CAPÍTOL DINOU
Una opinió

Esgotat per aquella angoixosa vigilància, el senyor Lorry es va quedar adormit al seu lloc d’observació. Al desè matí d’aquella ànsia expectant, es va despertar sobresaltat a causa de la claror del sol que penetrava a la cambra on aquella nit havia caigut vençut per un feixuc ensopiment.

Es va fregar els ulls i s’espavilà; però un cop va estar despert del tot, va dubtar si no estaria somiant. Car, en arribar a la porta de l’habitació del doctor Manette i guaitar-hi, va advertir que el banc de sabater i les eines havien estat col·locats de nou en un costat, i que el mateix metge llegia assegut vora la finestra. Vestia la roba habitual del matí, i el seu rostre (que el senyor Lorry podia distingir perfectament), bé que encara molt pàl·lid, tenia una expressió plàcida, concentrada i atenta.

Fins i tot després de constatar que estava ben despert, el senyor Lorry, per un moment, va sentir vertigen, dubtant si tot aquell episodi de la confecció de sabates no hauria estat tan sols una trasbalsadora al·lucinació seva; car, no veia ara amb els seus propis ulls el seu amic allà al davant, amb la roba i l’aspecte de costum, i lliurat a la seva ocupació habitual? I per ventura hi havia cap indici, a l’abast de la seva vista, que el canvi que tant l’havia impressionat aquells dies hagués ocorregut realment?

Preguntes que sols es va fer en un primer moment de confusió i de perplexitat, ja que la resposta era òbvia. Si aquella impressió no era l’efecte d’una causa real, concordant i suficient, per què ell, en Jarvis Lorry, havia anat a parar allí? Com podia haver-se quedat adormit, sense desvestir-se, al sofà del consultori del doctor Manette, i estar debatent aquelles qüestions a la porta del dormitori del metge a primera hora del matí?

Al cap d’uns minuts, la senyoreta Pross era al seu costat, parlant-li a l’orella. I si encara li quedava una ombra de dubte, els mots de la dona l’hi haurien esborrada. Però aleshores ja s’havia aclarit del tot i no n’hi quedava cap, de dubte. Va aconsellar de deixar passar el temps fins a l’hora normal de l’esmorzar. Si el trobaven en el seu estat d’ànim de costum, el senyor Lorry procediria amb tota cura a buscar la guia i l’orientació d’aquella opinió que, en la seva ansietat, tant havia anhelat d’aconseguir.

Per tal com la senyoreta Pross trobà assenyada l’opinió del senyor Lorry, traçaren un pla minuciós. Com que li sobrava temps per a la metòdica toaleta habitual, el senyor Lorry es va presentar a l’hora d’esmorzar amb la nítida roba blanca de sempre i les mitges ben tibades. Enviaren a avisar el metge, com de costum, i l’home va acudir a esmorzar.

En la mesura que fou possible entendre’l, sense sobrepassar-se dels delicats i graduals tempteigs que a criteri del senyor Lorry eren l’única manera segura d’avançar, resultava que de primer suposava que el casament de la seva filla s’havia celebrat el dia abans. Una al·lusió incidental, feta expressament, al dia de la setmana i del mes, el va instigar a rumiar i a comptar, evidentment desassossegat. En tots els altres aspectes, però, es mostrava tan serè, que el senyor Lorry decidí d’obtenir l’ajuda que cercava. I aquesta ajuda l’hi havia de proporcionar el doctor Manette mateix.

Així doncs, quan van acabar d’esmorzar i despararen taula, i el metge i ell es quedaren sols, el senyor Lorry va dir amb molt de tacte:

—Benvolgut Manette, estic impacient per conèixer la vostra opinió, en pla confidencial, sobre un cas molt curiós que m’interessa profundament; bé, és molt curiós per a mi; potser vós, com que esteu més ben informat, no l’hi trobareu tant.

Contemplant-se les mans, que estaven descolorides pel treball recent, el metge semblava torbat, i es va posar a escoltar atentament. Ja se les havia mirades més d’una vegada, les mans.

—Doctor Manette —va dir el senyor Lorry, tocant-li afectuosament el braç—, el cas a què em refereixo és el d’un amic meu que estimo molt especialment. Us prego que m’escolteu amb atenció i m’aconselleu bé en benefici del meu amic… i, sobretot, de la seva filla…, de la seva filla, benvolgut Manette.

—Si ho entenc bé —va fer el metge, en veu baixa—, es tracta d’un trastorn mental…?

—Sí.

