CAPÍTOL NOU
Joc fet

Mentre en Sydney Carton i el be de les presons enraonaven en la fosca habitació contigua, en veu tan baixa que no se sentia absolutament res, el senyor Lorry observava en Jerry amb considerables dubtes i desconfiança. I no era molta, en realitat, la confiança que podia inspirar la manera en què l’honorat comerciant se sotmetria a la inquisitiva mirada: tant aviat reposava sobre un peu com sobre l’altre, i tant sovint com si tingués cinquanta cames i volgués provaries totes; s’examinava les ungles amb atenció minuciosa, sense cap motiu, i cada vegada que els ulls del senyor Lorry es trobaven amb els seus, li agafava una tosseta molt peculiar i es tapava la boca amb la mà, costum aquest que rares vegades, si mai, denota una perfecta franquesa de caràcter.

L’ancià digué:

—Jerry, veniu aquí.

En Cruncher se li va apropar de costat, amb una espatlla a l’avançada.

—Quina altra ocupació heu tingut, a més de la de missatger?

Després d’un moment de cavil·lació, acompanyada d’una atenta mirada al seu cap, en Cruncher va concebre la lluminosa idea de contestar:

—Labors agrícoles.

—Tinc fundades sospites —digué el senyor Lorry, tot amenaçant-lo irat amb el dit— que heu estat utilitzant el respectable Banc Tellson com a tapadora, mentre us dedicàveu a una activitat delictiva i de caràcter infame. Si és així, no compteu amb la meva protecció quan tornem a Anglaterra. I tampoc no espereu que us guardi el secret. Mai no consentiré que ningú enganyi la firma Tellson.

—Espero, senyor —pregà l’avergonyit Cruncher—, que un cavaller com vós, a qui he tingut l’honor de servir com a missatger durant tants anys que m’han sortit cabells blancs, s’ho pensarà dues vegades abans de perjudicar-me, fins i tot en el cas que fos…, no dic pas que ho sigui, sinó que fos cert. I cal tenir molt en compte que, així i tot, no seria aquesta l’única cara de l’assumpte. La cosa té dues cares. Ara mateix hi ha metges que s’embutxaquen les seves bones guinees quan l’honrat comerciant no pesca més que quatre rals…, què dic, rals! I ara, ni quatre xavos…, què, quatre xavos…!, ni dos xavos…, mentre que ells van ficant el seu capital a can Tellson, i cada vegada que hi entren o en surten amb els seus cotxes miren de reüll, amb el seu esguard de medicastre, el comerciant del carrer, i bon vent! També això és enganyar el Banc Tellson, dic jo! Perquè o tots som innocents o tots culpables. I després també hi ha la senyora Cruncher, que no parava de resar, o si més no això feia en aquells temps a la nostra estimada Anglaterra, i ho farà demà també si s’escau, que no parava de resar, dic, contra el negoci del seu marit, que era la ruïna, una autèntica ruïna! En canvi, les dones dels metges no van de genollons per terra…, i ara! O, si ho fan, és per implorar que hi hagi més clients, i com hi pot haver una cosa sense l’altra? Demés, què me’n dieu, dels directors de pompes fúnebres, dels capellans de les parròquies, dels sagristans i dels vigilants dels cementiris? Tots són uns avariciosos, que viuen del mateix mòmio, mentre que l’home honrat no rep…, no rebria ni les engrunes, suposant que es dediqués a aquesta feina, és clar. I amb la misèria que guanyés, senyor Lorry, no deixaria mai de ser més pobre que una rata. I prou que deixaria l’ofici, si trobés una altra manera de guanyar-se el pa, i tant si ho deixaria…, suposant que mai s’hi hagués dedicat, naturalment.

—Ecs! —exclamà el senyor Lorry, que, tanmateix, semblava haver-se tranquil·litzat una mica—. Em fa fàstic mirar-vos la cara!

—El que humilment us volia demanar, senyor —prosseguí en Cruncher—, és que suposant que fos veritat, que jo no dic que ho sigui…

—No digueu mentides —el va interrompre el senyor Lorry.

