11

ÉREM L’UN AL DAVANT de l’altre en una taula petita, parlant. La taula era molt vella, rodona, amb una espelma al mig. L’espelma estava col·locada sobre un platet. I aquest era l’inventari complet de mobles de la cambra, no hi havia cadires. Sèiem sobre una pila de llibres.

Era l’habitació de l’Home Ovella.

Estreta i petita. Les parets i el sostre tenien l’aire de l’antic hotel Dolphin, però tampoc era l’antic hotel. Al fons de l’habitació hi havia una finestra, empostissada des de l’interior. Empostissada des de feia molt de temps, si m’havia de guiar pels claus rovellats i les escletxes de les posts plenes de pols. L’habitació era una capsa rectangular. Cap llum. Cap armari. Cap bany. Cap llit. Devia dormir a terra, embolicat amb la seva disfressa d’ovella.

Amb prou feines hi havia espai per caminar. El terra estava ple de llibres antics esgrogueïts i diaris i àlbums de retalls. Alguns estaven corcats i se’ls desmuntaven les tapes. Tots, pel que podia veure, estaven relacionats amb la història del bestiar oví a Hokkaido. Tots, probablement, pertanyien a l’arxiu de l’antic hotel Dolphin. Hi havia una sala de consulta sobre bestiar oví, on el pare de l’amo, el Professor Ovella, pràcticament hi feia vida. Què se’n devia fer, d’ell?

L’Home Ovella em mirava a través de la llum vacil·lant de la flama. Darrere seu, la seva ombra desproporcionadament enorme es projectava a la paret bruta.

—Hapassatmoltdetemps. —Parlava des de darrere de la seva màscara—. Vejam, quet’hasaprimatoquè?

—Sí, he perdut una mica de pes.

—Idoncs, digue’ns, quèpassaalmónexterior? Noentenimgairesnotícies, aquí.

Vaig creuar les cames i vaig remenar el cap.

—El mateix de sempre. Res que valgui la pena destacar. Tot es complica cada vegada més. Tot s’accelera. No, no hi ha res de nou.

L’Home Ovella va assentir.

—Laproperaguerraencaranohacomençat, doncs?

Quina era l’última guerra de l’Home Ovella? No n’estava segur.

—Encara no —vaig dir.

—Peròtardod’horaesclatarà —va dir, amb veu monòtona, creuant les seves mans de manyopla—. Valmésquevigilis. Hihauràunaguerra, sensdubte. Fixa’tenelqueetdiem. Nopotsconfiarenlagent. Noetfaràcapbé. Acabaranmatant-te. Esmataranelsunsalsaltres. Mataranatothom.

El velló de l’Home Ovella estava brut, amb la llana encarcarada i greixosa. La seva màscara també tenia mal aspecte, semblava una cosa apedaçada a l’últim minut. La poca llum d’aquella habitació humida tampoc no hi ajudava i potser la memòria em traïa, però no es tractava només del vestit. L’Home Ovella estava esgotat. Des de l’última vegada que l’havia vist quatre anys enrere, s’havia encongit. La seva respiració era més dificultosa, més molesta per a l’oïda, com una canonada embussada.

—Enspensàvemquevindriesabans —va dir l’Home Ovella—. T’hemestatesperant, totaquesttemps. Mentrestant, vaveniralgúaltreperaquí. Vampensarquepotsererestu, peròjavamveurequeno. Quèetsemblaaixò? Nohihamainingúqueespassegiperaquí. Peròdetotesmaneres, t’esperàvemabans.

Vaig arronsar les espatlles.

—Sempre he pensat que tornaria, suposo. Sabia que havia de tornar, però no estava preparat. Hi somiava. Amb l’hotel Dolphin, vull dir. Hi somiava constantment. Però he trigat temps a decidir-me a tornar.

—Hasintentattreure-te’ldelcap?

—Suposo que sí —vaig dir. Després em vaig mirar les mans sota la llum tremolosa de l’espelma. D’algun lloc en va venir un corrent d’aire—. Al principi vaig pensar que havia d’intentar oblidar el que podia oblidar. Volia una vida completament dissociada d’aquest lloc.

—Perquèelteuamicvamorir?

—Sí. Perquè el meu amic va morir.

—Peròhastornat —va dir l’Home Ovella.

—Sí, he tornat —vaig dir—. No m’he pogut treure aquest lloc del cap. He intentat oblidar coses, però després en sortien d’altres. Per tant, era igual si m’agradava o no, d’alguna manera sabia que pertanyia aquí. En realitat tampoc sabia què significava, però ho sabia. En els meus somnis sobre aquest lloc, jo era… jo formava part de tot. Algú plorava per mi, aquí. Algú em necessitava. És per això que he tornat. De totes maneres, on carai som?

L’Home Ovella em va mirar a la cara amb severitat i va remenar el cap.

