CAPÍTOL VINT-I-TRES
Es propaga el foc

Es va produir un canvi important al poble on corria la font i d’on diàriament sortia el peó caminer a picar les pedres del camí ral per extreure’n els mísers bocins de pa que li servien de pedaç per tal de mantenir unida la seva pobra ànima ignorant amb el seu pobre cos emmagrit.

La presó del penyal no es dreçava amb un aire tan dominant com antany; hi havia soldats per custodiar-la, però no molts; hi havia oficials per vigilar els soldats, però cap d’ells no sabia què serien capaços de fer els seus homes…, o sí que ho sabia: que probablement no farien allò que els fos ordenat.

Pertot arreu s’estenien camps esgotats, que l’única collita que donaven era de desolació. Cada fulla verda, cada bri d’herba i cada tany de les messes apareixia tan neulit i pansit com els miserables habitants del poble. Tot estava caigut, abatut, esfondrat i romput. Les cases, les tanques, els animals domèstics, els homes, les dones, els infants i fins i tot el sòl que els sustentava oferien un aspecte ruïnós.

El monsenyor (que personalment solia ser un cavaller molt digne) era una benedicció nacional, donava un to romàntic a les coses, constituïa un distingit exemple de vida fastuosa i sumptuària, i de moltes altres coses per l’estil.

Tanmateix, el monsenyor considerat com a classe era qui, d’una manera o altra, havia dut les coses fins al punt en què es trobaven. Resultava inexplicable que la Creació, expressament ideada per al monsenyor, s’hagués quedat en tan poc temps tan resseca i espremuda! Segurament es tractava d’alguna falta de previsió en els projectes eterns! Les coses, però, eren així, i un cop extreta la darrera gota de sang d’aquell pedregar, i després d’haver donat volta al cargol de la premsa tan sovint, n’havia saltat el tensor, i ara girava i girava sense que hi hagués res per esprémer, de tal manera que el monsenyor va començar a desentendre’s d’un fenomen tan roí com incomprensible.

No era aquest, però, el canvi que s’havia esdevingut al poble, igual que en molts d’altres llogarrets com aquell. Durant moltes dècades, el monsenyor, que tant l’havia cargolat i espremut, rares vegades l’havia honorat amb la seva presència, si no era pels plaers de la cacera: ara, la cacera de gent; adés, la cacera d’animals, per a la conservació dels quals havia delimitat el monsenyor vastos espais de feréstegues terres silvestres. No. El canvi consistia en l’aparició de cares forasteres, de gent de mala estofa, més que no pas en la desaparició dels aristocràtics trets i ben cisellades faccions del monsenyor, d’altra banda, tan beatífics i beatificants.

Car, ara, quan el peó caminer treballava tot sol entre la pols del camí, sense molestar-se massa a meditar que també ell era pols i a la pols hauria de retornar, ocupat com estava la major part del temps a pensar com n’era, de magre, el seu sopar i quant més no menjaria si fos més copiós; ara, quan alçava els ulls de la seva feina solitària i atalaiava el panorama, solia veure alguna rude figura que s’acostava a peu, amb una aparença bastant rara en d’altres temps per aquella contrada, però que actualment resultava corrent. Mentre avançava, el peó caminer destriava sense sorpresa que es tractava d’un individu grenyut d’aspecte quasi bàrbar, alt, calçat amb esclops fets amb tan poca traça que fins i tot un peó caminer era capaç d’advertir-ho, esquerp, tosc, bru, amarat de fang i de pols de moltes carreteres, calat per la pantanosa humitat de moltes terres baixes, carregat d’espines, de fulles i de molsa arreplegades durant les infinites anades i vingudes per boscos i barrancs.

Un individu d’aquestes característiques se li va apropar, talment un espectre, un migdia del mes de juliol, quan, assegut sobre un munt de pedres al peu d’un marge, s’aixoplugava tan bé com podia d’una calamarsada.

L’home el va mirar, llambregà en direcció al poble, a la fondalada, va esguardar el molí i també la presó que es dreçava sobre el penyal. Quan va haver identificat totes aquelles coses a la llum escassa del seu enteniment, en un dialecte amb prou feines intel·ligible va fer:

—Com va això, Jacques?

—Tot va bé, Jacques.

—Toca-la, doncs!

Encaixaren, i el nou vingut es va asseure sobre el munt de pedres.

—No dinem?

—Per ara només sopen i encara gràcies —va respondre el peó caminer, amb cara de gana.

