CAPÍTOL VUIT
El monsenyor al camp

Un bell paisatge amb sembrats esplendents, si bé no massa esponerosos. Feixes de sègol miserable on hauria d’haver crescut el blat; feixes de miserables pèsols i mongetes, de les més ordinàries verdures, en comptes de blat. En la natura inanimada, com en els homes i les dones que la conreaven, hi predominava la tendència a vegetar de mala gana; una clara disposició a esllanguir-se i a agostar-se.

El senyor marquès, en el seu carruatge de viatge (que bé podria haver estat més lleuger), tirat per quatre cavalls de posta i conduït per dos postillons, viatjava afeixugat per una pujada molt costeruda. El rubor que tenyia el rostre del marquès no desmentia pas la seva sang blava, atès que no procedia del seu interior, sinó que era causat per una circumstància externa que escapava al seu domini: el sol ponent.

I amb tant d’esplendor va fer irrupció la claror del sol dins el carruatge en arribar al cim del turó, que el seu ocupant va quedar amarat d’un to carmesí.

—No trigarà a pondre’s —va fer el senyor marquès, tot mirant-se les mans.

En efecte, el sol ja era tan baix que en un instant va desaparèixer rere l’horitzó. Un cop ajustada a la roda la feixuga galga, el carruatge lliscà pendent avall, embolcallat en un núvol de pols amb sentor a cendra, i el rogenc resplendor s’esvaí ràpidament. I per tal com el sol i el marquès davallaven alhora, quan llevaren la galga de la roda ja no quedava cap vestigi de color rogenc.

Ara s’estenia davant els seus ulls un terreny trencat, escarpat i obert, un poblet al peu d’un turó, amb un vast vessant al darrere, el campanar d’una església, un molí de vent, un bosc reservat per a la cacera i un penyal coronat per una fortalesa que era utilitzada com a presó. Sobre totes aquestes coses, enfosquides ja arran de la caiguda de la nit, passejava l’esguard el senyor marquès, amb l’aire de qui s’acosta als seus dominis.

El poble tenia sols un carrer molt pobre, amb una sòrdida cerveseria, una miserable adoberia, una rònega taverna, una establa de mala mort per al relleu dels cavalls de posta, una font esquifida i les altres coses que hi pot haver en un poble, totes igualment pobres, com pobres eren també els seus habitants. Tots els veïns eren pobres, i molt d’ells seien a la porta de casa seva, pelant cebes de rebuig i d’altres hortalisses semblants per al sopar, mentre que uns altres eren a la font, on rentaven fulles, herbes i qualsevol producte de la terra que fos comestible. No hi mancaven els símptomes eloqüents de les causes d’aquella misèria: aquí i allà, segons que ho indicaven solemnement les inscripcions en diversos llocs del llogarret, calia pagar les contribucions per a l’Estat, el tribut per a l’Església, el destinat al senyor de la comarca, els impostos locals i els generals, de tal manera que allò que meravellava era que entre tots no s’haguessin engolit el poble sencer.

S’hi veien poques criatures, i cap gos. Quant als homes i les dones, només els quedava una alternativa: viure en aquelles condicions mínimes de subsistència, allà baix, al poblet, sota el molí, o bé sofrir la captivitat i la mort a la fortalesa del capdamunt del penyal. Precedit per un missatger i per l’espetec de les tralles dels postillons, que serpentejaven per damunt de llurs caps en l’aire del crepuscle, com si les mateixes Fúries l’escortessin, el senyor marquès arribà amb el seu cotxe de viatge davant el portal de la casa de postes, que era a poques passes de la font, i els camperols van suspendre llurs activitats per mirar-lo. També ell els va mirar, i va veure en ells, sense saber-ho, les figures i els rostres consumits per la lenta i persistent acció de la misèria, que havien de donar origen a la llegenda anglesa, que havia de perdurar contra tota evidència durant un segle, segons la qual tots els francesos són flacs.

El senyor marquès escrutava els rostres submisos que s’inclinaven al seu davant, com ell mateix s’havia inclinat davant el monsenyor a la Cort —si bé la diferència consistia que aquests ho feien en senyal de resignació i no per guanyar una mercè—, quan es va unir al grup un home de cabells grisos, que era peó caminer.

