1

SOVINT SOMIO AMB l’hotel Dolphin.

En aquests somnis, sempre estic implicat en alguna acció que està passant. Tots els indicis són que pertanyo a aquesta continuïtat del somni.

L’hotel Dolphin està distorsionat, és molt més estret. Sembla més aviat un pont llarg i cobert. Un pont que s’estén eternament a través del temps. I jo sóc allà al mig. Hi ha algú altre també, algú que plora.

L’hotel m’embolcalla. Noto el seu pols, la seva escalfor. En somnis, formo part de l’hotel.

Em desperto, però on sóc? No tan sols ho penso, sinó que em faig la pregunta a mi mateix: «On sóc?». Com si no ho sabés: sóc aquí. A la meva vida. Un aspecte del món que és la meva existència. No és pas que recordi especialment haver aprovat aquesta situació, aquesta condició, aquest estat de les coses en el qual participo. Podria haver-hi una dona dormint al meu costat. Molt sovint, estic sol. Només jo i l’autopista que hi ha just al costat del meu apartament i, a la tauleta, un got (encara amb cinc mil·límetres de whisky) i l’empipadora llum polsegosa del matí. A vegades plou. Si ho fa, em quedaré al llit. I si encara hi ha whisky al got, me’l beuré. I miraré les gotes que cauen de la canal, i pensaré en l’hotel Dolphin. Potser faig el mandra, de manera lenta i agradable. Amb això en tinc prou per assegurar-me que sóc jo i no pas una part d’alguna altra cosa. Però amb tot recordaré la sensació del somni. Tant és així que juraria que puc arribar a tocar-lo, i llavors el conjunt d’aquesta cosa que m’inclou respon amb un moviment. Si aguso l’orella, puc sentir la lenta i cautelosa seqüència de l’acció mentre es desenvolupa, com gotetes d’un complex puzle d’aigua que cauen, a poc a poc, una rere l’altra. Escolto atentament. Aleshores és quan sento algú que plora en silenci, gairebé de manera imperceptible. Un sanglot d’algú en la foscor. Algú plora per mi.

L’hotel Dolphin existeix de debò. Està situat en una zona acceptable de Sapporo. Una vegada, fa uns quants anys, hi vaig passar una setmana. No, deixem les coses clares. Quants anys fa? Quatre. O més exactament, quatre i mig. Encara no havia arribat als trenta. Em vaig registrar a l’hotel Dolphin amb la dona amb qui vivia. El lloc l’havia escollit ella. Aquí és on ens estarem, això és el que va dir. Si no hagués sigut per ella, dubto que mai hagués posat un peu en aquell lloc.

Era un hotel petit de mala mort. En tot el temps que hi vam estar, no sé pas si hi vaig veure cap altre client. Hi havia un parell de personatges rondant pel vestíbul, però vés a saber si s’hi allotjaven. Sempre faltaven unes quantes claus al caseller del darrere del taulell de recepció, o sigui que suposo que hi havia altres hostes. Tot i que no gaires. Però a veure, si penges un cartell d’hotel en algun lloc d’una gran ciutat i fas sortir un número de telèfon a les guies comercials, és lògic pensar que no et quedaràs absolutament sense cap client. No obstant això, si realment hi havia altres clients a part de nosaltres, eren increïblement silenciosos. No vam sentir mai ni un soroll i amb prou feines vam veure cap indici de la seva presència, tret de la distribució de les claus al caseller, que canviava lleugerament cada dia. Que potser eren com ombres que s’arrossegaven amb sigil per les parets dels passadissos, contenint la respiració? De tant en tant sentíem el soroll sord de l’ascensor, però quan s’aturava tornava a regnar aquell silenci opressiu.

Un hotel misteriós.

A mi em feia pensar en una mena d’estancament biològic. Una regressió genètica. Un accident anormal de la naturalesa que feia encallar un organisme en el lloc equivocat sense possibilitat de tornar enrere. Una forma de vida òrfena amagada darrere la cortina de la història, un cop el vector evolutiu s’ha extingit, a La Terra Que El Temps Va Oblidar. I no pas per culpa de ningú. Ningú a qui culpar, ningú que pugui salvar-ho.

