CAPÍTOL NOU
El cap de la Gorgona

El château del senyor marquès era una sòlida i massissa construcció, amb un ampli pati de llambordes al davant i dues escalinates, també de pedra, que es trobaven en una terrassa de pedra davant la porta principal. Allà tot era petri: balustrades i gerros eren fets de pedra, i arreu hi havia flors de pedra, rostres humans i caps de lleó tallats en pedra, com si dos segles abans, quan l’acabaren de construir, l’hagués mirat el cap de la Gorgona.^[25]

En baixar del carruatge, i precedit per una atxa, el senyor marquès inicià la pujada de l’àmplia escalinata, alterant suficientment la foscor per arrencar la sorollosa protesta d’una òliba parada al teulat de les cavallerisses, un sòlid edifici que s’alçava entre els arbres. Tot era tan fosc i silenciós, que la torxa que un criat duia escales amunt, i la que aguantava un altre davant la gran porta principal, cremaven com si es trobessin en un saló tancat i no pas a la intempèrie de la nit. No se sentia cap més soroll que el crit de l’òliba i la remor d’una font en caure l’aigua a la pica de pedra, car era una d’aquelles nits tancades que retenen durant una llarga estona l’alè, exhalen després un llarg i lleu sospir, i tornen a contenir la respiració.

L’enorme porta es va cloure amb un so metàl·lic darrere el marquès, que va travessar un vestíbul decorat amb antigues llances, espases i ganivets de caça, que li donaven un aspecte sinistre, accentuat per la presència de diversos fuets i tralles, que molts camperols, que ara reposaven als braços de la seva benefactora Mort, havien pogut sentir-ne el rigor a l’esquena quan el seu senyor s’enfutismava.

Evitant les estances més espaioses, que romanien tancades i fosques durant la nit, el senyor marquès, precedit pel portador de la torxa, pujà l’escala fins a una porta que donava al passadís. Tot franquejant aquesta porta, va entrar a les seves dependències privades, que constaven de tres cambres: el dormitori i dues sales. Sostres alts en forma de volta, trespols freds sense catifes, grossos capfoguers a les llars on a l’hivern encenien bons focs de llenya, i tots els luxes d’un marquès que vivia en una època i en un país luxosos. A l’esplèndid mobiliari hi predominava l’estil que era del gust del penúltim Lluís d’aquella dinastia que havia de ser eterna: Lluís XIV; si bé la presència de nombrosos objectes, il·lustracions d’antigues pàgines de la història de França, conferia al conjunt una marcada diversitat.

A la tercera de les sales, hi havia una taula parada per a dues persones. Era una sala rodona, situada en una de les quatre torres coronades amb una cúpula del castell, alta de sostre i no gaire espaiosa; tenia la finestra oberta de bat a bat i les ventalles closes, de manera que la foscor de la nit sols es feia ostensible en unes subtils ratlles horitzontals negres, que alternaven amb el color de pedra dels llistons de fusta.

—Em diuen que el meu nebot no ha arribat —va fer el marquès, observant els preparatius per al sopar.

No, no havia arribat, però esperaven que vindria amb el monsenyor.

—Ah! No és probable que arribi aquesta nit; de totes maneres, deixeu la taula tal com està. Jo estaré llest d’aquí a un quart d’hora.

Al cap d’un quart d’hora, el marquès estava llest i va seure per assaborir l’abundant i suculent sopar. La seva cadira era situada enfront la finestra, i havia acabat de menjar la sopa, i s’acostava la copa de Bordeus als llavis, quan de cop la va deixar sobre la taula.

—Què ha estat això? —va preguntar amb tota calma, fitant atentament les ratlles horitzontals negres i de color de pedra.

—Què, monsenyor?

—A l’altra banda de les ventalles. Obre les ventalles.

Així ho van fer.

—Què és?

—No és res, monsenyor. Tan sols els arbres i la nit.

El criat que parlava, després d’haver obert les ventalles i d’haver guaitat les desertes tenebres, esperava a peu dret, d’esquena al buit negre, les instruccions del seu senyor.

—Està bé —digué l’amo, impertorbable—. Torna-les a tancar.

L’ordre fou obeïda de nou, i el marquès va continuar sopant. Havia arribat a la meitat, quan es va interrompre una altra vegada amb la copa a la mà, en sentir soroll de rodes que s’acostaven rabents, fins que es van aturar davant el castell.

—Pregunta qui ha arribat.

