CAPÍTOL CINC
El serrador

Un any i tres mesos. Durant tot aquest temps la Lucie no estigué mai segura que La Guillotina no segaria el cap del seu marit l’endemà mateix.

Cada dia, passaven sotraguejant pels carrers empedrats les sinistres carretes que transportaven els condemnats. Noies adorables; distingides dones de cabells castanys, negres, grisos; jovencells, homes ferrenys i també ancians; alguns de sang noble, d’altres d’origen camperol; tots ells, bona provisió de vi rosat per a La Guillotina, diàriament trets a la llum des de les llòbregues masmorres de les detestables presons i duts fins a ella pels carrers per apaivagar la seva set devoradora. Llibertat, igualtat, fraternitat o mort…, aquesta última tan fàcil de donar, oh, Guillotina!

Si el fet sobtat de la seva desgràcia i el foll giravoltar de les rodes del temps haguessin abatut la filla del metge, impulsant-la a esperar el resultat sumida en una desesperació ociosa, no hauria fet més que captenir-se com la majoria. Però des del precís moment que va deixar reposar sobre el seu pit virginal el cap blanc del seu pare, a la mansarda del barri de Saint Antoine, s’havia mantingut sempre fidel als seus deures. I ho era més que mai en aquest difícil trànsit, com totes les ànimes bones i lleials sempre ho seran.

Tan bon punt quedaren establerts a la nova residència, i el pare es va endinsar en la rutina de les seves ocupacions, ella arranjà la modesta llar exactament com si hi hagués estat el seu marit. Cada cosa tenia el seu lloc i tot es feia al moment assenyalat. Proporcionava instrucció a la petita Lucie amb regularitat, com si haguessin estat tots plegats a la seva residència anglesa. Les fútils argúcies amb què s’enganyava a ella mateixa, alimentant la il·lusió que ben aviat estarien reunits —els petits preparatius per al ràpid retorn, la col·locació de la butaca on ell s’asseia i també dels seus llibres al lloc adequat—, aquestes coses i la solemne oració de cada nit, per un pres estimat en especial, entre els molts desgraciats empresonats sota l’ombra de la mort, eren gairebé l’únic consol ostensible de la seva ànima aclaparada.

El seu aspecte no havia sofert a penes cap canvi. Els vestits senzills, foscos, peces gairebé de dol, que ella i la seva filla portaven, eren sempre tan nets i ben planxats com la roba més vistosa dels dies feliços. Havia perdut el color, i aquella antiga expressió seva de decisió i de fermesa ja era permanent, i no sols un gest ocasional; per una altra part, es conservava molt bonica i plena de gràcia. De vegades, en besar el seu pare al vespre, esclafia el plor que havia reprimit durant tot el dia, i solia dir-li que en ell tenia dipositada la seva única esperança sobre la Terra. A la qual cosa ell responia sempre resoludament:

—No li pot passar res sense que jo ho sàpiga, i sé que podré salvar-lo, Lucie.

No feia pas moltes setmanes que vivien d’aquella manera, quan el seu pare, en arribar a casa un vespre, li va dir:

—Escolta, filla meva, a la presó hi ha una finestra molt alta des de la qual pot guaitar a voltes, a les tres de la tarda. Quan ho aconsegueix, cosa que depèn de moltes contingències i eventualitats, li sembla que et podria veure al carrer, si et situessis en un lloc determinat que jo et puc indicar. És clar que tu no el podràs veure, a ell, pobreta meva, i encara que poguessis, seria perillós que li fessis cap senyal de reconeixement.

—Oh, ensenya’m quin lloc és, pare, i hi aniré cada dia!

A partir d’aquell moment, fes el temps que fes, la Lucie s’hi estava dues hores, en aquell lloc. Tan bon punt el rellotge tocava les dues, es plantava allí, i a les quatre se’n tornava resignadament a casa. Quan el temps no era massa humit ni inclement perquè la seva filla l’acompanyés, hi anaven plegades; d’altres vegades, hi anava sola, però mai no deixava d’acudir-hi ni un sol dia.