L’hotel no s’hauria d’haver construït mai allà on era. Aquest va ser el primer error, i a partir d’aquí, tot va anar empitjorant. Com un botó en una camisa mal cordada, cada intent per corregir les coses conduïa a un altre subtil —per no dir refinat— desastre. Cap detall semblava correcte. Mires qualsevol cosa d’allà i segur que et trobes inclinant el cap uns quants graus. No pas prou per causar-te mal de debò, ni prou per semblar una cosa particularment estranya. Qui sap? Potser al final t’acostumes a veure les coses esbiaixades (però si ho fas, ja no podràs tornar a mirar el món sense mantenir el cap una mica torçat).

Així era l’hotel Dolphin. La normalitat hi escassejava. Les confusions s’acumulaven de manera que l’hotel havia arribat a un punt de saturació i estava destinat, en un futur no gaire llunyà, a veure’s empassat per la voràgine del temps. Qualsevol se’n podia adonar amb un simple cop d’ull. Un lloc patètic, desolat com un gos negre de tres potes xop sota la pluja de desembre. Els hotels tristos existien a tot arreu, evidentment, però el Dolphin era un cas a part. L’hotel Dolphin era conceptualment lamentable. L’hotel Dolphin era tràgic.

No cal dir, doncs, que a part d’aquells pobres innocents que eren allà per casualitat ningú no hi hauria volgut anar per voluntat pròpia.

Ben diferent del que suggereix el seu nom (a mi, això de «dofí» em feia pensar més aviat en un complex hoteler al mar Egeu immaculat com un caramel de sucre blanc), si no fos pel cartell que hi havia penjat a fora, mai no hauries sabut que aquell edifici era un hotel. Fins i tot amb el rètol i la placa de llautó que hi havia penjada a l’entrada, no tenia l’aparença d’hotel. De fet, semblava un museu. Un tipus peculiar de museu on les persones amb una curiositat peculiar podien passejar sigil·losament per veure els peculiars objectes exposats.

Cosa que no estava pas gaire lluny de la realitat. L’hotel era, en part, un museu. Però jo pregunto: algú voldria estar-se en un hotel com aquest? En una mena de refugi-reliquiari, amb els passadissos foscos atapeïts d’ovelles dissecades i catifes de pell de xai ràncies i documents coberts de floridura i fotografies descolorides? Amb tots els racons plens de somnis no complerts?

Els mobles estaven fets malbé, les taules trontollaven, els panys no funcionaven. La fusta del terra estava ratllada, les bombetes feien una llum tènue; el lavabo, amb un tap que no hi anava a mida, no podia retenir l’aigua. Una cambrera grassa anava pels passadissos fent gambades d’elefant, amb pesantor i amb una tos preocupant. I al propietari d’ulls tristos i de mitjana edat, col·locat permanentment darrere del taulell de la recepció, li faltaven dos dits. Per l’aspecte que tenia, semblava una d’aquelles persones per a les quals no va mai res bé. Un exemplar autèntic de la seva espècie: semblava sortit d’una nit en remull en tinta blau clar, amb l’ànima tacada per la desgràcia, el fracàs i la derrota. Et venien ganes de ficar-lo en una vitrina i endur-te’l a la classe de ciències: Homo nihilsuccessus. Qualsevol que veiés aquell paio, més o menys, hauria notat que li dequeien els ànims. I no pas pocs s’hi haurien enfadat (hi ha persones a qui els molesta molt veure desgraciats exemplars de la humanitat). Per tant, qui s’hi hauria allotjat, en aquell hotel?

Bé, nosaltres ens hi vam allotjar. Aquí és on ens estarem, va dir. I després va desaparèixer. Es va aixecar i es va esfumar. Va ser l’Home Ovella el que m’ho va dir. Ladonahamarxattotasolaaquestatarda, va dir l’Home Ovella. No sé com, però l’Home Ovella ho sabia. Sabia que ella havia hagut de sortir. Tal com jo ho sé ara. El seu propòsit havia sigut dur-me allà. Com si fos el seu destí. Com el Moldau que flueix cap al mar. Com la pluja que cau.

