CAPÍTOL QUATRE
Enhorabona

Quan el doctor Manette, la seva filla Lucie, el senyor Lorry, el procurador de l’acusat i l’advocat defensor, el senyor Stryver, s’aplegaven a l’entorn d’en Charles Darnay —que acabava de ser deixat en llibertat—, felicitant-lo per haver escapat de la mort, sortien borbollejant pels passadissos de la sala d’audiències, dèbilment il·luminats, els últims sediments de l’estofat humà que havia estat bullint allà dins tot el dia.

Fins i tot amb una llum més brillant hauria estat difícil de reconèixer en el doctor Manette, amb la seva expressió intel·ligent i el seu posat altiu, el sabater de la mansarda de París. Això no obstant, ningú no l’hauria mirat dues vegades sense que la curiositat no l’induís a fixar-se més atentament en ell, fins i tot si l’observador no hagués tingut l’oportunitat d’apreciar la trista cadència de la seva veu greu i apagada ni l’abstracció que, sense cap motiu aparent, li enfosquia de vegades el rostre. Si bé una causa externa —com el judici recent— no deixava mai de suscitar al fons de la seva ànima el record del llarg i dolorós captiveri, aquell record també podia sorgir en qualsevol moment de manera espontània, tot embolcallant-lo amb un vel de tristesa, tan incomprensible per a aquells qui no coneixien la seva història com si haguessin vist l’ombra de la Bastilla projectada sobre aquell home per un sol d’estiu, quan el sinistre edifici es trobava en realitat a tres-centes milles de distància. Sols la seva filla posseïa la virtut de conjurar aquella ombra negra i de foragitar la malenconia del seu esperit. Ella era el fil d’or que l’unia a un Passat anterior a la seva aflicció i a un Present més enllà de la seva dissort, i el so de la seva veu, la llum del seu rostre, el contacte de la seva mà exercien gairebé sempre una benèfica influència sobre ell. No pas en tot moment, car la noia recordava ocasions en què el seu poder havia fracassat; aquestes ocasions, però, havien estat molt rares i fugaces, i creia que no es tornarien a repetir.

El senyor Darnay li besà la mà amb fervor i gratitud, i tot seguit s’adreçà al senyor Stryver, a qui va donar les gràcies efusivament. Era el senyor Stryver un home de poc més de trenta anys, si bé aparentava tenir-ne vint més. Robust, rubicund, sanguini i baladrer, mancat d’escrúpols i de miraments, tenia una enèrgica manera d’introduir-se en grups i converses tot empenyent (moralment i física) amb l’espatlla, demostració palpable que també sabia obrir-se pas a la vida.

Encara portava posades la toga i la perruca, i, tot quadrant-se davant el seu client, després d’haver-se esllavissat de tal manera que va deixar l’innocent senyor Lorry fora del grup, va dir:

—Estic molt satisfet d’haver-vos alliberat i d’haver salvat el vostre honor, senyor Darnay. Era una acusació infame i d’allò més ignominiosa, però això no vol dir que no tingués grans possibilitats de prosperar.

—Us estic reconegut per a tota la vida…, en dos sentits —va dir el seu client, estrenyent-li la mà.

—He fet per vós tot el que he pogut, senyor Darnay; i quan faig tot el que puc, crec que valc tant com el més pintat.

Era evident que amb allò donava peu perquè algú li digués: «Molt més!», i això és el que va fer el senyor Lorry, potser no pas del tot desinteressadament, sinó amb el propòsit de tornar a integrar-se al grup.

—Voleu dir? —va fer el senyor Stryver—. Bé, vós heu estat present al judici tot el dia, així doncs esteu capacitat per jutjar-ho. De més a més, sou un home de negocis.

—I com a tal —va replicar el senyor Lorry, a qui l’il·lustre jurista havia tornat a introduir al grup tal com abans li n’havia expulsat, o sigui, d’un cop d’espatlla—, com a tal, prego al doctor Manette que doni per acabada aquesta reunió, per tal que puguem tornar tots a casa. La senyoreta Lucie sembla que no es troba bé, el senyor Darnay ha tingut un dia terrible i tots estem baldats.

