CAPÍTOL DIVUIT
Nou dies

El dia del casament feia un sol esplendent, i tots estaven ja preparats davant la porta closa de l’habitació del metge, on aquest conversava amb en Charles Darnay. A punt per anar a l’església estaven: la bella núvia, el senyor Lorry i la senyoreta Pross, per a la qual l’esdeveniment, mercès a un procés gradual de reconciliació amb l’inevitable, hauria constituït una felicitat absoluta, si no hagués persistit encara en ella la consideració que el seu germà Solomon hauria d’haver estat el nuvi.

—I per això —digué el senyor Lorry, que no es cansava d’admirar la núvia, tot donant voltes al seu entorn per apreciar tots els detalls del senzill i preciós vestit—, i per això, dolça Lucie, et vaig portar i vaig travessar amb tu el Canal quan encara no eres més que una criatura…! Valga’m Déu! Que poc m’imaginava aleshores el que feia! I com em prenia a la lleugera el valor del servei que feia al meu amic Charles!

—Ho fèieu sense pensar —remarcà la realista senyoreta Pross—, i, per tant, com us ho podíeu imaginar? Ximpleries!

—Ah, sí? Bé, però no ploreu —va dir el bondadós senyor Lorry.

—Jo no ploro pas —replicà la senyoreta Pross—; sou vós qui ploreu.

—Jo, Pross del meu cor?

(A hores d’ara, el senyor Lorry ja s’atrevia a fer-li alguna broma de tant en tant).

—Vós, sí, ara mateix; jo us he vist, i no em sorprèn. El joc de coberts de plata que els heu regalat és suficient per arrencar llàgrimes a qualsevol. Anit, quan va arribar l’estoig —afegí la senyoreta Pross—, no hi va haver cap forquilla ni cap cullera que no em fessin plorar, fins que les llàgrimes no me’ls deixaven veure.

—Em sento molt afalagat —va confessar el senyor Lorry—, per bé que us juro pel meu honor que no tenia intenció de fer invisibles per a ningú aquests simples objectes de record. Valga’m Déu! Aquesta és una ocasió que fa pensar a un home en tot allò que ha perdut, Ai, Déu! Pensar que podria haver existit una senyora Lorry, durant els últims cinquanta anys!

—De cap manera! —exclamà la senyoreta Pross.

—Com! És que no creieu que podria haver existit una senyora Lorry? —va demanar el cavaller d’aquest cognom.

—Bah! —contestà la senyoreta Pross—. Vós ja éreu destinat a ser conco des del bressol.

—Home! Això sembla molt probable, també —va fer el senyor Lorry, jovialment, ajustant-se la perruca.

—I fins i tot abans que us posessin al bressol, ja éreu pastat per ser conco.

—En aquest cas —va respondre el senyor Lorry—, em sembla que van procedir d’una manera molt desconsiderada amb mi i que m’havien d’haver consultat abans de fer-me així. Prou broma! Anem, estimada Lucie —va dir a la núvia, tot passant-li suaument el braç per la cintura—, sento que es mouen a la cambra contigua, i la senyoreta Pross i jo, com a persones serioses i de negocis que som, estem impacients per no perdre l’última avinentesa de dir-te alguna cosa que t’afalagui. Deixes el teu bon pare, nineta, en mans tan sol·lícites i amoroses com les teves; se li brindaran totes les atencions imaginables. Durant els pròxims quinze dies, mentre sereu a Warwickshire i els encontorns, fins i tot el Banc Tellson quedarà relegat (relativament parlant), en relació amb ell. I quan, passats aquests quinze dies, vagi a unir-se amb tu i amb el teu amat espòs, per tal de fer un viatge de dues setmanes més per Gal·les, podràs dir que te l’hem enviat en el millor estat de salut i en l’estat d’ànim més alegre. I ja sento passos d’algú que s’acosta a la porta. I ara vull besar la meva estimada nineta i donar-li la meva benedicció, abans que aquest algú surti a reclamar el que és seu.

