CAPÍTOL CINC
La taverna

Una enorme bóta de vi havia caigut i s’havia romput al mig del carrer. L’incident s’esdevingué en descarregar-la d’un carro; la bóta caigué a terra, va rodolar, saltaren els congrenys i va quedar esberlada com una nou, davant la porta de la taverna.

Tota la gent dels voltants va interrompre la feina, o la folgança, i van acudir corrent amb la intenció de beure’s el vi. Les llambordes de la calçada, rasposes, irregulars i punxegudes, com si haguessin estat col·locades a posta per deixar coix tot ésser vivent que les trepitgés, havien distribuït en tolls el líquid vessat, i a l’entorn de cadascun dels tolls s’hi arraïmava un grup o una munió de persones, segons l’extensió, que s’empenyien i empentejaven. Alguns homes, agenollats, recollien el vi fent cassoleta amb les mans i el bevien xarrupant, o bé l’oferien a les seves dones, inclinades sobre les seves espatlles, que xarrupaven amb avidesa abans que el vi s’escorrés entre els dits. D’altres, homes i dones, enfonsaven als tolls tasses de terrissa esvorellades, o fins i tot hi xopaven els mocadors que les dones duien al cap, els quals exprimien fins a l’última gota a la boca dels infants. N’hi havia que feien petits dics de fang per aturar el vi que corria, com també aquells qui, avisats pels espectadors que guaitaven des d’altes finestres, dardaven d’aquí cap allà per atallar els petits reguerots que prenien noves direccions. Uns altres es dedicaven a xuclar bocins de fusta de la bota mig podrits i tenyits per la mare del vi, tot llepant i rosegant els fragments més sucosos amb ansiosa delectació. No hi havia clavegueres per on pogués escolar-se el vi, de manera que no sols el van recollir tot, sinó que també van aplegar molt de fang juntament amb el líquid, fins al punt que el carrer va quedar com si hi hagués passat un escombriaire, si cap dels presents sabia què era això i era capaç de creure en la seva miraculosa presència.

Mentre va durar el vi, no va parar allà al carrer la gatzara acompanyada de rialles i crits de gaubança proferits alegrement per homes, dones i criatures. Durant la gresca no hi va haver baralles, sinó un esperit animat per la jovialitat. Hi va regnar una especial companyonia, una inclinació manifesta a confraternitzar, que s’expressava, entre els més alegres i afortunats sobretot, en forma d’abraçades enjogassades, de brindis, d’encaixades de mans i fins i tot de danses en rotllana amb deu o dotze barrilaires agafats de la mà. Quan es va acabar el vi, i els llocs on hi havia estat més abundant quedaren eixuts i ben ramassats pels àvids dits, que havien deixat a terra un engraellat de marques, totes aquelles demostracions d’alegria cessaren tan sobtadament com havien començat. L’home que havia deixat la serra clavada al tronc que estava serrant, la va tornar a posar en moviment; la dona que havia deixat al brancal l’olla de cendres calentes amb què havia tractat de mitigar el dolor dels magres dits de les mans i dels peus enteres, o els del seu fillet, va tornar a recollir-la; homes que havien sortit a la llum del dia hivernal dels cellers, amb els braços nus, els cabells esbullats i els rostres cadavèrics, s’allunyaven per retornar a llurs cataus, i sobre tot aquell escenari s’hi va anar congriant una foscor que hi semblava més natural que no pas la llum del sol.

El vi era vermell, i havia tenyit el sòl de l’estret carrer del suburbi de Saint Antoine^[6], de París, on s’havia vessat. També havia tacat moltes mans, i moltes cares, i molts peus descalços, i molts esclops. Les mans de l’home que serrava el tronc deixaven marques roges als mànecs, i el front de la dona que donava el pit al seu fill també estava tenyit pel parrac que havia tornat a lligar-se al cap. Els qui havien llepat, àvidament, les dogues de la bóta tenien taques tigrades al voltant de la boca, i un plaga alt, amb una llardosa gorra de dormir allargada que amb prou feines li cobria la coroneta, anava tan empastifat que amb el dit, que encara duia embescat de fang i solatge, va gargotejar a la paret aquest mot: SANG.

