaig reflexionar. També vaig pensar en la Yumiyoshi. En com es bevia tots aquells Bloody Mary aquella nit durant la nevada.

—M’he emportat al llit tantes dones, que ni les puc comptar. I una vegada has dormit amb una, ja has dormit amb totes. Coi, fas els mateixos moviments! —va dir en Gotanda al cap d’una estona—. Amor, és el que vull. Aquí sóc, despullant la meva ànima sentimental davant teu una vegada més. Però t’ho juro, l’única dona amb qui vull dormir és la meva ex.

Vaig fer petar els dits.

—Increïble. Paraula de Déu, oh, Llum Resplendent. Has de fer una roda de premsa. Proclamar això de «només vull dormir amb la meva dona». Tothom s’emocionarà i plorarà. Potser fins i tot rebràs una condecoració del primer ministre.

—No, això és material de Premi Nobel. No és una declaració que faci qualsevol.

—Et caldrà un frac per a la cerimònia.

—Me’l compraré. Apunta’l a les meves despeses.

—Sanctus tax deductum.

—Seré dalt de l’escenari amb el rei de Suècia —va prosseguir en Gotanda—. Ho declararé i ho sentirà el món sencer. Senyores i senyors, l’única dona amb qui vull dormir és la meva dona! Onades d’emoció. Els núvols de tempesta s’aclariran; el sol despuntarà.

—Els casquets glacials es fondran, els víkings es rendiran, les sirenes cantaran.

Ah, l’amor. Tots dos vam quedar en silenci, meditant en la seva magnificència. Jo tenia molt per pensar. Havia de procurar tenir prou vodka, suc de tomàquet, salsa Lea & Perrins i llimones.

—Però potser no et donen cap premi —vaig dir tot d’una—. Potser et prenen simplement per un pervertit.

En Gotanda hi va rumiar.

—Pot ser. Parlem d’una nova revolució sexual. Les masses es podrien aixecar i esclafar-me fins a la mort —va dir—. Em convertiria en un màrtir sexual.

—El primer actor màrtir de la nova revolució sexual.

—Màrtir i que no es va tornar a ficar al llit amb la seva exdona.

Hora d’una altra copa.

Si en Gotanda tenia un moment lliure, em trucava i sortíem, ell venia al meu pis, o jo anava al seu. Els dies passaven. Jo havia decidit no treballar gens. No volia que em molestessin. El món se’n sortia molt bé sense mi. I, mentrestant, jo esperava.

Vaig enviar per correu a en Hiraku Makimura els comptes dels seus diners i les factures del viatge.

L’endemà vaig rebre una trucada del Noi-per-a-Tot suplicant-me que m’ho quedés tot.

Eren massa maldecaps per seguir tota la rutina de l’estira-i-arronsa i l’ara sí, ara no, de manera que vaig cedir. Si això feia content l’amo, qui era jo per discutir? I abans que pogués dir «vinguin d’on vinguin, els diners fan bona olor», en Makimura ja m’havia enviat un xec de tres-cents mil dòlars. Al sobre també hi havia un rebut amb el concepte: PELS SERVEIS PRESTATS – TREBALL DE RECERCA. El vaig signar, hi vaig estampar el meu segell i el vaig enviar. De nou al meravellós món dels comptes de despeses.

Vaig posar el xec de tres-cents mil dòlars al meu escriptori perquè augmentés el seu valor en un 8,75% de pols.

Les vacances de la Setmana Daurada van arribar i van passar.

Vaig trucar a la Yumiyoshi unes quantes vegades. Sempre era ella qui determinava la durada de la conversa. De vegades parlàvem llarga estona, d’altres només em deia «Tinc feina, ara he de marxar», i penjava. O si s’imposava el silenci a la línia massa estona, em tallava sense contemplacions. Però, com a mínim, parlàvem. Intercanviàvem dades, poques, cada vegada. I un dia em va donar el telèfon de casa seva. Progressos.

Ella anava a la piscina dos cops per setmana. La qual cosa, vaig comprovar amb gran consternació, encara em provocava moments de gelosia. Per allò dels entrenadors musculosos i tota la pesca. Em comportava com un marrec d’institut i ho sabia. I el que era pitjor, tenia por que ella se n’adonés. Gelós perquè vaig a la piscina? Això és ridícul. Ets tan immadur… Tenia por que no em volgués tornar a veure més.

Per tant, cada vegada que sortia el tema, em mossegava la llengua. Tot i que el fet de no parlar-ne només augmentava la meva paranoia. Amb imatges de l’entrenador (en Gotanda, és clar) quedant-se amb la Yumiyoshi després de classe per fer sessions intensives tots dos sols. Les seves mans subjectant-la pel pit i el ventre mentre ella practicava l’estil de crol. Les seves mans grapejant-li els pits, pujant-li entre les cuixes. No passa res, diu ell.