Era el racó més brut i fosc d’un carreró tortuós. L’única edificació que hi havia en aquell cap de carrer era un cobert on un home es dedicava a tallar llenya amb una serra; tota la resta era un mur. Al tercer dia d’acudir-hi, l’home es va fixar en ella.

—Bon dia, ciutadana.

—Bon dia, ciutadà.

Aquesta forma de tracte regia ara per decret. Temps enrere s’havia imposat voluntàriament entre els patriotes més ardorosos; ara, però, era ja llei per a tothom.

—De nou per aquí, ciutadana?

—Ja ho veieu, ciutadà!

El serrador, un homenet amb tendència a gesticular excessivament (antany havia estat peó caminer), va clavar una llambregada a la presó, la va assenyalar amb l’índex i, posant-se després els deu dits davant la cara per representar una reixa, va mirar amb aire burlaner a través dels barrots figurats.

—Però jo, d’això, no n’he de fer res —digué.

I va continuar serrant llenya.

—Com? Una altra vegada per aquí, ciutadana?

—Sí, ciutadà.

—Ah! I una nena! És la teva mare, oi, ciutadaneta?

—Dic que sí, mama? —mussità la petita Lucie, acostant-se a la seva mare.

—Sí, amor meu.

—Sí, ciutadà.

—Ah! Però jo no n’he de fer res. L’única cosa que m’importa és la meva feina. Fixa’t en la meva serra. Jo en dic la meva Petita Guillotina. La, la, la! La, la, la! I cau un altre cap!

Va caure el tronc a terra, i l’home el va tirar a un cove.

—Jo em dic que sóc el Samsó de la guillotina de la llenya. Fixa-t’hi una altra vegada! Tararà, tararà! Aquesta és una dama: un altre cap! Ara, una criatura. Patatxim, patatxim! El caparró al cove! Tota la família!

La Lucie s’esgarrifà en veure com aquell individu tirava dos bocins més de llenya al cove, però era impossible de romandre al lloc indicat mentre el serrador treballava i que aquest no la veiés. En endavant, per guanyar-se la seva voluntat, sempre li adreçava la paraula ella primer, i sovint li donava diners perquè es prengués una copa, que ell acceptava sense fer-se pregar.

Era un home tafaner, i de vegades, quan la Lucie se n’havia oblidat completament mentre contemplava el teulat i les reixes de la presó, tot elevant el cor cap al seu marit, tornava a la realitat i se’l trobava observant-la, amb un genoll sobre el banc i la serra aturada.

—Però jo no n’he de fer res —solia dir ell en aquells moments i tornava diligentment a fer anar la serra.

Fes el temps que fes, amb les neus i les glaçades de l’hivern, amb els vents esmolats de la primavera, sota el sol abrusador de l’estiu, amb les pluges de la tardor i de nou sota la neu i el glaç hivernals, la Lucie es passava les dues hores diàries en aquell lloc, i cada dia, en anar-se’n, besava el mur de la presó. El seu marit la veia (segons que va saber pel seu pare) potser una vegada cada cinc o sis dies: es podia donar el cas que la veia dos o tres dies seguits, o bé es passava una setmana o fins i tot dues, sense tenir-ne l’ocasió. Però ell es donava per ben satisfet de poder-la veure d’aquesta manera, quan les circumstàncies eren propícies, i per aquesta possibilitat ella hauria estat capaç d’estar-se allà plantada tot el sant dia i tot una setmana sencera.