—Expliqueu-m’ho tot —va demanar el metge—, sense estalviar detalls.

El senyor Lorry comprengué que s’havien entès i va continuar.

—Benvolgut Manette, es tracta d’un trastorn antic, que va durar molt de temps, i es va manifestar d’una manera molt aguda i molt greu quant als afectes, els sentiments i la… la… com vós heu dit, la ment. Sí, la ment. Es tracta d’un trastorn en què el pacient es va esfondrar, ningú no sap per quant de temps, perquè crec que ni ell mateix no pot calcular-ne la duració, i no existeix cap altre mitjà per esbrinar-ho. Un trastorn del qual es va poder recuperar, mitjançant un procés que el mateix pacient no recorda bé…, segons que una vegada li vaig sentir relatar públicament d’una manera commovedora. Es va recuperar de forma tan absoluta, que avui és un home d’extraordinària intel·ligència, capaç d’una intensa activitat mental i de gran esforç físic, i alhora d’augmentar constantment el seu bagatge de coneixements, que ja era prou vast. Però, malauradament, hi ha hagut… —va fer una pausa i respirà profundament—, ha sofert una lleugera recaiguda.

El metge, amb veu baixa, va preguntar:

—Quant ha durat?

—Nou dies i nou nits.

—I com s’ha manifestat? Infereixo —va afegir, mirant-se de nou les mans— que amb la represa d’alguna antiga activitat relacionada amb el trastorn, oi?

—Així és en efecte.

—I vós el vau veure mai —va inquirir el metge, amb veu clara i assossegada, bé que amb el to baix d’abans— lliurat a aquesta activitat durant la commoció original?

—Sí; una vegada.

—I durant la recaiguda que dieu, s’ha mostrat en algun aspecte, o en tots, talment com abans?

—A mi m’ha semblat veure’l igual en tots els aspectes.

—Heu parlat de la seva filla. Ho sap ella que ha tingut una recaiguda?

—No. Se li ha mantingut en secret, i espero que no ho sabrà mai. A més de mi mateix, només el coneix una altra persona d’absoluta confiança.

El metge li agafà la mà i va mussitar:

—Heu estat molt considerat. Està molt ben pensat!

El senyor Lorry li va prendre la mà al seu torn, i cap dels dos no va parlar durant una estona.

—Ara bé, benvolgut Manette —va fer el senyor Lorry, per fi, en un to que denotava una extrema consideració i el màxim afecte—, jo no sóc més que un simple home de negocis, incapaç de comprendre i de resoldre afers tan difícils i complicats. No posseeixo la mena d’informació necessària; tampoc no tinc la mena d’intel·ligència que cal; necessito que m’orienteu. No hi ha ningú en aquest món en qui pugui confiar per demanar-li aquesta orientació millor que vós. Digueu-me, com es produeixen aquestes recaigudes? Hi ha cap perill que en sobrevingui una altra? Se’n podria evitar una repetició? En cas de presentar-se, com caldria tractar-la? En quines circumstàncies es produeix? Què puc fer jo pel meu amic? No ha existit mai ningú més desitjós de servir a un amic, que jo de servir al meu, si sabia com. Però en un cas com aquest, no sé ni com començar. Si la vostra sagacitat, saber i experiència em poguessin encaminar, potser estaria en condicions d’ajudar en gran mesura; sense coneixements ni orientació, és molt poc el que puc fer. Us prego, doncs, que comenteu el cas amb mi; ajudeu-me a veure’l més clarament i ensenyeu-me de quina manera puc ser una mica més útil.

El doctor Manette es va quedar meditatiu, després d’haver sentit aquestes paraules tan vehements, i el senyor Lorry no el va compel·lir més.

—Em sembla probable, amic meu —va dir el metge per fi, tot rompent el silenci amb esforç—, que la recaiguda que heu descrit fos un fet no del tot imprevist pel pacient.

—La temia? —es va aventurar a preguntar el senyor Lorry.

—Molt —va respondre el doctor Manette amb un estremiment involuntari—. No teniu idea de com pesa en l’ànim del pacient aquest temor i que n’és de difícil, per no dir gairebé impossible, per a ell, de fer un esforç per pronunciar un sol mot sobre el tema que tant l’angoixa.

—I no se sentiria notablement alleugerit —va inquirir el senyor Lorry—, si assolís de sobreposar-se i participar a un altre aquesta secreta obsessió, quan el domina?

—Penso que sí. Però, com ja us he dit, això és gairebé impossible. I fins i tot crec que, en alguns casos, seria absolutament impossible.