—Emtemoquenohosabemgaire. Ésmoltgran, ésmoltfosc. L’únicqueconeixemésaquestahabitació. Mésenllàd’aquí, nohosabem. Peròdetotesmaneres, etsaquí, osiguiquedeuserhora. Horaquetrobiselteucamíaquí. Éscomhoveiemnosaltres, almenys… —L’Home Ovella va fer una pausa per rumiar—. Potseralgúestàplorantpertu, atravésd’aquestlloc. Algúqueetconeixia, quesabiaquevindriesaquí, d’algunamanera. Comunocell, quetornaalniu… Ésnatural. T’hodiréd’unaaltramanera. Sinohaguessistornat, aquestllocnoexistiria. —L’Home Ovella va retorçar les seves manasses. L’ombra de la paret exagerava cada gest a gran escala, com un esperit fosc preparat per agafar-me des de dalt.

Com un ocell que torna al niu? Bé, ara que ho deia, tenia prou raó. Potser la meva vida havia seguit aquest curs implícit tot aquest temps.

—Bé, araettocaatu —va dir l’Home Ovella—. Parla’nsdetu. Aquestd’aquíéselteumón. Nocalquesiguemcerimoniosos. Pren-teelteutemps. Parlatantcomvulguis.

Allà, sota aquella llum tènue, mirant l’ombra de la paret, vaig explicar la història de la meva vida. Havia passat molt de temps, però lentament, com el gel que es desfà, vaig anar desgranant tots els fets. Com vaig aconseguir guanyar-me la vida. I no obstant això mai vaig aconseguir anar enlloc. Mai no anava enlloc, però envellia igualment. Res no m’afectava. I jo no afectava res. Ja no sabia què importava realment. Treballava com un boig per coses inútils. Però no hi havia correspondència. Havia perdut forma física. Els teixits se m’endurien, es tornaven rígids des de dins. Això m’aterria. Aquest lloc era l’únic al qual em sentia connectat. Aquest lloc que no coneixia i en canvi tenia aquesta sensació de formar-ne part… Aquest lloc al qual potser sabia instintivament que pertanyia…

L’Home Ovella ho va escoltar tot sense dir res. Talment hauria pogut estar dormint. Però quan vaig acabar, va obrir els ulls i va parlar suaument.

—Nopateixis. Realmentformespartd’aquí, sensdubte. Sempren’hasformatpart, isempreenformaràs. Totcomençaaquí, totacabaaquí. Aquestéelteulloc. Éselnus. Estàconnectatatot.

—A tot?

—Atot. Lescosesquehasperdut. Lescosesqueperdràs. Tot. Aquíésontots’uneix.

Vaig pensar en això. No hi trobava el sentit. Les seves paraules eren massa vagues i confuses. Havia d’aconseguir que m’ho expliqués. Però havia acabat de parlar. Significava que una explicació era impossible? Va remenar el seu cap llanós en silenci. Les seves orelles cosides es movien amunt i avall. L’ombra de la paret tremolava. Amb tanta força que em pensava que s’ensorraria la paret.

—Tottésentit. Benaviat, tottindràsentit. Quanarribil’hora, hoentendràs —em va assegurar.

—Però, aleshores, digue’m una cosa —vaig dir—. Per què el propietari de l’hotel Dolphin va insistir a mantenir el nom per al nou hotel?

—Hovaferpertu —va dir l’Home Ovella—. Haviendemantenirelnomperquètornessis. Altrament, noseriesaquí. L’edificésdiferent, l’hotelDolphinesmanté. Talcomdiemnosaltres, totésaquí. T’hemestatesperant.

Vaig haver de riure.

—Per mi? Van anomenar aquest lloc hotel Dolphin només per mi?

—Justalafusta. Tanestranyetsembla?

Vaig fer que no amb el cap.

—No, estrany no, simplement increïble. És tan sorprenent que no sembla real.

—Oh, peròésreal —va dir l’Home Ovella, suaument—. Tanrealcomelcartelldel’hotelDolphinquehihaal’entrada. Hoveusproureal? —Va tamborinar amb els dits sobre la taula i la flama va tremolar—. Inosaltressomrealmentaquí. T’hemestatesperant. Atu. Vamferunspreparatius. Vampensarentot. Entot, pertalquetupoguessistornaraconnectar, ambtot.

Em vaig quedar mirant la flama vacil·lant. No m’ho podia creure.

—No ho entenc. Per què us heu pres tantes molèsties? Per mi?

—Aquestéselteumón —va dir l’Home Ovella amb naturalitat—. Not’hitrenquiselcap. Sil’estàsbuscant, ésaquí. Aquestllocvasercreataquípertu. Especialment. Ienshemesforçatmoltperquètornessis. Perevitarquelescosesse’nvaginenorris. Perevitarqueten’oblidis.