—Parleu per vós sol, senyor Lorry —va dir l’Stryver—. A mi encara m’espera tota una nit de feina. Parleu per vós.

—Per mi parlo —va respondre el senyor Lorry—, i pel senyor Darnay, per la senyoreta Lucie i… Senyoreta Lucie, no us sembla que puc parlar en nom de tots nosaltres?

Va formular aquesta pregunta amb tota intenció, bo i donant una llambregada al pare.

L’expressió de l’ancià s’havia petrificat, per dir-ho així, fitant en Darnay d’una manera molt curiosa: el seu era un esguard absort que va anar guanyant intensitat fins a esdevenir un gest de disgust i de desconfiança, no pas mancat de temor. Coincidint amb aquesta insòlita expressió, els seus pensaments també s’havien extraviat.

—Pare —li va dir la Lucie, tot prenent-li suaument la mà.

Pausadament el vell va foragitar aquella ombra i es tombà cap a la seva filla.

—Anem a casa, pare?

—Sí —va respondre ell, amb un llarg sospir.

Els amics de l’acusat recentment absolt se n’havien anat amb la impressió —suscitada per ell mateix— que no sortiria en llibertat aquella mateixa nit. Els llums s’havien extingit gairebé totalment als passadissos, les portes reixades eren tancades amb estrèpit, i aquell lúgubre edifici quedava desert fins a l’endemà al matí, quan el tornava a animar l’interès humà pel patíbul, la picota, el pal de la flagel·lació i el ferro roent amb què marcaven els condemnats. Acompanyada pel seu pare i el senyor Darnay, la Lucie Manette va sortir a l’aire lliure. Van cridar un cotxe de lloguer, i pare i filla amb ell partiren.

El senyor Stryver els havia deixat als corredors, per obrir-se pas a cops d’espatlla fins als vestidors. Una altra persona, que no s’havia unit al grup ni havia canviat una sola paraula amb cap dels seus components, sinó que havia romàs estintolat contra el mur on l’ombra era més densa, va sortir calladament darrere tots els altres i no va perdre de vista el carruatge fins que va desaparèixer a la distància. Aleshores, es va acostar al senyor Lorry i en Darnay, que s’estaven drets a la vorera.

—I ara, senyor Lorry! Sembla que els homes de negocis ja poden enraonar amb el senyor Darnay, oi?

Ningú no havia reconegut la participació del senyor Carton en les actuacions del dia; ningú no n’havia tingut esment. Ja s’havia tret la toga, però no pas per això havia millorat gens el seu aspecte.

—Si sabíeu en quin conflicte es troba un home de negocis quan ha de lluitar entre cedir a un impuls bondadós i guardar les aparences de respectabilitat dels negocis, ho trobaríeu la mar de divertit, senyor Darnay.

El senyor Lorry es va posar vermell com un perdigot i va dir, acaloradament:

—Això ja ho heu dit abans, cavaller. Nosaltres, els homes de negocis que estem al servei d’una firma, no som amos de nosaltres mateixos. Hem de pensar en la firma més que no pas en nosaltres.

—Ja ho sé, ja ho sé —replicà el senyor Carton, desmenjadament—. No us sulfuréssiu pas, senyor Lorry. Vós sou tan bo com qualsevol altre, no en dubto pas, i encara millor, gosaria dir.

—I la veritat, cavaller —va prosseguir el senyor Lorry, sense fer-li cas—, no sé què hi pinteu en aquest assumpte. Si em perdoneu que us ho digui, ni que sigui pels anys que us porto, aquest no és assumpte vostre.

—Assumpte meu! Valga’m Déu, jo no en tinc cap, d’assumpte! —va fer el senyor Carton.

—Doncs és una llàstima que no en tingueu, cavaller.