Era el nebot del monsenyor. A primera hora de la tarda, s’havia situat a poques llegües darrere del monsenyor, però, a desgrat d’haver reduït ràpidament la distància, no havia assolit d’aconseguir-lo pel camí. A les cases de posta havia sabut que el monsenyor li anava al davant.

Calia dir-li (ordenà el monsenyor) que el sopar ja era servit i que era pregat d’acudir de seguida. Al cap d’un moment, es va presentar el nou vingut. Era un cavaller que a Anglaterra coneixien amb el nom de Charles Darnay.

El monsenyor el va rebre cortesament, però no es van estrènyer la mà.

—Heu sortit avui de París, senyor? —va preguntar al monsenyor, mentre ell s’asseia a taula.

—Ahir. I vós?

—He vingut directament.

—De Londres?

—Sí.

—Doncs heu trigat molt —va remarcar el marquès, amb un somriure.

—Al contrari; he vingut sense fer marrada.

—Perdó: no em refereixo pas al viatge en si, sinó que heu trigat molt a emprendre’l.

—M’han entretingut… —el nebot va vacil·lar un instant—, diversos assumptes.

—No en dubto —va respondre l’oncle amb la seva habitual cortesia.

Mentre hi va haver algun criat present, no van tornar a intercanviar cap paraula. Quan acabaren de servir el cafè i es quedaren sols, el nebot, fitant el seu oncle i aguantant la mirada d’aquell rostre que era com una delicada màscara, va encetar la conversa.

—He tornat, senyor, com us podeu imaginar, per prosseguir l’assumpte que m’havia obligat a absentar-me. Em va posar en greu i inesperat perill, però es tracta d’una missió sagrada, i encara que m’hagués dut a la mort, crec que m’hauria donat valor per afrontar-la.

—Res de mort —va dir l’oncle—, no cal esmentar-la, la mort.

—Dubto, senyor —replicà el nebot—, que, si m’hagués dut a frec de la mort, vós us haguéssiu pres la molèstia de salvar-me.

En sentir això, s’apregonaren els solcs del nas, alhora que s’allargaven els trets delicats d’aquell rostre cruel, atorgant-li una expressió ominosa. L’oncle va fer un airós gest de protesta, una mostra tan evident de la seva bona educació, que no resultava gens tranquil·litzador.

—La veritat, senyor —va continuar el nebot—, per tot el que en sé, sembla que no heu fet més que procurar expressament de donar un aspecte encara més sospitós a les circumstàncies, ja prou sospitoses, que em voltaven.

—No, no, no —va fer l’oncle, afablement.

—Però, sigui com sigui —va prosseguir el nebot, tot esguardant-lo amb profunda desconfiança—, sé que la vostra diplomàcia em detindria pels mitjans que calgués, sense cap escrúpol.

—Ja us vaig avisar, amic meu —digué el marquès, amb una lleu pulsació a les aletes del nas—. Feu-me el favor de recordar que us ho vaig advertir, fa molt de temps.

—Sí, ho recordo.

—Moltes gràcies —va fer el marquès, amb summa amabilitat.

El to de la seva veu va persistir uns moments en l’aire com la ressonància d’un instrument musical.

—En realitat, senyor —va continuar dient el nebot—, crec que arran de la vostra mala fortuna, i de la meva bona sort, he pogut evitar que em tanquessin en una presó de França.

—No ho acabo d’entendre —va dir l’oncle, tot prenent un glop de cafè—. Puc demanar-vos que us expliqueu?

—Crec que si no haguéssiu caigut en desgràcia a la Cort, i aquest núvol no us hagués eclipsat durant els darrers anys, prou que alguna lettre de cachet m’hauria enviat a raure a alguna fortalesa per temps indefinit.

—És possible —concedí el marquès, amb absoluta calma—. Per l’honor de la família, fins i tot podria decidir-me a fer-vos la guitza fins aquest extrem. Us prego que em disculpeu.

—Veig que, afortunadament per a mi, la recepció d’abans d’ahir va ser, com de costum, bastant freda envers vós —va remarcar el nebot.

