CAPÍTOL PRIMER
L’època

Era el millor dels temps, i era el pitjor; era l’edat de la saviesa i la de la ximpleria; era l’època de la fe i l’època de la incredulitat; l’estació de la Llum i la de les Tenebres; era la primavera de l’esperança i l’hivern de la desesperació; tot se’ns oferia com a nostre i no teníem absolutament res; anàvem tots directament al Cel, tots ens precipitàvem cap a la direcció contrària. En un mot: l’època era tan semblant a l’actual, que algunes de les autoritats més escandaloses demanaven que, per a bé o per a mal, fos considerada tan sols en un grau superlatiu de comparació.

Un rei de queixos marcats i una reina de cara poc atractiva ocupaven el tron d’Anglaterra; un rei de queixos igualment marcats i una reina de cara bonica seien al tron de França^[1]. Per als grans senyors que administraven els pans i els peixos de l’Estat a ambdós països era més clar que l’aigua que les coses, en general, restaven establertes per sempre.

Corria l’any de gràcia de 1775. En aquella època tan plena de prometences, a Anglaterra no hi podien pas faltar revelacions espirituals, talment com a l’actual. La senyora Southcott^[2] acabava d’atènyer el seu beneït vint-i-cinquè aniversari, i la seva aparició sublim havia estat pregonada per un soldat profeta de la Guàrdia de cos, que anuncià que tot estava a punt perquè la terra s’engolís Londres i Westminster. Fins i tot el fantasma del Cock Lane^[3] feia tan sols una dotzena d’anys que havia estat conjurat, després de comunicar amb copets els seus missatges, com els esperits d’aquest any passat (força mancats d’originalitat sobrenatural) transmeteren els seus. I en el mer àmbit dels esdeveniments terrenals, havien arribat darrerament a la Corona i al poble d’Anglaterra els missatges tramesos per un congrés de súbdits britànics celebrat a Nord-Amèrica^[4], els quals missatges, per insòlit que pugui semblar, han tingut més importància per al gènere humà que cap altra de les comunicacions rebudes per conducte de cap gallina de la prole del Cock Lane (Carreró del Gall).

França, menys afavorida en qüestions d’ordre espiritual que la seva germana de l’escut i del trident, rutllava suaument costa avall, fabricant paper moneda i despenent-lo. Sota el guiatge dels seus pastors cristians, es distreia, de més a més, amb empreses tan humanes com la de condemnar un jove que li tallessin les mans i li arrenquessin la llengua amb unes tenalles, per ser cremat de viu en viu, pel fet de no haver-se agenollat sota la pluja per retre honors a una sòrdida processó de monjos que passava pel seu davant, a una distància de cinquanta o seixanta iardes. És molt probable que, mentre aquell malaurat trobava la mort, creixessin uns arbres als boscos de França i de Noruega que aquell Llenyataire que és el Destí ja tingués marcats per ser estassats, convertits en posts, per tal de bastir una certa estructura movible que, amb un sac i una fulla de tall, tan terrible fama assoliria a la història. I és també molt probable que, en aquelles mateixes dates, sota els esgavellats coberts d’alguns llauradors de les fèrtils terres properes a París s’hi aixoplugaven ja unes primitives carretes, plenes d’esquitxos de fang, que els porcs ensumaven i on les gallines s’hi ajocaven, i que aquella Segadora que és la Mort havia escollit com a carros de trabuc de la Revolució. Però aquell Llenyataire i aquella Segadora, per bé que treballaven sense parar, ho feien en silenci, i ningú no sentia els seus passos sords, ans al contrari, per tal com maliciar que estaven desperts era com declarar-se ateu i traïdor.

A Anglaterra amb prou feines existia un mínim d’ordre i de protecció que justifiqués tant d’orgull nacional. La mateixa capital era escenari cada nit d’agosarats robatoris perpetrats per gent armada, com també de saltejaments al camí ral; hom advertia públicament les famílies que no abandonessin la ciutat sense traslladar abans els mobles llurs als magatzems dels tapissers, per tenir-los segurs; aquell qui feia de bandoler en la fosca esdevenia comerciant de la City a la llum del dia, i si era reconegut i acusat per un company botiguer, a qui havia donat l’alto com a «capità» de la colla, li clavava gallardament un tret al cap i fugia a cavall; la diligència del correu fou assaltada per set bandolers, i el guardià que l’acompanyava disparà i en va matar tres; després els altres quatre el mataren a ell, «a conseqüència d’haver-se quedat sense municions», de manera que la diligència va poder ser desvalisada tranquil·lament; l’alcalde de Londres, amb tota la seva senyorial magnificència, fou atracat a Turnham Green per un sol saltejador, que espolià l’il·lustre personatge de les seves pertinences en presència de tot el seu seguici; els presos de les presons de Londres lliuraven batalles amb llurs escarcellers, i la llei sobirana disparava entre ells els trabucs, carregats amb bales i perdigons; els lladregots pispaven les creus de brillants que duien al coll els nobles a les sales dels tribunals; els mosqueters entraven a St. Giles, en cerca de mercaderies de contraban, i la plebs obria foc sobre els mosqueters, i aquests disparaven contra la plebs, i a ningú no se li acudia pensar que aquests esdeveniments tinguessin res d’extraordinari. Enmig de tot això, el botxí, sempre enfeinat en la seva tasca més que inútil, era constantment sol·licitat: ara, per penjar llargues fileres de criminals de diverses menes; adés, per enforcar un rebentapisos, que havia estat detingut un dimarts, el dissabte següent; quan no marcava a foc a Newgate les mans de condemnats a dotzenes, cremava libels a la porta de Westminster Hall; avui, llevava la vida a un assassí ferotge, i demà, a un miserable rampinyaire que havia robat sis penics a un mosso llaurador.

Totes aquestes coses, i un miler de semblants, s’esdevenien a cada pas en aquell any venturós de 1775. I en aquell ambient, mentre el Llenyataire i la Segadora prosseguien la seva inadvertida tasca, els dos reis de queixós marcats, i les dues reines, la lletja i la bonica, feien prou forrolla, tot exercint amb mà despòtica els seus drets divins. Així és com l’any 1775 conduïa ses majestats, juntament amb milers d’éssers insignificants —els personatges d’aquesta crònica entre la resta— pels camins que s’obrien al seu davant.