—No; no en diré, senyor —va respondre en Cruncher, com si la mentida fos la cosa més allunyada de les seves intencions i dels seus hàbits—. I amb això no vull pas dir que sigui veritat que… Sols que humilment volia demanar-vos una cosa, senyor. I és que mireu que allà, en aquell tamboret a la porta del Banc, hi seu el meu fill, criat i educat per ser un home de bé, i ell s’ocuparà de fer-vos tots els encàrrecs, de dur tots els missatges, de portar a terme tot allò que us passi pel cap, si així ho desitgeu. I si fos veritat el que vós sospiteu, que encara no dic pas que ho sigui (perquè no us vull mentir, senyor), deixeu que el meu noi ocupi el lloc del seu pare i tingui cura de la seva mare. No us rabegeu amb el pare d’aquest minyó, us ho prego, senyor, i deixeu que el pare vagi a cavar a la llum del dia, per tal d’expiar tot el que hagi excavat d’amagat a la nit, suposant que així fos, i que amb tota la bona voluntat pugui portar el pa el dia de demà a casa seva. Això, senyor Lorry —va afegir en Cruncher, eixugant-se el front amb el braç, com un senyal que havia arribat a l’epíleg del discurs—, és el que volia demanar-vos amb tot respecte, senyor. Quan un home veu els horrors que avui es veuen a París, tants de caps tallats, Déu meu senyor, de manera que un no en trauria en el negoci ni el cost del transport, per força ha de mirar les coses d’una altra forma. I per això em prenc la llibertat de recordar-vos també, senyor, que per bé que tot hagués estat com vós penseu, fa un moment m’he alçat i he parlat d’una causa justa, quan podia haver callat, així que us suplico que ho tingueu en compte, senyor.

—Almenys això sí que és veritat —va reconèixer el senyor Lorry—. Per ara, no digueu res més. Encara pot passar que continuï essent amic vostre, si feu mèrits i demostreu el vostre penediment…, amb fets i no sols amb paraules. No en vull sentir més, de paraules.

En Cruncher es va posar la mà al front en un gest d’acatament, i en aquell moment eixiren de la cambra contigua en Sydney Carton i l’espia.

—Adéu, senyor Barsad —deia el primer—. Amb aquest acord a què hem arribat, no teniu res a témer de mi.

Es va asseure en una butaca vora el foc, enfront del senyor Lorry. Quan es quedaren sols, l’ancià li va preguntar què havia fet.

—No gran cosa. Si les coses van mal dades per al pres, he aconseguit que em sigui permès de fer-li una sola visita.

El senyor Lorry semblava decebut.

—És tot el que he pogut fer —digué en Carton—. Si hagués demanat massa, hauria posat el seu cap a la guillotina, i, com ell mateix ha dit, no podria passar-li res de pitjor, en cas que el denunciés. Evidentment, aquest era el punt feble de la qüestió. No té remei.

—Però, si el condemnen —digué el senyor Lorry—, una visita no el salvarà pas, ni li servirà de res.

—En cap moment no ho he dit, això.

El senyor Lorry va tombar la vista lentament cap al foc. L’afecte que professava a la Lucie i el terrible desengany que li havia causat aquell segon arrest anaven minant de mica en mica totes les seves esperances i les seves forces. Ja era molt vell, aclaparat darrerament per tantes angoixes, i no va poder evitar que li caiguessin les llàgrimes.

—Sou un bon home i un amic de veritat —digué en Carton, amb veu torbada per l’amoció—. Perdoneu-me que hagi notat el vostre acorament. No hauria pogut veure plorar el meu pare i quedar-me tan tranquil. Si fos el vostre fill, no m’hauria pas afectat més la vostra aflicció. Tanmateix, esteu lliure d’aquesta desgràcia.