Amb aquesta ocupació, quan se’n va adonar ja tornaven a ser al mes de desembre, mentre el seu pare continuava anant i venint entre els terrors amb ànim serè. Una tarda nevava lleugerament quan la Lucie arribà al lloc de costum. Era dia de festa, d’alegria popular desenfrenada. Pel camí havia vist algunes cases ornades amb petites piques que duien un minúscul casquet vermell penjat a la punta; també abundaven les cintes tricolors, i les inscripcions (amb lletres tricolors preferentment): «República Una i Indivisible! Llibertat, Igualtat, Fraternitat o Mort!».

El miserable obrador del serrador era tan reduït, que la seva superfície amb prou feines bastava per posar-hi aquesta llegenda sencera. Ell, però, havia aconseguit que algú la hi gargotegés, i aquest algú havia assolit d’encabir la Mort al rètol a totes passades. Tenia enarborats la pica i el casquet al capdamunt de la teulada, com tenia l’obligació de fer-ho tot bon ciutadà, i en una finestra hi havia deixat la serra amb la inscripció de «Petita Santa Guillotina», car a hores d’ara la gran dama esmolada havia estat popularment canonitzada. L’obrador era tancat, i ell no hi era, la qual cosa fou un consol per a la Lucie, que així podia gaudir de la més absoluta soledat.

Tanmateix, el serrador no es trobava massa lluny d’allà, car la Lucie no va trigar a sentir brogit i crits que s’acostaven, cosa que la va omplir de temor. Al cap d’un moment, va aparèixer una turba per la cantonada del mur de la presó, al bell mig de la qual marxava el serrador agafat de la mà amb La Venjança. Serien unes cinc-centes persones pel cap baix, i ballaven com cinc mil dimonis. No hi havia cap més música que els seus propis càntics, i dansaven al so de l’himne popular revolucionari, tot marcant un compàs salvatge, que era com un grinyolar de dents a l’uníson. Ballaven homes amb dones, dones amb dones i homes amb homes, segons que els unia la casualitat. Al principi, era una simple borrasca de toscos casquets vermells i esparracades peces de llana, però quan envaïren tot aquell espai i s’aturaren a ballar al voltant de la Lucie, es destacà una figura dansant, talment una aparició de l’avern, que gesticulava en autèntics rampells de bogeria furiosa. Avançaven, reculaven, s’entrexocaven els palmells, ajuntaven els caps, giravoltaven tot sols o en parella, fins que molts queien a terra marejats. Mentre aquests romanien estesos, els altres s’agafaven les mans i donaven voltes tots plegats en rotllana; després la rotllana es rompia, i prosseguien les voltes en rotllanes separades de dos i de quatre, fins que tots quedaven immòbils de sobte, per començar de nou, amb picament de mans, tornant a unir els caps i disgregant-se, i aleshores invertir les giravoltes fins a girar tots en sentit contrari. D’improvís, tornaven a aturar-se, reposaven un instant, entrexocaven els palmells una vegada més, formaven fileres a tota l’amplària del carrer, i, amb els caps acotats i les mans alçades, s’ajupien tots alhora i s’esgargamellaven cridant. Cap combat no hauria semblat ni la meitat de terrible que aquella dansa. Era, sens dubte, una diversió tradicional degenerada; una diversió que en d’altre temps havia estat innocent i que ara havia caigut sota un poder malèfic; un passatemps saludable convertit en un mitjà per exacerbar la sang, trastornar els sentits i endurir el cor. Si alguna gràcia conservava encara, no feia més que realçar la lletjor general, car posava en relleu fins a quin punt s’havien deformat i pervertit totes les coses bones per naturalesa. El pit virginal nu en la gresca; el bonic caparró, quasi infantil, enfollit; el peu delicat ficat en aquell marjal de sang i de porqueria, eren senyals ben eloqüents dels temps desballestats.

Aquella dansa era la Carmagnole. Quan va haver passat, deixant la Lucie espantada i esbalaïda davant la porta de cal serrador, la flonja neu queia tan suaument i silenciosa i encatifava el sòl d’una manera tan delicada i blanca, com si mai no hagués existit aquell espant.