—Jo no diria que afortunadament, amic meu —va replicar l’oncle, amb refinada cortesia—; no n’estaria tan segur, d’això. Una bona ocasió per reflexionar, aprofitant els avantatges de la solitud, podria influir en el vostre destí molt més favorablement, que no pas ho podríeu fer vós mateix. Però és inútil discutir ara sobre aquesta qüestió. Jo estic, com dieu vós, en situació desfavorable. Aquests petits correctius, aquestes discretes col·laboracions per sostenir el poder i l’honor de les famílies, aquests insignificants favors que tanta molèstia us podrien causar, avui dia sols s’aconsegueixen per interès i a còpia d’importunar. Són tants els qui els sol·liciten, i són concedits (relativament) a tan pocs! Abans no era així, però en aquestes coses França ha canviat però no pas per millorar. Fa quatre dies, els nostres avantpassats gaudien del dret de vida i de mort sobre els plebeus que vivien als seus dominis. D’aquesta mateixa estança n’han tret molts, de gossos d’aquests, per penjar-los; a la cambra del costat, el meu dormitori, sabem que un individu va ser apunyalat allà mateix per haver manifestat alguns conceptes insolents respecte a la seva filla…, la seva filla? Hem perdut molts privilegis; s’ha posat de moda una nova filosofia, i fer valer els nostres drets en aquests temps que corren ens podria ocasionar potser (i fixeu-vos que dic potser) veritables inconvenients. Tot va malament, molt malament!

El marquès va pinçar un pols de rapè i va brandar el cap, amb elegant desesma, que no anava més enllà de la que li podia inspirar un país on encara residia ell, que era capaç de regenerar-lo.

—Tant hem fet valer els nostres drets, tant als temps antics com als temps moderns —digué el nebot, tristament—, que el nostre nom és més detestat, crec jo, que qualsevol altre de França.

—Doncs tant de bo sigui així —va fer l’oncle—. L’odi és l’homenatge involuntari que els de baix reten als de dalt.

—No he vist en tota la comarca —va prosseguir el nebot, amb el mateix to que havia usat abans— ni un sol rostre que em miri amb certa deferència, com no sigui l’obscura deferència de l’esclavitud i de la por.

—Un tribut —va replicar el marquès— a la grandesa de la família, ben merescut per la forma que la família ha sabut mantenir la seva magnificència. Ha!

I, tot prenent un altre polsim de rapè, va encreuar lleugerament les cames.

Però, quan el seu nebot, recolzant-se a la taula, es va obrir els ulls amb la mà, pensarós i desanimat, la delicada màscara l’esguardà de reüll amb una atenció, un interès i una expressió d’aversió molt més intensos que no era d’esperar de la presumpció d’indiferència de qui l’ostentava.

—La repressió és l’única filosofia perdurable. Aquest respecte cec, inspirat per la por i l’esclavitud, amic meu —va remarcar el marquès—, mantindrà els gossos obedients al fuet, mentre aquest sostre —i va mirar cap a dalt— ens resguardi del cel inclement.

Això potser no ocorreria durant tant de temps com el marquès suposava. Si aquell vespre li haguessin presentat una pintura del castell, i de cinquanta castells més com aquell tal com es trobarien pocs anys després, potser no hauria estat capaç d’identificar-lo entre els munts de runes ennegrides pel foc i les restes del saqueig. Quant al sostre de què es vantava, potser hauria descobert que servia de resguard d’una nova manera contra el cel inclement, és a dir, barrant per sempre la visió dels ulls d’aquells cossos sobre els quals havien disparat llur càrrega de plom cent mil mosquets.

—Mentrestant —va dir el marquès—, mantindré l’honor i la pau de la nostra família, si no ho feu vós. Però deveu estar fatigat. Voleu que suspenguem la xerrada per a aquest vespre?

—Permeteu-me un moment més.

—Una hora, si voleu.

—Senyor —va fer el nebot—, hem obrat malament, i estem recollint els fruits de la nostra iniquitat.

—Nosaltres hem obrat malament? —va repetir el marquès, amb un somriure inquisitiu, bo i assenyalant primer el seu nebot i, després, a si mateix.

—La nostra família; la nostra honorable família, l’honor de la qual tant ens importa a tots dos, bé que d’una manera tan distinta. Ja en temps del meu pare, vam fer un mal immens, atropellant qualsevol ésser humà que s’interposava entre nosaltres i els nostres gustos, qualsevulla que fossin. I per què parlar dels temps del meu pare, si són també els vostres? Puc separar del meu pare el seu germà bessó, hereu en comú i successor immediat?

—La mort ens ha separat! —va reblar el marquès.

—I a mi m’ha deixat —replicà el nebot— lligat a un sistema que considero abominable, del qual sóc responsable, però sense facultats per modificar-lo; esforçant-me per complir l’última súplica que va sortir dels llavis de la meva mare i obeir l’últim prec dels ulls de la meva estimada mare, que em va implorar de tenir misericòrdia i que mirés de reparar el mal fet. I em torturo buscant inútilment ajuda i mitjans per poder fer alguna cosa.