Per bé que aquests mots els pronuncià amb un punt d’aquella peculiar ironia que el caracteritzava, s’hi advertia un sentiment sincer i un profund respecte, de tal manera que el senyor Lorry, que no havia vist mai el bon costat del seu caràcter, es va quedar d’allò més sorprès. Li allargà la mà, i en Carton la hi va estrènyer afectuosament.

—I tornant al malaurat Darnay —va dir en Sydney—, no digueu res a la seva esposa d’aquesta entrevista ni de l’acord a què hem arribat. A ella no li permetrien d’entrar a veure’l. I, en cas d’anar malament les coses, podria suposar que havia contribuït a anticipar-li la sentència.

El senyor Lorry no hi havia pensat, en això, i adreçà una ràpida mirada a en Carton, per veure si era això el que tenia al cap. Semblava que sí. En Carton li retornà la mirada, i evidentment ho va comprendre.

En Carton digué:

—La Lucie podria pensar mil coses, i qualsevol d’elles no faria més que augmentar la seva aflicció. No li parleu de mi. Com us he dit en arribar, val més que jo no la vegi. Sense necessitat d’això, si se’m presenta l’ocasió, faré en favor seu tot allò que pugui, per poc que sigui. Ara aneu a veure-la, suposo. Aquest vespre deu estar tremendament desolada, pobreta.

—Sí, ara mateix me n’hi vaig.

—Me n’alegro. Ella us estima entranyablement i confia en vós. Com està?

—Plena d’angoixa i d’amargura, però molt bella.

—Ah!

Fou aquella una exclamació prolongada, adolorida, com un sospir…, o gairebé com un sanglot. Atret per l’exclamació, el senyor Lorry fità el rostre d’en Carton, que estava contemplant el foc. I li va semblar veure una llum, o una ombra (el vell cavaller no hauria pogut precisar-ho bé) que passà per aquella cara amb la rapidesa d’un núvol per un vessant en un dia de sol brillant i de vent molt fort. En Carton va empènyer aleshores amb el peu un tronc encès que havia rodolat cap al davant de la llar. Vestia un redingot blanc i calçava botes altes també de color blanc, a la moda de l’època, i la resplendor de les flames, en reflectir-se en aquelles superfícies clares, accentuava per contrast la pal·lidesa del seu rostre, emmarcat pels llargs cabells castanys, que li queien solts i embullats. La seva indiferència pel foc era tan notòria que el senyor Lorry no va tenir més remei que cridar-li l’atenció: encara tenia la bota sobre les brases despreses del tronc ardent, que s’havia esmicolat sota el seu peu.

—Me n’havia oblidat —va fer en Carton.

De nou els ulls del senyor Lorry es van sentir atrets per aquell rostre de trets naturalment bells, bé que marcits, i l’expressió del qual li recordà vivament la de les cares dels presos, tan recent a la seva memòria.

—Heu acomplert ja la missió que us va portar aquí, senyor? —va preguntar en Carton, tot girant-se devers ell.

—Sí. Com us deia anit, quan la Lucie es va presentar d’una manera tan inesperada, per fi he fet tot allò que m’era possible de fer aquí. Esperava haver deixat els meus amics sans i estalvis, i després abandonar París. Ja tinc el salconduit, i estava a punt de partir.

Ambdós restaren callats.

—Teniu una llarga vida per recordar, oi, senyor?

—He complert setanta-vuit anys.

—I heu estat útil tota la vostra vida; sempre ocupat en alguna cosa, amb tenacitat i fermesa, gaudint de la confiança, el respecte i l’admiració de tothom.

—M’he dedicat a les finances des de la joventut, gairebé podria dir que des que era un noi.

—I ja veieu la posició que ocupeu als setanta-vuit anys. Quanta gent us trobarà a faltar quan abandoneu el vostre lloc!

—Sóc un vell conco i visc sol —va respondre el senyor Lorry, sacsejant el cap—. Ningú no plorarà per mi.

—Com ho podeu dir, això? Creieu que la Lucie no us plorarà, ni la seva filleta?

—Sí, sí, i gràcies a Déu! Ho he dit sense pensar.