No pateixis. Que no ho saps? L’única dona amb qui em vull ficar al llit és la meva dona.

Llavors agafa la mà de la Yumiyoshi i l’hi atansa a l’escrot. Ella l’hi comença a tocar. Una erecció subaquàtica, com corall. La Yumiyoshi està extasiada.

No pateixis. Que no ho saps? L’única dona amb qui em vull ficar al llit és la meva dona.

D’idiotes, però això és el que em venia al cap cada vegada que trucava a la Yumiyoshi. A mesura que passava el temps, les imatges es tornaven més complexes, amb un repartiment sencer de personatges. La Kiki, la Mei i la Yuki feien d’artistes convidades. I quan els dits d’en Gotanda li acariciaven el cos, la Yumiyoshi es convertia en la Kiki.

—Escolta, sóc una persona normal i corrent —va dir la Yumiyoshi una nit. Semblava especialment esgotada després d’una llarga jornada de dura feina—. L’única diferència entre qualsevol altra i jo és el meu nom. Pel que fa a la resta, sóc igual. Tan sols treballo a la recepció d’un hotel dia rere dia, consumint inútilment la meva vida. No em truquis més. No valc la despesa en telèfon.

—Però jo em pensava que treballar a l’hotel t’agradava.

—I m’agrada.

—Però?

—La feina està bé. Però de vegades em penso que l’hotel se m’acabarà cruspint. Només de vegades. I penso: quina diferència hi hauria, si jo hi fos o no? L’hotel sí que hi seria, igualment. Però jo no. Jo quedaria fora d’imatge. Aquesta és la diferència.

—No et prens això de l’hotel una mica massa a la valenta? —vaig inquirir—. L’hotel és l’hotel, i tu ets tu. Penso molt en tu, i de vegades penso en l’hotel. Però mai en totes dues coses alhora. Tu ets tu, i l’hotel és l’hotel.

—Et penses que no ho sé? Ho sé prou, però la gent es confon. La meva vida privada i la meva identitat acaben barrejant-se en aquest món de l’hotel i acaben desapareixent.

—Li passa a tothom. T’hi veus arrossegat i perds de vista on acaba una cosa i on comença l’altra. No ets pas l’única. A mi també em passa —vaig explicar.

—No és el mateix, de cap manera —va afirmar.

—No, potser no. Però puc mirar d’entendre’t, no? Perquè, mira, tens un no sé què que trobo d’allò més atractiu.

La Yumiyoshi es va quedar callada, allà, en la buidor del telèfon.

—Estic… estic espantada —va dir, començant a sanglotar—. Em fa por, aquella foscor. Em fa por que em torni a passar.

—Ei, què et passa? Estàs bé?

—És clar que estic bé. Què et penses? —Ara sanglotava clarament—. Tan sols ploro. Hi ha res de dolent, en això?

—No, res en absolut. És que estic amoïnat.

—No pots estar callat?

Vaig fer el que em deia, i la Yumiyoshi va plorar fins que ja no va poder plorar més, i aleshores va penjar.

El 7 de maig va trucar la Yuki.

—He tornat —va anunciar—. Per què no sortim a fer un tomb amb cotxe?

Vaig portar el Maserati a l’edifici d’apartaments d’Akasaka. Però quan la Yuki va veure el cotxe, va fer una ganyota de disgust.

—Què vol dir, això?

—No l’he pas robat, no pateixis. El meu cotxe va caure dins d’una font encantada i ja saps… La fada de la font va aparèixer amb aspecte d’Isabelle Adjani i va preguntar: «Era un Maserati daurat o un BMW platejat, això?». I vaig contestar: «Ni una cosa ni l’altra, era un Subaru de color coure», i…

—Au, va, no siguis pallasso —em va tallar la Yuki—. Estic fent una pregunta seriosa. Es pot saber d’on ho has tret, això?

—L’hi he canviat temporalment a un amic. Ell necessitava el Subaru per motius personals.

—A un amic?

—Potser no t’ho creuràs, però sí, com a mínim tinc un amic.

Va pujar al seient de l’acompanyant, va fer una ullada a l’interior i va fer una altra ganyota.

—Un cotxe estrany —va dir—. De pringat.

—Ara que ho dius, el propietari va dir el mateix. Tot i que les seves paraules van ser una mica diferents.

Això la va fer callar.

Vaig portar el Maserati en direcció sud, cap a Shonan. La Yuki no deia res. Vaig posar Steely Dan a volum baix i vaig conduir amb compte. El dia era clar i calorós, duia una camisa hawaiana i ulleres de sol i la Yuki portava un polo rosa. Era com tornar a ser a Hawaii. Al davant teníem un camió de transport de bestiar ple de porcs; els seus ulls vermells ens sotjaven entre les làmines de fusta. Els porcs podien distingir entre un Maserati i un Subaru?

