Notes

^[1] El rei Jordi III d’Anglaterra i la seva muller, Carlota Sofia. Lluís XVI de França i la seva esposa, Maria Antonieta. [Torna]

^[2] Joanna Southcott (1750-1814), visionària religiosa anglesa que va publicar profecies en vers i s’adjudicà una missió apocalíptica. [Torna]

^[3] Una sèrie de manifestacions públiques en una casa de la ciutat de Londres, que desvetllaren l’interès de Horace Walpole, el doctor Johnson i Oliver Goldsmith. Aparentment, els fenòmens foren del tipus poltergeist, i hi va haver nombroses controvèrsies sobre la seva autenticitat. Els «esperits de l’any passat» és una referència a les cèlebres sessions de la mèdium D. D. Home, que va adquirir fama a l’època que Dickens escrivia Una història de dues ciutats. [Torna]

^[4] El Congrés Continental de les colònies nord-americanes es va celebrar per primera vegada a Filadèlfia, al setembre de 1774, i al gener de 1775 presentà els seus greuges al Parlament britànic en forma de petició. [Torna]

^[5] Sota el règim dels Borbons, a França es podien dictar arbitraris mandats d’empresonament, o lettres de cachet, per tal de recloure indefinidament les persones sense judici previ; se suposava que els nobles influents podien obtenir aquests mandats sense cap dificultat per utilitzar-los contra els seus enemics o fins i tot contra els membres molestos de llurs pròpies famílies. La Bastilla no era més que una de les nombroses fortaleses on els presos podien ser confinats mitjançant aquests mandats. [Torna]

^[6] El Faubourg Saint Antoine era, a París, la zona on existia una primitiva indústria manufacturera. El seu proletariat nombrós i miserable va constituir el nucli de la plebe insurgent durant els dies més dramàtics de la Revolució francesa, i aquest barri encara conserva les seves tradicions d’esquerranisme extrem. [Torna]

^[7] L’ús del nom Jacques per part d’en Defarge i d’altres revolucionaris té el seu origen en les revoltes camperoles, començant amb la del 1358, en què els rebels adoptaren per a si i entre ells el nom-de-guerre Jacques —o Jacques Bonhome—, que els havia estat adjudicat amb menyspreu per la noblesa. [Torna]

^[8] El Temple Bar era el portal que separava l’Strand de Fleet Street i marcava el límit occidental de la City de Londres. Construït el 1670 per sir Christopher Wren, fou enderrocat el 1878. Després d’executar els traïdors, llurs caps eren exhibits al Temple Bar. [Torna]

^[9] Referència a un conte de Les mil i una nits, en què un membre de la família persa dels Barmecides va obsequiar un pidolaire amb un banquet en què tots els plats eren buits. [Torna]

^[10] A l’Anglaterra del segle XVIII, la pena capital era aplicada en forma tan generalitzada, que el 1826, quan es va prendre la primera mesura per humanitzar les lleis, més de dos-cents delictes tenien com a càstig la pena de mort. [Torna]

^[11] Whitefriars, també conegut com Alsatia, era el barri situat entre el Tàmesi i Fleet Street, que en una època fou un santuari, i durant molts anys, un districte poblat per delinqüents i fugitius de la justícia. Hi ha una vinculació entre el lloc de residència d’en Jerry i la seva ocupació com a lladre de cadàvers, o «Ressuscitador». [Torna]

^[12] L’Old Bailey era el tribunal de justícia situat a tocar de la tristament cèlebre presó de Newgate. Els presos eren tancats a la presó, conduïts a la porta contigua per ser jutjats i penjats al carrer, fins que les execucions públiques foren abolides el 1866. L’Old Bailey fou reconstruït perquè hi funcionés l’actual Central Criminal Court, que encara conserva popularment l’antic nom. Newgate va deixar de ser utilitzat com a presó el 1877 i fou enderrocat el 1904. [Torna]

^[13] Fins al 1783, els condemnats procedents de Londres i del comtat de Middlesex eren penjats al patíbul conegut com a Tyburn Tree, que es dreçava prop de l’actual emplaçament del Marble Arch, aleshores en ple camp i amb força espai per als espectadors. Les execucions esdevenien aleshores una festa pública; els criminals eren conduïts en processons pels carrers de Londres i solien fer discursos de comiat, i la multitud es lliurava a macabres celebracions. [Torna]

^[14] Bedlam era el Bethleham Hospital for the Insane, o sigui un manicomi, situat aleshores a Moorfields. Entre els londinencs de l’època era una diversió popular anar a veure els folls de Bedlam, i els guardians treien un bon profit d’aquella morbosa curiositat. Dickens va visitar Bedlam i Newgate per tal d’aplegar dades per a Sketches by Boz. [Torna]