Va treure una pipa ennegrida, l’omplí, la va encendre amb pedra i foguer, mentre xuclava fins que es va fer visible la brasa a la cassoleta. Tot seguit, se la va treure de la boca sobtadament i amb els dits índex i polze hi va tirar alguna cosa que cremà amb flama viva i es dissipà en una fumera.

—Toca-la!

Aquesta vegada va ser el peó caminer qui ho va dir, després d’observar aquestes operacions. Es van tornar a estrènyer les mans.

—Aquest vespre? —va demanar el peó caminer.

—Aquest vespre —contestà l’altre, tot ficant-se la pipa a la boca.

—On?

—Aquí.

L’home i el peó caminer, asseguts sobre el munt de pedres, s’esguardaren una estona en silenci, mentre el bruixó s’obria pas entre tots dos com una càrrega de pigmeus amb baioneta calada, fins que el cel va començar d’aclarir-se sobre la contrada.

—Ensenya’m el camí —va fer aleshores el viatger, avançant fins a la cresta del turó.

—Mira! —respongué el peó caminer, amb el dit estès—. Baixes fins allí, agafes de dret pel carrer i passada la font…

—Al diable amb tot això! —el va interrompre l’altre, tot deixant lliscar la mirada pel paisatge—. Jo no passo per carrers ni per cap font. Entesos?

—Entesos! A un parell de llegües del cim d’aquell pujol que domina la vila.

—Bé. A quina hora plegues?

—A la posta del sol.

—Em voldràs despertar, abans d’anar-te’n? Fa dues nits que no dormo. Així que em fumi la pipa em quedaré adormit com un infant. Em despertaràs?

—Sí, home, sí.

El caminant acabà de fumar la pipa, la va guardar a la pitrera, es va treure els grossos esclops i s’estirava panxa enlaire sobre les pedres. Al cap d’un instant estava dormint com un soc.

Mentre el peó caminer reprenia vigorosament la seva polsosa tasca i s’allunyaven els núvols de granissa pel cel, deixant al descobert franges esplendents del paisatge, l’homenet (que ara duia un casquet vermell en comptes de la gorra blava d’antany) semblava fascinat per aquell individu estès damunt les pedres. Tan sovint se li desviaven els ulls devers ell, que utilitzava les eines maquinalment i, un hauria dit, amb magres resultats. El rostre colrat, els cabells i la barba embullats i negres, el casquet vermell de llana basta, la tosca i heterogènia vestimenta de drap casolà i pells d’animals, la vigorosa complexió minvada per la vida frugal i aquella forma adusta i desesperada de prémer els llavis mentre dormia, tot contribuïa a desvetllar en el peó caminer una sensació de temor reverencial. El viatger havia recorregut moltes llegües, i tenia nafres als peus, encetats i plens de sang els turmells; prou li devien de pesar els grossos esclops, folrats de fulles i d’herbes, en aquell interminable caminar, i quant a la roba, tan foradada estava que hauríeu dit que tot ell era una nafra. Acotant-se al seu costat, el peó caminer tractava de descobrir si duia armes ocultes a la pitrera; però, en va, car l’home dormia amb els braços plegats, amb un gest tan resolut com el dels seus llavis. Ciutats fortificades amb les seves estacades, cossos de guàrdia, portalades, trinxeres i ponts llevadissos devien ser cosa de riure per a un home com aquell, pensava el peó caminer. I quan aixecà els ulls cap a l’horitzó i mirà al seu voltant, li va semblar veure d’altres individus similars que s’encaminaven devers punts vitals per tot França, sense que cap obstacle no els pogués deturar.

L’home continuava dormint, indiferent a les calamarsades que s’alternaven amb estones de cel ras en què li tocava el sol a la cara; dormia profundament sense fer cas de la pedruscada que repicava sobre el seu cos ni apreciar els brillants en què es transformaven després aquells bocins de glaç, ferits pel sol. Per fi, l’astre es va pondre, i el cel es va posar incandescent cap a ponent. Aleshores, el peó caminer, després d’haver recollit les eines i de tenir totes les coses a punt per baixar cap al poble, el va despertar.

—Va bé! —digué el dorment, estintolant-se sobre el colze—. Així que són dues llegües, passat el cim del pujol?

—Si fa no fa.

—Si fa no fa. Va bé!

