10

LA FOSCOR ERA TOTAL i absoluta.

No podia distingir cap forma ni cap objecte. No podia veure ni el meu propi cos. No tenia la sensació que hi hagués res allà. Estava en un immens buit negre.

Estava reduït al concepte pur. La meva carn s’havia dissolt; la meva forma s’havia dissipat. Surava en l’espai. Alliberat del meu ésser corpori, però sense possibilitat d’anar a cap altre lloc. Estava perdut en el buit. En algun lloc de la fina línia que separa el malson de la realitat.

Estava dret. Però no em podia moure. Notava els braços i les cames paralitzats. Era al fons del mar, la pressió densa, aclaparadora, inexorable. El silenci mortal m’oprimia les orelles. La foscor no minvava. Cap ajustament mental la podia fer menys absoluta. Era impenetrable: negre pintat sobre negre pintat sobre negre.

Inconscientment, em vaig tocar les butxaques. A la dreta hi tenia la cartera i el clauer, a l’esquerra la targeta-clau de l’habitació, el mocador i una mica de xavalla. Tot inútil, ara. Si no hagués deixat de fumar, almenys portaria un encenedor o llumins. Com si això pogués canviar alguna cosa. Em vaig treure les mans de les butxaques i vaig estirar els braços per trobar una paret. En vaig trobar una a la dreta, increïblement llisa i freda, no exactament el tipus de paret que t’esperes trobar en el climatitzat hotel Dolphin.

Tranquil, nano. Pensa una mica.

Molt bé, això és exactament el que li va passar a la meva amiga recepcionista. Simplement estic refent els seus passos. No hi ha cap necessitat d’alarmar-se. Ella va sobreviure; jo també ho faré. Calma’t; fes el mateix que va fer ella. A veure, sens dubte aquí hi passa alguna cosa bastant estranya. Potser té alguna cosa a veure amb mi? Amb l’antic hotel Dolphin? És per això que vaig venir aquí, oi? Sí. Doncs fes el que has de fer i acaba la feina.

Espantat?

Increïblement.

Tenia por, una por aterridora. Em sentia despullat. Llançat enmig d’un munt de violentes partícules d’un negre intens, retorçant-me com una anguila cega. Em sentia aclaparat per la meva impotència. Tenia la camisa amarada de suor freda i em notava el coll raspós i ressec.

On carai era? Era aquí, a l’Hôtel Dauphin, això segur. Havia creuat una línia i havia entrat en aquest món dels llimbs. Vaig tancar els ulls i vaig respirar fondo.

Ja sé que sembla ridícul, però en aquell moment tenia unes ganes boges d’escoltar «Love Is Blue». El so del fil musical —qualsevol fil musical— m’hauria donat força. M’hauria conformat amb Richard Clayderman. O Los Indios Tabajaras, José Feliciano, Julio Iglesias, Sergio Mendes, The Partridge Family, 1910 Fruitgum Company, Mirch Miller i el seu cor, Andy Williams en duet amb Al Martino… qualsevol cosa.

Però ja n’hi ha prou de ximpleries. Se’m va quedar la ment en blanc. De la por? La por podia amagar-se en un espai buit?

En Michael Jackson ballava al voltant de la foguera amb la seva pandereta cantant «Billie Jean». Els camells estaven extasiats per la cançó.

Dec estar una mica confós.

Dec estar una mica confós.

Sembla que tingui un eco dins del cap. Un eco dins del cap.

Vaig fer una altra respiració profunda i vaig intentar treure’m les imatges absurdes del cap.

Em vaig preparar i vaig girar a la dreta, amb els braços estesos, però les cames no se’m movien, com si no fossin meves. Els músculs i els nervis no responien. Jo enviava els senyals, però no passava res. Estava immers en una foscor fluïda. Estava atrapat, immobilitzat.

Era una foscor sense fi. Com si m’estiguessin impulsant cap al centre de la Terra. Mai no tornaria a la superfície. Pensa en alguna altra cosa, nano. Pensa, o la por s’apoderarà de tota la teva persona. Què et sembla l’escenari cinematogràfic egipci? On ens havíem quedat? Entra l’Home Ovella. Va del desert àrid cap al palau del faraó. Torres daurades brillen amb els tresors d’Àfrica. Esclaves núbies pertot arreu. Just al centre, el faraó. Música, de Miklos Rozsa. El faraó està emprenyat. Hi ha alguna cosa podrida a l’estat d’Egipte, pensa. M’ensumo un complot al palau. Ho pressento. Ho he d’arreglar immediatament.

Ara un peu ara l’altre, vaig anar avançant, cautelosament. Va ser llavors quan se’m va acudir el que la meva amiga recepcionista havia sigut capaç de fer. Sorprenent! Perduda en un absurd forat negre i va ser capaç d’anar a fer una ullada pel voltant tota sola.

I ara porta el banyador negre de competició, tot fent els seus llargs al club de natació. I qui hi ha allà? No és altre que el meu company de classe estrella de cinema. Segur que ella es torna boja quan el veu. Ell li fa indicacions sobre el braç dret per fer crol. Ella el mira, els ulls li brillen. I aquella mateixa nit, ella s’esquitlla dins del seu llit. Estic abatut. No puc deixar que això passi. Que no ho veu? Sí, d’acord, el noi és atractiu i simpàtic, molt bé. Diu cosetes agradables i a ella ja se li revoluciona tot. Però això és pura cortesia. Només són els preliminars.