—Porta cap aquí aquell individu! —ordenà el marquès al missatger que l’acompanyava.

Dugueren el pobre home al seu davant, amb la gorra a la mà, i els altres s’arraïmaren al seu entorn per mirar i escoltar, tal com havia fet la gent a París, a tocar de la font.

—No t’he topat pel camí?

—Ben cert, monsenyor. He tingut l’honor que passéssiu pel meu clavant a la carretera.

—Quan pujava costa amunt i també al capdamunt, oi?

—Ben cert, monsenyor.

—I què miraves amb tanta atenció?

—Mirava l’home, monsenyor.

Es va acotar una mica i amb l’espellifada gorra blava assenyalava cap a sota el carruatge. Tots els seus companys es van ajupir per mirar devers on ell assenyalava.

—Quin home, tros de bacó? I per què mires cap allà?

—Perdó, monsenyor, perdó. Anava penjat de la cadena de la galga.

—Però, qui? —demanà el viatger.

—L’home, monsenyor.

—Que el diable s’emporti aquests imbècils! I com es diu aquest home? Tu coneixes tothom en aquesta contrada. Qui era?

—Clemència, monsenyor! No era d’aquesta contrada. No l’havia vist mai en tota la meva vida.

—Penjat de la cadena, dius? Per escanyar-se?

—Amb la vostra vènia, monsenyor, això és el més estrany, que aquell home anava amb el cap tirat enrere… així!

Es va tombar per posar-se al costat del carruatge i es va tirar cap enrere, de cara al cel i amb el cap penjant; tot seguit, es va incorporar, fent girar la gorra entre les mans, i féu una reverència.

—I quin aspecte tenia?

—Més blanc que un moliner, monsenyor. Tot cobert de pols, blanc com un espectre, alt com un espectre!

La descripció va causar una enorme sensació en el rotllat; però tots els ulls, sense consultar-se entre si, miraven de fit a fit el senyor marquès. Potser per observar si tenia cap espectre sobre la seva consciència.

—Doncs sí que t’has portat bé! —exclamà el marquès, complagut que aquell cuc miserable no fos capaç de treure’l de polleguera—. Veus un lladre penjat al meu cotxe i no se t’acut d’obrir aquesta bocassa i avisar-me. Bah! Traieu-lo d’aquí, monsieur Gabelle!

Monsieur Gabelle era l’amo de la casa de postes i també feia de recaptador de contribucions^[24]; s’havia presentat amb gran obsequiositat per assistir a aquell interrogatori, i mantenia agafat l’interrogat per una màniga, com si complís una funció oficial.

—Apa! Fuig d’aquí! —li va manar monsieur Gabelle.

—I si aquest foraster arriba al poble aquesta nit i demana posada, procureu de posar-li la mà a sobre i assegureu-vos que és una persona decent, Gabelle.

—És un honor per a mi complir les vostres ordres, monsenyor.

—On s’ha ficat el maleït? S’ha escapat?

El maleït ja era sota el carruatge amb mitja dotzena d’amics seus, i assenyalava la cadena amb la gorra blava. Una altra mitja dotzena d’amics el van treure peremptòriament d’allà sota i el van dur, panteixant, en presència del senyor marquès.

—Digues, estúpid, ha fugit aquell home quan ens hem aturat per posar la galga?

—S’ha llençat de cap vessant avall, monsenyor, com aquell qui es tira al riu.

—Feu el que us he dit, Gabelle. Endavant!

Els sis o set que examinaven la cadena encara es trobaven entre les rodes, com bens, i aquestes van començar a girar tant de sobte, que sols per miracle van salvar la pell; tenien molt poca cosa més a salvar, tret de la pell i l’os, car altrament no haurien estat tan afortunats.

L’ímpetu amb què el carruatge va sortir del poble i va emprendre la pujada de l’altre vessant ben aviat va quedar frenat per l’escarpament de la costa. De mica en mica, els cavalls alentiren la marxa fins a posar-se al pas, i el cotxe va continuar pujant, trontollant i sotraguejant, embolcallat per les múltiples fragàncies de la nit d’estiu. Els postillons, amb un núvol de mosquits giravoltant al seu entorn en comptes de les Fúries, procuraven d’espantar-los calladament amb les tralles llurs; el lacai anava a peu al costat dels cavalls, i se sentia el missatger que trotava al davant, invisible en la fosca i la distància.