—Ara —va fer el senyor Lorry, tornant a posar la mà afectuosament sobre el braç del metge, després d’un breu silenci per ambdues parts—, a què l’atribuiríeu vós, aquest atac?

—Jo crec —va contestar el doctor Manette— que es va produir una marcada i extraordinària represa del curs de pensaments i de records que va constituir la causa original de la malaltia. Van ser vívidament evocades certes associacions intenses de caràcter molt angoixós, crec. És probable que durant molt de temps hagués estat a l’aguait aquest temor a la seva ment, i que aquestes associacions fossin evocades…, per exemple, en determinades circumstàncies…, diguem que en una ocasió molt especial. Ell va intentar de preparar-se, però debades; potser l’esforç que li va costar la preparació li va restar energies per suportar-lo.

—I no podria recordar què va passar durant la recaiguda? —va preguntar el senyor Lorry, amb la natural vacil·lació.

El metge va mirar desoladament al seu voltant, sacsejà el cap i, amb veu baixa, contestava:

—Res en absolut.

—Bé, i quant al futur… —apuntà el senyor Lorry.

—Quant al futur —va prosseguir el metge, recobrant la fermesa—, jo tindria grans esperances. Per tal com Déu ha volgut, en la seva misericòrdia, que es refés tan aviat, tinc motius per covar grans esperances. Per tal com va cedir a l’impuls d’una circumstància molt complexa, temuda i vagament pressentida durant molt de temps i contra la qual s’havia debatut, i per tal com es va recuperar després de passada la tempesta, he d’esperar que la fase pitjor ja ha estat superada.

—Bé, molt bé! Això és un gran consol. Moltes gràcies! —digué el senyor Lorry.

—També jo dic moltes gràcies! —va fer el metge, acalant el cap amb reverència.

—Hi ha dos punts més —va continuar el senyor Lorry— sobre els quals desitjaria ser instruït. Puc prosseguir preguntant?

—No podríeu prestar un millor servei al vostre amic —va respondre el metge, tot allargant-li la mà.

—Passem al primer, doncs. L’home té l’hàbit de l’estudi i és extraordinàriament enèrgic; s’aplica amb enorme afany a l’adquisició de coneixements professionals, a la realització d’experiments, a moltes coses. Ara bé, no creieu que s’esforça massa?

—Em sembla que no. Potser sigui una característica de la seva intel·ligència, aquesta necessitat d’estar sempre ocupada en una cosa o en una altra. En part, pot ser una cosa innata i, en part, conseqüència de l’aflicció. Com menys ocupat estigui en coses saludables, més gran serà el perill que la seva ment torni a prendre un rumb morbós. Potser el vostre amic s’ha observat a si mateix i ha realitzat aquest descobriment.

—Esteu segur que no està sotmès a una tensió excessiva?

—N’estic completament segur.

—Benvolgut Manette, si el meu amic s’estigués esforçant amb excés…

—Car amic Lorry, dubto que això pugui esdevenir-se fàcilment. S’ha produït una tensió violenta en una direcció, i ara cal el corresponent contrapès.

—Disculpeu-me que sigui insistent, com a bon home de negocis. Suposant, per un moment, que s’estigués esforçant massa, no es podria produir una repetició del trastorn?

—No ho crec pas —va respondre el doctor Manette, amb la fermesa que dóna la total convicció—. No crec que res pugui provocar una recaiguda, tret d’aquella associació de pensaments i de records a què m’he referit abans. Estic convençut que, d’ara endavant, res que no sigui alguna forta vibració d’aquesta corda no podria causar una recidiva. Després del que ha passat, i del seu restabliment, trobo difícil d’imaginar que mai torni a sonar aquesta corda d’una manera tan estrident. Em sembla, i n’estic gairebé convençut, que s’han esgotat totalment les circumstàncies capaces de renovar aquest episodi.

Enraonava amb la reserva de l’home que sap com la cosa més insignificant pot de vegades pertorbar la delicada organització del cervell, i, això no obstant, amb la confiança de qui lentament ha anat conquistant la seva certesa a costa de l’angoixa i el sofriment personals. No seria pas el seu amic qui soscavaria aquella confiança. Es va declarar, doncs, més alleugerit i esperançat que no ho estava realment, i abordà el seu segon i últim punt. S’adonava que era el més difícil de tots; però, recordant la conversa que havia mantingut amb la senyoreta Pross un diumenge al matí, i recordant també el que havia presenciat durant els nou dies passats, va comprendre que no tenia més remei que encarar-lo.