—Doncs bé és una cosa per la qual val la pena de donar gràcies a Déu, no trobeu?

—Ben cert, ben cert!

—Si, en comptes d’això, us diguéssiu aquest vespre en el fons del vostre cor solitari: «No he conquistat l’afecte, l’estimació, el reconeixement o el respecte de cap ésser humà; no m’he guanyat la tendresa de cap mirada; no he fet res de bo ni útil pel que se’m pugui recordar», no us pesarien els vostres setanta-vuit anys com d’altres tantes malediccions?

—Això que dieu és veritat, senyor Carton; penso que seria així.

En Sydney va tombar els ulls de nou cap al foc i, després d’uns instants de silenci, va dir:

—Voldria preguntar-vos una cosa: us sembla molt llunyana la vostra infantesa? Us semblen molt remots els dies que us assèieu a la falda de la vostra mare?

Responent als tendres records que el seu interlocutor evocava, el senyor Lorry va contestar:

—Fa vint anys us hauria dit que sí; però ara, en aquesta època de la meva vida, us puc assegurar que no. A mesura que m’acosto cada vegada més a la fi, tinc la sensació que em moc en un cercle, i em sento cada vegada més a prop del començament. Això, afortunadament, em fa la impressió que també allisa i prepara el meu camí. El meu cor es commou ara arran de molts records que feia anys romanien adormits: recordo la meva mare, jove i bonica (i jo tan vell!), i m’assalten moltes idees i evocacions dels dies en què el món no em resultava tan real com ara, i encara no tenia consciència justa de les meves faltes.

—Comprenc molt bé aquest sentiment! —exclamà en Carton, molt enrojolat—. I us sentiu més bé així?

—Espero que sí.

En aquest punt en Carton va donar per acabada la conversa, alhora que s’aixecava per ajudar el vell cavaller a posar-se l’abric.

—Però vós —va remarcar el senyor Lorry, tornant al tema— sou jove.

—Sí —replicà en Carton—, no sóc pas vell, però la meva joventut no és de les que arriben a la vellesa. Aviat abandonaré aquest món.

—I jo també, és clar —va replicar en Lorry—. Sortiu?

—Us acompanyaré fins al portal de ca la Lucie. Ja coneixeu els meus costums erràtics i bohemis. Si em passo les hores rodant pels carrers, no passeu ànsia; demà al matí em veureu aparèixer com si res. Penseu anar als Tribunals demà?

—Sí, per desgràcia.

—Jo també hi seré, però perdut entre el públic. El meu espia ja m’hi trobarà un lloc. Agafeu-vos al meu braç, senyor.

Així ho va fer el senyor Lorry, i tots dos baixaren l’escala i van sortir al carrer. Al cap de pocs minuts arribaven al punt de destí del senyor Lorry. En Carton se n’acomiadà; però es va quedar romancejant a curta distància i, una vegada es va tancar la porta reixada, si va acostar de nou i la va temptejar. S’havia assabentat que la Lucie anava a la presó cada dia.

—Deu sortir per aquí —va dir, tot mirant al seu entorn—, després deu tombar cap aquesta banda i sovint deu haver trepitjat aquestes mateixes llambordes. Seguiré els seus passos.

A les deu del vespre es trobava davant la presó de La Force, on ella s’hi havia estat plantada centenars de vegades. Un serrador, que acabava de tancar el seu obrador, s’estava al pas de la porta, fumant tranquil·lament la seva pipa.

—Bona nit, ciutadà —saludà en Sydney Carton tot passant, en observar que aquell individu l’ullava inquisitivament.

—Bona nit, ciutadà.

—Com va la República?

—Vols dir la guillotina? No va pas malament. Avui, seixanta-tres. Aviat arribarem al centenar. En Samsó i els seus homes de vegades es queixen que estan rebentats. Ha, ha, ha! És divertit, aquest Samsó. Quin barber, tu!

—Hi vas sovint a veure’l…?

—Quan afaita? Sempre. Cada dia. Quin barber! I tu, no l’has vist treballar mai?