—Com va anar per Hawaii després que me n’anés? —vaig preguntar al final.

La Yuki va arronsar les espatlles.

—Les coses van bé amb la teva mare?

Una altra arronsada d’espatlles.

—Ja domines el surf?

Una altra arronsada d’espatlles.

—Tens un aspecte molt saludable. Un bronzejat perfecte. Com un cafè amb llet, suau i deliciós.

Arronsada.

No es podia dir que no m’hi esforcés. Ho intentava tot.

—Tens la regla o alguna cosa per l’estil?

El mateix.

De manera que li vaig tornar l’arronsada d’espatlles.

—Vull anar a casa —va dir la Yuki—. Fes un canvi de sentit.

—Això és una autovia. Ni en Niki Lauda podria fer un canvi de sentit aquí.

—Doncs surt per alguna banda.

Em vaig tombar cap a ella. Tot d’una semblava esgotada, amb la mirada sense vida i desenfocada. Potser una mica massa pàl·lida, també; era difícil de dir, amb el bronzejat.

—Vols que parem i descansem una estona?

—No vull fer cap parada per descansar. Vull tornar a Tòquio. Ara mateix!

Vam sortir de l’autovia a Yokohama i vam agafar la direcció contrària. Quan vam arribar a Akasaka, la Yuki em va preguntar si podíem anar a seure en algun lloc. Així doncs, vaig deixar el Maserati al pàrquing, vam anar caminant al parc del santuari Nogi i vam buscar un banc.

—Em sap greu —va dir la Yuki, mirant de ser raonable—. No em trobava bé. No volia dir res, per contenir-me.

—No cal que et continguis. Sé què tenen les noies. Hi estic acostumat.

—No és això! —va cridar—. No té res a veure amb això! El que m’ha agafat ha sigut per culpa d’aquell cotxe. Aquell cotxe dels pebrots!

—Què li passa, al Maserati? No és pas un cotxe tan dolent. Es deixa conduir molt bé i va de meravella. És cert, una mica massa ostentós per als meus gustos senzills. Encara que me’l pogués permetre, m’imagino que no em compraria mai un cotxe com aquest.

—Tant me fa de quina marca sigui el cotxe. El problema és aquell cotxe. Que no ho veus? És vomitiu. Sufocant. Sentia una opressió al pit, i també a l’estómac. No ho senties, tu?

—No —vaig respondre—. Tot i que ho he d’admetre, no m’hi sento del tot còmode. Em pensava que era perquè estava acostumat al Subaru. Ja m’entens, t’agrada allò a què estàs acostumat, però no sento aquesta pressió que dius.

Va remenar el cap.

—No, no és pas això. Es tracta d’una cosa molt peculiar.

—Es tracta més aviat del teu…? —Vaig callar de sobte. No volia dir res que semblés condescendent.

—Sí, és més aviat això. He sentit una cosa.

—Bé, què era? Què has sentit a dins del cotxe?

La Yuki va tornar a arronsar les espatlles, però aquesta vegada va parlar.

—Seria fàcil si ho pogués explicar, però no puc. No en sóc capaç. És només aquesta sensació… una opressió feixuga, fosca i repulsiva dins meu. I no està gens… —La Yuki va buscar la paraula amb les mans plegades a la falda—. No està bé! No sé què és. Però alguna cosa no va bé. Ho podia ensumar, allà dins. He provat de no fer-ne cas, he pensat que potser era el trastorn horari o què sé jo, però aleshores la cosa ha empitjorat més i més. No vull tornar a anar amb aquell cotxe mai més, em sents? Recupera el teu Subaru.

—La maledicció del Maserati —vaig etzibar amb una cantarella.

—No és cap broma. No hauries de conduir aquell cotxe —va advertir molt seriosa.

—D’acord, d’acord —vaig cedir amb un somriure—. Sé que no fas broma. Intentaré no conduir gaire el Maserati. O potser l’hauria de tirar al mar?

—Si és possible… —va replicar una Yuki amb la veu greu.

A la Yuki li va costar una hora recuperar-se d’aquest trasbals. Vam seure al banc mentre ella descansava la barbeta sobre les mans i mantenia els ulls tancats. La gent passejava pel parc. Vells, mares amb fills, turistes estrangers amb càmeres penjades al coll. De tant en tant, el típic representant o oficinista s’aturava i descansava en un banc prop nostre. Vestit fosc, maletí de plàstic, ulls vidriosos. Al cap de deu minuts, tornava a gastar soles. Per regla general, un adult normal hauria de ser a la feina a aquesta hora; i una jove normal, a l’escola.

—I la teva mare, què? —vaig preguntar—. Ha tornat amb tu?

—Mmm. —Això era la Yuki dient que sí—. És a Hakone amb aquell paio manc. Classificant les fotos de Katmandú i Hawaii.