Dia vindria en què també aquest vi es vessaria sobre les llambordes dels carrers, i en què molts dels qui per allí passaven quedarien tacats de vermell.

I ara que els foscos núvols tornaven a planar sobre Saint Antoine, després que un momentani raig de sol l’havia tret del seu sagrat recolliment, els tons tenebrosos imperaven arreu; el fred, la brutícia, la malaltia, la ignorància i la fam eren els qui integraven la distingida cort del sant, tots ells nobles d’immens poder, però molt particularment la darrera dama. Exemplars d’una gent que havien estat premsats i triturats una i mil vegades entre les pedres del molí, i no precisament del molí llegendari que transforma els vells en joves plens de vida, ans al contrari, tremolaven a cada cantonada, entraven i sortien per cada portalada, guaitaven des de cada finestra, s’estremien dins de tota mena de parracs que el vent agitava. El molí que els havia triturat era el molí que transforma els joves en vells: les criatures tenien cara d’ancians i enraonaven amb veu greu i trista. I en tots ells, en els rostres envellits, llaurat fins al fons dels solcs de l’edat i aflorant-ne de nou, hi destacava aquest senyal: la Fam. Predominava arreu. La fam desbordava de les altes cases, aferrada a la mísera roba estesa en cordes i pals; la fam era pregonada pels pedaços i els adobs fets amb draps, palla, fusta i paper; la fam tornava a manifestar-se en cada estella de l’escassa provisió de llenya que serrava el llenyataire, en l’esguard atònit de les xemeneies sense fum; la fam muntava dels carrers bruts, on entre les escombraries no hi havia res que fos comestible. Fam era la inscripció que figurava als prestatges del forn, escrita a cada panet de l’escassa i detestable mercaderia; a la cansaladeria, en cada embotit de carn de gos posat a la venda. La fam feia ressonar els seus ossos ressecs entre les castanyes que es torraven a la torradora; era esmicolada en cada magra ració de patates fregides amb unes ronyoses gotes d’oli.

Ocupava tots els llocs que li eren adients. Un carreró estret i tortuós, ple d’immundícies i de pudors, travessat per d’altres carrerons igualment tortuosos i estrets, tots habitats per gent esparracada i cofada amb gorres de dormir, i tots amb un tuf de gorres de dormir i de parracs, en què totes les coses visibles oferien un aspecte trist i morbós.

No obstant això, en l’expressió esquerpa d’aquella gent encalçada per la misèria hi havia una mena d’intuïció ferotge de la possibilitat de revoltar-se i de lluitar. Abatuts i furtius com es mostraven, no era estrany de trobar entre ells ulls flamejants, ni llavis premuts, lívids per allò que reprimien, ni fronts amb ferestes arrugues que recordaven la corda del patíbul, objecte sens dubte de les cavil·lacions d’aquells homes en la doble possibilitat de sofrir-la un dia o aplicar-la al coll dels opressors. Els rètols comercials (i n’hi havia gairebé tants com botigues) eren, tots, macabres il·lustracions de la Misèria. Els carnissers i els cansaladers hi havien fet pintar als seus les parts més magres de l’animal, i els flequers, la imatge dels pans més ordinaris. Els bevedors toscament representats als cartells de les tavernes remugaven davant els gots de vi aigualit i de cervesa dessabeïda, servits amb notòria mesquinesa pels taverners, i realitzaven irats conciliàbuls. Res no estava representat en una condició òptima, llevat de les eines i les armes: els ganivets i les destrals apareixien ben esmolats i lluents; els martells del ferrer eren massissos i pesants, i les peces de l’armer, mortíferes. Els carrers mal empedrats, plens de tolls d’aigua i fang, no tenien voreres i morien bruscament a la porta mateixa de les cases. Per acabar-ho d’adobar, els desguassos corrien pel mig de la calçada… quan corrien, és clar, que era sols després d’haver plogut amb certa intensitat, i aleshores ho feien, per infinitat d’excèntrics reguerols, cap a dins de les cases. De trast en trast, penjava al mig del carrer un tosc fanal, del cap d’una corda i una politja; al vespre, després que el fanaler els abaixava, els encenia i els hissava de nou, una filera de blens esmorteïts es gronxaven mandrosament i marejadorament ben enlaire, com els llums d’una embarcació en alta mar. El cas és que en alta mar es trobaven, i el vaixell i la tripulació corrien perill de capejar un temporal.