—Mai.

—Apa, doncs, vés-lo a veure quan en tingui una bona remesa. Afigura’t, ciutadà, que avui n’ha afaitat seixanta-tres, en menys de dues pipes! En menys de dues pipes! Paraula d’honor!

I mentre aquell homenet somrient mostrava la pipa que s’estava fumant, per explicar la seva forma de mesurar el temps del botxí, en Carton sentia tantes ganes d’escanyar-lo, que s’allunyà d’allí.

—Però tu no ets pas anglès —li va dir el serrador—, malgrat que duus roba anglesa, oi?

—Doncs en sóc —va respondre en Carton, aturant-se de nou, per sobre l’espatlla.

—Parles com un francès.

—Fa molts anys que sóc aquí estudiant.

—Ahà, un perfecte francès! Bona nit, anglès.

—Bona nit, ciutadà.

—Però no deixis d’anar a veure aquell manso tan divertit —insistí l’homenet, cridant mentre ell s’allunyava—. I emporta-te’n una pipa!

Tan bon punt en Sydney va quedar fora de la seva vista, es va parar al bell mig del carrer, sota la llum trèmula d’un fanal i va escriure uns mots amb un llapis en un tros de paper. Tot seguit, amb el pas decidit de qui recorda bé el camí, va anar fent via per carrerons foscos i bruts —molt més bruts que de costum, car ni tan sols les vies més cèntriques no eren netejades en aquells temps de terror—, i es va aturar davant una apotecaria, quan l’amo ja es disposava a tancar. Era una botiga petita, llòbrega, sinistra, situada en un carreró costerut i tortuós, i l’apotecari era igualment un home petit, tortuós i sinistre.

Va donar també a aquell ciutadà la bona nit i deixà sobre el taulell el paper que havia escrit.

—Bufa! —exclamà l’apotecari en llegir-lo, amb un lleu xiulet—. Hi, hi, hi!

En Sydney Carton no en va fer cas, i l’apotecari preguntà:

—És per a vós, ciutadà?

—Per a mi.

—Procurareu de mantenir-los separats aquests productes, ciutadà. Ja coneixeu les conseqüències de mesclar-los?

—Perfectament.

L’apotecari va fer uns paquetets i els hi lliurà. En Carton se’ls va guardar d’un a un a la butxaca de l’armilla, va comptar els diners per pagar-los i sortia de la botiga pausadament.

—Ja no tinc res a fer fins demà —va dir, mirant la lluna—. I no podré dormir.

El to amb què va pronunciar aquests mots en veu alta sota els núvols que passaven rabents pel cel no era l’habitual en ell, desmenjat i apàtic, ni tampoc expressava un desafiament. Era el to resolut d’un home cansat que havia anat errant per la vida, que havia lluitat i s’havia perdut, però que finalment havia trobat el seu camí i en veia la fi.

Temps enrere, quan era conegut entre els seus primers competidors com un jove que prometia molt, havia acompanyat el seu pare a la sepultura. La seva mare havia mort pocs anys abans. I aquells mots solemnes que havien estat llegits davant la tomba del seu pare li tornaven a la memòria mentre vagava pels foscos carrers, entre les denses ombres, sota l’alt firmament solcat pels núvols i la lluna. «Jo sóc la resurrecció i la vida, digué el Senyor. Qui cregui en mi, per bé que hagi mort, viurà, i qui visqui i cregui en mi, no morirà mai».

En una ciutat dominada per la guillotina, tot sol enmig de la nit, amb el natural dolor que l’afligia cada cop que pensava en els seixanta-tres executats aquell matí mateix, i en les víctimes de l’endemà que esperaven l’hora fatal als calabossos, i en les dels dies següents, li hauria estat fàcil trobar la cadena d’associacions mentals que arrossegaven aquells mots del fons de la memòria com l’àncora rovellada d’una vella nau de les pregoneses de l’oceà. No la va cercar, però s’anava repetint les esmentades paraules mentre caminava entre les ombres.