—Ai, pare! —exclamà la Lucie, car en descobrir els ulls que per un moment s’havia tapat amb la mà, va veure al seu davant el doctor Manette—. Quin espectacle tan horrible i tan cruel!

—Ja ho sé, filleta, ja ho sé. L’he presenciat moltes vegades. Però no tinguis por! Cap d’ells no és capaç de fer-te mal.

—No temo per mi, pare. Però quan penso en el meu marit i en la disposició d’aquesta gent…

—Ben aviat el posarem fora de l’abast dels seus capricis. L’he deixat enfilant-se a la finestra i he vingut a dir-t’ho. Aquí no hi ha ningú que et pugui veure. Li pots enviar un petó amb la mà, cap a aquell ràfec més alt.

—L’hi envio, pare, juntament amb la meva ànima!

—No el pots veure, oi, pobrissona meva?

—No, pare —contestà la Lucie, tot sospirant i plorant mentre es besava la mà—, no.

Es va sentir un pas apagat en la neu. Era madame Defarge.

—Salut, ciutadana —va fer el metge.

—Salut, ciutadà —respongué ella sense aturar-se.

Res més. Madame Defarge s’allunyà com una ombra per la blanca calçada.

—Dóna’m el braç, filleta. I procura caminar amb posat alegre i animós; fes-ho per ell. Ho has fet molt bé —afegí, quan ja s’havien allunyat d’aquell lloc—. I no serà en va. Demà en Charles ha de comparèixer davant el tribunal.

—Demà!

—No hi ha temps a perdre. Estic ben preparat, però cal prendre precaucions que no es podien prendre fins que no fos cridat a comparèixer. A ell encara no li ho han notificat, però jo sé que el citaran de seguida per a demà i el traslladaran a la Conciergerie^[40]; estic ben informat. No tens pas por, oi?

—Confio en tu —amb prou feines va poder balbotejar la noia.

—Pots confiar totalment. Les teves ànsies estan a punt d’acabar, filla meva; dins de poques hores et tornaran el teu Charles; l’he envoltat de totes les garanties possibles. Ara he de veure en Lorry.

Va callar. A curta distància se sentia un feixuc sotragueig de rodes. Tots dos sabien prou bé què significava allò. Una. Dues. Tres. Tres carretes fent via amb la paorosa càrrega sobre la neu que amortia l’estrèpit funest.

—He de veure en Lorry —va repetir el metge, enduent-se la filla cap a l’altra banda.

El fidel i ancià cavaller continuava al seu lloc; no l’havia abandonat en cap moment. Els seus llibres i ell eren objecte de freqüents requeriments per tal com es referien a propietats confiscades i nacionalitzades. Allò que podia salvar per als propietaris, ho salvava. Ningú no hauria sabut defensar més bé que ell els béns confiats a la firma Tellson, ni de la manera tan discreta com ell ho feia.

Un cel llòbrec, rogenc i groc, i una boira que muntava del Sena, anunciaven la proximitat imminent de la nit. Quan arribaren al Banc, ja era gairebé fosc del tot. La sumptuosa residència del monsenyor es trobava totalment decandida i desemparada. Al pati, sobre un munt d’enderrocs i de cendres, un rètol deia: «Propietat Nacional. República Una i Indivisible. Llibertat, Igualtat, Fraternitat o Mort!».

Qui podria ser el visitant del senyor Lorry, l’amo del redingot tirat sobre una butaca, el misteriós personatge que no havia de ser vist? Qui era el nouvingut al qual va deixar un instant el senyor Lorry per sortir, agitat i sorprès, a donar una abraçada a la seva predilecta, i al qual l’ancià cavaller va semblar repetir els mots vacil·lants de la Lucie, quan, aixecant la veu i tombant el cap devers la porta de la cambra d’on havia sortit, va dir: «Traslladat a la Conciergerie i encartat per a demà»?