Car dia vindria en què els famèlics espantalls d’aquella regió, a còpia de veure obrar el fanaler durant tantes nits, sumits en llur folgança i llur fam, acabarien per concebre la idea de perfeccionar el mètode, tot penjant homes mitjançant aquelles cordes i politges, per tal que fulguressin sobre les tenebres de llur misèria. Però encara no havia arribat aquell moment, i tots els vents que bufaven a França agitaven en va els parracs d’aquells espantalls, car els ocells de cant dolç i de bell plomatge no en feien cap cas.

La taverna era situada en un xamfrà i era molt millor que moltes d’altres, pel seu aspecte i per la seva classe; el taverner, amb armilla groga i calça verda, s’havia plantat a la porta per presenciar la contesa per tal de beure’s el vi vessat.

—No és cosa meva —deia, arronsant-se d’espatlles—. Ha estat culpa de la gent del mercat. Que me’n portin una altra.

Aleshores, en veure per casualitat el plaga alt que a l’altra banda del carrer escrivia la seva facècia, li va dir cridant:

—Ei, tu, Gaspard, què fas?

L’individu va assenyalar el que havia escrit tot cofoi, com és freqüent entre els de la seva mena; però no va encertar la diana de les seves intencions, cosa que també els sol passar als de la seva mena.

—I ara què? Vols que et tanquin al manicomi? —va dir el taverner, travessant el carrer i esborrant la xanxa amb un grapat de fang, agafat del carrer i refregant-lo sobre la pintada—. Per què has d’escriure a la via pública? No hi ha… digues!… no hi ha cap altre lloc on escriure paraules com aquesta?

En la seva reconvenció, va deixar caure la mà que tenia més neta (potser d’una manera accidental, potser no) sobre el cor del plaga. Aquest la va apartar amb un cop de la seva, va fer un àgil salt vertical i va caure en una fantàstica positura de ballarí, tot oferint-li amb la mà estesa una de les seves llordes sabates, que s’havia arrencat del peu. Ateses les circumstàncies, cal dir que la seva broma era bastant pesada, per no qualificar-la de ferotge.

—Posa-te-la, posa-te-la —digué l’altre—. Del vi digue’n vi, i no en parlem més.

Feta aquesta admonició, es va eixugar la mà bruta amb la roba del plaga, sense cap escrúpol, deliberadament, ja que se l’havia embrutada per culpa seva; després, va tornar a travessar el carrer i entrà a la taverna.

El taverner era un home de coll de brau i aire marcial, d’uns trenta anys, i, sens dubte, devia tenir un temperament fogós, car, malgrat que el dia era glacial, duia el gec penjat a l’espatlla. També anava amb les mànigues de la camisa arremangades, tot mostrant els braços morens nus fins al colze. Tampoc no duia res al cap, llevat del seu propi cabell rullat i negre. Car era un home ben morè i tenia ulls bondadosos, força separats. Feia en conjunt la impressió de ser una persona afable, però també implacable; era evidentment un home de ferma resolució i de propòsits increbantables, un home que més valdria no trobar-lo cara a cara en un pas estret amb un abisme a banda i banda, car per res del món no recularia.

