CAPÍTOL DOTZE
El cavaller delicat

Havent decidit el senyor Stryver d’oferir tan magnànima fortuna a la filla del metge, va resoldre de notificar-li que havia estat afavorida amb una tan gran felicitat abans d’anar-se’n de vacances. Després de reflexionar una estona sobre la qüestió, va arribar a la conclusió que li convindria deixar enllestits també tots els preliminars, i que després ja tindrien temps per concertar tranquil·lament si donaria la mà a la noia un parell de setmanes abans de sant Miquel o bé durant les curtes vacances de Nadal.

No tenia cap dubte que aquella causa la guanyaria, i veia ben clar el camí que havia de seguir fins al veredicte. Exposats davant el jurat tots els arguments de pes —els únics dignes de ser presos en consideració—, se n’adonava que era la seva una causa sòlida, sense ni un sol punt dèbil. Ell parlava com a demandant; les seves proves no van poder ser refutades; l’advocat de la defensa va presentar el seu al·legat, i el jurat ni tan sols es va retirar a deliberar. Després de ser sotmesa a judici, el president del tribunal Stryver va quedar convençut que no podia existir cap causa més sòlida que aquella.

En conseqüència, el senyor Stryver va iniciar les vacances d’estiu invitant formalment la senyoreta Manette a passejar pels Vauxhall Gardens; declinada la proposició, la va invitar a Ranelagh^[27]; i com que també aquesta invitació, inexplicablement, fou rebutjada, va decidir de presentar-se al Soho i declarar allà mateix les seves nobles intencions.

Devers el Soho, doncs, s’encaminà el senyor Stryver des del Temple, obrint-se pas a cops d’espatlla, quan les vacances d’estiu tot just començaven a florir. Qualsevol que l’hagués vist penetrant al Soho quan encara no havia deixat enrere el temple de Saint Dunstan, a tocar de Temple Bar, caminant per la vorera amb l’arrogància de costum i clavant empentes a les persones més dèbils que ell hauria vist sens dubte que n’era, de fort i digne de confiança, aquell home.

Com que el Banc Tellson li venia de pas, i per tal com era client de la firma i sabia que el senyor Lorry era íntim amic dels Manette, al senyor Stryver se li va acudir d’entrar al Banc per participar al senyor Lorry la resplendor que albirava a l’horitzó del Soho. Va empènyer, doncs, la porta de frontisses grinyolaires, va baixar els dos abruptes graons, va passar per davant els dos ancians caixers i va irrompre al despatx que feia olor de resclosit, on el senyor Lorry seia davant els enormes llibres guixats i plens de xifres, amb barrots de ferro perpendiculars a la finestra com si fossin també ratlles per encolomar-hi xifres i tot fos una suma sota els núvols.

—Hola! —va fer el senyor Stryver—. Com esteu? Espero que us trobeu bé.

L’Stryver tenia la notable peculiaritat de semblar sempre massa voluminós per a qualsevol lloc o espai. I per al Banc Tellson resultava tan desproporcionat, que els vells escrivents asseguts en allunyats racons li clavaven mirades de retret, com si els estigués esclafant contra la paret. El cap de la Casa mateix, que llegia majestuosament el diari al fons de tot, el va abaixar visiblement disgustat, com si el cap de l’Stryver hagués topat contra la seva armilla sagrada.

El discret senyor Lorry, amb el to exemplar de veu que requerien les circumstàncies, li va contestar:

—I vós com esteu, senyor Stryver? Com esteu, cavaller?

I va estrènyer la mà del visitant. Hi havia una certa peculiaritat en la manera d’estrènyer la mà, que es podia observar sempre que un empleat del Banc Tellson encaixava amb un client, quan el cap de la Casa feia sentir la seva presència. Ho va fer d’una manera abnegada i impersonal, com si donés la mà al visitant en representació de Tellson & Co.

—En què us puc servir, senyor Stryver? —va preguntar el senyor Lorry, en el seu paper de banquer.

—No, no…, gràcies; la meva visita té un caràcter particular, senyor Lorry; voldria mantenir amb vós una conversa privada.

—Ah, sí, no faltaria més! —va fer el senyor Lorry, acostant l’orella, mentre mirava de reüll el cap de la Casa, allà lluny.