Amb un solemne interès per les finestres il·luminades de les residències on la gent se n’anava a jóc, oblidant-se durant unes hores dels horrors que els voltaven; per les torres de les esglésies, on ja no hi resava ningú, car els llargs anys d’impostura, de pillatge i de llibertinatge per part dels sacerdots havien motivat l’aversió popular; pels cementiris llunyans, reservats, com figurava inscrit al frontispici de les seves portes, al Repòs Etern; per les presons atapeïdes de gent; pels carrers que veien passar els condemnats a les carretes, seixanta o més cada dia, devers una mort que havia esdevingut tan comú i trivial, que mai l’activitat de la guillotina no havia inspirat en la gent cap història d’esperitats; amb un interès solemne, en fi, per tota la vida i la mort de la ciutat, que es disposava, durant el breu lapse de la nit, a posar treva a la seva fúria. En Sydney Carton va tornar a travessar el Sena i enfilà carrers més ben il·luminats.

Es veien pocs cotxes, car els qui anaven amb cotxe s’exposaven a passar per sospitosos, i les persones de la noblesa amagaven el cap sota un casquet vermell, calçaven sabates feixugues i anaven a peu. Els teatres, però, eren ben plens, i al pas d’en Sydney es vessava l’alegre massa d’espectadors, que retornaven tot xerrant a casa. Davant les portes d’un teatre, una nena i la seva mare cercaven el lloc on hi hagués menys fang per travessar el carrer. En Sydney va agafar la criatura a coll, i abans que la petita hagués retirat el braç que tímidament li havia passat a l’entorn del coll, li demanà que li fes un petó.

«Jo sóc la resurrecció i la vida, digué el Senyor. Qui cregui en mi, per bé que hagi mort, viurà, i qui visqui i cregui en mi, no morirà mai».

Ara que els carrers estaven silenciosos, i transcorria lenta la nit, aquells mots ressonaven acompanyant els seus passos i s’escampaven per l’aire. Perfectament serè i assossegat, de vegades se’ls repetia en veu baixa al compàs de la marxa; però, fos com fos, els sentia sempre.

Finia la nit, i, mentre ell s’estava recolzat en un pont escoltant el clapoteig de l’aigua contra els murs riberencs de l’Illa de París, on la pintoresca amalgama de les cases i la catedral resplendia a la llum de la lluna, va despuntar el nou dia rúfol i fred, talment el rostre d’un mort guaitant des del cel. Aleshores, la nit, juntament amb la lluna i els estels, va empal·lidir i morí també, i durant uns instants fou com si la creació hagués estat lliurada al domini de la Mort.

Però quan sortí el sol amb tota la seva esplendor, en Sydney Carton tingué la impressió que aquells mots que havien pesat al seu damunt tota la nit restarien estergits al seu cor, càlids i discrets, amb els llargs i brillants raigs de l’astre rei. I tot contemplant-ne el fulgor, sense deixar de protegir-se reverentment els ulls amb la mà, li va semblar que besllumava com una mena de pont de llum estès en l’aire entre el sol i ell, mentre als seus peus llambrejava el riu.

El fort corrent, tan ràpid, fondo i segur, era com un amic íntim en la quietud del matí. En Sydney va anar seguint el curs de les aigües, lluny de les cases, fins que, embolcallat per la llum i la tebior del sol, es va quedar adormit a la riba. Quan es despertà i es va posar dret de nou, encara es va demorar uns instants contemplant un remolí que giravoltava sense fi aparent fins que el corrent l’absorbí per arrossegar-lo fins a la mar. «Com jo!».

Va aparèixer davant els seus ulls un vaixell mercant, amb la vela d’un pàl·lid color de fulla morta, lliscà enfront d’ell i va desaparèixer. Mentre s’esvaïa el silenciós deixant a l’aigua, la pregària que havia brollat del seu cor suplicant el perdó de totes les seves culpes i errors acabava amb aquestes paraules: «Jo sóc la resurrecció i la vida».