Madame Defarge, la seva esposa, seia rere el taulell quan ell va entrar. Era una dona robusta si fa no fa de la mateixa edat, d’ulls vigilants, que rares vegades semblava mirar res en particular, amb unes manasses plenes d’anells, rostre impertorbable, trets enèrgics i gran domini de si mateixa. Madame Defarge tenia una característica peculiar: poques vegades s’equivocava contra els seus propis interessos en cap dels comptes de l’establiment al seu càrrec. Dona sensible al fred, anava embolcallada amb pells i cofada amb un xal virolat molt llarg enroscat al cap, si bé no arribava a tapar les grosses arracades. Tenia al davant el punt de mitja, que havia deixat per escurar-se les dents. Capmassada en aquesta ocupació, que efectuava aguantant-se el colze dret amb la mà esquerra, madame Defarge no va dir res quan entrà el seu home, però va estossegar d’una manera gairebé imperceptible. Aquella tosseta, unida a la lleu elevació de les negres i ben dibuixades celles, indicà al seu marit la conveniència de donar una ullada als clients de l’establiment, per veure si n’havia arribat cap de nou mentre ell era fora.

Atenent la indicació, el taverner va recórrer el local amb la vista, fins que els seus ulls s’aturaren en un cavaller d’edat i una senyoreta, que seien en un racó. Hi havia d’altres parroquians: dos que jugaven a cartes, dos que jugaven al dòmino i tres que s’estaven drets davant el taulell, fent temps per acabar-se la mica de vi que tenien als gots. En passar cap a darrere el taulell, el taverner va advertir que el cavaller d’edat deia amb un gest a la noia que l’acompanyava:

—Aquest és el nostre home.

«Què dimonis hi feu vosaltres dos en un tuguri com aquest? —es va dir monsieur Defarge a ell mateix—. No us conec pas».

Va fer veure, però, que no s’havia fixat en els dos forasters i es va posar a fer-la petar amb els tres clients que bevien al taulell.

—Com va això, Jacques? —va dir un d’ells a monsieur Defarge—. Ja s’han engolit tot el vi vessat?

—Fins a l’última gota, Jacques —li va contestar monsieur Defarge.^[7]

Un cop efectuat aquest intercanvi de noms de fonts, madame Defarge, sense deixar de furgar-se les dents, va tornar a estossegar alhora que arquejava de nou lleugerament les celles.

—No és freqüent —va fer el segon dels parroquians, adreçant-se a monsieur Defarge— que aquestes bèsties miserables tinguin ocasió de tastar el vi, el vi ni res que no sigui un bocí de pa negre i la mort. No és així, Jacques?

—Així és, Jacques —va respondre monsieur Defarge.

Davant aquest segon intercanvi de noms de fonts, madame Defarge, que continuava utilitzant l’escuradents amb dedicació, féu un altre estossec arquejant les celles imperceptiblement.

Aleshores li va tocar de dir la seva a l’últim dels tres, que va deixar el got buit sobre el taulell, tot fent petar els llavis.

—Ah, pitjor encara! Un gust amarg és el que sempre tenen aquests pobres xais a la boca, i la seva vida és molt dura, Jacques. No tinc raó, Jacques?

—Tens raó, Jacques —fou la resposta de monsieur Defarge.

Aquest tercer intercanvi de noms de fonts va acabar al precís moment que madame Defarge deixava l’escuradents, arquejava visiblement les celles i es movia inquieta al seient.

—Calla! És veritat! —va mussitar el seu marit—. Cavallers, la meva muller!

Els tres parroquians es van treure el barret i saludaren amb el cap madame Defarge. Ella va correspondre a la salutació amb una lleu inclinació del cap i una ràpida mirada. Tot seguit, va donar una ullada casual a tot el local, va recollir el punt de mitja amb ostentosa calma i tranquil·litat d’esperit, i es va concentrar en la labor.