—Així, de debò que formo part d’aquest lloc?

—Ésclarquesí. Tothomformapartd’aquí. Aquestéselteumón —va repetir l’Home Ovella.

—Però qui sou vosaltres? I què hi feu, aquí?

—Soml’HomeOvella —va dir, rient—. Quenohoveus? Portemlapelldel’ovella, ivivimenunmónqueelshumansnopodenveure. Ensvancaçaralbosc. Famoltdetemps. Moltimoltdetemps. Gairebénorecordoquèéremabans. Peròdesdellavorsenshemmantingutocults. Ésfàcildefer, siéselquevols. Desprésvamveniraquí, pervigilarellloc. Almenysésunlloc, foradelselements. Alboschihaviaanimalssalvatges. Sapsquèvulldir?

—I tant —vaig dir.

—Nosaltresconnectemlescoses. Aixòéselquefem. Comenunacentraleta, connectemcoses. Aquíhihaelnus. Elllliguem. Nosaltressoml’enllaç. Novolemquelescosesesperdin, osiguiquelliguemelnus. Aquestéselnostredeure. Eldeuredelacentraleta. Tulabusques, nosaltreslaconnectem, tuhiaccedeixes. Hoentens?

—Més o menys —vaig dir.

—Pertant —va continuar l’Home Ovella— araensnecessites. Altrament, noseriespasaquí. Hasperdutcoses, osiguiqueestàsperdut. Hasperdutelrumb. Lestevesconnexionss’handesfet. Estàsconfós, creusquenotensvincles. Peròaquíésontots’uneix.

Vaig pensar en el que acabava de dir.

—Probablement tens raó. Tal com has dit, he perdut coses i estic perdut i estic confós. No estic vinculat a res. Aquí és l’únic lloc on tinc la sensació de pertànyer. —Vaig callar i em vaig quedar mirant-me les mans a la llum de l’espelma—. Però l’altra qüestió, la persona que sento plorar en els meus somnis, té alguna connexió amb aquest lloc? És una impressió que tinc. És a dir, si pogués, em sembla que continuaria allà on ho vaig deixar, anys enrere. Deu ser per això que us necessito.

L’Home Ovella estava en silenci. Semblava que no tingués res més a dir. El silenci pesava, com si ens haguessin ficat al fons d’un pou molt profund. Pesava sobre meu i em clavava els pensaments sota la seva gravetat. De tant en tant, l’espelma guspirejava. L’Home Ovella va mirar la flama. Continuava el silenci, interminable. Llavors, a poc a poc, l’Home Ovella va alçar la vista cap a mi.

—Faremelquepodrem —va dir l’Home Ovella—. Totiqueestemcarregatsd’anys. Esperoqueencaratinguemlesqualitats, hehe. Hoprovarem, perònoetpucassegurarres, noetpucprometrequeseràsfeliç. —Es va agafar un floc del velló mentre buscava les paraules adequades—. Nohopodemdir. Enaquellaltremón, potserjanohihacaplloc, capllocperatu. Semblaquehicomencesaestarmoltancorat, potsermassaancoratperseparat-te’n. Tutampocjanoetstanjove.

—Per tant, què faig?

—Hasperdutmoltescoses. Moltescosespreuades. Noésculpadeningú. Peròcadavegadaqueperdiesunacosa, deixavescauretotunseguitd’altrescosesaldarrere. Perquè? Perquèhofeiesaixò?

—No ho sé.

—Ésdifícilferlescosesdemaneradiferent. Éselteudestí, oquelcomsemblantaldestí. Tendències.

—Tendències?

—Tendències. Tenstendències. Pertant, encaraquehotornessisafertotdenou, totalatevavida, tindriestendènciaaferexactamentelquevasfer, unaaltravegada.

—Doncs què faig?

—Talcomhedit, faremelquepodrem. Intentatornaraconnectaralquedesitgis —va dir l’Home Ovella—. Perònohopodemfersols. Tutambéhasdetreballar. Assegutnohofaràs, pensantnohofaràs.

—I què he de fer?

—Ballar —va dir l’Home Ovella—. Hasdeballar. Mentrelamúsicasoni. Hasdeballar. Nopensisperquè. Sipenses, elsteuspeuss’aturen. Sielsteuspeuss’aturen, ensquedemencallats. Siensquedemencallats, tuestàsencallat. Osiguiquenopensis, permoltestúpidquesembli. Hasdemantenirelpas. Hasd’entrarencalor. Hasdedeixaranarelquevastancar. Hasdeferservirtotelquetinguis. Jasabemqueestàscansat, cansatiespantat. Lipassaatothom, d’acord? Simplement, nodeixisqueelspeusset’aturin.

Vaig alçar la vista i vaig tornar a mirar l’ombra de la paret.