El peó caminer se’n va anar cap a casa, precedit per la polseguera que aixecava el vent, i no va trigar a arribar a la font, on va haver d’esmunyir-se entre les vaques magres de carns que a aquella hora portaven a abeurar, i fins i tot feia l’efecte que també els deia a cau d’orella aquell secret que anava transmetent en veu baixa a tot el veïnat. Quan el poble va haver enllestit el magre sopar, ningú no se’n va anar a dormir com de costum, sinó que tothom va tornar a sortir a la porta de casa seva i s’hi quedaren. S’havia estès l’hàbit de la murmuració per tot el poble, en singular contagi, i quan al vespre es va congregar davant la font, un altre contagi tan curiós com el primer feia que tothom contemplés amb gran expectació el cel, en una sola direcció. El senyor Gabelle, principal funcionari de la localitat, començava d’inquietar-se; havia pujat al terrat de casa, tot sol, i també mirava en aquella direcció. Des de darrere les xemeneies, donà una ullada als rostres cada vegada més foscos dels qui s’havien aplegat vora la font, i va fer avisar el sagristà, que guardava les claus de l’església, per tal que estigués amatent ja que potser caldria tocar a sometent, d’un moment a l’altre.

Avançava la nit. Els arbres que envoltaven el vell château, tot aïllant la seva solitària majestat, s’agitaven en un vent cada cop més fort, com si amenacessin la imposant i massissa construcció, compacta i fosca en la tenebrositat de la nit. La pluja saltava furiosa per les dues escalinates d’accés i colpejava la immensa porta, talment un àgil missatger enviat per alertar els habitants del castell; violentes ràfegues de vent travessaven l’ampli vestíbul, entre les antigues llances i coltells, i gemegaven escales amunt, i sacsejaven les cortines del llit on l’últim marquès havia dormit. De llevant, de ponent, del nord i del sud, a través dels boscos, quatre esparracades figures, de feixuc caminar, afollaven les altes herbes i feien cruixir les branques, tot avançant inexorablement i cautelosa, fins a reunir-se al pati del castell. De sobte s’encengueren, allà mateix, quatre llums, que de seguida es van allunyar en distintes direccions, i novament tot va quedar sumit en la foscor.

Però no pas per molt de temps. Al cap d’un moment, el castell va començar a fer-se visible d’una manera estranya, com si esdevingués lluminós arran d’alguna llum pròpia. Tot seguit, va apuntar una resplendor vacil·lant rere l’arquitectura de la façana, bo i posant un relleu els punts transparents i mostrant la situació de les balustrades, els arcs i les finestres. Ben aviat va anar guanyant alçària i esdevingué més extens i més viu. No van trigar a sortir flames d’uns finestrals, i els rostres de pedra es despertaren i contemplaren atònits el foc.

Una dèbil remor animà la casa, alertades les poques persones que hi restaven, i algú va ensellar a corre-cuita un cavall i partia al galop. Fou una cursa a cegues entre les ombres, a cop d’esperó, fins a la font de la vila, on el genet va frenar, i el cavall, traient escuma per la boca, s’aturà davant la porta del senyor Gabelle.

—Auxili, Gabelle! Auxili, tothom!

La campana va començar a tocar a sometent, però no hi va haver cap altra ajuda (si és que l’inútil clasc ho era). El peó caminer i dos-cents cinquanta companys més restaren davant la font amb els braços plegats, tot contemplant aquella columna de foc que es dreçava cap al cel.

—Deu tenir quaranta peus d’alçada, pel cap baix —deien, amb fera expressió, però sense moure’s.

El genet provinent del castell va travessar el poble, muntat en el corser cobert de suor, i pujà galopant el pedregós pendent fins a la presó del capdamunt del penyal. A la portalada, un grup d’oficials contemplava el foc, i a curta distància, hi havia una colla de soldats.

—Auxili, senyors oficials! Es crema el castell! Si s’hi arriba a temps, es podran salvar molts objectes de valor! Auxili! Auxili!

Els oficials es tombaren devers els soldats, que observaven impassibles l’incendi, i amb un arronsament d’espatlles, tot mossegant-se els llavis, respongueren:

—Ha de cremar sense remei.

Quan el genet va galopar de nou amb estrèpit rost avall i enfilà el carrer, la vila estava tota il·luminada. El peó caminer i els dos-cents cinquanta companyons, inspirats com un sol home i una sola dona per la idea de fer lluminàries, s’havien precipitat a l’interior de les cases i col·locaven candeles enceses rere el vidre de cadascuna de les sòrdides finestres. Tanmateix, la general escassesa de tot va obligar a manllevar les espelmes, d’una manera més aviat peremptòria, al senyor Gabelle; i en un moment de resistència i de vacil·lació per part d’aquest funcionari, el peó caminer, en d’altre temps tan submís a l’autoritat, havia insinuat que amb les diligències se’n podien fer unes bones fogueres, i que els cavalls de posta s’hi rostirien la mar de bé.