—Senyora —va dir el marit, que no havia apartat ni un instant la viva i escrutadora mirada de la dona—, bon dia. La cambra moblada per a un home solter, que volíeu veure, i per la qual preguntàveu quan he sortit, és al cinquè pis. La porta de l’escala dóna al pati petit que hi ha aquí mateix, a l’esquerra —va continuar, assenyalant amb la mà—, al costat de l’aparador del meu establiment. Però, ara que ho recordo, un de vosaltres ja havia estat aquí i us pot ensenyar el camí. Cavallers, adéu!

Ells van pagar la consumició i van abandonar la taverna. Monsieur Defarge observava atentament la seva muller fent mitja, quan el cavaller d’edat sortí del seu racó i li va manifestar que volia parlar unes paraules amb ell.

—Amb molt de gust, senyor —va respondre el taverner i, sense dir res més, el dugué cap a la porta.

La conferència fou breu, però molt concloent. Gairebé en sentir les primeres paraules, monsieur Defarge va manifestar sorpresa i escoltà amb profunda atenció. Encara no abans d’un minut, va fer un gest afirmatiu i sortí al carrer. El cavaller va cridar aleshores la noia amb un senyal i van sortir tots dos rere el taverner. Madame Defarge continuava fent mitja amb dits àgils i celles impassibles, sense adonar-se de res.

El senyor Jarvis Lorry i la senyoreta Manette, en sortir del local, es van reunir amb monsieur Defarge en un portal cap a on s’havien encaminat els tres parroquians feia un moment. Donava a un pati fosc i pudent, i era l’entrada general a un gran nombre de cases, habitades per una munió de gent. Al fosc replà enrajolat d’on partia l’escala també enrajolada, monsieur Defarge va flectar un genoll davant la filla del seu antic senyor, i li va besar la mà. Fou una delicada galanteria, però la forma de manifestar-la no en fou gens, de delicada; en pocs segons, el taverner havia sofert una notable transformació. La jovialitat havia desaparegut del seu rostre, i res no en quedava del seu aspecte bonhomiós, car de cop havia esdevingut un home reconcentrat, colèric i perillós.

—És molt amunt, i l’escala, una mica pesada. Val més que pugem a poc a poc —va dir monsieur Defarge al senyor Lorry, amb veu aspra, quan començaren a pujar l’escala.

—Està sol? —va preguntar el vell cavaller en veu baixa.

—I tan sol! Que Déu el valgui! Qui voleu que estigui amb ell? —va respondre l’altre, també en veu baixa.

—Aleshores, està sempre sol?

—Sí.

—Per voluntat pròpia?

—Perquè així ho exigeix la seva situació. Tal com estava el dia que em van venir a veure per preguntar-me si me’n volia fer càrrec i ser discret, amb el risc que comportava…, tal com estava llavors, així està ara.

—Ha canviat molt?

—Canviat!

El taverner s’aturà per clavar un cop de puny contra la paret, alhora que proferia entre dents un renec espantós. Cap resposta directa no hauria estat més eloqüent que aquella reacció. Com més amunt anaven pujant per aquella escala, més li queia al senyor Lorry l’ànima als peus.

Una escala com aquella, amb tots els seus accessoris, a la part més antiga i poblada de París, actualment seria un lloc on no s’hi podria posar els peus, però ja aleshores resultava repel·lent a tota persona que no tingués enervats els sentits per la força del costum. Cada habitacle d’aquells ruscs immunds que eren aquells alts edificis —és a dir, la cambra o les cambres a què donava accés cada porta que s’obria a l’escala general— deixava el seu munt d’escombraries al corresponent replà, a més d’altres immundícies que tiraven per les finestres. Aquella massa en descomposició, incontrolable i irremeiable, que així s’engendrava hauria bastat per corrompre l’aire, si la pobresa i la misèria no l’haguessin carregat d’impureses intangibles; aquells dos efluvis malsans combinats tornaven l’aire gairebé irrespirable. Però no hi havia cap altre camí que aquella escala, a través de semblant atmosfera, que s’enfilava al caire d’un pou tenebrós de brutícia i de metzina. Cedint a la seva pròpia torbació de l’ànim i a l’agitació de la seva jove companya, que augmentava per moments, el senyor Jarvis Lorry es va aturar dues vegades per reposar.