Durant un moment, va mantenir a certa distància el bell rostre de la noia per contemplar l’expressió del seu front, que tan bé recordava, i després va deixar que reposés la daurada cabellera contra la seva perruca de cabells castanys amb una tendresa i una delicadesa genuïnes, tant que, si aquests sentiments cal considerar-los antiquats, és que provenien dels temps d’Adam.

Es va obrir la porta de la cambra del metge, i aquest va sortir acompanyat d’en Charles Darnay. Però sortia tan mortalment pàl·lid, a diferència de quan havien entrat, que el seu rostre no tenia ni el més petit vestigi de color. No s’havia alterat, en canvi, el seu habitual aplom, si bé la vista perspicaç del senyor Lorry va advertir certs indicis vagues que la seva antiga expressió de recel i de temor acabava de passar pel seu rostre, talment un vent glacial.

Oferí el braç a la filla, i van baixar tots dos per acomodar-se dins el cotxe que el senyor Lorry havia llogat en honor del dia. Els altres els seguiren en un altre carruatge, i, al cap de poca estona, en una església del barri, a l’abric de mirades estranyes, en Charles Darnay i la Lucie Manette quedaren venturosament casats.

A més de les llàgrimes que fulguraven entre els somriures del petit grup, un cop acabada la cerimònia, a la mà de la núvia hi resplendien amb viu guspireig uns brillants, que acabaven de ser alliberats de la negra foscor d’una de les butxaques del senyor Lorry. Tornaren a casa a esmorzar; tot va anar com una seda i, arribat el moment, aquells cabells d’or que un dia s’havien mesclat amb els blens blancs del pobre sabater, a la mansarda de París, es van tornar a confondre aquell matí de sol, quan pare i filla s’acomiadaren al pas de la porta, abans de partir.

Per bé que no era per molt de temps, la separació fou penosa. El pare, però, va donar ànims a la filla, i per fi, desempallegant-se suaument dels seus braços, va dir:

—Pren-la, Charles! És teva!

I la mà tremolosa de la noia els va fer adéu des de la finestrella del cotxe, que s’allunyava.

Com que aquell racó quedava fora del pas dels ociosos i curiosos, i com que els preparatius havien estat pocs i senzills, el metge, el senyor Lorry i la senyoreta Pross es quedaren completament sols. I fou aleshores, en tornar a l’ombra acollidora de la fresca i vetusta sala, que el senyor Lorry va poder observar l’extraordinari canvi que s’havia produït en el metge; com si el braç daurat li hagués assestat un cop mortal.

Havia reprimit, com és natural, tant com havia pogut les seves emocions, i calia esperar que, un cop desapareguda l’ocasió que l’havia obligat a contenir-se, es produís una reacció. Però allò que realment inquietava el senyor Lorry era la reaparició de l’antiga expressió de temor; i per l’aire absent amb què s’agafà el cap amb les mans i entrava tristament a la seva cambra quan van pujar al pis, el senyor Lorry va recordar el taverner Defarge i aquell viatge que feren plegats sota la llum dels estels.

—Penso —digué en veu baixa a la senyoreta Pross, després de reflexionar un moment amb inquietud—, penso que valdrà més que no li parlem ara ni el molestem gens. He d’anar a donar una ullada al Banc Tellson; així doncs, me n’hi vaig de seguida i torno de seguida. Després, el portarem a donar una volta pel camp, dinarem a l’aire lliure i tot anirà bé.

Per al senyor Lorry era més fàcil entrar al Banc Tellson que no pas sortir-ne, de manera que s’hi va entretenir dues hores. En tornar, va pujar tot sol l’antiga escala, sense haver fet cap pregunta a la criada. Es disposava a entrar a les estances del metge, quan el van aturar uns cops sords de martell.

—Per Déu! —va exclamar, sobresaltat—. Què és això?

La senyoreta Pross acudí al seu costat, amb el rostre trasmudat per l’espant.