—Jo també ho crec.

—Perquè si en tinguéssiu —prosseguí el senyor Lorry—, potser estaríeu ocupat mirant de resoldre’ls.

—Calleu, per l’amor de Déu! Ni pensar-ho! —exclamà el senyor Carton.

—Doncs mireu, cavaller! —va dir el senyor Lorry, totalment acalorat per la indiferència de l’altre—. Els assumptes comercials són una ocupació molt digna i respectable. I si imposen a un home restriccions, silencis i impediments, el senyor Darnay, que és un jove generós i un perfecte cavaller, sap comprendre i dispensar aquesta circumstància. Bona nit, senyor Darnay, i que Déu us beneeixi! Espero que el dia d’avui sigui el principi d’una vida pròspera i feliç… A veure, cotxer!

Potser un pèl enutjat amb ell mateix, com també amb l’advocat, el senyor Lorry va pujar prestament al cotxe i va enfilar el camí de can Tellson. En Carton, que feia olor de vi de Porto i no semblava que estigués del tot serè, es va posar a riure i s’adreçà a en Darnay:

—Quina estranya casualitat ens ha reunit a vós i a mi! Qui us havia de dir que aquest vespre us trobaríeu plantat al mig del carrer en companyia del vostre doble!

—Amb prou feines em puc creure que torni a pertànyer a aquest món —va replicar en Charles Darnay.

—No m’estranya; fa ben poca estona que anàveu ben avançat camí de l’altre. Però enraoneu amb veu desmaiada.

—Començo a pensar que ho estic, de desmaiat.

—Aleshores, per què dimonis no aneu a sopar? Jo ja he sopat mentre aquells tanoques deliberaven per decidir a quin món us corresponia estar-vos, si a aquest o a l’altre. Permeteu-me que us indiqui la taverna més pròxima on serveixen bon menjar.

Agafant-lo de bracet, el va conduir per Ludgate Hill fins a Fleet Street, i un cop allí, per una porxada, va entrar amb ell en una taverna. Allà, els van fer passar a un reservat, on en Charles Darnay no va trigar a recuperar les forces mercès a un bon sopar regat amb bon vi, mentre en Carton, assegut enfront d’ell a la mateixa taula, amb la seva ampolla de Porto al davant, bevia amb aquell aire seu mig insolent.

—Ja comenceu a sentir que pertanyeu de nou a aquest món terrenal, senyor Darnay?

—Encara sofreixo una terrible confusió respecte al temps i el lloc, però ara que estic restaurat em sento viu de nou.

—Deu ser una satisfacció immensa!

En Carton digué això amb gran amargura i va tornar a omplir la copa, que era molt gran.

—Doncs jo, el desig més gran que tinc és oblidar que sóc d’aquest món. No em reserva res de bo (tret de vins com aquest), ni jo li faig cap bé. Així que en aquest aspecte no ens assemblem gaire. La veritat és que començo de pensar que no ens assemblem en cap aspecte, vós i jo.

Torbat per les emocions del dia, i amb la impressió que el fet de trobar-se allí amb aquell doble seu tan ordinari era com un somni, en Charles Darnay no va saber què contestar, i finalment va optar per no fer-ho.

—Ara que ja heu sopat —va dir en Carton al cap d’una estona—, per què no brindem, senyor Darnay?

—I per qui voleu que brindi?

—Com que per qui? Si teniu el nom a la punta de la llengua. O si més no hauríeu de tenir-l’hi; juraria que l’hi teniu.

—Doncs bé: per la senyoreta Manette!

—Per la senyoreta Manette!

Mirant el seu company de fit a fit a la cara mentre bevia, en Carton va llençar la copa per sobre l’espatlla contra la paret, on es va fer miques. Tot seguit, va tocar la campaneta i en va demanar una altra.

—Ve’t aquí una xicota preciosa, i deu ser deliciós donar-li la mà per ajudar-la a pujar a un cotxe en la foscor, oi, senyor Darnay? —va fer, tot omplint la copa que acabaven de portar-li.