Quan vaig començar a tenir aquests somnis de l’hotel Dolphin, ella va ser el primer que em va venir al cap. Segur que m’estava buscant. Per què, si no, havia de tenir aquell mateix somni una vegada i una altra?

Ella. Com es deia? Els mesos que vam passar junts i, malgrat això, mai no ho vaig saber. De fet, què en sabia, d’ella? Havia treballat en una casa de cites exclusiva. Un club només per a socis selectes; les persones que no fossin impecables no hi eren benvingudes. O sigui, que era una puta de categoria. Tenia un parell de feines més a part d’aquesta. Durant les hores de feina normals, feia de correctora de proves a mitja jornada en una petita editorial; també era model d’orelles. És a dir, que es mantenia ocupada. Naturalment, no era pas una dona sense nom. De fet, estic segur que es feia dir de diferents maneres. Però al mateix temps, a la pràctica, no tenia cap nom. L’equipatge que duia —que era gairebé res— no portava cap nom. No tenia cap abonament de tren, ni carnet de conduir, ni targetes de crèdit. Duia una petita llibreta, però estava guixada amb uns signes indesxifrables. Aparentment, no volia adjudicar cap nom a la seva identitat. Les putes poden tenir noms, però viuen en un món que no necessita saber-los.

Gairebé no sabia res d’ella. On va néixer, quants anys tenia, el dia del seu aniversari, on va estudiar, com era la seva família… Res de res. Igual que una tempesta, va aparèixer d’algun lloc, després es va evaporar i va deixar només el record.

Però ara, el seu record té un aire de realitat renovada. Una realitat palpable. M’ha estat cridant a través d’aquesta circumstància anomenada hotel Dolphin. Sí, m’està buscant altra vegada. I només si formo part de l’hotel Dolphin la tornaré a veure. Sí, no hi ha dubte: és ella la que plora per mi.

Mentre contemplo la pluja, reflexiono què significa pertànyer a alguna cosa, formar-ne part. Tenir algú que plora per mi. Des d’algun lloc llunyà, molt llunyà. En definitiva, des d’un somni. Per molt lluny que arribi, per molt que corri, mai no ho aconseguiré.

Per què algú hauria de voler plorar per mi?

Sens dubte, m’està cridant. Des d’algun lloc de l’hotel Dolphin. I pel que sembla, en algun lloc de la meva ment, l’hotel Dolphin és també el que jo busco. Introduir-me en aquella escena, formar part d’aquell escenari estranyament fatídic.

No és pas cosa fàcil tornar a l’hotel Dolphin, no és una simple qüestió de trucar i fer una reserva, pujar a un avió, volar fins a Sapporo i missió acomplerta. Perquè l’hotel, tal com he suggerit abans, és un lloc, però també és una circumstància. És com una circumstància disfressada d’hotel. Tornar a l’hotel Dolphin significa fer front a una ombra del passat. La simple perspectiva em deprimeix. Això és tot el que he pogut fer durant aquests quatre anys per deslliurar-me d’aquesta freda i tènue ombra. Tornar a l’hotel Dolphin és renunciar a tot el que he deixat silenciosament de banda durant aquest temps. No és pas que el que he aconseguit sigui res fantàstic, és clar. T’ho miris com t’ho miris, tot plegat són coses oportunes i provisionals. Bé, he fet tot el que he pogut. Amb uns quants malabarismes he aconseguit forjar un vincle amb la realitat i construir una nova vida basada en un sistema de valors simbòlics. I se suposa que ara hi he de renunciar?

Però tot va començar allà. Això és innegable. O sigui que la història ha de tornar a començar allà.

Em giro dins del llit, miro cap al sostre i deixo anar un profund sospir. Oh, rendeix-te, penso. Però la idea de rendir-me no m’acaba de convèncer. Això se t’escapa de les mans, noi. Pensis el que pensis, no t’hi pots resistir. Ja està tot decidit.