—Ai, mare, ai, mare meva! Tot està perdut! —es lamentava, retorçant-se les mans—. Què li direm a la colometa? No em reconeix, i està fent sabates!

El senyor Lorry procurava de calmar-la, i després va entrar a la cambra del metge. El banc estava girat cap a la llum, com la primera vegada que va veure el sabater ocupat en la seva feina, amb el cap inclinat i molt concentrat.

—Doctor Manette! Estimat amic meu, doctor Manette!

El metge el va mirar un instant, una mica com demanant-li què volia i una mica com enfadat perquè li parlava, i després es va tornar a inclinar sobre la feina.

S’havia tret el gec i l’armilla; duia la camisa descordada com solia tenir-la quan es dedicava a aquella tasca, i fins i tot li havia retornat l’expressió macilenta i esquerpa d’altre temps. Treballava de valent, amb impaciència, com si d’alguna manera l’irrités la interrupció.

El senyor Lorry va donar una ullada al calçat que tenia entre mans i observà que es tractava d’una sabata semblant, per la forma i la grandària, a la que havia vist la vegada passada. En va agafar una altra que reposava al seu costat i va preguntar quina mena de sabata era.

—Una sabata de passeig per a senyoreta —va mussitar el metge, sense alçar la vista—. Fa molt de temps que havia d’estar acabada. Deixeu-me estar.

—Però, doctor Manette…, mireu-me!

L’home va obeir amb la mateixa submissió maquinal d’antany, sense interrompre la feina.

—No em coneixeu, estimat amic? Penseu-hi. Aquesta no és la vostra ocupació normal. Reflexioneu, car amic!

Res no va poder induir-lo a pronunciar ni un sol mot més. Aixecava el cap un instant, quan li era requerit de fer-ho, però no hi va haver manera de persuadir-lo que parlés. Treballava, treballava i treballava, en silenci, i les paraules queien sobre ell com si topessin contra un mur sense eco, o es perdessin en l’aire. L’únic raig d’esperança que el senyor Lorry va poder descobrir fou que de vegades aixecava furtivament la vista sense que ningú li ho demanés. Semblava que al seu rostre hi havia una lleu expressió de curiositat o de perplexitat, com si tractés de conciliar alguns dubtes en la seva ment.

Dues coses se li van imposar immediatament al senyor Lorry com les més importants: la primera, que calia ocultar a la Lucie el que passava, i la segona, que s’havia de mantenir en secret per a tots aquells qui el coneixien. De comú acord amb la senyoreta Pross, adoptà immediatament les mesures adients, manifestant que el doctor Manette no es trobava bé i necessitava uns dies d’absolut repòs. Quant a la mentida piadosa destinada a la filla, la senyoreta Pross li escriuria que el metge s’havia hagut d’absentar per motius professionals, i es referiria a una carta imaginària d’un parell de ratlles escrites a corre-cuita pel seu pare, i que segurament hauria sortit pel mateix correu.

Aquestes mesures, aconsellables en qualsevol cas, el senyor Lorry les prenia amb l’esperança que el doctor Manette recobraria les facultats mentals. Si això s’esdevenia aviat, en tenia una altra en reserva, que consistia a obtenir una opinió autoritzada sobre el cas del metge.

Confiant que milloraria, i que el recurs a aquesta tercera mesura seria practicable, el senyor Lorry va resoldre de vigilar-lo atentament, bé que de la manera més discreta possible. Va fer, doncs, els arranjaments necessaris per faltar una temporada al Banc Tellson per primera vegada a la vida i es va instal·lar al costat de la finestra, a la mateixa habitació.

No va trigar a comprovar que era inútil parlar-li, o que fins i tot era pitjor, car la insistència encara el pertorbava més. Així que va abandonar l’intent el primer dia mateix, i resolgué simplement de romandre permanentment al seu davant, com una mena de protesta silenciosa contra el desvari en què havia caigut o estava caient. Romania, doncs, assegut vora la finestra, llegint i escrivint, bo i donant a entendre per tots els mitjans plaents i naturals que se li acudien que en aquell lloc s’hi vivia en llibertat.