—Doncs bé —començà el senyor Stryver, prenent-se la confiança de recolzar-se amb els dos braços a l’escriptori, de tal manera que, per bé que la taula era de doble grandària, semblava que no tenia ni la meitat de l’amplària que ell necessitava—, vaig a oferir-me en matrimoni a la vostra adorable i jove amiga, la senyoreta Manette.

—Valga’m Déu! —va exclamar el senyor Lorry, gratant-se la barbeta i esguardant dubitatiu el seu interlocutor.

—Valga’m Déu, senyor? —va repetir l’Stryver, tirant-se enrere—. Que Déu us valgui? Com he d’interpretar les vostres paraules, senyor Lorry?

—Les meves paraules —va contestar l’home de negocis— són, naturalment, d’amistat i d’apreciació; no faig més que expressar un gran respecte per la vostra persona, i…, en un mot, vull dir que desitjo que pugueu veure realitzat tot el que anheleu. Però… la veritat, senyor Stryver, és que…

El senyor Lorry va callar, tot sacsejant el cap d’una manera rara, com si en contra de la seva voluntat no tingués més remei que afegir, interiorment: «La veritat és que sou massa per a ella!».

—Bé! —va exclamar l’Stryver, clavant una manotada sobre l’escriptori, alhora que esbatanava els ulls i feia una profunda inspiració—. Si us entenc, que em pengin, senyor Lorry!

El senyor Lorry es va ajustar la perruca sobre les orelles, per tota resposta, i va mossegar les barbes d’una ploma.

—Punyeta! —exclamà l’Stryver, mirant-lo de fit a fit—. És que no sóc un bon partit?

—Oh, és clar que sí! Ja ho crec que sou un bon partit! —va respondre el senyor Lorry—. Per això no patiu.

—Per ventura no sóc acomodat? —demanà l’Stryver.

—Oi tant! D’acomodat, ningú no pot negar que ho sou —va respondre el senyor Lorry.

—I no prospero cada vegada més?

—Que prospereu —va fer el senyor Lorry, encantat de poder fer-li una concessió més—, ningú no ho pot dubtar.

—Aleshores, es pot saber què dimonis insinueu, senyor Lorry? —va preguntar l’Stryver, visiblement abatut.

—Bé! Jo… Ara anàveu cap allà? —va preguntar el senyor Lorry.

—De dret! —respongué l’Stryver, clavant un cop de puny sobre l’escriptori.

—Doncs jo de vós no hi aniria.

—Per què? —inquirí l’Stryver—. Ara sí que us he enxampat —i l’apuntava amb l’índex com en un plet—. Vós sou home de negocis i, si ho dieu, per alguna raó deu ser. Digueu quina és. Per què no hi aniríeu?

—Perquè no hi aniria amb aquest propòsit —respongué el senyor Lorry— sense tenir un motiu per suposar que tenia alguna possibilitat d’èxit.

—Redéu! —exclamà l’Stryver—. Això ja passa de taca d’oli!

El senyor Lorry donà una llambregada al cap de la Casa, allà al lluny, i una altra a l’irat Stryver.

—Heus aquí un home de negocis…, un home d’edat…, un home d’experiència…, en un Banc —va prosseguir l’Stryver—; i aquest home, després d’haver adduït tres motius fonamentals per a l’èxit complet, diu que no n’hi ha cap, de motiu! I ho diu així, amb el cap posat sobre les espatlles!

El senyor Stryver va remarcar aquella peculiaritat com si allò que havia dit hagués estat infinitament menys notable si ho hagués expressat amb el cap separat del cos.

—Quan parlo de l’èxit, em refereixo a l’èxit amb la senyoreta; i quan parlo de causes i de motius que tornin l’èxit probable, em refereixo a causes i motius que influeixin en l’ànim de la senyoreta. De la senyoreta, senyor meu —va fer el senyor Lorry, tustant-li suaument el braç a l’Stryver—, de la senyoreta. La senyoreta és abans de tot.

—Aleshores preteneu de dir-me, senyor Lorry —va dir l’Stryver, tot clavant els colzes a la taula—, que segons la vostra assenyada opinió la senyoreta en qüestió és una ximpleta llepafils?

—No exactament això. I us adverteixo, senyor Stryver —va dir el senyor Lorry, envermellint—, que no estic disposat a consentir cap expressió irrespectuosa referida a aquesta senyoreta, vingui de qui vingui, i que si arribo a saber d’algú (espero que mai no passi) tan groller i d’un temperament tan altiu, que no sabés refrenar-se d’enraonar irrespectuosament d’aquesta senyoreta aquí, al meu despatx, ni tan sols en Tellson m’impediria de cantar-les-hi clares.