—Ballarhoéstot —va continuar l’Home Ovella—. Ballamagníficament. Ballaperquètotcontinuïgirant. Sihofas, nosaltrespodremferalgunacosapertu. Peròhasdeballar. Mentrelamúsicasoni.

Ballar. Mentre la música soni, m’anava ressonant dins del cap.

—Però, quin és aquest món del qual em parles? Dius que si em mantinc ancorat al lloc, seré arrossegat d’aquell món a aquest món, o alguna cosa així. Però no deies que aquest món ha sigut creat per a mi? No existeix per a mi? Doncs quin problema hi ha? No m’has dit que aquest lloc realment existeix?

L’Home Ovella va remenar el cap. La seva ombra va semblar un huracà.

—Aquíésdiferent. Noestàspreparat, nopasperveniraquí. Aquíésmassafosc, massagran. Ésdifícild’explicar. Quetuijoestiguemparlantaquíésrealitat. Perònoésl’únicarealitat. Hihamoltesrealitatsforad’aquí. Simplementvamtriaraquesta, perquè, bé, noensagradalaguerra. Inohiteníemresaperdre. Peròtu, tuencaraestàsencalor. Aquíhifamassafred. Nohiharespermenjar. Noésunllocperatu.

Tan bon punt l’Home Ovella va esmentar el fred, vaig prendre consciència de la temperatura de l’habitació. Em vaig ficar les mans a les butxaques, tremolant.

—Elnotes, oi? —va preguntar l’Home Ovella.

Vaig fer que sí amb el cap.

—Eltempsse’nsacaba —va advertir l’Home Ovella—. Comméstempspassa, mésfredestà. Valmésquete’nvagis.

—Espera’t, una última cosa. Em fa la sensació que tota la vida has estat al meu costat, tot i que jo no t’he vist. La teva ombra és present a tot arreu. D’alguna manera, sempre hi ets.

L’Home Ovella va traçar una forma indefinida amb el dit.

—Exacte. Semprehihemsigut. Somcomunaombra.

—Però continuo sense entendre-ho —vaig dir—. Aquí et puc veure la cara i el cos amb claredat. Abans no podia, però ara sí. Per què?

—Hasperduttantescoses —va dir, suaument—, quearaenspotsveure.

—Vols dir… —Em vaig revestir de valor i vaig fer la gran pregunta—: Això és el món dels morts?

—No —va respondre l’Home Ovella. Va respirar fondo i les espatlles li van balancejar—. Tuinosaltresestemvius. Respirem. Parlem.

—No ho entenc.

—Balla —va dir—. Ésl’únicamanera. M’agradariapoder-teexplicarmillorlescoses. Peròt’hemexplicatelquehempogut. Balla. Nopensis. Balla. Ballatanbécompuguis, comsiendepenguéslatevavida. Hasdeballar.

La temperatura anava baixant. De sobte em va semblar recordar aquest fred. Un fred humit d’aquell que es fica als ossos. Molt lluny i molt temps enrere. Però on? Tenia la ment paralitzada. Clavada i rígida.

Clavada i rígida.

—Valmésquete’nvagis —va dir l’Home Ovella—. Sietquedes, etcongelaràs. Peròsiensnecessites, seremaquí. Jasapsontrobar-nos.

L’Home Ovella em va acompanyar fins al tombant del passadís, arrossegant els peus, arrossegant-se… arrossegant-se… arrossegant-se. Ens vam acomiadar. Sense donar-nos la mà, sense cap salutació especial. Simplement ens vam dir adéu i després ens vam separar enmig de la foscor. Ell va tornar a la seva habitació minúscula i jo vaig continuar cap a l’ascensor. Vaig prémer el botó. Quan l’ascensor va arribar, la porta es va obrir sense fer cap soroll. La llum resplendent es va projectar sobre meu i al passadís. Vaig entrar i em vaig repenjar contra la paret. La porta es va tancar. No em vaig moure.

Bé… vaig pensar. Bé, què? Després no va passar res. El meu cap era com un buit enorme. Un buit que es perllongava infinitament cap a enlloc. Tal com havia dit l’Home Ovella, estava cansat i espantat. I sol. I perdut.

«Has de ballar», havia dit l’Home Ovella.

Has de ballar, ressonava dins del meu cap.

—Has de ballar —vaig repetir en veu alta.

Vaig prémer el botó de la quinzena planta.

Quan l’ascensor hi va arribar, «Moon River» em va donar la benvinguda des dels altaveus del sostre. El món real, on probablement mai no podria ser feliç i mai no arribaria enlloc.

Vaig mirar el rellotge. Hora de tornada, les tres i vint de la matinada.

Bé, doncs, vaig pensar. Bé doncs bé doncs bé doncs bé doncs bé doncs bé doncs…, ressonava dins del meu cap.