Quan arribà de retorn a casa, el senyor Lorry ja se n’havia anat, i no era difícil d’endevinar cap a on havia adreçat els seus passos el bon vell. En Sydney Carton tan sols va prendre un cafè, amb una mica de pa, i, després de rentar-se de roba per esborrar els estralls de la nit, s’encaminà cap a Tribunals.

La sala ja era tot bullit i agitació quan el be negre —del qual molts se n’apartaven temorosos— li va fer lloc en un racó fosc, entre la multitud. El senyor Lorry i el doctor Manette ja hi eren. I també hi era la Lucie, asseguda al costat del seu pare.

Quan feren comparèixer el seu marit, ella li va adreçar una mirada encoratjadora, tan plena d’amor i d’admiració, com també de compassiva tendresa, alhora que tan animosa i esperançada respecte a la seva sort, que ell no va poder evitar que la sang jove i impetuosa li enrojolés les galtes; se li animà la mirada i va recobrar els ànims el seu cor. Si cap ull humà hagués pogut observar la influència de l’esguard de la Lucie en en Sydney Carton, hauria vist que era exactament la mateixa.

En aquell tribunal inic, amb prou feines existia cap procediment jurídic que assegurés a qualsevol acusat l’elemental dret a ser escoltat. Mai no hauria existit una revolució com aquella si abans no s’hagués abusat tan monstruosament de totes les lleis, procediments i cerimònies que la vindicació suïcida dels revolucionaris havia de tirar per la borda.

Tots els ulls s’havien tombat cap al jurat: els mateixos patriotes resoluts i bons republicans d’ahir i d’abans d’ahir, de demà i de demà passat. Entre ells es destacava un individu aparentment dominat per una fam insaciable, que l’obligava a posar-se contínuament els dits a la boca, cosa que semblava produir gran satisfacció en els espectadors. Aquell individu sanguinari, amb cara de caníbal, assedegat de venjança, era en Jacques Tercer, del barri de Saint Antoine. I en general tot el jurat tenia l’aspecte d’un ardat de gossos nomenats expressament per jutjar els cérvols.

Després tots els ulls s’adreçaren devers els cinc jutges i l’acusador públic. Tampoc allà no hi regnava un ambient favorable als acusats; més aviat hi predominava, com de costum, la pruïja tenaç de condemnar i de matar. Tot seguit, els ulls cercaren d’altres mirades en la multitud, i guspirejaven en trobar-les, expressant el seu beneplàcit, i tothom se saludava amb el cap, abans d’inclinar-se cap endavant per fixar l’atenció definitivament en el tribunal.

En Charles Evrémonde, també anomenat Darnay. Alliberat el dia abans. Acusat de nou i detingut una altra vegada també el dia abans. Anit se li notificà que seria processat. És sospitós i ha estat denunciat com a enemic de la República, aristòcrata, membre d’una família de tirans, d’una raça proscrita, car sempre havien utilitzat llurs abolits privilegis per perpetrar la més infame opressió del poble. En Charles Evrémonde, també anomenat Darnay, en virtut de tal proscripció, és un home legalment mort.

En aquests pocs mots, o potser en menys, es podia resumir l’acusació del fiscal.

El president preguntà si l’acusat havia estat denunciat obertament o en secret.

—Obertament, president.

—I qui l’ha denunciat?

—Tres persones. L’Ernest Defarge, taverner de Saint Antoine.

—Bé.

—La Thérèse Defarge, la seva muller.

—Bé.

—L’Alexandre Manette, metge.

Aquest últim nom provocà una cridòria eixordadora en la sala, i enmig de l’aldarull es va veure el doctor Manette aixecant-se del seient, tremolós i pàl·lid com un mort.

—President, protesto amb indignació davant vós, perquè es tracta d’una falsificació i d’un frau. Com sabeu, l’acusat és el marit de la meva filla. I tant ella com les persones que estima em són més cares que la meva pròpia vida. Qui és i on és l’impostor, aquest fals patriota que gosa afirmar que jo he denunciat l’espòs de la meva filla?