El passadís girava a la dreta.

Tal com ella havia dit.

Però és al llit amb el meu company de classe. Ell li va traient la roba, delicadament, mentre li fa compliments sobre cada part del seu cos. I és sincer. Genial, simplement genial. Haurem de confiar en el noi. Però a poc a poc va augmentant la meva ràbia. Això no pot ser!

El passadís gira a la dreta.

Vaig girar a la dreta, avançant a les palpentes per la paret. Davant meu, a la llunyania, hi havia una llum tènue. Com filtrada a través de capes i capes de vels.

Tal com ella havia dit.

El meu company de classe la besa pertot arreu. Lentament, amb delicadesa, des de la nuca cap a les espatlles i fins als pits. L’angle de la càmera mostra la cara d’ell i l’esquena d’ella. Després la càmera es mou i revela la cara d’ella. Però no és la meva amiga recepcionista, no. És la Kiki! La meva amiga puta de categoria amb les orelles més maques del món, que era amb mi a l’antic Dolphin. La Kiki, que va desaparèixer sense dir res, sense deixar rastre. I aquí la tenim, al llit amb el meu company de classe.

És una escena real d’una pel·lícula real. Cada pla i cada tall d’acord amb el guió. Potser massa planejat; sembla tan tòpic. Estan fent l’amor en un apartament, la llum brilla a través de les persianes. Kiki. Què hi fa, aquí? El temps i l’espai deuen estar esbarriats.

El temps i l’espai deuen estar esbarriats.

Vaig continuar caminant cap a la llum. Quan els peus prenien la iniciativa, la imatge del cap s’evaporava.

FOSA EN NEGRE.

Anava seguint la paret. Prou de pensar. M’havia de concentrar a seguir endavant. Amb cautela, és clar. La llum tènue del meu davant comença a filtrar-se i projectar-se des d’una porta. Però encara no sé on sóc. I tampoc puc dir amb certesa que allò sigui una porta. No s’assembla a res que hagi vist abans, quan he vingut a fer les rondes de reconeixement. A la porta, una placa metàl·lica amb un número gravat. No puc distingir-lo. És fosc, la placa està desllustrada. Però si més no, sé que això no és l’hotel Dolphin. Les portes són diferents. L’aire està molt viciat. De què és aquesta pudor? Com de papers vells. La llum fluctua de tant en tant. Llum d’espelmes.

Vaig tornar a pensar en la meva amiga recepcionista. Hauria d’haver dormit amb ella quan vaig poder. Qui sap si mai tornaré al món real, ara. Tindria l’oportunitat de tornar-la a veure? Estava gelós del món real i del seu club de natació. O potser no estava gelós. Potser simplement es tractava de remordiments, una sensació de remordiments exagerada i distorsionada, o potser simplement el que em passava, submergit en aquella foscor, era que estava gelós. Feia molts anys. Ja havia oblidat què volia dir estar gelós. És un sentiment molt personal. Potser ara estava gelós. Però de què, d’un club de natació?

Això és estúpid.

Em vaig empassar la saliva. Va semblar el so d’un bat de beisbol metàl·lic picant contra un bidó. Això era saliva?

Després, una vibració estranya, un so esmorteït. Havia de trucar a la porta. Exacte, tal com havia fet ella. Em vaig revestir de valor i vaig donar un copet. Una cosa que no necessàriament s’hauria d’haver sentit. Però va fer un soroll enorme i ressonant. Fred i dur com la mort.

Vaig contenir la respiració.

Silenci. Igual que li havia passat a ella. No podria pas dir quanta estona va durar. Podrien haver sigut cinc segons, podria haver sigut un minut. El temps no era fix. Vacil·lava, s’estirava, s’encongia. O era jo el que vacil·lava, s’estirava i s’encongia en el silenci? Estava deformat en els plecs del temps, com un reflex en una casa de miralls.

I després aquell so. Un cruixit exagerat, com de tela. Alguna cosa que s’aixeca de terra. Llavors unes passes. S’acosten cap a mi. El frec d’unes sabatilles. Alguna cosa, però no pas humana. Tal com ella havia dit. Alguna cosa d’una altra realitat, una realitat que existia aquí.

No hi havia escapatòria. No podia fugir. La suor em baixava per l’esquena. I no obstant això, a mesura que les passes s’anaven acostant, inexplicablement els meus temors van començar a desaparèixer. No passa res, em deia a mi mateix. Sigui el que sigui, no és pas res dolent. Ho sabia. Sabia que no havia de tenir por de res. Només m’havia de deixar portar.

Notava un remolí de secrecions càlides. Em vaig agafar al pany de la porta, vaig tancar els ulls, vaig contenir la respiració. No passa res, tot va bé. Vaig sentir un batec tremend a través de la foscor. Era el meu propi cor. Hi estava embolcallat, en formava part. No havia de témer res. Tot estava connectat.

Les passes es van aturar. Eren al meu costat. Allò era al meu costat. Jo tenia els ulls ben tancats. Està començant a prendre forma, vaig pensar. Ho sabia. Sabia que jo estava connectat a aquell lloc. Les ribes del Nil i les perfumades dames núbies de la cort i la Kiki i l’hotel Dolphin i el rock and roll, tot, tot, tot! Una implosió de temps i forma física. Antiga llum, antic so, antigues veus.

—T’heestatesperant. T’heesperatmoltdetemps. Vapassa.

Sabia qui era sense haver d’obrir els ulls.