Cadascuna d’aquestes parades va tenir lloc davant una lúgubre reixa, per la qual semblava escapar la mica d’aire pur i incorrupte que hi quedava, per minsa que fos, bo i deixant entrar, en canvi, els vapors emmetzinats i nauseabunds de l’exterior. A través d’aquelles reixes rovellades, hom copsava sabors, més que no pas fugaces visions, de l’amuntegament que imperava al barri. I fins allà on arribava la vista, més ençà o per sota les agulles de les dues torres de Notre-Dame, no hi havia res que suggerís l’existència d’una vida sana o de nobles aspiracions.

Per fi, arribaren al capdamunt de l’escala i es van aturar per tercera vegada. Encara quedava un altre ram d’escala, més dret i estret, abans d’arribar a la mansarda. El taverner, que sempre anava una mica endavant i al costat per on caminava el senyor Lorry, com si tingués por que la noia li fes preguntes, es va girar i, després de palpar curosament les butxaques del gec que duia penjat a l’espatlla, en va treure una clau.

—Aleshores, el teniu tancat amb pany i clau, amic meu? —va preguntar el senyor Lorry, sorprès.

—Ah, sí, sí! —va respondre monsieur Defarge, adustament.

—I considereu que és indispensable mantenir el malaurat cavaller tan reclòs?

—Considero que és indispensable de tancar la porta amb clau —li digué a cau d’orella monsieur Defarge, arrufant greument les celles.

—Per què?

—Com que per què? Doncs perquè ha viscut tant de temps tancat, que si li deixava la porta oberta s’esveraria…, deliraria…, es mataria a cops…, què sé jo el que seria capaç de fer.

—És possible? —va exclamar el senyor Lorry.

—Que si és possible? —va repetir en Defarge, amargament—. Ja ho crec. Vivim en un món on és possible que passin aquestes i d’altres coses pitjors, i no sols és possible, sinó que ocorren…, ocorren, fixeu-vos-hi bé!, ocorren cada dia, sota aquest cel inclement. Visca el diable! Anem.

Van mantenir aquest diàleg en veu tan baixa, que ni un sol mot arribà a les orelles de la noia. Era tan forta, però, l’emoció que aleshores la dominava, tan marcat el seu tremolor i tan angoixada l’expressió del seu rostre, i, sobretot, semblava tan aterrida i esverada, que el senyor Lorry es va considerar obligat a dir-li unes paraules per tranquil·litzar-la.

—Ànim, filla meva, ànim! En un moment, haurà passat la part pitjor d’aquest assumpte. Només ens resta traspassar la porta d’aquesta estança, i haurem passat el pitjor moment. Llavors, tot el bé que li fareu, tot el consol i tota la felicitat que aportarà la vostra presència començaran a fer el seu efecte. El nostre bon amic, aquí present, us ajudarà en aquest aspecte. Molt bé, amic Defarge. Apa, endavant. A resoldre aquest assumpte!

Van pujar lentament i sense fer soroll. Aquell ram era curt, i de seguida van ser a dalt. Aleshores, en tombar bruscament cap al replà que allà hi havia, van descobrir tres homes que, amb els caps inclinats i apinyats al costat d’una porta, sotjaven atentament l’interior de la cambra corresponent, a través d’unes esquerdes o forats de la paret. En sentir passes que s’acostaven, es van girar i es posaren drets; va resultar que eren els tres homònims que havien estat bevent a la taverna.