—Ciutadà Manette, calma’t. Si deixes de sotmetre’t a l’autoritat del Tribunal, tu mateix et posaràs fora de la llei. Quant al que ha de ser per a tu més car que la pròpia vida, per a tot bon ciutadà cap altra cosa no ho pot ser més que la República.

Aquesta amonestació fou acollida amb grans aclamacions. El president sacsejà la campaneta i amb marcada vehemència va continuar:

—Si la República et demanava el sacrifici de la teva filla, el teu deure seria sacrificar-la. Així que presta atenció al que ha de seguir. I mentrestant, guarda silenci!

Ressonaren de nou frenètiques aclamacions. El doctor Manette s’assegué, mirant al seu entorn, amb llavis tremolosos. La seva filla es va estrènyer més fort contra ell. Entre el jurat, el que semblava assedegat de sang es va fregar les mans i després va tornar a posar-se els dits a la boca, com de costum.

Cridaren a declarar en Defarge tan bon punt hi hagué a la sala silenci suficient perquè se’l sentís, i breument va referir la història de l’empresonament del metge quan ell era tan sols un simple vailet al seu servei; contà com el van posar en llibertat i l’estat en què es trobava el pres quan el van deixar al seu càrrec. Va seguir un breu interrogatori, car el Tribunal actuava amb la màxima rapidesa.

—Vas prestar un bon servei en la presa de la Bastilla, ciutadà?

—Jo crec que sí.

En aquell moment, una dona entre el públic va posar-se a cridar molt excitada:

—Vas ser un dels millors patriotes. Per què no ho dius? Eres artiller, i et trobaves entre els primers que van entrar a la maleïda fortalesa quan va caure. Patriotes, aquesta és la veritat!

Era La Venjança qui, amb l’aprovació entusiasta de l’auditori, contribuïa d’aquella manera a la substanciació del judici. El president va tocar la campaneta, però La Venjança, encoratjada per la turba, va xisclar:

—Me’n foto, de la campaneta!

Exclamació que va merèixer també les més entusiastes aclamacions.

—Informa el Tribunal del que vas fer aquell dia dins la Bastilla, ciutadà!

—Jo sabia —va començar en Defarge, sense apartar els ulls de la seva dona, que, asseguda al peu dels graons per on ell havia pujat, el mirava també de fit a fit—, sabia que el pres de qui parlo havia estat confinat en una cel·la coneguda com la Cent-cinc, Torre del Nord. Ho sabia per ell mateix. L’home no recordava el seu nom i quan, ja sota la meva custòdia, s’entretenia fent sabates, l’única referència personal que esmentava era aquesta: Cent-cinc, Torre del Nord. I aquell dia, mentre disparava el meu canó, vaig decidir d’escorcollar la cel·la indicada un cop la fortalesa hagués caigut a les nostres mans. Cau per fi. Jo que pujo al calabós, acompanyat per un ciutadà que avui forma part del jurat; ens guiava un escarceller. Examino la cel·la amb tota cura. En un forat de la xemeneia, d’on n’havia estat remoguda una pedra i tornada a posar després al seu lloc, hi trobo uns papers escrits. Són aquests que veieu aquí. M’he pres la molèstia de comparar-ne la lletra amb la d’altres escrits del doctor Manette, i no hi ha cap dubte que aquesta és lletra seva. Confio, doncs, a les mans del president aquests papers escrits pel doctor Manette.

—Que els llegeixin.

Enmig d’un silenci i d’una quietud de cementiri, fou llegit el document en veu alta: l’acusat mirava amorosament la seva esposa, i aquesta sols apartava d’ell els ulls per esguardar amb sol·licitud el seu pare; el doctor Manette tenia la vista clavada en el lector; madame Defarge no apartava la seva ni un sol instant del reu; en Defarge observava la seva complaguda muller, i tots els altres ulls de la sala vigilaven atentament el metge, que no veia ningú. El manuscrit deia això que segueix.