El castell va quedar abandonat a les flames i continuava cremant. Entre el rugit i el crepitar de la conflagració, un vent ardent, que bufava de les regions infernals, semblava que s’enduria volant l’edifici sencer. Arran de l’oscil·lació de les flames, els rostres de pedra mostraven expressions canviants, com si sofrissin tortures. Quan s’esfondraren enormes masses de pedra i grosses bigues, aleshores el rostre del nas amb marcades aletes va quedar a l’ombra; de seguida va maldar per eixir del fum que l’embolcallava, com si fos el semblant cruel del marquès, que s’abrusava a la foguera i es debatia contra el foc.

Cremava el castell; els arbres més propers, presa de les flames, se socarraven i es consumien; els més distants, incendiats per les quatre truculentes figures, envoltaven l’edifici flamejant amb una selva de fum. Ferro i plom fosos bullien a la pica de marbre de la font; l’aigua s’evaporava; les cúpules de les torres en forma d’apagallums s’anaven deixatant com el glaç davant el foc i gotejaven talment com quatre turbulents brolladors de flames. Enormes esquerdes i clivelles s’estenien com branques pels sòlids murs, talment en un procés de cristal·lització; aus atònites voletejaven d’una banda a l’altra fins que queien dins el forn. Quatre homes ferotges s’allunyaven d’allà, cap als quatre punts cardinals; avançaven pels camins, embolcallats amb el negre sudari de la nit, i la llanterna que ells mateixos havien encès els guiava devers el seu pròxim destí. El poble il·luminat havia posat fi al toc de sometent i, després de deposar el campaner oficial, va començar a tocar a glòria.

No solament això; el poble, exaltat per la fam, pel foc i el clasc de la campana, i recordant que el senyor Gabelle tenia a veure amb el cobrament de rendes i la recaptació de contribucions —si bé eren molt poques les contribucions que en Gabelle havia aconseguit de cobrar aquells últims dies, i de les rendes res en absolut—, va començar a impacientar-se per mantenir-hi una entrevista, i, tot envoltant la seva casa, l’instà a sortir per tal de ventilar alguns assumptes personals. Davant la comminació, el senyor Gabelle va tancar i barrar fermament la porta, i es retirà a recapacitar. El resultat d’aquesta deliberació amb ell mateix fou que en Gabelle va tornar a pujar al terrat de casa i s’amagava darrere les xemeneies; aquesta vegada va resoldre que, si li esbotzaven la porta (com a meridional de temperament venjatiu que era), es tiraria de cap al carrer i n’esclafaria un parell, dels qui s’agombolaven a baix.

Probablement, el senyor Gabelle va passar una llarga nit allà dalt, amb el castell cremant a la distància com a espelma i braser, i els cops contra la porta combinats amb l’alegre so de la campana, que feia l’acompanyament musical, per no esmentar la presència d’un ominós fanal, penjat al mig del carrer davant el portal de la seva casa de postes, que el poble demostrava una resoluda inclinació a desplaçar-se a favor seu. Quina angoixosa ànsia, passar-se tota una nit d’estiu al caire d’aquell negre oceà, disposat a capbussar-s’hi, tal com el senyor Gabelle ho havia decidit! Per fi, però, va arribar l’alba providencial, i per tal com començaren d’apagar-se les candeles que havien il·luminat la vila, la gent es va dispersar alegrement, i el senyor Gabelle va baixar del terrat sense haver perdut la vida de moment.

A cent milles a la rodona, i a la resplendor d’altres incendis, hi va haver d’altres funcionaris menys afortunats, aquella nit i d’altres nits, que el sol matinal va trobar penjats sobre uns carrers antany tan pacífics, els mateixos on havien nascut i s’havien criat. També hi va haver d’altres vilatans i gent de la ciutat menys afortunats que no pas el peó caminer i els seus companys, els quals foren detinguts per funcionaris i soldats, i posteriorment penjats. Les feréstegues figures, però, prosseguien fermament la seva ruta cap a llevant, cap a ponent, cap al nord i cap al sud, passés el que passés; i pengessin qui pengessin, l’incendi es propagava al seu pas. I no hi havia cap funcionari, per més destre que fos en matemàtiques, capaç de calcular l’alçària de les forques que, en equivalència d’aigua, farien falta per extingir-lo.