—Si espereu trobar-los en mi, estimat nebot —va fer el marquès, pitjant-li el pit amb el dit, car ara s’estaven drets, cara a cara, davant l’escalfapanxes—, podeu estar segur que la vostra cerca serà debades.

I mentre observava calladament el seu nebot, amb la capseta de rapè a la mà, s’anaven estrenyent cruelment i astutament cadascuna de les línies rectes que dibuixaven la seva fisonomia en la neta blancor del rostre. Va tornar a tocar-li el pit, com si el seu dit fos la fina punta d’una petita espasa, amb la qual, molt gentilment, li traspassés el cos, i va dir:

—Amic meu, jo moriré perpetuant el sistema sota el qual he viscut.

Dit això, va prendre una bona polsada de rapè i es va guardar la capsa a la butxaca.

—Val més captenir-se com a éssers racionals —va afegir, després de tocar una campaneta que hi havia sobre la taula— i acceptar el nostre destí natural. Però, segons que veig, esteu perdut, monsieur Charles.

—Aquesta propietat i França estan perdudes per a mi —digué tristament el nebot—. Renuncio a elles.

—Que potser són vostres per poder-hi renunciar? França potser ho sigui, però ho és aquesta propietat? És clar que no cal ni esmentar-ho, però és vostra ja?

—No hi havia a les meves paraules cap intenció de reclamar-la encara. Si passés de les vostres mans a les meves, demà…

—Cosa que tinc la vanitat de considerar-la improbable.

—… o d’aquí a vint anys…

—Em feu massa honor —va tornar a interrompre’l el marquès—, però de totes maneres prefereixo aquesta suposició.

—… la deixaria abandonada, i viuria d’una altra forma i en un altre lloc. No renunciaria a gran cosa. Què és això sinó un ermot de misèria i de desolació?

—Ha! —exclamà el marquès, tot recorrent la luxosa estança amb la mirada.

—A primer cop d’ull no té mal aspecte; però quan es mira en conjunt, a la llum del sol, a cel obert, això no és més que una torre que s’esfondra a còpia de malbaratament, de mala administració, d’extorsions, de deutes, d’hipoteques, d’opressió, de fam, d’indigència i de sofriment.

—Ha! —va tornar a exclamar el marquès, amb una gran satisfacció.

—Si mai arriba a ser meva, la posaré en mans més aptes, per tal que la vagin descarregant de mica en mica (si això és possible) del pes que l’enfonsa, de tal manera que el poble miserable que no pot abandonar aquestes terres i que ha estat espremut fins al límit de la resistència humana pugui, en una altra generació, sofrir menys; però això no és per a mi. Pesa una terrible maledicció sobre aquesta propietat, i sobre tota aquesta terra.

—I vós? —va inquirir l’oncle—. Perdoneu la meva curiositat, però és que vós, amb aquesta nova filosofia, penseu viure de l’aire del cel?

—Per viure, hauré de fer el que d’altres compatriotes meus, fins i tot els de noble llinatge, hauran de fer possiblement algun dia: treballar.

—A Anglaterra, per exemple?

—Sí. En aquell país, senyor, l’honor de la família està estalvi. Tampoc no sofrirà detriment el nostre cognom en cap altre país, perquè no l’utilitzo fora de França.

En resposta al toc de la campaneta, havien encès els llums al dormitori contigu, que ara apareixia brillantment il·luminat, a través de la porta que comunicava les dues estances. El marquès va mirar cap aquella direcció i es quedà escoltant els passos de l’ajudant de cambra que es retirava.

—Veig que Anglaterra us atreu molt, malgrat que no hi heu prosperat gaire —va remarcar aleshores el marquès, girant cap al seu nebot el rostre calmós amb un somriure.

—Ja he dit que, pel que fa a la meva prosperitat en aquell país, sóc conscient que potser estic en deute amb vós, senyor. Quant a la resta, Anglaterra és el meu refugi.

—Diuen aquells anglesos faroners que la seva illa és el refugi de molta gent. El coneixeu, vós, un compatriota nostre que hi ha trobat refugi? Es tracta d’un metge.

—Sí, el conec.

—Amb una filla?

—Sí.

—Sí —va fer el marquès—. Esteu fatigat. Bona nit!

I en inclinar el cap, de la manera més cortesa possible, hi havia tal reserva al seu rostre somrient, i als seus mots tal misteri, que no van deixar de sorprendre vivament el seu nebot. Al mateix temps, les fines i rectes arrugues de les comissures dels ulls, com els prims i rectes llavis, i les aletes del nas, es van corbar en un gest sarcàstic magníficament diabòlic.