La necessitat de mostrar-se enfadat en un to reprimit havia posat en situació perillosa els vasos sanguinis del senyor Stryver quan li va tocar d’enutjar-se a ell; però les venes del senyor Lorry, habitualment tan metòdic en les seves expansions, no es trobaven pas en més bon estat ara que li havia tocat el torn.

—Això és el que us volia dir, senyor —va puntualitzar el senyor Lorry—. Us prego de prendre’n nota perquè ningú no s’enganyi.

El senyor Stryver xuclà la punta d’un regle durant un instant i després el va utilitzar per marcar el ritme d’una melodia colpejant-se les dents, fins que probablement li va provocar mal de queixal. Per fi va rompre l’engavanyós silenci dient:

—El que heu dit em deixa parat, senyor Lorry. M’esteu aconsellant deliberadament que no vagi al Soho a oferir-me en matrimoni a la senyoreta Manette, jo…, Stryver, advocat dels tribunals de Sa Majestat?

—Voleu el meu consell, senyor Stryver?

—Sí.

—Molt bé. Aleshores us el dono, i vós l’heu repetit correctament.

—I l’única cosa que hi puc dir, ha, ha! —va riure l’Stryver, amb una rialla que delatava la seva mortificació—, és que això supera tot el que es pugui concebre, hagut i per haver.

—Proveu de comprendre’m —va prosseguir el senyor Lorry—. Com a home de negocis, no sóc qui per opinar sobre aquest assumpte, car, com a home de negocis, no en sé res. Però, com a home carregat d’anys, que ha tingut la senyoreta Manette als braços, que és l’amic de confiança de la senyoreta i també del seu pare, i que sent un gran afecte per tots dos, sí que puc parlar, i per això ho he fet. D’altra banda, recordeu que no sóc pas jo qui ha buscat l’ocasió de fer confidències. Us penseu que em puc equivocar?

—No, i ara! —va contestar l’Stryver, amb veu sibilant—. En matèria de sentit comú, no puc pas respondre d’una tercera persona; sols puc respondre de mi mateix. Dono per segur que certes persones en tenen, de sentit comú; en canvi, vós doneu per segur que són ximples i llepafils. Això em xoca, però potser teniu raó.

—El que jo dono per segur, senyor Stryver, em reservo el dret d’expressar-ho jo mateix. I a veure si m’enteneu d’una bona vegada, senyor meu —va afegir el senyor Lorry, enrojolant-se ràpidament de nou—, no estic disposat a tolerar…, ni tan sols aquí, al Banc Tellson…, que ho expressi per mi qualsevol cuca vivent.

—Bé, bé! Perdoneu-me! —va fer l’Stryver.

—Esteu perdonat. Gràcies. Doncs bé, senyor Stryver, estava a punt de dir-vos que podria ser dolorós per a vós comprovar que us heu equivocat; que també seria penós per al doctor Manette haver d’assumir el deure de parlar-vos clarament, i que, així mateix, seria dolorós per a la senyoreta Manette parlar-vos amb franquesa. Coneixeu la situació que tinc el goig i l’honor de gaudir prop d’aquesta família. Si no hi veieu cap inconvenient, sense cap compromís per a vós, sense representar-vos de cap manera, intentaré de modificar el meu consell mitjançant una breu observació i un nou judici expressament destinats a aquesta fi. Si després d’això no us plau el meu consell, no tindríeu més remei que comprovar-ho vós mateix; si, al contrari, en quedéssiu convençut, i les circumstàncies no haguessin canviat, podria evitar a totes les parts interessades un tràngol que més val evitar. Què me’n dieu?

—I quant de temps em retindrien a la ciutat aquestes gestions?

—Oh! És tan sols qüestió d’unes hores. Podria anar al Soho aquest vespre i passar-vos a veure després.

—Aleshores, accepto —va fer l’Stryver—. No hi aniré ara; no estic tan impacient com tot això. Accepto i espero la vostra visita aquest vespre. Bon dia.