—Amb la sorpresa de la vostra visita, me n’havia oblidat, d’aquests —va explicar monsieur Defarge—. Sigueu bons minyons i fugiu d’aquí; hem de resoldre un assumpte aquí dins.

Els tres homes van obrir-los pas i marxaren silenciosos escales avall.

Per tal com, aparentment, no hi havia cap altra porta en aquell replà i el taverner se n’hi anà de dret quan es quedaren sols, el senyor Lorry li va preguntar en veu baixa i amb ira continguda:

—És que en feu una exhibició, de monsieur Manette?

—L’exhibeixo, en efecte, de la manera que heu vist, a certes persones escollides.

—I ho trobeu bé, això?

—Sí, jo ho trobo bé.

—Quines persones són? Com les escolliu?

—Els elegeixo perquè són homes de cap a peus i es diuen Jacques, com jo, i perquè sé que l’espectacle els serà alliçonador. I prou; vós sou anglès, i no ho comprendríeu. Espereu aquí un moment, si us plau.

Indicant-los amb un gest que no es moguessin, monsieur Defarge es va ajupir i va guaitar per una esquerda de la paret. Tot seguit, redreçant-se de nou, va trucar un parell de vegades a la porta, evidentment sense cap altre objecte que el de fer soroll. Amb aquella mateixa intenció, va rascar la fusta de la porta amb la clau, abans de ficar-la maldestrament al pany i de fer-la girar amb tant de brogit com va poder.

Sota l’impuls de la seva mà, s’obrí la porta lentament cap a dins, i el taverner va mirar a l’interior de l’estança i va dir alguna cosa. Li va respondre una veu molt feble. Tant un com l’altre amb prou feines si van pronunciar més d’un monosíl·lab.

El taverner els va mirar per sobre l’espatlla i els va fer senyal perquè entressin. El senyor Lorry s’adonà que la noia estava a punt de desmaiar-se i la va aguantar per la cintura.

—Si no és més que un… un… un assumpte! —va balbotejar, mentre se li humitejaven les galtes d’una manera impròpia d’un negociant—. Entreu, entreu!

Ella va fer, tremolant:

—Tinc por.

—Por? De què?

—D’ell…, del meu pare.

Desesperat en advertir l’estat de la noia i els senyals que li feia el guia perquè entressin, el senyor Lorry es va passar pel coll el braç tremolós de la noia, la va aixecar una mica de terra i va entrar amb ella a la cambra. Després de traspassar la porta, la va deixar dreta de nou i la va mantenir premuda contra el seu cos.

En Defarge va treure la clau del pany, tancà la porta, donà volta a la clau per dins, la va treure de nou i la conservà a la mà. Tot això ho va fer d’una manera metòdica, acompanyat de tot el brogit que podia fer. Finalment, va travessar l’estança amb passos mesurats fins a la finestra. Allà es va parar i va fer mitja volta.

La mansarda, destinada en un primer moment a guardar-hi llenya i coses per l’estil, era fosca i lúgubre, car la finestra, en forma de lluerna, era en realitat una sortida al teulat, amb una politja per pujar les provisions des del carrer; desproveïda de vidres, constava de dues fulles que es tancaven pel mig, com qualsevol altra porta de construcció francesa. Per evitar el fred, una de les fulles era fermament tancada, i l’altra, mig entreoberta tan sols. Era tan escassa la llum que entrava, que al principi era difícil de veure res; solament un perllongat costum podria haver anat desenvolupant en una persona l’aptitud per realitzar un treball d’artesania en aquella foscor. Tanmateix, aquesta era la mena de feina que hom efectuava a la mansarda, car, assegut en un banquet d’esquena a la porta, i donant la cara a la finestra on el taverner s’havia plantat per mirar-lo, un home de cabell blanc, amb el cos encorbat i concentrat en la feina, es dedicava a fer sabates.