—Sí —va dir en Darnay, lacònic, amb les celles arrufades, per tota resposta.

—És una xicota preciosa, i ha de ser emocionant que una dona així senti pena i plori per tu! Què s’experimenta? Val la pena estar a punt de ser condemnat a mort per merèixer aquesta simpatia i aquesta compassió, senyor Darnay?

De nou en Darnay no va respondre ni una sola paraula.

—Ha quedat d’allò més complaguda amb el vostre missatge, quan l’hi he donat. Això no vol dir pas que ho hagi manifestat, però jo m’ho afiguro.

L’al·lusió fou oportuna per recordar a en Darnay que aquell company tan desagradable li havia prestat un gran servei, per voluntat pròpia, en el curs d’un dia tan atzarós. Va dur la conversa devers aquell punt i li’n donà les gràcies.

—No vull que em doneu les gràcies, ni les mereixo pas —fou la resposta desmenjada d’en Carton—. En primer lloc, no tenia res a fer, i, en segon lloc, ni sé per què ho he fet. Senyor Darnay, permeteu-me que us formuli una pregunta.

—Amb molt de gust, car poca cosa més puc fer per correspondre als vostres bons oficis.

—Vós creieu que us tinc un especial afecte?

—La veritat és, senyor Carton —va respondre l’altre, visiblement desconcertat—, que no se m’ha acudit de preguntar-m’ho.

—Doncs pregunteu-vos-ho ara.

—Us heu captingut com si me’n professéssiu, però no crec que me’n tingueu.

—Jo tampoc no crec que us en tingui —va fer en Carton—. I començo a formar-me una opinió bastant bona del vostre enteniment.

—Això no obstant —prosseguí en Darnay, aixecant-se per tocar la campaneta—, suposo que això no serà obstacle perquè jo pagui la consumició i ens acomiadem sense cap ressentiment.

—Ca, home, per res del món! —contestà en Carton, i en Darnay va tocar la campaneta—. Voleu dir la consumició completa? —va preguntar en Carton i, en rebre una resposta afirmativa, demanà al cambrer—: Aleshores, porteu-me una altra ampolla del mateix vi i desperteu-me a les deu.

Un cop pagat el compte, en Charles Darnay es va alçar i desitjà bona nit al seu invitat. Sense retornar-li la salutació, en Carton es va posar dret amb un cert aire de desafiament i preguntà:

—Una última paraula, senyor Darnay: vós creieu que estic begut?

—Crec que heu estat bevent, senyor Carton.

—Ho creieu? Us consta que he estat bevent.

—Ja que us hi entesteu…, doncs sí, em consta.

—Aleshores vull que sapigueu també el motiu. Sóc un escarràs desenganyat de tot, senyor meu. No sento afecte per cap ésser vivent, i cap ésser vivent no sent afecte per mi.

—És una llàstima. Hauríeu pogut fer millor ús del vostre talent.

—Potser sí, senyor Darnay, o potser no. Tanmateix, no us alegréssiu tant d’estar serè, perquè no sabeu el que us pot passar. Bona nit!

Quan es va quedar sol, aquell ésser estrafolari va prendre una espelma, s’acostà a un mirall penjat a la paret i s’hi va contemplar detingudament.

—Et fa el pes aquest home? —va interpel·lar la seva pròpia imatge, en veu baixa—. Per què hauries de sentir un especial afecte per un home que se t’assembla? No hi ha res digne d’afecte en tu; ho saps perfectament. Maleït sigues! Com has canviat! Bona raó per simpatitzar amb un home que et recorda d’on has caigut i el que hauries pogut arribar a ser! Si et trobessis al seu lloc, t’haurien mirat aquells ulls blaus com l’han mirat a ell, i s’hauria compadit de tu aquell rostre torbat, com s’ha compadit d’ell? Va, parla sense embuts! Tu l’odies, aquest manso.