Dit això, el senyor Stryver va fer mitja volta i sortí del Banc com una exhalació, tot causant al seu pas un desplaçament d’aire tan violent, que els dos empleats ancians que l’acomiadaven amb una reverència des de darrere els taulells van haver de reunir totes les forces que els restaven per poder resistir-lo. El públic, que veia sempre aquells personatges venerables i febles en l’acte d’inclinar-se per saludar, estava convençut que després de fer una reverència al client que es retirava, continuaven amb l’esquena corbada fins que acollien amb una nova inclinació un altre client que arribava.

L’advocat era prou perspicaç per comprendre que el banquer no hauria arribat tan lluny en les seves manifestacions sense tenir un sòlid fonament, que no podia ser menys que una honrada certesa. I per bé que no estava preparat per empassar-se una píndola tan grossa, no va tenir més remei que engolir-la.

—I ara —va dir el senyor Stryver, tot sacsejant el dit amb aire professional de cara al Temple en general—, ja sé el que he de fer per sortir airós d’aquesta situació: us faré quedar malament a tots.

Era un dels subtils ardits tàctics d’expert lluitador de l’Old Bailey, en què trobava un profund alleujament.

—A mi no me la fregiràs, nineta —va fer l’Stryver—; anirem a tornes.

I, en conseqüència, quan el senyor Lorry es presentà aquell vespre a les deu tocades, el senyor Stryver, voltat d’una pila de papers i de llibres expressament escampats per l’escriptori, semblava estar pensant en qualsevol altra cosa i no pas en el tema tractat aquell mateix matí. Fins i tot va manifestar sorpresa en veure el senyor Lorry, mostrant-se molt capmassat i absort en les seves ocupacions.

—Bé! —va fer el bondadós emissari, després de mitja hora ben bé d’infructuosos esforços per aconseguir que l’altre anés al gra—. He estat al Soho.

—Al Soho? —va repetir l’Stryver, fredament—. Ah, sí, és clar! En què estic pensant?

—I no tinc cap dubte —va continuar el senyor Lorry— que jo tenia raó en la conversa d’aquest matí. La meva opinió s’ha confirmat, i ratifico el meu consell.

—Us asseguro —replicà el senyor Stryver, en el to més amistós de què era capaç— que em sap molt de greu per vós, i em sap greu també per aquell pobre pare. Comprenc que una situació com aquesta sempre resulta dolorosa per a la família; no en parlem més.

—No us comprenc —va fer el senyor Lorry.

—Ja m’ho afiguro —responia l’Stryver, tot brandant el cap d’una manera conciliadora i concloent—; però tant se val, no importa.

—Ja ho crec que importa! —va argüir el senyor Lorry.

—No; us asseguro que no. Havent suposat que hi havia sentit comú on no n’hi ha, i una lloable ambició on no n’existeix cap, reconec la meva equivocació, i llestos. Són moltes les noies que han comès insensateses com aquesta i que després se n’han hagut de penedir en la pobresa i en l’obscuritat. Si m’ho miro desinteressadament, em sap greu que hagi fracassat el projecte, per bé que a mi m’hauria perjudicat socialment; però si m’ho miro amb un interès egoista, me n’alegro, perquè m’hauria perjudicat socialment: no cal dir que jo no hi hauria guanyat res. Així ningú no n’ha sortit perjudicat. Jo no m’he declarat a la senyoreta, i, aquí entre nosaltres, us diré que no estic pas segur que, ben comptat i debatut, mai no m’hauria compromès fins aquest punt. Un no pot pas dominar les vel·leitats i la frivolitat de les noietes que tenen el cap ple de pardals, senyor Lorry; si es pensa que ho aconseguirà, va errat d’osques. No en parlem més, doncs, us ho prego. Ja us he dit que em sap greu pels altres, però me n’alegro per mi. I us quedo molt agraït per haver-me permès de sondejar-vos i pel vostre consell; vós coneixeu la senyoreta més bé que no pas jo; teníeu raó, no hauria resultat.

Tan atònit estava el senyor Lorry, que mirava amb cara d’estúpid l’Stryver mentre l’anava empenyent devers la porta, amb els gestos de qui extrema la generositat, la indulgència i la bona voluntat en adreçar-se a un pobre foll.

—Preneu-vos-ho de la millor manera possible, estimat senyor —deia l’Stryver—; ni una paraula més sobre la qüestió; gràcies de nou per haver-me permès de sondejar-vos. Bona nit!

El senyor Lorry es va trobar sumit en la nit, abans d’adonar-se d’on es trobava. L’Stryver, ajaçat al sofà, contemplava el sostre parpellejant.