^[15] Segons que sembla, el judici contra en Charles Darnay està basat en el procés Rex versus La Motte, que es va celebrar a l’Old Bailey el 1780. La Motte fou menys afortunat que no pas en Darnay en el veredicte. Sir Leslie Stephen va assenyalar aquesta particularitat a la recensió d’Una història en dues ciutats que va publicar a la Saturday Review, poc després de l’aparició del llibre el 1859. [Torna]

^[16] L’any 1780 fou especialment angoixós per a Anglaterra arran de la guerra de la Independència nord-americana. El 1778, França hi havia entrat tot fent costat a les colònies rebels. Espanya i Holanda havien seguit el mateix camí, i als camps de batalla la situació s’anava deteriorant fins al punt que una victòria anglesa semblava ja impossible. [Torna]

^[17] Es refereix a la batalla de Lexington i Concord, el 1774. [Torna]

^[18] Un cristall òptic, per exemple, uns binocles de teatre. [Torna]

^[19] La Torre de Londres, on tradicionalment eren tancats els acusats de traïció, com en Darnay, per esperar el judici. [Torna]

^[20] El rei Carles II. [Torna]

^[21] A França, sota el règim dels Borbons, era costum d’arrendar les contribucions, és a dir, vendre el dret a recaptar-los a un individu per una suma fixa, permetent-li de fer allò que volgués per tal d’arribar a reunir-la. Aquest sistema va conduir a molts abusos i imposicions, i fou una de les causes desencadenants de la Revolució. [Torna]

^[22] Els convulsionistes, un grup de fanàtics religiosos les creences dels quals s’assemblaven a les dels Shakers i els Holy Rollers, havien prosperat en cercles elegants durant el regnat de Lluís XV, però a l’època que Dickens escriu ja havien perdut importància. Andrew Lang suggereix que Dickens pensava en el culte de Mesmer i el seu magnetisme animal, que aleshores era molt popular en l’alta societat francesa. No obstant això, Dickens mateix era un entusiasta afeccionat a l’hipnotisme, i difícilment s’hauria referit tant a la lleugera als deixebles de Mesmer. [Torna]

^[23] El Palau de les Tuileries, construït per Caterina de Mèdici el 1566, era la seu dels reis de França a París. Fou objecte de l’odi de successives generacions de revolucionaris francesos, i finalment el van incendiar durant els darrers dies de la Comuna el 1871. [Torna]

^[24] Hi ha un joc de paraules amb el nom d’aquest funcionari, car la gabelle era l’impost sobre la sal, el més detestat de tots els que foren aplicats a França abans de la Revolució. Val la pena de comparar el paper que va jugar la repulsa contra l’impost de la sal en el moviment independentista de l’Índia, un segle i mig més tard. [Torna]

^[25] Medusa, la Gorgona, era un monstre de la mitologia grega, amb el cap cobert de serps en comptes de cabells. Tots els qui la miraven es convertien en pedra, però Perseu, utilitzant l’escut d’Atenea com a mirall, la va matar tallant-li el cap amb una falç màgica que li havia donat Hermes. [Torna]

^[26] Una balada d’horror gòtic, popular entre els romàntics, que fou composta el 1773 pel poeta alemany Gottfried August Bürger (1747-1794). [Torna]

^[27] Aquests dos jardins d’esbarjo suburbans van assolir el màxim de popularitat entre els londinencs durant el segle XVIII. Vauxhall fou el més durable, ja que es va inaugurar el 1660, a temps per figurar al Diary d’en Pepys, i la seva popularitat va durar fins que el tancaren el 1859. Els jardins de Ranelagh s’inauguraren el 1742, i durant una generació van ser un indret d’entreteniment elegant, però van anar declinant a finals de segle i foren tancats el 1804. A l’època que escrivia Dickens, planava ja una aura de vulgaritat sobre aquests llocs, i les invitacions de l’Stryver denoten la seva manca de bon gust. [Torna]

^[28] Isaak Walton (1593-1683), autor del manual de pesca The Complete Angler. [Torna]

^[29] El 5 de gener de 1757, en Robert François Damiens, un criat parisenc, va apunyalar Lluís XV i el va ferir lleugerament quan el monarca pujava a la seva carrossa al Trianon. Es van realitzar intents poc convincents encaminats a culpar els jesuïtes de l’atemptat, però Damiens mateix va assegurar que l’havia comès indignat pel tracte que el rei havia donat al Parlement. Si fou així, Damiens va ser un precursor dels revolucionaris del 1789. Va morir tal com ho descriu Dickens. [Torna]