—Sí —va repetir el marquès—. Un metge amb una filla. Sí. Així comença la nova filosofia! Esteu fatigat. Bona nit!

Hauria resultat tan infructuós interrogar qualsevol dels rostres de pedra que ornamentaven l’exterior del château, com interrogar aquell rostre impenetrable. Debades el va escrutar el nebot mentre s’encaminava cap a la porta.

—Bona nit —digué l’oncle de nou—. Espero tenir el plaer de tornar-vos a veure demà al matí. Que descanseu bé. Fes llum al meu nebot i acompanyat fins a la seva cambra… I per mi pots calar foc al seu llit, si vols —va afegir parlant amb ell mateix, abans de tocar la campaneta de nou perquè l’ajudant de cambra acudís al seu dormitori.

El criat es va fer present i, quan se’n va anar, el senyor marquès es va quedar passejant amunt i avall per l’habitació abillat amb una folgada bata, preparant-se per dormir, en aquella tranquil·la i calorosa nit. Els seus peus, calçats amb sabatilles de cimolsa, no feien gens de soroll, mentre ell caminava per l’estança com un tigre refinat: semblava un d’aquells marquesos encisats de què parla la llegenda, famosos per llur maldat impenitent, que periòdicament es transformen en tigres, cosa que s’estava esdevenint en aquell moment o estava a punt d’esdevenir-se.

Es passejava d’un cap a l’altre del voluptuós dormitori, repassant els incidents de la jornada, que acudien espontàniament a la seva memòria: la lenta i penosa ascensió a la posta del sol, la davallada, el molí, la presó al cim del penyal, el llogarret a la fondalada, els camperols vora la font i el peó caminer amb la seva gorra blava, assenyalant la cadena de sota el carruatge. Aquella font li’n recordava una altra de París, el petit embalum estès a la grada, les dones inclinades sobre ell i aquell home alt que cridava: «És mort!», tot alçant els braços al cel.

—Ja m’he tranquil·litzat —va fer el senyor marquès— i em puc ficar al llit.

I així, deixant tan sols una espelma encesa a la lleixa de l’enorme escalfapanxes, va fer caure les fines cortines de gasa al seu voltant i va sentir com la nit rompia el silenci amb un llarg sospir, mentre ell s’acomodava per dormir.

Els petris rostres dels murs exteriors contemplaren cegament la negra nit durant tres llargues hores; durant tres hores llargues els cavalls piafaren a l’establa, bordaren els gossos i l’òliba va continuar proferint un so molt semblant al que convencionalment li atribueixen els poetes. Però és que aquestes aus tenen l’obstinat costum de no ajustar-se gairebé mai a la veu que els correspon.

Durant tres hores interminables, les cares de pedra del castell, lleonines i humanes, contemplaren cegament la nit. Una densa foscor embolcallava per complet el paisatge i sumava el seu profund silenci a la silenciosa pols dels camins. El cementiri havia arribat a un punt que els munts de terra coberts d’herbotes no es distingien els uns dels altres, i la figura que hi havia a la creu potser havia caigut, car no en quedava ni rastre. A la vila, els recaptadors de contribucions i els contribuents dormien com socs. Somiant, potser, grans banquets, com solen fer els famolencs, i en esbargiments i repòs, com els sol passar a l’esclau oprimit i al bou afermat al jou, els escanyolits habitants dormien profundament, i anaven ben peixats i eren lliures.

La font del poble continuava rajant solitària, sense que ningú no la contemplés ni la sentís, i la font del castell prosseguia brollant, sense que tampoc ningú no la veiés ni la sentís, i es perdien les aigües de l’una i de l’altra com els minuts que anaven caient de la deu del Temps; així passaren tres hores de foscor absoluta. Després, l’aigua grisa de les dues fonts va començar a reflectir la llum espectral, i s’obriren els ulls dels rostres de pedra del castell.

La claror anava augmentant gradualment, fins que per fi el sol tocà les capçades dels arbres silenciosos i va bolcar la seva resplendor sobre el turó. A la llum rogenca, l’aigua de la font del castell semblava haver-se transformat en sang, i els rostres de pedra es tenyien de carmesí. El cant dels ocells es va anar fent cada vegada més fort i estrident, i a l’ampit gastat pel temps de l’ampli finestral del dormitori del senyor marquès, un ocellet entonava a plens pulmons el seu cant més dolç. Davant d’això, el rostre de pedra més proper semblava mirar estupefacte, i, amb la boca badada i la mandíbula inferior caiguda, tenia una expressió horroritzada.