Al punt més rost de la costa hi havia un petit cementiri amb una creu i una imatge del Nostre Redemptor, flamant i de grans dimensions, clavada a les posts; era una imatge tosca, tallada en fusta per algun escultor rústic i inexpert, que havia copiat la figura humana del natural —potser el seu mateix cos—, car era una figura terriblement descarnada i magra.

Al peu d’aquell emblema del dolor humà, d’un dolor incommensurable que des de feia temps creixia i empitjorava, i que encara no havia assolit el pitjor punt, hi havia una dona agenollada. Quan el cotxe arribà a la seva altura, ella va tombar el cap, es va aixecar ràpidament i es plantava davant la portella del carruatge.

—Sou vós, monsenyor! He de demanar-vos una mercè, monsenyor!

Amb una exclamació d’impaciència, però sense canviar d’expressió, el monsenyor va guaitar per la finestreta.

—A veure! Què passa? Sempre demanant!

—Per l’amor de Déu Totpoderós, monsenyor! El meu marit, el guardabosc…

—Què passa amb el teu marit, el guardabosc? Sempre esteu amb la mateixa, vosaltres. Que és que no pot pagar alguna cosa?

—Ja ho ha pagat tot, monsenyor. Ha mort.

—Bé, doncs, així ja reposa en pau. Per ventura te’l puc retornar?

—Ai, no, monsenyor! Però és enterrat aquí, sota un munt de terra cobert de males herbes.

—I bé?

—N’hi ha tants, de munts de terra coberts d’herba com aquest, monsenyor…

—I bé?, repeteixo, i bé?

Semblava una vella, per bé que era jove. La seva actitud denotava una intensa pena; unia amb intensa energia les mans nuoses i de venes prominents, o bé en posava una sobre la portella del cotxe, amb tendresa, acaronadorament, com si aquesta fos un pit humà capaç de sentir la suplicant carícia.

—Escolteu-me, monsenyor! Monsenyor, escolteu la meva petició! El meu marit va morir de gana; són molts els qui es moren de gana, i seran molts més els qui moriran de fam.

—Continuo dient: i bé? Per ventura els puc alimentar jo?

—Monsenyor, Déu sap prou bé que no és això el que us demano. El que us suplico és que feu posar una pedra o un tros de fusta, amb el nom de meu marit, per indicar on reposa. Si no, de seguida serà oblidat el lloc, no el podran trobar quan jo mori de la mateixa malaltia, i m’enterraran sota d’un altre munt de terra cobert d’herbotes, en un de diferent… N’hi ha tants, monsenyor, augmenten tan de pressa, amb tanta fam que hi ha, monsenyor, monsenyor!

El lacai la va apartar de la portella; el cotxe va reprendre la marxa a un trot lleuger dels cavalls, que de seguida van avivar els postillons; la dona va quedar enrere, molt enrere, i el monsenyor, novament escortat per les Fúries, escurçava ràpidament la llegua o el parell de llegües de distància que el separaven del castell.

Les dolces sentors de la nit d’estiu embolcallaven el viatger, i també embolcallaven, mentre queia la pluja amb tota imparcialitat, el grup esparracat, empolsegat, arrossinat, que s’aplegava no gaire lluny de la font, al qual el peó caminer, amb l’ajut de la gorra sense la qual no era res, continuava enraonant del seu home que semblava un espectre, i no callaria mentre el volguessin escoltar. De mica en mica, a mesura que s’anaven cansant, se’n tornaven cap a casa d’un a un, i començaven a titil·lar les llums a les finestres; aquestes llums, alhora que anaven quedant a les fosques les finestres i apareixien estels al cel, semblaven sortir disparades cap al firmament en comptes d’apagar-se.

L’ombra d’una enorme mansió de teulades altes, voltada de frondosos arbres, queia sobre el senyor marquès a hores d’ara; tot seguit l’ombra fou substituïda per la resplendor d’una torxa, i el carruatge s’aturà. La porta gran del castell s’obria per donar pas al gran senyor.

—Ha arribat d’Anglaterra monsieur Charles? L’estic esperant.

—Encara no, monsenyor.