^[30] La Bastilla era l’equivalent francès de la Torre de Londres, una fortalesa construïda el 1370, però posteriorment utilitzada com a lloc de confinament per als presos de l’estat. Com a tal era detestada per la gent, i quan el seu alcaid, el marquès de Launay, fou linxat pel poble, el fet va significar una venjança simbòlica i retrospectiva, tant com l’expressió de la còlera que va suscitar la defensa que va fer de la fortalesa. Dickens segueix Carlyle de prop en la seva relació de la caiguda de la Bastilla (vegeu The French Revolution), fins i tot a l’extrem de ser un comerciant de vins (Chôlat a la vida real) el cap dels improvisats artillers. [Torna]

^[31] En Foulon fou un notori especulador de la dècada de 1780, que va amassar una gran fortuna com a proveïdor de l’exèrcit i de la marina. També en la descripció de la seva execució, Dickens s’inspira evidentment en Carlyle. [Torna]

^[32] Sardanapalus és el nom grec del rei assiri Assurbanipal, del segle XVII aC, glorificat a les cròniques de l’antiguitat per la pròdiga ostentació que feia del luxe. [Torna]

^[33] Una presó dels reis Borbons, odiada pel poble de París i que després de la Revolució fou destinada a l’encarcerament d’aristòcrates. [Torna]

^[34] L’antiga presó per a deutors de París, també convertida durant la Revolució en presó política. [Torna]

^[35] En realitat, la guillotina no va néixer durant la Revolució francesa. Feia temps que existien màquines que decapitaven mitjançant l’ús d’una fulla esmolada i proveïda de pesos; a Escòcia s’havien efectuat execucions, a finals de l’edat mitjana, amb una d’aquestes màquines, curiosament anomenada «la donzella». El doctor J. I. Guillotin, amb el nom del qual batejaren la guillotina, no la va inventar pas, però sí que en va recomanar l’ús —irònicament per raons d’humanitat—, com a mitjà apte per a una execució ràpida i pràcticament indolora. Va presentar la proposta el 1789, i li fou acceptada el 1791. Les primeres guillotines que s’utilitzaren a França foren construïdes per un alemany anomenat Schmidt, i la seva primera víctima no fou un pres polític, sinó un bandoler executat el 1792. Contràriament a la llegenda popular, el doctor Guillotin no va morir a la màquina que ell havia aconsellat d’utilitzar, sinó al seu llit i a l’edat de setanta-sis anys. [Torna]

^[36] Publicació oficial del govern d’Anglaterra, que contenia, entre d’altres informacions, notícies sobre bancarrotes. [Torna]

^[37] Aquí Dickens demostra que, a desgrat de l’horror que li inspirava la crueltat de la multitud, desitjava mostrar-se tan just envers els revolucionaris com li ho permetien els seus sentiments, ja que la xifra que l’autor dóna és molt aproximada al nombre de persones mortes al setembre de 1792, durant les matances a les presons; és probable que morissin aproximadament un miler de persones. Els historiadors que defensen la causa reialista n’exageraren enormement la xifra, fins al punt que es va arribar a parlar de 12.000 víctimes, en les polèmiques contra la Revolució. [Torna]

^[38] Lluís XVI fou executat el 21 de gener de 1793, i Maria Antonieta, el 18 d’octubre de 1793. [Torna]

^[39] La «llei de sospitosos», aprovada per la Convenció el 19 de setembre de 1793, permetia detenir com a sospitosos tots els ex-nobles, tots els que despertessin sospites de simpatitzar amb els reialistes o els girondins, i tots aquells que «no complien llurs deures cívics». Aquesta va ser la llei que va donar legitimitat i força al Terror, ja que cap dels que eren denunciats podia escapar fàcilment; a la fi, fins i tot els denunciants i els executors foren víctimes de la seva pròpia llei, i el Terror va acabar quan Robespierre fou sacrificat al Moloch que ell havia nodrit. [Torna]

^[40] La presó del Palau de Justícia, construïda a l’edat mitjana, i encara utilitzada durant el Segon Imperi per als presos polítics. Molts d’aquells que van morir a la guillotina durant la Revolució hi passaren els seus últims dies, entre ells el poeta André Chenier. [Torna]

^[41] El darrer paràgraf de la declaració del doctor Manette és adaptat de la carta d’un pres, descoberta en la presa de la Bastilla i citada per Carlyle. «Si per al meu consol el monsenyor em concedís, per l’amor de Déu i de la Santíssima Trinitat, que pogués tenir notícies de la meva estimada esposa, encara que només fos el seu nom escrit en una targeta, per demostrar que és viva…! Seria el més gran consol que podria rebre, i eternament beneiria la generositat del monsenyor.» El pres es deia Quéret-Démery. [Torna]

^[42] La senyora Roland, muller d’un dels capitostos girondins i al seu torn principal inspiradora del moviment girondí o federalista, fou guillotinada el 8 de novembre de 1793. [Torna]