Per fi, amb el sol sobre l’horitzó, la vila va començar a bellugar-se. S’obriren les finestres de les cases, es van desbarrar les portes esgavellades, i els veïns sortiren al carrer tremolant, car l’aire diàfan del matí encara era molt fred. I aleshores començava per als aldeans la tasca quotidiana, poques vegades acompanyada d’una mica d’alegria. Alguns, a la font; d’altres, als camps; homes i dones aquí, a cavar i excavar; allà, homes i dones a tenir cura del miserable bestiar, a arriar les esquelètiques vaques per tal que pasturessin tota l’herba que poguessin de la vora dels camins. A l’església i al peu de la creu, una o dues figures agenollades, i mentre duraven les oracions, la vaca que menaven maldava per buscar-se l’esmorzar entre les herbotes que allà creixien.

El castell es va despertar més tard, com s’esqueia a la seva elevada condició, però el seu despertar era gradual i segur. Primer, els solitaris ganivets i llances de caça s’havien tenyit de vermell, com antany; després, espitllaren enlluernadorament, ferits pel sol del matí; finalment, les portes i les finestres s’obriren de bat a bat; a l’estable, els cavalls giraven el cap, atrets per la claror i la fresca que es vessaven per la portalada; les fulles dels arbres lluïen i remorejaven a frec de les finestres de reixes sòlides; els gossos clavaven fortes estrebades a les cadenes i saltironaven impacients per tal de sentir-se lliures.

Tots aquests incidents trivials pertanyien a la rutina de la vida, i això es repetia cada matí. Ben cert, però, que no era així quant al clasc de la campana gran del castell, ni el precipitat pujar i baixar d’escales, ni la pressa dels qui passaven corrent per la terrassa, ni l’anar i venir d’aquí cap allà i arreu, ni l’acuitat ensellar dels cavalls que partien rabents.

Quins vents portaren aquesta precipitació fins a la grisa figura del peó caminer, que ja havia posat mans a la feina al capdamunt del turó, lluny de la vila, amb la menjada del dia (no gaire pesant per cert) en un farcell dipositat sobre un munt de pedres i que no mereixia tan sols que un corb perdés el temps picotejant-lo? Potser les aus, portadores de tota mena de llavors, havien deixat caure al seu damunt un gra d’aquell renou mentre en sembraven a eixams? Tant si era així com si no, el cas és que el peó caminer va arrencar a córrer costa avall aquell matí sufocant, com si en depengués la seva vida, enfonsant-se a la pols fins als genolls, i no va parar fins que va arribar a la font.

Tots els veïns del poble eren reunits vora la font, amb el seu posat desesperat habitual, enraonant en veu baixa, però sense manifestar d’altres emocions que no fossin sorruda curiositat i sorpresa. Les vaques que menaven, apressadament aplegades i lligades pel ronsal a qualsevol cosa adient, ho contemplaven tot amb estúpida expressió o jeien ruminant la mica d’herba que havien trobat en la seva interrompuda excursió, que no mereixia particularment la pena. Algunes persones del castell, i algunes també de la casa de postes, i totes les autoritats encarregades de les contribucions, anaven més o menys armades i s’havien agrupat a l’altra banda del carreró, sense cap propòsit definit. El peó caminer ja s’havia introduït al bell mig d’un grup de cinquanta amics seus i es picava el pit amb la seva gorra blava. Què augurava tot allò, i per què monsieur Gabelle es va enfilar tan prest a la gropa del cavall que muntava un criat i que, a pesar de la doble càrrega, l’animal partí al galop, amb el susdit Gabelle, talment una nova versió de la balada alemanya de Leonora?^[26]

Augurava que hi havia un rostre de pedra més entre els molts que ornaven el château.

La Gorgona havia tornat a clavar l’esguard en aquella construcció durant la nit, per afegir-hi la cara de pedra que hi mancava: la que de feia dos-cents anys hi havia tingut un lloc reservat, esperant el moment.

Reposava damunt el coixí del senyor marquès. Era com una delicada màscara, petrificada en un gest sobtat de sobresalt i d’ira. Clavat al cor del cos de pedra a què pertanyia el rostre hi havia un coltell, amb una tira de paper enroscada a l’empunyadura on algú hi havia gargotejat:

«Porteu-lo de seguida a la tomba. De part d’en JACQUES».