—La feina que va reprendre el meu amic sota la influència d’aquesta aflicció passatgera que ha superat tan feliçment… —va fer el senyor Lorry, escurant-se la gargamella—, diguem-ne… feina de ferrer, això és: de ferrer. Diguem, per posar un exemple a tall d’il·lustració, que en aquells temps malastrucs hagués treballat en una petita forja. Suposem que, inesperadament, el troben treballant de nou a la seva forja. No és una pena que la conservi sempre a l’abast?

El metge es va posar la mà fent visera sobre el front i picà nerviosament amb el peu a terra.

—Sempre l’ha conservada a la seva pròpia estança —va continuar el senyor Lorry, esguardant el seu amic amb ànsia—. No valdria més que se’n desempallegués?

—Mireu —va dir el doctor Manette, adreçant-se-li després d’una pausa d’evident desassossec—, és molt difícil explicar, d’una manera coherent, les operacions més íntimes de la ment d’aquest pobre home. Hi va haver una època en què anhelava tremendament aquella ocupació, i la va acollir amb alegria quan es va presentar; sens dubte va alleugerir tant el seu dolor, substituint la perplexitat del cervell per la dels dits, i després, quan esdevingué més destre, el refinament de la tortura mental pel de les mans, que mai no ha estat capaç de suportar la idea de posar-la totalment fora del seu abast. Fins i tot ara, quan crec que està més esperançat respecte a si mateix que mai, fins al punt que parla de la seva persona amb certa confiança, la idea que mai pogués necessitar aquell antic instrument i no el tingués a l’abast, li produeix una sobtada sensació de terror, com la que un pot imaginar que es possessiona del cor d’una criatura quan es troba perduda.

Aquest era l’aspecte que oferia quan va alçar el cap per mirar el senyor Lorry.

—Però, no podria ser…? Fixeu-vos que no faig més que demanar la vostra opinió, car no sóc més que un home de negocis perseverant, que sols tracta amb coses materials, com ara guinees, xílings i bitllets de banc… No podria ser que la retenció de l’objecte impliqués la retenció de la idea? Si desapareixia l’objecte, benvolgut Manette, no desapareixeria alhora el temor? En un mot, el fet de conservar la forja, no és una concessió al dubte?

Hi va haver un altre silenci.

—És que de més a més —va dir el metge amb veu tremolosa—, sabeu?, es tracta d’una antiga companya.

—Jo no la conservaria —va fer el senyor Lorry, sacsejant el cap, car anava guanyant seguretat a mesura que veia el doctor Manette més indecís—. Li recomanaria que la sacrifiqués. Només em cal la vostra autorització. Estic segur que no li fa cap bé. Va! Autoritzeu-me, doncs, com a home bo i just que sou. Feu-ho per la seva filla, benvolgut Manette!

Resultava d’allò més estrany contemplar la lluita que aquell home sostenia amb ell mateix.

—Que es faci, doncs, pel seu bé. Ho aprovo. Però jo no la trauria, la forja, essent-hi ell present. Que se l’emportin quan ell no hi sigui; que la trobi a faltar, després d’estar absent.

El senyor Lorry va accedir-hi de bon grat, i donaren per acabada la conferència. Van passar el dia al camp, i el metge se sentia completament refet. Durant els tres dies següents, va continuar sentint-se bé, i el catorzè va emprendre el viatge per reunir-se amb la Lucie i el seu marit. El senyor Lorry ja li havia explicat la precaució que havien pres per justificar el seu silenci, i ell havia escrit a la Lucie d’acord amb aquesta mesura, de manera que la noia no sospitava absolutament res.

La nit del mateix dia que el doctor Manette abandonava la casa, el senyor Lorry va entrar a la seva cambra armat d’una destral, un xerrac, un enformador i un martell, acompanyat per la senyoreta Pross, que duia un llum. I allí, a porta closa, d’una manera misteriosa i furtiva, va asclar el banc de sabater, mentre la senyoreta Pross aguantava l’espelma, com si assistís a un assassinat, per a la qual cosa, sens dubte, la seva figura imposant resultava prou escaient. Després, sense perdre temps, s’inicià a la cuina la incineració del cos del delicte (prèviament reduït a estelles de les mides convenients); quant a les eines, les sabates i els bocins de cuir, foren enterrats al jardí. Tan infamants apareixen la destrucció i l’obra clandestina davant les ànimes honrades, que el senyor Lorry i la senyoreta Pross, mentre es dedicaven a cometre la seva acció i a eliminar-ne els rastres, gairebé se sentien —i ho aparentaven— còmplices d’un crim horrorós.