El doctor Manette menjava i bevia el que li duien, i va treballar sense parar tot aquell primer dia, fins que es va fer massa fosc i no s’hi veia; amb tot, encara va continuar treballant durant mitja hora més després que el senyor Lorry havia deixat de llegir i escriure per falta de llum. Quan el metge va deixar les eines, per inútils, fins l’endemà, el senyor Lorry es va aixecar i li va dir:

—Voleu sortir?

El doctor Manette va mirar a terra, ara a un costat, adés a l’altre, com antany, va alçar la vista talment com aleshores i va repetir amb aquella mateixa veu apagada:

—Sortir?

—Sí; a donar un tomb amb mi. Per què no?

No va fer cap esforç per contestar aquesta pregunta ni va dir cap paraula més. El senyor Lorry, però, va tenir la impressió que, mentre restava inclinat endavant al seu banc, amb els colzes sobre els genolls i el cap entre les mans, a les fosques, d’alguna manera vaga i nebulosa es preguntava a si mateix: «Per què no?». La sagacitat de l’home de negocis va advertir que allò era una avantatge que calia aprofitar.

La senyoreta Pross i ell es van repartir la nit en dos torns de guàrdia, i l’observaren de tant en tant des de la cambra contigua. El metge es va passejar amunt i avall una llarga estona abans de gitar-se; però, quan finalment es va ficar al llit, s’adormí de seguida. Al matí, es va llevar d’hora i se n’anà de dret al banc a reprendre la feina.

Aquell segon dia, el senyor Lorry el va saludar alegrement pel seu nom i li va parlar de temes que darrerament havien tractat tots dos. El doctor Manette no va respondre, però era evident que sentia el que li deien i que, per molt confosament que fos, hi pensava. Això va animar el senyor Lorry a disposar que la senyoreta Pross entrés diverses vegades al dia amb la seva labor; en aquestes ocasions, ells dos enraonaven tranquil·lament de la Lucie, i del seu pare allà present, i ho feien de la manera acostumada, com si no passés res anormal. Es captenien amb naturalitat, procurant de no allargar la conversa, ni sovintejar-la, per tal de no fatigar-lo, i el cor bondadós del senyor Lorry es va sentir alleugerit en observar que el seu amic alçava la vista amb més freqüència que abans, o així ho volia creure, i que semblava inquietar-se en percebre certes incongruències en les coses que passaven al seu voltant.

Quan es va tornar a fer de nit, el senyor Lorry li va preguntar com l’altra vegada:

—Benvolgut doctor, voleu sortir?

També com l’altra vegada, ell va repetir:

—Sortir?

—Sí; a donar un tomb amb mi. Per què no?

Aquesta vegada, el senyor Lorry, en veure que no aconseguia de treure-li cap resposta, va fer veure que se n’anava i no va tornar fins al cap d’una hora. Mentrestant, el doctor Manette s’havia traslladat a la butaca del costat de la finestra i s’estigué tota l’estona contemplant el plàtan; però, quan va retornar el senyor Lorry, va ocupar de nou el seu banc.

El temps transcorria molt lentament, i les esperances del senyor Lorry s’anaven tornant més negres; tenia el cor cada vegada més adolorat, i aquesta acorament era de dia en dia més considerable. Va arribar i va passar el tercer dia, i el quart i el cinquè. Cinc dies, sis dies, set dies, vuit dies, nou dies.

Amb una esperança cada vegada més esvaïda i amb el cor cada vegada més afeixugat, va anar passant el senyor Lorry tots aquells dies d’angoixa. El secret fou ben guardat, i la Lucie no en sabia res i era feliç; però ell no podia deixar d’observar que el sabater, les mans del qual eren al principi una mica maldestres, anaven adquirint una destresa sorprenent, i que mai no s’havia mostrat tan capmassat en la feina ni les mans no havien actuat amb tanta agilitat i perícia com al vespre del novè dia.