—I tu no vols estar-te a Hakone?

—No em venia de gust. No hi tinc res a fer, allà.

—Una pregunta, doncs —vaig dir—. Digue’m, què has de fer exactament tu, tota sola, a Tòquio?

Una arronsada d’espatlles marca de la casa. I llavors:

—Puc quedar amb tu.

—Bé, no podria demanar més. Però tot i així, mirant de ser realistes, molt aviat hauré de tornar a la feina. No em puc permetre seguir la teva marxa per sempre. I tampoc no vull almoines del teu pare.

La Yuki va fer un somriure burleta.

—Puc entendre que no vulguis acceptar almoines dels pares, però per què t’ho has de prendre tan a la valenta? Com et penses que em fa sentir, arrossegar-te per tot això d’aquesta manera?

—I doncs, vols que accepti els diners?

—Si ho fessis, no em sentiria tan culpable.

—No ho pesques, Yuki —vaig dir—. No vull diners a canvi de ser amic teu. No vull que em presentin al teu casori com «l’acompanyant professional de la núvia quan tenia tretze anys». Tothom se’n fotria: «L’acompanyant professional, l’acompanyant professional…». Vull que em presentin com «el xicot de la núvia quan tenia tretze anys».

La Yuki es va ruboritzar.

—No siguis pampana. Jo no faré cap casori.

—Fantàstic. No m’agraden els casaments. Tots aquells discursos absurds i els pastissets durs com totxos que representa que t’has d’emportar a casa. Les tensions sobre què és de cadascú. Però bé, jo el que vull dir és que els amics no es compren. I encara menys amb diners dels comptes de despeses.

—Una bona lliçó moral per a un conte de fades.

—Carai! Si al final tindràs un bec d’or. Amb una mica de pràctica podríem formar una parella de còmics.

Arronsada d’espatlles.

—Però ara seriosament, maca… —Em vaig aclarir la veu—. Si vols quedar amb mi cada dia, Yuki, hi estic del tot disposat. Qui necessita treballar? És inútil pencar. Però hem de tenir clara una cosa: no acceptaré diners per fer coses amb tu. Hawaii va ser diferent. Vaig acceptar diners a canvi. Fins i tot vaig acceptar la dona que em van posar en safata. Naturalment, em vaig pensar que no em tornaries a parlar. Em vaig odiar per haver permès que em paguessin una dona. A partir d’ara, faré les coses a la meva manera. No vull deure res a ningú, i no vull que ningú em doni almoines. Jo no sóc en Dick North ni tampoc sóc el criat del teu pare, es digui com es digui. No t’has de sentir culpable de res.

—Vols dir que sortiràs amb mi de debò? —va dir la Yuki amb una cantarella, i llavors es va mirar les ungles pintades dels peus.

—Tu ho has dit. Tu i jo podríem ser un parell de marginats. Faríem sensació. Per tant, relaxem-nos i passem-nos-ho bé.

—Per què ets tan amable?

—No ho sóc pas.

La Yuki va traçar un dibuix a terra amb la punta de la sandàlia. Una espiral quadrada.

—I no sóc cap càrrega per a tu?

—Potser sí i potser no. No t’escalfis aquest bonic caparró per això. Vull estar amb tu perquè m’agrades. De vegades, quan sóc amb tu, recordo coses que em vaig perdre quan tenia la teva edat. Per exemple, recordo la remor de la pluja i l’olor de la brisa. I és un veritable regal, recuperar aquestes coses. Encara que em trobis estrany. Potser algun dia entendràs el que vull dir.

—Ja sé què vols dir.

—Ah, sí?

—Ei, que jo fins ara també m’he perdut un munt de coses a la vida —va dir la Yuki.

—Bé doncs, aquí ho tens —vaig replicar.

No va dir res. I jo vaig tornar a mirar els visitants del parc del santuari.

—En realitat, no tinc ningú amb qui parlar, llevat de tu —va deixar anar la Yuki—. Sincerament.

—I en Dick North, què?

La Yuki va ensenyar la llengua.

—És un imbècil.

—Pot ser. Però em sembla que ho hauries de saber: és bo, i no en presumeix pas. Això és força insòlit. Potser no està al nivell de la teva mare, i potser no és un poeta brillant. Però està molt per la teva mare, i ho fa amb sinceritat. Segurament se l’estima. Cuina molt bé, és seriós, considerat.

—Continua sent un imbècil.

D’acord, d’acord. La Yuki tenia les seves idees sobre la qüestió. De manera que vaig canviar de tema. Vam parlar de com ens havíem divertit a Hawaii. Sol, surf, brises tropicals i pinyes colades. La Yuki va comentar que això li havia despertat la gana, de manera que vam anar a menjar coques dolces i gelats de fruites. En acabat vam entrar en un cine.

La setmana següent va morir en Dick.